Search
Close this search box.

De l’escletxa a la disputa II. Propietat, renda i classe en la lluita per l’habitatge

Un plantejament ofensiu sobre com acabar amb l'"absolutisme de la propietat" que resumeix una cultura propietària amb una lògica material -lligada a la seguretat econòmica- i no ideològica. En aquest sentit, vincula la possibilitat de construir un nou sentit comú a partir de la construcció d'una forma de contrapoder que garanteixi aquesta mateixa seguretat a la nostra classe. El que requereix no només d'eines que reivindiquin i impulsin modificacions legislatives sinó d'institucions pròpies de garanties.

De l’escletxa a la disputa II. Propietat, renda i classe en la lluita per l’habitatge

Un plantejament ofensiu sobre com acabar amb l'"absolutisme de la propietat" que resumeix una cultura propietària amb una lògica material -lligada a la seguretat econòmica- i no ideològica. En aquest sentit, vincula la possibilitat de construir un nou sentit comú a partir de la construcció d'una forma de contrapoder que garanteixi aquesta mateixa seguretat a la nostra classe. El que requereix no només d'eines que reivindiquin i impulsin modificacions legislatives sinó d'institucions pròpies de garanties.

Aquest article s’ha d’entendre com una continuació del text publicat en aquest mateix mitjà amb el títol “De l’escletxa a la disputa. Per una nova etapa en la lluita per l’habitatge, en el qual fèiem públic alguns anàlisis sobre la situació actual del moviment per l’habitatge i alguns apunts que creiem imprescindibles per poder-los superar. Si en aquell primer article intentàvem condensar una visió general de l’escenari actual i de les nostres tesis, en aquest segon article intentarem aprofundir en el caràcter concret de la disputa a la que fem referencia en el títol, justificant la proposta de fer un salt qualitatiu en les formes organitzatives i estratègiques del moviment a través d’un anàlisi sobre la formalització del règim de propietat capitalista a l’estat espanyol i les seves conseqüències en la conformació de la lluita de classes en el si del moviment per l’habitatge.

PART I. L’“absolutisme” de la propietat privada. Cultura de la propietat i democràcia de propietaris.

Els judicis per usurpació, delicte del Codi Penal que s’aplica en els casos d’ocupació d’habitatges, són, probablement, la millor mostra del funcionament del qual en aquest article anomenarem “l’absolutisme de la propietat privada”. El procediment sempre és similar: sigui quin sigui l’origen del conflicte (ocupació, impagament de lloguer…) o sigui quina sigui la situació de l’acusat (vulnerable o no, famílies amb menors….), els advocats que defensen la part propietària tendeixen, fins i tot en el cas dels advocats propis de les empreses de desocupació -en aquest país es pot practicar l’advocacia i el feixisme de forma transparent i paral·lela- a fer una diatriba absolutament colpidora sobre la necessitat de garantir el dret a l’habitatge de les persones vulnerables i, en general, del conjunt de la societat, i, sobretot, de l’absoluta indignació que suposa que les administracions públiques no siguin garants d’aquest dret. De la mateixa manera que resulta indiferent l’origen del conflicte o la situació de l’acusat, tampoc té gens d’importància el caràcter de la propietat: és indiferent si es tracta d’un petit o gran propietari, si forma part del fictici grup de senyores de noranta-cinc anys que depenen d’aquell pis per poder sobreviure o d’un nen ric de vint anys que ha heretat més pisos que els dies que ha treballat en la seva vida. La lògica de la defensa sempre és la mateixa: la propietat privada no s’ha de responsabilitzar en cap cas del dret a l’habitatge, feina que, en tot cas, és responsabilitat exclusiva de l’esfera de l’administració pública.

