Les presidencials portugueses i la remor de canvis propers

Les eleccions presidencials a Portugal han posat sobre la taula un nou escenari on nous elements ens podrien indicar canvis propers

Les presidencials portugueses i la remor de canvis propers

Les presidencials portugueses i la remor de canvis propers

You need to login or register to bookmark/favorite this content.

Necessites estar registrada per poder guardar articles

Les eleccions presidencials a Portugal han posat sobre la taula un nou escenari on nous elements ens podrien indicar canvis propers

You need to login or register to bookmark/favorite this content.

Necessites estar registrada per poder guardar articles

Diumenge passat Portugal estava convocat a les urnes per decidir si donar un segon mandat presidencial a Marcelo Rebelo de Sousa, o triar una cara nova al capdavant de la Presidència de la República. Com vàrem comentar a l’article de fa una setmana, l’horitzó de continuïtat o el canvi que els resultats d’aquestes eleccions ens permeten analitzar va més enllà del vencedor indiscutible d’aquestes eleccions, —l’escollit en primera volta Rebelo de Sousa amb el 60,7% dels sufragis—, i fa necessari destacar fets tan rellevants com: els discrets resultats de les candidatures d’esquerres i l’ascens de l’extrema dreta.

Així doncs, fent referència també a l’anterior article, cal destacar la singularitat de les eleccions presidencials en sí, i en especial les d’enguany, en què els dos principals partits del país (PS de centreesquerra, i PSD de centredreta) donaven suport implícit i explícit a Rebelo de Sousa respectivament. Són unes eleccions per escollir President de la República, i si bé és cert que només hi ha un guanyador, hem de posar en quarantena una de les frases més repetides de la nit per candidats i comentaristes: «les majories obtingudes en unes presidencials es dissolen la mateixa nit del recompte». Certament el resultat no es tradueix en una majoria parlamentària amb durada de quatre anys, i de vencedor només n’hi pot haver un, qui assoleix més del 50% dels vots vàlids. Ara bé, els resultats ens permeten tenir una foto aproximada de la situació actual, i aporta sòlids indicis per traçar unes línies generals cap a l’escenari polític on es dirigeix el país.

Jornada electoral i participació

Mentre que a Catalunya fins fa menys d’una setmana encara no sabíem com es celebrarien les eleccions del 14 de febrer, a Portugal s’ha tingut clar en tot moment que les eleccions presidencials havien de mantenir la seva data. El principal motiu, com ja vam comentar la darrera setmana, era la inconstitucionalitat que suposaria la decisió de suspendre-les perquè ja s’havien esgotat els cinc anys de mandat presidencial. Davant d’això, tant el govern com els partits han hagut de fer grans esforços organitzatius per intentar normalitzar la celebració de les eleccions. Unes eleccions atípiques celebrades en un dels moments més crítics de la pandèmia a Portugal, on per primera vegada des del març el Serviço Nacional de Saúde es troba a molt poc del col·lapse.

D’entre aquests esforços destaca l’organització en sí de la jornada electoral; es van desdoblar el nombre de meses de votació en aquelles que superaven els 1.000 electors, i els col·legis electorals van seguir unes normes estrictes per tal que tots els votants exercissin els seu dret a vot amb seguretat, repartint gel, guants i bolígrafs d’ús individual. A diferents perfils de les xarxes socials —partits, personatges polítics, artistes, d’entre altres— corrien imatges i piulades instant al vot i a la paciència per les llargues cues generades per les mesures de seguretat, on als llocs amb més afluència els votants podien arribar a esperar entre quaranta-cinc minuts i més d’una hora. Malgrat tot, la jornada va transcórrer amb tranquil·litat i absoluta normalitat, sense cap incident remarcable.

presidencials
Foto: Ana Algarra i David Lloberas

Malgrat els esforços, aquests comicis han comptat amb un elevat percentatge d’abstenció, el qual se situa al voltant del 60%, i amb una participació de només el 39,5% del cens. La baixa participació electoral sempre ha sigut un dels grans handicaps de les eleccions portugueses —tant de les legislatives (48,6% al 2019) com de les presidencials (48’7% al 2016)—, i aquest cop no ha estat una excepció. Hi ha qui, cercant el titular sensacionalista, ha volgut trobar una correlació directíssima amb la situació epidemiològica, però en trobar-nos davant d’una situació estructural, la pandèmia no és ni molt menys l’únic factor explicatiu.

