‘ISTO É UMA VERGONHA!’ L’extrema dreta arriba a Portugal per quedar-s’hi

L’oasi portuguès va deixar d’existir quan el partit Chega va entrar a l’Assemblea de la República amb 1 diputat a les Legislatives de 2019. Com és aquest espai i d’on sorgeix?

‘ISTO É UMA VERGONHA!’ L’extrema dreta arriba a Portugal per quedar-s’hi

‘ISTO É UMA VERGONHA!’ L’extrema dreta arriba a Portugal per quedar-s’hi

You need to login or register to bookmark/favorite this content.

Necessites estar registrada per poder guardar articles

L’oasi portuguès va deixar d’existir quan el partit Chega va entrar a l’Assemblea de la República amb 1 diputat a les Legislatives de 2019. Com és aquest espai i d’on sorgeix?

You need to login or register to bookmark/favorite this content.

Necessites estar registrada per poder guardar articles

Ja fa un temps que som conscients que a la Península Ibèrica ja no podem presumir de reservar un paper extraparlamentari a l’extrema dreta, o almenys que aquesta no compti amb una veu pròpia a les institucions, cosa que en cap cas la feia menys perillosa. Com molt bé relatava Xavier Puig fa un parell de mesos a El Temps, l’anomenat oasi portuguès va deixar d’existir quan el Partit Chega va entrar a l’Assemblea de la República amb 1 diputat a les Legislatives de 2019. I si alguna vegada va existir-ne un a l’Estat Espanyol, també ho va deixar de fer quan Vox va irrompre amb 10 diputats al Parlament Andalús. Diferents factors havien fet de casa nostra, en el sentit ampli de la paraula, una anècdota gairebé mundial pel que fa la presència de la ultradreta als sistemes partidistes dels nostres països.

Però entrar al parlament en sí pot no voler dir gran cosa, sempre han existit diputats amb un marcat perfil ultradretà diluïts en els partits de la dreta tradicional. Ara bé, les novetats respecte a octubre de 2019 són tres, significatives i preocupants. La primera novetat, i segurament la més evident, és la gran quantitat de vots que va rebre el líder del Chega, André Ventura (11%), ja mencionada a l’article en què vam analitzar els resultats de les Presidencials portugueses. La segona és la capacitat que ha tingut aquest partit per decantar majories parlamentàries, com ja va fer amb el govern regional de les Açores, i molt probablement pugui fer de cara a les Autárquicas (eleccions locals) de setembre d’enguany. Finalment, la tercera novetat és la capacitat que aquesta formació política ha tingut, amb un sol diputat, de condicionar el debat polític amb un discurs permanentment polèmic i aparentment simplista, però amb una forta càrrega ideològica conservadora i neoliberal.

Així doncs, després de l’anàlisi dels canvis que s’albiren a la política portuguesa, —materialitzada en un article previ i un altre de posterior a les eleccions presidencials celebrades fa un parell de setmanes—, aquest article se centra a desgranar les raons polítiques que han portat a un creixent del suport entre l’electorat al partit d’extrema dreta Chega. En aquest sentit, es vol: i) veure quines relacions hi ha entre aquesta nova dreta radical i la clàssica extrema dreta, ii) dirimir quina és l’expressió del nacional-populisme a Portugal, iii) posar en relació el context internacional amb el fenomen a nivell local, iv) conèixer millor el programa i objectius més enllà de les formes i la gesticulació.

L’extrema dreta a Portugal: d’identitaris a nacional-populistes?

A diferència d’altres països de l’Europa Occidental, a Portugal el sorgiment d’organitzacions o de partits d’ideologia i discurs propers a l’extrema dreta no es formalitzarà fins a principis dels 2000 amb l’aparició del PNR (Partido Nacional Renovador) a l’escenari polític portuguès. Aquesta tardança respon a diversos factors, relacionats sobretot amb la trajectòria històrica de Portugal des de la Revolució dels Clavells de 1974 i amb com aquesta va condicionar l’esdevenir polític del país. El caràcter del procés de transició a la democràcia —dut a terme a través d’una revolució i amb l’objectiu de deixar enrere tot allò que pogués estar relacionat amb el règim anterior— va provocar una immediata i irremeiable marginalització de l’extrema dreta, la qual assumirà un paper residual durant la resta de segle.

