Intervenció en el curs “Introducció a l’extrema dreta actual”, organitzat per l’ateneu La Barraqueta de Gràcia el 21 de maig de 2026

Aquest cicle porta per títol ‘Introducció a l’extrema dreta actual’. Com que és la primera sessió, que és la sessió que ha d’introduir un tema amb moltes vessants, es tracta de tot un repte perquè, en teoria, a partir de les nostres intervencions els que vindran després hauran de construir.

L’avenç electoral i social de l’ultradreta –no en darrer lloc als Estats Units, on s’ha fet amb el Partit Republicà i ha arribat a la Casa Blanca– ha convertit aquesta qüestió en un tema de gran actualitat. I com acostuma a ocórrer en aquests casos –penso, per exemple, en el marxisme als anys setanta o en el feminisme fa uns deu anys–, el debat es realitza en termes molt generals, en ocasions confusos. I, al calor de la popularitat del tema, apareixen a una banda i una altra experts del no-res, armats amb una confiança cega en el seu coneixement superficial, que enterboleixen encara més la comprensió del fenomen. Son, una mica, com aquells intel·lectuals sobre els quals va ironitzar Lukács, qui deia que vivien en el Gran Hotel Abisme, en habitacions de primera classe amb vistes a l’espadat i un bon bistec per sopar. Sense una conceptualització –i en això la Mònica i jo hi estem, crec, d’acord– del fenomen es combaten espectres, amb els resultats esperables. 

Si hem de començar per alguna banda és per admetre que el terreny d’estudi que ens disposem a trepitjar és menys ferm del que sembla a primera vista. Ho podeu comprovar a les nombroses etiquetes que rep als mitjans de comunicació, tant a Catalunya com a l’estranger: «extrema dreta», «ultradreta», «dreta populista», «dreta nativista», «dreta radical», «neofeixista» o «postfeixista»… per esmentar unes quantes. Com que parlem en realitat de tot un espectre polític, jo aquí faré servir, a falta d’un terme millor, «ultradreta» per referir-me al conjunt de forces que se situen a la dreta de l’espai dels conservadors. 

De manera similar, als mitjans de comunicació trobem termes com «extrema dreta global» o «aliança internacional de l’extrema dreta» que son al meu parer problemàtics, com els propis periodistes no han tardat en descobrir. Això no és una novetat, i per això mateix convindria aconsellar precaució a l’hora d’abordar la qüestió de les aliances internacionals de la ultradreta. I dic que no és una novetat perquè el que passa avui passava amb les teories sobre el feixisme, que s’elaboraven ja fa cent anys en temps real. Un investigador alemany, Otto-Ernst Schüddekopf, deia a la seva Història del feixisme, escrita el 1973, que no pot haver-hi una teoria que sigui plenament satisfactòria per l’eclecticisme, tant a la seva ideologia com a la seva pràctica, del feixisme. El feixisme italià i el nacional-socialisme alemany –i tots els moviments que van copiar a l’un i a l’altre a tota Europa– tenien punts en comú, però també divergien en altres. I com més ens allunyem geogràficament i temporal més complex és el quadre. Amb això Schüddekopf –que escrivia, torno a dir-ho, a principis dels setanta– no volia dir ni molt menys que fos un tema impossible d’abordar, o que hagués de deixar-se en mans d’investigadors cada vegada més especialitzats, i el propi autor confiava que d’altres avançarien en aquest terreny en el futur. 

Un dels autors de referència en l’estudi del feixisme és Roger Griffin, qui el 1991 va proposar la teoria de la palingènesi nacional com a criteri ideològic que permetia analitzar tant el feixisme històric com els partits i moviments que son, d’una manera o una altra, els seus hereus. Per palingènesi Griffin entenia la idea, central a tots aquests ells, d’un renaixement o regeneració de la nació després d’un període de decadència o humiliació, del qual el feixisme era un agent històric. Amb això, Griffin s’allunyava de les descripcions negatives –el feixisme com a anticomunisme, antiliberalisme–, de les funcionals –el feixisme com a instrument de les classes dominants– i fins i tot de les que el consideren un estil polític i una estètica. No és difícil veure l’atractiu de la teoria de Griffin, que ha estat criticada pel seu idealisme, que permetria saltar per sobre de consideracions històriques. Des de l’altra banda, de les aproximacions marxistes a l’estudi del feixisme ha quedat popularment una interpretació que explica el fenomen, diguem-ne, pel boc gros: el feixisme com un instrument de la burgesia. Aquesta interpretació, que no és del tot equivocada, evidentment, corre el risc d’esdevenir una explicació massa fàcil sobre els seus orígens i la seva naturalesa ideològica, per no parlar de les seves corrents i tendències internes.

