Julià de Jòdar: «Creiem molt en la gent fins que deixen de fer allò que creiem que forma part de l’ordre»

Primera part d'una entrevista a l'escriptor Julià de Jòdar. Antic miltant antifranquista i independentista, parlem amb ell del panorama de l'independentisme a vespres de les eleccions del 14F

Julià de Jòdar: «Creiem molt en la gent fins que deixen de fer allò que creiem que forma part de l’ordre»

Primera part d'una entrevista a l'escriptor Julià de Jòdar. Antic miltant antifranquista i independentista, parlem amb ell del panorama de l'independentisme a vespres de les eleccions del 14F

You need to login or register to bookmark/favorite this content.

Necessites estar registrada per poder guardar articles

Julià de Jòdar Muñoz (Badalona, 1942) es va donar a conèixer pel gran públic en el darrer cicle polític a partir de la seva vinculació a la Candidatura d’Unitat Popular; a les llistes de la qual es presentà primer a Barcelona i per dues vegades al Parlament. Fou en la darrera que aconseguí entrar com a número 7 per Barcelona. Escó que renuncià en virtut del pacte de la formació anticapitalista amb Junts pel Sí.

Lluitador antifranquista, si bé és conegut per la seva vinculació política i intel·lectual amb l’independentisme d’esquerres i transformador (tal i com es pot veure amb les seves columnes al digital VilaWeb), ho és menys per la seva tasca cultural com a escriptor. Tasca en la qual els seus orígens populars, així com el transfons radical i obrerista del seu Gorg natal, hi apareixen constantment.

Hem volgut conversar-hi tant per veure la seva opinió sobre la situació política en el clima preelectoral, com també per interrogar-lo sobre la seva obra literària i la seva visió de l’estat de la cultura catalana enmig d’un moment de crisi política i social.

De tota la conversa, n’hem editat dues parts, la primera enfocada al desgavell pel qual passa l’independentisme i la segona al voltant de la repolitització de la cultura.

El Procés va xocar el 2017 amb un mur de realitat. Ara però sembla que naveguem entre dues ficcions: l’independentisme «voluntarista» o hiperventilat i el que ho fia tot a una taula de negociació que fins ara ha donat ben pocs resultats. No n’aprenem?

Aquests que dius, diria que són els sectors més políticament conscients. Hi ha un gran sector de gent que no és que siguin «hiperventilats» o «dialogants» és que es troben absolutament desconcertats, desmobilitzats i desmoralitzats. Però que estan sempre potencialment disponibles. I disponibles, malauradament, per qualsevol cosa. Per exemple per anar a unes eleccions com aquestes perquè no hi ha cap més remei.

Per la gent que fa una cosa com l’1 d’octubre, enviar-los a aquest tipus d’eleccions que estan determinades per la repressió, els capricis de la justícia espanyola, les juntes electorals, etc. li fa la sensació de què ha perdut, si ho compara amb el que teníem fa tres anys. Per força l’ha de desmoralitzar.

Jo diria que l’1 d’octubre és una fita tant important pel catalanisme com ho va ser la Solidaritat Catalana del 1907 o la República. Són moments històrics que ja no es perden. Es genera una mena de consciència general de mutació històrica. Per mi aquest és el tema cabdal i el que té major substància per tot el que pugui passar d’ara en endavant.

Jo no veig cap gest que em permeti veure que s’ampliarà la base per l’altra banda i per contra, mina la base per la banda cultural

Per tant, hiperventilats i dialogants són les mateixes branques d’una mateixa frustració. Queda una massa enorme de gent que està activa (en el sentit que no es perd les coses), que sap qui és l’enemic. Això no hi ha dubte.

I què falla?

Quan tens una coincidència tant estreta entre un carrer mobilitzat i autoorganitzat amb unes entitats sorgides de la pròpia lluita —la Plataforma pel dret a Decidir va néixer el febrer del 2006, ara farà quinze anys i d’allà van sortir les consultes per la independència, l’ANC, Òmnium va deixar de ser una entitat merament cultural, etc.—; més una majoria parlamentària, més un Estat que no concedeix res i es genera una cosa com un Junts pel Sí i una CUP que fent de veu de la consciència pot esperonar tot això, tu no tens dret intel·lectualment i políticament a dir «calma que això ja sabem que no anirà bé», perquè fins que no passa, no ho saps. I l’1 d’octubre va anar bé. Si llavors alguns dirigents s’acontentaven amb un milió de vots, finalment hi van haver dos milions tres-cents mil, imagina’t l’èxit.

