Dies desprès de les Jornades Feministes del 2026 celebrades de la Fabra i Coats de Sant Andreu que conmemoraven 50 anys de les primeres Jornades Catalanes de la Dona ens trobem amb tres generacions de militants feministes catalanes vinculades a l’organització de les jornades. 

Una conversa sobre aquests anys 50 anys de moviment a Catalunya, i els principals debats, apostes i espais d’organització que els han travessat. 

Montserrat Cervera és una històrica del moviment feminista català i una de les primeres impulsores de l’espai de Ca la Dona, tot i que no va ser present en aquelles primeres jornades perquè es trobava a la presó represaliada per la seva militància comunista. Bárbara Ramajo és un veu més que coneguda del lesbofeminisme català, impulsora també de Ca la Dona i de la fornada de militants que van donar forma al moviment actual als anys 80. Milena Duch és membre de La Sal, i part de les militants més joves que s’han acostat també a Ca la Dona buscant fil històric i aprenentage acumulat. 

Parlem amb les tres durant una bona estona en el mateix lloc on es celebraven 50 anys enrere un espai fundacional pel feminisme català iniciat en la transició. 

Estem a l’edifici històric de la Universitat de Barcelona, a la plaça Universitat, on fa 50 anys es van celebrar les Primeres Jornades Catalanes de la Dona. Aquest cap de setmana se n’han celebrat les d’enguany, mig segle després. Què va suposar aquell moment per al feminisme català, com a punt pràcticament fundacional del feminisme actual? De quina genealogia era resultat, entenent que no apareixia del no res sinó que venia precedit per anys de franquisme, clandestinitat i organització? Què representa aquella trobada al Paranimf?

MC: Tu mateixa ho has dit: va ser un moment fundacional, però no venia del no res. I no només perquè feia un any que s’estaven preparant explícitament aquelles jornades. La majoria de la gent que hi participava feia temps que estava activa, i això és important d’entendre. Per a moltes va ser una primera experiència molt potent, però moltes altres ja estavem organitzades als barris, al moviment obrer o als partits polítics. Hi havia molta feina i molta reflexió acumulada, encara que el feminisme com a tal estigués poc explicitat.

Preparar unes jornades amb dones tan diferents va ser una aposta molt important. Jo no ho vaig viure directament perquè era a la presó, però sé el que va suposar per a les que hi van ser. Hi havia una voluntat molt clara de continuar juntes malgrat les diferències, que existien però gairebé no es perceben a les conclusions. Es va fer un esforç enorme per construir unes conclusions compartides, i això va ser fonamental. Van servir de referent tant per a la generació que sortia de la dictadura com per a les que han vingut després.

Amb quines conclusions centrals se surt d’aquelles jornades?

MC: Es parla de l’abolició de la família. Situar aquest tema va ser fonamental, tant per plantejar la família com un espai d’opressió com per desplegar reivindicacions concretes, com el dret al divorci.

També hi ha tota la qüestió de la sexualitat lliure: anticoncepció, avortament, dret al propi cos. Ja dèiem «avortament lliure i gratuït a la Seguretat Social». En aquell moment volíem que l’Estat se n’encarregués de tot. Després això va canviar. També es parla de coeducació.

Es parla pràcticament de tot excepte de la violència. Quan després ens hem preguntat per què no hi era, hem arribat a la conclusió que hi havia tanta violència, tan normalitzada i present a tot arreu —a les famílies, a la feina, a les presons— que fins i tot costava identificar-la com un tema específic.

Una altra qüestió fundacional és l’amnistia. I això incloïa les preses polítiques, les preses comunes i també tots els delictes vinculats al fet de ser dona: l’avortament, la prostitució… Reivindicàvem «Amnistia per a les dones».

Les jornades reunien dones molt diverses: cristianes, socialdemòcrates, fins i tot algunes de l’Opus Dei, que van acabar marxant. Però totes hi érem perquè la dona pogués reivindicar el seu espai. I moltes de les conclusions d’aquell moment, d’una manera o altra, encara avui continuen sent vigents.

El moviment feminista català ha tingut moments molt diversos des d’aleshores, de pujada i de baixada, de replantejament. Ca la Dona ha estat un espai estable al llarg de bona part d’aquests anys, molt vinculat a l’herència d’aquell moment. Vosaltres hi heu estat vinculades en èpoques diferents. Quin paper creieu que ha jugat?

BR: Ca la Dona té 37 anys, per tant és posterior a les jornades, però n’és una herència. Per entendre d’on surt cal recordar les Jornades Feministes Estatals del 1985, a Barcelona. Aquelles van ser les meves primeres jornades i són també les que van marcar el moviment feminista organitzat tal com l’hem conegut després.

