Canvi o continuïtat? Les eleccions presidencials a Portugal enmig de la Covid-19

En les eleccions presidencials d'aquest diumenge, Portugal es debat entre el canvi o la continuïtat enmig d'un moment d'excepcionalitat i crisi

Canvi o continuïtat? Les eleccions presidencials a Portugal enmig de la Covid-19

En les eleccions presidencials d'aquest diumenge, Portugal es debat entre el canvi o la continuïtat enmig d'un moment d'excepcionalitat i crisi

El proper diumenge 24 de gener els portuguesos estan cridats a les urnes per escollir qui serà el seu proper President de la República. Triaran si atorguen un segon mandat al fins ara President, el professor de dret constitucional Marcelo Rebelo de Sousa, ex-dirigent del partit de centredreta Partido Social Democrata (PSD), o si per contra s’escull un dels altres 6 candidats. Es tracta d’unes eleccions presidencials i les candidatures són unipersonals, això vol dir que la dinàmica de partits queda en un segon pla però no pas fora de joc.

Pel que fa als resultats de les eleccions —les quals es celebren en un context epidemiològic bastant preocupant—, els sondejos apunten cap a una reelecció de Rebelo de Sousa per una àmplia majoria, i per tant és bastant probable que no hi hagi una segona volta. Malgrat sembli que el desenvolupament i el resultat de les eleccions ja estiguin decidits, cal que analitzem de prop el context i els reptes que a mig termini aquestes ens presenten, tant pel creixement de l’extrema dreta de mà del Partit Chega («Prou» en portuguès), com per la situació dels projectes a l’esquerra del Partido Socialista (PS), sense un programa comú i amb un horitzó encara per definir.

L’anàlisi està dividida en dos articles, aquest mateix i un segon que es publicarà amb posterioritat als comicis. En aquest primer es tractarà la rellevància de la Presidència de la República com a institució i el funcionament d’un tipus d’eleccions a les quals estem ben poc acostumats. A més, es farà una radiografia del mapa polític portuguès que dibuixen les diferents candidatures presentades. Després de les eleccions ens centrarem a explicar els moviments de fons, sovint contextualitzables internacionalment, en concret amenaces i oportunitats que sobrevolen l’escenari polític portuguès, tant a la dreta com a l’esquerra. Amb la publicació d’ambdós articles tenim l’objectiu d’oferir als lectors un punt de partida des d’on poder encarar aquestes eleccions amb coneixement de causa i entendre què està passant a l’altra banda de la Península.

El semipresidencialisme a la portuguesa i les eleccions presidencials

Abans de parlar de cap dels candidats o de les pròpies eleccions presidencials, cal fer especial esment a la Presidència de la República com a institució en si mateixa a Portugal. Certament existeix debat dins del món del Dret constitucional sobre si la Carta Magna de 1974 consagra Portugal com una república semipresidencialista (a la francesa) o parlamentària (a l’alemanya o italiana). Des de la nostra postura d’historiadora i geògraf no creiem que puguem aportar gaire res en aquest debat sobre la nomenclatura, però el sí què podem fer és exposar les competències que la Constitució preveu per a aquesta institució i la relació que ha de tenir amb la resta d’institucions de la República Portuguesa.

Més enllà de les clàssiques competències atribuïdes als caps d’estat, com són la condició de comandant en cap de les forces armades o el poder de ratificar els tractats internacionals, la Presidència de la República a Portugal no té tan sols un caràcter representatiu o simbòlic, sinó que és a qui corresponen responsabilitats tan rellevants com convocar un referèndum  o declarar l’estat d’emergència. Si bé a la majoria de caps d’estat a Europa se’ls sol reservar un paper d’arbitratge dins del joc polític institucional de l’Estat, a Portugal el primer pot ser partícip del segon, ja que té competències per destituir el Primer Ministre i altres membres del Govern, dissoldre l’Assemblea de la República, o proposar o vetar lleis. És un càrrec escollit per sufragi universal directe, i després de cada una de les eleccions legislatives és l’encarregat de nomenar com a Primer Ministre el líder que compti amb més suport parlamentari per a l’aprovació del pla de govern.

