Una nova panoràmica de la història del catalanisme de Xavi Milian

Sens dubte Una nova panoràmica de la historia del catalanisme és un important impuls en l’intent de refer la tradició i un graó més capaç d’animar en la direcció assenyalada les lluites populars a l’hora de dirigir la història nacional.

Una nova panoràmica de la història del catalanisme de Xavi Milian

Sens dubte Una nova panoràmica de la historia del catalanisme és un important impuls en l’intent de refer la tradició i un graó més capaç d’animar en la direcció assenyalada les lluites populars a l’hora de dirigir la història nacional.

A nosaltres, com a totes les generacions que ens han precedit, ens ha estat atorgada una dèbil força messiànica a la que el passat té dret. Aquest dret no es pot despatxar a la lleugera. El materialista històric ho sap

Walter Benjamin, Tesi II Sobre el concepte d’història (1940)

Si la història és un combat a gran escala per a definir una línia política constitutiva, sia d’un país, d’una classe social o d’un poble, la historiografia és la guerra de guerrilles que cerca preventivament, per un cantó, el desgast de l’adversari; els seus punts forts, les seves febleses, i, per l’altre, posar a prova l’agudesa dels i les intel·lectuals rivals.

Per això, no ens ha de sorprendre que Xavi Milian hagi decidit en Una nova panoràmica de la història del catalanisme (Pagès Editors, 2021) començar per radiografiar les fintes i emboscades que sacsegen la historiografia catalana en un dels seus períodes més radioactius (1968-1976).

En aquest sentit, la victòria política del pujolisme als 80 és una victòria d’una perspectiva, estratègica i cultural, per part de les elits nostrades, que cercava anorrear completament el paper de les classes populars en la història nacional. Així, la genealogia dels grans capitans industrials i culturals s’esdevenia l’autoafirmació d’unes elits que alhora presumien d’un protagonisme polític més que qüestionable. Tanmateix, si bé la crisi política del règim ha fet saltar pels aires el bloc de poder convergent i pujolista, no es pot dir el mateix en l’àmbit del pensament polític català. Encara resta pendent enderrocar els últims reductes de la fortificació intel·lectual d’un conservadorisme ideològic que viu les seves darreres hores. Una dèbil defensa que se sosté en el vell paradigma evolucionista que anava de la Renaixença d’esmòquing i la Mancomunitat de Prat de la Riba al tendre regnat convergent. Una història feliç sense ensurts ni murcianos, com titllaven els patricis de la Lliga a tot migrant llaurador que vingués més enllà de Barcelona. Com ha explicat, entre molts d’altres, Murray Bookchin; «contrariant el mite popular, només una petita part d’aquesta afluència provenia d’Andalusia.»[i] La població obrera de principis del XX provenia bàsicament del País Valencià, l’Aragó i sobretot del mateix medi agrícola català, però ja llavors el classisme patrici veia, despectivament, les gents humils del medi rural com a estranys.

Aquesta crítica d’un patró d’evolució lineal protagonitzat per la burgesia catalana com a classe nacional ascendent té una erupció en la polseguera aixecada per Jordi Solé Tura arran de la publicació de Catalanisme i revolució burgesa. Un llibre més malentès que llegit ja que com explica Milian es tracta del primer maó per a reconstruir la historiografia del catalanisme d’esquerra.

Aquest impuls significarà, per cert, una resposta a la tesi de la dèbil nacionalització. Una perspectiva pròpia del liberalisme que considera que el problema polític no rau en l’Estat oligàrquic sinó en els pobles i societats civils enfrontats amb ell. «Només falta que ara m’argumentin que el problema és que aquell Estat havia estat poc eficient en la garrotada», va reblar encertadament Josep Termes, segons cita Milian.

Per aquests motius, l’ofensiva que endega Milian té tres grans mèrits que cal destacar en aquesta necessària panoràmica de la història del moviment nacional. En primer lloc, desmunta el presumpte caràcter popular i catalanista del carlisme. Aquest va ser un moviment elitista, centralista i dretà enemic de tot allò plebeu. Una segona qüestió té a veure amb la Renaixença i el caràcter mític d’una fal·làcia que s’ha utilitzat fins a la sacietat per a vindicar un catalanisme cultural conservador, és a dir, jocfloralesc. Per últim, fetes les demolicions pertinents, Milian estableix el caràcter històric del bloc popular català que de Ramón Xaudaró a Macià representa una constant amb moments absolutament centrals i amb una vigència més gran del que podria semblar.

