“Necessitem la immigració com l’aigua que bevem o l’aire que respirem”, va sentenciar fa uns mesos el president de la patronal catalana Foment del Treball[1], mentre diversos partits d’extrema-dreta no deixen d’endurir el seu discurs anti-immigració per tal de capitalitzar el malestar de certs sectors poblacionals amb una apel·lació nostàlgica i reaccionària a una idea reificada de identitat nacional[2]. Aquest antagonisme entre classes treballadores nacionals i estrangeres no és nou, sinó que es remunta als mateixos albors de la història del capitalisme. A l’epistolari d’Engels es pot trobar una famosa carta de 1892 on afirmaria “la vostra burgesia sap molt millor […] com enfrontar una nacionalitat contra una altra: jueus, italians, bohemis, etc., contra alemanys i irlandesos, i cadascun contra l’altre.”[3]

En aquest context de voluntats aparentment contradictòries entre els mateixos sectors conservadors, entre arguments econòmics i identitaris, i d’enduriment generalitzat de les polítiques migratòries dels Estats del Nord Global, com mostra el nou Pacte de Migració i Asil de la Unió Europea[4] i les pràctiques repressives i racistes del ICE estatunidenc[5], l’Estat espanyol sembla fer un pas en direcció contrària, situant-se com una excepció dins la tendència restrictiva dominant. Així, el passat 26 d’abril el govern va aprovar, mitjançant reial decret, una regularització extraordinària llargament reclamada per la societat civil organitzada.

Aquesta mesura arriba després d’anys de mobilització dels moviments antiracistes articulats al voltant de la plataforma Regularización Ya[6], que va aconseguir reunir més de les 500.000 signatures necessàries per impulsar una Iniciativa Legislativa Popular (ILP), un dels mecanismes de democràcia directa juntament amb el referèndum que preveu el marc constitucional. Malauradament, el fet que la regularització no s’haja canalitzat finalment per la via de la ILP, sinó per un acord amb els partits al Govern, representa una oportunitat perduda: no sols perquè hauria dotat la mesura d’una major legitimitat democràtica i social, sinó també perquè s’hauria reconegut de manera més clara el paper fonamental de les mobilitzacions socials que l’han feta possible. Així, malgrat que esta iniciativa realment prové d’una lluita de forces entre l’organització col·lectiva de la població migrant i el poder estatal, el fet que finalment acabara consolidant-se per la via del consens fa que sembli una mesura partidista que neutralitza i invisibilitza la conflictivitat social que hi ha al darrere.

A banda, encara que s’emmarca com una «via extraordinària» d’accés a una situació administrativa regular, aquest mecanisme no és una pràctica aliena a la democràcia constitucional vigent: des dels anys 80, s’han realitzat deu processos de regularització. Malgrat que, en aquest cas, el motor principal que l’ha impulsada ha sigut una mobilització social més institucionalitzada, en les darreres ocasions també hi ha hagut habitualment un fort reclam per part de la societat civil, especialment a la regularització de l’any 2001, la qual tindria lloc després de les protestes ocasionades arran d’un accident a Llorca (Múrcia) on diversos jornalers d’origen equatorià en situació irregular moririen mentre es desplaçaven al camp a treballar[7].

Aquest últim fet posa una primera qüestió sobre la taula: què està fallant a les polítiques migratòries de forma que, de manera relativament periòdica, s’hagen d’adoptar mesures excepcionals que traguen a milers de persones de la situació de irregularitat administrativa? La resposta és senzilla: la irregularitat administrativa és una part intrínseca i deliberadament construïda de les polítiques migratòries, la qual serveix per a segmentar el mercat de treball i crear de forma continuada una mà d’obra explotable que permeta mantenir els salaris del conjunt de la població en nivells baixos[8]. Com apuntarà Ypi, sota el capitalisme, no es dona prioritat a la circulació de persones en si, sinó al moviment de persones sense drets[9]. Per això, no és qualsevol immigració la que el president de la patronal afirma que necessiten les empreses, sinó la immigració irregular, desposseïda de drets i sobre la que tindre un ampli poder de decisió.

