PRIMERA PART. Virtuts i límits dels inicis del MH.

Més de 10 anys després de les seves primeres accions, és inqüestionable que el Moviment per l’Habitatge (MH) ha esdevingut un actor principal dels moviments socials i polítics d’aquest país. Tot i que no ha generat moments de conflictivitat propers al que van resultar de l’1 d’Octubre i del procés sobiranista o no ha tingut la capacitat de generar una resposta de masses com ha pogut fer-ho el moviment feminista, és indiscutible que s’ha constituït com un espai de referencia dins de les lluites populars, generant tot un ecosistema d’organitzacions i aglutinant una gran quantitat de militància al voltant d’aquestes, a la vegada que ha estat font d’innovació en la pràctica política i ha aconseguit col·locar la seva agenda en el debat públic, amb un suport social molt considerable en diverses ocasions.

El moviment per l’habitatge destaca, sobretot, en la tasca principal que caracteritza qualsevol organització sindical: posar en comú les vivències compartides i passar a l’organització de l’experiència de classe.

El moviment per l’habitatge destaca, sobretot, en la tasca principal que caracteritza qualsevol organització sindical: posar en comú les vivències compartides i passar a l’organització de l’experiència de classe.¹ En aquest sentit, ha estat una de les experiències de lluita que millor va saber transformar la indignació “moral” post 15M en una organització i pràctica política material, i molt probablement, aquesta sigui la raó per la qual avui el moviment encara segueix sent punta de llança de qualsevol projecte emancipador d’aquest país.

Tota experiència de classe, però, no serveix de gaire sense una forma organitzativa i una estratègia que siguin capaces d’articular-la en una direcció i amb uns objectius concrets. I amb aquests dos reptes d’articulació (direcció i objectius) ens toca entomar les necessitats actuals del moviment analitzant les seves virtuts, però també les limitacions que ha patit i pateix.

Si, com dèiem abans, la principal virtut del MH és la constitució i organització de l’experiència de classe, les primeres onades de lluita van ser molt efectives al aconseguir-ho a través de la definició d’un enemic concret focalitzat en els bancs, com a responsables principals de la bombolla hipotecària, i en les institucions públiques que havien deixat de banda qualsevol impuls públic en defensa del dret a l’habitatge. Això va definir, amb una gran efectivitat i rapidesa, un fort antagonisme de classe que envoltava tota l’acció política que es va proposar els següents anys.  

Cal destacar, al nostre entendre, el període 2011-2015 com el moment de més força i legitimitat del moviment  fins a l’actualitat, amb el paper d’aquelles PAHs més combatives.² Aquestes organitzacions van desplegar una acció política que recuperava l’imaginari propi del sindicalisme de classe: són exemple d’això l’inici de les pràctiques d’escarni, les okupacions indefinides de seus bancàries, les okupacions de blocs sencers a través de l’Obra Social, comptant en ocasions amb una considerable aprovació social, a més de les assemblees massives amb una diversitat d’orígens i cultures que poques vegades s’han vist en els moviments socials de casa nostra.

A partir de 2015, però, s’inicia un canvi de cicle que anirà modificant el context i forma del conflicte, i que en determinarà l’actual situació. Podríem resumir, de forma molt breu, aquestes modificacions a través de tres elements que considerem claus en el recorregut del MH. Primer, el moviment aconsegueix reformes legislatives menors com la llei 24/2015, el que genera una disminució dels casos d’hipoteques i l’arribada a les PAHs de problemàtiques més vinculades a l’infrahabitatge i al lloguer, fent encara més complexa la tipologia del conflicte i la diversitat dels actors a combatre, així com la pròpia forma del subjecte mobilitzat, que integrava diferents capes i fraccions de la classe treballadora. Segon, el salt a la política institucional com a càrrecs polítics o assessors tècnics de persones que fins al moment havien liderat el moviment, el cas més conegut dels quals és el d’Ada Colau presentant-se i guanyant l’alcaldia de Barcelona juntament amb ICV i les simpaties i suports que rep per part de la PAH de Barcelona durant la campanya i durant els anys posteriors, escenifiquen l’aposta institucional d’una part del moviment i vinculen una gran part d’aquesta aposta política a les possibilitats electoral i als límits de la pròpia institució. En tercer i últim punt, potser el més transcendental, es produeix una reestructuració del capital financer amb l’aparició de les SOCIMIS o Fons Voltor que troben al mercat immobiliari de l’estat una immensa oportunitat de beneficis i que aviat van obligar a fixar l’escala del conflicte molt més enllà del que l’estructura del MH podia confrontar.

