Na Sophie Lewis és teòrica i escriptora actualment establerta a Filadèlfia (EUA), autora de referència en temes com l’abolició de la família o el marxisme queer. Aquesta setmana és a Barcelona per a presentar la seua segona obra traduïda al català, Feminismes enemics. Trànsfobes, dones policia i girlbosses (Tigre de Paper, 2026), en la qual, tal com explicàvem a la ressenya que en vam publicar a l’abril, Lewis dissecciona els diferents corrents feministes que al llarg de la història han vehiculat polítiques reaccionàries contra altres dones. El llibre s’afegeix a la traducció ja existent d’Abolir la família. Un manifest a favor de les cures i l’alliberament (Manifest Llibres, 2025) o a d’altres en castellà, com ara Otra subrogación en posible. El feminismo contra la familia (Bellaterra, 2020), o en anglès, com Femmephilia: Love letters to trans mermaids, queer mothers, and Marilyn Monroe (Haymarket, 2026).

L’endemà de la seua participació a l’Historical Materialism, en què participa en una taula rodona sobre els feminismes enemics amb la militant transfeminista Ira Hybris i amb qui escriu aquestes línies, ens citem al pis de l’Eixample d’una amiga seua on s’està aquests dies per a xerrar una estona sobre algunes de les idees que desenvolupa al llibre. En parlem amb el soroll de fons d’una rentadora que acaba de posar i que em recorda que, irònicament, ni les teòriques que reflexionen sobre la reproducció social se’n poden deslliurar.

D’entrada, ben tornada a Catalunya. Espero que Barcelona et tracti bé. Com estàs?

Gràcies. M’encanta aquest lloc. Va ser una experiència meravellosa formar part de la taula rodona amb l’Ira i amb tu ahir. L’ambient de l’Historical Materialism de Barcelona és molt més militant que el d’altres congressos de la franquícia.

Sí, crec que és el punt interessant de l’Historical d’aquí. Per començar, una de les qüestions que més sobten de la teua obra Feminismes enemics és el títol provocador que vas decidir de posar-li, que contrasta amb les crides habituals a la unitat de les dones que sentíem en el gran cicle de mobilitzacions feministes dels anys 2017, 2018 i 2019, de vegades de manera acrítica. Què et va dur a voler parlar dels feminismes enemics? D’on parteix aquesta necessitat recollir els corrents feministes que històricament han atemptat contra els drets d’altres dones?

Crec que precisament tu ho vas expressar molt bé a la teua intervenció d’ahir; la característica que identifica tots els feminismes enemics que recullo al llibre és l’intent d’incorporar una col·laboració interclassista al pensament i la pràctica feministes. Anit pensava com n’és, d’enginyós. Evidentment, l’interclassisme en el feminisme és una força contrarevolucionària que ens desmobilitza, de la mateixa manera que ho fa la ideologia cis o cisitat[1].

La conjuntura dels feminismes socialistes és més complexa que mai, perquè els nostres enemics adopten cada cop formes més feministes i més diverses. Per això, em sembla especialment útil articular un discurs que vagi més enllà de les converses sobre les limitacions del feminisme blanc i que pugui generar una conversa sobre on es troba l’antagonisme i sobre com d’incompatibles són aquests corrents amb el nostre projecte polític.

De vegades, la gent no vol sentir que el feminisme ha estat capaç de defensar les atrocitats que recullo al llibre, però si ho escolten poden arribar a acceptar-ho i ser capaces de trencar aquest lligam romàntic que hi tenen i, de fet, establir una relació renovada d’orgull amb la lluita de classes que representa el feminisme. Quan les feministes d’esquerres veiem referents feministes defensant idees contra les quals cal lluitar de cara, de vegades ens contenim i pensem que no podem titllar de feixista una feminista. Però si mires els dos-cents anys d’història del feminisme occidental, veus que definitivament sí que pots titllar-les-en, i s’ha de fer. I crec que, un cop ho hem paït, podem tindre una relació menys culpable amb el feminisme. És com fer una neteja a fons.

Quin creus que és el feminisme enemic més perillós avui dia? Crec que ja sé la resposta.

