Portar els comptes: un dia a l’oficina de planificació

Com seria un dia a l'oficina de planificació d'una economia socialista? Com portaríem els comptes? Aquest article explica no només els mecanismes bàsics sinó també els disseny institucional democràtic que els acompanyaria.

Portar els comptes: un dia a l’oficina de planificació

Com seria un dia a l'oficina de planificació d'una economia socialista? Com portaríem els comptes? Aquest article explica no només els mecanismes bàsics sinó també els disseny institucional democràtic que els acompanyaria.

Benvinguts a l’oficina de planificació central, l’organisme encarregat d’organitzar la producció d’una economia socialista. En absència d’un mercat que determini els costos dels béns de consum, hem de recórrer a les matemàtiques, informàtica i telecomunicacions per a assignar a cada producte un valor o cost. En oposició al mercat, caòtic i coordinat per mitjà de la competència, les decisions d’una economia planificada són conscients, preses democràticament pels treballadors a través de diferents organismes com son els consells, les organitzacions de consum o els referèndums.

Un d’aquests òrgans és l’oficina de planificació central, per la qual tindrem l’oportunitat de passejar-nos per a fer-nos una idea de les eines tècniques i la coordinació entre els diferents organismes que fan possible una economia planificada. En contrast amb al capitalisme depredador, trobem una simbiosi en la qual els coneixements i informació són compartits per a fer avançar la societat cap a una millor gestió dels recursos naturals, del temps de treball i una major qualitat de vida.

Els plans econòmics

Una de les tasques fonamentals de l’oficina de planificació és elaborar els plans econòmics per als anys futurs, que es poden dividir en tres categories generals: plans estratègics, plans macroeconòmics i plans detallats (Cockshott & Cottrell, 1993). Els plans estratègics més generals es proposen als treballadors mitjançant referèndum i s’executen segons les seves preferències. Aquí es trien per exemple la quantitat d’impostos destinats a serveis públics, la proporció de béns de consum i de producció a fabricar, la inversió en infraestructures, la importància que es dona al problema ecològic, etc.

Sobre la base d’aquests plans estratègics, l’oficina de planificació elabora plans macroeconòmics, amb els balanços de producció/consum, estalvi/crèdit, impostos/despesa pública, etc.; i plans detallats, on s’estimen les unitats dels diferents productes que hem de fabricar sobre la base de les preferències dels treballadors i els propis límits ecològics i de recursos del planeta. Aquests plans no són una cosa burocràtica imposada des de dalt, sinó que en la seva elaboració participen els ciutadans a través de diferents organismes com a agrupacions de consumidors, consells especialitzats o instituts de recerca.

Per exemple, si segons el pla estratègic es vol incrementar l’ús del transport públic en un 10%, el pla detallat haurà de respondre a què significa això en qüestió de quants autobusos, trens i tramvies de cada model caldria produir; i quantes rodes i motors es necessiten; i per a aquests motors, quants visos, rosques i cilindres; i així successivament. Mentrestant, el pla macroeconòmic haurà d’assegurar el pressupost necessari per a fer factible l’objectiu.

El Mètode de Leontief

A més d’elaborar els plans generals, l’oficina de planificació pot resoldre diferents problemes a petició dels treballadors, consells, etc., com un organisme més al servei, i no per damunt, dels treballadors.

Sobre les 9 del matí ens arriba el primer encàrrec del dia des d’un dels centres d’innovació tecnològica: «Els agricultors de la unió de cooperatives agràries requereixen planificar la producció de cereal per a l’any vinent. Després de diverses proves amb diferents processos industrials, els investigadors del centre d’innovació tecnològica proposen dos nous processos molt eficients per a aprofitar el gra: un per a produir farina i un altre per a produir cervesa. Els aspectes tècnics d’aquests processos es detallen de manera precisa a continuació».