De forma paral·lela a l’augment d’aquests judicis per usurpació fruit de l’emergència residencial que ha patit l’estat espanyol l’última dècada, diferents ajuntaments de l’estat han posat en marxa polítiques públiques per tal que petits propietaris posessin el seu habitatge a preus assequibles a través de la mateixa gestió municipal d’aquest. El resultat d’aquestes polítiques ha estat directament ridícul: la proporció, en termes relatius i absoluts de propietaris que han passat per aquest mecanisme és ínfim. D’aquesta manera, la voluntat que l’esfera de l’administració pública solucioni el problema residencial incorpora una lletra petita que ve a dir que aquesta solució s’ha de garantir sense perjudici, en cap cas, dels beneficis que recauen sobre la mercantilització de la propietat privada.

La separació entre l’esfera econòmica i l’esfera política pròpia del sistema capitalista té en l’hegemonia del règim de propietat el seu baluard principal.

Aquesta hegemonia, però, no és fruit d’un procés natural, és el resultat d’un projecte polític que va acabar amb la crisi hipotecària del 2008, i sobre el qual s’havia constituït el projecte de ciutadania a l’estat espanyol. L’aposta per la massiva construcció d’un mercat immobiliari com a mecanisme de transformació econòmica de l’Estat Espanyol, no va ser únicament una proposta econòmica, sinó també un projecte polític de construcció d’una forma social determinada. De la societat de proletaris a la societat de propietaris, que diria el ministre franquista Arrese, com a resum d’un projecte polític que s’inicia en el tardo-franquisme i que va tenir continuïtat – una més – una vegada instaurada la democràcia, definint-ne justament una part troncal del seu caràcter. La propietat de l’habitatge com a bé de mercat no només va servir per projectar l’economia espanyola dins de la lògica del mercat capitalista, també va definir l’estructura social en tant que la compra d’aquesta mercaderia simbolitzava la compra del títol de ciutadania, i a ella s’adjuntava una part imprescindible de la seguretat material de la gent. Aquest procés, que ha estat llargament estudiat més i millor del que nosaltres ho faríem ara, va generar que la crisi econòmica global del 2008 a l’estat espanyol fos, sobretot, una crisi del mercat immobiliari.

Justament fa uns dies, en aquest mateix mitjà es publicava un article del Pablo Carmona titulat Barcelona i la composició del subjecte inquilí, on l’autor feia una anàlisi de la situació concreta de la ciutat de Barcelona i de fins a quin punt la reestructuració postcrisi del 2008 havia generat una alteració significativa o no en l’estructura de la propietat, estirant les tesis del llibre que ell mateix va publicar el 2022 amb el títol La democràcia de propietarios: fondos de inversión, rentismo popular y la lucha por la vivienda en el qual duia a terme una anàlisi sobre les característiques del règim de la propietat sorgit després d’aquesta reestructuració en l’àmbit estatal, relativitzant la idea que aquesta hagués acabat amb la societat de propietaris que el franquisme havia projectat. Al voltant de la qüestió concreta de les dades que l’autor posa en joc estem segurs que seran motiu de debat en el futur, però ens serveix aquest text, i el debat que se’n deriva, per aprofundir en una de les qüestions estratègiques que creiem cal situar a l’hora d’entomar aquest nou cicle polític amb les eines oportunes.

En aquest sentit, en l’article anterior indicàvem que la reestructuració de la propietat no es pot deixar de llegir emmarcada dins d’un cicle polític determinat i de les conseqüències en termes de construcció i de disputa de l’hegemonia concreta que articula. L’existència d’una reestructuració de la propietat que inclou l’entrada de nous actors i l’alteració que això implica en el moviment del capital és un fet que ningú nega. En aquest sentit, les dades més significatives per evidenciar-ho tenen a veure amb el percentatge de compra d’actius immobiliaris que es donen actualment en l’àmbit estatal, en relació amb la procedència del capital: per una banda, el comprador principal, que representa el 44% del total de compres que es realitzen són fons d’inversió, per sobre del 38% que representa el privat, i encara queden a banda d’aquest altres operadors com les SOCIMIS, gestors d’actius i operadors que representen al voltant d’un 5%, i que s’allunyen també del comprador privat. Per altra, el 80% del capital que integra aquests compradors és capital internacional, cosa que reflecteix el grau d’importància que ha tingut la financiarització de l’economia en aquesta reestructuració. Aquestes dades evidencien que l’alteració en la composició del capital immobiliari és un fet i que té conseqüències estructurals en el mercat estatal a les que haurem de donar resposta com a moviment.

