Dimecres passat al vespre, després d’hores i hores de tallar carreteres de tot el país, tornàvem a casa imbuïts d’entusiasme i força. D’haver superat, inclús amb escreix, el repte imposat per CCOO i UGT i el seu intent de desmobilitzar el sector educatiu; d’haver propulsat, encara amb més força, una mobilització històrica i a l’altura de les reclamacions d’un sector educatiu públic que es troba en profunda crisi.

El contrast amb el moment actual és evident: s’arriba a un pacte de mínims. Si bé aconsegueix millores salarials significatives, oblida la immensa majoria de les reclamacions més enllà d’aquesta. La sensació d’indignació per una bona part del sector, per tant, és comprensible. Però si volem entendre què ha passat, cal evitar una lectura simplista. El problema no és que el moviment fos feble, tampoc que la mobilització no hagi funcionat. Si bé és cert que s’ha anat generant un desgast progressiu i que al principi podia haver-hi més força i seguiment que a les darreres jornades, també és cert que la capacitat disruptiva s’ha mantingut. La pregunta que cal fer-se és una altra: com és possible que un moviment que ha demostrat tanta capacitat de mobilització no hagi estat capaç de transformar aquesta força en capacitat negociadora?

En primer lloc, cal tenir clar que el preacord és clarament insuficient respecte a les expectatives generades i a la força demostrada durant el conflicte. És cert que incorpora algunes millores salarials i un increment de plantilles que una part del professorat valorarà positivament. Ara bé, aquestes mesures queden molt lluny de donar resposta a la crisi estructural que viu l’educació pública. Les millores salarials difícilment permeten recuperar el poder adquisitiu perdut durant els darrers anys, mentre que l’augment de plantilles amb prou feines supera, de mitjana, una professional per centre educatiu. Al mateix temps, el preacord deixa intactes algunes de les reivindicacions centrals que havien impulsat la mobilització: la baixada de ràtios no va més enllà del pacte de CCOO i UGT del 9 de març, i no hi ha avenços en la democratització dels centres educatius ni mesures que reforcin la capacitat de decisió de les comunitats educatives davant les direccions i l’administració.

Encara més revelador és observar quines demandes han estat prioritzades i quines han quedat fora. Mentre es recupera la figura de les càtedres a secundària, una mesura que reforça la jerarquització interna de la plantilla i respon a una lògica meritocràtica sense impacte demostrable sobre la qualitat educativa, reivindicacions orientades a equiparar drets i cohesionar el conjunt de la comunitat educativa han estat ignorades. La dignificació del 0-3, la reclassificació del PAE o la internalització de les vetlladores continuen sense resposta. No és una qüestió menor: mentre unes mesures consoliden diferències i privilegis dins del sector, les altres apunten precisament a combatre la fragmentació laboral i a reforçar una concepció col·lectiva de l’educació pública.

Per això, més que parlar d’una derrota, probablement cal parlar d’una oportunitat desaprofitada. La mobilització ha aconseguit situar el Govern en una posició de dificultat i obrir un debat social sobre el futur de l’educació pública. Tanmateix, aquesta força no s’ha traduït en conquestes a l’altura del conflicte desplegat ni de les necessitats reals dels centres educatius.

Per treure l’entrellat d’aquesta contradicció, cal que analitzem el sindicalisme educatiu actual des de l’òptica d’un sindicalisme de classe. Remuntant-nos als inicis del cicle actual de mobilitzacions, val la pena recordar que es partia d’una situació molt generalitzada de crítica i desconfiança cap als sindicats, amb el precedent més recent durant l’època Cambray (2022-23) però que ja venia de més lluny. L’experiència acumulada d’organització, la situació de crisi educativa agreujada, però també la feina ben orientada d’alguns sindicats de classe han aconseguit, en l’embat actual, generar una estructura d’organització forta, si bé poc madura, en forma d’assemblees de centre, coordinacions territorials i nacionals. És justament aquesta forma d’organització des de la base la que ha liderat la mobilització, ha tingut iniciativa i creativitat, desenvolupant un atac multifocal als interessos del govern del PSC, a través de repetits talls de carreteres, mobilitzacions contra atraccions turístiques, la renúncia a les colònies i les massives manifestacions a Barcelona.