Julià de Jòdar

Què vam descobrir? Que no teníem una direcció política organitzada en funció d’això perquè 1) ningú no s’esperava l’èxit i els mateixos dirigents no sabien què fer amb un carrer tant mobilitzat i 2) perquè els interessos de classe —que no apareixen mai en tot això però que son rellevants si portes 40 anys pactant amb l’Estat i fent autonomisme— van impedir que els dirigents esdevinguessin revolucionaris de la nit al dia, capaços de donar-li a la gent el poder que s’havia guanyat al carrer. El 3 d’octubre es va fer palès que si la Generalitat hagués volgut organitzar una de grossa haurien posat l’Estat espanyol en evidència davant d’Europa, perquè si hagués passat el mateix que el dia u hagués sigut una massacre.

Precisament, es va fer marxa enrere per por a una resposta extremadament violenta de l’Estat que arribés a causar morts. Davant d’això, els dirigents independentistes reculen….

La pregunta moral no havia de ser si volíem morts o no (evidentment ningú els vol) sinó si els dirigents tenien dret a estar a dalt mentre la gent es mobilitzava. I aquesta pregunta es va respondre d’aquella manera que ho fem els catalans: vull i no vull, un pas endavant i un altre endarrere, compte que el meu mal no vol soroll… I, per tant: «fem la independència» però de seguida diem que no. Això revela la mancança d’una direcció política disposada a comandar això.

El Tsunami i la presa de l’aeroport va mostrar també que fins i tot no teníem una direcció política clandestina que pogués dir: «anem més enllà». De cop i volta, tot i ser molt bonic, quan hi havia masses de gent al carrer disposades a fer quelcom per elles mateixes, la direcció clandestina es va arrugar. Això és un fet.

Si ocupes un aeroport, fas que la cosa tiri i deixes que l’Estat reprimeixi, no saps com acaba. Si alguna cosa ha de tenir un revolucionari és una estratègia i una voluntat de ser conseqüent, no es tracta de dir-li a la gent el que ha de fer, sinó que la gent t’està dient què vol fer ella. Creiem molt en la gent fins que deixen de fer allò que creiem que forma part de l’ordre, és a dir, de la ideologia. I la ideologia, llavors, era autonomista. I ara és neoautonomista.

La direcció independentista té un contingut de classe molt específic, molt de caràcter petitburgès, molt d’ordre i molt de treball constant i estalvi. Relats que no funcionen amb crisis com les del 2008 i la de la pandèmia.

Malgrat tot això, el 21 de desembre sota el 155, la gent va a votar i dona altra vegada majoria. Hi ha tres candidatures a la presidència reprimides, presó i exili, però la gent continua reaccionant, hi ha lluita contra la repressió, hi ha els fets del Pertús i de la Jonquera, Urquinaona… això vol dir que el moviment seguia molt viu i fort i es pot dir inclús que si compares per edats, entre qui va impulsar la PDD i Urquinaona, el testimoni ha canviat de mans. Ara bé, a la gent jove, avui se li envien els mossos.

Hauríem de partir de la idea prèvia que si aquest diumenge hi ha més del 50% de vots favorables, s’ha de fer un govern de concentració independentista que torni a dir-li al carrer de posar-se en marxa. I si no, és que estem disposats a administrar el neoautonomisme, amb la majoria que tinguem. Però neoautonomisme.

Planteges dues coses en la teva anàlisi que no són noves però no estan precisament de moda. L’una és la idea de (o la manca de) la direcció i l’altra és el marc en què es desenvolupa, el marc neoautonomista i la incapacitat per trencar amb ell. Té a veure això amb la idea de desenvolupar un «independentisme post-nacional»?

Penso que amb l’1 d’octubre has arribat a un límit de poder, has imbuït a la gent d’una consciència de poder que no s’esborra. Però l’exercici d’aquest poder ha estat impossible (un enemic massa fort i un context geopolític que no acompanya). Davant d’això jo defenso que el que no s’ha de fer mai és deixar de lluitar en els termes que imposa la realitat. El que no es pot fer mai és desertar del camp de batalla. Això vol dir que si tens unes autonòmiques com aquestes, el que no pots fer és quedar-te a casa. En cap cas. 

La impressió que tinc és que el parlamentarisme independentista ha entrat en una ideologia «dialogant», marcada per l’interès d’ERC de desbordar el pujolisme i esdevenir l’interlocutor amb l’Estat. Això els hi ve de lluny, de la subordinació al pujolisme, les classes mitjanes del qual sempre han considerat que havien fet el país des de la Transició. Una postura de classe, però també ideològica. 