Allà hi va haver un boom increïble. Es va practicar un avortament en directe, el lesbianisme va entrar de ple al debat i d’aquelles jornades van néixer les joves feministes de l’Eix Violeta, la Nostra Illa, el Grup de Lesbianes Feministes… I també la necessitat de tenir una casa pròpia. Fins aleshores ens reuníem a l’associació de veïns i vam decidir ocupar un local al carrer Font Honrada. Hi vam resistir molts dies davant la policia.

Això no s’ha d’oblidar. Molta gent veu Ca la Dona i pensa: «Aquest casa que teniu». Però aquesta casa ha costat molt. Vam passar per diversos locals fins que la gentrificació i l’especulació immobiliària ens van acabar portant a l’espai actual, que era una ruïna. L’Ajuntament ens va dir: «Tenim aquest local; si l’arregleu, és vostre». La casa que tenim avui és fruit d’anys de lluita i de moltes complicitats.

Vam tenir debats molt intensos. Hi havia qui no creia que ens poguéssim autofinançar, i al final ho vam aconseguir. Des del 1987 fins avui, Ca la Dona ha tingut un llarg recorregut polític, però la lluita per la supervivència ha estat sempre present.

MD: La nostra generació hi arriba més tard, en un moment en què el feminisme viu una eclosió que desborda el mateix moviment. Entra a les institucions, entra a espais que fins aleshores no s’havien definit mai com a feministes, i el mateix feminisme es converteix en un terreny de disputa.

Per a les que estavem a La SAL va ser molt important començar a preguntar-nos per què érem on érem i reconstruir les genealogies del moviment, entendre d’on venien els debats que teníem. Això és el que ens porta a Ca la Dona: la possibilitat d’un intercanvi polític entre generacions, de parlar amb companyes que han viscut tota aquesta història i d’accedir al Centre de Documentació.

És un espai molt desconegut i és un tresor. Hi trobes actes dels anys vuitanta amb els debats de l’època, però sobretot tens l’oportunitat de preguntar a qui els va protagonitzar: «Per què fèieu això?». Això et dona una profunditat històrica que costa trobar en altres llocs.

Per a moltes joves, Ca la Dona simbolitza precisament això: l’espai que ha mantingut el fil.

Heu apuntat un tema que us volia preguntar: la relació amb les institucions. És una tensió constant en el moviment feminista, i en els moviments populars en general. En els últims anys el debat sobre la institucionalització i els riscos de cooptació ha tornat a agafar força. Com heu navegat aquesta relació entre mantenir l’autonomia i, alhora, impulsar reivindicacions que necessàriament passen per les institucions?

MC: Aquest ha estat un dels grans debats al llarg de tots aquests anys. Hi ha una part del moviment que molt aviat va optar per desmarcar-se de les institucions. Nosaltres també hem volgut mantenir aquesta autonomia, però sempre hem tingut una idea molt clara: els diners públics també són nostres i els volem gestionar.

Crec que hem aconseguit mantenir força bé la independència. No hem deixat de fer res per rebre subvencions. Sempre hem defensat que les institucions són una cosa i nosaltres una altra. Ara bé, és cert que el control institucional és cada vegada més gran i això ho fa tot més complicat. Sempre ha estat una relació incòmoda, encara que hagi anat canviant segons les èpoques.

Jo mateixa, de vegades, penso que m’agradaria trencar qualsevol vincle amb les institucions. Però l’espai on som és de l’Ajuntament de Barcelona i això també condiciona. Al llarg dels anys ens hem relacionat amb governs molt diferents i, sincerament, ens ha donat menys problemes dels que imaginàvem. 

La nostra premissa sempre ha estat la mateixa: no deixar de fer res per la relació amb la institució i mantenir una relació cordial amb les feministes que hi treballen. Evidentment, elles també viuen moltes contradiccions, però en alguns moments aquesta relació ens ha ajudat molt. Ens permetia fins i tot anticipar debats que acabarien arribant a l’agenda institucional.

És una relació plena de contradiccions, però la volem mantenir. Quan ens retreuen que rebem diners públics, la resposta és molt senzilla: sí, perquè aquests diners també són nostres.

MD: Aquest debat no és exclusiu del feminisme; travessa tota l’esquerra. Fins on entres a les institucions? Fins on jugues aquest joc? I fins on pots mantenir l’autonomia per preservar la radicalitat política?

Jo crec que la radicalitat del discurs s’ha mantingut. Ara bé, quan passes a dependre d’un espai que és de l’Ajuntament inevitablement has de fer equilibris. L’important és que aquest debat continuï viu i que la dependència material no acabi convertint-se també en una dependència política.