Aquesta iniciativa ha desbordat tots els sindicats, tot i que de manera desigual. I ho ha fet de dues formes diferents. En primer lloc, s’ha fet evident la falta d’una estratègia sindical general en l’actual conflicte, evidenciat en la constant improvisació, la dificultat en elaborar propostes i, sobretot, en la incapacitat d’inserir la iniciativa de les assemblees docents en un plantejament més general compassat amb l’estratègia negociadora. En segon lloc, ha desbordat els esquemes dels sindicats majoritaris, que han mostrat la seva desconfiança cap a l’autoorganització assembleària a escala nacional. Analitzem aquests dos punts per separat.

Sobre el desacoblament entre acció i negociació, hem vist que, mentre al carrer es generava un conflicte continuat d’escala nacional, el Departament continuava imposant l’agenda negociadora en els seus propis termes -mantenint CCOO i UGT a la taula de negociació, convocant els sindicats per separat i marcant massa sovint el calendari i els punts a tractar-. La sensació és que no s’han aprofitat prou els moments de més tensió i força i que no s’han fet servir palanques com les colònies, de les que n’han parlat poc o gens. Aquesta ha estat una mancança generalitzada a tota l’amalgama sindical.

Pel que fa al segon punt, hem vist com, des de bon començament, els sindicats majoritaris (USTEC i ASPEPC) han desconfiat de l’autoorganització de la plantilla a través de les assemblees. USTEC semblava que acceptava les assemblees de centre i territorials mentre aquestes jugaven només un rol de coordinació d’accions. La desconfiança en les assemblees es va fer evident a les primeres convocatòries de l’Assemblea Educativa de Catalunya (AEC), en què USTEC va defensar, si bé de forma barroera, que l’actual estructura no era prou democràtica. Aquesta desconfiança s’ha traduït, en primera instància, en diferents intents de donar un mecanisme formal de representativitat i vot a les assemblees, un intent de copiar el model de representació sindical a l’estructura assembleària. I, en segona instància, en la defensa de la consulta directa a tot el professorat. En aquesta línia, USTEC ha fet servir el sentit comú de la democràcia liberal per a deslegitimar en moments clau l’organització treballadora. Ara mateix, per exemple, la USTEC està estenent la idea que el més democràtic és «un treballador, un vot» i consultar tothom sobre el preacord, mentre està intentant buidar d’agència l’AEC. Aquesta idea de democràcia atempta contra una tradició sindical de democràcia directa, una forma de democràcia basada en construir capacitat pròpia de fer, i que converteix a les treballadores en subjecte actiu de la lluita sindical. En altres paraules, és la forma de construir poder propi i és per això que és la forma de treballar del sindicalisme de classe. Per què USTEC ha estat de mal grat amb l’estructura desenvolupada entre assemblees de centre? És per desconeixença d’aquesta tradició d’organització obrera? Clarament no, sinó que ho ha fet tant per falta de tradició assembleària com per la dificultat de renunciar a la porció de poder que li dona la representativitat sindical electoral.

El cas d’ASPEPC mereix anàlisi separada justament pel fet de ser, en tota la plenitud del terme, un sindicat corporatiu. És, en realitat, el màxim victoriós del preacord. Amb una base sindical molt poc mobilitzada, ha aconseguit impulsar una de les seves demandes estrella: la convocatòria de càtedres a secundària. Una mesura que, com dèiem a l’inici de l’article, contribueix en la jerarquització de les plantilles i a la fragmentació del personal educatiu i contrasta amb les oblidades reivindicacions d’equiparació d’altres subsectors. Aquest contrast exemplifica a la perfecció com el sindicalisme corporatiu es contraposa al sindicalisme de classe: contribuint a les estratègies antisindicals de fragmentació de plantilles, en defensa de petits sectors laborals privilegiats.

