Tècnica, tecnologia i progrés. Com discutir amb un tecnolòfil?

Tècnica, tecnologia i progrés. Com discutir amb un tecnolòfil?

En el seu darrer llibre titulat Técnica y tecnología, cómo conversar con un tecnolófilo (editorial Taugenit, 2021), l’autor Adrián Almazán analitza amb profunditat les dimensions que han provocat els conceptes de tècnica i tecnologia i les seves diferències al llarg de la història, des de l’inici de les societats humanes fins als nostres dies. També reflexiona sobre la implicació directa del desenvolupament tecnològic i de l’imaginari del progrés en relació amb la crisi ecosocial actual i la que vindrà. Un llibre complert i didàctic que ajuda reflexionar sobre molts dels arguments habituals dels anomenats tecnolòfils.

En aquesta ressenya intentaré desgranar i explicar les raons d’una obra envoltada de cites i referències històriques, on l’autor descriu com s’ha configurat i evolucionat l’imaginari de progrés al llarg de la història de les societats humanes diverses i com s’ha anat desplaçant cap a la tecnologia, a partir d’uns moments concrets de la història. També explica què s’amaga darrera la cortina del relat del progrés i com és el fonament bàsic i indispensable de la societat capitalista industrial i del creixement econòmic. Per últim, en com ha acabat desencadenant en una fractura metabòlica immensa que accelera la crisi ecosocial actual i que ens condueix cap al col·lapse civilitzatori. Com diu Andoni Alonso a l’epíleg, aquest llibre plasma bé la idea que es pot dir que no a la tecnologia contemporània en ésser conscient i veure les trampes del desenvolupament tecnològic amb una gran solvència intel·lectual sense caure al parany reduccionista i superficial.

Com indica Almazán, som en un punt de la història on l’imaginari social majoritari ens fa creure que la naturalesa ha deixat de ser la mare Gaia dels éssers humans i no humans per a convertir-se en una mena d’enemic que ens amaga constantment els secrets que ens permetrien viure en el paradís. És quan es «transforma amb una bruixa descontrolada que pren vida pròpia» (sic) i que s’ha d’explotar i perseguir fins que ens reveli tots els seus secrets. Com que en aquesta realitat aclaparadora del relat tecno-optimista hi queda cada vegada menys espai per a les reflexions, anàlisis i crítiques des d’altres punts de vista, el llibre que ens brinda Almazán és un bon feix de llum.

M’agradaria començar refrescant dos articles anteriors publicats enguany a Catarsi, ja que permeten situar el tema en qüestió i que són bons complements al llibre d’Almazán. El primer, de Roc Padró, titulat «Tecnooptimisme, el cavall de Troia contra l’esquerra transformadora», on l’autor hi planteja una reflexió crítica a l’assumpció de la doctrina tecno-optimista en el si de l’esquerra transformadora. A l’article es descriu com les visions econòmiques neoclàssiques han acabat anhelant una idea progrés —teòricament just i equitatiu— sense tenir en compte qüestions com el vector climàtic i la crisi ecològica o l’avanç del sistema capitalista i el seu sosteniment a través de l’energia i el (seu) moviment. També descriu d’una manera acurada com ens han (hem) fet creure que es poden obviar els límits biofísics, l’encara poca atenció a les alteracions dels cicles globals diversos —o el mateix canvi global— i, fins i tot, l’existència d’un impacte zero des d’un desacoblament absolut entre reduir l’impacte i fer créixer el consum.

Aquestes i més qüestions són les que en Roc explica com a bases del perquè la ideologia del tecno-optimisme (conjunt de visions i doctrines quasi religioses que defensen que les tecnologies i el seu desenvolupament sempre ens salvaran dels problemes actuals i futurs) s’anomena progrés i perquè s’ha establert com a dominant i hegemònic en múltiples debats. El que remarca en Roc és que no només passa en els sectors liberals i neoliberals de la societat, sinó també certa esquerra anticapitalista ha assumit el relat sigui per omissió o bé per una encara insuficient concreció d’una contraproposta política palpable en l’ara i en l’aquí. També parla sobre la necessitat de fixar límits vers un sistema no explotador, de com repensem el luxe, la felicitat i el desenvolupament humà en aquest nou salt estructural del capitalisme (verd i tecno-optimista) i la seva relació amb el context climàtic i social.