De fet, hi ha només dos «peròs» que es poden esmentar a Una nova panoràmica. L’un és que a l’hora d’aplicar l’anàlisi històrica en els capítols segon i tercer del llibre no s’hagi tingut més present la importància de les fonts primàries. És cert que Milian argumenta la necessitat de repassar el que s’ha dit i el per què en l’àmbit historiogràfic però es podria adduir que justament un dels grans problemes que tenim és la interpretació que s’ha fet de les fonts primàries i la manca de divulgació d’aquestes. Dit de manera clara, que no es pugui llegir a les anteriors generacions militants trenca la possibilitat d’una consciència estratègica arrelada com a bloc històric. A França, en canvi, la defensa per part de l’esquerra dels 150 anys de la Comuna de París es fa des de la consciència de la vigència que té aquesta lluita. En el cas d’Irlanda, trobem que l’esquerra irlandesa no ha deixat mai de reivindicar i d’estudiar James Connolly. L’activista del moviment de llogateres irlandès i responsable de la política d’habitatge del Sinn Féin, Eoin Ó Broin, és també l’autor de Sinn Féin and the polítics of the left Republicanism (Pluto Press, 2009).

És per això que una lectura de primera mà de les fonts té el valor de dur-nos a un passat carregat de present. Com defensava Walter Benjamin a la tesi catorzena Sobre el concepte d’història en explicar que la reactualització del republicanisme per part de Robespierre significava un salt de tigre al passat; consagrant una Roma plebea que retornava en plena revolució francesa. Tot i això, com diu Benjamin a continuació: «La consciència de fer saltar el contínuum  de la història és pròpia de les classes revolucionàries en el moment de la seva acció» (tesi XV). I en això acompleix amb escreix l’anàlisi de les lluites del camp nacional popular que presenta Milian a la Nova panoràmica.

Tenint present això, una de les preguntes polèmiques que em sembla més estimulant és la de si es pot parlar de catalanisme polític sense un catalanisme conscient. Milian respon que no; «igual com no podem parlar de moviment obrer abans de 1840 a Catalunya si no existeix un associacionisme obrer com a conseqüència de l’existència d’una consciència de classe[ii] És una crítica a Felix Cucurull qui a Panoràmica del nacionalisme català (Edicions Catalanes de París, 1975) establia l’existència d’un bloc històric políticament catalanista que des de principis del XIX vindicava l’autodeterminació.

Però així sembla a partir del mateix que explica Milan en citar al republicà federal Ramón Xaudaró qui en les seves Bases d’una constitució política o principis d’un sistema republicà al 1832 reclama una confederació de repúbliques. De la mateixa manera que Francesc Macià i Lluís Companys als anys 30 o que els federalistes intransigents catalans de 1868-1873. De fet, el federalisme elabora al 1883 un Projecte de Constitució de l’Estat Català que és junt amb les lluites de 1873 i el programa democràtic i social elaborat per Pi i Margall el 1894 la base estratègica de l’independentisme d’esquerres dels anys vint i trenta, com reconeixerà Jordi Arquer: «Pi i Margall porta la teoria del pacte fins a un límit on no arriba el marxisme.» [iii]

Per això, més enllà de la denominació epocal del programa dels subjectes; foralista, autonomista, federalista, independentista, l’anàlisi històrica dels seus combats i dels seus reclams ens permet establir una identificació estratègica com a part d’un mateix bloc històric.

Al 1978 l’historiador E. P Thompson publicava un assaig extraordinari titulat La societat anglesa del segle XVIII: ¿lluita de classes sense classes? on raonava que la classe, com qualsevol subjecte, és una categoria històrica, és a dir: «derivada de l’observació del procés social al llarg del temps. Sabem que hi ha classes perquè les gents s’han comportat repetidament de manera classista» de tal manera que «classe, en el seu ús heurístic és inseparable de la noció de “lluita de classes”» perquè la gent «en el procés de lluita es descobreix com a classe i arriben a conèixer aquest descobriment com a consciència de classe.»[iv]

Una inversió semblant podríem fer amb la dita consciència nacional i respondre que efectivament hi ha lluita nacional allà on hi ha una resistència a l’opressió. És a dir, hi ha catalanisme polític independentment de si se n’és conscient o no. El mateix Milian explica però que hi ha una consciència activa catalanista, també culturalment, en esdevenir-se una afirmació com a poble. D’aquí l’interès de la Renaixença d’espardenya protagonitzada pels poetes xarons:

«el malnom per anomenar i descriure un corrent cultural que consideren de polítics radicals que escriuen i parlen un català ple de castellanismes com el que es parla al carrer, que menystenen les icones històriques i culturals catalanes, que són autodidactes i no tenen  el nivell cultural suficient i tenen un humor completament esbojarrat que els porta a ocupar-se d’uns temes vulgars. (…). Durant tot el segle XIX tindran un important ressò i suport social, el qual serà utilitzat per aquests intel·lectuals amb una intencionalitat política.»[v]

És aquest un exemple que mostra una generació militant de la cultura des d’una perspectiva emancipadora que en un determinat moment pren part en les batalles polítiques del moment per a construir un Estat popular en forma de república. Valentí Almirall presenta així l’afirmació nacional popular catalana en presentar la República com a força institucional del «Quart Estat, les populars del Tercer i el treball en les seves diverses manifestacions» (editorial de El Estado catalán del 3 de juny de 1870).

