Les sensacions de por, incertesa i replegament ocupa molts espais en els temps actuals de la política. Les nostres vides avancen en un període convuls, de crisis i ruptures, de temps lents i a travessats per impasos, on les tendències destructives del capital es veuen accelerades i agreujades. Nous elements prenen centralitat: l’auge de l’extrema dreta reaccionària global, l’augment de les contradiccions interimperialistes juntament amb la reordenació geopolítica que l’acompanya, i la intensificació violenta dels processos d’extracció de valor; i, aquests, ens confirmen una de les frases més repetides en els darrers temps: sí, ens trobem en un nou cicle polític.

El reconeixement d’aquest canvi de cicle porta implícita la tasca de repensar les nostres formes d’acció. Una revisió de les nostres pràctiques, de les eines que tenim per agitar conflictes, i de les formes organitzatives per acoblar-les als ritmes i necessitats del moment, per ser capaces de detectar les mediacions que ens permeten avançar cap al nostre objectiu, i així orientar la nostra intervenció. Això, en el cas que ens ocupa, implica aterrar tota la política sexual radical examinant la sexualitat com un fragment del mirall trencat a recompondre i potenciar aquells elements subversius de les dissidències sexuals que amplien el camp dels conflictes de classe. Una tasca que com a militants revolucionàries dissidents afrontem amb la convicció que les lluites per l’alliberament sexual i de gènere són una eina clara per articular el subjecte de classe, ressituar el conflicte i avançar cap a un horitzó libidinal i emancipador per al conjunt de la classe treballadora.

Davant la magnitud de la tasca que ens proposem i conscients que tota conclusió que es pugui donar ha d’anar més enllà del terreny de l’abstracció, a través d’aquest article volem acostar-nos a la sexualitat des de la noció de crisis i albirar quins poden ser els llocs sobre els quals inscriure tota aposta sexual radical en la praxi real de la política de les explotades i oprimides.

Les nostres sexualitats en temps de crisis

Si partim de comprendre que cap aspecte de la vida capitalista –inclosa la sexualitat, els afectes, les cures i el desig– existeix de manera aïllada a la seva formació social, hem de reconèixer que l’organització del conflicte antagonista en aquests camps tampoc és aliena o externa a les relacions econòmiques que es donen en la nostra societat i, per tant, ha de ser qüestionada, discutida i actualitzada. Per això, és fonamental que aquelles militants que ens reconeixem sota el paraigua de les dissidències sexuals, siguem capaces de comprendre quines implicacions específiques tenen les crisis sobre les nostres vides i sobre les relacions socials de classe en les que ens trobem insertes.

Des de les coordenades marxistes, les crisis són llegides com un element fonamental del procés d’acumulació i la seva tendència cap al desenvolupament il·limitat de les forces de producció i reproducció. Un resultat necessari de la forma de producció capitalista que, mitjançant els seus imperatius cada cop més demandants en temps i recursos, xoca amb més virulència amb els límits de la seva riquesa. La irrupció de les crisis en el procés de reproducció del capital i els seus impactes sobre les cadenes d’acumulació no són deduïbles en abstracte, es troben emmarcats en contextos històrics concrets, però en el seu desenvolupament general observem la tendència a restaurar i ampliar el poder del capital. És per això que, en els temps de crisi, observem no només com es fan patents les contradiccions del mode de producció capitalista, sinó també com s’intensifiquen els seus mecanismes de dominació.

Les crisis del capital no són només un moment en el qual s’interromp l’acumulació: en el seu desenvolupament, també hi operen dinàmiques de poder per a restablir les condicions d’un nou cicle d’acumulació. Esdevenen tant un trencament com un punt de partida, una contradicció i un mètode de resolució del capital, una barrera i un “cicle rejovenidor de l’acumulació”. Aquesta ambivalència que travessa el paper de les crisis fa més complexa la seva definició, ens obliga a sortir de mirades deterministes que les conceben només com a signes de feblesa del poder del capital, i a apreciar que la prevalença de les dinàmiques que fan possible que el capital torni al seu curs depenen també de l’equilibri de forces del moment. Les seves possibilitats d’impugnació, de disputa, doncs, no han de ser menyspreades, i per això, les dissidències sexuals, no hauríem de ser alienes a la seva anàlisi.