Una altra de les tensions històriques és la relació del moviment feminista amb la resta de l’esquerra política, amb els partits, les organitzacions i els altres moviments populars. I també la qüestió de l’autonomia, en relació amb la no-mixticitat, que continua sent un debat viu. Com creieu que s’ha anat transitant aquesta tensió al llarg dels anys? I en quin punt penseu que s’hauria de situar avui el moviment feminista?

BR: Tu ho has dit: és històrica. Quan es parla de les genealogies feministes a l’Estat espanyol sovint es contraposa el feminisme de la igualtat i el de la diferència. Aquí, en canvi, el debat recurrent ha estat un altre: doblemilitància o moviment feminista autònom.

Aquesta relació ens ha travessat durant tots aquests anys i ha tingut moments molt diferents. A les Jornades Estatals de Granada el moviment feminista es va partir en dos precisament per aquesta qüestió. D’allà surt el corrent de les feministes independents, que representa aquesta genealogia autònoma. La Coordinadora Feminista, Ca la Dona i la genealogia que nosaltres representem venen principalment de l’altra tradició. Jo, de fet, militava a la Lliga Comunista Revolucionària (LCR), per tant era doblemilitant.

El que vull dir és que la nostra genealogia ha tingut molta relació amb l’esquerra, amb l’extrema esquerra. Als anys vuitanta tant la LCR com el MCC (Moviment Comunista de Catalunya) van posar en escac l’Estat més d’una vegada.

MC: Llàstima que no ho vam aconseguir.

BR: Però aixecàvem moviments, fèiem accions… La LCR i el MCC van estar sempre molt bolcats en el moviment feminista i en l’alliberament sexual. La relació amb l’esquerra ha estat molt fluida.

Als noranta hi ha un canvi de paradigma. Hi ha una desfeta d’aquests espais i moltes que érem doblemilitants deixem de ser-ho. Però no es perd una ideologia profundament d’esquerres ni la participació activa en altres espais anticapitalistes. La relació continua sent-hi perquè la nostra pròpia història venia d’allà.

MC: D’una part, el feminisme independent i autònom també forma part de la fundació de Ca la Dona

BR: D’una part. Jo parlo de l’espai de Ca la Dona i d’on ve Ca la Dona. Després hi ha la genealogia del feminisme independent.

MC: Hi ha una cosa que crec que hem d’explicar a la gent jove. Les dones d’aquestes organitzacions formaven part també d’algun grup de Ca la Dona, encara que tothom sabés que eren doblemilitants. 

És diferent. Les relacions anteriors estaven molt més imbricades i, al mateix temps, defensaven l’existència d’un moviment feminista autònom. S’entenia que tu podies formar part de Dones Antimilitaristes i, a banda, reunir-te amb la gent amb qui tenies afinitat en un partit o una altra organització.

Als partits, com a tals, a les manifestacions els exigíem que es posessin al darrere. Que vinguessin tots, però que no ens emprenyessin.

A Barcelona sempre hem estat de les més pactistes de l’Estat. En molts llocs les manifestacions eren només de dones, i nosaltres fins avui hem continuat donant espai a qui volíem que hi fos per donar suport. Això també responia a una voluntat que la lluita fos global, que les lluites s’impregnessin mútuament. Amb totes les contradiccions que això ha tingut, com qualsevol relació amb moviments mixtos.

BR: Al llarg d’aquests anys hi ha hagut maneres diferents d’entendre la relació entre autonomia i doblemilitància. Les independents optaven per una militància no mixta com a posicionament polític. Però des de la doblemilitància també es tenia molt clar que el moviment feminista havia de tenir agenda pròpia i que la relació amb els partits havia de ser una aliança.

No és el mateix que un partit es posicioni al costat del moviment feminista que gent que ve del partit intenti tirar endavant l’agenda del partit dins del moviment feminista. Aquesta diferència continua existint.

MD: També hi ha hagut altres recorreguts. Moltes militants ens hem socialitzat políticament en espais mixtos —l’assemblea de joves del poble, per exemple, com és el meu cas— i després hem conegut el feminisme. Per diferents qüestions, moltes hem acabat militant en el feminisme autònom.

Aquí és molt important remarcar la no-mixticitat perquè, en aquest moment de reacció davant l’auge del feminisme, s’intenta deslegitimar. Es presenta com si fos una qüestió de seguretat, com si fóssim unes paranoiques que necessitem espais no mixtos per sentir-nos segures. I no és això.

