Joan Fuster i el pensament nacional, una ressenya

La Generalitat Valenciana ha declarat aquest nou any com l’any de Joan Fuster en commemoració del centenari del seu naixement. Però, de fet, es podria afegir que 2022 suposa una triple commemoració arran del seixanta anys de la publicació de Nosaltres els valencians i trenta des que ens va deixar. Als actes que vindran, si la pandèmia ho permet, els acompanyaran nombrosos debats sobre les hipòtesis i els llegats heretats de Fuster.

Joan Fuster i el pensament nacional, una ressenya

La Generalitat Valenciana ha declarat aquest nou any com l’any de Joan Fuster en commemoració del centenari del seu naixement. Però, de fet, es podria afegir que 2022 suposa una triple commemoració arran del seixanta anys de la publicació de Nosaltres els valencians i trenta des que ens va deixar. Als actes que vindran, si la pandèmia ho permet, els acompanyaran nombrosos debats sobre les hipòtesis i els llegats heretats de Fuster.

Un molt bon moment per a llegir Joan Fuster i el pensament nacional: entre el problema i el programa que ha estat publicat el juliol de l’any passat per l’editorial Afers. El seu autor, Toni Rico, presenta una síntesi escurçada d’una tesi doctoral fruït de més de deu anys d’investigació sobre el pensament de Fuster i la seva recepció entre el conjunt del moviment antifranquista català, valencià i balear. Un exercici agosarat i d’agrair perquè no només aconsegueix una presentació de Fuster per a les noves generacions sinó també d’entendre el complex recorregut de la proposta política fusteriana en el trencaclosques de la Transició.

És una manera d’abordar els combats polítics ocorreguts en els anys setanta i vuitanta al País Valencià, i de retruc també a Catalunya i a les Illes Balears que té així la virtut d’esperonar un retrobament, més que necessari, amb Fuster. Doncs les causes que animaven a l’escriptor de Sueca a plantejar els Països Catalans com a hipòtesi política i cultural tenen una presència ben vigent.

És curiós que malgrat l’escenari formal i institucionalment favorable; amb un govern que es proclama republicà i independentista a Catalunya i amb coalicions progressistes i sobiranistes al País Valencià i a les Illes, l’escenari d’una acció mancomunada en qualsevol dels àmbits possibles, cultural, econòmic o polític, brilla per la seva absència. I en canvi, com fa notar Ferran Archilés en el pròleg, aquest buit s’ompli de discursos tecnocràtics sobre una Commonwealth catalano-valenciano-balear. Retornar a Fuster ens serveix per oposar una alternativa política i cultural, un futur compartit, en definitiva. Com ens convida Archilés; «És un bon moment per a tractar d’entendre com ens ha arribat Fuster: com hem arribat Fuster, doncs.»[i]

Toni Rico aborda en el seu llibre el paradigma nacional fusterià desbrossant les mitificacions i presentant una proposta d’organització territorial que anava parella a la victòria política del moviment antifranquista. La derrota de l’antifranquisme amb la restauració de la Monarquia clourà al seu torn la possibilitat d’uns Països Catalans.

Malgrat el desenllaç monàrquic a la fi de la Dictadura Fuster esdevindrà tant el referent intel·lectual de l’antifranquisme valencià com del conjunt de la socialdemocràcia, del comunisme i de la democràcia cristiana, dels territoris catalans. Val la pena preguntar-se el perquè. Una de les maneres de descobrir-ho és reconstruint els debats polítics en el moviment antifranquista, com fa Rico, una d’altra, i ben necessària, podria ser tornar a llegir Fuster per a convidar a noves relectures i interpretacions.

Foto: Wikimedia Commons: La Represa

Tots els colors del roig. Nació, classe i poble en Fuster

Un dels grans problemes de Fuster rau en que, arran dels tombants dels anys vuitanta, quan se l’invoca correm el perill de caure en una qüestió noms, o més ben dit, de nominalismes; fusterians versus antifusterians. La víctima d’aquesta antinomia n’és el propi Fuster i el seu pensament que resta aparcat en segona fila. Motiu pel qual una sèrie de llocs comuns apareixen de seguida.