El feminisme sionista? Sí, les veus que defensen que l’anihilació del poble palestí és una qüestió d’empoderament femení són les que més em terroritzen. Sobretot perquè han proporcionat un vocabulari que ha estat adoptat per actors que òbviament no són feministes, com ara el mateix Benjamin Netanyahu, que va retreure a les organitzacions feministes del món no haver acudit a ajudar l’Estat israelià en la seua represàlia contra Gaza després del 7 d’octubre. Tot plegat remunta a un feminisme sionista del segle XIX que va provar d’emular els feminismes colonials europeus que defensaven, per exemple, que la raça anglosaxona era igualitària en termes de gènere, a diferència de les poblacions no blanques que cremaven les seues núvies o tapaven les seues dones. I el mateix es va adoptar en les narratives feministes sionistes, que des de l’inici parlaven de l’antiquíssim caràcter igualitari pel que fa al gènere de la vida jueva. Conèixer aquesta història és útil quan analitzem els homonacionalismes i feminacionalismes. Tot i que també trobem un to genocida en les polítiques antitrans als EUA, i m’és difícil de classificar els feminismes enemics, aquesta seria la meua resposta.

Nosaltres, com a marxistes i feministes, creiem que la reproducció de la diferència sexual i del binarisme de gènere és essencial per al sosteniment del capitalisme. Assenyalar els feminismes enemics pot contribuir a combatre l’essencialisme de gènere? Com ajuden els discursos transexcloents i biologicistes a la naturalització d’aquest binarisme?

Deixa’m pensar-hi… Crec que el desenvolupament del capitalisme des dels anys setanta, les crisis que ha patit i la reorganització de la família nuclear privada han provocat una misèria general de la classe treballadora que empeny cada persona dins d’una parella a treballar, fins i tot a tindre múltiples feines. Davant d’aquesta sensació que ja no hi ha un home de la casa, esdevé urgent reforçar alguna mena de diferència entre els sexes, impulsar fenòmens culturals que restableixin una mística extaeconòmica dels dos sexes. I els feminismes enemics ho fan revivint discursos que defineixen la condició de la dona com a patiment, fins i tot revestint-ho amb l’aparença d’una celebració. És a dir, que poden estar parlant dels drets i la igualtat de les dones mentre fonamentalment reforcen discursos essencialistes que no els faran guanyar mai. Emprant el terme de la identitat ferida de Wendy Brown, diria que estan apegades a la noció d’opressió que han concebut i que els encanta. Hi ha un plaer estrany en la seua noció d’abjecció femenina, com si les dones més poderoses de la societat percebessin que estan amenaçades per les poblacions que elles mateixes expulsen de la vida pública.

En el feminisme TERF, hi trobem una espècie de discurs apocalíptic que defensa que la feminitat quedarà obsoleta a causa de les tecnologies reproductives o que l’atenció sanitària d’afirmació de gènere a les persones trans erosionarà la substància biològica de l’existència femenina. I això delata els seus discursos, que pretenen ser antideterministes però no veuen cap altre propòsit per a les dones que el de la reproducció biològica. Al meu parer, s’hi entrellacen de manera interessant el feminisme i la misogínia. Quan vaig llegir per primer cop un article de Susan Gubar sobre les reivindicacions de Mary Wollstonecraft, vaig descobrir l’expressió de misogínia feminista. Va ser la primera persona que m’hi va fer reflexionar. Així que sí, trobo que qüestionar els feminismes enemics contribueix a combatre la cisitat, o el que podríem anomenar l’essencialisme biològic o biologicisme.

Has esmentat Mary Wollstonecraft. A la teua obra expliques que hi ha una relació entre el feminisme colonial i imperial del segle XIX i el feminisme transexcloent actual. Quina és aquesta relació? En què s’assemblen?

