Afectes comuns sobiranistes per a temps de sindèmia (I)

L’esquerra sobiranista no està sabent canalitzar i traduir políticament uns malestars que titlla d’irracionals.

Afectes comuns sobiranistes per a temps de sindèmia (I)

Afectes comuns sobiranistes per a temps de sindèmia (I)

  • Guarda't l'article

You need to login or register to bookmark/favorite this content.

Necessites estar registrada per poder guardar articles

L’esquerra sobiranista no està sabent canalitzar i traduir políticament uns malestars que titlla d’irracionals.
  • Guarda't l'article

You need to login or register to bookmark/favorite this content.

Necessites estar registrada per poder guardar articles


Aquesta reflexió —que ja vaig esbossar en el periòdic basc GARA— parteix d’una doble preocupació. En primer lloc, per l’expansió de formes de negacionisme de la pandèmia COVID-19 i teories de la conspiració de tota mena, que en un primer moment podien semblar patètiques i eixelebrades però anecdòtiques i que han anat prenent cos com un problema cada vegada més rellevant a nivell general i també en àmbits dels moviments socials i la política emancipatòria. La meva segona inquietud és que a hores d’ara des d’alguns àmbits del pensament crític-transformador s’aixeca la bandera d’una racionalitat i una ciència idealitzades enfront d’unes expressions de malestar desqualificades com a meres emocions i titllades d’irracionals. Crec que és un gran error refugiar-se en un racionalisme arrogant i deixar a la dreta i els diferents frikismes de tota mena la gestió i expressió de la crisi d’afectivitat i subjectivitat que està esclatant. No arribarem molt lluny responent als excessos del neoliberalisme esgrimint acríticament valors bàsics del liberalisme. Crec que és molt més eficaç per a una visió transformadora radical recordar que el neoliberalisme es nodreix de les crisis que provoca i és capaç de capturar gran part del malestar que genera, alhora que alimenta desitjos d’ordre i seguretat creant caos i incertesa.

De l’encreuament d’aquestes dues preocupacions sorgeix l’eix de la meva reflexió: per què l’esquerra transformadora té tantes dificultats a l’hora de liderar i articular políticament el malestar davant xocs col·lectius com aquesta pandèmia, que ha fet saltar les costures del neoliberalisme mostrant els seus pitjors efectes i la seva incapacitat per a preservar la vida?


Sindèmia: anomenar el temps que vivim

Per descomptat, aquesta és una pregunta molt més fàcil de formular que de respondre, per la qual cosa no pretenc sinó oferir algunes idees per a la reflexió. I per a això començaré per intentar nomenar aquesta alteració, aquest temps que tant ha impactat en les nostres vides. En basc diem que tot el que té nom, és i, com bé sabem, la manera en què anomenem i en definitiva caracteritzem una situació és molt important a l’hora de determinar què farem amb/davant ella.


Per què l’esquerra transformadora té tantes dificultats a l’hora de liderar i articular políticament el malestar davant xocs col·lectius?


Fins ara el nom triomfador sembla ser pandèmia, per la qual cosa plantejar un altre podria veure’s com una pèrdua de temps o una pedanteria, però correré el risc i proposaré —encara que només sigui a l’efecte de respondre a la pregunta que ens hem formulat– que parlem de sindèmia. Aquest és un concepte que va començar a utilitzar-se fa anys en àmbits crítics amb els plantejaments dominants en matèria de salut pública i que desenvolupaven d’una manera molt suggeridora Álvaro Jiménez Molina, Fabián Duarte i Graciela Rojas en un article de juny d’aquest mateix 2020, és a dir, ja en temps de COVID-19:

«Per sindèmia, ens referim a la interacció de múltiples agents causals: condicions socials (pobresa, desigualtat, injustícia, conflicte social, desocupació), processos ambientals (canvi climàtic, desastres socionaturales i ecològics) i estats patològics (comorbilitats entre malalties com a depressió, diabetis i hipertensió…) que potencien els seus efectes negatius sobre la vida dels individus i exacerben la càrrega de malaltia en uns certs grups de la població. En altres paraules, no estem simplement enfront d’un agent infecciós que parasita els nostres cossos, sinó que presenciem una completa pertorbació de l’ordre econòmic i social.»

Foto: Flickr – Igor Romero



Aquest punt de vista ens convida a pensar en termes més amplis i reparar en la relació entre els elements estructurals, l’evolució de l’epidèmia i els seus efectes. Vivim un temps que ens exigeix una perspectiva sindèmica, que té en compte les conseqüències econòmiques, la transformació del treball, els usos polítics, les alteracions socials, les pertorbacions en els imaginaris, en els mapes cognitius i les referències, en els llaços col·lectius, en els ritus que vertebren la vida en comunitat, però també en la salut mental, entesa aquesta com un problema col·lectiu, no merament individual.

