Ni Ludd ni Prometeu: què s’amaga darrere la digitalització?

La qüestió no és desdigitalitzar o no, sinó canviar les relacions socials que s'amaguen rere la computació.

Ni Ludd ni Prometeu: què s’amaga darrere la digitalització?

Ni Ludd ni Prometeu: què s’amaga darrere la digitalització?

You need to login or register to bookmark/favorite this content.

Necessites estar registrada per poder guardar articles

La qüestió no és desdigitalitzar o no, sinó canviar les relacions socials que s'amaguen rere la computació.

You need to login or register to bookmark/favorite this content.

Necessites estar registrada per poder guardar articles

El passat mes de setembre Jorge Riechmann va publicar l’article Decrecer, desdigitalizar – quince tesis. Es tracta d’un exhaustiu repàs de les moltes facetes d’un fenomen que ell anomena digitalització. Explica de manera encertada que la digitalització sense límits no és ni neta ni virtual. L’insostenible cost material i energètic es justifica en la fal·làcia que un cert tipus de progrés humà, basat en el creixement, és irreversible. La multiplicació dels terminals també ha causat un augment de l’alienació, i si el mercat ens alienava en les relacions productives separant els productors dels objectes del seu treball, ara les relacions amb màquines i apps substitueixen les relacions afectives entre persones.

Les noves tecnologies també han estat usades per donar un salt qualitatiu en la concentració del poder i el control social. Unes poques plataformes acumulen la propietat de les dades i, de manera preocupant, cada cop més institucions democràtiques depenen dels seus serveis. A més de la facilitat per vigilar les persones, o d’atipar-nos amb fake news, la cultura i el saber humà s’estan concentrant en menys mans, augmentant la fragilitat de la civilització en cas de col·lapse eco-social.

Compartim aquesta crida a repensar la societat actual, a no acceptar de forma acrítica aquests canvis profunds i assenyalar els diversos perills abans que no sigui massa tard. L’article de Riechmann és un necessari toc d’atenció, i obre un debat pertinent que ens permet fer algunes reflexions al respecte, moltes d’elles sorgides dels debats al seminari Taifa de Capitalisme Digital.

Què és la digitalització, realment?

Quan Jorge Riechmann parla de la digitalització pot semblar que queda molt clar a què es refereix. Però no hi ha una definició precisa. És el conjunt de màquines i artefactes electrònics? O els interessos polítics i econòmics que en propulsen el seu ús creixent? Per un enginyer, seria el primer. Per un sociòleg, el segon. La digitalització, per desgràcia, sembla que es refereix indistintament als dos significats, segons convingui.

Diu l’historiador de la ciència Leo Marx que «el matrimoni inestable d’artefactes i estructures socioeconòmiques» ha provocat que «el concepte de tecnologia sigui particularment susceptible de reificació»[i]. La tecnologia ha esdevingut una entitat a la que atribuïm voluntat pròpia i poders il·limitats, una entitat que pren el lloc de les relacions socials que hi ha al darrera. Els tecnòcrates agiten la tecnologia com un remei màgic: pels defensors del capitalisme verd, el canvi climàtic es resoldrà amb cotxes elèctrics i centrals de fusió nuclear. Certament, l’emprenedoria tecno-optimista és un culte i Mark Zuckerberg i Elon Musk en són els seus sacerdots. El capitalisme ho fia tot a un futur verd i digital, o, dit d’una altra manera, verd gràcies a una tècnica al servei del capital, en contra de tota evidència històrica des de la revolució industrial.