Malgrat que la fundació del PNR data de febrer del 2000, aquest complirà una funció aglutinadora de petits grupuscles «bolet» de la ultradreta lusa que ja dataven de la dècada dels ‘80 i ‘90 com Movimento de Acção Nacional o Aliança Nacional, moviments dels quals sortiran dirigents del PNR com José Pinto Coelho, president de la formació des de 2005. La base de la seva existència serà el PRD (Partido Renovador Democrático), partit de dretes en decadència estructural del qual es farà servir per fundar el PNR davant la impossibilitat de recollir les signatures suficients per constituir-se legalment. D’un discurs fortament identitari, nacionalista i euroescèptic, el PNR tindrà mals resultats pràcticament a totes les eleccions a les quals es presenta, sent fins a dia d’avui el seu millor resultat el de les eleccions al Parlament Europeu de 2019 (0,49%). Així doncs, malgrat ser la formació més representativa de l’extrema dreta a Portugal fins a l’aparició del Chega, aquesta mai aconseguirà tenir tant d’èxit com el partit de Ventura, fins al punt que mai serà presa seriosament i la seva existència passarà desapercebuda per molts portuguesos.

Mendes situa l’origen i el punt de partida del Chega en la figura d’André Ventura i en la presentació de la seva candidatura pel municipi de Loures a les eleccions municipals (autárquicas) de l’any 2017

Segons la politòloga Mariana Mendes, una de les principals diferències entre el PNR i el Chega és el seu origen històric. Com hem assenyalat anteriorment, el PNR i els seus integrants provenen d’un extremisme de dreta gairebé marginal que mai ha tingut visibilitat ni tant de ressò als mitjans de comunicació com el Chega. Així doncs, Mendes situa l’origen i el punt de partida del Chega en la figura d’André Ventura i en la presentació de la seva candidatura pel municipi de Loures a les eleccions municipals (autárquicas) de l’any 2017, on va obtenir bons resultats (24,37%) malgrat no haver-les guanyat, i on es van poder sentir per primer cop discursos de Ventura en contra de l’ètnia gitana, atacant-los, d’entre altres aspectes, per “no voler-se integrar a la societat”.

Tal com apunta Mendes, els bons resultats que acompanyaven aquest discurs —que encara ara segueix a l’ordre del dia en les intervencions de Ventura— són clau en la seva trajectòria política, ja que serà llavors, encara com a militant i candidat del PSD (Partido Social Democrata), quan guanyarà la visibilitat i la legitimitat que necessitava per tirar endavant el seu propi projecte polític. Aquest projecte, el “Movimento Chega”, començarà tan bon punt Ventura abandoni les files del PSD l’octubre de 2018 després d’intentar traslladar-hi el seu discurs sense èxit. Mariana Mendes també assenyala el passat de Ventura com a comentador de futbol de la CMtv, els contactes de Ventura a la política portuguesa i l’habilitat les xarxes socials com tres dels factors determinants pel que fa a l’expansió i el creixement de la nova formació.

Una altra de les «desavinences» que Mendes indica entre el PNR i el Chega és la diferència del seu programa econòmic. Si bé a nivell de discurs político-social ambdós partits coincideixen en alguns aspectes —sobretot aquells de caire més conservador i tradicionalista— en un pla de política econòmica són ben diferents. Mentre que el programa econòmic del Chega respon a una lògica extremadament neoliberal —amb una defensa aferrissada de la baixada d’impostos i d’una taxa d’impost única—, el PNR mai ha tingut cap problema en defensar un model econòmic intervencionista.

