Quin no a la guerra?

El «No a la guerra!» torna a ocupar el discurs polític dinou anys després de la guerra d'Iraq però, de quin «no a la guerra» estem parlant? Cal desenvolupar un anàlisi concret de les tasques que ens correspon dur a terme al nostre context.
El «No a la guerra!» torna a ocupar el discurs polític dinou anys després de la guerra d'Iraq però, de quin «no a la guerra» estem parlant? Cal desenvolupar un anàlisi concret de les tasques que ens correspon dur a terme al nostre context.

La matinada del 24 de febrer de 2022, Rússia creuava el Rubicó de la guerra militar directa atacant per terra, mar i aire i des de cinc fronts diferents —inclòs el territori bielorús—, sembla ser, amb el plantejament de neutralitzar militarment Ucraïna en un curt periode de temps, tot capturant o exterminant els principals protagonistes de la deriva político-militar ucraïnesa posterior al derrocament de Yanukovich el 2014 , en una revolució de color que ràpidament es va tornar negra insuflada per l’imperialisme euro-atlàntic, rere la suspensió de l’Acord d’Associació entre la Unió Europea i Ucraïna per part del Govern d’aquest.

La interfície antifeixista que Rússia mira d’imprimir a aquesta operació de guerra defensiva té una funció de cohesionant i legitimador intern, amb el que és un dels ciments de l’ethos rus, i alhora d’arma llancívola contra l’aliança euro-atlàntica, que és directament responsable de la més alarmant erupció feixista en dècades.

I és que, certament, la feixistitzacio d’Ucraïna des de l’Euromaidan és innegable. El nacionalisme ucraïnès és indestriable de la seva gènesi profundament reaccionària i, concretament, de la figura d’Stepan Bandera, líder de l’Exercit Insurgent Ucraïnès (UPA), branca militar de la ultra-conservadora Organització de Nacionalistes Ucraïnesos, que va lluitar contra la Unió Soviètica i va col·laborar amb l’Alemanya Nazi. Des de l’ascens al poder de Poroshenko (2014-2019) i, després, de l’actual president Volodimir Zelenski (2019) la figura d’Stepan Bandera, que havia estat proscrita de l’imaginari ucraïnès en la reconstrucció europea, ha estat recuperada, dedicant-se-li diversos monuments i avingudes arreu del país, així com declarant-se oficialment per la Rada ucraïnesa l’1 de gener, aniversari de Bandera, com el dia de commemoració oficial del nacionalisme ucraïnès.

Sota l’allargada ombra de Bandera, en els darrers anys, un perillosíssim moviment feixista no sols no ha deixat de créixer a Ucraïna sinó que s’ha integrat oficialment a l’Estat ucraïnès. Protagonistes indiscutibles de la revolució de color —tirant a negre o bruna— que va derrocar Yanukovich, des de 2014 les diverses organitzacions neonazis han integrat diversos batallons de participació criminal a la guerra al Donbass, el més emblemàtic dels quals és el Batalló Azov. Aquest fou inclòs a la Guàrdia Nacional d’Ucraïna, veient-se encara més augmentats els seus recursos. L’OTAN, fidel a la seva execrable tradició de promoure els grups criminal mes abominables amb l’únic objectiu d’afeblir els seus rivals estratègics, ha armat i instruït aquestes tropes. De fet, tant els EUA com Ucraïna van votar contra la resolució per combatre la glorificació del nazisme a l’Assemblea General de la ONU el passat desembre de 2021.

Casa dels sindicats a Odessa, després de la massacre de 2014. Font: Wikimedia Commons

El batalló Azov, tècnicament ara regiment i del que el 2016 en naixia el partit polític feixista Cos Nacional, es el gran referent de les extremes dretes d’arreu, que en col·laboren remotament o fins i tot hi van a lluitar i a rebre instrucció militar en un moment que l’amenaça terrorista ultradretana no deixa de créixer al mon. L’esquadrisme dels grups neonazis ha dominat els carrers de les ciutats ucraïneses i han participat des de l’inici en pogroms contra minories i organitzacions d’esquerra —proscrits ja les seves organitzacions i símbols pel propi Estat—, essent el més destacat la massacre de la Casa dels Sindicats d’Odessa, en la que aquest edifici va ser tancat i incendiat per una torba ultradretana amb centenars de manifestants anti-Maidan refugiats a dins. Com a resultat van morir 46 persones -entre elles menors d’edat-, 214 resultaren ferides i 172 detingudes.