PART II. Propietat i adscripció ideològica. Hegemonia política en la lluita per l’habitatge.

Allò que en tot cas ens interessa de l’anàlisi de Carmona és la necessitat de posar això en relació a com construïm l’antagonisme de classe dins de la lluita per l’habitatge i quin és l’escenari sobre el qual hem de construir hipòtesis de lluita. Més concretament, allò que ens interessa del debat és la relació que té en termes de construcció d’un projecte polític la interlocució entre aquesta fase de reestructuració de la propietat i la mateixa constitució material i cultural de la democràcia espanyola que introduíem prèviament. Incidíem, justament, en l’article anterior, en la idea que cal analitzar les diferències entre l’escenari actual i el de les primeres onades del moviment per l’habitatge no només des de l’àmbit de la problemàtica de l’habitatge i de la reestructuració de la propietat, sinó també des de la lògica del cicle polític general. En aquest sentit, creiem que allò que determina l’escletxa que s’obre el 2008 amb la crisi hipotecària és que una gran part d’aquesta classe treballadora propietària que estàvem definint es veu, en un espai de temps molt curt, més propera a la proletarització (recordem que a l’estat espanyol la taxa d’atur arriba al 26% l’any 2013) que a la seva consolidació com a classe mitjana, i en aquesta nova subjectivació recauen les possibilitats de generar un antagonisme de classe amb el sistema bancari i d’obrir un cicle polític impugnatiu.

“Així, podríem dir que una de les condicions de possibilitat del cicle 2011‐2017 s’explica per una dinàmica oportuna entre un context de conflictivitat i impugnació social de les formes polítiques i econòmiques i la definició d’un fort antagonisme de classe formulat a través d’un enemic tangible, la banca, la qual cosa va permetre desplegar formes de lluita i eines pròpies de la desobediència civil amb un grau important d’èxit.  

Per contra, l’escenari actual, definit per aquesta dualitat (reestructuració de la propietat i canvi de cicle polític) generen un context on una part de les eines que fins ara tenia el moviment han deixat de tenir efectivitat. La forma actual del conflicte reflexa una distancia entre el marc de la lluita en el nou context i la força i capacitats organitzatives actuals del moviment. En aquest sentit, és important analitzar que la lluita del MH es recolzava, de forma inicial, en un cicle polític en el que, si bé no estava en disputa l’hegemonia capitalista, la impugnació “moral” del sistema va obrir les escletxes necessàries per desplegar una guerra en termes culturals. És a dir, el MH s’aprofita de l’escletxa oberta a partir de la crisi de 2008 per desplegar una acció política concreta i introduir una part important de les seves reclamacions dins dels imaginaris socials, el que permet també una legitimació d’aquestes pràctiques polítiques i una forta deslegitimació de l’adversari. El context actual, però, és bastant diferent. La onada reaccionària existent ha entrat de front en la disputa cultural, cosa que es reflecteix en la major dificultat que troba el moviment  per disputar marcs guanyadors, evidenciat de forma paradigmàtica amb el discurs securitista contra la inexistent emergència de les ocupacions o en la facilitat amb la qual les institucions públiques han desplegat un grau molt més alt de repressió cap al moviment. Per tant, l’alteració del terreny de disputa no la podem situar només en la forma de l’adversari, això és, els bancs, fons voltors, grans tenidors, rendistes…sinó també en el context de disputa d’una hegemonia cultural, que sens dubte influirà en els marges de la nostra activitat política.”