Segons Rico, els mites que assetgen a Fuster consisteixen en considerar-lo exclusivament com a un teòric de les esquerres, de l’independentisme i del nacionalisme. Fins al punt que afirma que les idees de Fuster «analitzades en profunditat, no poden ser qualificades simplement com a progressistes o esquerranes perquè en el fons no ho són» (p.26). Perquè Fuster aniria més enllà d’esquerra i dreta causa de la seva transversalitat fonamentada en un programa antifranquista i de modernització del País Valencià, modernització entesa en termes de simple creixement econòmic d’un model capitalista (p.27).

I alhora l’intel·lectual suecà és reconegut com un «revolucionari modern» fill de la Il·lustració «molt més a prop dels girondins que dels sans-culottes.» Unes premisses en aquest cas polèmiques i difícils d’acceptar sense més. Ja que com reconeix el mateix Rico la transversalitat de Fuster és fruït d’una afirmació que pivota sobre un angle ben clar i visible en la mesura que l’eix esquerra-dreta es trobava delineat per l’adhesió o l’oposició al franquisme. Motiu pel qual; «Hem d’entendre el fusterianisme com a un pensament de fonaments radicalment democràtics i antifranquistes» (p.30).

La proposta de Fuster té un clar biaix de classe tal com afirmarà en els actes del 9 de juny de 1978 en postular un «alliberament nacional, popular i de classe» del País Valencià, partint de la premissa per la qual «si la burgesia no era nacional, l’únic subjecte polític amb capacitat de ser-ho eren les classes populars» (p.100). Tot i que al parer de Rico aquest és un Fuster irreal i descontextualitzat.

Malgrat que el mateix debat Fuster-Vicens Vives sigui il·lustratiu dels propòsits d’un i altre. Mentre Vives es proposà aplicar un correctiu per a encaminar a la burgesia pel camí correcte, Fuster cerca en una altre classe social la constitució de la nació.

Tres llances lligades. Un populisme agermanat

És evident, pel modus operandi que Rico mostra amb tot detall, que Fuster es dirigia a sectors heterogenis i que cercava aliances d’ampli espectre per als seus objectius, motiu pel qual Ernest Lluch, tot i les esmenes que li dirigia, considerava que Fuster havia encetat un «nacionalisme populista i progressista»[ii].

Aquest «populisme fusterià» no havia estat construït del no-res sinó que era coherent amb la matriu històrica i política que el mateix Fuster reconstruïa després de la derrota de 1939. I que amb la restauració del 78 i el resultat electoral al País Valencià Fuster recordava com a condició de possibilitat d’una alternativa real de règim, com explicava en una entrevista de Vicent Álvarez per al diari La voz de los trabajadores  de l’Organització d’Esquerra Comunista: «La izquierda parlamentaria ganó el 15 de junio y no se ha notado. (…). Me temo que la izquierda ‘de veras’ en el País Valencià, todavía no ha comprendido que ha de ser dialécticamente izquierda y valenciana, revolucionaria y nacionalista. Digo dialécticamente y el que no sea marxista o marxiano, que se retire» (p.319).

Però i quina era aquesta matriu històrica que havia de fornir una esquerra nacionalista i revolucionària? Doncs una que, en primer lloc, obeïa a l’actitud «d’haver-me apassionat fins a l’obsessió per la vida i el destí del meu poble»[iii], com explicava obertament Fuster a Nosaltres els valencians. I que, en segon lloc, prenia com a moment fundacional «el curt parèntesi revolucionari de les Germanies»[iv], una revolució medieval que s’avançava en el temps al rol jugat pels levellers anglesos o pels sans-culottes francesos. Arran de la decisió de Ferran el Catòlic d’armar els gremis en la València de 1502 davant del perill dels pirates per Fuster es donaria una situació de crisi de poder excepcional: «donades les circumstàncies, allò equivalia al que, avui, en una crisi radical d’un Estat burgès, seria armar els sindicats: els sindicats revolucionaris, és clar. I els gremis valencians del principi del XVI derivaven cap a l’agitació revolucionària: en donar-los armes, difícilment podia hom evitar ja que acudissin a l’acció directa.»[v] Aquest moviment representava una doble revolució; política a la ciutat, social al camp, i amb un rerefons organitzatiu de caire republicà que prenia les ciutats italianes com a model.