Les turbulències que avui implica l’agreujament de les crisis múltiples, successives i entrellaçades, que travessen les nostres vides quotidianes es materialitzen en una reconfiguració dels règims sexuals i de les estructures que el sostenen. Una reconfiguració en com el capital es relaciona amb els nostres cossos i sexualitats dissidents, en com encaixen els nostres afectes, cures i desitjos en els seus circuits d’extracció de valor, i en com es tolera la nostra diferència sense posar en qüestió la base econòmica en la qual s’empara. Una reconfiguració que torna a regular quantes carícies són permeses perquè les dissidències sexuals no ens desviem del nostre camí en la reproducció del capital, i genera noves normes en el joc de la competència per drets dins dels Estats neoliberals.

Així, en aquest nou cicle polític reaccionari, experimentem l’auge de pànics morals i conservadors que reformulen les lògiques d’assimilació/acceptació dels nostres cossos i sexualitats en la norma capitalista. Veiem enaltits processos de desublimació, que disciplinen i controlen cada vegada més els nostres cossos, vides, afectes, cures i desitjos; i dinàmiques de reforç a postulats autoritaris, que fragmenten i desagreguen les dissidències en nom de la seguretat mitjançant forces policials, murs fronterers i drets restringits –quan no negats–. Ens trobem en un escenari advers per a aterrar una praxi política dissident en la qual la urgència de la resistència no esborri la necessitat d’articular una ofensiva de les subalternes.

Recompondre el mirall: col·lectivitzar la intimitat 

La noció de crisi i la seva comprensió des de la crítica a l’economia política alimenta la pulsió de trencar amb les aparences de la realitat social que el capital ha distorsionat. Ens assenyala que existeix una relació, una correspondència entre les relacions socials –la sexualitat, el gènere, la raça, la capacitat, etc.– amb els processos d’acumulació per despossessió que caracteritzen el capitalisme actual, que no és rígida, que evoluciona i es transforma a mesura que es reconfigura el capital, a cop de crisi i restauració. Ens dibuixa un mapa diferent, on es difuminen les fronteres entre vides privades i mode de producció capitalista, i en els traços de les opressions que marquen les nostres experiències deixen de tenir sentit si els analitzem per separat.

El prisma de la totalitat ens permet delimitar la nostra posició davant les teories de sistemes duals, triples o quàdruples, confrontant aquelles que en el camp de la política revolucionària situen l’opressió de gènere i l’heterosexualitat com precondicions lògiques del capital. Lluny de situar-nos en el terreny de les idees, aquesta confrontació ens mostra la importància teòrica de distingir en la nostra pràctica revolucionària entre els conceptes d’explotació i opressió, entre les nocions de condició lògica o conseqüència necessària, i de com de la seva comprensió diferència emergeixen apostes polítiques i estratègiques divergents. Per aquelles consideren que, a partir de les condicions individuals i específiques de vulnerabilitat i opressió que el capitalisme deriva i dona forma a les diferents formes d’explotació i que, després, a través seu, reprodueix les condicions específiques de vulnerabilitat, esdevé correcte pensar l’heterosexualitat com a base de l’economia. L’heterosexualitat, doncs, esdevé quelcom més que una orientació sexual: un mode de producció de persones que jerarquitza diferències anatòmiques i produeix una doctrina de la diferència sexual, com a “marca imposada per l’opressor” (Wittig, 1992). D’aquí emana una defensa del separatisme com a pràctica política necessària, i si ens situem en la seva tesi: com hem de compartir espais les dissidències sexuals i de gènere revolucionàries amb aquelles que són les nostres antagonistes? Tota política mixta seria una cooperació interclassista i irreconciliable amb un horitzó d’emancipació.