si als inicis el MH va poder actuar a la ofensiva i va transformar un subjecte subaltern en un subjecte que es presentava des de l’antagonisme de classe, fent de cada desnonament i de cada okupació una font per fer mal a l’adversari, fa uns anys que aquest cicle s’ha anat acabant

Així, si als inicis el MH va poder actuar a la ofensiva i va transformar un subjecte subaltern en un subjecte que es presentava des de l’antagonisme de classe, fent de cada desnonament i de cada okupació una font per fer mal a l’adversari, fa uns anys que aquest cicle s’ha anat acabant. Tot i el repunt en la lluita que va significar l’aparició del Sindicat de Llogateres, en un moment en el que la problemàtica principal de l’habitatge es traslladava a aquest camp, i de la innovació en formes i capacitat organitzativa que va desplegar el mateix, actualment una part molt gran del MH està en una posició clarament defensiva, és a dir, en la reproducció d’una dinàmica de treball i d’acció política vinculada, moltes vegades, al propi funcionament intern dels sindicats i a la subsistència del moviment, i amb moltes dificultats per refer un marc de lluita favorable a tota aquesta feina.

Això no vol dir, en cap cas, que el MH no sigui encara un espai imprescindible en la organització de la classe treballadora: moltes de les assemblees del moviment segueixen sent massives, rebent casos de forma continuada i s’han donat alguns elements puntuals de demostració de força, com per exemple els alliberaments de blocs que es van fer de forma coordinada aquest últim primer de Maig per part de les PAHC’s, o la organització de blocs d’habitatges sencers per part del SLL. És justament aquesta condició d’espai de referencialitat en la lluita de la classe treballadora, el que ens obliga a analitzar també les limitacions que ens hem trobat.

L’experiència ens indica que les organitzacions polítiques no poden sobreviure eternament a la defensiva: si no desapareixen es tornen, simplement, inútils.

SEGONA PART. I Congrés d’Habitatge. Un anàlisis crític.

Seguint aquests anàlisis, el propi MH ja ha fet propostes inicials per sortir d’aquesta espiral i refer una agenda política que torni a situar el conflicte en un marc d’acció ofensiva. Una aposta principal en aquest sentit, al menys en termes del conjunt del moviment, va ser la organització i celebració del I Congrés d’Habitatge de Catalunya, com a punt de trobada del conjunt del moviment per debatre sobre els camins per on calia seguir la lluita i per generar un espai de coordinació col·lectiu.

D’aquell I Congrés, que en termes simbòlics va esdevenir un fort impuls per al moviment, es va sortir amb una ponència política i un programa que definien el marc polític sota el qual s’integrava el conjunt de les organitzacions i sindicats, i una ponència organitzativa que definia  diferents comissions amb l’objectiu d’estructurar el moviment i començar a articular espais de treball conjunt: Guerra a Cerberus, Comissió Advocades (ara Comissió Jurídica), Comissió Formadores, Base de Dades i Butlletí.

Sense passar per alt que pocs mesos després del I Congrés d’Habitatge vindria una pandèmia i es prendrien mesures de confinament que van dificultar l’organització de tots els espais, la realitat és que les comissions, tot i la feina intensa d’una part de la militància que hi va posar mans, no van complir, de forma genèrica, amb els objectius i les expectatives que s’havien generat. Es torna imprescindible, doncs, reconèixer aquests errors per no repetir-los en el II Congrés.

