El fracàs dels pressupostos a Portugal i els límits de la socialdemocràcia

La negativa dels partits d'esquerra a aprovar uns pressupostos insuficients ha acabat amb el govern progressista a Portugal. En podem extreure lliçons?

El fracàs dels pressupostos a Portugal i els límits de la socialdemocràcia

La negativa dels partits d'esquerra a aprovar uns pressupostos insuficients ha acabat amb el govern progressista a Portugal. En podem extreure lliçons?

Durant els darrers dies 26 i 27 d’octubre l’Assembleia da República Portuguesa ha viscut el debat i votació dels pressupostos per l’any vinent, els quals serien els tercers d’aquesta legislatura si no haguessin estat rebutjats. És aquest el motiu pel qual el President de la República, Marcelo Rebelo de Sousa, dona la legislatura per esgotada i dissoldrà el parlament aviat, i en conseqüència els portuguesos hauran d’assistir a les urnes, tot indica, el pròxim mes de gener.

Dos anys de govern Costa (PS) sense acords estables a l’esquerra

Amb l’arribada al govern de forces progressistes, després del període d’austeritat d’inicis de la dècada passada —caracteritzada per un dels intents neoliberals més flagrants de desmantellament dels serveis públics—, cabria esperar una voluntat política de revertir unes retallades pressupostàries i de drets laborals encara heretades d’aquell període. Aquest és un rumb, en principi, iniciat per molts governs europeus, anunciant amb bombo i platerets l’adopció de polítiques econòmiques keynesianes per encarar aquesta segona crisi del que portem de segle. Ara bé, en aquesta agenda de l’esquerra hi ha un obstacle prou gros, la manca d’ambició dels partits socio-liberals europeus.

Després de dos escassos anys de segon mandat d’António Costa (PS) com a Primer Ministre, Portugal es troba a les portes d’un nou cicle polític que té com a tret de sortida el rebuig parlamentari, tant a l’esquerra com a la dreta, del pressupostos de l’any vinent —en portuguès Orçamento do Estado—. Des de l’inici de la legislatura, a l’octubre de 2019, que el Partido Socialista (PS) va optar per governar amb una política d’acords puntuals i no reeditar l’acord d’estabilitat parlamentària que havia mantingut durant la legislatura passada (2015-2019) amb el Bloco d’Esquerda (BE) i el Partido Comunista Português (PCP), anomenat mediàticament com a Geringonça.

Les llargues i enceses sessions parlamentàries que han acabat desembocant en aquesta negativa a la proposta econòmica dels socialistes han servit per posar sobre la taula dos fenòmens que val la pena analitzar al present article: i) un fet freqüent al món de la política institucional, l’ús del xantatge com a arma política dels partits socialistes europeus, els quals apel·len a l’ordre i l’estabilitat per demanar el vot favorable als seus pressupostos—; i ii) un de més excepcional, una crisi política institucional al govern lusità que anticipi eleccions de la manera en que ho ha fet.

El vot negatiu de l’esquerra transformadora: motius i conseqüències

El rebuig parlamentari als pressupostos són, en tota regla, un trencament (no sabem si definitiu) de la majoria progressista resultant de les eleccions de 2019, la qual havia permès certa estabilitat al govern en minoria del PS. Per tal de comprendre la situació amb tota la seva complexitat, cal assenyalar quins han estat els motius que han fet fracassar les negociacions entre el PS i les dues forces d’esquerres: BE i PCP. 

Al llarg dels mesos de negociació, el govern del PS ha fet una publicitat continuada i fal·laç sobre aquests pressupostos, assenyalant-los com ‘els més progressistes’ proposats fins el moment. Aquest titular no va convèncer ni el BE, ni el PCP, que des del primer moment es van mostrar escèptics amb les qüestions socials i laborals dels comptes per 2022. Malgrat això, ambdues forces s’han mantingut en la negociació fins el final, especialment el PCP, que ha manifestat públicament i reiterada que encara veu marge perquè una versió millorada tiri endavant.

Jugar a la màquina escurabutxaques ha esdevingut un nou esport en la política dels assessors i els càlculs curt-placistes; i sembla que el socio-liberalisme ibèric representat pel PSOE a l’Estat espanyol i el PS a Portugal, al capdavant del govern d’ambdós estats, li ha agafat el gust a jugar-hi.