Foto: Pxhere.com

Cal preguntar-se si la crítica a la digitalització que fa Riechmann no contribueix també, arribant per un altre camí, a aquesta mistificació de la tecnologia. «La digitalització condueix a un futur distòpic, sí o sí», diu, «si triomfa en els seus propis termes». De la lectura del seu article només podem deduir que la digitalització és poc menys que una deïtat totpoderosa i capritxosa, el nostre particular Zeus o Thor, el Technical Boy de la novel·la American Gods de Neil Gaiman. Com en les mitologies antigues, la digitalització turmenta la humanitat a través d’una immensitat de fenòmens diferents com l’automatització, la plataformització, Internet, les xarxes socials, l’economia de l’atenció, la vigilància massiva, la intel·ligència artificial, el 5G… i un llarg etcètera.

Una crítica pertinent és, doncs, la contribució que es fa a reificar la digitalització. L’article de Riechmann se situa, tot i que evitant els extrems, en el debat entre tecnòcrates i luddites, que uns per adoració i els altres per temor alimenten per igual el mite. Un debat que no es pot resoldre, és un nus gordià que cal tallar pel dret. Un cop desvestida la digitalització de la seva túnica de divinitat, podem veure clarament el que s’hi amaga al darrere: simples relacions humanes de dominació. En la relació entre la tecnologia i els seus usos el que és rellevant és el context en el qual va ser dissenyada la tecnologia, el medi social en el qual es produeix l’ús.

Riechmann, com Karl Marx, és un d’aquests autors amb la rara capacitat d’estirar diversos fils aparentment independents que s’acaben revelant com un sistema complet. Però a diferència de Marx, que ho anomena capitalisme, Riechmann ho anomena en aquest cas digitalització, atribuint una exagerada centralitat a la tècnica i els artefactes, que no són sinó l’expressió històrica de la ciència. Com si Marx al segle XIX hagués promogut la desindustrialització com a conclusió de la seva anàlisi, caracteritzant brillantment les malalties de la societat però culpant-ne la màquina de vapor.

La mitificació de la digitalització, la seva reificació, acaba en contrasentits. Tal com Riechmann assenyala la incongruència de la digitalització tecnòcrata i els seus deliris de l’Internet of Things i les Smart Cities, cal també assenyalar l’absurditat que es genera a l’altre extrem, el de la desdigitalització. Absurditat com la de Jean Pierre Garnier a  El virus de la coacció. No se salva res d’aquesta amalgama de llocs comuns i eslògans com «trencar les cadenes numèriques» (?), que barreja genètica i 5G alegrement. Una cosa gens nova, per cert, que recorda la reacció victoriana contra les velocitats malignes dels trens de vapor.

Un cop desvestida la digitalització de la seva túnica de divinitat, podem veure clarament el que s’hi amaga al darrere: simples relacions humanes de dominació.

Com ara passa amb la digitalització, anteriorment ha passat amb l’energia nuclear, els aliments transgènics, la vigilància massiva… No aconseguim canalitzar el malestar davant les forces desfermades del capital. Com una hidra, de cada crisi el neoliberalisme en fa sorgir dos nous caps: els tecnòcrates i els tecnofòbics, el capitalisme verd i el decreixement més relativista, els cientificistes i els antivacunes, etc. Ambdós caps, ambdues subjectivitats oposades, estan empresonades en la mateixa lògica que no veu cap futur més enllà del capitalisme. I com sabem pel mite de la hidra, resulta inútil tallar-ne cada cap, intentar tractar de forma aïllada cada nou fenomen de la complexitat creixent de la societat.

Per descomptat que la societat és canviant, i les seves relacions evolucionen quan hi ha canvis en la ciència i la tècnica. És important caracteritzar aquests canvis i les diferents fases del sistema social, però no a costa de reificar-los, de convertir-los en entitats autònomes. La lògica darrera de la digitalització que descriu Riechmann —la subordinació de la vida, la ciència i la natura als interessos del capital— és nova en la forma, però no en el contingut. És en aquesta línia on trobem anàlisis interessants com el capitalisme de plataforma de Nick Srnicek.

