Mans al timó. Cap al programa cibercomunista

Què tenen en comú el comunisme i la cibernètica? Com ens ajuda la ciència de la informació i el control a desenvolupar mecanismes racionals, justos, eficients i realistes per a planificar l'economia? I sobretot, de quines formes és la planificació superior als sistemes de mercat?

Mans al timó. Cap al programa cibercomunista

Què tenen en comú el comunisme i la cibernètica? Com ens ajuda la ciència de la informació i el control a desenvolupar mecanismes racionals, justos, eficients i realistes per a planificar l'economia? I sobretot, de quines formes és la planificació superior als sistemes de mercat?

Al caliu de la revolució digital de les últimes quatre dècades, les tecnologies de la informació i la computació han impregnat les nostres societats fins al punt de convertir-se pràcticament en ubiqües, connectant entre si a milers de milions de persones. El moviment socialista no podia ser menys i, durant els últims anys, han sorgit diversos col·lectius sota el paraigua del que podria denominar-se com a cibercomunisme. Malgrat el que pugui semblar, això no va només de comunistes fent servir ordinadors. Amb aquest article pretenem argumentar que el comunisme cibernètic s’adjectiva així per considerar que la cibernètica, com a ciència de la informació i el control, complementa a la crítica de l’economia política marxista de tal manera que permet albirar el substrat informacional amagat darrera de les realitats burgeses i comparar-les amb institucions alternatives en termes d’eficiència i adaptabilitat.

Per a comprendre les característiques essencials d’aquest nou paradigma teòric és convenient fer un repàs històric dels conceptes, autors i corrents de les quals es nodreix. Aquesta serà la intenció última d’aquest escrit: esbossar una mena d«arbre genealògic» del cibercomunisme. Si bé no aprofundirem massa per qüestions d’espai, creiem que l’ esquematització que plantegem podria facilitar una aproximació didàctica a la proposta, així com delimitar noves línies de recerca.

I

Aquesta és la història de com dos conceptes relativament dispars acaben confluint de manera coherent: comunisme i cibernètica. El primer és més conegut en els cercles en els quals ens trobem. Parlem de l’expressió política del moviment obrer des de la Primera Internacional dels Treballadors, sistematitzada, entre altres, per Karl Marx i Friedrich Engels. Teòricament, aquesta partiria de la crítica de l’economia política exposada a El Capital. La desnaturalització de les institucions burgeses (mercats, diners, preus, incentiu de la rendibilitat, etc.) i l’anàlisi de les seves lleis internes, obririen el camí per a reclamar una planificació radicalment democràtica de l’economia: el programa polític revolucionari capaç de trencar amb aquestes lleis.

Ara bé, què hi ha de la cibernètica? Parlem d’un camp d’estudi interdisciplinari que va fer les seves primeres passes dissenyant armament antiaeri per a la Segona Guerra Mundial i es va consolidar projectant innovadors enfocaments en àmbits com la neurociència o l’ecologia1. Els éssers vius van començar a ser conceptualitzats com a sistemes complexos que obtenen informació del seu entorn a través dels sentits, la qual és transmesa al cervell, on passa a ser processada, permetent una presa eficient de decisions en funció d’aquesta. Un comportament que podia ser modelitzat com un sistema de control que reacciona a certes senyals d’entrada (input), generant una senyal de sortida (output) i creant el que es coneix com un bucle de realimentació (entre l’individu i el seu entorn). Doncs bé, la gesta de la cibernètica va ser descobrir que, en realitat, aquest tipus de comportaments es donen, d’una forma o una altra, en multitud de realitats diferents. Norbert Wiener, al qual molts consideren el pare de disciplina, va definir a aquesta com «el camp de les teories de control i comunicació, ja sigui a la màquina o l’animal»2, explicant que aquests processos de control no sols no quedaven confinats al món animal, sinó que podrien ser emulats, creant autòmates que també serien capaços d’adaptar-se i interactuar amb un entorn canviant.