Tant la Comissió de Dades com la Comissió d’Advocades pràcticament no va arribar a activar-se. No ha sigut fins viure una onada de repressió amb l’aplicació de la llei mordassa, i que el moviment per l’habitatge veiés la necessitat urgent de fer una estratègia conjunta, que la Comissió Advocades s’ha transformat en la Comissió Jurídica. A partir d’aquí ha començat a funcionar barrejant estratègies jurídiques a jutjats per als problemes concrets d’habitatge amb qüestions de defensa de la repressió, tot i que la defensa judicial efectiva té una gran dependència de l’organització antirepressiva de l’Esquerra Independentista, Alerta Solidària. Comissió Formadores, per la seva banda, sí que es va conformar, ha estat funcionant i s’han elaborat diversos materials propis. Certament, però, el que en un inici  (durant la creació del 1r Quadern d’Habitatge³) era una comissió força plural,  va anar-se reduint a un espai d’afinitat prèvia, poc representatiu del conjunt del moviment.

Si aquestes comissions tenien un caràcter orgànic, en el sentit de millorar el funcionament i la coordinació interna del moviment, la última de les comissions creada, Guerra a Cerberus, neix d’una aposta estratègica del moviment. Aquesta es presentava com un repte nou: com fer front als fons voltor, convertits en el subjecte antagònic principal, a partir de coordinar les forces en un enemic comú. Aquesta és una pregunta encara vàlida i un encert entomar el repte com a lluita. A la pràctica, però, el resultat no va generar el focus de conflictivitat esperat, més enllà de moments puntuals. Per una banda, en la definició concreta dels objectius, mentre SLL apostava per organitzar les persones afectades en els blocs i després el moviment s’organitzaria com a suport, altres consideraven que la campanya havia de servir com a prova de treball conjunt i organització del moviment (com va acabar funcionant). Per altra banda, les fórmules que abans havien servit per atacar als bancs no van servir per estructures de capital internacional sovint amb directius sense poder de decisió sobre cada producte específic i la realitat final és que la campanya no va aconseguir cap victòria significativa, més enllà d’una certa visibilitat del moviment. Entomar nous reptes és implícit a arriscar-se i a fracassar, en cap cas considerem que això sigui motiu per abandonar. Al contrari, al nostre entendre, l’objectiu de vehicular les forces dels diferents sindicats contra un mateix enemic era i continua sent vàlida, al captar la forma en que el capital està actuant sobre el mercat de l’habitatge i oferir una forma d’organització i lluita capaç de fer-hi front . El resultat però, ens fa confirmar que per articular una lluita d’aquestes característiques cal fer un salt qualitatiu en termes organitzatius i estratègics.

Finalment, i en relació al funcionament intern com a Congrés i al desplegament de l’activitat de les comissions, un factor transversal clau ha estat el diferencial entre la organicitat de les comissions i la pròpia estructura de Congrés. El funcionament de les diferents comissions durant el I Congrés d’Habitatge va deixar-se a un mandat abstracte en que simplement les comissions havien de crear-se sota l’objectiu sorgit d’aquest, però sense cap organisme de coordinació que pogués fer seguiment de com es desplegaven en marc i tàctiques. El resultat és que cada comissió s’ha desenvolupat i ha mort depenent de la composició dels membres que la conformaven i el grau d’acord o feina que eren capaços d’assumir. No existia, ni existeix, cap espai de supervisió ni deliberació conjunta. Les mateixes comissions pensen, creen el contingut i les estratègies i el seguidisme de les seves aportacions acaben estan especialment més vinculades a l’afinitat, que no pas a una legitimitat formal de la qual les havia de dotar el I Congrés d’Habitatge. Aquest fet no només ha dificultat la feina de les diferents comissions, sinó que va carregar sobre l’esquena de la militància que hi participava la pròpia legitimitat de Congrés. 

Subvertir aquesta dinàmica sembla un primer element imprescindible de cara al debat futur.

TERCERA PART. II Congrés d’habitatge. Apunts per una nova etapa de disputa.

En l’actual context de replegament i desorientació, es torna a prémer el botó de convocatòria del II Congrés, el que implica entomar de nou conjuntament els debats sobre el programa, l’estratègia i les formes organitzatives que ens han de permetre reforçar la lluita, i en el que seguim mantenint el repte de buscar fórmules per poder treballar conjuntament dins d’un moviment que presenta genealogies molt diverses, en el que existeix un desplegament territorial poc coordinable, lògiques orgàniques diferents, tradicions ideològiques variades i, fins i tot idees contradictòries respecte al subjecte al qual estem apel·lant.

