Tecnooptimisme: el cavall de Troia contra l’esquerra transformadora

Els models acceleracionistes obvien els límits físics del planeta, però també els límits redistributius que imposa el capitalisme per una transició energètica justa.

Tecnooptimisme: el cavall de Troia contra l’esquerra transformadora

Tecnooptimisme: el cavall de Troia contra l’esquerra transformadora

You need to login or register to bookmark/favorite this content.

Necessites estar registrada per poder guardar articles

Els models acceleracionistes obvien els límits físics del planeta, però també els límits redistributius que imposa el capitalisme per una transició energètica justa.

You need to login or register to bookmark/favorite this content.

Necessites estar registrada per poder guardar articles

«Com us atreviu?». Aquesta afirmació contundent formulada davant l’ONU per part de Greta Thurnberg (erigida representant els moviments ambientals de joves), qüestionant la política de dilació dels governs front al canvi ambiental global, marca un abans i un després. Les joves van servir de revulsiu per tal que bona part de l’esquerra transformadora inclogués els límits materials al seu marc conceptual. El jovent, amb una intel·ligent i preocupant anàlisi intergeneracional, es neguen a acceptar les condicions lamentables en les que el capitalisme els pensa deixar el planeta. Com per art de màgia es va fer sinapsis i el què tradicionalment havien estat el racó de les lluites ecologistes, van passar a ser transversals en qualsevol moviment emancipador. Per fi, gran part dels moviments de transformació havien assumit els límits del planeta. També el moviment feminista té molt a veure amb aquest èxit, gràcies a una incorporació creixent dels postulats ecofeministes.

La veritat és tossuda, i l’evidència científica ens permet tenir una brúixola que convindria que no oblidem. La propera dècada és crítica per aturar el desequilibri d’una part important dels processos biofísics el planeta i d’una situació extrema de canvi climàtic, si és que no s’han activat ja els punts de no retorn (un fet cada cop més probable). La crisi de la biodiversitat no sembla, per ara, que tingui aturador. I la contaminació de l’aire, l’aigua i la terra posen en perill la salut d’una part important de la població. Davant d’aquest escenari, l’esquerra transformadora ha de tenir un posicionament decidit que permeti fer front als interessos de totes. La salut planetària depèn  d’això, en la lluita contra un capitalisme que no s’autoextingirà (com encara alguns creuen), i que pot condemnar a una àmplia majoria de la població a una situació encara més precària que l’actual. En depèn doncs la pervivència, i potser el renaixement, d’una dignitat humana com a espècie dins la naturalesa. I els Països Catalans no podem ser aliens a aquesta urgència.

Hem de saber quin és el taulell i quines són les peces, sense enganyar-nos amb taulells a la lluna o peces de les que no disposem. Òbviament la tecnologia avança i afegeix noves solucions. Però una cosa és ser luddita i l’altre és ser realista amb les solucions que ofereixen els avenços.

En aquest article reflexionem sobre els problemes i riscos que suposa l’enfocament tecnooptimista i el paper de l’esquerra transformadora davant de la transició energètica, també a casa nostra. Revisarem com els problemes que planteja aquest procés són multidimensionals i no són divisibles en mirades des d’una única perspectiva. Les qüestions econòmiques, socials i ambientals estan intrínsecament lligades. I l’intent del capitalisme de plantejar la tecnologia com a pedra filosofal per a tot pot deixar a l’ombra els debats polítics sobre el model de producció i consum, les desigualtats socials o el treball. Vivim en un planeta finit i això per si sol defineix un rang del què és possible. Però l’escassedat material a la que es condemna una part important de la població no respon tant als límits materials com als límits redistributius del model econòmic que opera a nivell global. Es tracta doncs de configurar un marc d’anàlisi que eviti tancar debats en fals a partir de les falses dicotomies en el marc de la tecnologia.

Podem aspirar a un comunisme del luxe?

Encara avui, dins de l’esquerra marxista hi ha qui continua en els marcs mentals de l’idealisme i defensa una visió lineal de la història. Consideren que el capitalisme consisteix en la fase prèvia, però totalment necessària, per a salvar la classe treballadora del regne de la necessitat. El capitalisme es presenta com l’únic sistema capaç de generar els estímuls necessaris per als avenços tecnològics com si les altres civilitzacions no haguessin tingut també grans avenços a través d’altres models econòmics. Aquest és el punt de fuga i la justificació a favor d’una espècie d’edèn ultratecnològic que ens allibera de la dualitat naturalesa-humanitat en el qual, per fi, l’ésser humà passa a dominar-la. Però ara ja no dominarem només la Terra sinó,  (atenció a la gran contribució del segle XXI), també la lluna i els asteroides! I que com més es deixi avançar, majors potencials luxes reportarà per a la societat. I aleshores, només caldrà una revolució populista per democratitzar els seus guanys i donar un accés universal als prodigis de la tecnologia.