[1]

Seguint aquest fil, la pregunta important que se’n deriva d’aquest debat té a veure en com es constitueixen els marges d’aquesta hegemonia cultural. El debat central de cara al context actual del moviment per l’habitatge, no és tant, al nostre entendre, quin és el percentatge concret de repartiment de la propietat privada que determina una forma social concreta – la democràcia de propietaris- sinó si existeix o no una hegemonia política que adscriu, d’una forma o una altra, al conjunt dels propietaris a un bloc polític determinat, i quines poden ser les conseqüències d’això en termes de construcció de les nostres estratègies. Entendre això en una lògica determinista, que adscriu la posició econòmica de l’individu a la seva posició política és una absurditat que poc té a veure amb el marxisme i, per tant, la neguem de bon principi. El que ens preguntem no és, òbviament, si la propietat d’un habitatge té conseqüències directes en la situació dins l’estructura de classes; si així fos, la batalla seria simplement impossible en un país on aproximadament el 70% de la societat és propietària, i només podríem optar per apostes idealistes que assumeixin que els canals de la història definiran en algun moment un escenari diferent. Del que parlem no és d’un problema d’una estructura de classes consolidada, sinó d’un problema sobre la constitució de poder i d’hegemonies que defineix el règim de propietat capitalista en el context concret de l’estat espanyol.

El projecte d’una democràcia de propietaris es vincula directament a la constitució del concepte de classe mitjana, com a victòria cultural de les apostes neoliberals, i, en el cas de l’estat espanyol, aquesta constitució és indissoluble del règim de propietat. La idea de classe mitjana, ens sembla vital recorda-ho, no és funcional a la proposta liberal perquè generi més complexitat a l’hora d’explicar la lluita de classes, és funcional perquè destrueix l’antagonisme propi del conflicte de classe i amb això la possibilitat de subjectivació d’aquesta, obrint la porta a la constitució de blocs polítics contraintuïtius. El concepte de classe mitjana no està pensant per explicar l’existència de fraccions de classe diferents en l’àmbit econòmic i social, està pensat per separar a una part de la classe treballadora de la tradició del projecte polític del moviment obrer.

La construcció d’aquesta relació entre la constitució de la classe mitjana i el règim de propietat en el nostre context, proposta que té continuïtat entre el tardofranquisme i les polítiques neoliberals que entren amb la democràcia del règim del 78 és la que obre la porta, justament, a la possibilitat que una part considerable de la classe treballadora propietària vegi els seus interessos més reflectits en la protecció d’un règim de propietat capitalista que beneficia principalment a l’especulador, incloent-hi així a SOCIMIS i FONS VOLTORS, que en la lluita pel dret a l’habitatge que tirem endavant els sindicats i el conjunt del moviment. Aquest reflex no es formalitza òbviament en una adscripció política ideològica, ni formalitza, com dèiem, una classe en si mateixa, però defineix pràctiques i un sentit comú que tenen conseqüències concretes: existeix una lògica de continuïtat entre la sagnant quantitat de desnonaments que s’han produït en aquest país, el fet que els fons voltor apareguin com els primers executors d’aquests desnonaments i una cultura propietària que assumeix aquesta sagnia en el fet que un propietari té dret a fer el que vulgui amb la seva propietat; de la mateixa manera existeix una lògica que permet explicar el surrealisme de viure en un país on es produeix una mitjana de 100 llançaments al dia i el propietari individual pateix més per si li ocupen la casa que per no poder pagar-la.

Posàvem al principi d’aquest article l’exemple d’aquelles polítiques públiques que sol·licitaven a propietaris “conscients” que posessin les seves propietats dins d’un mercat d’habitatge assequible, i el seu resultat absolutament pírric. Aquest fet es deu al fet que la majoria dels propietaris se senten part d’una classe propietària constituïda i perfectament articulada, que respon a interessos comuns i que inclou als fons voltors i al conjunt de classes mitjanes? Com dèiem abans, creiem que cal pensar aquesta resposta no des de l’adscripció ideològica, lluny de caure en determinismes frustrants i poc operatius, sinó entenent que la cultura de la propietat neix des d’una lògica material que ha vinculat històricament la tinença d’un habitatge en propietat a les possibilitats de tenir una vida digna i certs nivells de seguretat econòmica.