Les causes d’aquest recurrent fenomen són variades. Una de les més significatives és la ingent quantitat d’electors residents a l’estranger, fruit de la diàspora portuguesa, composta per emigrants directes o descendents d’emigrants que han mantingut la nacionalitat per ius sanguis. D’aquest gairebé 1,5 milions d’electors, dels 10,8 totals, tradicionalment en vota una reduïda part: el 4’7% a les presidencials de 2016, 10’7% a les legislatives de 2019. Això s’explica pel deteriorament del lligam emocional o efectiu amb la nació portuguesa que experimenten aquestes terceres o quartes generacions, que sovint mantenen la nacionalitat per qüestions pràctiques. Per altra banda, el vot s’ha de realitzar presencialment als consolats distribuïts arreu del món, que poden arribar a estar molt lluny de la localitat de residència (com és el cas del Brasil), i el trajecte pot ser difícil i costós, encara més actualment. En aquest sentit, sí que es pot dir que ha estat notable l’impacte de la pandèmia, i tan sols l’1,9% dels residents a l’estranger han votat en aquestes darreres presidencials.

Un altre factor explicatiu és la sensació generalitzada que aquestes eleccions eren un tràmit per facilitar un segon mandat presidencial a Rebelo de Sousa, sensació reforçada per ell mateix, fent una campanya a molt baix cost i donant la reelecció per assegurada. Així doncs, tenint en compte els factors esmentats, les dades de participació d’aquestes eleccions no ens haurien de sorprendre; enmig de l’actual situació la participació ha estat de 10 punts menys en comparació amb les presidencials de 2016.

Discrets resultats per l’esquerra

Malgrat comptar amb una majoria parlamentària d’esquerres a l’Assemblea de la República, en aquestes eleccions el vot agregat de les tres candidatures d’esquerra (Gomes, Ferreira i Matias) no va superar el 20%, i qui té la clau de volta de tot això ha estat el Partido Socialista (PS). Concretament la direcció del partit, qui va declinar donar suport explícit a cap presidenciable, cosa que —juntament amb el suport explícit d’alguns quadres rellevants— va enfortir encara més la posició del president reelegit. I és que la relació entre el Primer Ministre Costa i el President Rebelo de Sousa ha estat d’allò més fluida en els darrers anys, la qual cosa ha arribat a costar a aquest segon bastants retrets de la dreta, acusant-lo de fer seguidisme al govern i de seguir una agenda personal oblidant els seus orígens al PSD.

La candidata Ana Gomes, just després de confirmar-se que havia quedat (per la mínima) en segon lloc, i que no hi hauria segona volta, va comparèixer davant dels mitjans fent un discurs molt dur amb la direcció del PS. Sent ella l’única candidata militant d’aquest partit, va criticar no haver rebut el suport d’aquest, arribant-ho a qualificar de deserció, i responsabilitzant-lo d’haver volgut diluir les fronteres entre l’esquerra i la dreta. António Costa, en qui la candidata va personalitzar les seves crítiques, va contribuir pels motius exposats al paràgraf anterior a que el partit jugués «a cavall guanyador» no significant-se en aquestes eleccions.

Certament, molts tradicionals votants del PS varen optar per l’actual president, no només per la indefinició d’aquest, sinó per l’espècie de xantatge emocional en què es va basar la (no)campanya de Rebelo de Sousa, demanant als portuguesos d’estalviar al país una segona volta d’aquestes eleccions, fent clara referència a la greu situació epidemiològica. En el discurs d’Ana Gomes no van faltar tampoc crítiques al Partido Comunista Português (PCP) i al Bloco d’Esquerda (BE) per no haver convergit en la seva candidatura independent i així «esdevenir una alternativa plausible al candidat de la dreta democràtica», referint-se d’aquesta manera a Rebelo de Sousa en contraposició a André Ventura.

Així doncs, els resultats no han estat dolents tan sols per Ana Gomes (13%), també ho han estat per la candidata del Bloco, Marisa Matias, qui ha passat del 10% amb gairebé mig milió de vots el 2016, a no arribar als 200.000 vots amb poc menys del 4% dels sufragis. Per altra banda està João Ferreira (4,3%), del PCP, qui ha tret uns resultats calcats als que va aconseguir el seu company Edgar Silva (3,95%) a les presidencials anteriors. Tal com es pot veure als mapes, no existeix un patró de distribució geogràfica especialment destacable en el vot de les dues candidates. Ara bé, com és costum, el vot a João Ferreira està fortament concentrat a la latifundiària regió de l’Alentejo (veure imatge), on ha mantingut els tradicionals grans resultats que sempre hi obté el PCP: estem davant del Partido Comunista Regional do Alentejo?