Seguim llegint i la primera informació clau que ens trobem són els coeficients tècnics per a cada procés industrial [1]. Aquests coeficients ens indiquen la quantitat de cada material que necessitem per a produir una unitat de producte final, i es recullen en una taula input-output, on podem llegir en vertical les unitats d’inputs que necessitem per a cada unitat de producte final. En el nostre cas tenim tres inputs: cereals, electricitat i aigua; i tres productes: cereals, cervesa i farina. Per a produir cereals necessitem cereals (llavors), aigua i electricitat (per a la maquinària agrícola); per a produir cervesa necessitem aigua, cereals i electricitat (per a torrar la malta i coure el most); finalment, podem produir farina amb cereals i electricitat (per a netejar i moldre el gra).

Taula input-output per a la producció de cereals, cervesa i farina, i el gràfic associat.

Quan volem planificar una economia real, hem de recollir en aquestes taules tots els productes i indústries disponibles. Aquestes dades són les que es recollien a l’oficina de Wassily Leontief el segle passat[2], omplint pòsters de diversos metres d’ample i llarg. Avui dia podem emmagatzemar aquestes taules de milers de milions de productes en un petit ordinador.

És aquí on entra en escena el mètode desenvolupat per Leontief[3] que, donades unes quantitats de producte final que volem elaborar d’acord amb l’estimat pel pla, ens permet calcular a través de la taula input-output la quantitat total de béns inicials que necessitem. El fet que les matèries primeres estiguin interrelacionades (fins i tot amb elles mateixes) ens obliga a resoldre un sistema d’equacions lineals per a trobar aquests inputs[4]. El desenvolupament d’aquest mètode va suposar a Leontief el Premi en Ciències Econòmica en honor a Alfred Nobel el 1973.

Una vegada sabem les unitats de cada producte que hem d’elaborar, podem usar el temps mitjà que es triga a produir aquest i cadascun dels seus components per a calcular el temps total que triguen els treballadors a elaborar una unitat d’aquest producte final. Per tant, aquest temps de treball encarnat en cada producte inclou tant el temps indirecte necessari per a fabricar les màquines, electricitat, matèries primeres, etc., com el temps directe pres a fabricar pròpiament l’article. Aquest temps es coneix com a cost laboral integrat i serà una quantitat central en el càlcul econòmic socialista.

Algorisme d’ajustament

Existeixen diverses propostes per a taxar els productes disponibles a les botigues per als treballadors, encara que per simplicitat ens centrarem en la proposta d’hores de treball exposada per Cockshott & Cottrell (1993) i esquivada per Marx[5]. En general, els costos dels productes vindran determinats per aquests costos laborals integrats, és a dir, les hores de treball requerides per a elaborar aquest producte. Per a obtenir un balanç entre producció i consum, cada treballador rebrà com a compensació les hores que hagi treballat (els serveis públics es descompten de la compensació via impostos).

Mecanisme de retroalimentació per a l’ajustament dels preus dels béns de consum.

No obstant això, aquests costos entesos en termes de costos laborals serien tan sols una primera aproximació al preu. Mai es podrà predir exactament quantes unitats de síndria es menjaran l’estiu següent, ja que depèn de decisions individuals i factors externs impossibles de controlar. És per això que necessitem un sistema de control d’inventari que doni feedback als planificadors sobre què estan consumint els treballadors i què no[6][7]. Aquesta informació s’utilitzarà tant en futurs plans com per a corregir els preus dels productes. Per exemple, si només s’ha venut un 80% de l’estoc de síndries es podrà abaixar el preu en consonància perquè es consumeixin abans que es facin malbé. De manera similar, si tenim un producte amb una alta demanda, es pot modificar el pla futur per a produir-ne una major quantitat.