El caràcter estructural de la irregularitat administrativa

La primera normativa d’estrangeria que s’adoptaria a l’Estat espanyol a l’any 1985, serà determinant per entendre com encara es concep a la immigració. En aquell moment, la pressió per incorporar-se a l’emergent Unió Europea, faria que l’Estat espanyol adoptara una visió restrictiva cap a la immigració, per tal de consolidar-se com a frontera sud de la regió. Amb aquesta nova norma, que pràcticament tancaria les vies per a migrar de forma legal per raons laborals, naixeria el fenomen de la immigració irregular. Entre altres coses, esta llei establiria els principis que encara regeixen les migracions laborals a l’Estat, concretament, el fet que per a contractar a una persona estrangera, s’hauria de provar que no hi ha força de treball nacional disponible. Aquest requisit, que concep a la immigració com a força de treball de rebost, era i és tan complicat de provar, que implica inevitablement recórrer a la immigració irregular.

A banda, per poder accedir al territori de forma legal i obtenir una autorització residència i treball, és necessari  comptar amb un contracte laboral o una oferta de treball abans d’haver arribat al territori. Aquesta condició és especialment complexa de complir en els treballs més precaris, com ara el treball domèstic i de les cures, els riders o la restauració, no sols perquè són sectors on existeix un grau elevat de mercat informal, sinó també perquè la contractació és dona habitualment in situ, una vegada les persones treballadores es troben en el territori. Per tant, aquest requisit sols és realitzable en professions altament qualificades, és a dir: migrar de forma legal és indubtablement una qüestió de capital econòmic, social i cultural, els qual venen simultàniament determinats per diversos factors com el país d’origen o el gènere.

Esta qüestió ens obliga a realitzar una primera afirmació: la irregularitat administrativa és un fenomen que creen les pròpies polítiques migratòries i concretament, a l’Estat espanyol, la llei 4/2000, coneguda com a legislació d’estrangeria. Mentre que es potencia l’atracció de nòmades digitals, emprenedors o alts directius d’empreses,  la manca de vies legals per a immigrar, especialment per a persones treballadores que no compten amb una qualificació superior homologada, implica que, per a accedir a una situació administrativa regular, inevitablement s’haurà de travessar abans un període de irregularitat administrativa fins que es puga regularitzar la situació, normalment per la via prevista per la llei d’estrangeria catalogada com a «arrelament».

La irregularitat com a mecanisme de despossessió jurídica i material

El fet de que la irregularitat administrativa siga part estructurant de la governança migratòria té dues conseqüències. Per una banda, la impossibilitat d’accedir legalment al mercat de treball obliga a moltes persones migrants a acceptar qualsevol ocupació en el mercat informal, sovint en condicions de sobreexplotació, amb salaris baixos i jornades eternes[10]. A més a més, la irregularitat administrativa, de forma anàloga a l’atur respecte al conjunt de la població treballadora, és un fantasma que amenaçarà de forma continuada a les persones migrants fins que obtinguen un permís de residència permanent o, en els millors dels casos, la nacionalitat.

Aquest caràcter sistèmic de la irregularitat l’erigeix com un mecanisme de pressió a la baixa sobre el conjunt del mercat laboral[11], ja que permet disposar d’una mà d’obra especialment disciplinable i precaritzada, amenaçada per perdre el permís de residència. Per tant, la irregularitat no és una disfunció externa al funcionament del mercat de treball, sinó una peça funcional del mateix model d’acumulació, l’impacte de la qual no s’acaba quan s’obté un permís de residència.

