El virus de la coacció

El virus de la coacció

El virus de la coacció

You need to login or register to bookmark/favorite this content.

Necessites estar registrada per poder guardar articles

You need to login or register to bookmark/favorite this content.

Necessites estar registrada per poder guardar articles

Des del principi de la pandèmia es diu sovint sobre la COVID19 que la primera víctima d’una guerra —fins i tot una guerra sanitària—, és la veritat. Així doncs, aprenem cada dia, cada vegada, més coses sobre les operacions del virus. Al gener, teníem pena pels xinesos empresonats per la seva tecno-burocràcia ; vigilats per mitjans tecnològics. Al febrer, les autoritats franceses deien que les màscares no eren útils. A l’abril, érem tots xinesos, és a dir, estàvem confinats.

Governar, això és, mentir. Governar, això és, obligar. I el que ens és transmès a nosaltres per la Veu des de les Ones darrere de la màscara del Virus són les ordres dels nostres experts, científics i tecnòcrates. L’epidèmia, la real, és la pesta digital, els xips electrònics són el vector que aprofita l’oportunitat per reduir-nos a l’estat de nombres esclaus. El virus, el real, és la pressió tecnològica, la qual troba un terreny tant més favorable en el desig de suport d’aquells per als quals la llibertat pesa massa.

Es diu també que els zeros socials xiuxiuegen a les xarxes socials[i]: serà pitjor el dia després. Però no és de manera virtual que els zeros socials, físicament dispersos per la urgència sanitària, podran resistir a la contaminació numèrica. No és a les xarxes socials que un poble dispers es podria sostenir al cop d’Estat permanent digital de la classe dirigent. Números zeros! els toca a vostès de trencar les seves cadenes digitals. Defugiu les xarxes socials, tireu els vostres Smartphone, rebutgeu el xip electrònic, boicotegeu Amazon i el consum virtual.

Ciutat machina, societat de coacció

Hi ha una consistència objectiva, més o menys dissimulada, darrere del caos aparent d’aquest món en moviment, i al qual el poder burgès, a través dels seus canals múltiples polítics, estatals, econòmics, científics, tècnics, mediàtics, etc., ens convida a adaptar-nos o desaparèixer. Aquí podem veure una presentació resumida d’aquesta consistència.

En primer lloc, una mica d’actualització tecnològica. La xarxa de connexió sense fils d’alta velocitat 5G desplega les seves antenes. L’empresari transhumanista Elon Musk expedeix amb aquesta fi 20.000 satèl·lits que envolten el cel terrestre. Més de mil ciutats intel·ligents (Smart cities) estan en projecte al món, la meitat a la Xina. França està provant Alicem, solució d’identitat digital sobirana, als Smartphones, un sistema d’autenticació per reconeixement facial, per desmaterialitzar el 100% dels serveis públics d’aquí a 2022.

L’smart city és el producte d’allò digital i de la metropolització. Els tecnòcrates ens ho anuncien com un fet consumat: el 80% de la població mundial es concentrarà a les metròpolis d’aquí al 2050. D’aquí l’imperatiu d’una organització racional de l’ordre públic, és a dir, d’una policia de les poblacions, en el sentit de gestió i disciplina, optimitzada per un pilotatge centralitzat i automatitzat; únic mitjà per a la ciutat-màquina, fluïdificar les seves xarxes, els seus fluxos i estocs de mercaderies i d’individus-formigons, d’evitar els bloquejos i l’avaria.

Foto: pxhere.com

El matemàtic Norbert Wiener ho havia teoritzat a les acaballes de la II Guerra Mundial: l’humà és l’error; cal substituir les seves decisions erràtiques per un sistema automàtic i racional, cibernètic —de kuberen en grec, pilotar—. Alimentat per les dades provinents de tots els sectors de la vida urbana, la màquina de govern, així denominada al sortir de la guerra per un columnista científic francès de Le Monde al 1948, produeix la millor solució tècnica.