És una afirmació impossible de trobar en el carlisme per molt que:

«Els mateixos historiadors que quan analitzen la «Renaixença» la redueixen a aquell sector «jocfloralesc» de l’alta cultura, en canvi quan analitzen el carlisme el redueixen a les masses camperoles (…) i no es fixen en canvi -o no els interessa fer-ho- en quin era el discurs oficials dels seus dirigents polítics i militars.»[vi]

Es tracta d’una matraca que ignora la composició social del moviment carlista i desconeix completament el republicanisme agrari que brandaven jornalers i rabassaires abans i tot i de la fundació de la Unió de Rabassaires. I aquest fil roig i republicà del camp s’estén fins a la mateixa Unió de Pagesos.

De fet, si estiréssim d’aquest fil podríem recuperar el moment fundacional d’aquest republicanisme menestral en la revolució de les Germanies. Un dels moments històrics medievals més silenciats per la historiografia jocfloralesca i romàntica. Ferran Soldevila en la seva Síntesis de historia de Cataluña (Ariel, 1973) retrata els agermanats com a una colla d’eixelebrats i titlla als seus líders valencians i mallorquins, Vicenç Peris i Joanot Colom respectivament, de dictadors sense escrúpols. Ben al contrari de la reivindicació que en farien, en canvi, Federica Montseny o Joan Fuster a causa del caràcter revolucionari de les Germanies, albada de la fraternitat, destacat per Eulàlia Duran en el seu monumental Les Germanies als Països Catalans (Curial, 1982).

La gran amenaça que penja sobre la tradició és que aquesta es presti a ésser un instrument de la classe dominant, com advertia Benjamin en la sisena tesi Sobre el concepte d’història; «En cada època ha d’intentar-se arrencar de nou la tradició al conformisme que amenaça amb subjugar-la».

Sense dubte Una nova panoràmica de la historia del catalanisme és un important impuls en aquest intent i un graó més capaç d’animar en la direcció assenyalada les lluites populars a l’hora de dirigir la història nacional.

Foto de portada: Clara Barbal

Notes

[i] Murray Bookchin, Los anarquistes españoles. Los años heroicos 1868-1936, Barcelona, Grijalbo, 1980 [1977], p. 105.

[ii] Xavier Milian, Una nova panoràmica del catalanisme, Lleida, Pagès Editors, 2021, p. 42.

[iii] Jordi Arquer, De Pi i Margall al comunisme, L’Hora, Barcelona, 1931, p. 6.

[iv] E. P. Thompson, La sociedad inglesa del siglo XVIII: ¿lucha de clases sin clases? a Tradición, revuelta y consciencia de clase, Barcelona, Editorial Crítica, 1984 [1978], p. 34 i 37.

[v] Milian, Op. Cit., p. 123-124.

[vi] Milian, Op. Cit., p. 127.

Compartició en facebook
Compartició en twitter
Compartició en whatsapp
Compartició en telegram
Compartició en email

Vols que t'informem de les novetats de Catarsi Magazín?

Les dades personals s’utilitzaran per l’enviament d’informació i promocions. El responsable és Cultura 21, SCCL. L’usuari pot revocar el seu consentiment en qualsevol moment i exercir els drets que l’assisteixen mitjançant correu electrònic a redaccio[email protected]. Pot consultar aquí la política de privacitat.

De Sant Cugat i vivint a Madrid. Afiliat al Sindicato de Inquilinas e Inquilinos de Madrid, politòleg i doctorand a la Universitat Complutense de Madrid sobre el republicanisme popular ibèric del s. XIX. Membre de la revista La Penúltima i col·laborador a Debats pel Demà

Comentaris

Una nova panoràmica de la història del catalanisme de Xavi Milian

Deixeu un comentari

El nou número de Catarsi ja és aquí!

Subscriu-te ara i te l'enviem a casa!

El nou número ‘D’allò personal a allò polític’ ja és aquí! Més de deu articles, infografies i dossiers de reflexió sobre la lluita feminista a casa nostra i al món! 

Aquest web fa servir cookies per a millorar l'experiència de l'usuari. Si continueu utilitzant aquest lloc, entenem que hi esteu d'acord.