No entraré aquí en aquest debat –però sí que volia, almenys, deixar-lo apuntat–, simplement volia introduir-lo per il·lustrar que parlar d’un conjunt ideològicament i programàtica uniforme de forces polítiques es esmunyedís. Utilitzaré la seva divisió en el Parlament Europeu com a guia. A l’Eurocambra no existeix un sol grup polític per a l’ultradreta, sinó tres: Patriotes per Europa (PE), els Conservadors i Reformistes Europeus (CRE), i l’Europa de les Nacions Sobiranes (ENS).

El primer, Patriotes per Europa, és amb 85 eurodiputats el més gran. En son membres partits com Reagrupament Nacional (l’antic Front Nacional a França), l’hongarès Fidesz, la Lega de Matteo Salvini, el Partit de la Llibertat d’Àustria (FPÖ), el Vlaams Belang flamenc, Vox o el portuguès Chega. El segon, els Conservadors i Reformistes Europeus (CRE), té 81 eurodiputats, i en formen part Germans d’Itàlia, els Demòcrates Suecs o el polonès Llei i Justícia (PiS). El tercer, l’Europa de les Nacions Sobiranes (ENS), té 27 eurodiputats i el lidera Alternativa per Alemanya (AfD). A tots ells encara han de sumar-se uns quants eurodiputats no inscrits, entre els quals hi ha el president de Se Acabó La Fiesta (SALF), Alvise Pérez. 

El que uneix a aquests partits dintre d’un grup polític o un altre en moltes ocasions no és més que un criteri d’oportunitat. L’Europa de les Nacions Sobiranes (ENS) es va formar després de l’expulsió dels eurodiputats d’Alternativa per Alemanya (AfD) del grup anterior, anomenat Identitat i Democràcia (ID), quan aquells es van veure esquitxats per les declaracions d’un d’ells, Maximilian Krah. En una entrevista a un diari italià Krah va afirmar que no tots els membres d’una unitat de les SS eren criminals de guerra, la mena d’associacions amb la Segona Guerra Mundial que tots els partits d’ultradreta volen evitar, de manera que la situació va esdevenir insostenible i es va forçar la sortida d’Aliança per Alemanya. Vox va unir-se a Patriotes per Europa (PE) tot i tenir una major afinitat ideològica amb Germans d’Itàlia o el polonès Llei i Justícia (PiS), que formen part dels Conservadors i Reformistes Europeus (CRE), que amb Fidesz, Reagrupament Nacional o el Partit de la Llibertat d’Àustria (FPÖ), que tenen defensen posicions més conciliadores amb Rússia, per exemple, i ho va fer perquè sabia que els seus resultats serien millors i podrien beneficiar-se dels majors recursos del grup.

Les divisions entre aquests partits poden ser per raons de política exterior –entre aquells que defensen l’establiment de relacions diplomàtiques i econòmiques més cordials amb Rússia i aquells que s’alineen amb l’OTAN i el suport econòmic i militar a Ucraïna, per exemple, o pel seu grau de proximitat als Estats Units o Israel–, per raons econòmiques –entre aquells que defensen, com a mínim retòricament, una major intervenció estatal i subsidis a sectors com l’agricultura o aquells que son més partidaris de models marcadament neoliberals– o ideològics –la distància respecte als seus predecessors o la seva identificació religiosa–. Aquestes disputes poden semblar-nos irrellevants i efectivament en moltes ocasions acaben trobant una solució satisfactòria per als partits implicats, per exemple, apelant a una «identitat cristiana» o fins i tot «judeocristiana».