Aquesta situació, en comparació amb la votació dels pressupostos anteriors d’aquesta legislatura, representa una certa novetat. Estàvem avesats a la duresa i la negativa del BE als comptes del PS, ara bé fins el moment el PCP havia decidit ‘cedir’ i abstenir-se en votacions anteriors, no sense fer-ne una lectura crítica pertinent. Aquest cop, però, s’ha constatat com això no ha estat així: tot i vendre’s com uns pressupostos progressistes i d’esquerres, aquests feien aigües per tot arreu.

Després dels múltiples intents negociadors, el BE ha recalcat que un gruix important de les seves propostes han estat rebutjades, d’entre les que destaquen aquelles relacionades amb: i) el reforçament del Serviço Nacional de Saúde (SNS) —com la cura dels treballadors ja contractats pel SNS i l’augment de treballadors en plantilla, la creació de la carrera de tècnic auxiliar de salut o dotar d’autonomia als hospitals del servei públic a l’hora de contractar nous treballadors—; ii) la millora de condicions laborals —com el pagament de les hores extres, el dret a 25 dies festius a l’any o acabar amb la caducitat dels contractes col·lectius de feina—; iii) amb la seguretat social, donant prioritat a aquelles relacionades amb la protecció de les jubilacions i les pensions. 

Pel que fa als comunistes, aquests tampoc han fet curt a l’hora de numerar les propostes pròpies que no han tingut èxit amb els socialistes, subratllant com el PS ‘não opta pelos interesses do País, submete-se aos critérios do défice’. En aquest cas, fan referència a la negativa, d’entre molts altres aspectes, a: protegir la sanitat pública —crítica compartida amb els companys del BE—, a la baixada d’impostos a les rendes més baixes, a combatre l’apujada dels preus de l’energia elèctrica, l’habilitació d’escoles bressol públiques i gratuïtes, o l’establiment de limitacions i restriccions respecte a l’acumulació de grans quantitats de capital i/o patrimoni.

Xantatge polític: culpabilització de l’adversari i el botó d’eleccions

Jugar a la màquina escurabutxaques ha esdevingut un nou esport en la política dels assessors i els càlculs curt-placistes; i sembla que el socio-liberalisme ibèric representat pel PSOE a l’Estat espanyol i el PS a Portugal, al capdavant del govern d’ambdós estats, li ha agafat el gust a jugar-hi. L’objectiu és clar, arraconar les forces d’esquerra per deixar de dependre-hi parlamentàriament. Fàcil, introduir la moneda, pitjar el botó de les eleccions i cling-cling, aviam què passa. Ara bé, tota decisió d’aquest tipus comporta un risc i obre la porta a una sèrie de possibilitats no sempre desitjades.

El mecanisme d’aquesta màquina és simple, es basa en el xantatge. Es fa la proposta A, sigui uns pressupostos o una investidura, la qual complau poc o gens els interessos dels socis ‘preferents’, qui públicament es mostren escèptics amb la proposta A. Qui fa la proposta, sense gaire predisposició negociadora, tiba els fils i llença els seus opinòlegs a fer el tant conegut pressing: o us mengeu la proposta amb embut o anem a eleccions per culpa vostra. Si els socis cedeixen a la proposta A, qui dia passa any empeny. Sinó, se’ls imputa la responsabilitat del fracàs de la proposta, d’haver fet caure un govern [inserir qualsevol sinònim de progressista], deixant d’aquesta manera, els partits d’esquerres com a irresponsables, davant el ‘seny’ i el sentit d’estat del PS.

Tenim l’exemple més proper temporalment amb Pedro Sánchez, qui per tal d’evitar compartir l’executiu amb Podemos i dependre parlamentàriament de les forces sobiranistes, va estar disposat a fer fracassar la investidura, convocant-se així unes segones eleccions el 10 de novembre de 2019. El PSOE confiava que un possible desgast de Podemos li permetés tenir altres opcions d’investidura —per exemple, amb Ciudadanos (Cs) o amb un Podemos debilitat que no demanés entrar el govern—. Va jugar, i les eleccions van acabar servint per donar l’oportunitat a Vox d’erigir-ser com a tercera força al Congrés a costa de Cs, deixant l’equilibri de forces a, grans trets, igual.