Els ciutadans del 1948 —excepte George Orwell— podien jutjar fantasiosa aquesta idea. Els Smartians (joc de paraules amb martiens, en francès, marcians) de l’any 2020 s’han doblegat al funcionament digital. Interconnexió dels seus objectes comunicants, dels sensors i xips disseminats pel mobiliari i l’entorn urbans, de les xarxes, Smart grids, dels sistemes de targeta intel·ligent en els mitjans de transport, de les càmeres de videovigilància de reconeixement facial i lectura de matrícules. Recomanacions dels algoritmes per orientar les seves eleccions i la seva vida quotidiana. Modificació de la seva velocitat al caminar en funció de l’afluència segons principis de la mecànica de fluids. Determinació de mecanismes de seguretat en funció de les dades capturades i analitzades en temps real (nombre de Smartphones registrats a tal carrer, anomalies de comportament en l’espai públic, taxa d’ocupació dels bancs, anàlisi del consum energètic en temps real, etc.).

Així que aquí es compleix el designi atribuït per Engels al filòsof i economista Saint-Simon (1760-1825): «la substitució del govern dels homes per l’administració de les coses». Ja no dels individus, de les persones, sinó dels perfils: Quin augment d’eficiència per als pilots de la Smart City!

Es pot parlar d’una coacció sense coerció. Els Smartians són els passatgers de la seva pròpia vida, tal com ho serien els d’un cotxe autònom. Mare-Màquina té cura de tot al preu d’una existència sota pressió tecnològica. L’originalitat d’aquest neototalitarisme, deshumanitzat en el sentit propi del terme, és que no necessita cap coerció per imposar-se. El putsch tecnològic, permanent i invisible, opera en nom del progrés, de la conveniència i, d’ara en endavant, de la transició ecològica. La intel·ligència artificial salvarà el planeta. En esperar aquest miracle, ella permet, primer, l’administració desmaterialitzada de la població i, després, el descarnament del poder. Al planeta intel·ligent, el ciutadà-nombre ja no té interlocutor (Pulse1) i no pot oposar-se a ningú. L’ecologista superficial protesta contra les molèsties de la 5G, les freqüències fregiran les neurones residuals dels Smartianos i acceleraran la 6a extinció de les espècies vives. Sens dubte. Però la crítica de la 5G limitada a les plagues sanitàries eludeix l’empresonament a la ciutat-màquina. Sempiterna ficada de pota dels que carreguen contra l’esquer de les molèsties i ignoren el totalitarisme tecnològic.

No obstant això, hi ha gent, per descomptat encara en petit nombre, que no volen ser components del món-màquina funcional i en bon estat de marxa; que rebutgen la 5G, baula perduda de la interconnexió general al planeta intel·ligent. Segons el pla d’acció 5G de la Comissió Europea (CE), aquestes xarxes són concebudes per a connectar un milió d’objectes per km2. Preneu un quadre de 20 metres sobre 50 a la vostra ciutat; per comptabilitzar un milió d’objectes comunicants, cal afegir els Smartphones i les diferents pantalles a l’escenari: vehicles, càmeres, semàfors i fanals, edificis, marquesines i mobiliari urbà, caixes de les botigues, paviments, escombraries, robots, electrodomèstics, robes, comptadors i xarxes urbanes (aigua, energia, calefacció), etc. Com diu la ARCEP, l’Autoritat Francesa de Regulació de les Comunicacions, «la 5G hauria d’actuar com a facilitador de la digitalització de la societat». Traducció: l’Smartià ja no pot fer un gest que no sigui captat, analitzat i, després, anticipat pels algoritmes. Les màquines coneixen els seus hàbits, actuen en el seu lloc, i a ell això li sembla molt còmode. Durant aquest temps, se submergeix en pel·lícules i jocs de realitat virtual descarregats en menys d’un segon. Es lliura de la preocupació per viure, per pensar i per escollir.

