El bacil de la pesta no mor mai, pot restar durant anys i panys adormit, esperant pacientment dins les caves, les maletes, les paperasses i… potser vindrà el dia que per desgràcia i ensenyament de la humanitat la pesta desvetllarà les seves rates i les enviarà a la ciutat feliç.

Albert Camús, La Pesta

Aquesta lectura del final de La Pesta de Camus és una metàfora que ens convida a cercar les causes materials de la introducció de la ideologia d’extrema dreta a l’organització del treball dins l’administració del nostre país, car d’això es tracta: l’extrem centre assumint la ideologia feixista. La introducció de la policia en els instituts no és pas un fet aïllat; el primer escàndol relacionat amb aquesta deriva que ens esclatà davant els nassos, després de dècades de neocorporativisme fou el recent intent de lligar la durada de les baixes amb el rendiment dels facultatius: si escurces la baixa tens dret a un sobresou. En el fons es tracta de la mateixa punta de l’iceberg: donar als metges el poder de reduir una baixa mèdica a canvi d’un incentiu econòmic és la mateixa filosofia que ficar la policia de paisà a mantenir l’ordre en els centres educatius: la banalitat del mal introduïda a la paperassa catalana. 

A quin món viu el govern? On s’ha esgarriat l’esquerra lluny de la veritat? O no és ben cert que, de fet, està confessant que hi ha mar de fons proposant aquestes mesures? La contradicció de fons ha aflorat en el cul-de-sac en què s’han convertit els nostres serveis públics. La sobrecàrrega als nostres hospitals és presentada més discretament que pas el crit de desesperació de les ensenyants, les seves pancartes penjades dels barracons (eterns com la Sagrada Família) transmeten impotència, ben igual que les mesures de pressió proposades, indefinides i que tensionen la societat: tallar contínuament la circulació, no fer colònies, etc… impotència a la qual el govern respon amb una mostra més d’ídem, eadem, ídem. Es fa evident que ens cal una acció sindical basada en un principi: defensar el servei públic des d’una perspectiva de classe és defensar el meu lloc de treball. 

Sense risc d’equivocar-me puc afirmar que el 2006 es va materialitzar el trencament sindical i la victòria ideològica del corporativisme, amb l’enfrontament entorn del Pacte Nacional per l’Educació. Han passat els anys i la veritat en forma de ressaca ens desvela i no és pas hora de tirar-se els plats pel cap. No en farem res d’emetre laments que no serveixin per posar les bases d’un nou Pacte que ha d’implicar la societat i ha de tenir com a objectiu limitar la múltiple xarxa educativa. Dic limitar perquè estic parlant de sindicalisme i no hi ha encara políticament cap força capaç de tombar el neoliberalisme consubstancial a la nostra època: totes estem en concurrència amb totes, la “performance” s’ha instal·lat com a tensió totalitària. Ara digueu si la irresponsabilitat no es bressola en el poder mentre els inferiors viuen en la por del fracàs alhora que són lliures d’obeir i condemnats a triomfar: sobre les espatlles de les caps d’estudis i de les docents cau una cascada de responsabilitats i de menyspreu, sobretot si són funcionàries (recordo amb tristor el corporativisme defensant la perpetuïtat de l’interinatge). 

Ara sabem i en conseqüència podem començar a sentir que la Reforma Educativa, defensada per Cuadernos de Pedagogia, va fracassar per què el “progressa adequadament” només pot funcionar en el socialisme. De cap manera en una societat que confongui la solidaritat obrera amb la caritat subsidiada i mantingui el principi de l’economia neoliberal, és a dir que aquest principi que regeixi les nostres vides i l’educació sigui l’augment de la productivitat que permeti un augment creixent de l’extracció de plusvàlua. Avui sentim (les pancartes penjades als centres ho confessen) que estem al cap del carrer. 

Avui també sabem que les raons de tanta gent rostida estan en la ideologia escampada per Reinhard Höhn (antic general de les SS reciclat per la patronal alemanya després de la guerra), la seva escola de quadres i la seva Societat d’Economia Política, El principi sobre el qual es basa el seu tabernacle ideològic és la reducció de la persona a un simple “recurs humà”, és a dir convertir la gent en objecte. La cosificació es fa possible perquè proposa un model de management que sembla l’expressió idònia d’una nova cultura democràtica: el management per delegació de responsabilitats, els metges controlant la durada de les baixes, o sia, el rendiment convertit en base de la moral, la norma i el dret. 

Suara, quan aquest abús explota a l’ensenyament —on sempre s’expressen les contradiccions socials i es fa evident que la recerca del rendiment i del resultat, és incompatible amb la pau social—, el govern recorre a la policia pedagògica. Fer més amb menys, tot i restar lliures d’obeir, però obligats a assolir resultat, un atzucac. Vejam que diu Höhn i a veure si les ensenyants i altres identifiquen el marc on es mouen: els superiors no prenen cap decisió en el domini de competències de llurs col·laboradors, es limiten als seus deures de management que consisteixen a fixar objectius, a donar informacions, a coordinar i a controlar; l’inferior és formalment lliure, el superior no assumeix cap responsabilitat, ja que el fracàs recau en el de sota si aquest no assoleix els objectius marcats, malgrat no tenir recursos suficients (la inferior considerada un recurs en si mateixa). Aquesta forma perversa de llibertat, a l’ensenyament s’ha emmascarat sota la bonica expressió d’autonomia de centre. La conseqüència d’aquestes contradiccions ho té tot, és constitutiva d’una alienació en el treball de la qual es coneixen els símptomes psicosocials: ansietat, esgotament, burn out, dimissió interior.

Estem tocant el fons de la qüestió. L’entrada en els centres educatius dels grisos (perdó, dels Mossos) és doncs un símptoma de la confusió de les causes per les conseqüències. Així l’augment de la diversitat és degut al creixent desordre capitalista, el tan esbombat ordre internacional funciona mentre els països són en fase de creixement. Quan l’economia es degrada la recerca de la “performance” es busca amb paroxisme, és en aquesta fase quan les condicions socials es degraden i els governs recorren a la violència per combatre el desordre. 

El feixisme és una tornada de l’Estat per a reinstaurar el mercat. Els nostàlgics de les neus d’antany fan aleshores invocacions a la legalitat perduda, culpen a l’Antroposfera. Emperò és l’antropos el culpable? No és aquesta una antropologia negativa que creu que l’estat natural de la humanitat és el Leviatan? No és més veritat que el desordre és sinònim d’una forma d’organitzar-nos social-darwinista, extractivista, colonialista i capitalista, que és incompatible amb els teòrics valors caritatius cristiano-musulmans que imperen en el nostre subconscient? 

Resumint: el mètode d’organització del treball de “management” per objectius reposa sobre una mentida fonamental i fa derivar la treballadora des d’una llibertat promesa (d’aparença quasi àcrata) cap a una veritable alienació, per a gran satisfacció i confort d’un poder que s’amaga rere la irresponsabilitat. Caldrà que el corporativisme imperant fins a la data ho tingui en compte a l’hora de bastir una mobilització més enllà de la litúrgia radical, en una llarga i constant reconstrucció de l’organització anterior al 2006 que desemboqui en un nou Pacte Nacional que superi les contradiccions posades de manifest pel desordre present.