Per això, la frontera no sols constitueix un límit territorial que divideix els diferents Estats-nació que composen el sistema-món[12], sinó que també actua com un dispositiu de segmentació laboral i jerarquització de drets entre centre i perifèria global[13]. Malgrat que en ocasions es parla al discurs públic sobre la idea de la «Europa fortalesa», per fer referència a les complexitats fàctiques i legals per a entrar al territori europeu arran de la securitització i militarització de les fronteres, lluny de ser un mur infranquejable, els límits d’Europa funcionen com a fronteres poroses o asimètriques[14]: obertes per al capital i l’entrada de persones amb alts recursos econòmics, mentre es tanquen front a la població més precària, ocasionant milers de morts al Mediterrani cada any[15].

No obstant això, com afirmava el president de la patronal, els Estats de benestar europeus necessiten de la immigració per continuar funcionant i acumulant. Per això, les fronteres no impedeixen entrar a la població estrangera, sinó que les desposseeixen d’un estatus jurídic segur per subordinar-les a una situació d’irregularitat administrativa que permitisca incorporar-les als estrats més baixos del mercat laboral. Aquest procés es troba íntimament relacionat amb la necessitat de contrarestar la tendència de caiguda de la taxa de plus-vàlua, la qual cosa s’aconseguirà mitjançant la promoció de la mobilitat de la força de treball, no sols en un geogràfic, sinó també sectorial o ocupacional (amb contractes de duració determinada o flexibilitzant les possibilitats d’acomiadament, entre altres)[16].

La qüestió de la immigració s’inscriu, doncs, dins d’una lògica capitalista que necessita imposar la mobilitat forçada, és a dir, sotmetre els cossos únicament a les necessitats del capital i de la seua circulació, sense un marc jurídic que permitisca equilibrar parcialment les relacions de poder que estructuren el mercat. Així, malgrat que la mercantilització (fictícia[17]) de la força de treball és un fenomen generalitzat i inherent al propi sistema capitalista, que afecta tant a persones nacionals com a estrangeres, la irregularitat administrativa  hi adhereix una capa de complexitat. La subordinació de les persones immigrants a una situació d’il·legalitat les situa a la completa mercè de les forces econòmiques i de la voluntat de la part empresarial, qui posseirà un poder amplificat sobre les seues vides.

D’aquesta forma, front a la negació de la qualitat de subjectes de drets, es produeix una “privatització” de l’estatus legal de les persones immigrants treballadores, que passaran a estar sotmeses al govern privat de les empreses[18]. Així, l’aliança de les democràcies liberals amb els interessos del capital es mostrarà de forma desvergonyida en el cas de la immigració irregular.

La regularització: entre la desmercantilització parcial  i la pacificació social

Això obre una qüestió addicional: fins a quin punt la regularització pot funcionar  com una forma de desmercantilització parcial de la mà d’obra migrant? Autors com Claus Offe han assenyalat que l’Estat del benestar capitalista ha introduït tradicionalment mecanismes de desmercantilització destinats a limitar parcialment la dependència absoluta de la força de treball respecte del mercat[19]. Drets socials, subsidis o serveis públics, agrupats sota el que es denomina tradicionalment “ciutadania social”[20], no eliminarien la relació salarial basada en la desigualitat, però sí que reduirien parcialment la vulnerabilitat de les persones treballadores i contribuirien, simultàniament, a estabilitzar l’ordre social. Per tant, a través de la ciutadania social, erigida sobre una estructura econòmica desigualitària, es tractarà de «substituir l’arbitrarietat de l’almoina per la certesa d’un dret» i així, desactivar tota temptació revolucionària[21].

Des d’aquesta perspectiva, les regularitzacions extraordinàries poden entendre’s com a vies de desmercantilització parcial, si s’entén aquesta última com a l’amplificació gradual de les esferes vitals no sotmeses al mercat[22]. Malgrat que la regularitat administrativa no situa de cap forma a la força de treball fora de les lògiques mercantilistes ni anul·la les relacions de dominació subjacents basades en la raça o el gènere, sinó que més bé legitima la possibilitat de vendre la capacitat de treballar a través d’un permís de treball, el fet de tindre un estatus jurídic més segur permet adquirir certa autonomia front a l’empresari i posseir certa immunitat respecte a situacions d’explotació.