El desenvolupament d’aquests autòmates, en tota la seva complexitat, hauria estat impossible de no ser per dos dels més importants desenvolupaments teòrics del segle passat: la teoria de la informació de Claude Shannon3 i la màquina de Turing d’Alan Turing4. Shannon va dotar de formalització matemàtica al concepte de «informació», oferint un arsenal d’eines teòriques que van permetre el desenvolupament de mecanismes per a la transmissió i emmagatzematge de la informació molt més eficients que els emprats fins al moment. Per part seva, Turing va demostrar la possibilitat de codificar qualsevol funció matemàtica computable pas a pas; és a dir, qualsevol algorisme, en una seqüència finita de bits coneguda avui dia com a programa o aplicació. És més, també va ser capaç de demostrar que aquest codi binari podia ser processat per una màquina de Turing universal, capaç d’implementar qualsevol altra màquina de Turing, establint d’aquesta manera els fonaments de les computadores actuals, capaces d’executar qualsevol programa.

Influïts per aquests plantejaments, autors com William Ross Ashby van demostrar unes certes relacions entre la teoria de la informació i el control de sistemes complexos. Una de les més rellevants és el que es coneix com a llei de la varietat requerida o teorema del bon regulador: tot «bon controlador» ha de ser capaç de gestionar la complexitat del sistema sota el seu control, expressada per la quantitat de situacions possibles i tenint resposta per a cada una d’elles. En cas contrari, la reducció forçosa de la complexitat del sistema fa disminuir seriosament la seva capacitat de resposta5.

Arribats a aquest punt el lector podria preguntar, què té a veure tot això amb el comunisme? Doncs bé, i si aquesta anàlisi informacional dels sistema complexos s’apliqués a l’economia? És possible i fructífer? És curiós comprovar com el mateix Wiener va deixar caure declaracions com les següents:

«Escric aquest llibre principalment per als ciutadans dels Estats Units, en l’ambient dels quals les qüestions d’informació seran avaluades amb el criteri normal, propi d’aquest poble: una cosa val quan pot produir alguna cosa en un mercat obert a tots.[…] El destí de la informació en un món típicament americà consisteix a vendre-la o comprar-la. […] No és la meva tasca dilucidar si aquesta actitud mercantilista és moral o immoral, grollera o subtil. Però és el meu deure demostrar que condueix al fet que la informació i els seus conceptes associats s’entenguin malament i es tractin de forma inadequada»6.

Sorprenentment anti-capitalista, oi? Almenys això va ser el que va començar a pensar-se a certs sectors de l’URSS i la RDA a partir de 1955. Wiener considerava que les relacions mercantils gestionen malament la informació perquè converteixen els descobriments i creacions tecno-científiques -que són producte de l’esforç col·lectiu i acaben afectant a tota la humanitat- en propietat privada, generant opacitat social i, per tant, una gestió irresponsable d’aquests. Kitov, Sobolev i Lyapunov van declarar que això suposava «una aguda crítica a la societat capitalista» poc explorada fins llavors7.

II

Una vegada oberta aquesta incògnita, l’aplicació d’anàlisis cibernètiques per a fins socialistes no va trigar. Els mercats i les empreses capitalistes van començar a ser explicats com a autòmates o sistemes de control defectuosos.

L’economista polonès Oskar Lange, recolzant-se en Wiener, va desenvolupar una nova comprensió de la problemàtica econòmica. A la seva polèmica amb l’Escola Austríaca, Hayek i companyia havien intentat criticar la proposta del «socialisme neoclàssic» insinuant que els ordinadors que Lange pretenia usar per a calcular els preus dels productes sense necessitat de competència entre empreses eren una «versió digital del mercat»; que aquest últim, en realitat, és un «sistema de de telecomunicacions» imprescindible per a les societats industrials8. Doncs bé, donant-li la volta a aquest argument, Lange va argumentar que el mercat no és més que un ordinador sui-generis que resol sistemes d’equacions mitjançant interaccions socials, a través d’informació merament estadística i dinàmiques de tanteig. Una afirmació congruent amb els esmentats desenvolupaments de Turing: el mercat, sent un «programa descentralitzat», hauria de ser equivalent a un que es pugui realitzar en qualsevol maquina de Turing universal. D’aquesta manera, si comprenguéssim clarament el seu funcionament, podríem reproduir un mecanisme de retroalimentació capaç de fer el mateix i molt més, sense tots els inconvenients del «mercat analògic» convencional9.

