És clar que sí, un sobiranisme d’esquerres!

El sobiranisme és una contracorrent en l'absència de democràcia neoliberal. Perquè sigui una dimensió política eficaç, però, ha de traduir-se en afectes mobilitzadors.

És clar que sí, un sobiranisme d’esquerres!

És clar que sí, un sobiranisme d’esquerres!

  • Guarda't l'article

You need to login or register to bookmark/favorite this content.

Necessites estar registrada per poder guardar articles

El sobiranisme és una contracorrent en l'absència de democràcia neoliberal. Perquè sigui una dimensió política eficaç, però, ha de traduir-se en afectes mobilitzadors.
  • Guarda't l'article

You need to login or register to bookmark/favorite this content.

Necessites estar registrada per poder guardar articles

Sobirania popular versus neoliberalisme, aquest és un dels clivatges estratègics del nostre temps[1] . Aquesta pugna ve des de lluny: com explica Quin Slobodian en el seu llibre Globalist, des dels primers passos del neoliberalisme s’aprecia una obsessiva fixació contra la sobirania popular i la seva expressió estatal, enfocada a afeblir qualsevol suport des del qual es pogués controlar el mercat. És per això que situar la sobirania com una cosa passada de moda és qualsevol cosa menys casual, encara que aquesta narrativa hagi estat assumida i reproduïda des de posicions ideològiques molt diferents.

El pensador francès Frédéric Lordon, que va ser presentat per alguns mitjans de comunicació com un dels inspiradors del moviment La Nuit debout, ha realitzat un notable esforç per a emmarcar la qüestió de la sobirania fora de l’enclaustrament que li ha estat imposat. En aquesta obstinació, a més d’aportar de manera molt elaborada les seves idees i propostes, ha protagonitzat interessants discussions i intercanvis en els quals ha criticat tant la posició cosmopolita, post-nacional i/o anti-estat d’unes certes esquerres, com la temptació de tornada al passat en termes de xenofòbia i xovinisme, que ha denominat sobiranisme de dretes. Lordon critica que gran part de l’esquerra hagi abandonat conceptes com nació i sobirania en mans de la dreta autoritària, que els usa com a banderes d’enganxament amb el malestar generat pel neoliberalisme, per a acabar alimentant el propi neoliberalisme[2].

Sobirania i afectes nacionals en temps suposadament post-nacionals


Per a una part de l’esquerra nació i nacional s’han convertit en monstres inacceptables, indica amb rotunditat Lordon, per a afegir que en aquest espasme hi ha des de gent sincerament inquieta fins als més autèntics estúpids . Malgrat aquest estupor, la nació i l’estat continuen sent elements claus del món que habitem… fins i tot per als qui volen fer-nos creure el contrari. Critica Lordon als qui pretenen construir un post-nacional que té les característiques del nacional que diuen avorrir, com els post-nacionals europeistes, defensors d’un particularisme allunyat de les seves pretensions d’universalitat cosmopolita, que venen com a nova la prolongació de l’estat-nació en una escala més àmplia. Per més que recorrin al terme federal per a sacsejar-se les «tares» imputades al principi de l’estat-nació, ens assenyala Lordon, tant Alemanya com els Estats Units i la Federació Russa, són al cap i a la fi estats-nacions. De manera que encara que no es reconegui, el rebuig de la pertinença pren forma de defensa d’una nova pertinença.

Lordon posa en evidència els usos habituals del concepte «ciutadà del món», que obliden que ciutadania implica pertinença a una comunitat política expressada en institucions (la ciutat). A més, l’absència d’una politeia mundial deixa al «ciutadà del món» sense res sobre on recolzar-se. Per a Lordon no es tracta només d’una inconseqüència: també és un símptoma. Estem davant el sentiment individualista per excel·lència de la sobirania personal, fantasma de la negació de tota pertinença, concebuda com a ofensa ontològica a la qualitat de subjecte. Convé assenyalar sobre aquest tema que, com planteja Lordon, podem trobar la persistència de la metafísica neoliberal en el més profund dels esperits autoconsiderats més antiliberals.

Enfront de la idea liberal de societat entesa com a associació contractual d’individus sobirans, Lordon rellegeix a Spinoza per a parlar de l’autoafecció d’un grup, situant a l’afecte comú com a operador de comunitat, allò que fa ser grup al grup. En aquesta perspectiva, la multitud esdevé comunitat per l’acció de la seva pròpia potència afegint-se una nova dimensió: la verticalitat. El pensament modern individualista no pot pensar aquesta geometria i construeix una antinòmia entre el vertical simple i l’horitzontal pur: mort Déu, no quedaria una altra cosa que l’horitzontal.