També el Batalló Azov ha esdevingut un dels principals agents bèl·lics al front del Donbass —perpetrant esgarrifosos crims de guerra com tortures, violacions i atacs a civils-. L’administració de Zelenski, aparentment menys radical que la del seu predecessor, ha revertit molt parcialment la integració descarada d’aquest espai feixista -que ha arribat a veure el seu subcomandant com el comissari de la policia de, ni més ni menys, Kíev—; no obstant això, la permeació dels postulats d’aquest entre amplis sectors socials així com en múltiples organismes estatals és tan important que s’han permès desafiar el Govern en diverses ocasions i són moltes les veus que diuen que, fins i tot en el cas d’acord entre els Estats, aquests no es podrien implementar a Ucraïna sense que els defensors del maximalisme ultradretà no desencadenessin una crisi d’Estat. Res de tot aixo ha despertat cap resposta contundent, ja no sols entre els Estats occidentals sino entre una part considerable de l’esquerra, en els 8 anys que ja fa que dura aquesta guerra que no comença avui.

Els primers mesos de 2014, la regió de Crimea, de majoria ètnicament i cultural russa, veient el gir anti-rus que seguí l’Euromaidan, s’integra a la Federació russa després d’un referèndum. A la minera regió del Donbass, també de majoria russòfona, es va voler seguir una trajectòria similar. Vivint la caiguda de Yanukovich com un cop d’Estat i veient l’ofensiva anti-russa del nou bloc de poder, les protestes contra el producte de l’Euromaidan van accelerar fins a la proclamació de les Republiques Populars de Donetsk i Lugansk per part de milícies armades. Ni la RPD ni la RPL foren reconegudes per Rússia en les negociacions entre aquesta, Ucraïna, EUA i la UE que tingueren lloc a Ginebra. Les autoproclamades repúbliques no acceptaren els acords d’aquestes negociacions. Al maig de 2014 el govern ucraïnès reconeixia que la situació als oblasts de Donetsk i Lugansk estava fora de control i començava la intervenció militar. L’11 de maig es celebraven a les repúbliques referèndums d’independència amb un 89% del vot favorable a Donetsk i un 96% favorable a Lugansk. A finals d’aquest mes va empitjorar l’enfrontament armat, del que Rússia no en formà part obertament amb una incursió en territori ucraïnès però del que si ha participat indirectament. Aquest conflicte ha atret la participació internacionalista d’antifeixistes d’arreu del mon interpel·lats pel fosc signe del nou règim ucraïnès i els seus tentacles paramilitars, per la negativa sagnant del dret a l’autodeterminació dels pobles del Donbass i per les evocacions a l’imaginari antifeixista i soviètic que la propaganda russa ha sabut llegir en la vessant cultural de la guerra. Poques o cap il.lusions sobre les possibilitats de convertir aquest conflicte en una oportunitat revolucionaria s’han fet la majoria dels voluntaris internacionalistes —que veien com els anecdòtics elements més o menys revolucionaris de la zona eren desplaçats per oligarques i senyors de la guerra— sense que això hagi modificat el seu compromís amb la població del Donbass i contra les forces feixistes creixents a Ucraïna, desplaçant-se al Donbass amb ajuda humanitari, participant activament de la lluita armada o bé organitzant la solidaritat arreu d’Europa —l’exemple més conegut és la Caravana Banda Bassotti del famós grup de música combativa italià—. La guerra al Donbass fa 8 anys que dura, havent-se cobrat més d’un mil·ió i mig de desplaçats i més de 14.000 víctimes mortals —el 25% de les quals, civils— i havent destruït tot el territori i les infraestructures; deixant sense aigua ni llum les poblacions de la zona durant diversos períodes de temps o obligant-los a enterrar els seus morts als jardins. Tot això sense grans escarafalls ni de la comunitat internacional ni, com dèiem, de gran part de l’esquerra, a la qual aquest conflicte se li ha fet massa incòmode com per responsabilitzar-se’n.

