Planificant el bon antropocè

A dies de la decisió de Nissan de tancar les plantes, es reprèn el debat entorn una reconversió industrial amb criteris ecològics. Sigui com sigui, aquesta requereix una planificació econòmica democràtica.

Planificant el bon antropocè

  • Guarda't l'article

You need to login or register to bookmark/favorite this content.

Necessites estar registrada per poder guardar articles

A dies de la decisió de Nissan de tancar les plantes, es reprèn el debat entorn una reconversió industrial amb criteris ecològics. Sigui com sigui, aquesta requereix una planificació econòmica democràtica.
  • Guarda't l'article

You need to login or register to bookmark/favorite this content.

Necessites estar registrada per poder guardar articles

Allò que ens genera beneficis no sempre és útil, i allò útil no sempre genera beneficis. Pitjor encara, moltes coses que crebanten el desenvolupament humà o fins i tot amenacen la nostra existència resulten lucratives, i sense una intervenció regulativa, les empreses continuarien produint-les.

Això —que el mercat es mogui per afany de lucre, no pel creixement o la civilització industrial— és la causa de la calamitat climàtica en què estem immersos i de la crisi biològica que hi ha darrere.

Seria molt útil reduir el consum de combustibles fòssils de la nostra espècie, atès que és el responsable de pràcticament dos terços de les emissions de gas hivernacle. Seria útil, a més a més, millorar l’eficiència del que l’agricultura consumeix, el qual, juntament amb la desforestació i el canvi d’ús dels terrenys, és el responsable de gairebé la totalitat del terç restant. Sabem com fer això.

Un vast desenvolupament de la càrrega base elèctrica dependent de les centrals nuclears i hidroelèctriques, ajudat per tecnologies d’energies renovables més viables, com l’eòlica o la solar, podria substituir pràcticament tots els combustibles fòssils a curt termini establint una xarxa d’energia neta i electrificar d’aquesta manera els transports, la calefacció i la indústria. Reduir els carburants en l’agricultura ja és més complex, amb la qual cosa caldria una millor tecnologia, però la trajectòria general és fàcil d’entendre.

Foto: Flickr – akahawkeyefan

Desgraciadament, allà on aquest tipus de pràctiques no generin beneficis o, com a mínim, no prou, les empreses no les implantaran.

Estem acostumats a diversos informes que es vanten de la suposada superioritat en inversió en energies renovables respecte de les de combustibles fòssils. Això és bo, encara que amb freqüència el resultat dels subsidis a actors del mercat, que normalment es deriven de les escalades en el preu de l’electricitat més que no de fer pagar impostos als rics, suposa un cop a la classe obrera. Fins i tot si, en termes relatius, es destinen més diners a l’energia solar que no al carbó, l’increment absolut en la combustió per part dels països en desenvolupament ens portarà més enllà del límit de 2ºC que molts governs han acordat com a necessari per a evitar els perills del canvi climàtic.

En poques paraules, el mercat ni proporciona prou electricitat neta, ni redueix prou l’energia bruta, ni fa prou ràpid cap de les dues coses.

La directriu relativament simple d’«establir una xarxa d’energia neta i electrificar-ho tot» que soluciona la part de l’equació dels combustibles fòssils no funciona per a l’agricultura, que necessitarà un conjunt de solucions molt més complex. També aquí, en l’agricultura, mentre una pràctica en concret generi beneficis, el mercat no l’abandonarà si no hi intervé la regulació o si no és substituït pel sector públic.

De la mateixa manera que una companyia privada d’autobusos o un proveïdor d’Internet, Elon Musk no oferirà un servei que no li sigui rendible. El mercat deixa per al sector públic omplir aquest buit

Els liberals i els ecologistes sostenen que hauríem d’incloure els impactes negatius de l’ús de combustibles fòssils en el preus del petroli (així com els seus correlats agrícoles —hi ha qui suggereix fins i tot un impost al nitrogen). Quan aquestes externalitats incrementin el preu del carboni en 200 o 300 dòlars per tona, el mercat —aquest eficient assignador de tots els béns i serveis— resoldrà el problema.