Optimització

A les 12 del migdia arriba un altre encàrrec. En l’últim plebiscit es va decidir que s’hauria de planificar com s’aprofiten les terres del camp de Múrcia per a conrear els seus dos productes estrella, les llimones i el raïm per a fer el vi de Jumilla, i és responsabilitat de l’oficina dissenyar un pla de producció d’acord amb aquests acords. Disposem de les fèrtils valls de l’horta del Segura que produeixen un rendiment de 25 tones de llimones per hectàrea o de 18 tones de raïm per hectàrea; i els terrenys més muntanyencs de l’Altiplà de Jumilla, que produeixen un rendiment d’11 tones de llimones i 35 tones de raïm per hectàrea.

Per a conrear llimoners necessitem 1 treballador per hectàrea i 1 tractor per cada 200 hectàrees de terra conreada, mentre que per a conrear vinyes es necessiten 1 treballador i 1 tractor per cada 20 hectàrees. S’han de produir llimones i raïm en proporcions més o menys semblants i es disposa de 1050 tractors i 10500 treballadors, quina seria la distribució de terres de cultiu òptima?

Aquest tipus de problema es modela fàcilment mitjançant programació lineal. Resolent amb el paquet SciPy[8], en 0.006 segons s’obté que s’haurien d’usar 9500 hectàrees del camp de l’horta del Segura per a conrear llimones i 5 per a conrear vinyes, mentre que s’hauria de fer servir la totalitat dels camps del Jumilla per a conrear vinyes. Un resultat no gaire obvi a simple vista,oi? Bé, és un dels avantatges de la planificació: una vegada existeixin aquests fluxos d’informació lliure i no s’ocultin els secrets de la producció, no fa falta el thymos[9] d’un empresari perquè es pugui fer un projecte, sinó que de forma conscient i democràtica es poden triar les solucions òptimes als problemes que afronta la nostra societat [10].

Encara que eines com aquestes ens ajudin a organitzar la producció, no sempre es pot trobar la solució adequada en tots els aspectes. En una democràcia socialista, els principals problemes haurien de resoldre’s mitjançant referèndum després d’un debat prolongat i obert. Per exemple, si es proposa un pla hidroelèctric que inundés una vall que és alhora un lloc de bellesa i un hàbitat únic, no té sentit buscar una fórmula econòmica que decideixi si el projecte ha de seguir endavant. El problema és polític, no econòmic. És una decisió que requereix un judici deliberat de prioritats i no pot reduir-se a una comparació de simples números (Cockshott & Cottrell, 1993).

Així podriem visualitzar les relacions de l’economia d’un país.

Conclusions i perspectives de futur

Esperem que hàgiu gaudit d’aquest breu tour per l’oficina de planificació. Com hem vist, la planificació socialista no sols es duu a terme des del costat tècnic, fent ús del mètode de Leontief i l’optimització, sinó també institucional, gràcies als diferents organismes democràtics a través dels quals els treballadors poden organitzar la producció i distribució dels béns que desitgen produir. Els plans econòmics no són per tant un sistema algocràtic, controlat per una intel·ligència artificial més enllà de la consciència dels éssers humans, sinó una eina per a dur a terme la planificació conscient i democràtica de l’economia. No som engranatges del pla, no som peons en les maquinacions dels complexos industrials, sinó que tota la classe treballadora és dissenyadora, directora i executora del pla.

Així i tot, el programa ciber-socialista segueix lluny d’estar complet i la planificació econòmica és una àrea de recerca en creixement. En el camp de l’anàlisi input-output, Cockshott, Härdin i Zachariah estan refinant el model original proposat per Leontief fa més de 70 anys; per exemple, introduint les taules supply-use. En el camp de la programació lineal, concebut a mitjans de l’era soviètica, s’han realitzat una sèrie d’avanços algorítmics i tecnològics que permeten l’optimització de l’economia d’un país sencer, per exemple la de Suècia (Hagberg & Zachariah, 2022). A més, Cockshott, Cottrell i Dapprich estan preparant un nou llibre sobre la planificació econòmica a l’era del canvi climàtic, on fan ús del mètode input-output i la programació lineal per a afrontar el problema ecològic.