La no-mixticitat és una estratègia de legitimitat política. Ens permet tenir una agenda pròpia, marcar els nostres tempos i decidir què és urgent. També parteix d’entendre el feminisme com una lluita universal, no com una lluita sectorial. El que ens passa a les dones, lesbianes i trans és universal i tenim tota la legitimitat per construir un moviment propi que, òbviament, fa aliances amb qui faci falta.

MC: M’ha fet gràcia que a les jornades d’enguany tornés a sortir el debat sobre la doblemilitància. Per mi era un debat molt dels anys setanta i vuitanta. El que passa és que ara molta gent parlava d’una altra cosa: de militar al moviment per l’habitatge o al moviment contra la guerra i, alhora, al moviment feminista.

Aquí parlem d’un altre tipus d’aliances. Si diem que volem posar la vida al centre, aquestes aliances són fonamentals.

Les dones que militen on vulguin dels moviments socials. Però allà on siguin, que s’agrupin també com a dones, perquè sempre hi haurà coses que podran reivindicar millor juntes.

Hi ha tot un nou debat al voltant de la inclusió o no inclusió dels homes al moviment feminista. També sobre la importància de repensar la masculinitat. Teniu alguna opinió sobre aquest debat? Per què creieu que ara ha recuperat centralitat?

BR: Aquesta centralitat de la presència o no dels tios hi ha estat sempre. Una de les coses que més ens ha costat mantenir són els espais no mixtos. Fins i tot hi ha feministes que no ho acaben de veure clar i has d’estar constantment defensant-los.

Jo ho veig molt clar: si hi ha una opressió que et travessa i necessites un espai per pensar-la i organitzar-te, ja està. El fet que tornem una altra vegada a aquest debat…

MC: Hi ha una part de la crisi de les masculinitats heteronormatives que una part dels tios de l’esquerra sent molt seva. A les nostres jornades ja se’n van trobar uns quants. Als anys 2000 van començar a aparèixer grups d’homes per discutir i despatriarcalitzar-se, que en deien.

Alguns d’aquests grups van ser demencials, perquè hi van acabar apareixent pares separats que venien a posar condicions a les dones. Hi va haver una part d’aquest moviment que va ser horrorosa.

D’altres, en canvi, eren molt macos. Hi havia homes que realment intentaven pensar com desmasculinitzar-se. És un tema que ha quedat obert. Ara hi ha dones que tornen a dir: «Que es tornin a reunir i que vegin què estan fent.» No és una cosa gaire majoritària, però fa uns anys ja hi havia gent que parlava de construir un moviment mixt. No sé si ara això torna, però hi va haver una època en què, dins dels sectors més radicals, aquest debat existia.

El tema de la masculinitat és important perquè, si els homes no prenen consciència que són patriarcals, no anirem enlloc. Crec que és un debat que anirà reapareixent.

BR: Perquè ha sortit tota la vida!

MD: Jo crec que també és significatiu que, cada vegada que vivim un auge reaccionari, reaparegui el debat sobre les masculinitats. Això ho haurem de començar a estudiar. Perquè són moments en què ens desplacem cap a la reforma.

BR: Una altra vegada a parlar dels homes.

MD: No hi ha cap altre moviment polític que s’estigui plantejant la mixticitat amb qui sosté el sistema que oprimeix les organitzades. En una assemblea de llogateres no convidaràs el rendista perquè vegi com pot deconstruir-se com a rendista.

De vegades també tenim aquest síndrome de la impostora com a moviment. Sempre hem de ser més inclusives. Sempre més inclusives. I al final serem tan inclusives que desapareixerem com a moviment, perquè acabarem obviant l’opressió que ens havia portat a organitzar-nos.

També hi ha un problema de marc polític, i això és una cosa que ha sortit molt en aquestes jornades. Què és el feminisme? Reconèixer que hi ha homes i dones, celebrar la diferència i dir que som totes molt lliures i molt guapes, com explica la Jule Goikoetxea? O el feminisme és la lluita per acabar amb aquestes categories, com planteja Monique Wittig?

De vegades ens oblidem d’aquests marcs perquè acabem agafant marcs propis de l’esquerra liberal. Això li passa a tota l’esquerra. Crec que hem de tornar a un marc que recuperi la radicalitat del terme feminisme.

Diverses de vosaltres veniu d’una tradició o de moviments directament lesbofeministes. Quins són els temes que s’han ajudat a posar sobre la taula des d’aquí? És un espai que ha aportat enfocaments diferents sobre certes qüestions que, si no, no haurien irromput en l’agenda feminista?