A l’altre costat del teló d’acer, el britànic Stafford Beer va portar la Llei de la varietat requerida d’Ashby fins a les seves ultimes conseqüències, considerant que l’economia de mercat, en haver d’encotillar l’espontània generació de necessitats i iniciatives socials dins dels límits de la rendibilitat i col·lapsar tota la informació a les reductivistes variables monetàries, forçava el metabolisme social a dinàmiques cibernèticament «maldestres», les conseqüències humanes de les quals són dramàtiques10.

Per a tots dos, la planificació socialista superava clarament als mercats en ser capaç de:

  1. Tenir un accés transparent a tota la informació econòmica.
  2. Poder actuar en reacció immediata a les noves necessitats ciutadanes sense la mediació de la rendibilitat.
  3. Tenir la capacitat previsora de fer càlculs econòmics a llarg termini.

Les concrecions històrico-polítiques més destacades d’aquests plantejaments van ser: 1) L’OGAS de Víktor Glushkov a l’URSS11, 2) El Cybersyn de Beer al Xile del Front Popular12, i 3) Els projectes de «geografia econòmica» que, a la llum de les obres de Leonid Kantorovich i Nikolai Veduta, va orquestrar l’Institut de Novosibirsk. Els primers projectes es coneixen més. L’ultim està molt menys explorat, però té el seu interès per la sensibilitat ecològica que van desenvolupar mentre urbanitzaven l’estepa siberiana13.

III

Després de l’extensió de dictadures neoliberals per Amèrica Llatina i el posterior desmantellament de l’URSS, tots aquests projectes van ser avortats. No obstant això, de manera inesperada, apareixia a l’Occident de 1993 una obra que, a poc a poc, ressuscitaria l’interès de petits cercles per aquests plantejaments: Towards a New Socialism, dels escocesos Paul Cockshott i Allin Cottrell14. Aquesta obra, junt amb Classical Econophysics, publicada una dècada i mitja més tard per Gregory John Michaelson, Ian P. Wright i Victor Yakovenko, rescatava totes les intuïcions dels autors abans esmentats portant-les a graus de formalització i refinament sense precedents. Es pot dir sense embuts que son la base de l’actual cibercomunisme, equipant amb dues interessants armes teòriques al moviment revolucionari: l’econofísica, com a anàlisi de les economies de mercat, i la planificació cibersocialista, com a proposta política que aspira a superar les deficiències estructurals de les formes tradicionals de planificació.

Començant per la primera, mereix una especial atenció l’obra de 1983, Laws of Chaos. A Probabilistic Approach to Political Economy, d’Emmanuel Farjoun i Moshé Machover. Aquesta, reproduint el pas de la determinista física clàssica a la física estadística, explicaria que les dinàmiques de l’economia política només són expressables matemàticament a través de l’estadística, ja que l’objecte d’estudi és un sistema fonamentalment caòtic15. Les tècniques matemàtiques del marxisme quedarien actualitzades, permetent el desenvolupament de models més precisos capaços de captar tota la complexitat mercantil. Com havia insinuat Lange, la dinàmica competitiva mitjançant la qual s’estableixen preus, salaris i altres, juga amb informació de naturalesa merament estadística.

Aquesta tasca s’aprofundiria a Classical Econophysics on el marxisme acabaria de conjugar-se amb la cibernètica. Així, autors com Wright explicarien que el capital, com a relació social de producció, és, en termes cibernètics, un «sistema de control» que pretén adaptar-se al nostre entorn biofísic, però també geopolític, mitjançant un cert bucle de retroalimentació: unitats socials atomitzades que competeixen entre si per uns certs nínxols de consum per a rendibilitzar monetàriament la seva activitat16. La llei del valor i la seva fórmula bàsica, D – M – D’17, actuen com un estàndard de validació que filtra a les iniciatives no rendibles com a «irracionals». La conceptualització de Marx del capital com un «subjecte automàtic» la «voluntat del qual» es troba per damunt fins i tot dels capitalistes mateixos no és una metàfora18. Els capitalistes, incentivats per l’opulència lligada als seus privilegis i atemorits per la possibilitat de ser escombrats per la competència, en realitat, no fan una altra cosa que personificar o executar els senyals de sortida del sistema de control al qual estan subsumits.