Els comunistes del segle XXI han de prestar especial atenció al desenvolupament d’aquestes idees per a explorar les possibilitats que té el socialisme amb les condicions tecnològiques actuals i tenir un bon nord de cap a on dirigir-nos. Molt més d’hora que tard, haurem de fer els comptes si volem respondre a les qüestions de què volem produir i com ho volem produir.

Notes

[1] Un exemple de l’obtenció d’aquests coeficients per a una planta química sueca pot trobar-se en l’article de Tomas Härdin.

[2] Bona part del treball de Wassily Leontief als EUA es va basar en l’elaboració d’aquestes taules, encara que lamentablement va haver de cessar la seva activitat entre 1947 i 1958 perquè a ulls de l’administració feia tasques massa semblants als comunistes (Polenske, 1999).

[3] Aquestes tècniques, que es van desenvolupar per al càlcul amb diners (Leontief, 1936), resulta que serveixen també per a la planificació en espècie.

[4] Es pot veure el procediment detalladament a Matemáticas para planificar una economía. Cal esmentar que amb el mètode de Leontief no podem incloure en els càlculs diferents procediments per a fabricar el mateix bé; això se soluciona canviant les taules input-output per taules supply-use i programació lineal (Hagberg & Zachariah, 2022).

[5] Una alternativa serien els costos d’oportunitat proposats per Dapprich 

[6] El feedback i el control son parts essencial de la proposta cibercomunista. Per a més informació recomanem el nostre article sobre la cibernètica i el cibercomunisme.

[7] Com esmenta Diego Guerrero, aquest sistema d’inventari és “una forma descentralitzada de gestió de la demanda i de la planificació”, i no és simplement “un nom amb la finalitat de disfressar una oculta defensa del mercat” (Guerrer, 2007).

[8] L’script en concret es pot trobar aquí.

[9] El thymos és un concepte grec antic d’esperit o ànima (Prado Cueva. E, 2019).

[10] La creença en que empreses com Amazon actualment funcionen obeint les intuïcions d’un cert senyor calb que va ser a l’espai per plaer, és, com a poc, ingenua. Aquests gegants del capitalisme ja fans servir eines com aquestes per a planificar la seva producció, logística i transport (Phillips & Rozworski, 2019).


Bibliografía

Cibcom (2022). Matemáticas para planificar una economía.

Cockshott, P. & Cottrell, A. (1993). Hacia un nuevo socialismo.

Guerrero, D. (2007). Valores, precios y mercados en el postcapitalismo.

Hagberg L. & Zachariah D. (2022). Receding Horizon Planning – an Introduction. github.com/lokehagberg/rhp/

Leóntief, W. (1936). Quantitative Input and Output Relations in the Economic Systems of the United States. The Review of Economics and Statistics, 18, 105-125.

Phillips, L. & Rozworski, M. (2019). La República Popular de Walmart.

Polenske, K. R. (1999). Wassily W. Leóntief, 1905–99. Economic Systems Research, 11:4, 341-348.

Prado Cueva, E. (2019). El mito de la igualdad: el fracaso de las utopías ciber-comunistas. El Catoblepas, 188, 10.

Vols que t'informem de les novetats de Catarsi Magazín?

Les dades personals s’utilitzaran per l’enviament d’informació i promocions. El responsable és Cultura 21, SCCL. L’usuari pot revocar el seu consentiment en qualsevol moment i exercir els drets que l’assisteixen mitjançant correu electrònic a [email protected]. Pot consultar aquí la política de privacitat.

Grup de debat per explorar les possibilitats de la planificació econòmica mitjançant l'ús de la tecnologia.

 

 

Comentaris

Portar els comptes: un dia a l’oficina de planificació

Deixeu un comentari

El nou número de Catarsi ja és aquí!

Subscriu-te ara i te l'enviem a casa!

Aquest web fa servir cookies per a millorar l'experiència de l'usuari. Si continueu utilitzant aquest lloc, entenem que hi esteu d'acord.