Aquest qüestionament pren un caire diferent des de les nostres coordenades. Per nosaltres, la classe no és una identitat: és una posició en el sistema, no una suma de dificultats individuals. Parafrasejant a Holly Lewis, la classe és la mistificació de totes les relacions socials per posar-les al servei de la producció de plusvàlua. Així doncs, des del prisma de la totalitat sostenim que és el procés d’acumulació capitalista el que produeix, o contribueix a produir, les diferents formes de jerarquia social i opressions com a conseqüències necessàries per a l’extracció i apropiació d’un excedent més elevat. Reconeixem una relació dialèctica entre la lògica d’acumulació capitalista –omnipresent, en moviment– i les jerarquies socials, que no succeeixen només en el pla abstracte: es troba travessada per les formes de relació social existents en el capitalisme. Tal com apunta Cinzia Arruza, això no significa que el gènere i la sexualitat no produeixin beneficis: la reproducció del règim heterosexual permet ocupar llocs superiors en l’ordre social, tenir un grau més elevat d’acceptabilitat, treballar en millors condicions que aquelles que es troben als marges, i disposar d’un accés privilegiat a la violència i dominació sobre les altres. L’heterosexualitat esdevé un dispositiu més en el repertori del capital per a la divisió i confrontació entre explotades i oprimides, dins d’una mateixa classe; i, per tant, el capital no és indiferent a ella, ni es relaciona de forma oportunista o contingent, la (re)produeix com a subproducte per a l’acumulació. La (re)produeix com a eina per assolir una taxa més elevada d’expropiació.

Aquesta relació entre el capital i la sexualitat és la que ens porta a les dissidències sexuals i de gènere marxistes, al llarg de la història, a treballar per recompondre el mirall trencat on es reflecteix la política de classes i visibilitzar que, sense les abjectes de classe treballadora, sense les nostres lluites, la reïficació capitalista continua operant i coartant l’emancipació sexual real de totes les explotades i oprimides. Per això, les lluites per l’alliberament sexual i de gènere són un espai de disputa política per al conjunt de la classe, un terreny fèrtil de lluita antagonista, que posa al descobert el caràcter ideològic i socialment construït de les estructures que sostenen els processos de producció i reproducció del capital. I que, al seu pas, despunta les costures de la intimitat capitalista i qüestiona com el capital regula i exerceix control sobre els nostres cossos, vides i sexualitats. Un despunti que obre la porta a fer dels nostres afectes, cures i desitjos, vehicles per al conflicte.

Organitzacions per a totes, organitzacions pel conflicte

A l’inici de l’article s’apuntava la necessitat de revisar tant les pràctiques com les formes organitzatives de les dissidències sexuals i de gènere per acoblar-les al moment actual, les nocions marxistes de crisi i de totalitat són part del nostre repertori estratègic per repensar-nos. Actuen com a eines que ens permeten reflexionar sobre quin rol tenim avui les dissidències sexuals i de gènere en les lluites que travessen les nostres realitats quotidianes, sobre com es relacionen les nostres organitzacions amb el conjunt de la lluita antagonista –i si no ho fan, preguntar-nos per què–, i sobre quin ha de ser el nostre paper en el desenvolupament de la lluita de classes.

Aquestes preguntes ens traslladen ràpidament al clàssic debat entre reconeixement i redistribució, i ens el fan més complex i alliberen la mirada deixant enrere les dicotomies simples que es plantegen al seu voltant. Se’ns presenta una conversa entre ambdues posicions, que debat amb qui llegeix el reconeixement només des del prisma de les polítiques d’identitat neoliberals i que vol restablir la dimensió col·lectiva de les identitats recordant les estructures comunitàries, obreres, de suport mutu i de subsistència que van acollir la identitat en tant que lluita en el passat i que segueixen fent-ho avui vers l’auge reaccionari. Per tant, la solució al debat no es troba en rebutjar la política de reconeixement per se, sinó a ser capaces d’ampliar la seva concepció vinculant-la a aquelles condicions materials, socials i històriques concretes que componen les nostres vides i fent d’elles, un lloc per al conflicte antagonista.