Entendre bé la complexitat de la relació entre propietat, classe i adscripció ideològica en el context actual resulta indispensable per analitzar correctament els mecanismes que cal posar en joc per a conjugar un projecte que tingui voluntat de desfer aquesta relació. De la mateixa manera, cal entendre quins són els mecanismes que permeten l’articulació d’aquesta hegemonia per confrontar-los:

Per una banda, ja hem explicat que ha estat el mateix poder polític, a través de les eines estatals, el que ha configurat en gran part aquestes dinàmiques. En el cas concret de l’estat espanyol, règim de propietat i mercat immobiliari estan tan vinculats a la seva estructura econòmica que legislar en favor del dret a l’habitatge suposa posar en dubte de facto la mateixa constitució econòmica. Tant és així que la relació entre la força de la lluita per l’habitatge, així com el seu paper central en el debat públic, i el poc avenç legislatiu que s’ha donat en els últims 15 anys en aquest marc denota que les possibilitats que el dret a l’habitatge sigui una realitat no pot dependre d’apostes merament institucionalistes que acaben xocant directament contra els límits del mateix aparell estatal.

Per altra banda, el mateix mercat també ha desenvolupat tot un ecosistema vinculat a la dinamització i aprofundiment d’aquestes dinàmiques: en dades, només cal apuntar que les empreses immobiliàries d’aquest país van passar d’aproximadament 2.500 a l’any 2010 a unes 6.000 l’any 2017. A això caldria sumar la proliferació de mercats indirectes: empreses de desocupació, alarmes…. La coincidència, no casual, entre l’entrada en joc de nous actors com són els fons d’inversió, amb la seva capacitat per influir-ne en les dinàmiques d’aquest i en la sobirania política dels estats, i l’expansió de tot un entramat del mercat immobiliari (immobiliàries, API’s, gestors…) que vertebra aquestes dinàmiques dins de les classes propietàries pot esdevenir una pinça fatal per un projecte que justament aposta per la desmercantilització de l’habitatge.

Manifestació a Barcelona sobre la problemàtica dels lloguers

Aquest escenari defineix l’escala de l’adversari al que estem enfrontant, i, amb això, defineix també de forma indirecta l’escala d’allò que hem de construir per fer-ne front.

La pugna contra la conceptualització absolutista de la propietat privada no serà possible sense conformar un gran espai de masses que disputi les lògiques culturals del bloc propietari i que trenqui aquesta aliança, informal si es vol, però existent a la pràctica, entre la propietat rendista i les classes populars propietàries. La idea que, justament aquesta cultura propietària té una lògica material -lligada a la seguretat econòmica- i no ideològica, vincula de forma directa les possibilitats de disputar els marcs del sentit comú actual a la construcció d’una forma de contrapoder que garanteixi aquesta mateixa seguretat a la nostra classe. No només requerim d’eines que reivindiquin i impulsin modificacions legislatives: requerim sobretot de les nostres pròpies institucions de garanties, que protegeixin els efectes materials d’aquesta legislació i que els garanteixin, si cal, de forma autònoma.

Per fer això, i aquest ens sembla el punt més immediat, en aquest nou cicle polític el moviment per l’habitatge no pot comptar amb “recollir” la indignació ciutadana d’una crisi econòmica concreta. Fins i tot assumint que, previsiblement, el cicle de crisi continuï vigent, l’actual escenari polític fa pensar que les noves vies impugnatòries no tenen per què operar en les mateixes coordenades. Apostar per la cristal·lització d’un espai sindical capaç de disputar el sentit comú de la societat és, també, una vacuna contra qualsevol determinisme pamfletari.