Les necessitats de supervivència i la necessitat marquen els agrupaments humans, però el fonament de les comunitats polítiques és passional. La clau està en els afectes, perquè les idees i els valors són manifestacions d’aquests afectes: les comunitats polítiques —afirma Lordon— són comunitats passionals. Per tot això, no és el mateix concebre la nació seguint el model liberal, com una nova forma de contracte entre individus considerats sobirans, que formular-la des d’un afecte comú del qual emana al seu torn un suplement, el vertical, que fa que el resultant no sigui la mera suma de les parts. Aquest afecte és fruit de la potència de la multitud, però hem d’aclarir que Lordon considera la multitud una categoria especulativa, un concepte filosòfic, no sociològic, i creu que el pitjor error és prendre-ho per un objecte realment existent: no hi ha empíricament multitud, no és un subjecte empíric de la història, el que tenim és societat en formes històriques particulars. Si parlar de multitud i la seva potència té sentit, per tant, no és per a imaginar-la actuant, sinó per a orientar la nostra reflexió.

És d’aquesta potència d’on sorgeix el poder polític, que és una cosa diferent, per mitjà d’una captura. L’Estat seria la seva manifestació majúscula, diu Lordon, però no és l’única. Lordon represa el concepte spinozià de «Imperium», que no ha d’entendre’s en termes d’imperi i imperialisme, sinó com la força de la captura de la potència de la multitud. Per a Lordon, sempre hi ha captura, sempre hi ha vertical, sempre hi ha «Imperium» i, per tant la qüestió, per a una política de l’emancipació és, sense perdre la referència de la superació de la captura (l’autogovern directe) com a horitzó regulador, disputar les característiques d’aquesta captura. Tot gran agrupament humà realitza el principi de l’estat general. Tots els agrupaments polítics, segons aquesta perspectiva, són Estats en el sentit de l’Estat general, entès com el nom que pren el «Imperium» en situar-se com a matriu de tots els poders polítics, com estructura elemental de la política.

Lluny de constituir anacronismes o desviacions de suposades contradiccions o lluites principals, el sobiranisme emancipador es concentra en un dels antagonismes principals de la nostra època


Separatisme i balanços d’afectes: l’hora de la veritat


Lordon afirma que la veritat de la nació és el separatisme. Assenyala que a Europa la gent ha assistit estupefacta a la partició de Txecoslovàquia i veu amb paüra la possibilitat de secessió d’Escòcia i altres pobles. Per a Lordon identitari és un paraigua que no vol dir res precís, en la mesura en què les secessions són formació d’afectes comuns i per això productores de pertinença, això és, d’identitat, però com ho va ser, per exemple, la Comuna de París.

Lordon proposa una definició de nació no regida pel principi de pertinença substancial, sinó basada en la participació en una determinada forma de vida. Des d’aquest perspectiva entén la sobirania no com una cosa emanada d’una identitat col·lectiva pre-existent, sinó per compartir objectius polítics. Per això considera a Chiapas una nació, per exemple, contraposant la nació substància a la nació política. Així, Lordon planteja una interessant lectura de l’independentisme escocès. D’una banda, diu, tenim tot el que sol reunir-se sota el nom d’identitat, en el sentit cultural-nacionalista del terme. Però, a més d’això (ell ho simbolitza en el kilt) està la política, perquè Escòcia vota repetidament per l’esquerra, però queda sistemàticament en minoria a Gran Bretanya. Creu que aquí pot trobar-se el que ha donat la seva força motriu al separatisme escocès, en tant que en prendre consciència de conformar un subgrup bastant coherent però condemnat a la condició minoritària, Escòcia s’ha plantejat separar-se perquè això fa possible viure segons els seus principis.

Podríem dir que és aquí on Lordon creua una tercera barrera. Si en un primer moviment qüestionava els dogmes cosmopolites post-nacionals i en el següent evitava caure en el parany d’un sobiranisme abstracte aliè a l’eix dreta-esquerra, en aquest tercer desplega la seva mirada més enllà dels estats actuals, per a referir-se a altres emergències i, és aquí precisament on es situen els nostres sobiranismes (Països Catalans, Galiza, Euskal Herria, Còrsega…). Lluny de constituir anacronismes o desviacions de suposades contradiccions o lluites principals, el sobiranisme emancipador es concentra en un dels antagonismes principals de la nostra època en atacar el nucli dur del projecte neoliberal de destrucció de la democràcia i la sobirania[3].