Tanmateix, el conflicte que ens permet avançar en l’autoorganització de les dissidències sexuals i de gènere de classe treballadora va més enllà de les lluites que advoquen pel dret a ser, viure, com a diferents. Això significa anar més enllà d’aquelles que redueixen l’horitzó de l’alliberament sexual i de gènere a una petició de ser iguals en la misèria. El nostre repertori d’eines per al conflicte ha d’apuntar a la superació d’aquestes dinàmiques que ens posicionen constantment en l’elecció entre guetització i adaptació, com si ambdues fossin receptes màgiques enfront de la precarietat, l’emergència residencial, el racisme, la violència LGBTI-fòbica…, i no estratègiques de fragmentació en les quals només guanyen aquells subjectes més visibles, menys incòmodes per la cisheteronorma i la reproducció social del capital.

Davant dels qui situen el conflicte en els confins de la identitat i escindeixen la sexualitat del conjunt de la realitat social que vivim també hem de ser cautes, especialment amb aquelles qui en el conflicte antagonista rebutgen tota qüestió relativa a la sexualitat i al gènere com a terrenys de lluita. És a dir, ni sexualitat com a fragment aïllat ni com a element de ceguesa col·lectiva enfront de les especificitats pròpies del capital sobre les dissidències sexuals i de gènere. El reconeixement en el marc de les lluites per la redistribució no succeeix de manera automàtica, ni la consciència que plantejar lluites contra la precarietat o en defensa dels serveis públics és parlar d’alliberament sexual i de gènere. L’heterosexisme i el cisexisme es troben entrellaçats quan, sota la percepció d’una realitat homogènia per al conjunt de la classe treballadora, es desdibuixa el paper de les opressions en les relacions de producció i reproducció del capital.

Llavors, quin tipus de conflictes diem que poden jugar un paper en la revisió i reconfiguració del moviment per l’alliberament sexual i de gènere? Són aquelles lluites, aquelles ruptures, que ens permeten a les dissidències sexuals i de gènere plantejar que la resolució de les nostres necessitats no pot donar-se únicament per a nosaltres. Conflictes que ens permeten desprivatitzar la sexualitat, l’afectivitat, el desig, el gènere i les cures en un sentit polític, desplaçar-les des de les coordenades pròpies de les dissidències i qüestionar-les des d’un prisma ampli pel conjunt de la classe treballadora. O és possible la resolució de la desfamilirització de les cures és una cosa que ha de resoldre’s de manera diferenciada entre dissidències sexuals i de gènere i les persones cisgènere? O la qüestió de l’accés l’habitatge ha de ser separada per la nostra orientació sexual, per la nostra vivència de gènere? O la defensa dels serveis públics no ha de donar-se per les dissidències sexuals i de gènere al costat de la resta de la classe treballadora? O les respostes davant l’auge reaccionari global han de ser separades? La nostra aposta pel conflicte s’inscriu des d’aquí, des de la certesa de què nosaltres –com a dissidències sexuals i de gènere i com a treballadores– formen part de la base social per la qual s’està lluitant, no només quan parlem de sexualitat, sinó del conjunt d’elements que ocupen i preocupen la classe que pertanyem.

Volem tibar el conflicte des de diferents coordenades: ser capaces de desplaçar-nos com a conjunt allà on existeix el potencia d’una lluita antagonista. Què significa això? Acostar els moviments per l’alliberament sexual i de gènere als conflictes que travessen al conjunt de la classe treballadora, posar en qüestió formes organitzatives, discursives i de disputa política cisheteronormatives, cisgènere i patriarcal; però, també, acostar aquells moviments i sindicats en els quals estem organitzades a les lluites per l’alliberament sexual i de gènere, reforçant que tota disputa en termes d’identitat ha d’anar de bracet d’una lluita redistributiva, ha d’anar de bracet amb una política de classe per a totes. Aquest diàleg ha de permetre’ns expandir i radicalitzar els conflictes, ampliar les nostres formes d’organitzar-nos i estratègies de lluita.