Font: Wikimedia Commons

Si bé és cert que en els darrers temps s’han multiplicat sensiblement les violacions de l’alto el foc acordat a Minsk sobretot des del bàndol ucraïnès, no sembla creïble que això sigui, per sí mateix i per motius humanitaris, el motiu principal per al canvi d’actitud de Rússia. Per entendre els motius de fons cal remuntar-se a les promeses que els EUA van fer a Gorbatxov el 1991, amb la dissolució del Pacte de Varsòvia, segons la qual l’OTAN «no es mouria ni un centímetre a l’Est» a canvi de la reunificació alemanya i la retirada de les tropes de l’Exèrcit Roig de l’Europa de l’est. No obstant això, l’expansionisme euro-atlàntic no ha deixat d’incomplir la seva promesa i d’estendre’s cap a la zona d’influència russa durant dècades, arribant desestabilitzar una plaça tan sensible per a Rússia com és Ucraïna. En els darrers mesos, Putin ha exposat les seves demandes en matèria de seguretat que, en no veure’s satisfetes, han tingut com a desenllaç el compliment de l’amenaça bèl·lica —que ha superat les previsions de molts analistes que, fa poques setmanes, preveien com a escenari més extrem la presa de control sobre les Repúbliques del Donbass—. «Pel que fa al moment, o al «per què ara», [explica l’analista Abel Riu] és probable que Moscou entengui que el context actual incrementa el leverage rus envers els EUA i l’OTAN, en plena sisena onada de la pandèmia a Europa, amb la formació d’un nou govern a Alemanya, amb els EUA immersos en una crisi política interna, i amb una capacitat d’exercir pressió addicional per part de Moscou a través de la reducció del subministrament de gas cap a Europa, en un moment d’increment històric dels preus de l’electricitat».

Així doncs, com assevera l’ex-corresponsal Rafael Poch, «a Ucraïna, Occident és culpable. El principal responsable». Això no eximeix la criminal decisió de Rússia d’envair un país sencer, moviment del tot incontrolable —com han demostrat els imprevisibles desenvolupaments dels pitjors episodis bèl·lics de la història de la Humanitat— i que compromet la pau mundial en un moment que el potencial destructor de la tecnologia bèl·lica ha arribat a quotes mai vistes fins ara. A més, aquest pot ser sols l’inici d’un gir bel·licista en política exterior de Rússia, replicant intervencions militars tot jugant l’all-in a que les altres potències no participin de l’escalada sota amenaça nuclear. Fins ara, la guerra preventiva era patrimoni gairebé exclusiu del major exportador de mort de la Història: els Estats Units d’Amèrica.

Per tot això és absolutament desitjable que a Rússia s’hi desenvolupi un moviment contra la guerra (#НЕТВОЙНЕ) que ja s’està exposant, amb milers de detinguts en les primeres hores de la intervenció, al disciplinament de la rereguarda nacional que caracteritza tota guerra imperialista i que ha suposat la persecució de pacifistes, comunistes i anarquistes dels països involucrats en cadascuna de les guerres del darrer segle per part del xovinisme bèl·lic —al que tampoc l’esquerra no ha escapat en moltes ocasions—.

Font: Unsplash

Ara bé, aqui, aquest «No a la guerra!» que duia tants anys enterrat en un calaix des d’aquelles massives manifestacions contra la evident guerra de pillatge nord-americà a Iraq el 2003 i, després de tot l’exposat, no pot no provocar certa cremor a qui es considera internacionalista.

En primer lloc, cal preguntar-se què s’ha fet per aturar l’avenç imperialista de manera alternativa al desastrós cop de puny sobre la taula de Putin i, sobre tot, què ha fet en aquest sentit l’esquerra que ara s’estira els cabells pel moviment del rival del bloc imperialista hegemònic. Amb aquest «No a la guerra!», a diferència d’aquell genuí de principis de mil·lenni, s’hi senten molt còmodes precisament alguns dels agents que han participat del setge transatlàntic a l’àrea d’influència russa o, per exemple, del fervor nacionalista des del salvaguardat oest ucraïnès mentre la guerra colpejava brutalment el Donbass.

I és que, desenganyem-nos, aquest «No a la guerra!» és, sobretot, un «No a Putin!». Apareix just quan la part assetjada i inferior del conflicte inter-imperialista asimètric mou fitxa. I la gravetat d’aquest moviment no altera la lògica exposada. Aquest «No a la guerra!», a més de manifestar un estès rebuig a un conflicte major —i, sobretot, que ens pugui esquitxar— assenta el relat de la OTAN que el conflicte inicia veritablement ara amb la iniciativa russa. L’apèndix «No a l’OTAN!» apareix com una garlanda ambigua que es pressuposa, però el pes del sentit és en el context en què s’està proclamant el «No a la guerra!».