Els límits, però, amb els que ens hem trobat els diferents espais del MH han estat bastant comuns: com intervenir en el conjunt de la societat perquè la majoria de la població identifiqui que existeix un greu problema amb l’habitatge, com fer front a les noves estructures de la propietat, les majors dificultats per l’okupació, com respondre als canvis d’estratègies que patim per part de jutjats i policia i la relació contradictòria entre l’efecte que tenen les legislacions sobre el moviment i voler o no voler intervenir sobre aquestes… En aquest sentit, creiem útil, com a condició prèvia al debat propositiu, que el MH sigui capaç de discutir i buscar anàlisis compartits sobre aquestes limitacions que ens hem trobat en la nostra acció política, tant en termes externs, aquells que tenen a veure amb la lògica del cicle polític, com interns, aquells que tenen a veure només amb l’acció política i la organització del MH. Això vol dir que hem de saber analitzar la conjuntura actual sobre la qual fem les propostes, estudiar quins elements del passat poden ser recuperables, però assumint que el context en el qual ens trobem no és el mateix, així que la simple repetició no és una possibilitat.

Com dèiem abans, els moments de major conflictivitat que hem descrit a l’inici del text es donaven en un cicle polític favorable d’expansió dels moviments socials i dels diferents fronts de lluita, sota el context de la indignació post-crisi immobiliària i l’aparició de fenòmens polítics com el 15M o el procés sobiranista al principat, que, amb les seves limitacions, van contribuir a generar un espai d’imaginaris polítics on la desobediència civil, l’antagonisme de classe i la possibilitat de ruptura democràtica constituïen una base sobre la qual formes polítiques on el conflicte era un espai de centralitat podien ser acceptades per una part considerable de la població. Per contra, l’actual escenari polític, que podem llegir en termes de reflux ja des de la derrota de 2017 i sentenciat amb la pandèmia de 2020, dificulta molt més generar aquest tipus de dinàmiques. És més, aquest ambient de reflux també ha permès a les institucions desplegar una repressió molt més intensa i, sobretot, “encertar” en fer-ho de forma massiva a través de l’aplicació de la llei mordassa mitjançant multes econòmiques constants, el que provoca que una gran part dels esforços del MH es dediquin a subsistir materialment, evidenciant que el MH requereix d’una infraestructura material de la qual actualment manca en molts dels seus espais.

Per altra banda, la reestructuració de la propietat que hem comentat anteriorment, integrant-se en les lògiques del capitalisme financer globalitzat, ha provocat un desplaçament del capital “cap a dalt”, alterant l’escala del combat i inutilitzant una part considerable de les eines d’acció política que eren funcionals a la lluita al voltant del conflicte de les hipoteques.

Així, podríem dir que una de les condicions de possibilitat del cicle 2011-2017 s’explica per una dinàmica oportuna entre un context de conflictivitat i impugnació social de les formes polítiques i econòmiques i la definició d’un fort antagonisme de classe formulat a través d’un enemic tangible, la banca, la qual cosa va permetre desplegar formes de lluita i eines pròpies de la desobediència civil amb un grau important d’èxit.

Per contra, l’escenari actual, definit per aquesta dualitat (reestructuració de la propietat i canvi de cicle polític) generen un context on una part de les eines que fins ara tenia el moviment han deixat de tenir efectivitat. La forma actual del conflicte reflexa una distancia entre el marc de la lluita en el nou context i la força i capacitats organitzatives actuals del moviment

