Veritats i mentides sobre les promeses fetes a Rússia

Cal corregir nombrosos articles que han afirmat que la promesa feta pels Estats Units a Gorbatxov el 1991, segons la qual l'OTAN «no es mouria ni un centímetre a l'Est», feta a canvi de la reunificació alemanya i la retirada de les tropes de l'Exèrcit Roig d'Europa de l'Est, era un «mite» forjat pel Kremlin per a neutralitzar o envair Ucraïna.

Veritats i mentides sobre les promeses fetes a Rússia

Cal corregir nombrosos articles que han afirmat que la promesa feta pels Estats Units a Gorbatxov el 1991, segons la qual l'OTAN «no es mouria ni un centímetre a l'Est», feta a canvi de la reunificació alemanya i la retirada de les tropes de l'Exèrcit Roig d'Europa de l'Est, era un «mite» forjat pel Kremlin per a neutralitzar o envair Ucraïna.

Aquesta tesi es basa en un article publicat a la revista Foreign Affairs el 2014, a l’època de la crisi ucraïnesa, i reafirmat en un llibre publicat el novembre passat. La seva autora, Mary E. Sarote, és membre del think tank més influent de la política imperial estatunidenca, el Council on Foreign Relations, les opinions del qual són més propaganda que estudi imparcial.

Perquè aquest suposat «mite» no pot ser més cert. És essencial ser conscient d’això si volem tant entendre el que està ocorrent com trobar una solució negociada al conflicte.

El 9 de febrer de 1990, James Baker, llavors Secretari d’Estat dels Estats Units, va dir exactament això «considerem que les consultes i discussions en el marc del mecanisme 2+4 han de proporcionar una garantia que la reunificació alemanya no conduirà a una expansió de l’organització militar de l’OTAN cap a l’est». L’endemà, el canceller Helmut Kohl se’n va fer ressò: «Considerem que l’OTAN no ha d’ampliar el seu àmbit d’actuació.»

Al desembre de 2017, l’Arxiu de Seguretat Nacional de la Universitat George Washington va publicar memoràndums, actes i telegrames d’aquella època, dels quals es desprèn que les garanties occidentals apareixen en nombrosos documents gravats o escrits durant els intercanvis de la cancelleria el 1990 i el 1991. Tots els detalls poden trobar-se en el lloc web de la universitat, sota el títol «Expansió de l’OTAN: el que Gorbatxov va sentir». Els documents desclassificats mostren garanties de seguretat contra l’expansió de l’OTAN als líders soviètics per part de Baker, Bush, Genscher, Kohl, Gates, Mitterrand, Thatcher, Hurd, Major i Woerner. El panell d’estudis eslaus aborda «Qui va prometre què a qui sobre l’expansió de l’OTAN?»

L’ex-ambaixador estatunidenc a Moscou, Jack Matlock, també va confirmar aquests fets en les seves diverses publicacions. Per tant, s’han donat garanties, encara que no estiguin contingudes en un tractat signat degudament. Però cal estar disposat a prendre nota i reconèixer que la paraula donada és la paraula donada.

Font: Flickr

Només més tard, amb l’auge dels neoconservadors, el president Bill Clinton va decidir ignorar-les i va aconseguir, el 1997, ampliar l’OTAN cap a l’est admetent nous membres a canvi d’un ‘suborn’ de 4.000 milions de dòlars al seu amic Boris Yeltsin, com Yeltsin va qualificar més tard aquest regal.

En aquest moment, el més decidit antirús de l’administració estatunidenca, Zbigniew Brzezinski, autor del famós llibre «The Grand Chessboard. La primacia americana i els seus imperatius geoestratègics», on explica per què els Estats Units han d’apoderar-se definitivament d’Ucraïna, preveia el que ocorreria avui: «Si Rússia és descartada o rebutjada, s’omplirà de ressentiment i la seva visió de si mateixa es tornarà més antieuropea i antioccidental». I va instar Clinton a afanyar-se: «Com més esperem, més forta serà l’oposició de Moscou», va predir a mitjans dels noranta, al mateix temps que advertia contra una expansió massa brusca.