L’atenció de Fuster atorgada a les Germanies fructificà de nou en el volum Heretgies, revoltes i sermons (Selecta, 1968) dedicant 83 pàgines a examinar aquest moviment. Tasca d’investigació parella en el temps a la de José Antonio Maravall sobre els comuneros castellans o de la historiografia anglesa marxista sobre els levellers de la guerra civil. Encara més, que la dèria agermanada és una constant en Fuster ho pot provar el fet que ja al 1952 firmés els articles per a la revista  Pont Blau amb el pseudònim de Vicent Peris, líder de la facció més esquerrana dels agermanats valencians. No ha d’estranyar que aquesta matriu històrica florís en una Germania Socialista fruit de reivindicar-se d’una mateixa tradició, en paraules de Josep Vicent Marqués:

«L’existència de burgesia i el fet que aquesta haguera arreplegat la tradició espanyolista iniciada després de les Germanies per l’aristocràcia, el fet que haguera prestat suport, fins i tot en els seus sectors mitjans, tant o més al carlisme i al catolicisme polític que no al republicanisme, malgrat la nostra fama liberal, la definitiva vinculació de la burgesia al franquisme permetia parlar en termes emocionals de traïció nacional al poble. La lluita d’esquerra, la lluita anticapitalista enfront del bloc burgès, era l’única eixida a la situació d’opressió nacional del País Valencià.»[vi]

De manera semblant opinava Vicent Álvarez quan deia que el motiu que va impulsar a Fuster a escriure Nosaltres els valencians el 1962 obeïa a una convicció d’intervenció; «perquè el 1962 era possible un moviment, perquè una mena de germania moderna resultava necessària i viable.»[vii]

Foto: Wikimedia Commons

Jacobins al País Valencià

Negació de la burgesia com agent nacional, arrel republicana de la matriu popular valenciana, la síntesi històrica elaborada per Joan Fuster ens parla, doncs, d’un populisme inequívocament d’esquerres o si es vol d’un nacionalisme popular amb clares perspectives de classe.

Alfons Cucó en elaborar la investigació d’aquesta matriu, assessorat pel mateix Fuster, a El valencianisme polític 1874-1939 reconstruïa aquesta tradició amb brots fins i tot en l’interior del mateix blasquisme. Ben significatiu pel sorgiment de grups de tendència nacionalista republicana al País Valencià que propugnaven idees pancatalanistes com les que podem llegir al diari blasquista El Pueblo:

«Tenemos como ideal una República Valenciana confederada a las demás nacionalidades ibéricas.[viii] (…) Si aspiramos a una república valenciana, la lograremos porque no estamos solos en nuestro ideal. Cataluña siente con nosotros, alienta nuestro ideal mismo (…). Es la hermana mayor que nos señala a Valencia y Mallorca el camino de la vida… Y además es el cerebro de España (…). Unámonos, pues, a Cataluña contra el enemiga común: el unitarismo. Y estemos seguros de que juntas Cataluña y Valencia venceremos»[ix]

Espurna que eclosionà en els fenòmens dels anys trenta tals com l’Esquerra Valenciana de Vicent Marco Miranda, per a Viadel «el polític més important del valencianisme republicà»[x], i el Partit Valencianista d’Esquerra. Formacions representatives d’un valencianisme polític, social i cultural, exuberant i expansiu. Esquerra Valenciana, per exemple, postulava en el seu II Congrés una Confederació de Repúbliques Ibèriques que es combinava amb l’afirmació de la «unitat superior lingüística i espiritual» entre el País Valencià, Catalunya i les Balears[xi].

Es tracta d’un fil conductor que Fuster pretenia recosir com explica admirablement Viadel en la seva biografia de V. Marco Miranda:

«Marco és també un precursor. És un dels impulsors, i esdevé el polític més important, del valencianisme republicà, progressista, poc amic de reticències provincianes o localistes, acarat a les futileses del valencianisme conservador que al País Valencià representava Lo Rat Penat i a Catalunya la Lliga. Un valencianisme republicà precedent directe del valencianisme modern que va teoritzar a partir de la dècada de 1960 a Joan Fuster. El valencianisme de Marco i els seus, com la perspectiva del valencianisme de Fuster, parteix d’una clara vocació de transformar socialment el país, d’emancipar les classes populars del jou polític, econòmic i territorial de l’antic règim, de revalencianitzar també culturalment i lingüística el País Valencià i de reconnectar-lo de bell nou a l’àmbit compartit de la cultura catalana.»[xii]