A tall d’exemple, el llibre d’Aaron Bastani «comunisme de luxe totalment automatitzat» (vegeu-ne una bona ressenya crítica aquí) és un nou cant a favor que el capitalisme acabi de desenvolupar les forces per després socialitzar-lo. Un compàs d’espera per l’assalt al corn de l’abundància. Només cal esperar a que ens alliberin del treball i puguem començar a viure totes en el luxe.

Entenem per tecnooptimisme la posició ideològica a partir de la qual tots els problemes derivats de les tecnologies actuals els solucionaran les tecnologies del futur. Com una bomba d’oxigen al sistema que constantment li permet expandir-se. El problema, tanmateix, és que massa sovint es basa més en la ciència ficció que en els avenços científics reals. . Identifiquem aquí tres problemes sobre la taula que són fruit de la deriva tecnooptimista de les darreres dècades (entre molts altres):

transició
Foto: pxhere.com

En primer lloc, amb la seva dinàmica intrínseca de creixement en el consum material, el funcionament capitalista provoca que progressivament els impactes que abans eren locals es vagin convertint en globals i afectin a noves dimensions. Això fa els problemes cada cop més complexos, així com les solucions que requereixen. No existeix tecnologia sense conseqüències. Si heu vist la sèrie Snowpiercer, recordareu el món completament glaçat fruit d’un experiment per aturar el canvi climàtic a través de l’emissió a l’atmosfera de determinats components. Es preveia que aquests mitigarien la pujada de la temperatura però acaben generant un efecte sinèrgic de glaciació del planeta complet. I és que en un món complex, fer una aposta per incrementar l’escala control dels processos naturals requereix cada cop afrontar nous nivells d’interaccions, moltes vegades desconegudes.

Així, seguint fent cas omís a la descripció que feia Manuel Sacristán de què les forces productives són forces productivo-destructives, cada cop tenim més mala peça al teler. Segons Sacristán, el desenvolupament de les forces productives va sempre lligat a un augment de la seva capacitat de destrucció, per la qual cosa és molt important identificar quines forces cal desenvolupar i quines frenar en cada moment, tenint clars els valors i els seus potencials, per a calcular quins costos tindran aquests nous desenvolupaments, apostant per un principi de precaució davant del desconeixement.

En segon lloc, després de la gran acceleració destructiva d’entre 1945 i la crisi de 2008, la gravetat dels impactes ens obliga a regenerar una part important dels danys causats, més enllà de minimitzar l’impacte que suposen les accions actuals. Cal doncs prendre mesures defensives per restaurar els danys ecològics del passat (aquells reversibles), i aquests s’han d’assumir com a costos de la pròpia transició cap a una sostenibilitat ambiental. No s’hi val  només mirar endavant obviant els costos acumulats del passat.

En tercer lloc, el tecnooptimisme s’agafa a l’argument d’una millora en l’eficiència contínua, ignorant la seva falta de realitat objectiva. Malauradament, l’única manera de garantir que poguéssim despreocupar-nos del creixement en el consum seria reduint l’impacte de forma infinita gràcies a la tecnologia (als economistes els encantaria dir aquí «fins que el consum de recursos sigui infinitesimalment proper a zero per unitat produïda», una barbaritat que fins i tot economistes com Sollow van reconèixer que era una entelèquia aplicada a llarg termini). Aquest marc conceptual ha generat veritables artefactes econòmics que encara avui inunden les facultats de ciències econòmiques.

Amb tres vegades més població que a mitjans del segle XX, l’any 2050 podríem disposar de 12 GJ/càpita diaris suficients per garantir aliments, sistemes de refrigeració i calefacció, desplaçar-nos fins a 15.000 km a l’any en transport, i mantenint una educació i sanitat dignes a tot el món

Mentre estiguem a l’univers i les lleis de la física continuïn aplicant-se (un escenari amb un nivell de certesa elevat), hem de posar-nos al cap que no existeix l’impacte zero. Ni tendencialment. Fins i tot l’Agència Europea del Medi Ambient reconeix que no és possible un creixement material infinit fent un desacoblament absolut (és a dir, reduir l’impacte total mentre creix el consum). Tanmateix, el sistema capitalista requereix un augment continuat del consum material per tal de poder sostenir a llarg termini les rendes del capital; a curt termini es poden fer trampes, però tard o d’hora els mercats, fins ara, han respost.