Tot el que volen els homes-màquines és que no se’ls faci mal, mentre que el que volen els oponents a aquest món artificial en gestació és no tornar-se homes-màquines. El ciber-col·lectivisme, és a dir, l’organització col·lectiva optimitzada és, per tant, un punt de vista polític i antropològic que cal combatre. Com sempre, els partidaris de la reapropriació col·lectiva —de fet, estatal— dels mitjans de producció i de distribució, en primer lloc els hereus socialistes o comunistes de Saint-Simon, defensen la idea d’una cibernètica bona i d’un bon ús de la màquina de governar. Una planificació ecològica assistida per ordinador, diu el líder dels Insubmisos francesos, Jean-Luc Mélenchon, socialisme i cibernètica fusionant per a una organització col·lectiva racional.

L’experiment va ser provat sota el socialisme xilè de Salvador Allende, el 1972. Es va anomenar Cybersyn (sinergia cibernètica) i confiat al britànic Stafford Beer, teòric de la cibernètica, antic dirigent de l’empresa United Steel i de la International Publishing Corporation. L’objectiu de Cybersyn era gestionar el sector públic comunitzat de manera racional, és a dir, centralitzat sota una direcció tecnocràtica, mentre es fingia la participació dels treballadors en el procés de planificació. Per tant, es tracta, com sempre, de resoldre la contradicció irreductible entre l’expertesa tècnica elitista i la voluntat política col·lectiva, per mitjà d’una màquina tecno-política. Beer i els seus enginyers endollaven 500 tèlex a les empreses. Aquests, al seu torn, es connectaven a un ordinador central a una sala d’operacions cap a on fluïen cada dia les dades sobre la situació i de les operacions d’aquestes empreses. La Op-Room, situada al centre de Santiago, estava equipada amb pantalles que projectaven les dades de les fàbriques i els analitzaven en directe amb l’objectiu de prendre les bones decisions econòmiques. El dispositiu Cyberfolk (folk: poble en anglès) devia també mesurar en directe la satisfacció del poble gràcies a estoigs que permetien expressar l’estat d’ànim des del saló de cada llar. Així es podria calcular la felicitat nacional bruta a mesura que les coses progressessin. Malauradament, faltaven, en el Xile socialista del 1972, els sensors de dades, les xarxes sense fil i els super-calculadors. El cop d’Estat de Pinochet, l’11 setembre de l’any 1973, va posar fi a l’experiment ciber-socialista, però no al projecte.

Amb el big data i l’Internet de les coses, els projectes de ciber-administració horitzontal sorgeixen, amb un vigor nou per part dels acceleracionistes, amb l’objectiu d’aconseguir una participació igual i ciutadana en l’auto-maquinació de l’espècie humana, gràcies a l’open data, a la gestió col·lectivitzada dels data centers, dels satèl·lits i de les fàbriques de xips nano-electrònics. Les formes d’organització no són tallers autogestionats pels treballadors, sinó que segueixen les recomanacions d’enginyers d’empreses capitalistes innovadores (Atos, Thalès, Bouygues, Suez, Capgemini, Orange o IBM). Calen pilots al comandament dels sistemes cibernètics per definir els indicadors, concebre els algoritmes, programar les màquines. Però es recorre, per descomptat, a procediments de co-construció i de democràcia tècnica, tal com fa la present comèdia ciutadana pel clima, per tal que el ramat ciutadanista participi i, orgullós de la seva participació, accepti i defensi la seva pròpia maquinació (integració com a peça de la màquina). En els passats temps, obrers i esclaus eren necessaris per falta de màquines. Amb la industrialització, apareix una equivalència entre els homes i les màquines, entre la vida i el funcionament i, per tant, els humans seran expulsats quan les màquines puguin reemplaçar, en un nombre creixent, les activitats laborals. Per exemple, els robots, segons la paraula forjada en el 1921 pel dramaturg txec Karel Capek, partint de l’arrel eslava (rabota) que significa treball. Lequel anticipa la cibernètica de Norbert Wiener, la intel·ligència artificial i la ciutat-màquina. En efecte, ja no calen esclaus, obrers ni individus capaços de decidir per si mateixos. La màquina ho fa molt millor. Un tecno-tropo per a homes-màquines.

