Podemos a Europa: canvio Leviatan per Behemoth

La proposta de Podemos a Europa, pel que sembla, és canviar un monstre com el Leviatan per un altre encara més gran, com el Behemoth. Digueu-li desorientació per no dir-li desconeixement, i per no pensar una altra cosa.

Podemos a Europa: canvio Leviatan per Behemoth

Podemos a Europa: canvio Leviatan per Behemoth

You need to login or register to bookmark/favorite this content.

Necessites estar registrada per poder guardar articles

La proposta de Podemos a Europa, pel que sembla, és canviar un monstre com el Leviatan per un altre encara més gran, com el Behemoth. Digueu-li desorientació per no dir-li desconeixement, i per no pensar una altra cosa.

You need to login or register to bookmark/favorite this content.

Necessites estar registrada per poder guardar articles

Per una sèrie d’afers, que no ve al cas explicar aquí, no he pogut escriure sobre l’entrevista que l’eurodiputada María Eugenia Rodríguez Palop (Podemos) va concedir si fa no fa un mes enrere a eldiario.es. Tanmateix, volia fer-ho ni que fos tard, perquè l’entrevista, un cop hom ha anat més enllà del reiteratiu i buit llenguatge superficialment esquerrà i pseudoacadèmic («hace mucho tiempo que las feministas hablamos de la necesidad de rearticularnos comunitariamente para gestionar adecuadamente los comunes», «hay que generar esa comunidad política internacional que se va a generar por la fuerza de los hechos»), palesa que el seu coneixement dels afers europeus, fins i tot a Brussel·les estant, és vague, i que, sent com és vague, els converteix —per fer servir una aguda expressió de Georg Lukács— en agents involuntaris o inconscients de projectes que res tenen a veure amb un transformador d’esquerres —i ella mateixa es defineix com «d’esquerres», encara que després de dir que l’eix esquerra-dreta està superat—, i menys encara socialista, malgrat formar part del grup de l’Esquerra Unitària Europea / Esquerra Verda Nòrdica (GUE/NGL).

Em refereixo, és clar, a la comprensió d’allò que els tractats comunitaris descriuen com un «sistema de governança multinivell». «A mí me encanta cuando la gente es crítica con la Unión Europea y piensa que la solución está en los estados, cuando en realidad los estados son los grandes diques de contención de cualquier progreso en la Unión Europea», afirma Rodríguez Palop. Cal afanyar-se a dir que aquesta idea no és precisament nova. A Der europäische Traum und die Wirklichkeit (Colònia: PapyRossa, 2013), Andreas Wehr criticava ja la defensa de la ‘integració europea social’ i un dels seus representants més coneguts, el filòsof alemany Jürgen Habermas, en els següents termes:

«Acusant regularment a les elits polítiques de curtedat de mires i de desaprofitar oportunitats, les seves posiciones semblen crítiques. Com en les seves afirmacions principals, Habermas argumenta des d’un punt de vista socialment crític i reclama més democràcia. La seva ideologia contribueix a vincular sobretot als socialdemòcrates i sindicalistes al projecte neoliberal de la Unió Europea. Habermas els proporciona generosament el material per a un somni europeu d’una Europa democràtica i social. Els polítics i sindicalistes d’esquerres que, al contrari, defensen continuar la seva lluita contra el capitalisme i la seva superació al nivell de l’estat nacional per aconseguir alterar la correlació de forces a nivell internacional, són presentats per aquests ideòlegs com a allunyats de la realitat, sense esperances d’èxit i passats de moda. Presentant a l’estat nacional com a camp per a la lluita de classes obsolet, i que en realitat els plànols europeu i global no poden substituir ni tant sols remotament, aquests ideòlegs obstaculitzen el desenvolupament de la resistència contra la destrucció de l’estat social i el desmantellament de la democràcia.»