Extralimitació i desigualtat, dues cares de la mateixa moneda

El somni de l’edèn queda lluny ara mateix. I el més greu, s’han generat unes condicions en les que la pregunta és: què ens quedarà davant la devastació actual per l’extralimitació dels límits del planeta?. Estudis científics com el de Rockstrom i el seu equip l’any 2009 mostraven, ja fa més d’una dècada, que estàvem superant els límits planetaris en termes de canvi climàtic, de pèrdua de biodiversitat i del cicle del nitrogen. És a dir, estàvem desestabilitzant els cicles naturals, extralimitant-nos en el seu ús, fins al punt que podien quedar significativament modificats. En l’actualitat es considera que d’altres límits com la disposició d’aerosols, el cicle de regulació hídric o del canvi d’usos del sòl també s’estan superant.

Superem els límits del planeta mentre l’any 2019 un 8,2 % de la població mundial continua patint pobresa extrema. Es generen 4.600 kcal d’aliment per dia i per persona a tot el món però un 26% de població pateix d’inseguretat alimentària moderada o greu. Excedim la capacitat de càrrega al mateix temps que com a societat no s’aborda adequadament la qüestió redistributiva. Aquesta és també una de les conseqüències del tecnooptimisme: l’excusa de la visió neoclàssica que l’acceleració durà a unes desigualtats cada cop més atenuades i a on l’equitat s’aconseguirà pujant el llindar de consum per baix, i no baixant el de dalt (els consums opulents). No només s’obvia el problema ecològic, sinó que s’evita tractar el problema social resolent-ho amb una única dimensió: l’economia com a garant de la sostenibilitat social i ambiental gràcies a la tecnologia.

Es capgira així el sentit últim de l’economia. Ara ja no és el mecanisme per a satisfer necessitats (dels humans) en un món finit (el planeta). El model econòmic actual regeix quines necessitats es satisfan (i quines no) i quin és el volum de recursos que necessita (intentant posteriorment minimitzar-ne l’impacte). I caldria doncs recuperar el sentit inicial perquè sinó s’eludeixen dos debats fonamentals: el dels límits i el de les necessitats. Un debat que passa necessàriament per plantejar-se la sobirania i en com l’exercim per a què serveixi per a transitar cap un model econòmic que no s’extralimiti amb la naturalesa i satisfaci les necessitats de desenvolupament humà de la població. Tal i com reivindica Kate Raworth amb l’economia del tortell, existeix un espai d’actuació segur per a la societat. Del què es tracta és d’identificar quin és l’impacte mínim necessari que hem de generar al medi per tal de poder satisfer les necessitats bàsiques de tota la població (el què fixaria la part interna del tortell), i per altra banda veure quin és l’impacte màxim que podem generar per tal de no superar els llindars de seguretat dels cicles globals (el què fixaria la part externa del tortell). Tot l’espai intermedi és aquell en el qual podríem parlar d’una economia socialment justa i ecològicament factible.

Foto: pxhere.com

La batalla està doncs en el què existeix ara i aquí. Perquè probablement, i malgrat la tecnologia, la circulació actual de recursos és la màxima que podem esperar. I tot fa pensar que el decreixement material global és ja una necessitat per restringir-nos als límits del planeta. Existeix un present en el què unes poques ostenten la major part del consum material mentre priven a la resta de les condicions bàsiques d’existència. És aquest present el que cal lluitar, si bé amb la mirada àmplia cap al futur. No podem renunciar a redistribuir el present a canvi d’especulacions fantasioses i incertes sobre un futur.

L’energia com a potencial i com a límit

El capitalisme és un sistema el principal motor del qual, el capital, només es reprodueix a través del moviment. Sense energia, el capital és una estàtua i el treball és un mort.  Així que en última instància, tot passa per l’energia. Ara bé, qualsevol forma viva, i per tant societat, requereix també del moviment. Tanmateix, no és el mateix un moviment constant que un en acceleració: la societat necessita un flux constant  d’energia per reproduir-se, mentre que el capital requereix que augmenti acceleradament.