Foto: pxhere.com

L’acceleració tecnològica produeix alhora el planeta intel·ligent i les seves versions múltiples —objectes connectats, big data, smart city, Smart phone, smart homei el projecte transhumanista d’auto-maquinació del que és humà. Tots dos connectats per l’Smart phone, a l’espera dels implants corporals que optimitzessin l’organització social dels ciber-antropos.

Es coneix la medicina. Aquí està l’auto-maquinació de dues velocitats. D’una banda, els super-homes de rendiments augmentats per les seves pròtesis tecnològiques i el seu genoma millorat en laboratori; d’altra banda els ciber-insectes socials de la ciutat-màquina, dependents de la seva connexió al pilotatge central —al seu tecno-tropo— per funcionar. L’esquerra tecno-progressista reivindica la maquinació i l’auto-maquinació per a tots i totes, recolzat i administrat per autoritats públiques. Per exemple, en una pàgina de Le Monde Diplomatique de gener 2020, s’alertava als lectors contra els privilegis «dels rics genèticament modificats» als Estats Units. Aquest tipus d’advertència reflecteix les ambicions de la petita burgesia intel·lectual (enginyers, tècnics, quadres, universitaris), inquiets d’arrencar als capitalistes privats el monopoli de l’eugenisme tecnològic. Que els tecno-progressistes es tranquil·litzin, tanmateix. A la Xina i al món sencer, en les start-up i els laboratoris, les empreses i les universitats, amb el suport de l’Estat, els diners públics i el sector privat, els genetistes, biologistes, físics, informàtics, cibernètics treballen per dur en l’empresonament de l’home-màquina en el món-màquina.

Fora l’Estat d’urgència: trenquem les nostres cadenes numèriques

La desinformació, com el coronavirus, es propaga. Per combatre la desinformació és important compartir informacions que vénen de fonts fiables, com ara les autoritats sanitàries i l’Organització Mundial de la Salut. En el curs de l’epidèmia de la COVID-19, confiïn només en les fonts d’informació oficials i als mitjanes creïbles. No comparteixin informacions no verificades. Això és un missatge de la UNESCO.

Ràdio Nacional Francesa

No es pot creure com el poble, sempre sotmès, cau de sobte en tal profund oblit de la independència que no és possible que desperti, servint tan francament i amb tan de gust que es diria, al veure’l, que no ha perdut la seva llibertat, sinó guanyat la seva servitud.

Étienne La Boétie

La qüestió es va plantejar durant la guerra, la veritable. Com distingir els avions enemics a abatre? Es deu als militars anglesos el sistema d’identificació a llarga distància anomenat: friend or foe?: un transpondedor capaç de descodificar des de lluny un senyal electrònic. Mig segle de miniaturització ha reduït aquest dispositiu a microxip RFID —Radio Frequency Identification (RFID)—; tan sigil·lós que es pot inserir on vulgui: en el objectes d’ús quotidià, en els llibres de les biblioteques i els productes de consum amb targetes sense contacte, en els arbres o els pots d’escombraries a les metròpolis. I, en versió cutània, en els animals (salvatges, domèstics i de cria) i en humans cada vegada més nombrosos.

Foto: pxhere.com

És de l’altre costat de Canal de la Mànega que prové la paraula traceability, introduïda al francès el 1994 al mateix temps que el prion en el cervell de vaques alimentades amb farines animals. El microxip en els animals havia de tranquil·litzar els consumidors de menjar ferralla mundialitzada. La traçabilitat és la resposta industrial als danys ecològics i sanitaris de la indústria. En aquella època, el Ministeri de l’Interior anglès volia inserir microxips en el cos de criminals sexuals voluntaris per tal de rastrejar-les per satèl·lit i controlar el seu ritme. El projecte va fracassar, però molts alumnes de col·legis britànics són avui dia identificats i seguits per RFID. Hem de rebutjar la transformació dels nostres animals en gadgets electrònics o patirem el mateix destí.