De la mateixa manera que seria equivocat simplificar l’espectre de l’ultradreta, ho seria també passar per alt la seva capacitat de mutació per adaptar-se als canvis socials que s’han esdevingut en les darreres dècades i, alhora, instrumentalitzar-los en benefici propi, per exemple pel que fa al paper social de la dona. Encara que es mantè en molts d’ells una visió tradicional del seu rol familiar, la seva participació política és major i fins i tot lideren la pròpia formació, com ocorre a Itàlia, amb Georgia Meloni, o Alemanya, amb Alice Weidel –qui, a més, és lesbiana i està casada amb una dona immigrant–, o, fins no fa gaire, a França amb Marine Le Pen. També, no cal dir-ho, més a prop nostre amb un cas que tots teniu al cap ara mateix. Com deia abans, la idea és no perdre rellevància i aprofitar en benefici propi aquests canvis. En un altre sentit hem vist polítics homosexuals liderar o tenir posicions rellevants en partits d’ultradreta, com Pim Fortuym a Holanda o Florian Philippot a França. En darrera instància, totes aquestes figures actuen com un trencaglaç que permet a aquests partits obrir noves vies amb les quals ampliar la seva influència i arribar a nous votants.

Com ha senyalat Mònica [Clua] en la seva intervenció, una de les raons que expliquen l’ascens electoral d’aquestes forces és l’objectiu de les elits econòmiques d’assolir una reconfiguració de l’estat, objectiu per al qual aquestes forces son instrumentals i no s’han escatimat recursos en el seu finançament, en el seu suport i en la seva promoció. L’esgotament del que s’ha anomenat ‘cicle populista’ de les esquerres, afeblides per la participació a diferents governs i la inèrcia de tendències que venien observant-se des de feia temps –com l’absència d’una orientació estratègica i comunicativa clara o d’una formació teòrica sòlida dels seus quadres i militants–, han permès a l’ultradreta cultivar la seva pròpia retòrica populista amb èxit i articular una sèrie preocupacions i problemàtiques socials i nacionals, algunes reals i d’altres percebudes (però que no deixen de ser sentides com a reals, amb tots els efectes, aquests sí reals, que comporten). Això no és ben bé una novetat –també ho va saber fer la demagògia nacional-socialista fent servir els jueus i els marxistes com a boc expiatori–, simplement avui passa amb altres temes i amb nous canals de comunicació. El que sí que és una novetat, i que fa que la situació present sigui més preocupant en termes de solució política, és que a la situació de l’esquerra que he esmentat abans s’hi afegeix l’erosió persistent de la base electoral de la socialdemocràcia com a conseqüència de l’aprovació de programes d’austeritat que han soscavat la seva credibilitat davant futurs votants tant al Regne Unit com a França, com a Alemanya, i que ha creat un canal per al traspàs de vots a aquestes opcions ‘ultres’.

Una de les preguntes actuals és si ara que algunes d’aquestes forces han arribat al govern aconseguiran mantenir en el poder aquest discurs o el modificaran, i, en qualsevol dels dos casos, si aconseguiran fer-ho amb èxit com per mantenir el seu abast i la seva influència, o mutaran una altra vegada.

La periodista estatunidenca, Lily Lynch, i, de manera similar, Cas Mudde, un reconegut investigador de l’ultradreta occidental, recomanaven cautela davant els efectes que podria tenir sobre la resta dels partits d’aquest espai polític la derrota de Viktor Orbán a les eleccions a Hongria o la pèrdua de popularitat a les enquestes de Trump arran de la guerra a l’Iran. Que la lectura que des d’alguns sectors de l’esquerra s’ha fet de les eleccions hongareses podia demostrar-se com a precipitada ha vingut a demostrar-ho les eleccions municipals al Regne Unit, on la caiguda dels laboristes va venir acompanyada d’una pujada considerable de Reform, el nou partit de Nigel Farage. En les darreres enquestes d’intenció de vot a Alemanya Alternativa per a Alemanya (AfD) és  fins i tot la primera força, amb un 28% i 29%, per davant de la Unió Demòcrata Cristiana (CDU) del canceller Friedrich Merz, com també ho és el Partit de la Llibertat d’Àustria (FPÖ) al seu país. Jordan Bardella, el candidat de Reagrupament Nacional a França, també és el guanyador de les enquestes d’intenció de vot per a les properes eleccions presidencials.