Deixant de banda les desigualtats grotesques que resultarien de l’increment progressiu dels impostos fixos, tenint en compte que la classe obrera i els sectors populars deixen bona part dels seus ingressos en combustible, els defensors de l’impost al carboni ignoren que la seva solució al canvi climàtic —el mercat— és la causa mateixa del problema.

Pensar més en gran

Com es construirà una xarxa de vehicles elèctrics i estacions de càrrega ràpida tenint en compte el preu dels hidrocarburs? Tesla les construeix únicament en zones molt concretes on pot treure’n partit. De la mateixa manera que una companyia privada d’autobusos o un proveïdor d’Internet, Elon Musk no oferirà un servei que no li sigui rendible. El mercat deixa per al sector públic omplir aquest buit.

Això no és fer volar coloms. Noruega proporciona aparcament i càrrega gratuïts per als vehicles elèctrics, els permet fer servir el carril bus i fa poc ha decidit construir una xarxa de càrrega a escala nacional. Ara, els vehicles elèctrics representen més d’un quart del total de noves vendes, més que en cap altre país. En comparació, gairebé un 3% dels cotxes de la Califòrnia respectuosa amb el medi ambient, però captiva del mercat, són elèctrics.

Foto: Flickr – Ryan McKnight

Els costos inicials d’alguns d’aquests canvis suposen un primer obstacle. Des d’una perspectiva global, l’energia nuclear encara representa l’opció més barata, gràcies a la seva mastodòntica densitat energètica. També es vanta de tenir el menor nombre de morts per terawatt-hora i una petjada de carboni baixa. Però, tal i com s’esdevé amb els projectes hidroelèctrics a gran escala, els costos de construcció són considerables.

El Grup Intergovernamental sobre Canvi Climàtic [Intergovernmental Panel on Climate Change] considera que tot i que l’energia nuclear és neta, no intermitent i disposa d’una petjada ecològica diminuta, «sense el suport dels governs, les inversions en noves (…) centrals no són actualment, en línies generals, atractives econòmicament en els mercats liberalitzats.» Les empreses privades es neguen a començar-ne la construcció sense garanties o subsidis públics.

Això explica per què l’esforç més encertat en la reducció d’hidrocarburs va esdevenir-se abans que tingués lloc la liberalització dels mercats europeus. El govern francès va destinar gairebé una dècada a construir la seva flota nuclear, que actualment cobreix gairebé un 40% de les necessitats energètiques nacionals.

La planificació democràtica no implica propietat estatal. Si no és que creuen que la democràcia té límits per dalt, fins i tot els anarquistes clàssics haurien de ser capaços d’imaginar una economia global, no estatal però planificada

De manera semblant, ens caldria construir una xarxa a escala continental de càrrega equilibrada, alt voltatge i transmissió intel·ligent que pugui defensar-se de les oscil·lacions volàtils de les energies renovables. Necessitem planificar aquest projecte sobre la fiabilitat del sistema, és a dir, de la necessitat. L’amalgama d’energètiques privades únicament construirà allò que els suposi beneficis.

El límit regulatori

Molts ecologistes advoquen per una disminució d’escala, per un retorn a allò petit i local. Però aquest tipus de propostes també són un diagnòstic erroni de l’origen del problema. Substituir les multinacionals per un bilió de petits comerços no eliminaria l’incentiu mercantil per desbaratar els serveis relacionats amb l’ecosistema. De fet, ateses les deseconomies d’escala que presenten els petits negocis, dit desbaratament només s’intensificaria.

Com a mínim, necessitem regulació —aquest exercici introductori a la planificació econòmica. Una política governamental que demani que totes les empreses que fabriquen una determinada mercaderia facin servir un procés productiu no contaminant soscavaria els avantatges que aconseguirien les empreses altament contaminants.