D’altra banda, el politòleg Riccardo Marchi se centra en la diferència discursiva de les dues formacions i en la seva dissimilitud en l’anàlisi del 25 d’Abril (Revolució dels Clavells) i de les seves conseqüències. Segons Marchi, ens trobem davant d’una literatura diferent dels fets; el PNR, a qui ell es refereix com «velha extrema-direita», entén la Revolució d’Abril com una traïció al poble portuguès i algun dels seus sectors no té cap problema en identificar-se amb els règims feixistes dels anys ‘20 i ‘30. En contraposició, Marchi apunta que el Chega i André Ventura no volen tenir res a veure ni amb l’Estado Novo portuguès ni amb el discurs filofeixista, diluint doncs aquest aspecte feixistitzant amb el que sí que es pot identificar el PNR. Marchi remarca que la lectura del Chega al voltant del 25 d’Abril és més semblant al discurs de la dreta democràtica, on l’anàlisi de la revolució és més benvolent, però se situa la data real de la transició democràtica al 25 de novembre de 1975, moment en què el procés revolucionari de la Revolució dels Clavells va començar la seva deriva cap a la democràcia liberal.

Els orígens del nacional-populisme portuguès

Ambdós professors coincideixen en deslligar el sorgiment de l’extrema dreta amb les conseqüències de la crisi econòmica de 2008 i l’aplicació de receptes neoliberals derivades, que van comportar l’intent de desmantellament de l’estat del benestar. Així doncs, no creuen que l’explicació que sovint es dona al creixement de la dreta radical a escala global, la dels perdedors de la globalització que cerquen canalitzar el seu descontentament a través de propostes populistes i nacionalistes, sigui el principal factor explicatiu en el cas portuguès. Destaquen que l’electorat del Chega no prové principalment de la classe treballadora que havia patit les conseqüències de la desindustrialització, que rep com a toc de gràcia la crisi de 2008, i per tant potencials votants de l’esquerra, sinó que es nodreix de l’abstenció o de sectors socials ja lligats prèviament a la dreta.

L’electorat del Chega no prové principalment de la classe treballadora que havia patit les conseqüències de la desindustrialització, que rep com a toc de gràcia la crisi de 2008, i per tant potencials votants de l’esquerra

Mendes qualifica el sorgiment del Chega de «circumstancial», d’un actor que ha aconseguit capitalitzar un gruix de votants que fa temps que trobaven desatesos els seus posicionaments. Concretament el descontentament amb el funcionament de la democràcia i el sistema polític. Per a Marchi es tracta d’una experiència «d’emprenedoria política»: «hi havia demanda, però no existia l’oferta política». Una altra finestra d’oportunitat que ha ajudat a catapultar aquest partit és la crisi de lideratges, però també de projecte, en la que es troben els dos partits de la dreta clàssica (PSD i CDS-PP) des que la Geringonça els va apartar del poder al 2015, i que també ha facilitat l’aparició d’Iniciativa Liberal. El darrers dos factors que destaquen els professors són: a) el ressò social del discurs anti-establishment del partit i b) el potencial mediàtic que té el seu líder messiànic, André Ventura.

Contextualizació en el nacional-populisme internacional

Recentment el Partit Chega va entrar en el grup europeu ID, família política on es troben el Ressamblement National (de Marine Le Pen) i La Lega (de Matteo Salvini). Precisament, la primera es va traslladar fins Lisboa per mostrar el seu suport a la candidatura presidencial d’André Ventura, cosa que va provocar alhora la resposta d’unes 200 persones a la plaça Luis de Camões de Lisboa, que van manifestar-se en contra de la visita de la política francesa. Marchi qualifica l’entrada a l’ID de «màrqueting polític» i no la troba pas una decisió ideològica, ja que considera que s’han deixat enlluernar pel «prestigi de formar part d’un grup europeu» per compensar el fet de no tenir representació a l’Europarlament. L’elecció entre els dos grups ultraconservadors —Identitat i Democràcia (ID) i Conservadors i Reformistes Europeus (ECR)— ha estat guiada per aquesta voluntat d’exposició mediàtica, i Le Pen i Salvini la hi asseguren; mentre que Vox i el partit polonès Llei i Justicia de Kazynsky i Duda, ambdues formacions a ECR, ho farien en molta menor mesura. De fet, el politòleg explica com, abans d’anunciar aquesta maniobra, membres de la direcció del partit havien arribat a consultar-li quines diferències que hi ha entre ID i ECR, i així poder decantar-se cap a una banda o l’altra.