L’alternativa al capitalisme, també digital

La visió de Riechmann és pessimista. Després de constatar el fosc futur que ens espera si no fem cap canvi, arriba al final de l’article sense alè, sense forces per plantejar una alternativa més enllà d’un eslògan, la desdigitalització. És una pràctica heretada del decreixement el posar l’èmfasi en la fatalitat de la realitat actual, i apostar per propostes en negatiu: de-créixer, des-digitalitzar, etc. Simpatitzant amb la idea que el decreixement és un dels imperatius actuals, l’enfocament monotemàtic té dos problemes. Com hem dit, es difumina l’anàlisi sistèmica, i a la llarga aquests eslògans poden ser calaixos de sastre que poden encabir tant l’anticapitalisme com el reformisme liberal.

Un segon inconvenient és la negativitat mateixa. Cal recordar la importància a nivell polític de les propostes utòpiques, que mirin cap al futur, que plantegin alternatives enlloc de mirar amb nostàlgia cap un passat idíl·lic que ja no tornarà. Un dels grans triomfs del neoliberalisme, com a braç ideològic i cultural del capitalisme actual, és el de fer-nos creure que no existeix alternativa, a «jivaritzar» la nostra imaginació. Una idea que Fredric Jameson va fer cèlebre amb la frase «és més fàcil imaginar la fi del món que la fi del capitalisme». El 1974 Ursula K. Le Guin imaginava a Els desposseïts una societat alternativa que combinava la justícia social i la connexió amb la natura, sense que la ciència i la tecnologia d’avantguarda hi tinguin un poder sobrenatural. En el seu relat les tecnologies digitals hi juguen un paper, ni més ni menys rellevant que altres, sent la base per coordinar i planificar l’economia en un ecosistema àrid i hostil a la vida humana. La crítica social pròpia de la sàtira i la ciència ficció és compatible, en K. Le Guin, amb oferir alternatives que estimulin l’esperit emancipador de les grans revolucions.

Foto: Pxhere.com

Precisament, als darrers paràgrafs de l’article Riechmann es pregunta com es podria fer un «procés de desdigitalització selectiu però ràpid» i cita una interessantíssima reflexió de Richard Heinberg: «Puc imaginar la possibilitat d’un procés de retroalimentació mitjançant el qual, a mesura que la població i el consum de recursos es redueixen, el món digital també ho fa, fins a ser suficientment petit com per ser alimentat per electricitat renovable generada amb un impacte ambiental mínim i acceptable». La paraula clau aquí és retroalimentació. A meitat del segle XX el socialisme es va interessar per les aplicacions en l’economia dels ordinadors en un intent per substituir el mercat. La cibernètica investigava sistemes complexos autoregulats i descentralitzats inspirant-se en els organismes biològics, ecosistemes, etc. En el cor de la cibernètica hi ha la retroalimentació, l’autoregulació. Resulta obvi ara mateix que el que necessita la humanitat són sistemes autoregulats, retroalimentats a partir de les condicions socials i naturals. Les propostes a les que van arribar eren molt similars, a nivell tècnic, al que avui anomenem intel·ligència artificial i machine learning, però quin ús més diferent que li volien donar en comparació amb la distopia actual.

Cap als anys cinquanta a la URSS es van desenvolupar ambicioses propostes de planificació econòmica digital, com el Sistema Estatal per la Computació i el Processament d’Informació (OGAS, o ОГАС en rus) de Viktor Glushkov, un Internet soviètic per planificar automàticament la producció. El projecte va fracassar per la burocràcia ministerial, i mai sabrem com hauria canviat la història. També al Xile de Salvador Allende es va posar en marxa un sistema cibernètic al servei del socialisme, el sistema Cybersyn. Els cibernetistes i cibercomunistes estan convençuts que les tecnologies digitals no només no han de ser desballestades, sinó que són imprescindibles per superar l’economia de mercat capitalista[ii]. El monogràfic sobre planificació econòmica de Catarsi és especialment recomanable en aquest sentit. Si aquest fos el cas, abandonar aquestes infraestructures sense més reflexió seria renunciar a una de les millors eines per la preservació del planeta i la nostra espècie. Resulta impossible d’imaginar una transició ordenada cap a un sistema just i connectat amb la natura sense aquestes eines. En paraules de Leigh Phillips i Michal Rozworski, l’antropocè «bo» serà aquell que superi el mercat com a administrador, i transiti cap a una economia planificada, que «administri el Sistema Terra».