BR: Jo parteixo de la idea que el moviment feminista és una trama lesbiana. No s’entén la història del moviment feminista sense entendre la història del moviment de lesbianes. De fet, està tan imbricada que aquesta és, precisament, la meva crítica. Les lesbianes del moviment feminista estan tan fusionades amb el feminisme que moltes vegades han perdut la necessitat de tenir autoconsciència lesbiana com a subjecte polític, perquè el sentit de pertinença és el moviment feminista.

En un món patriarcal, estar en un lloc on només hi ha ties és un luxe, com a lesbiana. Jo sempre dic que, per a mi, el moviment feminista ha estat un gran armari. I ho agraeixo moltíssim. Però les lesbianes, dins del moviment feminista, hem hospedat el subjecte polític dona i el cos dona, i moltes —no totes— ens hem quedat aquí. D’altres han començat a pensar com a lesbianes.

El moviment feminista i el moviment lesbià són molt difícils de destriar. Tant, que la teoria feminista s’ha construït sobre la teoria lesbiana: en diàleg amb ella, però també des del seu no-reconeixement. Què passa? Que cada vegada que la teoria lesbiana, o les lesbianes mateixes, han pres consciència de si mateixes i han desenvolupat una teoria pròpia, han provocat un trauma de separació dins del moviment feminista.

Hi ha diversos moments històrics en què això ha passat. Per a mi, el més emblemàtic és el del moviment feminista francès, el 1981, perquè va tenir repercussions aquí, a Itàlia i a molts altres llocs. És quan, a partir de la idea de Monique Wittig que les lesbianes no són dones, el moviment feminista francès es trenca en dos. Però no és l’únic cas.

Tinc la sensació que cada vegada que les lesbianes s’autodefineixen com a lesbianes, pensen com a lesbianes i tenen una energia lesbiana, passen coses dins del moviment feminista que el traumatitzen. I aquest trauma gairebé sempre s’ha expressat en un silenciament de les lesbianes dins del moviment feminista.

MC: Crec que és veritat. Tot i que la trama lesbiana travessa el moviment des del començament —amb persones concretes, més enllà de les idees—, les lesbianes sempre s’han queixat que no hi havia un reconeixement específic de les lesbianes. I també és veritat. És una contradicció molt gran.

Hi ha hagut discussions, per exemple al voltant del 8 de Març, amb lesbianes organitzades reclamant que s’hi incorporessin determinades reivindicacions i discutint-ho amb altres feministes… que també eren lesbianes.

MD: Això materialitza molt bé la frase de la Wittig que les lesbianes no són dones. Per això ara diem dones, lesbianes i trans. Que el subjecte polític es desplaci serveix precisament per ampliar els marges i ampliar el marc.

Jo crec que l’experiència lesbiana ajuda molt a portar el feminisme més enllà. No només al dret al divorci o a l’abolició de la família, sinó a la radicalitat mateixa de la qüestió feminista. És el que permet continuar avançant.

El moviment feminista també ha funcionat moltes vegades com un moviment lesbianitzador. I no només en el sentit de la pràctica sexual, sinó com a marc polític, com a marc mental i com a manera de viure la politització de moltes dones.

I és molt cert el que explica la Bàrbara, perquè continua passant. Les lesbianes funcionem moltes vegades com un engranatge dins del moviment feminista a l’hora de fer avançar debats o sostenir processos. Moltes som lesbianes i quedem absolutament invisibilitzades dins d’aquest mateix engranatge.

L’Assemblea 8M n’és un exemple molt gràfic. La manifestació del 8 de Març la sostenim moltíssimes lesbianes organitzades i, moltes vegades, ni tan sols apareixem al manifest. Som les que estem allà perquè allò surti, perquè no es trenqui, perquè quaranta col·lectius puguin continuar parlant entre ells, tothom cedeixi una mica i la manifestació acabi sortint.

Hi ha també un cert retorn familiarista i un cert conservadorisme social que acaba permeant fins i tot dins de la gent feminista i militant, una mena de renormalització de determinades estructures i formes de viure. Tornar a posar sobre la taula debats com l’abolició de la família —que venen, en gran part, d’aquests espais— és també una manera de tornar a trencar aquesta permeació del conservadorisme.

MC: Clar. Ara es parla molt de la diversitat de les famílies, i és veritat que hi ha hagut un canvi molt gran. Però també hi ha una forma d’integració pensada per cooptar les dissidències, una mica com fa Israel amb el pinkwashing. D’alguna manera, el conservadorisme també s’aprofita d’aquests canvis mentre la família tradicional continua ocupant el centre. El feixisme i l’extrema dreta la tornen a presentar com l’única opció possible.

MD: Això és una tensió clàssica entre reforma i revolució. El Grup de Lesbianes Feministes, del qual parlàvem abans, quan sobretot els gais estaven lluitant pel matrimoni igualitari, va sortir dient: «Nosaltres estem en contra del matrimoni civil.»