Portugal
Foto: David Lloberas

En aquest sentit, és important destacar que les eleccions presidencials responen a dinàmiques ben diferents a les legislatives, cosa que es dona perquè i) les candidatures són unipersonals i poden, o no, rebre suports partidistes, ii) aquests suports partidistes són ben variables i depenen molt de l’equilibri entre les bases dels partits i les seves executives, iii) sempre s’està a l’espera que el candidat més votat no superi la meitat dels vots i calgui una segona volta. Així doncs, en les actuals eleccions ens trobem en la curiosa tessitura en què el PSD, el Centro Democrático Social (CDS-PP) i diferents quadres rellevants dins del PS s’han posicionat a favor de l’actual president; mentre que aquest darrer partit no demana el vot explícit per cap candidatura en concret, malgrat que una de les seves militants, Ana Gomes, n’encapçali una d’elles. I que siguin, en canvi, partits amb escassa representació parlamentària, com Pessoas-Animais-Natureza (PAN) i el Livre, o alguns diputats del PS els qui donen suport explícit a Gomes.

És bastant comú que a les eleccions presidencials es presentin personatges que, per la seva trajectòria o tarannà, aconsegueixin aglutinar un gruix de votants necessari per obrir-los les portes al Palácio de Belém, és a dir, superar les barreres entre els espais polítics representats pels partits que componen el parlament. Ja han estat candidats diferents ex-primers ministres, Mário Soares i Cavaco-Silva havent guanyat dues eleccions cadascun, i Pinheiro de Azevedo i Freitas do Amaral, havent-les perdut. Per altra banda, a les tres darreres eleccions s’havien presentat l’escriptor Manuel Alegre (21% al 2006 i 20% al 2011), l’ex-rector de la Universitat de Lisboa, Sampaio da Nóvoa (23% al 2016), i l’actual president i professor, Rebelo de Sousa (52% al 2016), tots tres amb un marcat perfil civil o acadèmic.

Les candidatures en joc

No és una figura menor la que representa Marcelo Rebelo de Sousa a Portugal, col·loquialment anomenat simplement Marcelo, qui va ser líder del principal partit de dreta del país, el PSD, entre 1996-1999, ministre amb anterioritat (1982-1983) i candidat per aquest partit a l’alcaldia de Lisboa (1990). Diem que no és una figura menor perquè aquest catedràtic de Dret constitucional de la Universidade de Lisboa, d’on per cert han sorgit un gran nombre d’estadistes portuguesos, gaudeix d’una gran popularitat guanyada per la seva labor de comentarista polític, desenvolupada sostingudament des de l’any 2000 fins que va ser escollit President. És conegut pel seu caràcter afable amb els conciutadans, i sovint es bromeja amb el fet que reparteixi abraçades i petons allà on va de visita oficial. Es podria dir que és un campechano, i aquesta qualificació no és gratuïta. Rebelo de Sousa manté estrets llaços d’amistat amb la Família Reial espanyola, com a herència dels lligams de Juan Carlos de Borbón amb la vila d’Estoril; fruit d’això, fou en qui van caure tots els focus quan s’especulava que el rei abdicat s’havia fugat a l’estat veí. Una altra dada de la seva vida personal, però de prou rellevància política com per ser comentada, és la proximitat de la seva família amb Marcello Caetano, l’hereu del dictador António Salazar, qui havia de ser el seu padrí de bateig.

La polièdrica candidata Ana Gomes, amb un extraordinari currículum diplomàtic, va destacar per la seva labor a Timor Oriental com a cap de la missió diplomàtica portuguesa, ja que, essent la potència (des)colonitzadora, Portugal va jugar un paper decisiu davant l’ocupació indonèsia i la celebració del Referèndum d’Autoterminació (1999) sota mandat de l’ONU. Més enllà de l’anècdota d’haver militat durant la seva joventut al PCTP-MRPP —partit d’inspiració maoista—, després d’abandonar la carrera diplomàtica al 2003, Gomes ha tingut diferents responsabilitats dins del PS. Ha estat eurodiputada del 2004 al 2019, segurament a casa nostra se la pugui arribar a conèixer per les intervencions creuades que van mantenir amb Pablo Iglesias durant un plenari sobre la intervenció occidental a Líbia. Durant aquesta campanya Gomes ha mantingut un perfil marcadament progressista amb un posat presidenciable, que es materialitza amb el seu constant cos a cos amb l’actual president durant els debats. Es tracta d’un personatge amb molta experiència a les seves esquenes, que coneix perfectament tots els engranatges de la República, i que en una eventual segona volta d’aquestes eleccions seria capaç d’aglutinar el vot progressista.

Portugal

Aquesta vegada el Bloco de Esquerda no ha arriscat, i confia una vegada més amb qui ja va treure un bon resultat a les presidencials anteriors, l’eurodiputada Marisa Matias quan va assolir el 10% dels vots el 2016. Matias es presenta amb un perfil amable però a l’hora contundent, autodefinida com a socialdemòcrata en un intent de reapropiació del concepte, la seva candidatura té un discurs molt centrat en la defensa de l’estat del benestar, especialment fent èmfasi en el Serviço Nacional de Saúde, que tan afectat es va veure durant els anys de la Troika. En els diferents actes de campanya ha volgut donar una visibilitat especial als moviments socials, l’ànima dels quals la candidata pretén fer entrar al Palácio de Belém.