Molts dels canvis tecnològics han solucionat sovint límits materials en certes dimensions a través d’augmentar el consum energètic. Un exemple el veiem amb una de les alternatives a l’agricultura al sòl, les granges verticals. Aquestes són unes fàbriques de cultius que reben llum constant amb cicles curtíssims, estalvi d’aigua i optimització dels cicles de nutrients. Però tenen un taló d’Aquil·les: l’energia. Aquestes suposades alternatives passen per un consum entre un i dos ordres de magnitud per sobre en energia respecte les alternatives agroecològiques. Aïllant del sòl, de l’aire i de qualsevol interacció amb la Terra un grapat de llavors, podem arribar a produir aliments. Sempre i quan hi disposem una quantitat suficient d’energia de l’exterior.

Com diu Emilio Santiago Muíño, l’energia és el factor últim que hi ha darrere de qualsevol moviment. És el que ens dóna la capacitat de transformació dels recursos i de nosaltres mateixes. El volum total d’energia és un dels límits principals que defineixen el nostre metabolisme com a societat. De fet, la complexitat de les nostres societats depèn en gran mesura del nivell d’eficiència en l’obtenció de l’energia. I, per tant, la capacitat de captació d’energies renovables és el què en una transició ens delimitarà què som capaços de fer.

L’esquerra transformadora ha de fer un debat seriós sobre el concepte de felicitat i ple desenvolupament humà. No pot ser que comprem constantment els marcs mentals del capitalisme.

Mentre als anys 50 s’obtenien fins a 100 unitats d’energia per unitat d’energia disposada a extreure petroli, en l’actualitat aquesta taxa de retorn energètic (TRE) ha caigut fins als 20:1. Davant d’això, les energies renovables no tenen, per ara, uns grans nivells de TRE per oferir. Excepte la hidroelèctrica que supera el valor de 84:1 (però és molt escassa en potencial total), l’energia eòlica en terra és d’uns 17:1 i la fotovoltaica entre 7:1 i 10:1. I a més a més, si no es consumeix al moment l’energia captada, en l’emmagatzemar-se perd una part important de la TRE. I això què vol dir? Que necessitem cada cop destinar més part de la nostra energia, a la pròpia producció d’energia. Tot i que el valor és controvertit, alguns estudis consideren que per a mantenir la complexitat de la societat actual (estratificació, globalització, quantitat de població dedicada a activitats no directament relacionades amb la captació d’energia) es necessita una TRE entre l’energia disponible per al consum final i l’energia invertida en el procés de 14:1.

Per altra banda, cal recordar que energia renovable no vol dir energia disponible. Sí, la quantitat d’energia que rebem del sol és milers de vegades superior al consum global d’energia primària a la terra. Però el problema és que necessitem mecanismes per tal de captar-la. Inclús un cop captada sovint necessitem també sistemes d’emmagatzematge per tal de poder-la tenir disponible quan la consumim. I és en aquests processos on hi ha els colls d’ampolla. En la captació i l’emmagatzematge ens trobem amb els límits del planeta, de nou.

Els estudis (com el recent d’Earthworks, que explica Alfons Pérez al més que recomanable llibre Pactes verds en temps de pandèmies) indiquen que una transició energètica per convertir tota l’energia consumida actualment en energies renovables i aturar les emissions de diòxid de carboni no és possible amb les tecnologies actuals. Toparia amb els límits de disponibilitat de níquel, coure i cobalt i això impedeix disposar dels recursos suficients per a fer una captació solar i eòlica massiva que permeti satisfer a nivell global el consum actual, i encara menys el creixent. Les opcions de substituïbilitat dels minerals no són, per ara, una solució, però podrien ser-ho en un futur tendint en l’ús cap a minerals menys escassos. Però existeix un altre límit perquè ambdues formes de captació (eòlica i solar) requereixen terra i entren en competència amb altres usos, sovint de forma excloent.

Per la seva banda, l’energia hidroelèctrica, i més en un context de canvi climàtic com l’actual, no és tampoc una solució única. A més de l’impacte que genera en la connectivitat fluvial, actualment menys d’un 3% de tota l’energia que consumim a Catalunya prové d’aquesta font. I no hi ha perspectives que aquest sector tendeixi a l’alça en els propers anys amb noves infraestructures.

Dins dels límits hi caben les necessitats de totes

Què podem fer doncs? Tenim la terra que sota els nostres peus i els minerals escassos. I el què ens falta decidir adequadament és de quina manera afrontem al nostre país aquesta transició energètica, sense que això suposi fer cops de colze a nivell internacional accelerant el nostre procés abans no ho facin els altres i els preus dels minerals escassos estiguin pels núvols.