Quant al suport de Trump, ha estat en efecte molt valuós per a aquests partits, però enguany s’ha revelat com una arma de doble tall. Per una banda, cap d’ells vol renunciar als recursos que la proximitat amb el moviment MAGA els hi suposa: no solament econòmics, sinó també en forma de contactes amb mecenes, projecció en els mitjans de comunicació i aprenentatge de tecnologies polítiques que després poden aplicar a les seves capmpanyes electorals. La imatge d’una «internacional de la dreta» sota el patrocini dels EUA –un projecte que durant anys va intentar impulsar Steve Bannon, el director de la primera campanya electoral de Trump, que va arribar a establir una acadèmia política a la Cartoixa de Trisulti, a Itàlia– és per a tots ells tàcticament interessant, ja que reforça la falsa idea de la inevitabilitat de la seva victòria electoral i la seva hegemonia social.

Però, per l’altra banda, algunes de les decisions de Trump deixen a aquests partits en una situació delicada. Els aranzels a la Unió Europea, l’aspiració d’annexionar-se Groenlàndia o les conseqüències econòmiques de la guerra a l’Iran en forma d’inflació colpegen al seu discurs pretesament defensor de la sobirania nacional i a la butxaca dels seus votants. En el cas de Groenlàndia va cridar molt l’atenció el discurs de Bardella al Parlament Europeu, en el qual va arribar a denunciar el retorn a una «lògica imperial». El que no van recollir tan bé els mitjans de comunicació és que a Bardella li preocupava que les ambicions territorials dels EUA suposesin un precedent que arribés a exposar, i ara cito literalment, «a altres territoris europeus –i fins i tot als territoris d’ultramar de França– el dia de demà.» El que preocupava a Bardella, és clar, eren els departaments, regions i col·lectivitats d’ultramar –antigues colònies franceses– que inclouen les Antilles franceses i a Sant-Pierre-et-Miquelon, totes dues a l’hemisferi occidental sobre el qual Trump vol estrendre el seu «corolari» a la Doctrina Monroe. Dit d’una altra manera, si Groenlandia està en el punt de mira dels interessos dels Estats Units, aleshores algun dia podrien arribar a estar-ho també tots aquests territoris sota administració francesa.

Poc sorprenentment, la majoria de partits d’ultradreta europeus han començat a marcar distàncies respecte a Trump i, de moment, no s’han vist perjudicats electoralment. Com deia Lynch, per una banda pot haver entre els ciutadans apetit per a una manera de fer política seriosa i efectiva. Però també per abandonar-se a l’elitisme ultradretà de Silicon Valley que promou, entre d’altres, per Peter Thiel –un dels fundadors de PayPal i finançador de Trump i del seu vicepresident, JD Vance– a través de la corrent pseudofilosòfica «d’Il·lustració fosca», per l’altra. Com deia Mudde, l’ultradreta ha vingut en aquesta ocasió lamentablement per quedar-se una bona temporada i molts dels seus partits estan tan establerts com els partits de l’establishment. Això vol dir, com explicava Mudde, que el seu suport electoral fluctua i es veu afectat per factors interns i externs, com ara la corrupció, les disputes internes i les crisis al govern. Per això Orbán pot perdre les eleccions a Hongria o la popularitat de Trump pot estar sota mínims sense que això afecti a les perspectives electorals de la ultradreta a Àustria, Alemanya o França. I encara cal afegir que l’ultradreta aprèn dels seus errors i modula el seu discurs per adaptar-s’hi –o té els diners perquè altres n’aprenguin i adaptin el seu discurs per ells–.