En segon lloc, en l’article d’Oriol Arcas, titulat Ni Ludd ni Prometeu: què s’amaga darrera la digitalització?, l’autor explica com el concepte de digilització tant té a veure amb un procés de desenvolupament del progrés com en una eina utilitzada políticament per a uns interessos polítics i econòmics concrets. La tecnologia es pot entendre com l’eina més important del capitalisme per a imaginar-se en futur i a la que atribuïm voluntat pròpia i poders il·limitats. Com diu Arcas, els tecnòcrates agiten la tecnologia com un remei màgic i el capitalisme ho fia tot a un futur verd i digital, encara que aquesta servitud de la tècnica al capital vagi en contra de tota evidència històrica des de la revolució industrial. I que, darrera la digitalització només s’hi amaguin noves formes i relacions humanes de dominació.

Foto: pxhere.com

El primer capítol del llibre, titulat «Sempre hi ha hagut tecnologia i sempre hi serà perquè és el que ens fa humans», comença amb la refutació de l’argument habitual de què «només els éssers humans utilitzem tècniques», tot i que que l’actual era geològica anomenada Antropocè —l’època on es demostra que les activitats humanes tenen significatius impactes globals sobre els ecosistemes— en sigui una evidència. Almazán ens explica com el fet de la tècnica —entesa com a pròpia naturalesa de l’ésser humà— defineix el seu prejudici epistèmic com a provinent d’un altre prejudici imaginari i cultural, que conclou amb la idea que el determinisme tècnic s’acabarà convertint en un biaix epistèmic. En resum, ve a dir que tot canvi tècnic és el motor determinista d’un canvi històric i que la resta és el resultat causal del seu desenvolupament progressiu. I això comporta un conflicte amb la sobre-representació de les tècniques i el seu paper en els canvis històrics. També en la importància que adquirirà la definició del Homo faber, que defineix a l’ésser humà com a un animal que fonamentalment fabrica i utilitza eines.

El capítol segueix amb la reflexió que així com tota societat humana ha comptat sempre amb objectes tècnics que han facilitat la seva interacció amb l’entorn i el seu desenvolupament, no passa el mateix amb les tecnologies. De les tècniques i el seu ús se’n pot construir un fil històric i de l’era de les tecnologies només en seria una fase d’aquest, la que va començar a partir de la modernitat capitalista occidental i que va continuar amb l’eclosió de la societat industrial i la seva extensió mundial. Dit d’altra manera, la tècnica es pot descriure com a «a-històrica», com a conjunt de mecanismes que faciliten la interacció entre l’esser humà i el seu entorn, mentre que la tecnologia és un concepte històric recent que implica un tipus de relacions socials determinades i un paper específic de la tècnica, en el condicionament d’aquestes relacions socials. En aquest punt és on es diferencien les repercussions històriques d’ambdós conceptes.

En resum, si no sempre hi ha hagut desenvolupament tecnològic ni tecnologia, res obliga que n’hi hagi d’haver eternament. El capítol acaba amb l’explicació de com la combinació dels conceptes Homo faber i Homo oeconomicus acaba creant una antropologia concreta i un marc on entendre l’ésser humà i les seves societats a través de tres punts fonamentals: primer, l’objectiu últim de l’ésser humà és obtenir un grau major de benestar augmentant necessàriament la seva riquesa i consum; segon, per aconseguir aquest objectiu necessita la tecnologia per a controlar la naturalesa i les seves riqueses; i tercer, el productivisme és l’eina imprescindible que es troba al mig i permet la fusió dels dos punts anteriors.


En canvi, analitzant aquesta lògica i els efectes que ha produït amb les conseqüències actuals del col·lapse ecosocial, crisi climàtica o la Sisena gran extinció, és evident que s’ha demostrat que la proporcionalitat entre la nostra capacitat de destruir la natura i la de controlar-la: ho destruïm quasi tot i no controlem quasi res. Determina que l’ús indiscriminat de la tecnologia en les últimes dècades ens ha permès apropiar-nos de molts recursos però tot i així no s’ha pogut satisfer el desig i pretensió de l’home de controlar totalment la naturalesa. I és evident que no l’estem controlant sinó forçant perquè això suposaria una gestió molt més sostenible per naturalesa i un ús molt més racional dels recursos.