Aquesta és l’opció socialdemòcrata, i té molt al seu favor. De fet, hauríem de recordar com de fructífera ha estat la regulació des que hem pres consciència dels nostres reptes ecològics globals.

Hem posat pedaços a la nostra debilitada capa d’ozó; hem retornat les poblacions de llops i els boscos on habiten a Europa Central; hem relegat la infame boira del Londres de Dickens, Holmes i Hitchcock a la ficció, encara que les partícules de carbó encara asfixien Pequín i Xangai. En efecte, molts dels reptes climàtics a què ens enfrontem provenen d’un Sud subdesenvolupat que legítimament busca posar-se al nivell.

Foto: pxhere.com

Però la regulació únicament domestica la fera temporalment, i normalment hi fracassa. El capital es treu de sobre fàcilment la corretja. Mentre el mercat existeixi, el capital intentarà capturar-ne els reguladors mestres.

Tots, des dels partidaris de tancar els pous de petroli als dissenyadors dels Acords de París, reconeixen que aquest obstacle fonamental bloca els nostres intents de posar fre a les emissions de gas hivernacle: si cada jurisdicció, sector o empresa assumeix el vertiginós nivell de descarbonització requerit, els seus béns i serveis es vendran instantàniament per sobre del preu de mercat. Únicament una economia global i planificada democràticament pot posar fi a la bèstia, però aquesta proposta suscita algunes preguntes.

És possible imposar una planificació democràtica de cop, en tots els països i sectors? Obviant la revolució a escala planetària, sembla complicat. Però podem mantenir aquest ideal com a estrella polar, una cosa en què treballar durant generacions, i anar estenent progressivament el domini de la planificació democràtica sobre el mercat.

Una de les grans contradiccions del capitalisme és que incrementa les connexions entre la gent alhora que exalça la figura de l’individu monàdic.

Encara més, hauríem d’eliminar el mercat completament? No seria substituir el domini del mercat pel del buròcrata? La propietat pública és insuficient —tant per a la justícia social com per a l’optimització mediambiental— i la por a l’estatisme és racional.

No obstant, la planificació democràtica no implica propietat estatal. Si no és que creuen que la democràcia té límits per dalt, fins i tot els anarquistes clàssics haurien de ser capaços d’imaginar una economia global, no estatal però planificada. Ha de quedar clar que qualsevol mode de governança global no mercantil s’adhereix a principis genuïnament democràtics.

Certament, el paper i la mida del sector públic són qüestions a debatre. És possible prendre les grans centrals logístiques i planificadores —els Walmarts i Amazons del món— i reconvertir-les dins d’una civilització igualitària i ecològicament racional? Podrien convertir-se aquests sistemes en el somni de Salvador Allende d’un socialisme democràtic basat en el poder de càlcul dels ordinadors, en un Cybersyn global? S’ha de discutir si això és possible o tan sols desitjable, i aleshores decidir com assegurem el nostre domini sobre els algoritmes i evitem el d’aquests per sobre nostre.

Foto: Flickr -Saud al-Olayan

El canvi climàtic i la més àmplia crisi biològica revelen que les estructures que prenen decisions a nivell local, regional o continental són obsoletes a dia d’avui. Cap jurisdicció descarbonitzarà la seva economia si la resta no ho fa. Fins i tot si un país descobreix com capturar i emmagatzemar carboni, la resta del món encara s’enfrontarà a un oceà cada vegada més àcid. En un estat semblant es troben els fluxos de nitrogen i fòsfor, els circuits d’inputs i nutrients tancats, la pèrdua de diversitat i la gestió de l’aigua dolça.

