«Si som generosos amb Jordi Pujol i el seu llegat podem dir que va posar les bases perquè Catalunya continués existint com a nació […] Ens va donar unes ales, però les va retallar molt petites.» Que Manel Vidal, que no acostuma a fer concessions, dediqui aquestes paraules del seu llibre a Jordi Pujol, com les d’un fill a un pare que no pot deixar d’estimar, resulta significatiu. No podem culpar Manel Vidal de no tenir el coneixement històric necessari per allunyar-se dels llocs comuns, sinó que és la cultura catalana mateixa la que, a través d’ell, ens parla de l’hegemonia pujolista. Una hegemonia que, com tota hegemonia, va reconfigurar la memòria històrica per situar Pujol com a «pare de la pàtria». 

En aquest breu retrat biogràfic-polític del personatge, distingim entre tres fases o moments del pujolisme: subalternitat, reacció i hegemonia. La primera fase engloba el període que va des del despertar polític de Pujol fins a finals dels setanta. El pujolisme té dos orígens simultanis i paral·lels: el component de reconstrucció del catalanisme catòlic conservador de postguerra, del qual Pujol esdevindrà un dels principals referents després dels Fets del Palau de 1960, pels quals serà empresonat, i el component de reforma intraburgesa. Identificant «una alta burgesia catalana decadent i dimitida», Pujol es proposa reconstruir el dinamisme d’aquests sectors, i amb aquesta voluntat inicia el seu propi projecte empresarial amb Banca Catalana, destinat a suplir el dèficit financer del capital català. Quan, durant els seixanta, s’anirà consolidant una clara preponderància de l’esquerra al si de l’antifranquisme, Pujol abandona la militància política activa i es dedica a desenvolupar una acció pròpia amb els excedents que li proporciona la condició de banquer; l’etapa que ell anomena de «fer país». Pujol finança iniciatives com Edicions 62, Enciclopèdia Catalana o Rosa Sensat, però es troba amb la contradicció que estan liderats per intel·lectuals predominantment marxistes, fet que el porta a tallar els fons en diverses ocasions. Pujol es manté a l’interior de l’antifranquisme tot i que no participa activament en els seus moviments socials ni en les instàncies unitàries fins a la segona meitat dels anys setanta. A partir de la fundació de CDC a finals de 1974, el pujolisme es constitueix com una força política rellevant però clarament subalterna en el panorama de l’antifranquisme català, hegemonitzat per l’esquerra i els moviments socials. Durant aquells anys de subalternitat, el pujolisme tendeix a situar-se a l’interior dels consensos i de la política unitària, escorant-se cap a l’esquerra, i és a les primeres eleccions al Parlament, el 1980, quan CiU fa el gran salt quantitatiu i qualitatiu: passa de ser la tercera o quarta força política de Catalunya, per darrere de socialistes i comunistes i similar a la UCD, a guanyar per sorpresa les eleccions.

A les seves memòries, Pujol situa amb claredat el pas a aquest segon moment del pujolisme, el moment de la reacció contra l’hegemonia de l’esquerra: «[Estàvem] submergits en una atmosfera que donava per fet que Catalunya esdevindria l’avançada i el baluard del socialisme a Espanya. D’un socialisme en aquell moment no gens socialdemòcrata. Fins que, al final de tot, em revolto contra mi mateix i contra el nostre conformisme polític. Em revolto i reacciono. Em canso d’escoltar els arguments de moda dels quals fins i tot els meus estan intoxicats.» Durant aquest breu període de reacció, el pujolisme s’alinea explícitament amb els interessos empresarials i s’erigeix com l’única alternativa disponible per als sectors conservadors de Catalunya i de tot l’Estat capaç de derrotar l’esquerra: és afavorit per la intervenció flagrant de Foment del Treball i constitueix una majoria al Parlament amb el suport de forces tan aparentment contradictòries com ERC i UCD. El component de reacció de classe del pujolisme és clau per entendre’n la consolidació, fet que també s’inscriu, dialècticament, en l’auge del neoliberalisme a escala global durant aquells anys. És en aquest marc que cal situar l’auge i la reconfiguració del pujolisme com una forma pròpia que encarna la reacció de classe neoliberal a la Catalunya de finals dels setanta.