Però aquesta aposta, en el context que hem descrit fins aquí, només es pot tirar endavant si caminem en la transformació de  tota l’heterogeneïtat del moviment en una estructura sindical i comunitària que aglutini el conjunt del moviment i l’ampliï. Dèiem en el primer article que vam publicar:

“només des d’un espai amb l’escala de Congrés i amb voluntat d’esdevenir una lluita de masses, que aglutini la majoria de les organitzacions que avui en dia conformen el MH i l’ampliï, estarem en disposició de plantejar una acció política real a l’escala del conflicte que se’ns presenta”.

En aquestes línies hem intentat dibuixar, de forma resumida, l’escala del conflicte al qual fem referència. Intentem també, a continuació, dibuixar uns primers passos per construir-ne l’alternativa.

PART III. Cap a un espai de masses. El subjecte de la lluita per l’habitatge.

Les possibilitats del moviment per l’habitatge de constituir-se en un espai de masses tenen un primer escull en la necessitat d’articulació de tota la diversitat de subjectes que la mateixa lluita ha organitzat durant aquesta última dècada. En la darrera dècada, podríem resumir-ho així, al voltant de les estructures del moviment s’han generat dos espais: però una banda, les PAH’S i sindicats de barri, que han aglutinat a la fracció de classe més desfavorida, vinculada sobretot a l’ocupació, l’infrahabitatge i companyes migrades i sense papers (una fracció de la classe que, per cert, sempre ha estat extremadament difícil d’organitzar), per altra banda, el SLL ha organitzat el subjecte inquilí, que va substituir als afectats per la hipoteca com el gran espai damnificat per les alteracions en l’estructura del mercat immobiliari a partir del 2013 aproximadament. Certament, ni aquests dos espais són estancs en el temps, ni resulta totalment rigorós dir que els espais no assumeixen moltes vegades casos diversos; en el cas dels sindicats de barri, per exemple, també s’estan gestionant casos derivats del lloguer de forma continua; però aquest esquema pot servir-nos a nivell d’entendre el marc general.

Ambdues fraccions de classe descrites comparteixen, però, la seva condició de no propietaris, i en això resideix també la necessitat conceptual de vincular-los. A més, l’hegemonia que hem descrit i que, al nostre entendre, suporta l’actual règim de propietat també té implicacions en com expliquem aquesta delimitació del subjecte: caminar en la idea d’abolició de la renda com a mecanisme de dominació de classe és paral·lel a una pràctica política que impugni d’arrel el règim de propietat capitalista i, amb això, disputi una nova forma cultural i material de propietat. I de forma conseqüent, el moviment per l’habitatge està en disposició de caminar cap a la inclusió dins d’una estratègia conjunta de les diferents representacions d’aquesta impugnació que avui defineixen la lluita.

Fa uns mesos, en un recomanable text publicat a la revista Sin Permiso arran del debat entre el SLL i l’MS, l’Aldo Reverte, militant del Sindicat de Llogaters, deia el següent, en relació a l’espai sindical dels llogaters:

“Però la proposta que fem té un risc. Depèn de la nostra política d’aliances per no ser un sindicalisme gremial. D’una banda, depèn de l’existència d’un moviment per l’habitatge més ampli que representi altres propostes en el conflicte de classes entorn de l’habitatge i que permeti que existim al costat d’altres subjectes que tenen altres modes d’accés a aquest recurs, però que comparteixen amb nosaltres la condició proletària en qualitat de no propietaris…” [2]

La dependència de la política d’aliances que explicita Reverte es desprèn d’aquest mateix anàlisi: ni el subjecte inquilí ni el subjecte “desposseïdes”, com tampoc ho eren els afectats per les hipoteques en el seu moment, són suficients per explicar la lògica estructural que determina el conflicte de classes dins del moviment per l’habitatge.