Per si això fos poca cosa, la majoria d’espais d’esquerra nostrats que s’han preocupat poc o gens d’aquesta guerra els darrers 8 anys, emfatitzen en la denúncia de Putin. Error que no estan cometent els nostres germans russos, que estan apuntant directament als seus responsables. Des del nostre territori la prioritat no pot ser assenyalar Putin, en primer lloc perquè no canviarà res en l’actuació russa. En segon lloc perquè això ja ho està fent —amb més potència de la que mai tindrem l’esquerra— a qui nosaltres sí que hem de combatre: els nostres propis governants, que són a més la part iniciadora de tot el conflicte. Qualsevol altra cosa és participar passivament del xovinisme bèl·lic.

L’ única manera de convertir les guerres entre pobles en guerres contra el capitalisme que les origina és que cada poble s’alci contra les seves burgesies nacionals.

Font: Igor Chekachkov—AP

L’única manera de convertir les guerres entre pobles en guerres contra el capitalisme que les origina és que cada poble s’alci contra les seves burgesies nacionals. Trenquem amb la comparsa d’aquest «No a la guerra!» de part i, millor tard que mai, comencem a organitzar un internacionalisme autònom, amb una agenda pròpia, que lliuri una acarnissada guerra a la guerra en el seu context, com la que es va estendre pel món durant el segle passat. Si hem de participar d’un eventual nou «No a la guerra!» fem-ho generant conflicte a través de les tasques que ens són concretes:

  • Denunciar la submissió de l’Estat espanyol i la resta de països europeus als interessos dels EUA, assenyalar la despesa militar i participació criminal en guerres que ni ens van ni ens venen.
  • Aturar la participació a Ucraïna. Sembla que queda lluny el destacament de tropes a sòl ucraïnès però s’està incrementant l’enviament d’equipament bèl·lic amb el què s’està armant la societat civil i que molt segurament agreujarà la delinqüència comú i el polvorí nazi.
  • Aturar la propaganda otanista que, des de les primeres hores del conflicte, menteix i omet selectivament, crispant encara més la situació. Per descomptat Rússia està desplegant la seva propaganda però no al el nostre àmbit d’influència. No hi hem de perdre més temps que a no replicar-la.
  • Denunciar les aliances dels nostres governants amb règims criminals com els Emirats Àrabs on es refugia el Borbó emèrit.
  • Denunciar la important participació de l’Estat espanyol, setè exportador del món, en el negoci armamentístic.
  • Assenyalar l’expansionisme de l’OTAN, de la qual el nostre Estat forma part, i la seva principal responsabilitat en el conflicte amb Rússia.
  • Fer autocrítica de la implicació fins ara amb el conflicte al Donbass i adquirir un veritable compromís internacionalista amb aquest poble que fa 8 anys que pateix la guerra imperialista de la qual l’OTAN, de la que el nostre Estat forma part, n’és la principal instigadora. Així mateix amb la resta de conflictes el «No a la guerra!» dels quals no està agendat per les potències imperialistes.
  • Contribuir a l’establiment de plataformes anti-imperialistes que puguin desplegar aquesta agenda autònoma de lluita, així com de solidaritat efectiva amb els pobles víctimes de les guerres, més enllà de respondre a determinats conats.
  • Recuperar la centralitat de la lluita contra l’OTAN que, per cert, celebrarà la seva cimera a Madrid els propers 29 i 30 de juny.

Foto de portada: Unsplash: Egor Myznik

Vols que t'informem de les novetats de Catarsi Magazín?

Les dades personals s’utilitzaran per l’enviament d’informació i promocions. El responsable és Cultura 21, SCCL. L’usuari pot revocar el seu consentiment en qualsevol moment i exercir els drets que l’assisteixen mitjançant correu electrònic a [email protected]. Pot consultar aquí la política de privacitat.

Educador Social. Educador social, membre de L'Obrera i militant antifeixista de Sabadell.

Militant antifeixista i membre de la Brigada Ruben Ruiz Ibarruri i la Caravana Banda Bassotti

Comentaris

Quin no a la guerra?

1 comentari a “Quin no a la guerra?”

  1. Sebastià Tost Jeremias

    Estic totalment d’acord amb aquest article que fa un anàlisi molt concret i profund de la situació del Conflicte bèl·lic entre Rússia, Ucraïna i l’Otan i a la vegada fa Propostes Polítiques molt concretes des de una posició de l’Esquerra Revolucionaria, que es l’unica que es realment Esquerra

Deixeu un comentari

El nou número de Catarsi ja és aquí!

Subscriu-te ara i te l'enviem a casa!

Aquest web fa servir cookies per a millorar l'experiència de l'usuari. Si continueu utilitzant aquest lloc, entenem que hi esteu d'acord.