Per contra, l’escenari actual, definit per aquesta dualitat (reestructuració de la propietat i canvi de cicle polític) generen un context on una part de les eines que fins ara tenia el moviment han deixat de tenir efectivitat. La forma actual del conflicte reflexa una distancia entre el marc de la lluita en el nou context i la força i capacitats organitzatives actuals del moviment. En aquest sentit, és important analitzar que la lluita del MH es recolzava, de forma inicial, en un cicle polític en el que, si bé no estava en disputa l’hegemonia capitalista, la impugnació “moral” del sistema va obrir les escletxes necessàries per desplegar una guerra en termes culturals. És a dir, el MH s’aprofita de l’escletxa oberta a partir de la crisi de 2008 per desplegar una acció política concreta i introduir una part important de les seves reclamacions dins dels imaginaris socials, el que permet també una legitimació d’aquestes pràctiques polítiques i una forta deslegitimació de l’adversari. El context actual, però, és bastant diferent. La onada reaccionària existent ha entrat de front en la disputa cultural, cosa que es reflecteix en la major dificultat que troba el moviment per disputar marcs guanyadors, evidenciat de forma paradigmàtica amb el discurs securitista contra la inexistent emergència de les ocupacions o en la facilitat amb la qual les institucions públiques han desplegat un grau molt més alt de repressió cap al moviment. Per tant, l’alteració del terreny de disputa no la podem situar només en la forma de l’adversari, això és, els bancs, fons voltors, grans tenidors, rendistes…sinó també en el context de disputa d’una hegemonia cultural, que sens dubte influirà en els marges de la nostra activitat política.

Per altra banda, aquest tancament de cicle també ha determinat els límits de les apostes d’institucionalització del moviment, així com d’una part de l’agenda legislativa, que ha donat uns resultats, certament, més escassos del que en un principi havíem pogut imaginar. Això ens obliga a assumir que una aposta estratègica que es defineixi majoritàriament a través de la pressió institucional no podrà tenir gaire recorregut en aquest nou cicle i que els espais que millor han compatibilitzat l’agenda de la pressió institucional amb la feina de creació de vincles comunitaris o que millor han entès i desenvolupat el seu paper d’estructura política autònoma son aquells que es troben en una millor situació per revertir les actuals dinàmiques.

Ara bé, seria un error extreure d’aquí la necessitat (o possibilitat) de desplegar estratègies de caràcter únicament autònomes, que oblidin o deixin d’intervenir en el camp de la pressió institucional per obtenir reformes legislatives. El context de disputa que hem dibuixat, amb un capitalisme globalitzat i amb una hegemonia cultural a la contra, implica una realitat material: ni el context ni la força del MH permet, ara per ara, apostar únicament per aquestes vies. El que cal extreure, per contra, és quelcom que el MH ha vingut practicant des dels seus inicis: les reformes i la lluita de pressió institucional han d’ampliar i universalitzar drets, sí, però sobretot han d’estar encaminades a enfortir l’organització de persones dins del MH i les pròpies estructures. I això, per tant, s’ha de tractar en termes estratègics, entenent que una proposta legislativa del MH no ha de passar únicament per la demanda de modificacions legislatives en l’àmbit estricte de l’habitatge, sinó que avui resulta un aspecte clau, per exemple, la lluita contra l’abolició de la llei mordassa com a mecanisme per a facilitar la nostra acció política, així com la dels sindicats laborals, els moviments feministes o qualsevol espai de lluita política.

Al nostre entendre, per tant, és absolutament fal·laç interpretar el MH sense entendre la seva doble vessant, que recorda, justament, el millor del sindicalisme de classe: l’exigència de millores de drets per a la classe treballadora i l’acció directa per garantir-les per sobre, si cal, del marc legislatiu vigent, són una estratègia unitària d’acció política, ambdues es recolzen mútuament i tenim la certesa de que separar una de l’altra resultaria en la inoperància del moviment. Aquesta reflexió no té res de nou en el moviment per l’habitatge. Aquelles PAHs més combatives ja s’ubicaven en aquest marc. La relació entre la lluita per la ILP d’habitatge i formes de lluita com els escarnis o la campanya La SAREB és Nostre i l’okupació de blocs de la SAREB seria el paradigma. Es buscava la demanda institucional de forma deliberada sabent que no tindria sortida, justament perquè aquesta no-sortida legitima (en termes interns, és a dir, com a mecanisme de subjectivació de la nostra pròpia classe) després una escalada en els mitjans de lluita, mentre deslegitima els marcs polítics i legislatius vigents.

Ha estat justament la capacitat del MH per generar escenaris de conflicte i situar-se com un actor polític propi el que ha permès incidir en l’hegemonia política de la societat i ha generat “les condicions de necessitat” per a que les institucions fessin tímides modificacions en l’àmbit legislatiu, però sobretot és el que ha permès articular una organització que funcioni com a mecanisme de politització i d’acció política de les classes treballadores. De la mateixa manera, en aquesta dialèctica interna, les possibilitats de tornar a tenir una agenda legislativa dependran de la nostra capacitat per tornar a col·locar el conflicte en una posició de disputa hegemònica.