Òbviament, l’accés al matrimoni igualitari és una victòria en molts sentits. Però també va desfer molt moviment. «Ja tenim matrimoni, ja som lliures.»

L’objectiu hauria de continuar sent un altre: que per accedir a drets no haguessis de passar pel matrimoni. O que tenir parella no et donés accés a drets que no té la resta.

Un dels temes que no va entrar a formar part de les Primeres Jornades és el de les violències, que després s’ha convertit en un dels grans eixos del moviment feminista.

MC: És un tema que apareix immediatament després. Quan comencem a parlar de violències ho fem molt centrades en els violadors de carrer i en la capacitat d’autodefensar-nos davant d’això. Més endavant ens adonem que la part més important de les violències es dona dins les famílies i les llars, i desenvolupem una comprensió molt més complexa del que són les violències i de per què operen, més enllà del «muerte al violador».

La conclusió és que sense violència no es manté el patriarcat. La violència contra el cos de les dones és un element estructural del sistema. El patriarcat no pot sostenir-se sense la violència contra les dones i els col·lectius oprimits. És una de les eines que té per ordenar i controlar.

A partir d’aquí s’han anat generant estratègies. També les institucions han traslladat part d’aquesta feina a l’àmbit legislatiu. Hi ha lleis sobre violència que són fantàstiques sobre el paper, on hem pogut incorporar moltes de les reivindicacions del moviment, però després ni s’apliquen ni s’entenen. I torna a aparèixer la necessitat d’organitzar grups autònoms per reivindicar-les, per acompanyar-se i per ajudar-se.

Ja heu anat apuntant les diferents estratègies i maneres d’encarar aquesta qüestió al llarg dels anys. Què hi afegiríeu?

MD: Jo crec que ha acabat sent un tema central també perquè és la manera com moltes dones s’han polititzat en el feminisme. La mateixa experiència de ser dona en aquest món et porta a veure la violència i t’acaba polititzant. Malauradament, moltes dones han passat per experiències de violència masclista.

MC: Gairebé totes, en algun moment de la seva vida.

MD: Portar aquest aprenentatge cap a la institució familiar —que és un dels espais on s’exerceix més violència i explotació explícita contra les dones— i polititzar-lo genera molta resistència. També perquè ha implicat assenyalar tota l’esquerra: ningú n’està lliure. No hi ha espais purs. Ens passa el mateix que passa al conjunt de la societat.

Tota aquesta feina ha generat moltes contradiccions i, moltes vegades, aquestes contradiccions han estat difícils de traslladar a les institucions. És molt difícil representar legalment com opera la violència masclista més enllà dels tòpics. També perquè és una de les qüestions més dures de les quals parla el feminisme.

Moltes vegades se sent dir: «D’això ja se n’ha parlat molt. Hi ha hagut un ministeri parlant-ne tota l’estona. Sempre esteu amb el mateix.» Però és que aquest és el moll de l’os. El patriarcat se sosté sobre això. És la manera de disciplinar socialment tothom per mantenir un sistema d’opressió i explotació.

BR: De vegades se m’oblida que jo he crescut en una societat on, de nena, els xavals del meu carrer em posaven mà a mi i a totes les altres. I també d’adolescent. Anaves al cinema i, només per passar fins a la teva cadira, et posaven mà. Estava absolutament normalitzat i, fins i tot, celebrat: «Mira mi niño cómo le mete mano.»

Venim d’aquí. I, realment, la societat de l’Estat espanyol ha fet un canvi vertiginós, també en comparació amb altres societats. Hi ha hagut una combinació entre les lluites socials i el fet d’haver aconseguit algunes lleis que ens emparen.

El matrimoni igualitari, per exemple. Jo al principi hi estava molt en contra. Però després vaig començar a pensar que potser també era una manera que no fos jo qui hagués de sortir de l’armari, sinó que fos tota la meva família qui hagués de sortir-ne.

També em vaig adonar que el matrimoni igualitari va ser una carta de ciutadania per a la població LGTB. De sobte, els debats sobre l’adopció pràcticament s’han acabat. Podem discutir —i és important fer-ho, com planteja la Butler— qui queda dins i qui queda fora d’aquesta ciutadania. Perquè, al final, continua sent una ciutadania blanca i amb papers. Però també és cert que ens dona una condició de ciutadania. I jo el que vull és que tothom tingui aquesta condició.

MC: És que moltes d’aquestes lleis han sorgit de propostes dels moviments.