Si tenim en compte els desajustaments que l’agenda neoliberal ha provocat en les últimes dècades, si reflexionem sobre la uniformització i els efectes de la destrucció de tota forma de pensament crític, podrem acostar-nos d’una altra manera a algunes maneres d’experimentar i respondre davant aquesta sindèmia. Potser llavors no ens sembla una genialitat la mera ridiculització o rebuig d’algunes de les formes que pren el malestar, per més que ens resultin irracionals, absurdes o fins i tot delirants. Estem en un moment d’incertesa, de grans alteracions, en definitiva, de xoc, i moltes persones es veuen superades, de manera que seria més intel·ligent intentar entendre què hi ha darrere d’aquestes formes de malestar i preguntar-nos per què no es referencien en l’esquerra transformadora. No pot veure’s en les reprimendes de l’esquerra il·lustrada als qui expressen «irracionalment» el seu empipament l’expressió d’una frustració per no ser capaç d’articular políticament el malestar?

Si adoptem una perspectiva sindèmica, introduirem en l’equació aquest malestar i les diferents maneres de gestionar-lo, incloses les que podríem considerar patologies, però per a això hauríem de renunciar a adoptar posicions de superioritat racional sobre l’emocional, tan pròpies del patriarcat i la colonialitat, d’altra banda. Si mirem al món actual amb una perspectiva sindèmica veurem que no és possible tallar amb un bisturí els elements materials i les repercussions que aquests tenen en les persones i col·lectius. Aïllar els considerats com a fets objectius de les emocions que s’estan generant ens impedeix veure el conjunt, perquè al cap i a l’últim «el que passa» inclou les maneres en els quals s’experimenta, s’interioritza i es construeix narrativament.


La hidra neoliberal


No es tracta, en tot cas, de deixar-se portar per una entronització de les emocions. El neoliberalisme és, entre altres coses, un capitalisme emocional que ha colonitzat les emocions i les ha convertit en elements de consum fins al punt de prendre forma d’extractivisme emocional.

El neoliberalisme conrea un model d’alegria vital basat en l’autorealització, en la figura de l’emprenedor, empresari d’un mateix, que oblida tota transformació social per a canalitzar les seves energies, frustracions i desitjos en un constant canvi de si. El neoliberalisme combina l’ideal de l’ésser racional que actua d’acord amb els seus interessos econòmics, amb una exaltació de la subjectivitat i el fet emocional. Això és així perquè no hi ha una sola forma de racionalitat neoliberal, sinó vàries, amb una matriu comuna, però amb multiplicitat de mutacions, articulades a vegades sota la forma d’aparents dicotomies o antagonismes. En l’obsessió per evitar tota alternativa, el neoliberalisme alimenta i captura el malestar canalitzant-lo en confrontacions estèrils però d’una gran efectivitat.

La metàfora de la hidra, l’ésser mitològic dels molts caps, proposta per Anibal Leserre (La hidra neoliberal, Grama 2019) per a referir-se al neoliberalisme, ens pot ajudar a comprendre aquesta dinàmica. En el mite grec, de la hidra sorgeixen dos caps més forts per cadascuna que se li talla i així el neoliberalisme desenvoluparia nous caps amb cada crisi, que, com han assenyalat entre altres Laval i Dardot, converteix en oportunitat per a desplegar amb més força la seva agenda.

Foto: Flickr – elojeador


Podríem imaginar un d’aquests caps rebent la destralada d’una epidèmia que ha detingut el món i en aquesta mesura ha evidenciat la falsedat de les promeses neoliberals de fi de la història i domini total sobre la naturalesa. Però aquest tall, en lloc d’acabar amb la bèstia, dona lloc a dos caps, en aquest cas dues subjectivitats pandèmiques. Una d’elles apel·la a la ciència i la racionalitat per a evitar tot qüestionament sistèmic i enfortir els dispositius de poder de les elits, mentre l’altra, amb l’aparença d’una exigència de disrupció sistèmica, mobilitza el malestar i les frustracions apel·lant paradoxalment a l’hedonisme, a l’individualisme i a una amalgama heterogènia d’emocions i demandes que van des de les teràpies alternatives fins a la fòbia a les noves tecnologies, passant per les corregudes de toros i els sentiments postimperials ferits, com l’espanyol, el francès o l’anglès, per a acabar alimentant demandes autoritàries. En tots dos casos, és la possibilitat d’una resposta democràtica a la crisi la que surt perdent, sigui davant el govern «apolític» dels experts o davant una narrativa formalment estatofòbica que amaga al seu torn una crida a un govern «apolític» de mà dura. L’alternativa radical, la possibilitat de qüestionar la matriu i modificar-la, sempre queda fora de joc.