Foto: Pixnio.com

Més recentment, l’economista grec Costas Lapavitsas lamentava a L’esquerra contra la Unió Europea (Barcelona: Tigre de Paper, 2019) com «bona part de l’esquerra europea ha desenvolupat les seves pròpies il·lusions sobre la UE amb les percepcions embellidores convencionals sobre democràcia, igualtat i, no en últim lloc, socioliberalisme, incloent-hi la igualtat entre races, la igualtat sexual i així successivament.» Per a Lapavitsas, «diversos partits d’esquerres perceben la UE, i fins i tot la UEM [Unió Europea Monetària] com a desenvolupaments històrics inherentment progressius que han servit per superar l’estat nacional i que cal defensar.» I és aquí, continua, on «rau el problema amb l’esquerra europea actual»: «La seva afecció cap a la UE com un desenvolupament inherentment progressiu la preveu de ser radical i, encara pitjor, la integra en les estructures neoliberals del capitalisme europeu.» En conseqüència, «l’esquerra s’ha anat desconnectant cada cop més de la seva base històrica, els treballadors i pobres d’Europa, que, com era natural, s’han buscat una veu que els representi políticament en altres llocs», un resultat que Lapavitsas qualifica de «catastròfic».

En aquest mateix sentit, Antoni Domènech destacava al primer número en paper de Sin Permiso com els socialistes estan obligats a defensar aquest Estat, «con todas sus limitaciones y miserias, frente al asalto neofeudal de los imperios privados, al menos porque esos estados se han convertido, para las poblaciones, en las únicas instancias visibles de las reclamaciones y exigencias verticales populares.» No cal dir-ho, al mateix temps que els socialistes estan obligats «a luchar por la civilización de ese Estado, por su control fiduciario, por su democratización radical, por su horizontalización y allanamiento a una sociedad civil de libres, iguales y fraternos.»

El «progrés» que la Unió Europea ha facilitat ha estat més aviat el de la desregulació o, millor dit, el de la regulació en favor del capital i en detriment del treball

«Els especialistes, pagats de si mateixos, acostumen a pensar que els pobres ni aprecien ni comprenen la sobirania», escriu Lapavitsas, «i és cert que els matisos més fins de la legislació internacional, o els drets dels estats sobre l’espai terrestre, marítim i aeri, o les encara més obscures clàusules dels tractats internacionals són matèria reservada als experts». Però la sobirania popular, segueix, «és compresa de manera immediata i directa pels estrats plebeus perquè equival a tenir alguna cosa a dir sobre les condicions de vida al barri, a la comunitat local, al poble i a la ciutat». «I en la mesura que la sobirania popular s’estén a la pràctica sobre els mecanismes de polítiques econòmiques i socials nacionals determinants, es mescla clarament amb la sobirania nacional», afegeix Lapavitsas a l’hora de comentar que «les classes baixes no es deixen entabanar quan forces externes són les que donen forma a les polítiques nacionals sobre impostos, duanes, subsidis, crèdit i el diner». Com han remarcat diversos autors, no només els aquí citats, ni la Comissió Europea, ni el Consell Europeu ni altres organismes comunitaris són pròpiament escollits de manera directa, sinó pels governs dels estats membre, en un procés que constitueix una dissolució progressiva de la responsabilitat que a la pràctica impossibilitat el seu control democràtic.

El «progrés» que la Unió Europea ha facilitat ha estat més aviat el de la desregulació o, millor dit, el de la regulació en favor del capital i en detriment del treball, decidit en unes instàncies de poder en les que, a diferència dels estats, la població gairebé no té capacitat d’influir, com s’ha demostrat una vegada i una altra. Recordem de passada que l’article 107(1) del Tractat de Funcionament de la Unió Europea (TFUE) sosté clarament que «tret que els tractats disposin d’una altra cosa, seran incompatibles amb el mercat interior, en la mesura que afectin els intercanvis comercials entre estats membre, les ajudes atorgades pels estats o mitjançant fons estatals, sota qualsevol forma, que falsegin o amenacin falsejar la competència, afavorint determinades empreses o produccions.» A inicis del 2020, per fer esment d’un altre exemple, els mitjans s’han fet ressò de l’anomenat Quart Paquet Ferroviari, que obliga als estats membre de la Unió Europea a liberalitzar el sector, com ja es va fer abans amb el transport de mercaderies per ferrocarril.