Un estudi, també recent, de la Universitat de Leeds afirma que a escala mundial es podria sostenir a tot el món el nivell de consum que hi havia als anys 60 als països occidentals mantenint la quantitat d’energia utilitzada en l’actualitat. A tot el món. Per a tothom. Això no vol dir tornar 60 anys enrere. Amb tres vegades més població que a mitjans del segle XX, l’any 2050 podríem disposar de 12 GJ/càpita diaris suficients per garantir aliments, sistemes de refrigeració i calefacció, desplaçar-nos fins a 15.000 km a l’any en transport, i mantenint una educació i sanitat dignes a tot el món. Considerant tots els costos de manteniment d’infraestructures i, per suposat, millorant-ne l’eficiència. Una vida plena amb les necessitats satisfetes per a tothom.

Foto: pxhere.com

Ara bé, podem captar suficient energia a casa nostra per a poder arribar a aquest escenari? L’any 2019 a Catalunya es van consumir 14.450 milers de tones de petroli equivalent (tep). Aplicant el valor general de 12 GJ/càpita (que s’haurien de traduir al context específic català), i suposant que la seva població es manté, necessitaríem uns 2.170 milers de tep. Òbviament és una estimació extremadament simple, però dóna pistes que ens haurien de fer plantejar de quins ordres de magnitud estem parlant i de quins límits posem. Aquell mateix any al Principat es van captar 832 milers de tep en energies renovables (sobretot d’energia hidràulica i biomassa), les quals després dels processos de transformació elèctrica passaven a ser 240 milers de tep en forma d’energia elèctrica i uns 200 milers de tep en forma de biomassa. Estem lluny doncs de proveir amb energies renovables els llindars bàsics, però és fonamental acotar el camí i plantejar quins límits fixem i, sobretot, quines necessitats volem satisfer i per a qui. Perquè les 14.450 milers de tep actuals, que replantejant el model podrien excedir les necessitats, conviuen amb un 23.6% de població amb risc de pobresa o exclusió social.

Repensar què vol dir el luxe

Amb aquest panorama descrit veiem com l’àmbit de la transició energètica és un taulell on s’hi juguen diversos elements del nou context del capitalisme verd: de quanta energia disposarem, en quines formes, qui n’assumirà els costos (territorial i socialment), com es governarà, les noves-velles relacions internacionals d’explotació del Sud Global o la persistència del model de globalització actual. Un debat complex però que ens torna a la pregunta inicial: estem disposades a posar límits al desenvolupament capitalista i a batallar per una proposta social, econòmica i ambiental des de l’esquerra transformadora? O deixem màniga ampla a aquest nou salt estructural del capitalisme i esperem a què es compleixin els suposats designis naturals dels tecnooptimistes? Serà massa tard? O el risc és posar pals a les rodes del capitalisme ara que està a punt d’alliberar-nos del regne material? I en un sistema que ens condemna al creixement per a subsistir, volem esperar a topar amb nous límits del desenvolupament capitalista?

Autores com Yayo Herrero i moltes ecofeministes ho tenen clar i fa anys que propugnen una altra forma d’interacció entre societat i naturalesa que no passi pel dualisme i la confrontació societat-naturalesa. El bon viure, una vida que ens permeti recuperar el temps i conviure, on el teixit social sigui el centre i la garantia de la vida. Assumir els límits del planeta, on la tecnologia permeti avenços socials però no sigui qui defineixi el context social sinó al revés. Sense aspirar a un suposat luxe material que ens està prenent la plenitud vital aquí i ara, però també per a les futures generacions. Hem vist que si aconseguim fer una transició que ens proveeixi de la mateixa energia que estem consumint actualment hi podria haver segurament un espai segur i just per a tota la humanitat i que podria ser una alternativa real que ens permetés el ple desenvolupament humà. No és això al què hauríem d’aspirar?

Posem límits a les forces productivo-destructives del capitalisme. Que el coneixement científic, no només el de ciències naturals i tecnologia sinó també el de les humanitats, serveixi de guia en pro del bé comú.