El Partido Comunista Português (PCP) aposta per João Ferreira com el seu candidat a les eleccions presidencials. Biòleg de formació, vereador (regidor) de l’Ajuntament de Lisboa i diputat europeu pel PCP, malgrat arribar a la quarantena és un dels candidats més joves presentats fins ara pels comunistes, deixant de banda parcialment la imatge tradicional del partit com una formació envellida que no apel·la al vot jove. Ferreira va començar la seva trajectòria política amb la seva afiliació a les Joventuts Comunistes Portugueses quan tenia 16 anys, i des de llavors no ha abandonat la militància. D’oratòria clara i presència sòbria, és un militant profundament respectat a les files del partit, i el desig de molts dels seus integrants que Ferreira sigui el seu pròxim secretari general és pràcticament un secret a veus. Durant aquesta campanya s’ha destacat per referenciar constantment la Constitució de 1974 com a baluard dels drets conquerits per la classe treballadora portuguesa.

André Ventura ha estat el primer diputat d’una formació d’extrema dreta a entrar a l’Assemblea de la República, escollit pel districte de Lisboa durant les legislatives de 2019. Ho va fer de la mà del seu partit, Chega, del qual exerceix un lideratge autocràtic. Més enllà del paper que pugui jugar el seu partit a nivell nacional o de les inspiracions a nivell internacional que hagi rebut —cosa que comentarem més profundament en els segon article—, Ventura és un personatge esperpèntic i polèmic a parts iguals que ha vist les eleccions presidencials com un magnífic aparador pel qual poder-se exhibir com si d’un gall d’indi es tractés. Va arribar a ser un quadre intermedi del PSD, pel qual va arribar a presentar-se per ser alcalde del municipi metropolità de Loures el 2017, eleccions que va perdre però que li van servir per entrar a la primera línia del debat polític amb el seu discurs racista i xenòfob, en aquest cas focalitzat en la comunitat gitana. Ventura va donar el tret d’inici d’aquesta campanya electoral amb un sopar amb 160 persones, que comptava amb l’informe negatiu de l’Autoridade Nacional de Protecção Civil, pocs dies abans que s’anunciés el tancament durant un mes dels establiments comercials i de restauració al país.

Un altre partit entrat fa poc temps a l’arc parlamentari i que també presenta candidat per aquestes eleccions presidencials és Inciativa Liberal (IL), un partit que promulga aplicar una sèrie de receptes neo-liberals amb el somni humit de convertir Portugal en una espècie d’Irlanda, Països Baixos o Luxemburg al sud d’Europa en matèria fiscal. Amb un gruix de dirigents també provinents del PSD, se’l podria qualificar com a mirall del Chega, ja que al contrari d’aquest darrer, IL defensa posicionaments nítidament favorables a la legalització de l’eutanàsia o de l’ús recreatiu del cànnabis. El candidat que compta amb el suport d’aquest partit, Tiago Mayan, no destaca ni per la seva oratòria ni per la seva capacitat d’adaptar-se al curs del debat. La seva procedència de Porto i la forta presència empresarial que allà hi ha li podria fer guanyar prou suports en aquella àrea del país.

I per últim, qui sense dubte es tracta del candidat menys convencional és Vitorino Silva, popularment anomenat com a «Tino de Rans», i ja es va presentar el 2016 obtenint el 3% del vot. Sempre fent gala del seu ofici de calceteiro (professió encarregada de colocar pedra a pedra per formar la calçada portuguesa), aquest polític local del districte de Porto va esdevenir molt conegut arran d’un discurs a l’11è Congrés del PS (1999), en què ja destil·lava un estil molt personal, i allunyat del formalisme de la política institucional. La bona acollida que va tenir aquest estil tan proper i popular entre la societat portuguesa, amb un imaginari de vegades encara ancorat en un romanticisme ruralista, es va transformar en una intensa exposició mediàtica, i al 2013 va ser concursant de la versió portuguesa del Big Brother VIP a la cadena TVI. Més enllà d’aquest fet anecdòtic, cal destacar la simplicitat o inexistència del seu discurs, principalment basat en vivències pròpies i desproveït totalment d’ideologia, molt basat en el carisma i simpatia personal que indubtablement té:

«[O que vai mudar se eu for presidente é que] vai haver muita mais luz, muito mais brilho, e tenho a certeza que vamos ter um povo mais feliz. Porque no fundo é o que os portugueses querem e é o que lhes falta». Darrers 20 segons del Debat amb els set de candidats emès a la RTP 12/01/2021.