Més enllà de les qüestions mediambientals, podríem dir el mateix de la resistència antibiòtica, les malalties virals o els asteroides propers a la Terra. Fins i tot en zones on les polítiques són menys existencials, com en la manufactura, el comerç i les migracions, massa nodes interconnectats vinculen la nostra societat a una escala veritablement planetària. Una de les grans contradiccions del capitalisme és que incrementa les connexions entre la gent alhora que exalça la figura de l’individu monàdic.

Tot això demostra la meravella i l’horror inherents a l’Antropocè. La humanitat s’ha apoderat de tal manera dels recursos que l’envolten que hem transformat el planeta en poques dècades a una escala inabastable per als mastodòntics processos biogeofísics. Però aquesta capacitat increïble es fa servir cegament, sense cap propòsit, al servei del benefici, no de la necessitat humana.

L’Antropocè Socialista

Els investigadors climàtics normalment parlen d’un Antropocè «bo» i un de «dolent». Aquest darrer descriu la intensificació i potser l’acceleració del trastorn inintencionat que la humanitat infligeix als ecosistemes de què depenem. El primer, en canvi, correspon a una situació en què acceptem el nostre paper com a sobirans col·lectius de la Terra i comencem a influir i coordinar els processos planetaris de manera orientada i resolta, i permetem la prosperitat humana.

No podem atènyer aquest valuós objectiu sense una planificació democràtica de l’economia i sense imposar-nos progressivament al mercat.

Qualsevol planificació democràtica de l’economia humana és, alhora, una planificació democràtica del sistema terrícola.

L’escala del que queda per davant —els diferents processos biogeofísics que hem d’entendre, registrar i dominar per a prevenir els perills del canvi climàtic i altres amenaces que s’hi relacionen— és insondable. No podem confiar en un mercat no planificat i irracional, caracteritzat per uns incentius perversos pel que fa a coordinar ecosistemes.

Foto: Flickr – Peter Blanchard

Contrarestar el canvi climàtic i planificar l’economia són dues tasques amb una ambició comparable: si podem administrar el sistema terrícola, amb totes les seves variables i la miríada de processos, també podrem administrar l’economia a escala global.

Una vegada eliminat el senyal de preu, haurem de dur a terme una comptabilitat conscienciosa que, en el mercat, es troba implícita en els preus. La planificació haurà de compatibilitzar els diferents serveis de l’ecosistema implícits en els preus —aquests, i qualsevol que el mercat ignori. Així doncs, qualsevol planificació democràtica de l’economia humana és, alhora, una planificació democràtica del sistema terrícola.

La planificació democràtica a escala planetària no és merament necessària per a arribar a l’Antropocè «bo», sinó que és en si mateixa l’Antropocè bo.

Article publicat originalment a Jacobin
Traducció d’Oriol Valls
Foto de portada: pxhere.com
Share on facebook
Share on twitter
Share on whatsapp
Share on telegram
Share on email

Vols que t'informem de les novetats de Catarsi Magazín?

Les dades personals s’utilitzaran per l’enviament d’informació i promocions. El responsable és Cultura 21, SCCL. L’usuari pot revocar el seu consentiment en qualsevol moment i exercir els drets que l’assisteixen mitjançant correu electrònic a [email protected]. Pot consultar aquí la política de privacitat.

Periodista i escriptor. Autor d'Austerity Ecology (Zero, 2015) i coautor de The People's Republic of Walmart (Verso, 2018).

Investigador canadenc sobre moviment sindical. Economista i filòsof i coautor de People's Republic of Walmart (Verso, 2018).

Comentaris

Planificant el bon antropocè

Notificacions
Notificació per rebre
0 Comments
Inline Feedbacks
View all comments
LLEGIR COMENTARIS OCULTAR COMENTARIS

El segon número de Catarsi ja és aquí!

Amb la subscripció en paper t’enviem Catarsi a casa

Cerca a Catarsi

All articles loaded
No more articles to load

Aquest web fa servir cookies per a millorar l'experiència de l'usuari. Si continueu utilitzant aquest lloc, entenem que hi esteu d'acord.