Heus aquí els ventricles de la proposta modernitzadora de Fuster. «Il futuro ha un cuore antico», com deia l’escriptor antifeixista italià Carlo Levi. De fet, Nosaltres els valencians acaba amb una invitació a l’estudi d’aquest cor antic que bategava amb tanta força en el País Valencià dels anys trenta i la guerra civil; «El dia que podrem escriure la petita història d’aquells anys, hi trobarem detalls curiosos i sorprenents.»[xiii]

No ens ha d’estranyar, doncs, que el joc de miralls entre marxisme, republicanisme i valencianisme, prengués tant d’interès a les acaballes de la crisi del franquisme i en el moment en que un procés constituent, o diversos processos constituents, semblava una possibilitat de ruptura amb la dictadura. L’1 de maig de 1976 augurava una estampa ben clara del que passava al País Valencià; una jornada de vagues de treballadores de la neteja, del transport i del taxis, recorria els carrers de la ciutat de València als crits d’amnistia i llibertat, mentre la torre del Micalet era decorada amb un llenç de deu metres amb l’eslògan «La juventud obrera contra la Monarquía»[xiv].

Blaverisme i guerra bruta

La proposta de Fuster s’ha d’entendre en aquestes correlacions de força, de tal manera, que els Països Catalans, apareixen consignats com a un bloc polític constituent que és vist com un perill d’Estat. L’operació Tarradellas, com explica Rico, respon a una estratègia de tallafocs: per a prevenir que Catalunya arribi a «degenerar hasta un republicanismo que, expresado en las elecciones, podria ser peligroso», segons avisa per carta un cacic franquista a Suárez el febrer de 1977[xv], i per un altre cantó, per a promoure a un cabdill oposat als plantejaments valencianistes i mallorquinistes com era Tarradellas, qui s’encarregava d’aclarir en una entrevista de 1978 per a Valencia Semanal les seves opinions: «No creo en los Països Catalans. (…). Yo, que siempre he defendido una postura clara anti Países Catalanes, parece ser que sea ahora el responsable de toda la teoria. Esto es de un infantilismo terrible. (…). No quiero ni hablar del País Valenciano. Lo que dice el País Valenciano no me interesa»[xvi]

De fet, segons el testimoni de Doro Balaguer, dirigent del Partit Comunista del País Valencià de primer i fundador de la Unitat del Poble Valencià més tard, una de les condicions de Suárez a Tarradellas consistiria en fer declaracions com les expressades a l’ABC el 24 d’octubre de 1978: «yo no creo en lo que llaman países catalanes. No, eso no existe.»[xvii] El procés constitucional s’encarregaria jurídicament de negar aquesta possibilitat mitjançant els articles 138 i 145. Si per l’article 138 el reclam de sobirania mitjançant els Estatus d’Autonomia era prohibit sota la denuncia de «privilegis», per l’article 145 s’aclaria que; «En ningún caso se admitirá la federación de Comunidades Autónomas».

El 1978 Fuster signa amb 19 intel·lectuals el manifest contra l’article 138. L’any següent s’adhereix a la «campanya popular pels Estatuts d’Autonomia dels Països Catalans» que resultarà en un manifest per a un Estatut d’Autonomia que permeti al País Valencià, les Illes Balears i Catalunya federar-se.

Possibilitat frustrada, però tot i així una possibilitat oberta fruït de les interaccions de Fuster entre l’amalgama de tertulians, apadrinats, intel·lectuals i polítics, que Rico cataloga entre les esquerres, el catalanisme, el valencianisme i el mallorquinisme. Fins al punt que el valencianisme socialista endegarà una Coordinadora Socialista dels Països Catalans per a desenvolupar-los políticament com a marc d’actuació, el PSUC recolzarà la unitat cultural i lingüística dels Països Catalans, el Partit Comunista del País Valencià reformularà la seva concepció de la valencianitat i, de manera semblant, el Partit Comunista de les Illes Balears plantejarà un subjecte illenc cristal·litzant aquesta concepció en les «Bases per un projecte d’Estatut d’Autonomia de les Illes» al 1977. Paral·lelament, en aquest cas, el PSOE de les Illes havia declarat just un any abans que la pertinença de les Illes als Països Catalans era indiscutible. Climent Garau, president de l’Obra Cultural Balear, expressava el 1975 aquesta ambició estratègica compartida, doncs; «una solució pràctica seria fer una aliança amb el País Valencià i una altra amb Catalunya, que ens obligàs a ajudar-nos» (p.178).

