Search
Close this search box.

Abandonar la distopia

Les darreres dècades hem assistit a l’aparició d’una enorme quantitat de productes culturals que imaginen futurs distòpics. En la mesura que plantegen sempre un avenir pitjor que el present, aquestes ficcions tenen un component clarament reaccionari i conservador sobre què cal reflexionar.

Abandonar la distopia

Les darreres dècades hem assistit a l’aparició d’una enorme quantitat de productes culturals que imaginen futurs distòpics. En la mesura que plantegen sempre un avenir pitjor que el present, aquestes ficcions tenen un component clarament reaccionari i conservador sobre què cal reflexionar.

La presa de possessió de Donald Trump donava inici a una legislatura plena d’incertesa. L’agressivitat de la campanya i la promesa de mesures com la deportació d’onze milions d’immigrants o el desmantellament de la reforma sanitària feien pensar en una forta retallada de drets i un enduriment de l’autoritarisme de l’Estat. Ningú no sabia en què es traduirien exactament els atacs que havia llançat durant la campanya contra la població negra, hispana o les dones, però el suport electoral i el control dels republicans del Congrés i el Senat li donaven el poder necessari per a fer efectives les mesures repressives que havia promès. Potser per això la investidura tingué una conseqüència immediata en el mercat editorial: aquell mateix dia, les vendes de 1984 es dispararen un 10.000% i el llibre atenyé el primer lloc a la llista de vendes de les plataformes digitals.

(…) aquell mateix dia, les vendes de 1984 es dispararen un 10.000% i el llibre atenyé el primer lloc a la llista de vendes de les plataformes digitals.

En realitat, no era la primera vegada que això succeïa. Quatre anys abans, el 2013, la distopia d’Orwell ja havia experimentat un increment de vendes semblant. En aquella ocasió s’havia produït com a resposta a l’escàndol d’espionatge destapat pel diari The Guardian, que demostrava que el govern nord-americà tenia accés a totes les dades, fotografies i converses privades dels usuaris de companyies com Google, Apple, Facebook o Microsoft. Els ciutadans interpretaven el programa d’espionatge com una mostra de la deriva autoritària del règim democràtic i buscaven respostes a la literatura i, en concret, en el gènere distòpic.

La distopia política i el pensament reaccionari

L’increment de vendes de 1984 no ha estat un fenomen aïllat. Les darreres dècades hem assistit a l’aparició d’una quantitat enorme de productes culturals que pertanyen al gènere de la distopia. Centenars de sèries, pel·lícules, novel·les, còmics i videojocs ens parlen de plagues que posen fi a la major part de la població, d’un planeta arrasat per les conseqüències de la crisi climàtica o de societats controlades per governs totalitaris. Som la generació que ha vist més vegades la fi del món i la que ha imaginat més vegades el seu propi sotmetiment.

Font: Flickr – Michael Vadon

En el cas concret de les distòpies de tipus polític, les ficcions produïdes les darreres dècades es poden classificar en dos grans blocs: les que es desenvolupen en el context de règims totalitaris de tipus feixista i les que tenen lloc en democràcies molt deteriorades en què s’han retallat els drets i llibertats de la població. Dins del primer grup, hi hauria llibres i sèries com The man in the high castle, El conte de la serventa, Els jocs de la fam o V, i dins del segon obres com Bitch Planet, Children of Men, Years and years, Daughters of the North o Battle Royale. Davant d’aquests governs feixistes o en vies de ser-ho sol haver-hi una resistència que lluita contra seu i s’oposa a les pràctiques totalitàries. La resistència pot ser col·lectiva i tenir una estructura jerarquitzada similar a una guerrilla, com passa a V o Children of Men, o individual i espontània, com a Bitch Planet o El conte de la serventa.