Vist així, la unitat sindical, que s’ha construït per avançar conjuntament en la mobilització o per formar un bloc contra el Departament, s’ha trencat massa fàcilment per la manca d’objectius comuns entre sindicats en la negociació. Això ha posat les coses molt fàcils al Departament, que ha jugat bé amb els tempos de la negociació i amb l’estratègia de “dividir per vèncer”. La unitat sindical s’ha acabat trencant per les seves baules més febles, que paradoxalment han estat els sindicats majoritaris. Salvar aquest escull hauria requerit uns acords de mínims entre sindicats, que es podrien haver ratificat a través de les assemblees de centre. No obstant això, aquests acords de mínims resulten impossibles sense parlar de model educatiu, i els més insistents en fer això han estat ASPEPC, que miren d’impulsar un model regressiu i antiquat basat en la disciplina a l’aula i en el docent com a mer transmissor de coneixements. S’imposa la necessitat, doncs, d’abordar una crítica al model educatiu actual, en fallida, però fer-ho des del sindicalisme de classe i no des de posicions dretanitzants. Això situaria el marc de diàleg entre sindicats per abordar també les qüestions laborals.

No sorprèn, doncs, que els dos sindicats majoritaris no hagin sabut, o volgut, canalitzar la força de la mobilització, i que inclús ara estiguin intentant donar-la per acabada. Els sindicats de classe han apostat per l’organització assembleària, com el seu espai natural a través del qual desplegar el conflicte en curs. Si bé caldrà analitzar críticament el paper que hagin pogut tenir tals sindicats, se’n trauran aprenentatges per tal d’enfortir un encaix més fort entre sindicats i assemblees, que permeti canalitzar tota la força del carrer a la taula de negociació.

I ara, què? Iniciem el mes de juny amb una setmana clau on es decideix com tancar aquesta fase del conflicte. Ens tocarà assumir posicions que poden semblar contradictòries. Per una banda, des del sindicalisme de classe no ens ha de fer por reivindicar el preacord com a una victòria també nostra i de l’autoorganització i l’acció directa. No podem regalar a la USTEC, i menys a l’ASPEPC, el relat de la victòria per haver signat el pacte. Alhora, i prioritàriament, ens caldrà fer campanya pel “no” a la consulta i treballar per un procés de debat dins dels centres, legitimant l’assemblearisme i l’estructura generada, tant per valorar l’acord com per a decidir sobre la continuïtat de les mobilitzacions tant a finals d’aquest curs com de cara al curs vinent.

En cas que el preacord no s’aprovi en consulta, haurem evitat el tancament del conflicte en fals, però ens enfrontarem a una situació de desorientació i de trencament de la unitat sindical. Caldrà recuperar aquelles parts oblidades per l’actual preacord: ràtios, educació inclusiva i la democràcia. Ens enfrontarem a reprendre un nou curs que continuarà marcat pel conflicte i ens caldrà afilar les eines i estratègies sindicals. Per contra, en cas que s’aprovi, la tasca principal serà evitar que el tancament del conflicte impliqui la desaparició de les estructures que l’han fet possible. Les assemblees de centre i les coordinacions territorials són, avui, el més valuós que hem acumulat durant aquests mesos. Preservar-les i consolidar-les ha de ser una prioritat. Però, perquè continuïn, cal que se les doti de sentit pràctic amb noves propostes que mantinguin a les docents organitzades. No oblidant totes aquelles reivindicacions no aconseguides i a la vegada posant el focus en els conflictes més a petita escala: problemàtiques concretes dels centres o que no afecten a tots els centres per igual. Els sindicats de classe tenen el repte de posar la seva militància a desplegar energies en un treball de base continuat, que consolidi les assemblees com a forma de respondre als conflictes més diaris que afecten cada centre.

Sigui quin sigui el resultat de la consulta, la qüestió de fons continua sent la mateixa: l’educació pública necessita una transformació profunda per donar resposta a les necessitats de les famílies de la classe treballadora. Durant massa legislatures, els diferents governs han estat incapaços d’adaptar el sistema als canvis socials, limitant-se a gestionar les urgències i a tapar forats sense afrontar els problemes estructurals. El resultat és una escola tensionada, que per molt que tingui millor salari encara presentarà mancances en inclusió, recursos i participació democràtica.

Les mobilitzacions d’aquest curs han obert la possibilitat de revertir aquesta deriva i d’impulsar un canvi real després de dècades de deteriorament. Per això, el debat actual va més enllà d’un acord concret. Acceptar un tancament en fals del conflicte significaria assumir com a suficients unes condicions que continuen lluny de les necessitats reals de la comunitat educativa. El repte és aprofitar la força acumulada per continuar exigint una educació pública inclusiva, democràtica i en català dotada dels recursos necessaris per garantir una educació digna per a la classe treballadora.