L’esquerra transformadora ha de fer un debat seriós sobre el concepte de felicitat i ple desenvolupament humà. No pot ser que comprem constantment els marcs mentals del capitalisme. L’opulència ni és possible per a tothom ni té perquè implicar felicitat o llibertat humana. De què serveix una societat que mostra signes d’esgotament del seu escàs model redistributiu i que genera desequilibris mentals a més del 50 % del jovent? De què serveix una societat ultratecnològica que requereix seguir accelerant-nos el ritme de vida i robant-nos el present? De què serveix una societat que ens promet abolir el treball però que cada vegada ens aliena més del contacte amb la pròpia supervivència material i en la que cada cop existeix una incapacitat major d’entendre el què està passant per la seva complexitat? Perquè arriscar-nos més amb un sistema que ha demostrat innombrables vegades que els problemes que genera augmenten dècada rere dècada de dimensió?

I una qüestió antropològica que també fixa els límits del desenvolupament tecnològic: sobre el treball. Volem treballar per les màquines o que les màquines treballin per nosaltres? Malgrat els cants de sirena, la digitalització corre el risc de què el treballador passi a ser un suport a les màquines i no al revés. És el què es veu per exemple amb les noves aplicacions de càlcul de rutes per al repartiment, on el treballador perd fins i tot l’autonomia per a decidir el trajecte, amb la voluntat de guanyar així més eficiència. Al sud d’Àsia, diuen a aquests repartidors precaris IA, indis absents. Volem que aquest sigui el futur de la classe treballadora? Una alienació que és l’antítesi al desenvolupament humà?

I encara més: realment volem ser també cuidats per robots? La crisi de cures que hem viscut amb la COVID-19 ha tornat a posar sobre la taula quin model de cures volem i moltes veiem amb gran preocupació la pèrdua del vincle que s’està generant amb les mesures de distanciament social (mai més ben dit). La civilització es mesura en la forma en la que es cuida a les persones d’edat avançada, i sobretot en la forma en què ensenyem des de petits la rellevància de la interdependència, l’eco-dependència i la impossibilitat d’existència de l’individu aïllat. Amb independència de si aquestes cures es fan a la llar o apostem per un model de socialització, la comunitat té en la seva pròpia definició el reconeixement de la interdependència. Un vincle que, de trencar-se, ens pot dur encara més a una individualització, que és l’antítesi d’una vida plena.

Foto: pxhere.com

Preguntar-nos el perquè d’aquesta transició energètica i del somni ultra-tecnològic és fonamental. Si es fa com a pas enrere en l’extralimitació del capitalisme envers la naturalesa pot conduir-nos, amb uns moviments socials forts i un horitzó compartit, cap a nous escenaris de transició ecosocial. Si ha de servir com a reforçament d’una estructura global d’acumulació del capital, i continuem en un model d’acceleració, sembla que hi ha pocs indicis que això serveixi realment per a millorar les condicions de vida de la població global. Necessitem realment els nivells de complexitat social actual?

Algú contraposava fa uns dies davant del «comunismo o libertad» d’Ayuso, «los límites como libertad», com a lema ecosocial que ens retorna a una forma harmònica de vida amb el planeta i amb nosaltres mateixos. Si el capitalisme no és capaç de veure els seus propis límits, posem-los nosaltres per a una redistribució del què ja existeix. Entre nosaltres, amb la resta de pobles, i coneixent els límits amb el planeta. Posem límits a les forces productivo-destructives del capitalisme. Que el coneixement científic, no només el de ciències naturals i tecnologia sinó també el de les humanitats, serveixi de guia en pro del bé comú.

Foto de portada: pxhere.com
Share on facebook
Share on twitter
Share on whatsapp
Share on telegram
Share on email

Vols que t'informem de les novetats de Catarsi Magazín?

Les dades personals s’utilitzaran per l’enviament d’informació i promocions. El responsable és Cultura 21, SCCL. L’usuari pot revocar el seu consentiment en qualsevol moment i exercir els drets que l’assisteixen mitjançant correu electrònic a [email protected]. Pot consultar aquí la política de privacitat.

Enginyer forestal i professor associat a la UAB d'Economia dels Recursos Naturals. Participa de diversos moviments relacionats amb la sobirania alimentària i el moviment ecologista i és militant de l’esquerra independentista.

Comentaris

Tecnooptimisme: el cavall de Troia contra l’esquerra transformadora

Notificacions
Notificació per rebre
0 Comments
Inline Feedbacks
View all comments
LLEGIR COMENTARIS OCULTAR COMENTARIS

El tercer número de Catarsi ja és aquí!

Amb la subscripció en paper t’enviem Catarsi a casa

Cerca a Catarsi

Aquest web fa servir cookies per a millorar l'experiència de l'usuari. Si continueu utilitzant aquest lloc, entenem que hi esteu d'acord.