Aquest perill no va ser passat per alt pel pare de la contenció de la Unió Soviètica, George Kennan. A un article del New York Times de 1997 va profetitzar la situació actual en escriure que, després de l’incompliment de la paraula donada a Gorbatxov, l’admissió de Polònia, Hongria i la República Txeca a l’OTAN seria «l’error més gran de la política nord-americana posterior a la guerra freda i només serviria per a inflamar les tendències nacionalistes, antioccidentals i militaristes del públic rus».

Des de llavors, l’OTAN no ha fet més que empitjorar les coses, admetent a set nous Estats el 2004 i prometent l’adhesió a Ucraïna i Geòrgia a l’abril de 2008, abans d’animar a aquesta última a atacar Ossètia del Sud a l’agost del mateix any. Això va ocórrer a penes deu mesos després del discurs de Putin a la conferència de Munic, a la qual havia expressat el seu desig que l’OTAN deixés d’expandir-se. En 25 anys, l’OTAN ha duplicat el número dels seus membres, tots a l’Est.

Expansió de l’OTAN cap a l’est. Font: Wikimedia Commons

Al mateix temps, va acumular agressions mentint descaradament i retorçant el dret internacional: la Guerra del Golf el 1991 (amb la invenció de la història dels nadons llançats de les incubadores kuwaitianes); el desmembrament de Iugoslàvia el 1992, el bombardeig il·legal de Sèrbia el 1999 i la secessió de Kosovo (justificada per la massacre de Raçak i l’anomenada Operació Ferradura imputada a Sèrbia); la invasió de l’Afganistan el 2001; la guerra de l’Iraq el 2003 (iniciada gràcies a les mentides de Colin Powell davant l’ONU); la destrucció de Líbia i l’assassinat de Gadafi (acusat falsament de massacrar a la seva pròpia població) el 2011; l’intent de destrucció de Síria i el derrocament del seu president entre 2011 i 2019; la guerra de Iemen des de 2015, duta a terme baix bandera saudita i considerada per l’ONU com la catàstrofe humanitària més important del nostre temps.

Per tant, és molt difícil considerar a l’OTAN liderada pels Estats Units com un innocent i inofensiu club de bridge.

Així doncs, no hauria de sorprendre que, després del cop d’estat organitzat pels Estats Units al febrer de 2014 per a enderrocar al president ucraïnès triat democràticament, Viktor Yanukóvich, l’error del qual va ser desitjar que Ucraïna busqués un equilibri entre Rússia i Europa; Rússia recuperés el control de Crimea mentre les províncies del Donbass es rebel·laven contra aquesta confiscació.

Per descomptat, els Estats Units i l’OTAN són lliures de faltar a la seva paraula i continuar el seu curs agressiu amb el risc d’iniciar una guerra. Però almenys l’opinió pública té dret a saber per què i com s’ha arribat a això sense que se l’enganyi sobre qui és el veritable responsable del que seria un veritable desastre per a Europa.


Article publicat originalment a Schweizer Standpunkt

Foto de portada: Wikimedia Commons

Vols que t'informem de les novetats de Catarsi Magazín?

Les dades personals s’utilitzaran per l’enviament d’informació i promocions. El responsable és Cultura 21, SCCL. L’usuari pot revocar el seu consentiment en qualsevol moment i exercir els drets que l’assisteixen mitjançant correu electrònic a [email protected]. Pot consultar aquí la política de privacitat.

Comentaris

Veritats i mentides sobre les promeses fetes a Rússia

Deixeu un comentari

El nou número de Catarsi ja és aquí!

Subscriu-te ara i te l'enviem a casa!

Aquest web fa servir cookies per a millorar l'experiència de l'usuari. Si continueu utilitzant aquest lloc, entenem que hi esteu d'acord.