El problema que no escapa a ningú a aquestes alçades és que aquesta posició establerta als sistemes de partits europeus incrementa la fragmentació parlamentària, entarquina i degrada el debat públic i complica amb tot això la governabilitat, per una banda, i té efectes sobre el discurs i els programes polítics de la resta de partits, per l’altra. De manera clara dels conservadors, a qui han arrossegat a posicions molt més radicals en el seu discurs que anys enrere, i amb els quals han entrat en diferents països i a diferents nivells en coalició electoral. En no pocs casos l’ultradreta s’ha fixat com a objectiu a abatre ni a l’esquerra ni a la socialdemocràcia, sinó els conservadors, als qui pretenen desplaçar i ocupar l’espai per tal de convertir-se en la força de referència en aquesta franja de l’espectre polític –sense que això impliqui, com esperaven alguns comentaristes, que moderin el seu discurs i les seves posicions–. Val a dir dir que en alguns països ho està aconseguint amb èxit, com és el cas de Regne Unit amb Reform i els tories, França amb Reagrupament Nacional i el gaullisme, Àustria amb el Partit de la Llibertat d’Àustria (FPÖ) i el Partit Popular Austríac (ÖVP) i ara, pel que sembla, també Alemanya amb Alternativa per a Alemanya (AfD) i la Unió Demòcrata Cristiana (CDU). Aquesta evolució és més perillosa en la mesura que representa la conquesta d’una posició de la que serà més difícil expugnar-los més endavant, políticament, però també cultural.

Així, un dels errors més senyalats de les esquerres davant aquesta onada reaccionària és l’assumpció dels temes de debat proposats per les dretes, i especialment l’ultradreta, com a eixos centrals, i la postergació o abandonament dels propis. Tots hem sentit parlar de com l’esquerra «hauria de parlar de» seguretat o defensa, una frase que amaga en realitat que hauria de fer-ho tal i com ho fa la dreta i l’ultradreta, i no en els seus propis termes i qüestionant els del camp contrari, que passen a ser vistos, cada cop més, com «el sentit comú». 

De manera semblant, en aquest clima de desànim o fins i tot m’atreviria a dir que de depressió generalitzada de les esquerres avancen les teories «del mal menor». El problema d’aquestes teories, des que Gramsci va reflexionar sobre elles en el seu famós text, és prou conegut. En aquest cas, el suport com a fre a l’ultradreta massa vegades incondicional i acrític als partits de centre, que son els responsables d’haver-nos portat a aquesta situació, es traduirà amb tota probabilitat en un major desànim i en una major depressió generalitzada de les esquerres, tota vegada que aquestes no disposen ara per ara de la força ni dels instruments per pressionar a aquests partits i exigir-los demandes de transformació social. Amb això, l’escenari «òptim», entre cometes, passaria per ser, irònicament, una tornada a les condicions que van permetre als partits d’ultradreta prosperar, i que, en qualsevol dels casos, no passarà, perquè les agulles del rellotge mai marxen en sentit contrari. El que ha passat ha passat i d’això n’hem d’extreure lliçons i aprendre’n per poder treure les conclusions pertinents i actuar en conseqüència.

No és tan coneguda com la cita de Gramsci sobre el mal menor, i el propi autor ha caigut malauradament en l’oblit de manera injusta, però m’agradaria acabar aquesta intervenció amb una cita del mateix autor amb el qual he començat, Lukács, de l’any 1933. Perquè és una cita poc recordada i perquè diu molt dels temps que vivim i què podem esperar d’ells. Diu així: «És cert que hi ha ‘polítics’ –especialment entre els socialfeixistes– que enfronten la ‘democràcia’ de la Gran Entente i la Petita Entente contra el feixisme alemany. És impossible aquí entrar en detall sobre el caràcter d’aquesta ‘democràcia’. Hi ha prou amb recordar un cop més els debats a la socialdemocràcia francesa, la postura oberta d’una minoria considerable a favor d’un feixisme francès, el fort creixement del moviment feixista a Txecoslovàquia, el caràcter de la dictadura militar iugoslava, etcètera. Així doncs, aquests ‘polítics’ volen salvar la ‘democràcia’ enfrontant formes encara poc desenvolupades de feixisme contra la seva forma més desenvolupada.» [el destacat és meu]

Moltes gràcies.