Al segon capítol, que s’anomena «No es pot lluitar contra el progrés», hi explica com va anar configurant històricament el relat del progrés i quins van els gèrmens que van permetre fer-ho. Quan s’afirma que el progrés és un tema inqüestionable, amb un estatus quasi transcendent, s’alimenta una estratègia que els creadors i defensors del concepte tecnologia, que serien els tecnooptimistes  o també els que l’autor descriu com a tecnolòfils, que van des d’aficionats fins a addictes a la tecnologia. Ambdós tipus han utilitzat aquestes estratègies d’enaltiment per obviar els nocius impactes que la tecnolgia ha creat amb el desplegament global de la modernitat capitalista i industrial. També de com n’és només una dimensió més de les transformacions que van acompanyar els inicis de la societat actual, amb el seu afany de conquesta i dominació de la naturalesa.

És així com es fa evident la postura insostenible i hipòcrita dels defensors del progrés quan se’n renten les mans amb el clàssic argument de «com que no es pot lluitar contra el progrés i la tecnologia té vida pròpia, no es pot fer res amb els impactes que pugui tenir més que buscar-ne solucions a posteriori». Davant d’aquesta cuirassa pseudoreligiosa s’ha d’evidenciar que l’imaginari del progrés amaga uns interessos molt determinats i respon a un programa polític i social específic. Que podem parlar d’un «progrés» que, a més de ser esbiaixat i segrestat ideològicament, acaba essent curt-terminista, occidentalitzat, ecocida, explotador i classista.

Parlar de progrés en abstracte, com deia Castoriadis, és parlar de la significació d’un imaginari social i de com les societats modernes i capitalista s’entenen a si mateixes, quines prioritats tenen, quins límits s’imposen i com es posicionen respecte a la resta d’éssers que cohabiten a la Gaia. L’imaginari del progrés, en aquest aspecte, ha estat seu d’argumentacions antropològiques com la del productivisme, d’altres d’epistemologia històrica com la del determinisme tècnic i d’unes últimes transformacions profundament materials com la industrialització. Sobre tot això, tecnolòfils generalment obvien els fets i no deixen cap espai pel debat, tancant qualsevol possibilitat de conversa o el qüestionament de la pròpia praxi.

Foto: pxhere.com

Almazán també desglossa d’on ve aquesta idea de progrés que arrosseguem des de fa més de dos segles i que mantenim en l’actualitat, tot evidenciant uns elements clars, però assumint que no es pot identificar un únic punt de ruptura, com passa en qualsevol procés històric. En aquest sentit, analitza i desenvolupa el que anomena els tres gèrmens del progrés. En primer lloc, a través dels monestirs de l’Edat Mitjana europea en el desenvolupament del Cristianisme. En segon lloc, a partir del segle XVI, en la voluntat de possessió, control i dominació de la naturalesa amb l’abandonament del seu imaginari orgànic entès com un organisme indivisible entre la tríada individu-societat-cosmos. En major o menor mesura, també hi tenen influència certs pensadors de l’època com i els límits ètics en la seva destrucció, gràcies al paper de pensadors de l’època com Francis Bacon, Galileo Galilei o Descartes alhora de repensar-ne els límits i que, des de diferents visions, expressen la seva voluntat de posar la naturalesa al nostre servei a partir d’un vector de poder, justificat amb la voluntat de posar-la al servei del benestar social. I, en tercer lloc, el que Almazán anomena I·lustració(ns), que és quan, a partir del segle XVIII, acaba de sedimentar aquesta idea de progrés anteriorment descrita i passa de personatges aïllats a convertir-se en una ideologia per part de les classes dominants europees. Per exemple, començant a implementar-se el que Langon Winner anomenaria somnambulisme tecnològic.