La política emancipatòria no pot aconseguir res participant en aquest joc. L’engranatge neoliberal captura gran part de les energies racionalistes, alhora que s’apropia del malestar que ell mateix genera per a alimentar-se a costa seva. En definitiva, en aquest fals clivatge guanya sempre, perquè els dos «bàndols» obeeixen a la mateixa lògica profunda. Hauríem, més aviat, de situar el clivatge principal entre l’agenda acaparadora de poder i recursos de les elits i les lluites emancipatòries que resisteixen i/o operen en la direcció contrària. Expressat en altres termes, desdemocratizació enfront de democratització. Des d’aquesta perspectiva, crec que el sobiranisme emancipador no ha de malgastar el seu valuós temps en batalles secundàries ni equivocar-se d’enemics; seria fer un mal diagnòstic d’època i convidaria a hipòtesis estratègiques errònies.

El sobiranisme emancipador no ha de malgastar el seu valuós temps en batalles secundàries ni equivocar-se d’enemics


Per descomptat, cal defensar una gestió racional de la crisi, cal combatre el negacionisme i la banalització de la sindèmia, però no hi ha una única racionalitat, com no hi ha una única ciència, així que la qüestió no una apel·lació en termes abstractes, sinó defensar una raó i una ciència que col·loquin en primer lloc la vida i la seva preservació. Al cap i a l’últim, ciència és tant construir bombes atòmiques, refinats instruments de tortura i mitjans de control tecnològic massiu com vacunar a milions de persones, desenvolupar energies renovables i proposar i assajar fórmules per a detenir el canvi climàtic.

El repte està en l’articulació política emancipatòria del malestar d’època: convertir la ràbia i la frustració en desig i compromís de transformació. Per això, no podem resignar-nos a deixar en mans de la dreta autoritària la gestió del malestar. De sobres sabem que tenen major capacitat per a fer-ho, gràcies a les actuals desigualtats estructurals i relacions de poder, que són al seu torn sedimentació de les del passat. La dreta, sigui més hàbil o no en un moment donat, juga sempre amb avantatge i passar això per alt no ens ajudarà a canviar la correlació de forces, sinó més aviat a flagel·lar-nos una vegada i una altra. Les cartes no estan justament repartides, per això volem canviar el món, però, dit això, estem jugant bé amb les quals tenim a les mans? Estem millorant les nostres cartes en un moment en què, en principi, sembla propici per a aconseguir-ho? La paradoxa és que la sindèmia confirma la validesa de la nostra crítica sistèmica i la necessitat d’un radical canvi de rumb, però aquest xoc en lloc de desplegar energies transformadores, les bloqueja i captura en antagonismes que s’esgoten en si mateixos, quan no alimenten la lògica sistèmica, desplaçant-la cada vegada més cap a la dreta.

Una política sobiranista dels afectes

Una interessant proposta teòrica per a sortejar aquests no-dilemes és la que elabora Frédéric Lordon a partir de la seva lectura actualitzada de Spinoza[i]: «la societat camina segons els desitjos i els afectes» i per tant qui busqui les seves «forces motrius» hauria de parar-los esment. Lordon és conscient que una mirada a les emocions implica «un risc seriós d’involució cap a una sort d’espiritualisme psicologista», per això desenvolupa un enfocament per a evitar caure «en un individualocentrisme que oblida les forces socials, les estructures i les institucions». Per a Lordon, «existeixen individus i ells experimenten afectes», però aquests afectes «no són una altra cosa que l’efecte d’estructures en les quals els individus són introduïts». Les persones i els grups, som afectats/des per múltiples efectes i això ocorre en termes que van més enllà de la distinció raó-emoció en la mesura en què es tracta d’«esdeveniments alhora corporals i mentals», perquè en definitiva «no hi ha idea que sigui formada fora d’una afecció prèvia i en la seva proximitat d’afectes».