Aquests senyals de sortida, suposadament, garanteixen l’adaptació social a noves circumstàncies optimitzant despeses monetàries entorn d’un cert «equilibri». A la pràctica, tal com demostren Farjoun i Machover, l’equilibri és inassolible ja que els senyals són massa simplistes per a recollir tota la complexitat del sistema, derivant així en dinàmiques d’inversió i retallades impulsives i rudimentàries. Això no sols forçaria a la majoria social a uns certs salaris i nivell de consum, una certa taxa de creixement o, en definitiva, una certa taxa de guany, sinó que també estaria darrere de la contínua inestabilitat social i crisis periòdiques que observem als nostres dies. Per aquesta raó es qualifica als mercats com a autòmates defectuosos que sobrecomplexitzen el metabolisme social en generar duplicitats i opacitat, donant lloc a informació algunes vegades redundant i altres, directament, inútil. Això es tradueix en sobreesforç i desaprofitament de recursos en períodes de creixement, i en infrautilització de les capacitats productives en períodes de crisi. Pensem que centenars d’empreses es llancen diàriament a produir diferents variants del mateix bé en quantitats que els ciutadans no poden ni pagar ni consumir.

Tanmateix, això no és tot. Paradoxalment i al mateix temps, el mercat ignora i fins i tot obstrueix la consideració d’informació de vital importància per al nostre futur. En algun sentit això és així perquè el mercat, simplement, «no detecta» com a senyal d’entrada allò que transcendeixi els estrets límits de les variables monetàries. Però el veritable problema és que, fins i tot quan aquests límits són visibilitzats políticament, la seva consideració entra en contradicció amb l’imperatiu de la rendibilitat i són desatesos. Així, una infinitat de qüestions que els especialistes no deixen d’assenyalar com a crucials (aridificació de terrenys, escassetat progressiva, estrès crònic, etc…) són incloses dins del calaix de sastre de les «externalitats negatives», abandonant-nos a la sort d’unes administracions publiques que, a mitjà termini, depenen tant de la rendibilitat empresarial com les empreses mateixes19.

Arribats a aquest punt, podem intuir com és la connexió entre econofísica i planificació ciber-socialista. La primera ens permet explicar que, enfront de l’economia de mercat, aquesta última optimitza o ajusta l’ús de la informació social, augmentant considerablement la nostra capacitat d’adaptació. La planificació és cibernèticament superior quantitativament i qualitativa. En treure’ns de sobre informació redundant, fa el que fa el mercat (optimitzar costos i distribuir treball entre sectors sobre la base de la demanda) de manera més ràpida i precisa. La possibilitat, oberta per les TICs, de recol·lectar, emmagatzemar i processar enormes quantitats d’informació de manera viable ens permet prescindir-ne20.

La planificació també és clarament diferent i superior en termes qualitatius. Tal com va explicar Otto Neurath, gràcies al càlcul en espècie i la democràcia directa, emergeix un nou tipus de racionalitat aprehensiva de factors multidimensionals i centrada en la satisfacció de necessitats socials21. Parlaríem d’un sistema de control amb la capacitat de decidir conscientment què fer i com. Els plans són l’expressió conscient de la voluntat popular en un determinat moment a través d’objectius i restriccions autoimposades. Això pot concretar-se tant en expansions com en retraccions de diferents sectors productius, segons es consideri. Per què? Perquè en escombrar del mapa a la classe capitalista i centralitzar els mitjans de producció, la reproducció social ja no depèn del fet que cert empresari vegi expectatives de guany en un sector ni dels deficients jocs monetaris, sinó que, els diferents àmbits de la vida humana (la salut, el consum, l’ecologia, etc) es gestionarien, cas per cas, sobre la base d’estudis científics particulars i consideracions ètico-polítiques expressades a través de la deliberació pública.