En un moment d’augment de la politització i la mobilització, la distopia pot ajudar a sensibilitzar aquells que s’acosten per primera vegada al conflicte

Aquesta estructura narrativa que té com a eix la lluita contra un govern totalitari busca alertar l’espectador del risc de deteriorament de la democràcia. L’estratègia de situar la trama en un futur proper i recognoscible mostra una narració concebuda per a sensibilitzar sobre el perill que s’instaurin règims totalitaris que posin fi als drets d’una part o la totalitat de la població. Aqueta funció de sensibilització és especialment clara quan la sèrie, pel·lícula o novel·la sorgeix en un context social fèrtil, com ara un cicle de mobilitzacions. En un moment d’augment de la politització i la mobilització, la distopia pot ajudar a sensibilitzar aquells que s’acosten per primera vegada al conflicte i pot proporcionar símbols amb missatges clarament comprensibles per tothom. Un bon exemple és l’ús de la careta de V de Vendetta de col·lectius com Anonymous, o de la roba de El conte de la serventa en protestes i manifestacions feministes. A més, l’existència d’un moviment de resistència que s’oposa al govern totalitari pot resultar esperançador: fins i tot en la pitjor de les societats possibles hi ha persones que es neguen a ser sotmeses.

Font: Wikipedia – TitiNicola

Amb tot, el que és cert és que les distopies no compleixen la funció per a la qual es conceberen. L’enorme proliferació d’aquest gènere les darreres dècades ha contribuït a reforçar la sensació col·lectiva que el futur que ens espera és necessàriament pitjor que el present en què vivim. No val la pena lluitar, no hi ha sortida. Els nostres esforços s’han de dirigir a la conservació de l’estat de coses actual, ja que qualsevol altra possibilitat només porta a un futur de totalitarisme.

Així, les distopies es converteixen en productes culturals reaccionaris i conservadors, que tenen l’efecte de reforçar l’ordre social i desacreditar qualsevol tipus de canvi. Freqüentment, aquest efecte és sostingut per dues estratègies narratives que apareixen en gran part de les distopies: l’edulcoració del present i la visió negativa de la resistència. La major part d’aquest tipus de ficcions transcorren en un futur proper, amb la qual cosa és molt comú que es facin referències al que succeí els mesos o anys anteriors al moment en què transcorre la trama, que per als lectors seria el present. Així doncs, mitjançant la contraposició amb un futur molt pitjor, el present queda edulcorat i apareix com a desitjable, per bé que qualsevol de nosaltres sap que estem molt lluny de viure en una societat que valgui la pena de conservar.

Com s’ha assenyalat des del feminisme negre i racialitzat, molts dels horrors que apareixen a la sèrie en realitat en són l’experiència quotidiana en molts llocs del planeta.

Un bon exemple d’això es veu a El conte de la serventa. En diversos moments, la narració recorre a flashbacks que conten la vida dels personatges abans del naixement de la república de Gilead. En el cas de Moira, la millor amiga de la protagonista, es veuen escenes plenes de tons càlids i música suau en què apareix feliç en un parc amb la seva xicota. A la sèrie, Moira és una dona negra i lesbiana de classe treballadora, i tothom sap que algú amb aquestes característiques als Estats Units actuals té una vida força allunyada de les escenes de despreocupació, felicitat i relaxació que apareixen a la sèrie. Com s’ha assenyalat des del feminisme negre i racialitzat, molts dels horrors que apareixen a la sèrie en realitat en són l’experiència quotidiana en molts llocs del planeta. El Centre Vermell –el lloc on ensenyen i disciplinen les serventes perquè compleixin la seva funció- és horrible, però no és pitjor que les baby farms que s’han descobert en llocs com l’Índia, on agències de gestació subrogada retenen dones embarassades de classe baixa i les sotmeten a un règim de control que inclou l’assistència a sessions amb psicòlegs que les entrenen per a no crear llaços afectius amb el fetus. Amb tot, la sèrie opta per presentar un present idealitzat que no es correspon amb la realitat, cosa que reforça la idea que hem d’esforçar-nos a conservar l’ordre social actual perquè qualsevol altra cosa només ens porta a un futur pitjor.