Que investigadors d’Oxford elaborin equacions de suport —friend or foe?— per limitar la pandèmia del coronavirus no és, per tant, per sorprendre’ns. Prou d’anglofòbia: la Xina i Singapur han obert el camí, i els laboratoris d’intel·ligència artificial i ciber-vigilància ètica de tot el món desenvolupen les seves app-virus. Un Secretari d’Estat del Digital i un Ministre francès de Salut ens informaven que la nostra aplicació es dirà Stop-Covid. Els nostres enginyers de l’INRIA (Institut Nacional de Recerca en Informàtica i Automàtica) hi treballen en el si d’un consorci europeu. Un diputat de la majoria actual, vicepresident de l’Ofici Parlamentari d’Avaluació de les Eleccions Científiques i Tecnològics, va declarar: «No hi ha obstacles, ja que tots els actors convergeixen a dir que són tecnologies ètiques i acceptables, amb la condició de respectar certs principis». Però no hi ha mai obstacles per a la gent que no té principis! Recordi el Ministre de Salut anterior que es proclamava oposat a l’aguait digital en nom de les llibertats públiques i fonamentals, o del Ministre de l’Interior anterior, rebutjant el 26 de març d’enguany «aquests sistemes que, en el fons, danyen la llibertat individual de cadascú per ser eficients. Per tant això no és un tema sobre el qual treballem». El tema en el qual treballa la tecnocràcia, la classe de l’eficiència i de la racionalitat màxima al servei del capital, és la recerca de l’augment de la seva potència per tots els mitjans. Els mitjans jurídics, amb un Estat d’urgència sanitària que justifica tots els abusos de poder de l’Estat d’excepció i l’abandonament de la legitimitat als experts científics, però sobretot els mitjans materials, concrets de la potència, es basen en la tecnologia.

Quan Curzio Malaparte va fer publicar al 1931 el seu Tècnica del Cop d’Estat, va prendre nota del fet que, atès que l’Estat modern s’havia convertit en un aparell tecnològic i industrial (radiodifusió, ferrocarrils, telecomunicacions i indústries), el mateix cop d’Estat s’havia tornat un assumpte tecnològic. Des de fa molt de temps, patim els efectes, no d’una revolució tecnològica, com diu la propaganda, sinó d’un cop d’Estat portat en nom d’una eficiència que és, en si mateixa, el seu propi fi últim, i justificant el trastorn permanent de les nostres condicions d’existència. Els comentaristes ens diran, més o menys ràpidament, si aquesta erupció de virus és un esdeveniment volcànic, o una acceleració del descontrol tecno-totalitari que es precipita en totes les crisis (incendis, inundacions, terrorisme, etc.). Guerra, catàstrofe o pandèmia, les crisis obren als governants finestres d’oportunitat per reforçar el cop d’Estat tecnològic permanent. Com rebutjar una solució eficient? Per tant, els advocats de les bones pràctiques de la tecnologia discuteixen l’aguait electrònic adduint, com ho fa Jean-Luc Mélenchon, que «això no serveix si tothom té un mòbil però que no es troba en una àrea coberta», i que, per tant, l’eficiència d’aquest tipus de procés no està comprovada. Trobeu un dispositiu d’aguait eficient i validat per la CNIL (Comissió Nacional Informàtica i Llibertat) i es rendiran. La fi justifica els mitjans.

En Grup Europeu Ètica Davant la Comissió Europea, per cert, no una referència llibertària, escrivia el 2005: «(…) després de la seva posada en observació per videovigilància i biometria, els individus són modificats per diferents dispositius electrònics, com ara els microxips subcutanis i els RFID, que tendeixen cada vegada més a la seva posada en xarxa. Amb el temps, ells podrien, per tant veure permanentment connectats i reconfigurats, transmetre o rebre senyals, permetent un rastreig i una determinació dels seus moviments, dels seus hàbits i dels seus contactes. És cert que aquesta evolució modificaria l’autonomia dels individus, en el pla tant teòric com a real, i perjudicaria la seva dignitat». L’autonomia i la dignitat falten en una població degradada per dècades d’abandonament a la Mare-Màquina. L’evolució presa pels experts en ètica europeus va tenir ja lloc.