Pel que fa a la desnacionalització, doncs… sembla que ERC pot no guanyar. Si fos així, tindríem una nova sociovergència, amb JuntsxCatalunya al capdavant de la part catalana i amb el PSC per la part espanyola. Si això passés, es demostraria que la tàctica d’ERC no és la millor, perquè l’Estat no ha fet cap gest, al contrari. Això crea la paradoxa de què «desnacionalitzar», proclamant-se un independentista molt universal i sense discriminar per raons ètniques o culturals, per una banda desmoralitza als teus però alhora tampoc no guanya per l’altra, perquè els demostra que tenen un Estat propi que els defensa sempre aquí. La prova està en què mai has tingut una manifestació de part de l’unionisme en defensa dels presos. Això sí que seria un gest que ens permeti parlar de determinats percentatges de nacionalització que permeti una convivència que ja veuríem com es concreta políticament. 

Un dels arguments del «post-nacionalisme» és incrementar la legitimitat del moviment afegint sectors de la població que no s’hi senten interpel·lats per la identitat catalana

El país té dues obediències a dins, una gent d’obediència catalana i una altra d’obediència espanyola, i a la part catalana ens n’hem adonat que no som un sol poble en aquest sentit. Ho som en el sentit que participem d’una mateixa cultura material, de les relacions socials, econòmiques, administratives, però no ho som en el moment que diem que volem ser una altra cosa històricament que no ens han deixat ser fins ara. En aquest moment hi ha una escissió i això s’ha de resoldre de la millor manera possible. 

Però amb aquesta estratègia jo no veig cap gest que em permeti veure que s’ampliarà la base per l’altra banda i per contra, mina la base per la banda cultural. No estàs ja a la defensiva si no que directament perds bous i esquelles. Desnacionalitzar-te tu si l’altre no es desnacionalitza sinó que es nacionalitza cada vegada més a través de la repressió, de la defensa de l’Estat i el «a por ellos» i la Guàrdia Civil, té poc sentit. 

Ara bé, això té un problema. Aquesta és una lectura esquemàtica, estàtica. Té a veure amb la idea d’enquesta o de votació democràtica però no reflecteix profundament la dinàmica real. Hi ha d’haver una bossa enorme de gent que no s’expressa en aquests termes. Passa quan per la banda nostra diem que hi ha una quantitat de gent que no és ni hiperventilada ni dialogant, sinó que es troba desconcertada. És possible que quan diem que és la meitat del país que se sent unionista, això no sigui veritat. Si agafes això des del punt de vista de la constitució material, hi ha un seguit de gent que està fora de la Constitució, a qui no se’ls garanteix treball o habitatge. Aquí en aquest terreny és on l’independentisme no ha treballat. 

Perquè? Doncs perquè la direcció independentista té un contingut de classe molt específic, molt de caràcter petitburgès, molt d’ordre i molt de treball constant i estalvi. Relats que no funcionen amb crisis com les del 2008 i la de la pandèmia. En tot això, l’independentisme no té una estratègia i no sap com treballar-hi. Vist així, «la meitat del país que no vol la independència» és una abstracció, perquè si es lligués la independència a l’apropiació de la riquesa, a les condicions de treball, etc. és probable que ja no parléssim de nacionalitzar o desnacionalitzar.

Això l’independentisme «oficial» ni s’ho planteja. I és important perquè podries aconseguir un país i no saber què fer-ne amb ell. I si és així, tal com l’has guanyat, el podries perdre per qualsevol tonteria. 

Foto de portada: Catarsi Magazín
Share on facebook
Share on twitter
Share on whatsapp
Share on telegram
Share on email

Vols que t'informem de les novetats de Catarsi Magazín?

Les dades personals s’utilitzaran per l’enviament d’informació i promocions. El responsable és Cultura 21, SCCL. L’usuari pot revocar el seu consentiment en qualsevol moment i exercir els drets que l’assisteixen mitjançant correu electrònic a [email protected]. Pot consultar aquí la política de privacitat.

Militant del Sindicat de Llogateres. Membre del consell de redacció de Caràcters i actualment treballant amb una tesi sobre els imaginaris de la precarietat en el context postcrisi dins la narrativa catalana actual.

Historiador i membre del Comitè de Redacció de Catarsi Magazín. Militant del Sindicat de Llogateres

Comentaris

Julià de Jòdar: «Creiem molt en la gent fins que deixen de fer allò que creiem que forma part de l’ordre»

Notificacions
Notificació per rebre
0 Comments
Inline Feedbacks
View all comments
LLEGIR COMENTARIS OCULTAR COMENTARIS

El nou número de Catarsi ja és aquí!

Subscriu-te ara i te l'enviem a casa!

Cerca a Catarsi

Aquest web fa servir cookies per a millorar l'experiència de l'usuari. Si continueu utilitzant aquest lloc, entenem que hi esteu d'acord.