Totes aquestes qüestions anteriors es van establint a partir de la creació de la idea de la indústria com a «suma de tecnologies» i de la seva pretensió total de dominar la naturalesa, posant la ciència a la sistemàtica generació de noves tècniques que permetin controlar-la i no pas d’ajudar a generar nous arguments i visions. D’aquesta manera es comença a presentar l’imaginari del progrés com a quelcom lineal, uniforme i perpetu amb el teòric objectiu de la cerca de la felicitat i l’abundància per a l’espècie humana. Així com als discursos il·lustrats, la millora i l’avenç tenien més de coneixement que no de la pròpia tecnologia en si. És a partir del segle XIX quan l’imaginari de progrés va deixar de pertànyer al fet d’equivaldre al projecte d’una il·lustració general, a l’extensió de l’educació i la democràcia a tota la humanitat per a reduir-se a la idea concreta d’una ampliació de l’esfera tecnològica.

Així fou quan se solidificaren les idees de progrés moral i progrés tecnològic que mantenim fins el dia d’avui. A partir de llavors, començà una febre productivista generalitzada que va implicar que l’imaginari de progrés tecnològic es relacionés directament amb la indústria, l’obsessió amb el treball mitjançant la seva glorificació i l’horitzó del creixement il·limitat.

Per altra banda, també és en aquest segle quan, des d’altres òptiques ideològiques, Karl Marx exposa de manera cristal·lina una idea que acabarà essent fonamental per al que s’anomena ideologia de la neutralitat. Interpretarà que el patrimoni tecnològic i el seu desenvolupament en si no són dolents, sinó més aviat el fet que estigui en mans dels capitalistes i il·lustrats i no al servei de la raó comú de les classes populars. És quan la classe treballadora comença a veure al desenvolupament tecnològic no com a problemàtic respecte les seves condicions de vida i treball i van passar a interpretar-lo com una promesa de vida lliure, justa i opulenta, sempre que les màquines es posessin al seu servei. Agafant el fil de l’article de Roc Padró citat anteriorment, és quan es comença a configurar una visió més aviat luddita, que havia tingut força pes en el proto-moviment obrer de l’època, i es passa a una visió de defensa indirecta de la tecnologia.

El capítol acaba explicant els impactes del progrés des de dues perspectives, que l’autor anomena Extramuros i Intramuros. En el primer cas, el concepte Intramuros, que més endavant es transformarà amb el concepte de la Gran Expropiació de la modernitat capitalista i industrial, serveix per explicar la sèrie de processos que es converteixen en l’expansió il·limitada del domini racional, com podria ser l’exemple anterior del domini i explotació de la naturalesa. És en aquesta creació imaginària on es comença la divisió entre la tècnica i la tecnologia i que Castoriadis descriu que en realitat és més aviat un «pseudodomini pseudoracional». Una expropiació global que va sorgir a del genocidi, l’esclavisme i el colonialisme des del món occidental i que acaba amb una expropiació social i política.

Foto: pxhere.com

Això va fer que les societats tradicionals passessin de no poder viure sense les comunitats i els béns comunals a fer que no ho poguessin fer sense la gestió de l’Estat ni dels béns del mercat. Per últim, també incideix en el fenomen de l’aparició de les primeres fàbriques i tallers, als inicis de la industrialització, en ser espais entesos com a acumulació d’artesans i «tècnics» que finalment es convertirien en un engranatge perfecte d’eliminació de la pròpia autonomia de l’artesà en nom de la producció i l’explotació. El punt d’inflexió definitiu de tots els processos d’expropiació que estaven en funcionament, va esdevenir entre les dècades de 1960-1980, amb l’eclosió de la societat del consum ergo la generació sistemàtica de necessitats-satisfaccions i d’una pròpia subjectivitat creada a través de l’aparició del mercat i de la burocràcia estatal.