MD: Això és importantíssim. Ens acostumem molt ràpid als canvis. Entenc perfectament el debat i em sembla imprescindible, però quan es critiquen determinades lleis feministes perquè no són prou radicals, o es qüestiona que l’Estat reguli certes qüestions, de vegades ens oblidem dels canvis que això provoca.

Jo ho he viscut directament i tinc trenta-tres anys. Som a les antípodes de fa quinze anys. I això és un mentrestant. Jo crec que arribarem molt més lluny.

De vegades sembla que l’Estat sempre hagués incorporat la perspectiva feminista i que ara simplement produís debats des de dins. Però la llei del «només sí és sí» no és una ocurrència de la Montero. El Ministeri, en aquell moment, té la lucidesa d’incorporar moltes ties que venien del moviment feminista perquè tradueixin legislativament reivindicacions que feia anys que s’estaven plantejant.

Això no vol dir que el moviment feminista sigui de Podem. En absolut. La majoria no ho som. Però sí que vol dir que, a nivell legislatiu, avui la qüestió de les violències està recollida d’una manera molt més rigorosa del que ho estava abans. I això és importantíssim.

La consciència feminista ha desbordat la gent organitzada políticament en el feminisme. I moltes vegades aquesta consciència ha passat per l’experiència de les violències. Això és un canvi molt important.

Es veu també demogràficament: cada vegada hi ha més dones que no es casen i més mares solteres. Això és fruit d’una consciència social del que suposa casar-se amb un home. No és cap altra cosa.

Surten polítics molt preocupats per la demografia, però és que anem cap aquí.

MC: Que hi hagi més feministes, encara que no estiguin organitzades, també és un triomf. Tot i que la necessitat d’autoorganització continua sent imprescindible.

MD: Aquesta consciència de preguntar-te: «Jo, com a dona, on em posiciono?»

BR: Hem passat que dir-te feminista fos una cosa mal vista, als vuitanta, als noranta i fins i tot als dos mil, a què, de sobte, dir-se feminista és el que mola.

MD: Tothom es diu feminista.

BR: El feminisme ha desbordat la societat. Va desbordar els carrers amb les vagues feministes, aquí i a nivell internacional. Aquest capital feminista és molt valuós. El que passa és que hi ha una gran diferència entre la consciència feminista social i l’autoorganització feminista. Aquí és on ens hem de preocupar més.

Les xarxes socials també permeten que molta gent, des de la ruralitat, pugui connectar, mantenir una consciència feminista i fer coses sense tenir espais organitzatius. I està molt bé. També és una forma d’organitzar-se. Però continuo pensant que és molt important tenir espais físics, arrelats, com Ca la Dona.

MC: Crec que aquesta consciència era molt present durant aquestes jornades. La necessitat de trobar-nos.

A Ca la Dona sempre hem defensat l’autodefensa i l’autoorganització com un lema central. És la manera de mantenir la no-mixticitat i la lluita directa contra el patriarcat, contra el sistema patriarcal i colonial.

Aprofitant això que dèieu del sistema patriarcal i colonial, crec que un dels reptes d’aquests anys ha estat traslladar aquesta crítica també cap endins. Ens cal fer autocrítica perquè continua sent un espai majoritàriament de dones blanques. Hem fet aliances, hem construït vincles i estem molt millor que fa deu anys, però encara hi ha coses pendents.

BR: Jo aquí també vull trencar una llança a favor nostre. La lluita contra el racisme ha de ser estructural i ens hem de continuar mirant: abordar la blanquitud, la ceguesa blanca i tot això és imprescindible.

Però també és cert que la història de Ca la Dona s’ha construït amb molts grups que no eren blancs. Sense anar més lluny, les dones gitanes o les de E’Waiso Ipola han format part de Ca la Dona en moments en què a molts altres moviments pràcticament no hi havia ningú que no fos blanc. Això també s’ha de posar en valor.

MD: Nosaltres tenim una certa tendència —que està molt bé, però també pot arribar a ser immobilitzadora— a una autocrítica incapacitant. Sempre som molt conscients de tot allò que no estem fent prou bé.

Com a moviment feminista no deixem de tenir les mateixes mancances que té tota l’esquerra en el nostre context. No ens podem abstraure del marc en què vivim. Falta organització al moviment feminista, però també falta organització a l’esquerra en general. Hi ha una desorientació absoluta.

Els moviments socials continuen sent una de les principals formes d’organització política que tenim a Catalunya, però també ens hem de preguntar quina funció estan fent avui. Hi ha molts debats pendents. Cada vegada costa més militar. La implicació i la constància que requereix participar políticament en un espai col·lectiu fan que sigui difícil sostenir les organitzacions.