Malgrat haver passat a formar part d’ID, Chega no es caracteritza per ser un partit euroescèptic, més aviat són partidaris del que ells anomenen «Europa de les nacions» com a projecte contrari al federalisme europeu, àmpliament defensat per la progressia moderada portuguesa. Així doncs, el programa fluctuant del partit, i les seves posicions ideològiques que Mendes qualifica de «flexibles», fa que Ventura estigui més atent als moviments a escala nacional que no pas internacional. Ara bé, això no vol dir que no s’emmiralli en altres líders internacionals presents o passats a nivell discursiu. Per exemple, Marchi ens proposa Berlusconi o Trump, els quals es presenten com a «antisistema» pel que diuen —i sobretot per com ho diuen—, fent gala de la incorrecció política, i no tant pel què són: empresaris multimilionaris. Doncs bé, Ventura no és cap multimilionari, però és un polític professional que té d’outsider el mateix que els anteriors, no res.

Chega

Discurs antisistema i canvi constitucional

Una peça clau a nivell discursiu del Chega durant aquestes darreres eleccions presidencials ha estat la distinció entre bons i mals portuguesos, ja que Ventura —en contraposició als «presidents del sistema»— es presentava amb la voluntat de ser el president només «dels bons portuguesos». En primera instància hom pot pensar que es tracta d’una tècnica de primer de populisme, distingir clarament entre un «nosaltres» benvolent i un «ells» malèfic. En aquest sentit, Marchi, assenyala aquest factor com una anomalia en relació al discurs populista clàssic, en què es considera el poble com una unitat homogènia bondadosa a ser contraposada a una elit privilegiada. En canvi, Ventura no considera el poble com quelcom homogeni, ja que hi ha un poble de bé i un poble dolent.

I qui és qui, doncs? Per Mendes la diferència és clara, Ventura fa un discurs molt focalitzat en atacar el que ell tracta de «minories», els mals portuguesos. Es tracta d’una fracció del poble que segons ell està composta per criminals de carrer i «subsidio-dependents» (molt focalitzat en la comunitat gitana), per una banda. I per l’altra, es tracta d’una fracció de les elits personificada en la classe política, segons Ventura per se corrupta i allunyada de la realitat, de la qual —encara que sembli no voler-ho recordar— ell mateix en forma part. Mentre que la majoria, els «bons portuguesos», seria una espècie d’unió interclassista de ciutadans oprimits per la burocràcia i que «paga la festa» als dolents. Així doncs, i seguint el raonament de Marchi, en realitat no hi ha moltes altres maneres de contraposar dos Portugals des dels postulats del Chega; ja que es tracta d’un estat-nació perfecte, i un enfocament basat en les classes socials seria inoperatiu des d’una òptica de dretes.

La voluntat de Ventura és sumar Portugal a aquesta onada global de dreta reaccionària que es presenta com un moviment antisistema

Així doncs, la proposta política basada en tots els seus retrets al sistema —cal tenir en compte que quan parlen de sistema es refereixen a sistema polític, no econòmic—, es materialitza en el què Ventura anomena «4a República». De totes les extravagàncies, pot ser que aquesta sigui la major i més nociva per la democràcia, perquè bàsicament la 4a República és fum, però alhora suscita un sentiment contrari al règim republicà actual, fruit de la Revolució de 1974 i materialitzat en la Constitució de 1976. Al cap i la fi, el Chega proposa unes vagues modificacions constitucionals per purgar aquesta «classe política paràsita» com ara: reduir el nombre de diputats de 320 a 100; i passar a tenir un règim presidencialista, en què cap d’estat i cap de govern l’encarnés la mateixa persona. A la vegada, aquesta proposta vol eliminar qualsevol rastre de socialisme que hi pugui haver a la Constitució de 1976, que actualment és un baluard de drets polítics i socials, precisament molt reivindicats en aquestes darreres presidencials pel candidat comunista João Ferreira.