Desfer-nos dels usos frívols i potenciar els que així decidim democràticament. Un comú digital. La digitalització descrita per Riechmann a vegades sembla sorgida d’una conspiració malvada. Res més lluny de la realitat, i l’exemple més clar d’això són els supercomputadors. Com deia un informe del Grup Intergovernamental sobre el Canvi Climàtic de les Nacions Unides: «De vegades s’oblida que el primer desenvolupament dels “supercomputadors” en aquella època va estar en gran part motivat per la necessitat de resoldre aquest problema [de simular el clima]. Als anys seixanta, es van desenvolupar versions d’aquests models de predicció de la meteorologia per estudiar la ‘circulació general’ de l’atmosfera.» És a dir, el que sabem sobre l’escalfament global prové en gran part del processament i modelat del clima dels supercomputadors.

És una pràctica heretada del decreixement el posar l’èmfasi en la fatalitat de la realitat actual, i apostar per propostes en negatiu: de-créixer, des-digitalitzar, etc.

Riechmann, parafrasejant a Gramsci, diu que «l’anticipació basada en el millor coneixement disponible» és la clau per resoldre els nostres problemes, però que «no té alumnes» que l’escoltin. Cal respondre aquí que una de les fonts d’aquest «millor coneixement disponible» és la supercomputació. Els supercomputadors són l’origen de la computació, i van trigar trenta anys en ser convertits en productes de consum individual. Aquestes enormes màquines continuen sent exemples de com usar aquesta tecnologia per al bé comú, per exemple modelant el clima o calculant el plegament de proteïnes. És el model d’infraestructura pública que cal reivindicar per a altres sectors com el transport, els serveis o les telecomunicacions.

Una de les crítiques que fa Riechmann a la digitalització és l’impacte medioambiental, tant pel consum de recursos com d’energia. És just dir que les tecnologies digitals són grans malbaratadores d’energia? Al contrari, cal elogiar la frugalitat de la informàtica i les telecomunicacions. L’eficiència energètica ha guanyat pes en les darreres dècades com a guia pel desenvolupament de les tecnologies digitals, ja que en ser un sector econòmic molt auster hi ha pocs altres costos per retallar. L’eficiència energètica dels supercomputadors, representada en el rànquing Green 500, ha crescut de forma exponencial en les darreres dècades, de manera que per fer la mateixa operació, al 2020 els supercomputadors consumeixen un 98% menys energia que al 2007. Una cosa similar passa amb l’electrònica de consum, on un processador Intel del 2018 requeria un 97% menys d’energia per cada càlcul respecte el 2007, o una GPU Nvidia un 92% menys. Això s’explica perquè mentre que la potència de càlcul ha seguit augmentant, el consum elèctric quasi no ha canviat en els darrers 20 anys. És fàcil subestimar la magnitud d’aquestes dades. Segons l’Agència Europea del Medi Ambient, entre 1990 i 2011 de mitja els cotxes «només» van reduir un 20% el consum de gasolina. Seguirà aquesta tendència en els propers anys? No ho podem assegurar, però encara és lluny d’esgotar-se.