Els EUA a The Man in the Highcastle. Font: Wikipedia – Rama

Quant a la visió negativa de la resistència, és freqüent trobar-se novel·les, sèries o pel·lícules distòpiques en què els que combaten contra el poder totalitari no són gaire millors que aquest. El que en principi semblaven lluitadors íntegres i honestos acaben revelant-se com a éssers egoistes que busquen satisfer interessos propis, com a fanàtics les idees dels quals acaben portant a un règim igualment totalitari, o com a ingenus que fracassen en el seu intent de canviar les coses. Encara que hi ha honroses excepcions, com V, el que és habitual és trobar moviments de resistència dèbils i corruptes, com a Children of Men o Daughters of the North. Aquesta estratègia narrativa sol escudar-se en la necessitat de no caure en visions simplistes o maniquees, però el que és cert és que aquest esforç a repetir que tots són iguals és potser la visió més simplista de totes. A més, el seu efecte és reforçar el missatge reaccionari d’aquest tipus de produccions culturals ja que, si tots són iguals, si qualsevol lluita està condemnada al fracàs o a la instauració d’un totalitarisme, no val la pena d’intentar-ho.

Utopies i mons millors

L’enorme producció de distopies de les darreres dècades ha anat paral·lela a la gairebé total absència de ficció desenvolupada en mons utòpics o simplement millors que l’actual. Encara que les utopies foren majoritàries en la ciència ficció fins els anys trenta, a partir de la Segona Guerra Mundial amb prou feines se’n poden trobar exemples, excepte excepcions aïllades com Star Trek, Avatar o les novel·les d’Ursula K. LeGuin. Generem centenars de productes culturals que parlen del nostre propi col·lapse però a penes som capaços d’imaginar societats millors.

Necessitem novel·les, còmics, sèries, pel·lícules i videojocs que imaginin societats millors, que parlin de futurs possibles i condueixin a l’acció en lloc de la paràlisi.

La capacitat de la ficció per a construir imaginaris i establir horitzons cap als quals caminar hauria d’alertar-nos sobre la necessitat d’abandonar la producció de distopies i concentrar-nos en la creació de ficcions que es desenvolupin en mons millors que l’actual. En un moment com aquest, en què es conjuga una crisi ecològica sense precedents, un capitalisme terminal que produeix una recessió rere l’altra mentre agonitza i partits feixistes en molts dels parlaments i governs del món, no podem permetre’ns generar productes culturals que tanquin horitzons i tinguin com a efecte la conservació de l’estat actual de les coses. Necessitem novel·les, còmics, sèries, pel·lícules i videojocs que imaginin societats millors, que parlin de futurs possibles i condueixin a l’acció en lloc de la paràlisi. Necessitem protagonistes amb qui identificar-nos i emocionar-nos, que ens animin a ser millors en lloc de continuar rebolcant-nos al fang de l’autocompassió i la indolència.

Font: Flickr – Olga Barrios

Això no significa que haguem d’escriure pamflets, que no existeixi el conflicte en les societats que imaginem o que els personatges hagin de ser perfectes. Sèries com Star Trek es desenvoupen en un context utòpic però és plena de conflictes, trames, personatges complexos i acció. El que ens cal és abandonar la producció de ficcions reaccionàries i conservadores, perquè aquesta societat no mereix ser conservada. Hem de deixar de generar productes culturals que sostinguin que dominants i dominats són iguals, que no hi ha esperança, que no val la pena intentar canviar les coses. 1984 no té cap resposta per a nosaltres, probablement no la tingué mai. Les respostes són als mons millors que ens esperen.

Traducció d’Oriol Valls
Foto de portada: Flickr – Joe Wolf

Vols que t'informem de les novetats de Catarsi Magazín?

Les dades personals s’utilitzaran per l’enviament d’informació i promocions. El responsable és Cultura 21, SCCL. L’usuari pot revocar el seu consentiment en qualsevol moment i exercir els drets que l’assisteixen mitjançant correu electrònic a [email protected]. Pot consultar aquí la política de privacitat.

Llicenciada en Ciències Polítiques per la Universitat Complutense. Treballa com a editora en el segell Antipersona i coordina la revista musical Dolly Records. Col·labora habitualment amb el diari El Salto.

Comentaris

Abandonar la distopia

Feu un comentari

El nou número de Catarsi ja és aquí!

Subscriu-te ara i te l'enviem a casa!

Cataris-blau