En resum, segons aquesta interpretació, afecte seria «l’efecte en una certa cosa de l’exposició a la potència d’actuar d’una o de moltes altres coses». Dit d’una altra manera, «els afectes consisteixen sintèticament en variacions de poder actuar del cos i producció correlativa d’idees per l’esperit». Pot resultar una miqueta dens, però tenim aquí algunes bases per a eludir el parany de les dues subjectivitats pandèmiques de matriu neoliberal. La posició que ha d’adoptar l’esquerra transformadora és la d’afectar eficaçment, dit d’una altra manera, generar afectes comuns transformadors:

Foto: Flickr – Eneas de Troya


«Una dinàmica crítica només és llançada per una formació de potència col·lectiva determinada a una acció transformadora. I aquesta formació de potència en si mateixa només es constitueix sota el cop d’afectes comuns prou intensos. Aquests afectes tenen a veure amb els llindars del que es percep com intolerable, d’“allò que no pot durar més”».

No es tracta per tant d’enarborar «veritats» ni de cridar que el neoliberalisme està nu esperant que això, per se, tingui efectes revolucionaris. Es tracta de ser capaços d’afectar, de provocar un efecte mobilitzador, activador, que construeixi un afecte comú, compartit. I això requereix generar passions col·lectives. Un projecte emancipador en aquests temps d’incertesa i malestar creixent ha d’emocionar, ha de mobilitzar emocions i afectes per a fer possible el pas de l’angoixa i la frustració a l’acció per a canviar les coses. Això no es fa amb estadístiques, ni amb documents plens de propostes, sinó amb idees-afecte, això és, amb idees capaces d’afectar i per tant d’arribar alhora al cap i al cor.

L’enfocament de Lordon té, al meu parer, implicacions interessants per a l’enriquiment teòric del sobiranisme transformador i també per a les seves estratègies, començant per la gestió d’aquesta sindèmia. Allà on altres plantejaments patinen o segueixen instal·lats en un pesat bucle, el sobiranisme transformador ha de proposar un reset, com escrivia el periodista George Monbiot[ii] sobre Escòcia, un començar de nou amb altres regles. Aquesta és la gran força del sobiranisme entès com a vector de democratització radical, en la mesura en què construeix una afecció comuna, un afecte col·lectiu que alimenta (i s’alimenta de) un altre model d’alegria vital basat en construir junts/es una nova casa comuna, unes noves regles de vida en comú.

El sobiranisme posa l’accent en la reclamació —d’una comunitat per a si mateixa— dels majors nivells d’autogovern i d’aquesta manera subverteix la lògica de poder del neoliberalisme, que privatitza la sobirania mentre la tatxa d’obsoleta en nom d’un món cosmopolita, posnacional i posestatal. Això ha de fer-se, és clar, conjurant el risc de repetir la lògica dels vells estats nacionals, amb la vista posada en el que Olin Whrigt denominava la brúixola
socialista
 i atenent les perspectives decolonial i feminista, que introdueixen una
reorientació del sobiranisme allunyant-lo de qualsevol temptació xovinista. El sobiranisme ha de ser capaç de desenvolupar aquestes forces motrius i orientar-les entorn d’un procés d’apoderament col·lectiu i transformació de les estructures.

A més, i això no és una mica menor, Lordon és un dels pocs intel·lectuals de l’esquerra europea que s’ha acostat a la qüestió de la sobirania sense caure en els tòpics «cosmopaletos» ni en el replegament nostàlgic xovinista. El desenvolupament de les seves aportacions excedeix les possibilitats d’un sol article així que serà la qüestió central del següent.



Foto de portada: Flickr.com – Fotomovimiento

Notes

[i] Lordon ha desenvolupat aquesta perspectiva, que defineix com «estructuralisme de les passions» en diferents textos, en aquest cas hem seguit el llibre La societat dels afectes (Lordon, Frédéric; La societat dels afectes; Adriana Hidalgo Editora, Buenos Aires , 2018.

[ii] Monbiot, George; ¿Cómo nos metimos en este desastre?,  Sexto Piso , Madrid, 2017, pàgina 272.

Share on facebook
Share on twitter
Share on whatsapp
Share on telegram
Share on email

Vols que t'informem de les novetats de Catarsi Magazín?

Les dades personals s’utilitzaran per l’enviament d’informació i promocions. El responsable és Cultura 21, SCCL. L’usuari pot revocar el seu consentiment en qualsevol moment i exercir els drets que l’assisteixen mitjançant correu electrònic a [email protected]. Pot consultar aquí la política de privacitat.

Comentaris

Afectes comuns sobiranistes per a temps de sindèmia (I)

Notificacions
Notificació per rebre
0 Comments
Inline Feedbacks
View all comments
LLEGIR COMENTARIS OCULTAR COMENTARIS

El tercer número de Catarsi ja és aquí!

Amb la subscripció en paper t’enviem Catarsi a casa

Cerca a Catarsi

Aquest web fa servir cookies per a millorar l'experiència de l'usuari. Si continueu utilitzant aquest lloc, entenem que hi esteu d'acord.