Context polític i social en l’emergència sanitària

Tal com hem esmentat a la introducció de l’article, aquestes eleccions se celebren en un context excepcional degut a la crisi del coronavirus, la qual ha empitjorat considerablement a Portugal des de la darrera tardor, tenint un impacte econòmic desfavorable sobretot per la classe treballadora portuguesa. Malgrat trobar-se la situació molt delicada, el President de la República ha decidit mantenir la data de la cita electoral —ja que canviar-la seria inconstitucional, i per tant requeriria d’una modificació constitucional irrealitzable a aquestes alçades— i encoratja els ciutadans portuguesos a participar-hi activament, tenint en compte que en aquest escenari l’abstenció podria créixer en un país on acostuma a ser elevada. És precisament en aquest context de pandèmia, combinat amb la crida a les urnes, el que ha fet disparar la demanda de vot anticipat entre els ciutadans lusos, una modalitat de vot que ha existit sempre, però que en darreres eleccions el demanaven tan sols un 6,5% de la població aproximadament.

Portugal
Foto: David Lloberas

Aquestes eleccions també estan marcades pel clima polític resultant de la votació dels darrers pressupostos estatals, de la qual es va parlar prèviament a l’entrevista amb Fernando Rosas publicada el darrer octubre. El tira i arronsa entre els diferents partits polítics durant una negociació que porta caracteritzant la legislatura post-Geringonça, centrada en la geometria variable del PS per a acords puntuals, també va ser una oportunitat per cada formació fer palès, un cop més, quin projecte de país tenen.

Portugal es troba en la seva segona gran crisi en els vint anys que portem de segle. Després del gran impacte econòmic que va tenir la crisi financera del 2008, la crisi del coronavirus ha tornat a posar sobre la taula la necessitat de crear estructures d’Estat estables per garantir la vida digna de la classe treballadora portuguesa. En especial de disposar d’un Serviço Nacional de Saúde que pugui donar una resposta efectiva a l’excepcionalitat i la gravetat de la situació, la qual s’ha descontrolat des de l’octubre passat.

Malgrat qui concentra la major part de competències en matèria social és el Govern, el President de la República té una bona incidència sobre el paper de l’Estat en la protecció dels ciutadans en moments de gran complexitat com els que vivim. Com ha quedat palès és probable que les candidatures a l’esquerra d’Ana Gomes no comptin amb uns grans resultats, mentre que l’extrema dreta segueix amb el seu camí en condicionar el debat polític de la resta de formacions. Com s’ha dit a la introducció Rebelo de Sousa té tots els números de guanyar amb una ampla majoria, o de fins i tot ser escollir en primera volta. Ara bé, cal estar atents a com es desenvolupa la jornada electoral de diumenge. Els resultats obtinguts ens permetran aprofundir en l’anàlisi que prendrà forma en la segona part d’aquest article.

Foto de portada: David Lloberas
Compartició en facebook
Compartició en twitter
Compartició en whatsapp
Compartició en telegram
Compartició en email

Vols que t'informem de les novetats de Catarsi Magazín?

Les dades personals s’utilitzaran per l’enviament d’informació i promocions. El responsable és Cultura 21, SCCL. L’usuari pot revocar el seu consentiment en qualsevol moment i exercir els drets que l’assisteixen mitjançant correu electrònic a [email protected]. Pot consultar aquí la política de privacitat.

Historiadora formada a la Universitat de Barcelona i la Universidade de Coimbra. Militant de la CUP d’Olesa de Montserrat.

Geògraf, de Molins de Rei, ara vivint a Lisboa. Vinculat a la militància estudiantil durant els anys d'estudi a la Universitat de Barcelona. Sempre atent al canvi constant en el què es troba el món.

Comentaris

Canvi o continuïtat? Les eleccions presidencials a Portugal enmig de la Covid-19

Deixeu un comentari

El nou número de Catarsi ja és aquí!

Subscriu-te ara i te l'enviem a casa!

El nou número ‘D’allò personal a allò polític’ ja és aquí! Més de deu articles, infografies i dossiers de reflexió sobre la lluita feminista a casa nostra i al món! 

Aquest web fa servir cookies per a millorar l'experiència de l'usuari. Si continueu utilitzant aquest lloc, entenem que hi esteu d'acord.