La SAREB, el deute públic i el model de creixement rendista

La SAREB passa a formar part dels comptes públics. L'evidència final que fou un mecanisme de transvasament de diner públic al sector bancari en fallida.

La SAREB, el deute públic i el model de creixement rendista

La SAREB, el deute públic i el model de creixement rendista

You need to login or register to bookmark/favorite this content.

Necessites estar registrada per poder guardar articles

La SAREB passa a formar part dels comptes públics. L'evidència final que fou un mecanisme de transvasament de diner públic al sector bancari en fallida.

You need to login or register to bookmark/favorite this content.

Necessites estar registrada per poder guardar articles

Fa pocs dies, l’oficina estadística de la Unió Europea, EUROSTAT, ha passat a considerar els comptes de la SAREB, el conegut com a «banc dolent» creat el 2012 per l’actual vicepresident del BCE aleshores Ministre d’Economia de l’Estat espanyol, Luis de Guindos, dins la comptabilitat pública. Això vol dir que aquest 2020 s’incorporaran els resultats i el patrimoni d’aquesta entitat als de l’Estat. Les pèrdues que tingui seran més dèficit públic i el deute serà també considerat deute públic. Això sumarà 35.000 milions d’euros de deute públic, que amb aquest augment arribarà al 120% del PIB espanyol, i més de 7.000 milions de dèficit. Aquest canvi de criteri europeu es produeix perquè l’Estat és l’avalador del préstec de 50.000 milions d’euros que la SAREB va rebre inicialment, dels que en queden 35.000 més interessos.

Com s’arriba a aquest punt?

Durant l’etapa de creixement econòmic previ a 2008, —i a diferència de l’Estat, que fidel al Pacte d’Estabilitat i Creixement va registrar superàvit públic la majoria d’anys—, les empreses i les famílies van ser demandants de financiació neta. És a dir, que els crèdits que sol·licitaven, amb especial rellevància dels crèdits hipotecaris, superaven de forma sistemàtica els dipòsits bancaris. D’aquesta manera, l’endeutament de les famílies va passar de suposar el 61% de la renda bruta disponible l’any 1997 a suposar el 139% l’any 2007. A més, les empreses no financeres acumulaven bona part de l’endeutament, fins i tot per sobre dels valors que presentaven les empreses financeres, normalment molt més endeutades.

La contrapartida d’aquest endeutament de les famílies i empreses que va finançar el creixement econòmic espanyol fins l’any 2008 és l’augment indiscriminat dels preus dels pisos, i va ser precisament la perspectiva de revalorització la que feia atractiva la seva compravenda a través d’endeutament, generant a la vegada més revalorització. Com qualsevol altre actiu financer i tal i com es va explicar en aquest article publicat en aquesta mateixa revista, el preu augmenta amb l’augment de la seva demanda, de manera que surt a compte comprar una cosa endeutant-te primer, perquè una vegada la puguis vendre, podràs tornar el crèdit i a més et quedaràs amb un marge. En aquest marc, durant tota l’etapa de creixement veiem com el consum del conjunt de la gent de l’Estat espanyol es finançava, cada vegada més, amb les rendes extretes —directa o indirectament— del sector immobiliari. A més, les entitats financeres van titularitzar més d’un terç del deute hipotecari davant del risc creixent que suposava l’alt nivell d’endeutament general, amb especial rellevància de les empreses constructores i promotores, que també s’endeutaven per construir. La titularització és una operació d’enginyeria financera que busca reduir el risc que una entitat financera assumeix quan deixa uns diners, però paradoxalment té una contrapartida de risc molt elevada i una capacitat per amplificar cracks financers molt gran. A l’article anteriorment enllaçat, GameStop, Reddit i les apostes en el sistema financer, s’explica la dinàmica de l’enginyeria financera i les seves principals operacions.

Foto: pxhere.com

Tot i així, aquest valor augmentat dels pisos convertits en simples actius financers que serveix de base pel consum i pel creixement de l’economia espanyola durant l’etapa prèvia a 2008, només existeix de forma teòrica. La condició pel creixement és que  aquests actius no es posin a la venda massivament, ja que el procés de formació dels preus immobiliaris, a diferència de les mercaderies subjectes a un mercat amb cert grau de competència i preus de producció, només responen a les expectatives de revalorització del seu preu. En canvi, els compromisos de pagament que signifiquen els deutes contrets amb els bancs per comprar el pis o per construir-lo son inequívocs, amb l’afegit que la majoria de crèdits hipotecaris espanyols eren de tipus d’interès variable, de forma que davant d’un crack financer, amb l’augment dels tipus d’interès conseqüent, aquest deute podia fins i tot augmentar.