Una de les experiències més primerenques del feminisme anglosaxó va partir de l’empresa d’una associació publicoprivada que es dedicà a enviar dones solteres de classe mitjana a les colònies —al Canadà, a l’Índia o a Austràlia— perquè hi desenvolupessin tasques d’educació i higienització dels colonitzats. Així, a les dones britàniques —que, per cert, no eren ni irlandeses ni escoceses— se’ls conferia una mena de poders eugenèsics, de resplendor i d’inspiració sobre la població subalterna. Aquestes dones podien guanyar una mica de llibertat respecte als rols de gènere de l’època a canvi de treballar per a l’Imperi britànic i imposar a altres dones allò de què elles mateixes podien escapar. De la mateixa manera, les TERF d’avui en dia es reivindiquen com a llibertadores del gènere patriarcal mentre imposen a la resta una conformitat que elles diuen rebutjar. Encara que ho neguin, el que pretenen és que la resta accepti el cos que els ha donat Déu, fins i tot quan elles gaudeixen d’una posició que podríem qualificar de masclista o masculina. [Riu]. No, però ho dic seriosament; tal com ens mostra Emma Heaney, la cisitat permet a moltes dones blanques i burgeses d’accedir a una posició social masculina de prioritat, i és així com hem de llegir la J. K. Rowling al seu iot milionari, amb un puro gegant, un bourbon i ulleres de sol dient: «M’encanta quan un pla surt bé». No és cap broma; és un moment de profunda transmisogínia en què ella performa com a masclista i s’inspira en la llarga tradició del feminisme colonial, de les dones policies i del sufragisme anglès. És com si l’èxit només fos accessible per a aquelles que són en una posició privilegiada, com si tinguessin clar que no totes les dones són de la mateixa espècie.

Parlant de Rowling, els països anglosaxons com el Regne Unit o els EUA són una de les zones d’Occident on les idees del feminisme transexcloent han tingut més influència. Quines són les conseqüències de la difusió d’aquests discursos transfòbics en la capacitat d’organització del moviment feminista?

Vaig viure a Anglaterra entre el 2007 i el 2011, i de nou entre el 2013 i el 2017, i aleshores vaig formar part d’un procés de conscienciació col·lectiva feminista molt poderós. I, tot i que és difícil de dir que el transfeminisme al Regne Unit fos poderós perquè, és clar, hem anat perdent, crec que el context d’allà ha possibilitat un cert grau de conscienciació popular sobre la ideologia cis i la seua relació amb la política de classes. Ara faig boicot al New York Times per solidaritat amb Palestina, però el 2019 em van demanar que hi escrigués un article explicant per què el Regne Unit té un feminisme tan transfòbic. Com vaig explicar en aquell article d’opinió, la raó per la qual el Regne Unit ha estat la zona zero d’aquesta epidèmia TERF és la història colonial del seu feminisme, i del rol que hi van tindre les feministes britàniques en la imposició d’una normativitat sexual i de gènere a altres dones.

Ha estat immensament esgotador haver de lluitar contra aquesta merda, saps? No només és una qüestió de guerra cultural, és sens dubte una qüestió de guerra de classes. Forma part d’un atac generalitzat de les classes dominants contra l’autonomia corporal i reproductiva col·lectiva, i contra les persones trans i els infants en particular. Encara que no ho reconeguin, està estretament relacionat amb la difusió de pànics morals sobre el futur demogràfic de la nació, i és per això que els pànics contra les persones migrades o els musulmans i els de les hormones o les cirurgies transgènere encaixen tan bé; tots dos ens parlen d’invasions, sigui la de les fronteres del país o la dels lavabos per part de persones trans.

El llibre transfòbic d’Abigail Shrier, Irreversible Damage, il·lustra una nena amb un forat a l’úter i ens ven un pànic moral sobre la infància i la idea que els nens, si són captats per la secta trans, no voldran tindre fills; que mentre els immigrants planegen un genocidi blanc el futur de la civilització és l’autocastració. Així que sí, ha estat bastant depriment haver de lluitar contra això, mentre que pel que hauríem d’estar lluitant és per l’atenció sanitària gratuïta i universal, l’habitatge i el pa i les roses per a tothom.