Per altra banda,  cal apuntar que moltes regularitzacions han funcionat històricament com a mecanisme de pacificació social. El cas francès, amb una llarga tradició migratòria, és especialment il·lustratiu: les grans campanyes de regularització han aparegut sovint després de períodes de forta conflictivitat social, on l’organització col·lectiva dels sans-papiers i la seua constitució com a subjecte polític podia començar a posar en risc l’statu quo[23]. La regularització apareix, aleshores, com una forma de reconduir institucionalment tensions que poden desbordar el funcionament regular de les institucions.

Això no significa, evidentment, que l’ampliació de drets que suposa aquesta regularització extraordinària no siga positiva. La regularització de persones migrants implica una millora material immediata de les condicions de vida de milers de persones i permet reduir les situacions d’explotació i dominació a les que es veuen sotmeses, inconcebibles en un sistema que es pretén democràtic. No obstant això, cal recordar que el problema de fons no està solucionat: mentre no s’articulen millors vies d’accés al territori per a les persones estrangeres treballadores, i la irregularitat deixe de ser un procés sine qua non pel que s’ha de passar  abans de ser reconegut o reconeguda com a subjecte de drets, la mercantilització sense complexos de la mà d’obra migrant seguirà fent part intrínseca de l’organització social i econòmica dels països del Nord Global, que necessita d’un mercat laboral segmentat segons criteris de classe, raça o gènere per continuar el procés d’acumulació global.

[1] https://www.lavanguardia.com/economia/20251204/11332129/sanchez-llibre-empresas-necesitamos-inmigracion-aire-respirar.html

[2] https://www.nuvol.com/llengua/o-tribu-o-nacio-orriols-no-es-la-solucio-445138

[3] https://www.marxists.org/archive/marx/works/1892/letters/92_03_30.htm

[4] https://directa.cat/el-summum-punitivista-de-la-politica-migratoria-europea/

[5] https://www.theguardian.com/us-news/2026/jan/22/us-citizens-racial-profiling-ice

[6] https://regularizacionya.com

[7] https://www.cidob.org/publicaciones/claves-para-entender-regularizacion-extraordinaria-espana

[8] https://traficantes.net/libros/de-las-clases-peligrosas-al-enemigo-interior

[9] https://www.anagrama-ed.es/libro/nuevos-cuadernos-anagrama/fronteras-de-clase/9788433948496/NCA_98

[10] https://docs.un.org/es/CMW/C/GC/6

[11] https://newleftreview.org/sidecar/posts/barbed-wire

[12] https://read.dukeupress.edu/books/book/1881/World-Systems-AnalysisAn-Introduction

[13] https://www.dukeupress.edu/border-as-method-or-the-multiplication-of-labor

[14] https://journals.sagepub.com/doi/10.1177/1462474509357378

[15] https://neocarto.github.io/missing-migrants/

[16] https://traficantes.net/libros/de-las-clases-peligrosas-al-enemigo-interior

[17] https://traficantes.net/libros/la-gran-transformación

[18] https://press.princeton.edu/books/hardcover/9780691176512/private-government?srsltid=AfmBOooDZrbWnU0Z8brGA9koGiYOilsf78bznJayLGhgowoNo7QUT83F

[19] https://www.routledge.com/Contradictions-of-the-Welfare-State/Offe-Keane/p/book/9781138613041

[20] https://www.alianzaeditorial.es/primer_capitulo/ciudadania-y-clase-social.pdf

[21] https://www.fayard.fr/livre/les-metamorphoses-de-la-question-sociale-9782213594064/

[22] https://www.hugendubel.info/fachbuecher/kunst/design/detail/ISBN-2244019346737/Esping-Andersen-Gosta/The-Three-Worlds-of-Welfare-Capitalism

[23] https://www.gisti.org/spip.php?article3972