Hi havia una efervescència política i cultural a l’hora de considerar els Països Catalans que anava més enllà de la simple consideració d’un marc territorial. Produint-se iniciatives de tota mena: des de la fundació d’Òmnium el 1961, l’Obra Cultural Balear el 1962 i Acció Cultural del País Valencià el 1971 a la celebració d’encontres de les Ciències Socials dels Països Catalans. Així doncs, com s’explica l’abdicació d’aquest projecte estratègic que havia arribat a ser assumit fins i tot per algunes de les federacions del PSOE? «Analitzat en el seu context, l’abandó dels plantejaments més nacionalistes, doncs, no deixava de ser un final lògic per a una esquerra espanyola que els havia assumit com a part del programa de ruptura democràtica, tal com la república o d’altres elements de l’imaginari de l’antifranquisme més compromès» (p.184).

Una proposta convincent de Rico va en aquesta direcció: la claudicació de l’antifranquisme d’una estratègia de canvi republicà i constituent aniria parella a l’abdicació de la formulació de marcs territorials i polítics com el dels Països Catalans. Restaurada la monarquia calia garantir una governabilitat estable per a les noves elits, tot i que paradoxalment per a aconseguir això es desfermés una guerra bruta contra l’oposició, els GAL a Euskal Herria i el blaverisme al País Valencià, una singular versió del que Gramsci titllava de «parlamentarisme negre».

Doncs la UCD en perdre el poder institucional en les primeres eleccions democràtiques es dedicà a aplicar una tàctica de boicot mobilitzant l’extrema dreta contra els ajuntaments d’esquerres i el Consell Preautonòmic d’Albiñana. «Tot plegat responia a una estratègia per desestabilitzar el procés de construcció autonòmic valencià, però també la descentralització de la resta de l’Estat» (p330).

La demonització de Joan Fuster era part d’una estratègia més àmplia dirigida contra les esquerres valencianes. Criminalització que va començar en publicar-se la guia de viatges, de to irònic i mordaç, El País Valenciano i que l’edició en castellà de Nosaltres els valencians tingués més impediments en sortir, segurament com apunta Rico pel fet de dirigir-se a la població castellano-parlant del País Valencià. Fet que devia incomodar al franquisme nadiu entestat en una estratègia de divisió de les classes populars. Més quan es produïen temptatives ben significatives, per petites que fossin, per part de l’esquerra revolucionària. Les quals, defensant el valencià i vindicant políticament els Països Catalans com a objectiu també partien del reconeixement de la cooficialitat del català i del castellà al País Valencià, en el cas d’organitzacions com l’Organització d’Esquerra Comunista o del Moviment Comunista del País Valencià (p.320).

Per tot plegat, Fuster era un dels objectius a batre en la mesura que era en si mateix «l’intel·lectual de l’antifranquisme valencià» (p.84). L’ideòleg, en definitiva, d’un programa de canvi social i polític que proposava un marc territorial profundament incòmode a l’extrema dreta nadiua i als consensos constitucionals del nou règim.

Tornar a Fuster en aquest any pot ser un viatge de conseqüències xilenes, doncs la matriu històrica que forní i la idea-projecte que reforjà al voltant dels Països Catalans no deixen lloc a cap mena de dubte sobre les seves intencionalitats. En aquest trajecte, el llibre de Toni Rico es fa imprescindible, es tracta ni més ni menys que d’una brúixola sobre els atzucacs polítics soferts pel bloc històric que Fuster va cisellar. Val a dir que a un mestre se l’ha de jutjar pels seus deixebles i en el cas de Fuster perfectament li podríem trasplantar aquest judici optimista de Pi i Margall; «Hom dirà que m’extralimito però que importa? Tinc fe en l’esdevenidor de la humanitat i en la generació que ve darrera la meva.»


[i] Archilés, Ferran, “Pròleg” a Toni Rico, Joan Fuster i el pensament nacional, Catarroja, Editorial Afers, 2021, p. 12.

[ii] Per bé que amb consideracions negatives en raó d’una suposada desconfiança de Fuster per la democràcia política segons l’opinió de Lluch. Citat en Rico, op. cit., p. 307.

[iii] Fuster, Joan, Nosaltres els valencians, Barcelona, Edicions 62, 1979 [1962], p. 21.