Ara bé, aquesta necessitat conceptual no té per què invalidar, i així ho demostra la història del mateix moviment, l’aposta tàctica d’articulació de cadascun d’aquests sectors a través de lluites concretes, extraient de les reivindicacions específiques exigències en termes d’universalitat. Ho va fer la PAH, o ha fet SLL i ho han fet els sindicats de barri o de poble, encara que no fossin a priori pensats en aquest format… L’aposta que defensem de caminar cap a la constitució d’un espai que aglutini el conjunt del moviment no és una crítica a aquestes apostes tàctiques, i fins i tot defensem que aquestes formes de lluita concreta han de trobar el seu encaix dins d’una confluència. Al contrari, reivindiquem la idea que només en el camí de l’acció política conjunta podrem trobar els mecanismes per articular aquest procés de construcció de classe, i defensem, de forma conseqüent, que per tornar a generar el conflicte necessari que ens permeti desenvolupar aquesta acció política efectiva cal constituir un marc estratègic i organitzatiu conjunt al moviment.

En tot cas, això no resol de forma immediata com es genera aquesta unitat del subjecte sense que això acabi en una mera abstracció. I probablement aquest és el problema més complex amb el qual es troba el moviment actualment. Cal reconèixer que, ara com ara, no existeix cap organització política de totes les que conformen l’univers del MH que hagi aconseguit establir una dinàmica d’acció política conjunta i coherent. Superar aquest, com ja hem explicat abans, és un primer pas indispensable en la possibilitat de constituir l’espai de masses al que aspirem. De totes maneres, i encara que reconèixer el caràcter estructural del subjecte no serveix, certament, perquè existeixi aquesta unió, ha de servir almenys perquè la teva estratègia no vagi encaminada a ser un míssil contra aquesta mateixa construcció. És aquí on cal debatre amb el MS el concepte d’independència de classe que han incorporat a la seva proposta i posar-lo en relació amb les anàlisis de la composició socioeconòmica i hegemònica del nostre context. La independència de classe és una bona idea, la independència contra la teva classe, no tant.

Una cosa similar passa quan analitzem la superació entre cas i militant dins del moviment, qüestió moltes vegades debatuda. Aquesta superació no resultarà de l’automatització d’una construcció teòrica del subjecte, però almenys aquesta última hauria de ser capaç de contenir la seva totalitat. Si la independència de classe serveix per a ressaltar les suposades diferències abismals entre la composició política del subjecte “inquilí” contra el que en diverses ocasions s’ha explicitat amb el caràcter de “desposseïts”, per després passar com si res entre les òbvies diferències entre aquests mateixos “desposseïts” i la composició social dels militants orgànics, llavors el que s’està fent no és una defensa creïble d’una aposta de politització sindical, en tot cas serà, en el millor dels casos, un exercici de retòrica per encaixar el teu discurs amb la teva tàctica.

I Congrés d’Habitatge de Catalunya. Autor: Victor Serri

Recapitulem, però, a la línia que estàvem intentant traçar sobre la necessitat de construir un subjecte comú a partir de les lluites actuals. Les possibilitats de caminar en la constitució d’un subjecte col·lectiu que esdevingui a la vegada un projecte de masses passa, al nostre entendre, en el moment actual del conflicte, per tres apostes principals:

– Primer, per la possibilitat de generar un nou antagonisme col·lectiu que vinculi al conjunt del moviment. En aquest moment, ja ho comentàvem en l’anterior article, ens sembla que la millor conceptualització que ha generat el moviment és la figura del rendisme, per la seva capacitat de explicitar el caràcter estructural de la lluita de classes des de la problemàtica concreta de l’habitatge. És necessari continuar desenvolupant aquest concepte i situar-lo dins de l’imaginari col·lectiu del conjunt del MH.