Foto: pxhere.com

Un detall tecnològic difereix de les seves previsions: els Smartphones, difosos després dels xips RFID. De moment, els humans disminuïts s’acontenten amb aquesta ciber-pròtesi inserida a la mà. L’implant corporal, més costós i perfeccionat, serà potser reservat als humans superiors de la casta trans-humanista. La polsera electrònica i la injecció subcutània, als refractaris. És gràcies a l’assistent electrònic universal —l’Smartphone— que els smart borregos són rastrejats. El que es fa als animals, es fa als humans. Alleujada per la seva renúncia a una vida lliure i autònoma, la massa confia la seva capacitat de pensar i actuar en la intel·ligència ambient (comuna) i en la intel·ligència artificial. La primera —de l’anglès intelligence: informació— designa, en nova lingua cibernètica, la contaminació digital del nostre medi ambient (microxips, sensors, objectes connectats, xarxes de comunicació sense fil), necessària per al saqueig de miríades de dades digitalitzades. La segona calcula aquestes dades per obtenir models, indicadors, perfils i decisions. Exemple: garbellar els bilions de missatges a Facebook i Twitter i demanar a la intel·ligència artificial que descobreixi i elimini els missatges nefastos [i] esborri totes les al·lusions a remeis falsos contra la malaltia. I no, per descomptat, les mentides dels governs sobre el tractament d’aquesta. Un altre exemple: xuclar les dades de geolocalització dels Smartphones, combinar-los amb les dades del corona-salut de la població i delegar a la intel·ligència artificial la modelització del desconfinament. Això és l’objecte de la iniciativa CovidIA llançada per investigadors francesos. L’empresa francesa Orange de telecomunicacions proporciona ja modelitzacions de fluxos de població en base a dades de geolocalització anònims i, per tant, ètics. Tot i que els científics han àmpliament demostrat que el concepte de dades anònimes és enganyós. Si el diari Le Monde ho diu! Sembla que la condició sine qua non perquè aquestes cadenes electròniques siguin ètiques és el volunariat dels encadenats.

Com tot no és que vagi millor, sinó menys malament en el millor dels mons, un sondeig del 31 de març va revelar que el 80% dels francesos són favorables a l’aplicació de la traçabilitat al bestiari humà. Per què no? Al cap i a la fi, obeeixen ja, durant tot el dia, a les ordres de la màquina. «Al semàfor, gireu a la dreta», «Begui regularment», «Presenti la seva targeta davant de l’aparell»,…

Foto de portada: pxhere.com
Editat i traduït per Jose Mansilla

[i] En francès, joc de paraules conformat per zéros sociaux (gent  que té poder social igual a 0] i réseaux sociaux (denominació oficial per a valoritzar un nou tipus de sociabilitat a través de l’uso intensiu de les xarxes socials a internet).

Share on facebook
Share on twitter
Share on whatsapp
Share on telegram
Share on email

Vols que t'informem de les novetats de Catarsi Magazín?

Les dades personals s’utilitzaran per l’enviament d’informació i promocions. El responsable és Cultura 21, SCCL. L’usuari pot revocar el seu consentiment en qualsevol moment i exercir els drets que l’assisteixen mitjançant correu electrònic a [email protected]. Pot consultar aquí la política de privacitat.

Jean Pierre Garnier (1949) és sociòleg urbà i activista

Comentaris

El virus de la coacció

Notificacions
Notificació per rebre
0 Comments
Inline Feedbacks
View all comments
LLEGIR COMENTARIS OCULTAR COMENTARIS

El tercer número de Catarsi ja és aquí!

Amb la subscripció en paper t’enviem Catarsi a casa

Cerca a Catarsi

Aquest web fa servir cookies per a millorar l'experiència de l'usuari. Si continueu utilitzant aquest lloc, entenem que hi esteu d'acord.