En el segon cas, des de la perspectiva Extramuros, s’expliquen les profundes transformacions generades per les societats cap enfora, o podríem dir, amb la seva relació amb la Gaia. Aquesta transformació metabòlica també se situa al segle XVI, que és quan es comença a construir un primer metabolisme a escala planetària, amb petits volums inicials d’intercanvi de materials i energia. Tanmateix, arriba el punt del que Sempere anomenarà la fractura metabòlica com a un fenomen causat per un agregat de transformacions generades i que ve quan es passa d’un model metabòlicament circular -els processos econòmics tradicionals que eren sostinguts per la naturalesa- a un model amb processos de caràcter extractius, lineals i entròpics. Una primera fractura metabòlica és el desenvolupament de la industrialització com a fet fonamental, quan es passa d’un model basat en energies renovables i disponibles en cada entorn a un altre basat en l’ús del carbó i la utilització progressiva dels altres combustibles fòssils, fet que va implicar un salt qualitatiu enorme en la indústria i la productivitat. Una altra gran fractura metabòlica fou la ruptura del cicle biològic en la producció alimentària, passant de l’agricultura extensiva que predominava des del Neolític cap a un model intensiu, basat en la mercantilització, el benefici i la productivitat. Per últim, la darrera fractura metabòlica és relativa a l’ús dels materials utilitzats en la producció industrial i com es va passar de la majoritària utilització de materials biològics (llana, fang, sorra, cotó, fibres, etc.) a la de minerals (coure, plom, posteriorment derivats del petroli, etc.), molt menys abundants i com així provocava el naixement d’un metabolisme de caire industrial. És llavors quan, a partir dels anys 1950, va començar l’anomenada Gran Acceleració i tots els fets anteriors van anar creixent exponencialment, provocant la creació d’un escenari de col·lapse ecosocial que cada vegada podem preveure menys.

Al tercer capítol, titulat «Les tecnologies no són bones ni dolentes, el que importa és com les utilitzem» l’autor evidencia la impossibilitat de mantenir el concepte de neutralitat tecnològica i per què és una de les claus pels tecnolòfils per a intentar argumentar-se constantment i utilitzant-ho com a una fugida endavant sota qualsevol pretext. A més, en aquest capítol hi ha un apartat que es titula «Al borde del Rompenieves» on, a través d’una faula que prové de la pel·lícula Snowpiercer («Trencaneu») (2013), explica el funcionament de la societat capitalista i la seva organització de classes enfront de la crisi ecosocial que, des de dins d’un tren en continu i erràtic moviment, es mostren clarament els factors, desafiaments i límits que operen i sostenen aquest sistema: les classes, la despossessió, el control i l’explotació.

Per altra banda, tota acció possible es dificulta per la incessant Gran Expropiació, que ha teixit una densa xarxa que han format les institucions i els imaginaris del capitalisme industrial i que avui inclou al gruix majoritari d’àmbits de la nostra vida. S’entén millor amb la següent descripció, extreta del col·lectiu Cul de Sac i que diu: «Si les nostres societats modernes tenen els peus de petroli [o combustibles fòssils], el cos és tecnologia i indústria i el cap la burocràcia estatal i internacional, heus aquí el nostre més gran problema: que aquelles institucions contra les que hem d’enfrontar-nos són les mateixes que s’han convertit en garantia del nostre sosteniment més immediat i que, cada vegada en major mesura, la satisfacció de les nostres necessitats bàsiques requereix de la mediació tecnològica i burocràtica».Allò que Günter Anders definia a L’obsolescència de l’home I (1956) com que el món cada vegada més s’assembla a un «macro-aparell subjugat als imperatius d’un enorme conjunt de màquines interconnectades entre si».

Però… i ara què? 

Després d’haver passat per una sèrie d’anàlisis i reflexions que he intentat resumir en aquesta ressenya, el llibre acaba amb un apartat introduït per aquesta ressonant pregunta. És on l’autor comença confessant que tampoc és la seva voluntat la pretensió d’oferir una resposta clara i definida a tal complexitat, sinó que l’objectiu és més aviat mostrar que no podem seguir assumint uns tòpics com si tot pogués seguir indefinidament igual, ja que tampoc existeixen solucions tancades ni respostes úniques, però que com a mínim està ple de propostes —actuals i històriques— que s’han de tenir en compte i mirar d’aplicar urgentment. En aquest sentit, la gran tragèdia del capitalisme industrial i tecnològic és que tot i pretendre haver triomfat sobre la naturalesa i haver-la pogut dominar, en realitat l’està arrossegant cap a un nou estat d’equilibri desconegut però incompatible amb la vida humana i gran part de la vida no humana, sintetitzat en la idea de que tots els nostres actes quotidians contribueixen a l’anomenat retro-progrés.