[iv] Fuster, op. cit., p. 59. De fet, ja abans de la publicació d’Heretgies, revoltes i sermons Fuster havia destacat el caràcter antiaristocràtic dels agermanats en la col·lecció d’assajos de Poetes, moriscos i capellans, veure a Fuster, Joan, “La crisi de les germanies” en Poetes, moriscos i capellans, L’Estel, València, 1962, p. 88.

[v] Fuster, Nosaltres els valencians, p. 64.

[vi] Marqués, Josep Vicent, Tots els colors del roig, València, Edicions Tres i Quatre, 1997, p.78.

[vii] Álvarez, Vicent, Un temps i un País, Gràfiques Vimar, Companyia Austrohongaresa de Vapors, 2019, p. 188.

[viii] Trullenque, R., “Nosotros”, El Pueblo, 8.683 (11-1-1916).

[ix] Trullenque, R., Nacionalismo valenciano, Valencia, s/d [1915], p. 23-24.

[x] Viadel, Francesc, Vicent Marco Miranda 1880-1946, Barcelona, Fundació Irla, 2015, p. 68.

[xi] Esquerra Valenciana, Memòria del II Congrés del partit d’Esquerra Valenciana celebrat a València el 20 de febrer de 1937, Imp. La Gavina, Castelló de la Plana, 1938, p. 50-51.

[xii] Viadel, op. cit., p. 102.

[xiii] Fuster, op. cit., p. 234.

[xiv] Segons la crònica de Las Provincias de 1976, simptomàticament titulada “Cuarenta años después vuelven las huelgas y las tensiones laborales”. A Ginés, Andreu, “L’antifranquisme expectant: les grans mobilitzacions tardofranquistes als Països Catalans, 1968-1981”, Vicent Galiana i Carme Bernat (coord.), Tombar l’estaca, Manresa, Tigre de Paper, 2018, p. 139. Alhora, el diari de l’Organització Revolucionària dels Treballadors, En Lucha, explicava que en el 14 de setembre de 1976 una manifestació de 100.000 persones, convocada per les Associacions de Veïns i de mestresses de casa, havia recorregut els carrers de Moratalaz al crit de «amnistía, libertad y abajo la monarquía». Veure a “Editorial”, En Lucha: órgano del Comité Central de la Organización Revolucionaria de los Trabajadores, any VIII, n. 115, 18-9-1976, p. 1-2.

[xv] Rico, op. cit., p. 63.

[xvi] Citat en Viadel, Francesc, “Anticatalanisme i involució al País Valencià contemporani. Conseqüències socials i  polítiques d’un moviment reaccionari”, Vicent Galiana i Carme Bernat (coord.), Tombar l’estaca, Manresa, Tigre de Paper, 2018, p. 173.

[xvii] Citat en Rico, op. cit., p. 244.

Foto de portada: Wikimedia Commons: Josep Pla Narbona

Compartició en facebook
Compartició en twitter
Compartició en whatsapp
Compartició en telegram
Compartició en email

Vols que t'informem de les novetats de Catarsi Magazín?

Les dades personals s’utilitzaran per l’enviament d’informació i promocions. El responsable és Cultura 21, SCCL. L’usuari pot revocar el seu consentiment en qualsevol moment i exercir els drets que l’assisteixen mitjançant correu electrònic a [email protected]. Pot consultar aquí la política de privacitat.

De Sant Cugat i vivint a Madrid. Afiliat al Sindicato de Inquilinas e Inquilinos de Madrid, politòleg i doctorand a la Universitat Complutense de Madrid sobre el republicanisme popular ibèric del s. XIX. Membre de la revista La Penúltima i col·laborador a Debats pel Demà

Comentaris

Joan Fuster i el pensament nacional, una ressenya

Deixeu un comentari

[bookmark]
Compartició en facebook
Compartició en twitter
Compartició en whatsapp
Compartició en telegram
Compartició en email
Compartició en facebook
Compartició en twitter
Compartició en whatsapp
Compartició en telegram
Compartició en email

El nou número de Catarsi ja és aquí!

Subscriu-te ara i te l'enviem a casa!

El nou número ‘D’allò personal a allò polític’ ja és aquí! Més de deu articles, infografies i dossiers de reflexió sobre la lluita feminista a casa nostra i al món! 

Aquest web fa servir cookies per a millorar l'experiència de l'usuari. Si continueu utilitzant aquest lloc, entenem que hi esteu d'acord.