Distribució del vot a candidatures d’esquerres: Gomes, Ferreira, Matias. Font: Elaboració pròpia a partir de dades del Ministério da Administração Interna.

Per primera vegada des del 2015 el PCP supera en vots al Bloco de Esquerda, erigint-se com l’opció transformadora més votada. Així doncs, és important intentar entendre quins han estat els motius de la seva davallada, i si aquesta pot ser símptoma d’un canvi de rumb de l’esquerra portuguesa.

Per una banda, cal que tornem a fer referència al calent debat que va tenir lloc el passat novembre a l’Assemblea de la República al voltant dels pressupostos generals del 2021. El vot negatiu del Bloco pot haver tingut conseqüències en els seus resultats a les presidencials, fent que alguns dels seus votants traslladessin el seu vot a un altre candidat. Aquesta negativa es va malinterpretar a molts mitjans com el trencament definitiu de la formació d’esquerres amb el govern de Costa, després l’acord d’estabilitat parlamentària vigent durant la legislatura passada, la Geringonça, quan va ser precisament decisió del PS no reeditar el pacte per aquesta legislatura.

I és que no seria estrany pensar que la candidatura de la socialista Ana Gomes hagi arreplegat part del vot bloquista i d’esquerres, ja que en unes presidencials amb uns resultats tan previsibles, aquesta es presentava com una candidatura més «efectiva» o «útil» en comparació al vot als candidats de formacions com el BE o el PCP. Sigui com sigui, el que està clar és que el partit de Marisa Matias no ha sortit ben parat i el de João Ferreira s’ha mantingut en la seva línia. Malgrat mai tenir grans resultats a les presidencials, en aquesta ocasió les candidatures d’esquerra anticapitalista han patit una caiguda de vots considerable de la que hauran de treure més d’una lliçó.

La Dreta Bicèfala

Qui més va celebrar els resultats de les eleccions va ser la bicefàlia tradicional de dretes, —el Partido Social Democrata (PSD, de centre-dreta) i el Centro Democrático Social (CDS-PP, de dreta)—, ja que havien donat explícitament suport al candidat guanyador, i no varen perdre l’oportunitat de fer-se pròpia una victòria tot i haver-hi contribuït ben poc.

Per altra banda, es consolida una bicefàlia diferent a la dreta, la que conformen Chega i Iniciativa Liberal, ambdues escindides del PSD i amb representació parlamentària des de fa poc més d’un any. Ja es va parlar a l’article anterior de «l’efecte mirall» de l’una amb de l’altra, que malgrat ser dues formacions amb recorreguts paral·lels, i de procedència comuna, representen un electorat i maneres de fer molt diferents. És aquesta diferència allò que les fa complementàries per un electorat de dretes descontent amb els partits tradicionals.

El comportament geogràfic és clar. El candidat Mayan (3,2%), d’Iniciativa Liberal (o potser millor anomenar-la Iniciativa Litoral), ha obtingut notables suports a la àrees amb major dinamisme econòmic del país: l’eix litoral Lisboa-Braga i a l’Algarve. En canvi, la dreta nacional-populista del Chega va obtenir uns grans resultats a les àrees interiors del país, que arrosseguen un problema estructural d’empobriment i despoblació, fenomen que es coneix a Portugal com a interioridade. Hi ha qui ha qualificat aquesta distribució dels resultats de crit d’alerta d’unes àrees del país abandonades institucionalment, que veuen com els problemes perduren i el jovent marxa.

Tot indica que André Ventura (Chega) hagi esgarrapat vots tant d’un públic abstencionista i despolititzat com del típic votant de dretes amb tendències reaccionàries, el que va fer que l’extrema dreta multipliqués per 9 els resultats obtinguts a les legislatives del 2019, del 1,3% al 11,9%. Malgrat aquest gran creixement, Ventura no va aconseguir una de les metes que s’havia fixat en aquestes eleccions, quedar segon, i per tant, per sobre d’Ana Gomes, a qui sempre atribueix una sèrie de malediccions bíbliques difícils d’entendre. Ara caldrà veure si compleix la seva promesa de deixar el càrrec en mans dels militants dels partit, ja que no assolir aquell objectiu i s’havia compromès a dimitir si no ho feia. Es tracta d’un «dimitir» un tant especial, perquè es tornarà a presentar per dirigir el partit, i seria molt poc probable que els militants qüestionessin el seu lideratge messiànic.