Som incapaços de fer-nos-en a la idea dels impactes de les nostres accions més quotidianes i molt menys de responsabilitzar-nos-en: la desmesura i l’abisme entre el nostre «fer» i el nostre «sentir i saber». Tot això, sumat al fet que també cal tenir en compte els impactes produïts en passat amb el llegat de generacions anteriors i l’immens impacte acumulat que s’ha generat, especialment provocat pel Nord global, i del qual també tenim la responsabilitat d’afrontar.

Foto: pxhere.com

Ni el tren del Trencaneu podrà seguir eternament en marxa ni podem fer que els seus impactes desapareguin o es mitiguin del tot. Cal parar el tren immediatament –o posar el fre d’emergència, com diria Walter Benjamin- per evitar que més persones segueixin destrossant erràticament la Gaia i alterant-ne els seus cicles de regeneració. Això comença per un qüestionament polític radical i col·lectiu del disseny, les finalitats, els impactes i el paper de les tecnologies i en treballar per a tornar a poblar el món i les societats del futur de tècniques que col·loquin el seu ús al centre a través de l’ésser humà i que els seus conjunts tècnics es redueixin i determinin únicament metabolismes locals i renovables, mai més fòssils. Que la tecnologia viri molt més a la tècnica i recuperi l’escala humana i local que mai hauria hagut de perdre. Sense oblidar que la tècnica, en la societat de la tecnologia, va lligada a un context històrico-social que implícitament suposa destrucció i que no podem sostenir-les malgrat ens agradi pensar que podrien existir exemples d’impactes negatius. Necessitem recuperar i redimensionar les tècniques que no pretenguin dominar, que no requereixin màxima expertesa ni híper-especialització, que tinguin el menor impacte possible i que puguin ser subjugades a una comprensió, modificació i control democràtic i generalitzat. Fer la vista enrere i reconstruir vides on l’autonomia esdevingui la sostenibilitat i una construcció de metabolismes circulars energèticament eficients, ecològicament conservacionistes i amb una alimentació saludable i suficient.


I això hauria de venir emmarcat en una gran revolució anticapitalista que pogués arribar a frenar la Gran Expropiació i la tirania del mercat i constituís autonomia a tots els nivells. Malauradament sabem que això actualment fins i tot és difícil d’imaginar més enllà de la teoria política, l’anàlisi empíric o les infinites metàfores possibles per a explicar-ho. Malgrat tot, ja existeixen propostes més que conegudes en diverses lluites (la defensa del territori, en la lluita contra l’extractivisme global, contra la precarietat laboral de les grans empreses de la digitalització, la protecció de la biodiversitat, la lluita feminista, l’antifeixisme organitzat als barris, el moviment per l’habitatge, etc.) i tantes altres resistències (el moviment agroecològic, el cooperativisme, l’okupació urbana i rural, etc.) que són exemples sòlids de formes de viure que permeten construir aquesta gran necessitat de mutació imprescindible. Òbviament, són mostres que no són alienes a uns límits i incoherències i això perfila la idea que aconseguir les transformacions que es necessiten no vindrà ni d’un pur exercici de voluntat ni d’una reflexió abstracta, sinó que hauran de ser exercicis afectius i sensibles però decidits i compromesos.

Almazán conclou el capítol amb una interessant reflexió on assenyala que aquestes experiències que assagen alternatives al capitalisme neoliberal, extractivista, heteropatriarcal, industrial i global són minúscules, però «es troben a la intempèrie i exposades a forts vents huracanats i que necessiten el suport, la mobilització, la lluita i la solidaritat de la resta, per a aconseguir que arrelin en profunditat». Encara que mai puguem saber si aquestes germinaran avui, en algun demà incert o, fins i tot, potser mai. El que és evident és que mai germinaran si no existeixen en un primer lloc i temps, si no es cultiven les que ja tenim entre nosaltres, si no les fem créixer constantment. Aquests horitzons de convertir totes aquestes experiències en arbres robustos tampoc podrà ser cap mena de revolució purificadora i definitiva. No hi podrà haver una Solució en majúscules —així com en sentit contrari sí que pot haver-hi una Gran Expropiació en majúscules— sinó que serà un cúmul de circumstàncies, fets i aplicacions de les alternatives palpables ja construïdes que ens permetran intentar sortir de la trampa en la qual ens ha posat la moderna societat industrial i tecno-optimista. Encara que quasi sigui com veure’ns obligats a arrencar-nos la mateixa pell, aquesta és la magnitud del desafiament: organitzar-se per a obligar al maquinista posar fre al tren abans que la inacció voluntària de les elits faci que descarrili definitivament i posi fi a la vida de la gran majoria dels passatgers en l’impacte.