El problema de les tecnologies digitals, per tant, no és que siguin forats negres de consum elèctric, més aviat són extraordinàriament frugals. Aleshores, si el rendiment dels ordinadors millora de manera exponencial, per què cada cop consumeixen més energia a nivell mundial? Per una banda, l’efecte rebot de les millores en eficiència energètica, que pot dur a la Paradoxa de Jevons, és a dir, que una millor eficiència animi a usar encara més aquesta tecnologia. De nou, això s’explica pels mecanismes de demanda del mercat, i per tant no és una qüestió tecnològica sinó econòmica. Per altra banda, el consum energètic de les tecnologies digitals té causes heterogènies. Els estudis indiquen que tres dels quatre grans components del consum d’energia de les tecnologies digitals no augmentaran significativament. En concret, a) l’energia consumida durant la fabricació de dispositius augmentarà tan sols marginalment, segons una projecció d’Anders Andrae de 2015; b) la transició des d’ordinadors a petits dispositius com mòbils i tauletes pot provocar que el consum per ús personal fins i tot disminueixi; c) i els grans datacenters han millorat un 60% la seva capacitat amb només un 3% d’increment d’energia des de 2010, que per cert cada cop es basa més en fonts renovables, indica l’Agència Internacional de l’Energia. És en d) la transmissió de continguts per xarxa, on hi ha un gran creixement que sí repercuteix en la factura elèctrica i en la petjada ecològica.

Foto: Pxhere.com

L’explosió dels serveis en línia té una motivació molt poc altruista: els usuaris han d’accedir a les dades per Internet perquè ja no es troben en la seva possessió, sinó que estan segrestades per les grans plataformes en els seus servidors, que les processen i n’extreuen valor econòmic. El benefici és proporcional a la quantitat de dades. Per això les empreses com Google, Facebook o Amazon acaparen quantitats absurdes de dades sobre els seus usuaris a costa d’ingents quantitats d’energia. En els casos més greus aquest consum energètic només serveix per objectius tant frívols com oferir publicitat més personalitzada. El 2019 el 85% dels ingressos de Google provenien dels seus serveis de publicitat. En el cas de Facebook era el 99%. Tenint en compte que la publicitat mercantil és la «burocràcia» del capitalisme, en un altre sistema seria menys rellevant i no caldria arribar a aquests extrems. Aquesta plataformització d’Internet ha vingut acompanyada de la popularització dels formats de vídeo. YouTube, Netflix, Instagram o TikTok requereixen un moviment de dades molt superior a la vella Internet de text: 10 hores de vídeo en alta qualitat equivalen a tota la Wikipedia en anglès. Tan sols rebaixant les estones d’oci dedicades a veure vídeos sota demanda s’aconseguiria reduir en gran mesura la petjada ecològica d’Internet, un preu certament molt menys traumàtic que el que es requereix en altres sectors com l’agricultura o el transport.

L’enorme consum de recursos minerals i les deixalles electròniques que generen els dispositius digitals tampoc és una qüestió tecnològica. A l’arrel del problema hi ha l’ús miop que fa el capitalisme dels dispositius digitals, convertint-los en productes de consum. L’elevat consum i els residus derivats es podrien estalviar en gran mesura si els dispositius fossin dissenyats i usats pensant en el bé col·lectiu, de manera democràtica i solidària. Especialment si, com passa ara, són dispositius dissenyats per a ser obsolets en pocs anys. Cal passar del consum massiu i malaltís, de necessitar el darrer iPhone o Samsung cada any, a l’ús cooperatiu i comú d’equipaments. És un debat que en el cas dels cotxes ja està molt avançat: no cal que tothom tingui un cotxe en propietat.

Termes com «tecnologia» o «digitalització» només serveixen per enfangar-se en debats estèrils entre tecnòcrates i tecnòfobs

Afortunadament, en aquesta transició cap a un model diferent de tecnologies digitals no partim de zero. El projecte de programari més gran del planeta és el kernel de Linux, basat en les idees del programari lliure. La Wikipedia com a projecte editorial col·laboratiu. El portal de Sci-Hub, que Alexandra Elbakyan va posar en marxa per publicar de manera lliure centenars de milers d’articles científics fins llavors en mans de grans editorials privades. Són exemples del que Pekka Himanen anomena la cultura hacker, i s’observa en el que Eric S. Raymond descriu com el model del basar, fortament arrelats a la cultura cooperativa. Les alternatives a les grans plataformes i a la vigilància massiva ja existeixen.