Distribució del vot a candidatures de dretes: Rebelo de Sousa, Ventura, Mayan. Font: Elaboració pròpia a partir de dades del Ministério da Administração Interna.

Durant la nit electoral, i calculadament just després del discurs d’Ana Gomes, el candidat ultradretà va fer un esperpèntic discurs, ple de supèrbia i vessant una espècie de ressentiment acumulat durant anys cap a les diverses candidatures d’esquerres. D’aquest discurs es podrien destacar els improperis (in)dignes de bully d’institut proferits contra els seus rivals, o de treure’s de la màniga informacions esbiaixades i conspiranòiques; com que el seu partit havia «aixafat» el Partit Comunista a l’Alentejo, o que les empreses enquestadores havien ocultat el seu potencial. Ara bé, més enllà de tot aquest soroll, cal subratllar amb força la declaració d’intencions que va fer al PSD, dient que la dreta mai més tornaria a tenir el govern a Portugal «sense que el Chega sigui part fonamental d’aquest govern». A més d’afirmar tenir la clau de la governabilitat al país en un futur proper, Ventura va profetitzar l’arribada del que ell anomena la 4a República, una espècie de paradís terrenal allunyat dels vicis de la societat contemporània.

Canvi o continuïtat?

Al primer article ens plantejàvem la següent pregunta: aquestes presidencials portaran canvi o continuïtat? A grans trets, podem dir que la continuïtat està clara i que res canviarà: els portuguesos tindran com a President de la República a Rebelo de Sousa durant cinc anys més— si tot va bé les presidencials no es tornarien a celebrar fins el gener de 2026—, fins que aquest acabi la seva presidència amb ni més ni menys que 79 anys d’edat. Val a dir, però, que malgrat haver estat el guanyador anunciat i en primera volta de dues eleccions presidencials seguides, aquestes últimes han posat sobre la taula un nou escenari de la política portuguesa que no fa trontollar els ciments de la seva normalitat, però que sí que la sacsegen amb nous inputs que podrien indicar-nos un canvi proper. Un nou paradigma al qual hem intentat aproximar-nos a través d’aquests dos articles amb el rigor de qui vol entendre bé les coses, i amb l’objectiu de fer conèixer una realitat que està tan a prop però que de vegades se’ns pot fer aliena.

Les eleccions presidencials no són ni seran l’única cita electoral dels ciutadans portuguesos. Es preveu que de cara a la tardor puguin celebrar-se les eleccions municipals, de dinàmiques molt pròpies, però també bones indicadores de fins a quin punt aquesta nova conjectura pot tenir impacte en l’esdevenir polític de Portugal. Deixant passar el temps, sense de perdre de vista allò que succeeix i succeirà tant dins com a fora de les institucions, caldrà esperar per tenir certeses.

Foto de portada: Ana Algarra i David Lloberas
Share on facebook
Share on twitter
Share on whatsapp
Share on telegram
Share on email

Vols que t'informem de les novetats de Catarsi Magazín?

Les dades personals s’utilitzaran per l’enviament d’informació i promocions. El responsable és Cultura 21, SCCL. L’usuari pot revocar el seu consentiment en qualsevol moment i exercir els drets que l’assisteixen mitjançant correu electrònic a [email protected]. Pot consultar aquí la política de privacitat.

Historiadora formada a la Universitat de Barcelona i la Universidade de Coimbra. Militant de la CUP d’Olesa de Montserrat.

Geògraf, de Molins de Rei, ara vivint a Lisboa. Vinculat a la militància estudiantil durant els anys d'estudi a la Universitat de Barcelona. Sempre atent al canvi constant en el què es troba el món.

Comentaris

Les presidencials portugueses i la remor de canvis propers

Notificacions
Notificació per rebre
0 Comments
Inline Feedbacks
View all comments
LLEGIR COMENTARIS OCULTAR COMENTARIS

You need to login or register to bookmark/favorite this content.

Share on facebook
Share on twitter
Share on whatsapp
Share on telegram
Share on email
Share on facebook
Share on twitter
Share on whatsapp
Share on telegram
Share on email

El tercer número de Catarsi ja és aquí!

Amb la subscripció en paper t’enviem Catarsi a casa

Cerca a Catarsi

Aquest web fa servir cookies per a millorar l'experiència de l'usuari. Si continueu utilitzant aquest lloc, entenem que hi esteu d'acord.