El tercer moment del pujolisme, que s’inicia durant el primer govern a la Generalitat, és el que transmutarà aquesta victòria fràgil en una hegemonia expansiva que redefinirà el sentit comú de la societat catalana. També és aquell el moment en què el pujolisme torna a abandonar la identificació de classe explícita i s’erigeix com a encarnació de l’interès nacional de Catalunya, alhora que redefineix els continguts associats a la formulació de l’interès nacional. La incontestable majoria absoluta de 1984 corrobora el procés de consolidació d’aquesta hegemonia, i els fets al voltant del cas Banca Catalana il·lustren l’apuntalament de la figura de Jordi Pujol com a encarnació de la Generalitat, de manera que l’oposició al pujolisme serà percebuda en gran mesura a partir de llavors com a oposició a Catalunya i al seu autogovern. El pujolisme té indubtablement un rol d’estabilització del clima polític a Catalunya després d’uns anys de fort conflicte social i de classe. Basant-se en una creixent sensació de desencís i de frustració d’expectatives, opera políticament com un retorn a l’ordre que té conseqüències pel mateix catalanisme com a projecte polític, que passa de plantejar-se en un sentit ofensiu, d’expansió de la cultura catalana i de l’ús social del català a tots els sectors de la societat, així com de vinculació amb la transformació social, a situar-se en posicions més de caire resistencialista, folklòric i vinculades a la defensa d’una comunitat nacional amenaçada. En aquest sentit, el pujolisme representa una reconstrucció històrica de l’hegemonia del catalanisme conservador i la culminació d’un llarg procés de recuperació d’iniciativa política de la dreta i els empresaris a Catalunya.

Tenint en compte que aquest és un número dedicat a la qüestió de la democràcia, l’Estat i el poder, el pujolisme és una mostra de com, en els termes d’Álvaro García Linera, l’element diferencial que permet revestir l’hegemonia d’una materialitat que faci efectiu el poder polític és la conquesta de l’Estat: «No són només les idees, expectatives i esperances. Són idees, expectatives i esperances revestides de materialitat estatal, això és, de béns, de recursos públics gestionats i distribuïts de certa manera que donen cos estatal a l’horitzó predictiu.» Si bé l’hegemonia social anterior de les esquerres no va aconseguir esdevenir Estat en la mesura que no es va poder traduir en una direcció efectiva de la Generalitat, la victòria electoral de Pujol el 1980 es troba a la base d’un procés de construcció d’hegemonia molt marcat per la capacitat d’usar la Generalitat com a lloc d’enunciació hegemònica privilegiat i, alhora, com a productora d’una nova materialitat social –despesa social, sanitat, educació, mitjans de comunicació, etc.– que permearà tota la realitat social catalana en els termes que planteja el pujolisme. La Generalitat transmuta, efectivament, la noció pujolista de l’interès nacional, particular i subalterna durant els anys anteriors, en universal: en el veritable interès nacional de la societat catalana.  

No és cert que «Jordi Pujol va posar les bases perquè Catalunya continués existint com a nació», ni que «ens va donar unes ales». Qui ens va donar les ales i qui va posar les bases perquè Catalunya continués existint van ser principalment els milers i milers d’homes i dones, vells i nous catalans, que durant tants anys van lluitar per construir una Catalunya diferent a la que va acabar construint el pujolisme. Pujol va agafar aquelles ales i aquella idea de Catalunya, les va retallar purgant-ne els components més esquerrans i va revertir la relació virtuosa que l’antifranquisme havia instaurat entre catalanisme, democràcia i transformació radical de la societat.