En aquest sentit, la impugnació de l’habitatge com a mercaderia, element vertebrador del MH, es concreta avui en dia en un projecte nítidament de classe i impugnador dels sistema capitalista

A més, la nova pugna de l’hegemonia cultural ja no es pot donar, una vegada els relats post 15M es tanquen, en la mateixa lògica que als inicis del MH. El salt d’escala és, aquí també, una obligació per poder refer un context favorable. En aquest sentit, la impugnació de l’habitatge com a mercaderia, element vertebrador del MH, es concreta avui en dia en un projecte nítidament de classe i impugnador dels sistema capitalista. De forma paradigmàtica, això es desenvolupa teòricament en l’aposta, fortament introduïda pel SLL per conceptualitzar l’adversari en la forma del “rendista”, és a dir, d’aquella persona que extreu rendes de la classe treballadora a través de la inversió o gestió d’actius immobiliaris, sigui quina sigui la forma de la propietat (física o jurídica)  o la forma extractiva (lloguer, compra-venta…) i que reprodueix el seu negoci en termes d’apropiar-se de l’habitatge disponible. L’adversari ja no és la banca o el fons voltor des d’una perspectiva “moral” sinó tot un sistema de reproducció econòmica. Així, l’aterratge en la pràctica política d’aquesta aposta implica directament incidir en la disputa cultural del concepte de propietat privada i de la forma burgesa que la sosté. Allò que fa del propietari un rendista no és la mala praxis o l’abús, és, simplement, la seva posició dins l’estructura econòmica.

Per tant, l’escenari actual se’ns presenta amb la necessitat d’entomar dos reptes: recuperar la capacitat de generar escenaris de conflicte, el que implica una revisió de les eines i tàctiques de lluita organitzades fins a dia d’avui, i, per altra banda, treballar en la constitució del moviment com un espai de masses amb prou capacitat com per disputar els marcs de la lluita cultural. Ambdós elements ens obliguen a pensar i debatre sobre les estratègies i la forma organitzativa del moviment. Seguint la idea que hem plantejat de que la modificació en la forma de l’adversari i del context de la lluita alteren l’escala del conflicte, és evident que el MH ha de superar dos límits amb els que la pròpia dinàmica del MH s’ha trobat en varies ocasions: el localisme, entès com la focalització desarticulada dels diferents espais i organitzacions del MH en la seva pròpia lògica territorial i orgànica i el sectoralisme entès com la conceptualització de l’habitatge com una lluita segregada i la incapacitat d’integrar-ho en una dinàmica conjunta amb la resta de conflictes socioeconòmics.

Aquestes dinàmiques no són, moltes vegades, fruit d’una aposta conscient del moviment, sinó conseqüència de la dificultat col·lectiva d’articular un imaginari que les superi. Ara bé, si en un context com el que descrivíem en el cicle 2011-2017 aquestes dinàmiques no suposaven una dificultat tan evident per tirar endavant la lluita, el cicle actual ens obliga, al nostre entendre, a treballar en aquesta superació de forma urgent.

En aquest sentit, ja explicàvem abans com la idea del Congrés anava justament en aquesta línia, i el camí cap al II Congrés d’Habitatge està sent justament un espai on es troben diferents línies i estratègies que han anat treballant en la línia de superar aquestes limitacions.

Podríem analitzar-ne 3 vies: la creació d’estructures populars, la unió del sindicalisme social amb el sindicalisme laboral i l’articulació de diferents fronts de lluita per a la construcció d’un moviment polític.

“En primer lloc, i com ja hem apuntat anteriorment, la creació d’estructures populars. És a dir, bastir institucions de classe amb vocació de permanència que actuïn de forma autònoma per a garantir no només els interessos materials de la classe treballadora en matèria d’habitatge superant els límits de la «mobilització permanent» de la primera onada, sinó que serveixin per generar espais i experiències comuns que s’organitzin a través d’una narrativa i una praxis pròpies. Només a través de l’experiència de l’organització serà possible la victòria en la batalla per l’articulació del subjecte que, com hem vist abans, és també la victòria en la pròpia lluita de classes.