Hi ha una cita al mateix llibre que és clarivident i diu que «com que hem pres les tecnologies com a mitjans, això ha fet enterbolir sistemàticament la valoració social de les mateixes» i que més endavant segueix amb la següent interessant reflexió: 

«Tot apunta a que si res canvia la nostra confiança sense fissures en la tecnologia, que alguns anomenen tecnooptimisme però que més aviat és una tecnolatria, acabarà essent la nostra perdició. Mentre siguem incapaços de baixar de les altures en les que ens ha conduit el mite del progrés i no ens atrevim a mirar als ulls de la nostra situació real [crisi ecosocial i col·lapse progressiu], seguirem sense donar-nos compte de que el que necessitem son transformacions ètiques i polítiques profundes, no pas més tecnologies. I que com més amunt ens porti la nostra levitació messiànica [la del messianisme tecnològic i tecnocientífic], més dura serà la caiguda».

Foto: pxhere.com

És així, doncs, i com també apuntava en Roc Padró al seu article, que s’evidencia que cal molt més debat i reflexió dins l’esquerra transformadora per començar a abandonar aquest pòsit tecno-optimista que s’ha anat instal·lant a la gran majoria de la societat des de fa més de dos segles i que travessa involuntàriament a tot l’espectre ideològic. El que encara està per venir requerirà infinitats de noves maneres de pensar-nos, tant individualment com, sobretot, en comunitat i d’entendre la societat i les seves relacions, tant internes com amb l’entorn. En com recuperar essències tècniques davant d’horitzons tecnològics inabastables. Per aconseguir-ho també caldrà aturar-nos per tal de re-avaluar col·lectivament totes les qüestions que han quedat supeditades —conscient o inconscientment— al mite del progrés infinit, al messianisme tecnològic, a l’obsessió pel creixement i, en l’últim estadi, al que defineix al propi Antropocentrisme.

Perquè si no pensem aquests contrapesos polítics i imaginaris i impugnem els marcs actuals de manera pausada però decidida, el que ens espera serà una societat industrial que passarà de violenta i destructora a directament caníbal i genocida sistema de manera sistemàtica. En resum, com diu l’autor: «no ens queda més remei que assumir la tragèdia d’una lluita tan imprescindible com titànica».

En última instància, i en clau de recomanacions, m’agradaria destacar els articles del propi Adrián Almazán en diversos mitjans, com també a la interminable sèrie d’autors i autores referenciats al present llibre i que han reflexionat i escrit sobre les diverses qüestions que s’aborden entre les pàgines del llibre que he intentat resumir en aquest ressenya.

Foto de portada: pxhere.com
Share on facebook
Share on twitter
Share on whatsapp
Share on telegram
Share on email

Vols que t'informem de les novetats de Catarsi Magazín?

Les dades personals s’utilitzaran per l’enviament d’informació i promocions. El responsable és Cultura 21, SCCL. L’usuari pot revocar el seu consentiment en qualsevol moment i exercir els drets que l’assisteixen mitjançant correu electrònic a [email protected]. Pot consultar aquí la política de privacitat.

Comentaris

Tècnica, tecnologia i progrés. Com discutir amb un tecnolòfil?

Deixeu un comentari

El nou número de Catarsi ja és aquí!

Subscriu-te ara i te l'enviem a casa!

Aquest web fa servir cookies per a millorar l'experiència de l'usuari. Si continueu utilitzant aquest lloc, entenem que hi esteu d'acord.