Foto: Montecruz Foto

«Dics de contenció», però de què?

No obstant, Rodríguez Palop insisteix en aquesta idea al llarg de l’entrevista, fent servir com a exemple la crisi ecològica. Segons l’eurodiputada de Podemos, «si pensamos verdaderamente en la auténtica crisis ecosocial que tenemos, solamente se puede pensar en términos de regiones» i «nadie imagina hoy un Estado de verdad luchando contra el cambio climático o resolviendo la crisis de refugiados por sí solo». És un exemple si més no curiós si tenim en compte que si una cosa ha demostrat la Unió Europea en aquests darrers anys és la seva notòria incapacitat per resoldre la crisi de refugiats, a la qual va contribuir ella mateixa abans que res donant suport a les operacions de canvi de règim a Líbia o Síria sense preveure’n les conseqüències. A més, el Conveni de Dublín, que regula els processos de sol·licitud d’asil a la UE, estipula que el primer país europeu en arribar el peticionari és el responsable de tramitar la sol·licitud, i d’aquesta manera ha servit per augmentar la pressió sobre els recursos dels estats de la ribera mediterrània, el que, al seu torn, ha proporcionat munició electoral als partits d’ultradreta en creixement electoral a tota la UE.

En qualsevol cas, la qüestió de fons, és clar, és la mateixa: per què ha de ser exactament la Unió Europea, amb la seva coneguda i criticada cessió de sobirania, aquesta organització supraestatal encarregada de resoldre aquestes crisis? Al cap i a la fi existeixen al món moltes altres organitzacions intergovernamentals que han demostrat la seva eficàcia per coordinar crisis tot respectant la sobirania estatal dels seus membres, i no només a escala regional: l’ONU i les seves quinze agències especialitzades, per citar la més coneguda, són un exemple.

És interessant assenyalar que l’eurodiputada de Podemos no esmenta enlloc el precedent de la crisi del deute a la UE, que no es va pas resoldre, com sap el lector, en un sentit progressista i ni tan sols en benefici de la pròpia UE com a bloc.

De la mateixa manera, més endavant Rodríguez Palop insisteix en què «el gran dique de contención de esto se llama Estado, frontera estatal. Y uno lo representa muy fácil cuando piensa en un río: la gestión de un río la tienen que articular las personas que viven en la cuenca del río, que pueden ser de estados distintos, pueblos distintos, comunidades autónomas, razas distintas. Pero si todos quieren tener acceso al agua, su única posibilidad es crear un organismo que permita que se puedan organizar. ¿Quién es el que impide que esas personas se organicen? Los Estados o sus hermanos pequeños, las comunidades autónomas o las regiones en los Estados federales, es decir, las conformaciones políticas que se idearon cuando había recursos para todos.»