Crec que això que comentes és interessant perquè, tot i que el feminisme d’altres regions no té aquest llegat colonial, el moviment TERF dels països anglosaxons guia el feminisme transexcloent dels nostres països. Sortosament, als Països Catalans el feminisme popular és majoritàriament transfeminista, rebutja el prohibicionisme i no cau en els paranys dels feminismes enemics. Aquests sectors TERF, però, aprofiten precisament això per a criminalitzar-se, una de les seues estratègies polítiques preferides, acusant el feminisme popular de misogin, violent o d’atacar la llibertat d’expressió. Com responem a aquesta estratègia de criminalització?

Crec que és difícil, però la resposta hauria de provar de desmuntar aquesta narrativa de víctima que fan servir, tot i que l’ús victimista que fan de la categoria “dones”, com si fossin innocents, funciona molt bé per a un públic general. Rebutjar-ho és una jugada arriscada. Tanmateix, assenyalar la riquesa i el poder de classe de les feministes TERF podria ser útil. No ho sé. M’agradaria saber què en penses tu.

Bé, crec que els nostres contextos són prou diferents, perquè aquí als Països Catalans el moviment feminista és gairebé sempre transfeminista, i els únics sectors que s’empassen la victimització de les TERF i la criminalització del feminisme popular són la socialdemocràcia, la dreta o l’extrema dreta. Malgrat que és difícil respondre-hi en l’esfera pública, perquè elles compten amb recursos i contactes per a parlar a la televisió o ser al Parlament, la nostra resposta als seus atacs acostuma a ser precisament l’organització col·lectiva feminista.

Sí, sens dubte estan cancel·ladíssimes en els mitjans i plataformes més grans… [Comenta irònicament].

Passem a l’última pregunta. Històricament, hi ha hagut organitzacions comunistes que s’han negat a identificar-se com a feministes. En els darrers anys, hem observat un reatansament a aquestes posicions per part de noves organitzacions juvenils, encara que siguin conscients de la importància de l’opressió de gènere sota el capitalisme. Per què, malgrat les desviacions del feminisme, hauríem de continuar considerant-nos-hi? Quines són les potencialitats revolucionàries del feminisme?

Bé, les qüestions sobre identificacions mai no m’han entusiasmat gaire, però si hagués de triar em decantaria pel sí. Molts comunistes i anarquistes revolucionaris en la història han rebutjat el terme perquè, per a ells, significava un projecte burgès. Crec que d’alguna manera estic oberta a la possibilitat de lluitar contra l’opressió de gènere sense necessitat de fer-lo servir, però també defenso que buidar el terme de significat és potencialment un gran error. La lluita feminista no ha estat exclusivament patrimoni d’actors burgesos, cisnormatius, colonials o heteronormatius; d’aquestes feministes enemigues, oi? Si bé han dominat un cert tipus de relat canònic sobre el terme, buidar-lo de contingut i deixar-lo en les seues mans és una llàstima, tenint en compte que sectors proletaris, lumpenproletaris, socialistes i queer també han format part d’aquesta lluita sense necessàriament ser reconeguts. I com dèieu l’Ira i tu ahir, el feminisme és una forma poderosa que la lluita revolucionària contra el capitalisme pot adoptar en el cor de la gent. Trobo que el feminisme és una gran paraula que canalitza el desig col·lectiu d’acabar amb la dominació del treball i l’apropiació capitalista de la força de treball i que ens ajuda a pensar com hauria de ser una bona vida, en contraposició a la mena de forma quantitativa de vida que interessa al capital. Crec que el feminisme és una gran paraula, tal com teoritza Kathi Weeks, per posar l’accent en la prioritat de la cura per sobre de l’acumulació.

Bé, moltes gràcies per aquesta conversa. Esperem tornar-te a veure ben aviat a Barcelona presentant la traducció del teu nou llibre.

Estaria molt bé. Vaig a estendre la bugada.

[1] La cisitat (cisness en anglès) és un concepte desenvolupat per la teòrica Emma Heaney que va més enllà de la cisnormativitat i que defineix aquell règim social —institucions, pràctiques i discursos— que produeix i regula la diferència sexual, i que naturalitza la relació entre el sexe, el gènere i la funció reproductiva.