Realitat volàtil, lectures superficials i maniobres arriscades

Ara el Primer Ministre António Costa s’ha vist amb el moment perfecte per jugar a les escurabutxaques després d’unes eleccions municipals —autárquicas 2021—, mitjançant l’intent aprovació d’uns pressupostos que, de bon principi l’esquerra va fer públic que deixaven molt que desitjar. De fet, la maniobra ha estat força descarada: auto-sabotejar-se els pressupostos perquè les forces d’esquerra no hi donin suport, quedant-se el PS sol votant a favor, fent fracassar el tràmit parlamentari i forçant el President de la República per convocar eleccions.

En aquest ambient de tacticisme hi ha qui podria pensar que és un moment òptim pel PS ampliar l’actual majoria (108/230 escons). Per una banda, el principal partit d’oposició parlamentària, el dretà Partido Social-Democrata (PSD), està immers en un procés d’eleccions per la secretaria general del partit, amb Rui Rio intentant revalidar el càrrec, i l’eurodiputat Paulo Rangel intentant-l’hi disputar. Per altra, des del dia 1 d’aquest mes que el govern va anunciar ‘a libertação de Portugal’, una manera matussera de referir-se a l’aixecament de bona part de les restriccions del coronavirus, mesura possible gràcies a l’elevada taxa de vacunació del país (86%).

Per últim, no ha estat gratuït haver fet menció unes línies més amunt a la recent celebració de les eleições autárquicas. La suma dels resultats a nivell nacional va deixar entreveure un notable avantatge del PS sobre el PSD. També es va acusar un lleuger desgast, en favor del PS, d’un dels pesos pesants de la política portuguesa —el poder municipal del PCP—, concentrat al sud metropolità del Lisboa i a l’Alentejo. Malgrat això, és important no oblidar la pèrdua de diversos ajuntaments del PS cap a coalicions de dreta encapçalades per candidats del PSD: Lisboa i Coimbra principalment.

L’ascens del partit d’extrema dreta Chega a les presidencials de fa tan sols mig any, fregant el 12% dels vots, també és quelcom de rellevant a tenir en compte, encara més fent el paral·lelisme amb l’ascens de Vox a l’Estat espanyol. Mantenint sempre les distàncies entre els resultats d’unes eleccions presidencials o municipals amb els hipotètics resultats d’unes legislatives al gener, els exposem com un element més d’anàlisi que pot haver dut el govern Costa a optar per aquests arriscats moviments, i en conseqüència haver estat detonant d’una sobtada crisi política institucional al país.

Foto de portada: Wikimedia Commons
Compartició en facebook
Compartició en twitter
Compartició en whatsapp
Compartició en telegram
Compartició en email

Vols que t'informem de les novetats de Catarsi Magazín?

Les dades personals s’utilitzaran per l’enviament d’informació i promocions. El responsable és Cultura 21, SCCL. L’usuari pot revocar el seu consentiment en qualsevol moment i exercir els drets que l’assisteixen mitjançant correu electrònic a [email protected]. Pot consultar aquí la política de privacitat.

Historiadora formada a la Universitat de Barcelona i la Universidade de Coimbra. Militant de la CUP d’Olesa de Montserrat.

Geògraf, de Molins de Rei, ara vivint a Lisboa. Vinculat a la militància estudiantil durant els anys d'estudi a la Universitat de Barcelona. Sempre atent al canvi constant en el què es troba el món.

Comentaris

El fracàs dels pressupostos a Portugal i els límits de la socialdemocràcia

Deixeu un comentari

El nou número de Catarsi ja és aquí!

Subscriu-te ara i te l'enviem a casa!

El nou número ‘D’allò personal a allò polític’ ja és aquí! Més de deu articles, infografies i dossiers de reflexió sobre la lluita feminista a casa nostra i al món! 

Aquest web fa servir cookies per a millorar l'experiència de l'usuari. Si continueu utilitzant aquest lloc, entenem que hi esteu d'acord.