Però per què els estats, les comunitats autònomes, les regions o altres «conformacions polítiques que s’idearen quan hi havia recursos per a tots» impedeixen aquesta coordinació? Res ens diu sobre el tema Rodríguez Palop perquè, en realitat, res pot aportar tret de prejudicis. És interessant assenyalar que l’eurodiputada de Podemos no esmenta enlloc el precedent de la crisi del deute a la UE, que no es va pas resoldre, com sap el lector, en un sentit progressista i ni tan sols en benefici de la pròpia UE com a bloc, i que l’empenyeria a parlar sobre la incòmoda qüestió per a la «nova política» de les relaciones de classe, que Lapavitsas defineix al seu llibre com «l’aspecte determinant del desenvolupament polític europeu» i que, recorda, són «expressades abans que res a escala nacional.» En efecte, en aquella crisi «els controls democràtics sobre política econòmica es van anar esvaint fins al punt d’ignorar explícitament la voluntat popular en diversos països, Grècia el que més». En un pas de l’entrevista Rodríguez fins i tot es veu obligada a admetre que «lo que los países del Norte hicieron con los del Sur, que fue una desindustrialización para convertirnos en una fuente únicamente de servicios y colocar su industria en nuestros territorios, es lo que Europa ha hecho con otras regiones del mundo», és a dir, que l’estructura de la Unió Europea ha permès i permet les desigualtats i, de fet, en facilita de noves. Potser els estats eren dics de contenció, però en el sentit contrari al que apunta Rodríguez Palop.

Foto: Wikimedia Commons

Fa uns dies, Floren Aoiz defensava en aquesta mateixa revista la possibilitat d’un sobiranisme d’esquerres de la mà de Frédéric Lordon i la seva crítica a una esquerra pretesament post-nacional que ha «abandonat conceptes com nació i sobirania en mans de la dreta autoritària, que els usa com a banderes d’enganxament amb el malestar generat pel neoliberalisme, per a acabar alimentant el propi neoliberalisme». La nació i l’estat «continuen sent elements claus del món que habitem», recordava Aoiz, que esmentava el cas dels «post-nacionals europeistes, defensors d’un particularisme allunyat de les seves pretensions d’universalitat cosmopolita, que venen com a nova la prolongació de l’estat-nació en una escala més àmplia». Aquest és, en efecte, el cas de la UE, que s’ha dotat dels trets propis d’un estat nacional: constitució, bandera i himne.

«Com formar una ‘comunitat solidària’ si es té com a base estats capitalistes?», es preguntava Wehr a un article publicat anys enrere al junge Welt. «La Unió Europea», continuava, «té com a objectiu des de la seva fundació negar qualsevol mena de política anticapitalista als seus països membre. En cap altre lloc la democràcia és més feble: la UE no té un vertader parlament, els governs decideixen en el Consell Europeu a l’estil de la diplomàcia secreta i són els qui recomanen al president de la Comissió Europea». A nivell europeu, concloïa, «no existeixen partits ni sindicats amb suficient força, no existeix un idioma comú ni una opinió pública europea: per aquest motiu la UE és tan volguda pels lobbistes i empresaris de tots els estats membre.»

La proposta de Podemos a Europa, pel que sembla, és canviar un monstre com el Leviatan per un altre encara més gran, com el Behemoth. Digueu-li desorientació per no dir-li desconeixement, i per no pensar una altra cosa.

Foto de portada: Podemos
Share on facebook
Share on twitter
Share on whatsapp
Share on telegram
Share on email

Vols que t'informem de les novetats de Catarsi Magazín?

Les dades personals s’utilitzaran per l’enviament d’informació i promocions. El responsable és Cultura 21, SCCL. L’usuari pot revocar el seu consentiment en qualsevol moment i exercir els drets que l’assisteixen mitjançant correu electrònic a [email protected]. Pot consultar aquí la política de privacitat.

Periodista i traductor. Ha publicat, conjuntament amb altres autors, La quinta Alemania (Icaria, 2013) i El último europeo (La oveja roja, 2014)

Comentaris

Podemos a Europa: canvio Leviatan per Behemoth

Notificacions
Notificació per rebre
0 Comments
Inline Feedbacks
View all comments
LLEGIR COMENTARIS OCULTAR COMENTARIS

El tercer número de Catarsi ja és aquí!

Amb la subscripció en paper t’enviem Catarsi a casa

Cerca a Catarsi

Aquest web fa servir cookies per a millorar l'experiència de l'usuari. Si continueu utilitzant aquest lloc, entenem que hi esteu d'acord.