En segon lloc, la unió del sindicalisme social amb el sindicalisme laboral. Si ens prenem seriosament l’anàlisi realitzat fins ara haurem entès que producció i reproducció son moments d’un mateix cicle d’extracció de valor i d’acumulació de capital. Si això és així, haurem entès també que ambdues esferes son inseparables i que, de fet, l’organització de les experiències de classe al marge de la producció és un complement imprescindible per a suplir les mancances d’un món laboral cada cop més fragmentat pel capitalisme financeritzat. Només a través d’una organització capaç de pensar estratègicament el conjunt del cicle d’acumulació i de donar resposta tàctica a les necessitats emergents als diferents moments d’aquest procés, podrà efectivament el MDH desplegar la seva potencialitat com  a punta de llança de la lluita de la classe treballadora contra el capitalisme.

En tercer lloc, i vinculat a organitzacions polítiques ja existents, el MDH és vist com un espai on existeix el conflicte i pot organitzar-se més, un front de lluita. Des d’aquí es buscarà l’articulació de diferents espais de lluites a través de la cohesió de pràctiques i vincles entre moviments i espais polítics mentre es construeix un marc ideològic comú. Elements que busquen la construcció d’un moviment polític i posteriorment partit. Aquesta visió rescata la imatge clàssica dels partits comunistes de masses articulats tan en l’àmbit laboral, institucional o en la quotidianitat de la vida i xarxes de solidaritat. Aquesta estratègia entoma part de l’articulació de pràctiques de la primera estratègia i la confluència en l’espai formal semblant a la de la segona visió” (Jiménez i Jubany, 2022).

Jiménez i Jubany, 2022

Sobre aquestes tres premisses caldria dir, abans de tot, que no són excloents entre elles. Qualsevol exclusió d’alguna d’elles s’haurà de donar, per tant, en termes d’apriorismes ideològics, no pas en termes estratègics. És més, tots 3 elements ja es donen en molts dels espais existents en el MH, tot i que no es faci de forma integral o orgànica i, com dèiem abans, s’han donat històricament en la construcció del sindicalisme de classe. El problema, per tant, no es troba en la impossibilitat d’encabir lògiques d’actuació diferents, sinó en com articular tota la diversitat concreta que presenta l’actual estructura del MH en un grau de formalitat i d’escala més gran del que actualment existeix.  

En aquest sentit, l’aposta principal d’Arran i Endavant com a organitzacions polítiques, en termes estratègics, és similar a allò especificat en la tercera d’aquestes hipòtesis, la cerca d’una integració de tots els fronts de lluita existents en la constitució d’un moviment polític de masses. La clau de volta està en que, al nostre entendre, les primeres dues hipòtesis, això és, la construcció d’estructures d’institucionalitat obrera i l’articulació d’aliances entre els diferents espais sindicals i fronts de lluita, són, en el context actual, part indestriable en el camí d’integració d’un futur projecte de masses, i són absolutament necessàries per generar els espais de subjectivació de classe que permetin esdevenir un projecte per al conjunt de la classe treballadora.

A banda, s’ha d’assumir que l’actual diversitat de genealogies i l’existència de tradicions polítiques i ideològiques diferents dins del moviment requereixen també, per tant, de fer un anàlisis sobre les possibilitats d’integració d’aquestes en un moviment més coordinat. En aquest sentit, els mecanismes per avançar cap a la construcció d’una estratègia conjunta i d’un espai organitzatiu representatiu de tot el moviment no es poden donar únicament sobre la discussió teòrica o la contraposició d’idees en espais de debat, sinó que requereix també, i sobretot, de l’experiència del conflicte compartit.

És aquí on Congrés ha de tenir, al nostre entendre, un paper central, en la discussió i definició d’aquests escenaris de conflicte compartit, que s’hauran de donar en dos escales: per una banda, la necessitat d’entomar la batalla cultural requereix, en el context actual, de la definició d’un espai de masses que ara mateix només Congrés pot representar, i de l’articulació d’un marc polític i discursiu conjunt per a tot el moviment. Aquest marc discursiu, però, haurà de permetre certa diversitat en l’acció política concreta, i ha de servir com a base per a un procés d’activació de conflictes compartits, com poden ser Guerra a Cerberus o propostes de caire similar, que vagin formalitzant dinàmiques d’actuació conjunta per a tot el moviment i on els diferents codis i estratègies vagin trobant sinergies.