Per a aquesta nova manera d’organitzar el metabolisme social, la democràcia -una cosa ben diferent del despotisme representatiu del parlamentarisme burgès, prostrat davant el poder del capital, la tasca essencial del qual és garantir les seves condicions generals de reproducció- no és una floritura retòrica. Només la participació popular massiva i recurrent pot garantir una reproducció social no turbulenta en tant que consentida. Així mateix, el registre objectiu; és a dir, expressable de manera matemàtica, de necessitats socials i, per tant, la planificació mateixa, és impossible sense una transmissió fluida d’informació de baix a dalt22. Això, afortunadament, s’ha vingut reconeixent en el nostre entorn per -si se’ns permet l’expressió- cibercomunistes avant la lettre com Felipe Martínez Marzoa:

«la integració de tota la producció en un càlcul únic només és possible mitjançant la total transparència de l’aparell productiu […], [la qual cosa] només s’aconsegueix si la informació i el control constitueixen un fet de comunicació social general; perquè és evident que aquestes condicions només poden complir-se en una situació política de democràcia sense restriccions»23.

IV

Esperem que amb aquest breu esbós hagi quedat una mica més clar a què ens referim amb què complementem a la crítica de l’economia política mitjançant les modernes teories de la informació i el control. És curiós que fins i tot l’etimologia de la paraula sembla suggerir-nos una cosa així. «Cibernètica» ve del verb grec kybernao, que vol dir «manejar» o «timonejar» una nau24. Per això, una manera visual d’explicar el nostre plantejament seria que el mercat implica deixar el vaixell (la societat) a la sort dels vents i marees, mentre que la planificació cibernètica permetria prendre el timó i navegar cap a on vulguem.

En qualsevol cas, i com a conclusió, ens agradaria assenyalar que la nostra intenció última és la d’advertir que qualsevol programa polític revolucionari del segle XXI hauria de tenir entre les seves prioritats la promoció de projectes de recerca que ajudin a conceptualitzar la socialització dels mitjans de producció i la seva gestió radicalment democràtica mitjançant l’ús de les tecnologies disponibles. Per a tal empresa, però, encara queda molt per fer, i aquí rau la importància dels nous teòrics i col·lectius de treball25. Tenim camí per davant, però la ràpida proliferació d’aquest enfocament als últims cinc anys ens indica que les seves bases són sòlides i el seu futur prometedor.


Notes

1. L’èxit de la cibernètica ha estat tal que s’ha disseminat en diferents branques del coneixement, sent la més nova el denominat machine learning. Si la cibernètica és avui dia «invisible» és perquè es troba a tot arreu: telecomunicacions, enginyeria de control, biotecnologia, neurologia, Intel·ligència Artificial, robòtica, etc

2. Norbert Wiener. Cybernetics: Or Control and Communication in the Animal and the Machine. 1948.3. Claude Shannon. Una teoría matemática de la comunicación. 1948

4. Alan Turing. Maquinaria computacional e inteligencia. 1950.

5. Roger C. Conant y W. Ross Ashby. Every Good regulator of a system must be a model of that System. 1970.

6. Norbert Wiener. The Human Use of Human Beings: Cybernetics and Society. 1950.

7. El text que inicia tot aquest interès és l’article dels esmentats autors soviètics, «Les principals característiques de la cibernètica», de 1955. Al cas de la RDA, el principal promotor d’aquesta va ser Georg Klaus, sobre el qual es pot llegir a: https://cosmonautmag.com/2021/07/the-introduction-of-cybernetics-in-the-gdr-by-jerome-segal/.

8. Friedrich August von Hayek. El Uso del Conocimiento en la sociedad. 1945.

9. Oskar Lange. La computadora y el mercado, 1966; Introduction to economic cybernetics, 1969.10. Staffor Beer. Brain of the Firm; Second Edition (much extended). 1981.

11. Vasily Pikhorovich. Glushkov y sus ideas: La cibernética del futuro. 2014. Disponible a: https://cibcom.org/glushkov-y-sus-ideas-la-cibernetica-del-futuro/

12. Jeremey Gross. Stafford Beer: Eudemony, Viability and Autonomy. 2020. Disponible a: https://www.redwedgemagazine.com/online-issue/stafford-beer-eudemon

13. West, D. K. Cybernetics for the command economy: Foregrounding entropy in late Soviet planning. 2020. Disponible a: https://journals.sagepub.com/doi/full/10.1177/0952695119886520.