Si bé l’auge immobiliari i la disponibilitat necessària de finançament barat va incentivar l’endeutament de forma generalitzada, cal matisar l’abast real d’aquest efecte: igual que a la resta de països del món que han experimentat un procés de financerització, la possessió de pisos fets servir com a actiu financer també està relacionat amb el nivell de renda. A l’Estat espanyol, el 65% de propietaris de béns immobles es podien beneficiar escassament del seu augment de preu a través de vendre’l, ja que era el seu habitatge principal. Tot el que podien fer era finançar el seu consum a través de rehipotecar el seu pis. Aquests deutes eren majors en relació a la renda com més baixa era la renda, però en valor absolut es tracta d’un volum de deute totalment irrisori en comparació amb el volum de deute que acaparen aquelles persones més riques o les empreses i sobretot els bancs. Això vol dir que realment els desnonaments no obeeixen cap racionalitat econòmica, sinó que constitueixen una defensa política de la propietat privada.

S’arriba doncs a l’any 2008 amb una economia espanyola en un grau avançat de financerització vinculat al massiu endeutament relacionat amb l’hiperexpansió immobiliària. Aquest procés i aquesta etapa de gran creixement que va coincidir amb l’entrada a la Zona Euro, no constitueix un canvi de paradigma. Al contrari, va accentuar les debilitats del model productiu espanyol fonamentat en l’expansió de la plusvàlua absoluta i el creixement extensiu: una especialització en sectors abundants en factor treball, de baixa productivitat i de baixos salaris, tal i com s’ha analitzat extensament en aquesta revista en diverses ocasions. Una vegada esclata la bombolla, aquestes debilitats s’evidencien de nou i es constata que el creixement del període precedent només va ser-ho en termes nominals i no en termes reals. Arribats al 2008, el crack financer dels EUA provoca una reducció dràstica de la liquiditat internacional, passant d’una crisis financera només als EUA a una crisis financera internacional.

Nous retrocessos en termes de sobirania i noves pèrdues que seran socialitzades, mentre els beneficis segueixen sent privats i exempts del pagament d’impostos

Els bancs deixen de prestar perquè deixen de tenir mercats financers d’on treure diners i, aleshores, es congela el mecanisme del deute que finançava el model de creixement espanyol basat en l’expansió immobiliària a través del deute. No només deixa d’haver-hi diners per seguir creixent, sinó que els bancs comencen a reclamar també aquells diners que han prestat. Cal tenir present que els bancs no són només els bancs espanyols: els sistemes financers estan molt connectats a nivell internacional, de forma que els bancs espanyols tenien i tenen molts deutes amb altres bancs d’arreu del món, principalment d’Alemanya i dels EUA. De fet, és precisament la interpretació d’aquesta crisi com una crisi de creditors per part dels centres de decisió europeus la que porta a l’exigència d’ajustaments en detriment de l’Estat del Benestar als països del sud d’Europa, ja que allà es concentrava el deute que tenien els bancs alemanys i que volien que es retornés. S’exigeix el rescat públic del sector financer, concretat entre altres amb la creació de la SAREB, i això transforma una crisi financera en una crisi fiscal i de deute públic, accentuada ara amb aquest augment del deute públic.

Què passa aleshores? Que la dinàmica virtuosa s’inverteix i es transforma en un cercle viciós. Les famílies veuen com no es poden endeutar més, però els salaris ja fa dècades que estan relativament estancats i, a més, l’atur augmenta. El consum es contrau i això augmenta encara més l’atur i la recessió econòmica. Les empreses constructores i els bancs, que també van actuar sovint de promotors, veuen com tot allò que tenien es veu reduït a res, mentre el deute que se’ls hi reclama té un valor totalment inalterable. Tallat el flux de deute, cau la demanda de pisos i per tant també cau el seu preu. Quan cau el preu, tothom qui té pisos buscarà vendre’ls ben aviat abans no baixi encara més el preu, de manera que el preu encara es precipitarà més a causa de l’augment de la oferta. Això és el que s’entén com a actius tòxics o balanços tòxics: la presència de patrimoni en bancs o empreses que ha perdut el valor equivalent d’aquell deute que el finançava, portant a qui els posseeix a una situació de fallida fàctica.