Aquest ideal de confluència, però, no neix d’una voluntat de crear una abstracta unitat del moviment, sinó d’una doble hipòtesis que ja hem anat introduint prèviament i que es recolza en dos elements clau: per una banda, només des d’un espai amb l’escala de Congrés i amb voluntat d’esdevenir una lluita de masses, que aglutini la majoria de les organitzacions que avui en dia conformen el MH i l’ampliï, estarem en disposició de plantejar una acció política real a l’escala del conflicte que se’ns presenta; per altra banda, la premissa de que, tot i la diversitat ideològica, de formes i codis, o de les fraccions de classe majoritàriament organitzades dins de cada organització, una majoria del MH configura la seva acció política al voltant de formes sindicals autònomes i de  classe, el que possibilita, ara per ara, entomar el repte de caminar cap a una estructura conjunta de les mateixes característiques.

En aquest sentit, apostem per constituir Congrés com una estructura paraigües per a tot el MH, l’espai del conjunt del MH al principat. Un espai amb una certa organicitat interna, com són ara les comissions de formadores o la comissió jurídica i aquelles que es puguin anar generant; al nostre entendre, resulta imprescindible reprendre la idea d’una base de dades conjunta i un espai de comunicació i difusió conjunt de tot el moviment, que sigui capaç de tirar endavant un marc discursiu propi. Com dèiem abans, però, una estructura d’aquest tipus no pot deixar-se a una legitimitat abstracta de Congrés. Cal un espai estable de debat i coordinació, representatiu del conjunt i la diversitat del moviment, i amb capacitat per proposar i coordinar acció política conjunta vinculada a aquelles apostes que surtin del Congrés.

Sota aquesta organització paraigües, cada sindicat o grup d’habitatge mantindria la seva pròpia estructura orgànica i s’hi integraria en un sistema similar al de les federacions, com un primer pas que permeti mantenir formes de treball diverses a la vegada que anem testejant una pràctica política conjunta. A partir d’aquí, anar avançant en aquesta pràctica de l’acció política conjunta, el que s’haurà de donar tant a nivell local, amb la feina conjunta de sindicats o grups d’habitatge propers o amb conflictes compartits, com a nivell supralocal a través del marc polític i les propostes que sorgeixin de Congrés.

No cal dir que la tasca no serà fàcil, que caldrà generositat, intel·ligència col·lectiva i tenir clar l’objectiu: que el MH esdevingui allò que la seva pròpia pràctica ens ha permès imaginar, un espai de reconstrucció del sindicalisme de classe, un espai de lluita i autodefensa pel conjunt de les treballadores d’aquest país. En un context en que 50 anys d’hegemonia neoliberal han desfet les mínimes relacions socials i comunitàries sobre les quals es podien imaginar projectes de classe, el MH té la obligació d’esdevenir una contribució majúscula a les possibilitats de començar a refer aquest projecte.

1.  Continuem la idea desenvolupada a la revista en paper de Catarsi núm. 7 La Casa o La Vida a l’article “El moviment en defensa de l’habitatge. Anàlisi d’una revolució per acabar” d’Albert Jiménez i Laia Jubany. ↩︎
2.  Minoritàries dins de les PAHs i amb un conflicte obert amb elles, especialment amb PAH Barcelona (qui tenia tota l’atenció mediàtica i la figura d’Ada Colau era dirigent). Aquests sectors van aferrar-se a centrar-se en hipoteques i fer accions més mediàtiques que no pas mobilitzadores i que contínuament rebutjaven l’acció directa. El conflicte sobre què havia de ser l’Obra Social i l’estratègia de recuperació de pisos va tensionar-se dins de la PAH Barcelona fins que aquesta va arribar a expulsar a les membres que optaven per formes d’organització més properes a les PAH i PAHCs més combatives de les quals parlem. ↩︎
3.  https://congreshabitatge.cat/formadores/  ↩︎