14. Tenim constància que Elena Veduta, filla de Nikolay Veduta, sembla haver jugat un paper similar a la Rússia post-soviètica, influint a col·lectius cibercomunistas com Tsifrovoy Sotsializm (Socialisme Digital) (https://vk.com/@digital_socialism), però, fins fa pocs mesos, ens hem desenvolupat de manera relativament paral·lela.

15. Un bon acostament a aquests plantejaments pot trobar-se a la ressenya d’I. Wright a How labor powers the global economy, l’últim llibre que Farjoun i Machover han publicat amb David Zachariah: https://weeklyworker.co.uk/worker/1395/understanding-capitalist-dynamics/

16. I. Wright. Marx on Capital as a Real God. Disponible a: https://ianwrightsite.wordpress.com/2020/09/03/marx-on-capital-as-a-real-god-2/.

17. Sense entrar en molts detalls, la formula D – M – D’ és l’expressió formal de la dinàmica bàsica dels mercats: un cert agent fa una primera inversió monetària (D) per a comprar capital i produir una certa mercaderia (M) que espera poder vendre a posteriori generant un cert guany; és a dir, més diners del que tenia al principi (D’).

18. K. Marx. El Capital. Crítica de la economía política. 1867. Veure fragmenta a:  https://webs.ucm.es/info/bas/es/marx-eng/capital1/4.htm

19. Altvater. Notes on some problems of state interventionism.1973; W. Müller and Christel Neusüss, The illusion of state socialism and the contradiction between wage labor and capital.

20. Veure Paul Cockshott i Allin Cottrell, Hayek, information and knowledge, a “Classical Econophysics”; Contra Hayek, a «Ciber-comunismo. Planificación económica, ordenadores y democracia».

21. J. O’Neil. Cálculo Socialista y Valoración Ambiental: Dinero, Mercado y Ecología. 2021. Disponible a: https://cibcom.org/calculo-socialista-y-valoracion-ambiental-dinero-mercado-y-ecologia/; A. Benavav. Cómo fabricar un lápiz. 2020. Disponible a: https://cibcom.org/como-fabricarun-lapiz/.

22. Aquesta idea es desenvolupa àmpliament a l’obra de Marzoa: «només és possible un càlcul total quan totes les dades del sistema productiu són de tal naturalesa que poden ser totes elles expressades en termes rigorosament objectius, i això implica la substitució d’un procés productiu amb infinitat de microoperacions humanes contingents per un de caràcter automàtic, en què les decisions se centrin en els processos de càlcul cientificotècnic” (Felipe Martínez Marzoa. La Filosofia del Capital. 1983. Capítol IX.).

23. Ibíd. Capítol X.

24. Etimología: http://etimologias.dechile.net/?ciberne.tica.

25. Tomas Härdin, Jan Phillip Dapprich, David Zachariah, Grigory Kopanev, Spyridon Samothrakis, Nicolas D. Villarreal, etc. En son bons exemples.


Foto de portada: Delegats de diferents regions fundant clandestinament el Partit Comunista Xinès en un vaixell. Hóng Chuán, El Vaixell Vermell.

Vols que t'informem de les novetats de Catarsi Magazín?

Les dades personals s’utilitzaran per l’enviament d’informació i promocions. El responsable és Cultura 21, SCCL. L’usuari pot revocar el seu consentiment en qualsevol moment i exercir els drets que l’assisteixen mitjançant correu electrònic a [email protected]. Pot consultar aquí la política de privacitat.

Grup de debat per explorar les possibilitats de la planificació econòmica mitjançant l'ús de la tecnologia.

 

 

Comentaris

Mans al timó. Cap al programa cibercomunista

Deixeu un comentari

El nou número de Catarsi ja és aquí!

Subscriu-te ara i te l'enviem a casa!

Aquest web fa servir cookies per a millorar l'experiència de l'usuari. Si continueu utilitzant aquest lloc, entenem que hi esteu d'acord.