La SAREB i les SOCIMIS, el rescat d’un model de creixement rendista

És en aquest context que l’actual vicepresident del BCE, Luis de Guindos, conjuntament amb el Consell Europeu, decideix crear el banc dolent, la SAREB. L’objectiu era evitar la fallida del sector bancari espanyol i que aquesta fallida provoqués la fallida dels bancs europeus, però no només això: per més que la bombolla immobiliària va punxar clarament, si observem algun gràfic veiem com els preus dels pisos no es desplomen a l’Estat espanyol igual que ho fan a països com els EUA. Conscients de la rellevància que té el sector immobiliari i les rendes que se n’extreuen en la dinàmica econòmica espanyola i per tant, en els interessos de les elits, des del Govern central es comencen a desplegar tota una sèrie de mesures que busquen frenar el cop i evitar el col·lapse del sector, és a dir, permetre que els propietaris segueixin enriquint-se a través d’ell. La SAREB és una societat anònima que va comprar als bancs tots aquells pisos sobrevalorats, i ho va fer amb finançament públic. Es va constituir una societat amb un capital de 4.800 milions d’euros, on només el 45% d’aquests son públics, de manera que legalment no cal considerar la seva comptabilitat (pèrdues, guanys, deutes o patrimoni) com a pública. La resta de diners provenen de diverses entitats financeres privades. Però la qüestió central son els diners que aquesta entitat va rebre del MEDE,  Mecanisme Europeu d’Estabilitat, protagonista també en la gestió dels fons que Europa mobilitza pel COVID, els New Generation EU.

Luis de Guindos. Foto: Wikipedia

El Consell Europeu va prestar a través del MEDE 52.110 milions d’euros (amb els seus interessos corresponents) a l’Estat per tal que evités la fallida dels bancs. Qui rep aquests diners és la SAREB, que els va utilitzar per comprar tots aquells pisos a preus rebaixadíssims que els bancs tenien, tot i que en moltes ocasions aquest valor rebaixat era força més alt que el preu que podien tenir aquests pisos al mercat, que era pràcticament res. No només pisos, també altres actius tòxics com hipoteques que no serien mai retornades o solars als que hi havia alguna limitació física que feia impossible edificar-hi.

Aquests actius és obvi que no valen res i que la seva compra és senzillament un rescat, però els pisos, per més que es poguessin vendre, es van comprar a un preu més elevat que el preu de mercat, de manera que necessàriament s’haurien de vendre posteriorment a un preu més baix del que s’havien adquirit als bancs en fallida. Què passa aleshores? Doncs que si la SAREB és incapaç per definició de generar beneficis mai, el deute de 52.110 milions d’euros l’hauria de tornar tard o d’hora l’Estat, que no només havia posat el 45% del capital inicial, sinó que també era l’avalador davant del MEDE pel deute contret per la SAREB. Així, en el repartiment final les entitats només han aportat un 5% del capital total, uns (podríem posar xifra? En els meus càlculs serien 2.640 M€, un 55% de 4.800M€).

Es tracta doncs clarament d’un rescat públic que va implicar la compra d’un enorme parc d’habitatge per part de l’Estat, la gestió del qual es va cedir al capital privat per tenir teòricament el 55% de la propietat. Aquest capital privat no només té una agenda necessàriament contrària als interessos del conjunt de les persones treballadores, sinó que també és molt més lliure per perpetrar conductes molt opaques que haurien de ser considerades malversació de diner públic.

Un augment del deute públic vol dir que l’Estat espanyol està una mica més lligat de peus i mans pels seus creditors

La SAREB no va ser l’única mesura que l’Estat va desenvolupar per salvar el sector. Les conegudes SOCIMIS (Societats Anònimes Cotitzades en el Mercat Immobiliari) són societats enfocades a la obtenció de beneficis no només amb la compravenda, sinó també amb el lloguer. Fins aquest moment les SOCIMIS no existien com a tal, però una vegada es regulen legalment es produeix una proliferació massiva, passant de 0 a més de 70 en menys de 10 anys, segons el diari Público i a comptar amb una cartera d’habitatges valorada en més de 4.500 milions d’euros l’any 2018, segons dades del Banc d’Espanya del 2019.  Això s’acompanya de la reforma de la Ley de Arrendamientos Urbanos de 2013, una llei que facilita aquesta obtenció de beneficis en el curt termini per part dels inversors immobiliaris com els fons voltor a través del lloguer, reduint la duració dels contractes i facilitant el desnonament en cas d’impagament.