Les xarxes socials també són molt tramposes. Hi ha gent que, pel fet de ser molt activa difonent discursos polítics, viu una mena de ficció d’activisme. Però l’activisme és una altra cosa. On és el conflicte? On és l’organització?

En això compartim la mateixa crisi que viu tota l’esquerra.

Ja heu apuntat alguns dels reptes que tenim per davant. Però abans d’acabar us volia preguntar una última cosa: quina diríeu que és la idiosincràsia pròpia del moviment feminista català?

BR: Jo crec que sí que existeix una idiosincràsia pròpia. És un moviment de base, lluitador, que ha sabut teixir una xarxa molt plural i incorporar subjectes polítics diversos dins del mateix moviment feminista, amb una preocupació constant perquè aquests subjectes siguin visibles.

El fet de parlar de dones, lesbianes i trans n’és un exemple. No és un llenguatge que aparegui el 2019; és una marca històrica del feminisme català.

Jo vinc d’una generació en què sortir als mitjans era gairebé impossible. Ens vam penjar de grues, vam ocupar la columna de Colom, vam fer de tot i no sortíem enlloc. Per això, veure ara TV3 retransmetent en directe tota la manifestació del 8 de Març amb companyes amb micro en mà parlant de dones lesbianes i trans o la vaga feminista continua impressionant-me.

El moviment feminista català és molt particular perquè no és transexcloent, i això avui és molt important. Tampoc és putòfob. Les putes i les trans han format part del nostre moviment des de sempre. Són les nostres companyes.

És un moviment divers. Encara massa blanc? Sí. Ens queda molta feina per fer? També. Estem disposades a parlar dels nostres privilegis? Per descomptat.

Però només cal sortir una mica de Catalunya per veure que el feminisme català té unes característiques pròpies.

MC: També és veritat que al País Basc —i en part també a Madrid— hi ha sectors del moviment que s’assemblen força al nostre.

MD: Sí, però crec que al País Basc han aconseguit mantenir encara més autonomia a l’hora de decidir quins debats entren al moviment i quins no. Nosaltres tenim Barcelona, que és una ciutat globalitzada des d’on entren permanentment els marcs del debat espanyol, però també molts marcs anglosaxons. Això, de vegades, també ens ha desorientat a l’hora de marcar una línia pròpia.

I això es veu molt bé en el debat trans. A les preparacions de les vagues del 2017, 2018 i 2019 venien dones directament de Madrid o d’Oviedo, amb la maleta, a intentar fer fora les putes de les assemblees del 8M. I tota l’assemblea s’aixecava dient que les que havien de marxar eren elles.

Hi ha hagut intents de cooptació per part d’alguns grupuscles —que ara també existeixen aquí—, però han estat molt artificials. No tenien cap arrelament al moviment.

MC: També hem aconseguit que les institucions i els partits no tinguin el pes que tenen, per exemple, a Madrid. Aquí no veuràs una manifestació encapçalada per ministres. Sempre hi ha hagut la voluntat que el moviment feminista mantingués la seva autonomia.

MD: I això té molt valor en un moment de gran professionalització. Ho parlàvem aquests dies: al moviment obrer li va passar una mica el mateix amb els alliberats sindicals i l’entrada a les institucions. Quan una part de la lluita es professionalitza pots acabar perdent moviment.

Crec que a Madrid aquesta crisi va ser molt forta. Amb l’entrada de Podem al govern hi va haver un sector del moviment feminista que pràcticament va desaparèixer. Elles mateixes n’han fet autocrítica.

MC: Als anys vuitanta aquí també hi va haver un procés d’institucionalització. Moltes feministes van entrar a treballar a les institucions, sobretot en àmbits com les violències o la salut.

BR: I també a l’acadèmia.

MC: Sí, i va ser un cop fort per al moviment. Evidentment que hi ha feministes a les institucions, sobretot tècniques que fan una feina molt important. Però una cosa és això i una altra el moviment. El moviment feminista és el moviment feminista autònom; a les institucions hi ha dones feministes.

BR: Quan als anys noranta i dos mil moltes companyes van marxar cap a les institucions, els partits o la universitat, nosaltres vam viure una crisi molt forta. Ens preguntàvem què estava passant.

Amb els anys també n’hem vist la part positiva. Les acadèmiques feministes van formar generacions de joves que després van arribar al moviment. Quan vam començar les primeres escoles feministes hi venien moltes noies que havien tingut professores feministes a la universitat.

MC: El moviment feminista català té una idiosincràsia molt marcada. I el fet que existeixi Ca la Dona ha estat fonamental perquè aquesta manera de fer s’hagi mantingut. Ca la Dona, i molta altra gent, és clar. Però sense aquest espai seria molt difícil entendre el feminisme català.