Conclusió: albirar un front de les explotades i oprimides

Si tota pràctica política a desplegar per part de les dissidències sexuals i de gènere ha d’actuar com a revers defensiu per a l’emancipació del conjunt de la classe treballadora, cal pensar en la superació de la dinàmica actual del moviment per l’alliberament sexual i de gènere. Allò que ens urgeix, encara està per construir.

Posicionar-nos a les dissidències sexuals i de gènere com a subjecte clau en la recomposició de classe no sols part de la pulsió per construir un futur nou de les explotades i oprimides, sinó també per reconèixer i donar espai a les experiències i pràctiques que avui ja existeixen i sembren al seu pas el futur que aspirem. És ser capaces de redirigir la nostra atenció: descentrar les polítiques d’identitat neoliberals i fer de tota política de classe una escletxa per a la construcció d’una política sexual radical. Que res del que passi sigui aliè a nosaltres perquè nosaltres no som alienes a res. Així, posar en acció ensenyaments de lluites concretes que hem vist com en els últims anys aconseguien entreteixir les lluites per l’alliberament sexual i de gènere amb pràctiques de sindicalisme social i autoorganització popular. Exemples d’això els trobem en l’experiència de les inverti·e·s en la lluita en defensa de les pensions a França, però també en el paper que ha jugat a l’Argentina l’Asamblea LGBTIQNB+ Antifascista en organitzar marxes àmplies en oposició al govern de Milei, i en el treball internacional que ha realitzat l’espai Queers in Palestine des de l’inici del genocidi. La seva acció política sorgia i sorgeix de les realitats que les dissidències sexuals i de gènere experimenten, però la seva proposta de resolució sempre anava i va més enllà d’elles mateixes.

A la vegada, això implica també ser capaces de desplaçar dinàmiques autoreferencials per a plantejar que en les nostres lluites també s’articula un subjecte més ampli que les mateixes dissidències sexuals i de gènere, impulsant que la política sexual radical es doni per totes les vies possibles. Aprendre de les experiències de lluita del nou sindicalisme als EUA: per exemple, del procés de lluita que va iniciar Starbucks Workers United, en el qual a través de demandes concretes dels moviments per l’alliberament sexual i de gènere van impulsar conflictes laborals que van potenciar la sindicació i van enfortir un pol de lluita contra la precarietat en sectors minoritzats en el panorama sindical. Apostar, per tant, perquè les nostres demandes, les nostres necessitats, puguin esdevenir eines per a la construcció de la solidaritat de classe.

És possible que avançar en aquesta direcció assenyali converses pendents i discussions no resoltes entre els espais que avui donen forma a les lluites per l’alliberament sexual i de gènere, però també emfatitza la necessitat de cuidar aquells espais transfeministes i anticapitalistes en els quals ens trobem organitzades i orientar-los cap al conflicte. I sí, també és possible que en temps d’auge autoritari, reaccionari i liberalitzador continuï sent una tasca necessària potenciar l’autoorganització de les dissidències, sense restar importància a la necessitat de desbordar els confins de les lluites per l’alliberament sexual i de gènere. En definitiva, és possible que allò que ens urgeix sigui convertir les pràctiques organitzatives de les dissidències sexuals i de gènere en eines al servei d’una política radical de totes, i enriquir la lluita anticapitalista des de les perspectives dissidents que emergeixen a l’interior de les lluites sindicals, antiracistes, anticapacitistes, feministes, ecologistes i antifeixistes. Una posició des de la qual situar enemics comuns i entreteixir-nos, des de la qual albirar un front de les explotades i oprimides que planti cada al capital.

Article original publicat en castellà a Viento Sur