 A més, lògicament, en un context de salaris baixos, atur molt alt i feina precària, l’obtenció de beneficis a través del lloguer no exigeix l’assumpció de risc que implicava la concessió d’una hipoteca, per tant és una font de beneficis molt més segura. El resultat, com és sabut, és l’augment dràstic dels preus del lloguer i novament de la compravenda, fins al punt que la vivenda suposa més del 50% de la renda disponible d’aquelles famílies més pobres, segons dades del Banc d’Espanya de 2018.  L’estratègia era esmenar la situació de fallida fàctica dels bancs espanyols, plens de pisos de promotores que havien fet fallida que ja no valien pràcticament res i traspassats a la SAREB, incentivant la compra d’aquests actius per part de fons d’inversió, les SOCIMIS. Com s’incentivava? Amb l’exempció del pagament d’impostos. Les SOCIMIS han adquirit bona part dels immobles que la SAREB va comprar a preu de saldo amb diner públic, i ara n’estan extraient notables beneficis. Per això és extremadament indignant que el ministre Ábalos hagi anunciat recentment noves exempcions als propietaris d’habitatge en el marc d’una nova Ley de Vivienda que ja ha fet saltar veus contràries entre entitats i organitzacions a favor del dret a l’habitatge.

Cal dir que la SAREB es troba des de 2015 en causa de dissolució d’acord amb la normativa comptable (els seus fons propis, el que es coneix comptablement com a Patrimoni Net, son negatius). Arribats a aquest punt, els seus socis haurien de fer una ampliació de capital, aportant-hi diners. Tot i així, Luis de Guindos va introduir l’any 2016 una normativa específica a nivell comptable, el Real Decreto Ley 4/2016 de Medidas Urgentes en Materia Financiera, que evitava que els socis de la SAREB haguessin de fer-hi noves aportacions, eximint la SAREB de la normativa comptable que obliga a una entitat amb patrimoni net negatiu a dissoldre’s o a fer ampliacions de capital.

Foto: pxhere.com

Els mateixos problemes i els mateixos perdedors de sempre

El resultat d’aquestes polítiques estatals perpetrades per governs tant del PP com del PSOE va ser aconseguir esmorteir efectivament el cop, de forma que actualment el sector immobiliari mostra valors molt semblats als de l’any 2007, pic de la bombolla. La contrapartida és una economia real que segueix mostrant la mateixa debilitat de sempre i on hi ha un bàndol sistemàticament perdedor: actualment, les rendes del treball es troben en mínims històrics en relació a les rendes del capital, i el consum de les famílies es veu limitat no només per això, sinó per la dinàmica immobiliària que només beneficia a bancs i fons voltor.

En aquest context, un augment del deute públic vol dir que l’Estat espanyol està una mica més lligat de peus i mans pels seus creditors. A més, l’article 135 de la Constitució, introduït l’any 2012 sense cap tipus de debat públic i imposat per la ortodòxia financera europea, limita el dèficit a nivells irrisoris. Si bé ara actualment està suspès, deixarà d’estar-ho, i la SAREB, que segueix tenint actius tòxics, seguirà presentant pèrdues any rere any, de manera que el dèficit públic augmentarà. Per tal de limitar-lo als nivells que constitucionalment ha de tenir, l’Estat es veurà obligat a fer noves retallades. A més, per tal de finançar aquests dèficits, l’Estat s’haurà d’endeutar més, i per tal d’aconseguir un interès com més baix millor, haurà d’oferir garanties a aquells qui li deixen els diners, és a dir, mostrar uns comptes el màxim sanejats possible i per tant i lògicament, amb ben poc espai per la despesa social. En definitiva, nous retrocessos en termes de sobirania i noves pèrdues que seran socialitzades, mentre els beneficis segueixen sent privats i exempts del pagament d’impostos.

Foto de portada: pxhere.com
Share on facebook
Share on twitter
Share on whatsapp
Share on telegram
Share on email

Vols que t'informem de les novetats de Catarsi Magazín?

Les dades personals s’utilitzaran per l’enviament d’informació i promocions. El responsable és Cultura 21, SCCL. L’usuari pot revocar el seu consentiment en qualsevol moment i exercir els drets que l’assisteixen mitjançant correu electrònic a [email protected]. Pot consultar aquí la política de privacitat.

Economista, membre del Seminari d'Economia Crítica Taifa

Comentaris

La SAREB, el deute públic i el model de creixement rendista

Notificacions
Notificació per rebre
0 Comments
Inline Feedbacks
View all comments
LLEGIR COMENTARIS OCULTAR COMENTARIS

El tercer número de Catarsi ja és aquí!

Amb la subscripció en paper t’enviem Catarsi a casa

Cerca a Catarsi

Aquest web fa servir cookies per a millorar l'experiència de l'usuari. Si continueu utilitzant aquest lloc, entenem que hi esteu d'acord.