En definitiva, segons Marchi, la proposta estrella del Chega, igual que el seu programa, és fluctuant i encara per determinar, «encara no han fet els deures». Així doncs, encara que la 4a República com a concepte pugui recordar la idea d’un Estado Novo, és a dir, un canvi de règim per posar ordre a la República, Marchi i Mendes coincideixen en no veure una connexió directa entre una cosa i l’altra: «ningú vol treure el cadàver del Salazarisme sobre la taula». Segons el professors, hi ha salazaristes dins del Chega, com hi pot haver hagut (o encara n’hi ha) al CDS-PP, però «no és un aspecte que constitueixi la identitat del partit».

Le perspectives de la dreta radical a Portugal

La voluntat de Ventura és sumar Portugal a aquesta onada global de dreta reaccionària que es presenta com un moviment antisistema, fent seu el terme que tradicionalment s’acostuma a atribuir a l’esquerra, mostrant-se com una alternativa a la institucionalitat tradicional que es troba en crisi. Al llarg d’aquest article, hem pogut veure com el creixement d’aquesta força, la qual hem catalogat de nacional-populista —liberal i conservadora a ultrança—, respon a una pulsió de la societat portuguesa descontenta amb el funcionament de la política institucional, i veuen en la vaga promesa de 4a República com la solució definitiva als problemes de la contemporaneïtat.

I un d’aquests problemes és precisament la relació que es pugui donar entre aquesta nova dreta radical amb la dreta institucional clàssica. Per una banda, darrerament s’ha vist com en alguns estats europeus aquest segon tipus de dreta ha optat per un «cordó sanitari», per exemple el CDU d’Angela Merkel respecte Alternative für Deutschesland. Per altra banda, en el mateix context germanòfon, a Àustria el conservador Volkspartei manté pactes i relacions estretes amb l’ultradretà Freiheitliche Partei. Tanmateix, en el cas de Portugal s’està observant una política de pactes semblant a la del segon exemple —com en el cas de la Regió Autònoma de les Açores—, tot i que el discurs oficial del PSD a nivell nacional és de no voler establir cap tipus d’acord amb la formació de Ventura. Així doncs, més enllà de la responsabilitat dels partits d’esquerres en fer un discurs proper a les necessitats de la classe treballadora —i així aconseguir posar institucions al servei d’aquesta—, el paper dels partits d’una dreta anomenada democràtica, en legitimar o no l’extrema dreta, serà determinant pel que fa l’impacte d’aquesta segona sobre les polítiques de l’Estat.

Foto de portada: David Lloberas
Share on facebook
Share on twitter
Share on whatsapp
Share on telegram
Share on email

Vols que t'informem de les novetats de Catarsi Magazín?

Les dades personals s’utilitzaran per l’enviament d’informació i promocions. El responsable és Cultura 21, SCCL. L’usuari pot revocar el seu consentiment en qualsevol moment i exercir els drets que l’assisteixen mitjançant correu electrònic a [email protected]. Pot consultar aquí la política de privacitat.

Historiadora formada a la Universitat de Barcelona i la Universidade de Coimbra. Militant de la CUP d’Olesa de Montserrat.

Geògraf, de Molins de Rei, ara vivint a Lisboa. Vinculat a la militància estudiantil durant els anys d'estudi a la Universitat de Barcelona. Sempre atent al canvi constant en el què es troba el món.

Comentaris

‘ISTO É UMA VERGONHA!’ L’extrema dreta arriba a Portugal per quedar-s’hi

Notificacions
Notificació per rebre
0 Comments
Inline Feedbacks
View all comments
LLEGIR COMENTARIS OCULTAR COMENTARIS

You need to login or register to bookmark/favorite this content.

Share on facebook
Share on twitter
Share on whatsapp
Share on telegram
Share on email
Share on facebook
Share on twitter
Share on whatsapp
Share on telegram
Share on email

El tercer número de Catarsi ja és aquí!

Amb la subscripció en paper t’enviem Catarsi a casa

Cerca a Catarsi

Aquest web fa servir cookies per a millorar l'experiència de l'usuari. Si continueu utilitzant aquest lloc, entenem que hi esteu d'acord.