Cap a un comú digital

En l’adaptació cinematogràfica de 1939 d’El màgic d’Oz, la veu del gran mag crida desesperadament «no us fixeu en l’home darrera la cortina». Termes com «tecnologia» o «digitalització» només serveixen per enfangar-se en debats estèrils entre tecnòcrates i tecnòfobs, que reifiquen aquests conceptes fantasmagòrics i els doten de poders sobrenaturals per manca d’una altra explicació. La veritat és que darrera la cortina hi continuen operant relacions de poder ben humanes i gens sofisticades, que són les que ens han d’ocupar sigui en el món digital o en qualsevol altre.

Foto: Pxhere.com

Com diu Ben Tarnoff, en la lúcida part final d’un article citat per Riechmann: «Desinformatitzar no vol dir no tenir ordinadors, sinó que no totes les esferes de la vida haurien de ser digitalitzades en forma de dades i computades». I afegeix: «Quines activitats informàtiques en concret s’haurien de preservar en un món menys informatitzat és quelcom que han de decidir aquests milers de milions de persones. La qüestió de si una màquina concreta fa mal o ajuda al bé comú només la pot respondre el propi comú. Només es pot respondre col·lectivament a través de l’experiment i l’argumentació de la democràcia.» La qüestió no és si estem a favor o en contra d’una tecnologia en concret, sinó de quines bases hem d’establir per decidir-ho de manera democràtica. Perquè la nostra relació amb la ciència i la tècnica és un procés, i va canviant al llarg del temps. I no només en cada país, sinó de manera cada cop més important a nivell internacional, ja que en el capitalisme globalitzat actual els països del centre acaparen l’accés a les tecnologies mentre que els de la perifèria en pateixen molts dels d’efectes adversos.

Deixar d’emmagatzemar dades innecessàries i concentrar la potència de càlcul en grans supercomputadors públics, al servei de la vida i el benestar, seria un primer pas cap a un ús racional i beneficiós de les tecnologies digitals. Que els dispositius digitals no siguin productes de consum, sinó parts d’un comú subordinat al benestar de la majoria. Si anem més enllà de la imatge monolítica de la digitalització, podem destriar què val la pena conservar i què és innecessari. Tampoc som ingenus, sabem que proposar superar l’economia de plataformes és pràcticament equivalent a proposar superar el capitalisme. Per això enlloc de dir que el proper sistema no ha de ser digital, diem que el proper sistema no ha de ser capitalista.

Foto de portada: pxhere.com

[i] Leo Marx, Technology: The Emergence of a Hazardous Concept, Social Research, 1997.

[ii] Paul Cockshott i Maxi Nieto, Ciber-comunismo, Trotta, 2017.

Share on facebook
Share on twitter
Share on whatsapp
Share on telegram
Share on email

Vols que t'informem de les novetats de Catarsi Magazín?

Les dades personals s’utilitzaran per l’enviament d’informació i promocions. El responsable és Cultura 21, SCCL. L’usuari pot revocar el seu consentiment en qualsevol moment i exercir els drets que l’assisteixen mitjançant correu electrònic a [email protected]. Pot consultar aquí la política de privacitat.

Doctor en Arquitectura de Computadors i militant de Comunistes de Catalunya

Comentaris

Ni Ludd ni Prometeu: què s’amaga darrere la digitalització?

Notificacions
Notificació per rebre
0 Comments
Inline Feedbacks
View all comments
LLEGIR COMENTARIS OCULTAR COMENTARIS

El tercer número de Catarsi ja és aquí!

Amb la subscripció en paper t’enviem Catarsi a casa

Cerca a Catarsi

Aquest web fa servir cookies per a millorar l'experiència de l'usuari. Si continueu utilitzant aquest lloc, entenem que hi esteu d'acord.