– Segon, un equilibri entre les dinàmiques d’organització per lluites concretes i l’arrelament territorial. En aquest sentit, resulta obvi que per fer front a l’escala del conflicte que hem descrit caldrà organitzar la batalla a escala supralocal. Les propostes d’organitzar la lluita sindical per propietaris generen l’oportunitat de materialitzar el conflicte col·lectiu en aquest àmbit i de caminar en aquesta idea d’assenyalament i disputa directe contra l’adversari, però cal tenir molt en compte que una estructura organitzativa com la que estem definint només es podrà sostenir sobre un fort arrelament territorial. La mateixa lògica del conflicte en l’àmbit de la reproducció social posa en joc una sèrie d’elements que es defineixen també localment i que depenen de la nostra capacitat per articular comunitats en lluita. D’aquí que, en moltes ocasions, el MH hagi estat el catalitzador d’estructures populars que no són altra cosa que la politització d’aquesta lògica comunitària. La capacitat per sostenir en el temps conflictes que esdevinguin en territoris diferents no es pot articular només a través de l’existència d’un fort antagonisme amb la propietat, calen també assemblees i espais que siguin capaços de sostenir l’energia i el patiment que això comporta.

A banda, a l’espera d’un nou cicle de retallades i patiment de la classe treballadora, la comunitat resulta un espai imprescindible per assegurar que les possibles sortides impugnadores derivin en el reforçament dels vincles entre la classe treballadora i no en la disputa entre les seves fraccions.

– Tercer, i a parer nostre el més important, la hipòtesi que aquesta construcció d’un espai col·lectiu de tot el MH només es podrà donar si som capaços d’establir un nou camp d’acció política a l’ofensiva. Mentre els sindicats, xarxes o PAH’s destinin una gran part de la seva força a la subsistència del mateix espai o a generar el conflicte únicament des de la lògica de resistència que avui generen els desnonaments i situacions similars, és lògic que la mateixa acció política sigui molt complicada de confluir. Hem d’aspirar a “carregar-nos” l’adversari, no només a parar desnonaments i reivindicar solucions en els límits de la totalitat capitalista. En aquest sentit, situem el pas d’una acció política defensiva a una ofensiva en la possibilitat d’articular una lluita que sigui capaç de posar contra les cordes i fins i tot, destruir al nostre adversari, no només de fer-li acceptar petites concessions. En relació amb aquest punt, i de forma coherent amb la primera part de l’article, creiem indispensable posar al centre les possibilitats de confrontar de forma directa tot aquest ecosistema mercantil d’immobiliàries, API’s, gestors… que defineixen avui dia una part important del caràcter del mercat.

Tots aquests punts, però, requereixen, com dèiem, de la construcció d’una eina sindical que integri una majoria amplia del moviment. Si som capaços de fer una anàlisi realista d’allò que enfrontem, creiem realment que l’única resposta coherent implica assumir la necessitat com a moviment de fer un salt qualitatiu per desplegar una lluita a l’alçada de les circumstàncies i d’allò que durant més d’una dècada hem estat defensant: la desmercantilització de l’habitatge com a condició per una vida digna de la classe treballadora. Estem segurs que a aquests punts caldrà sumar-ne més i que només podrà ser en el debat col·lectiu amb la resta del moviment on podrem acabar de definir una eina política que, avui dia, resulta indispensable per la nostra classe. Serveixi aquest text per contribuir a aquest debat.


[1] https://catarsimagazin.cat/nova-etapa-en-la-lluita-per-lhabitatge/

[2] https://www.sinpermiso.info/textos/la-lucha-por-la-vivienda-a-la-vinagreta-picante

Vols que t'informem de les novetats de Catarsi Magazín?

Les dades personals s’utilitzaran per l’enviament d’informació i promocions. El responsable és Cultura 21, SCCL. L’usuari pot revocar el seu consentiment en qualsevol moment i exercir els drets que l’assisteixen mitjançant correu electrònic a [email protected]. Pot consultar aquí la política de privacitat.

Militant d'Endavant (OSAN)

Militant d'Endavant (OSAN)

Comentaris

De l’escletxa a la disputa II. Propietat, renda i classe en la lluita per l’habitatge

Feu un comentari

El nou número de Catarsi ja és aquí!

Subscriu-te ara i te l'enviem a casa!

Cataris-blau