La qüestió política per excel·lència, afirma Lordon, la sobirania, això és, la plena apropiació del seu destí per part de la col·lectivitat humana, no és només que els éssers humans facin la seva història —cosa que passa de totes maneres— sinó que la facin de la manera que han pensat i volgut. Així, recordant la crítica de Marx a Feuerbach, Lordon indica que transformar el món (i no sols interpretar-lo) és eliminar allò que escapa de la nostra potència col·lectiva, organitzar la seva recuperació total mitjançant la presa de consciència compartida i restaurar aquesta potència a la mesura del nostre desig.

En aquesta adreça, el sobiranisme d’esquerres implica adoptar una actitud política ofensiva, perquè no es limita a resistir davant les agressions neoliberals, sinó que formula un repte integral de transformació de les regles de joc qüestionant no sols les escales funcionals a l’agenda neoliberal, sinó també proposant un reset en la reproducció de les institucions i les relacions de forces que en elles se sedimenten. Es caracteritza, per tant, per oposar-se a la subalternització d’un poble per un o diversos estats, però també al domini del capital. En col·locar l’eix en la capacitat de decisió d’una comunitat política territorialment situada[4], aquestes dimensions es fusionen en un moviment democratitzador que, com diu Brown, xoca frontalment amb la racionalitat i l’agenda neoliberal[5]. Això no vol dir que aquesta orientació de rebuig a l’agenda neoliberal i les seves conseqüències tingui una decantació clarament anticapitalista, molt menys revolucionària, és clar, però apunta contra la tendència dominant.

Segons Lordon l’emancipació implica l’alliberament de la potència de la multitud del fetitxisme en què està capturada. D’alguna manera, la societat es reapropia de la seva potència col·lectiva i precisament això és, en termes spinoziano-lordonians, un moviment sobiranista en la seva accepció literal, com a acció de moure’s i moure alguna cosa o a algú. El que proposa el sobiranisme per als pobles subalterns és una reapropiació de la potència col·lectiva qüestionant tant les dependències imposades pels estats i el capital com la resta de lògiques de dominació: patriarcat, colonialitat-racisme…

Una política sobiranista eficaç seria aquella capaç de provocar afectes sobiranistes, dit d’una altra manera, d’aconseguir que la sobirania es converteixi en una idea-afecte, capaç d’afectar més gent, de corporitzar-se i mobilitzar.

I ara, què?


El nostre propòsit en recopilar algunes de les aportacions de Lordon era desenvolupar la perspectiva afectiva de la lluita per la sobirania, com a continuació de l’article Afectes comuns sobiranistes per a temps de sindèmia. Recapitulem el cos principal d’aquell escrit mitjançant dues formulacions sintètiques. Primera: hem d’entendre la política transformadora més enllà de l’arbitrària compartimentació entre passions i racionalitat, perquè situar-se en aquesta divisió dificulta la comprensió dels comportaments col·lectius i tal cosa resulta summament contraproduent per a la lluita per l’emancipació. Segona: d’acord amb la relectura que Lordon proposa de Spinoza: hem de veure la política com un ars affectandi, un art de provocar afectes o afectar.

Sobre aquestes dues bases podem formular ja la nostra conclusió principal: una política sobiranista eficaç seria aquella capaç de provocar afectes sobiranistes, dit d’una altra manera, d’aconseguir que la sobirania es converteixi en una idea-afecte, capaç d’afectar més gent, de corporitzar-se i mobilitzar. Enfront de la suposició de la capacitat d’un projecte d’influir d’acord amb un suposat valor intrínsec o objectiu («la independència és una idea justa, l’emancipació millora la vida de la gent, després…»), l’experiència ens demostra que només quan està acompanyada de la capacitat d’afectar pot una idea realment materialitzar-se. D’això cal deduir que per a un moviment sobiranista el desafiament fonamental és desenvolupar un art sobiranista d’afectar. La qüestió és per descomptat, desplegar amb èxit aquesta capacitat d’afectar, alguna cosa que no es dedueix mecànicament d’aquestes reflexions genèriques. Aquesta tasca ens exigeix preguntar-nos per què en un context i temps determinats algunes idees són capaces d’afectar i altres no.


Si traduïm aquestes reflexions als nostres temps sindèmics, hem de lamentar que les autoritats pretenguin capturar una vegada més la potència solidària de la multitud per a atribuir-se un enorme marge de confiança («deixeu-nos gestionar aquesta crisi, obeïu, perquè sabem què us convé»). El més important no és si això obeeix a un pla pervers o a la mediocritat dominant i funcional al pla neoliberal tan ben descrita per Alain Deneault; en qualsevol cas passa, i davant d’això hem de reaccionar, perquè el desplegament de l’agenda desdemocratitzadora i autoritària no depèn només d’una voluntat conscient de dur-ho a terme, sinó dels seus avanços pràctics.

En aquesta situació el sobiranisme emancipador ha de combatre l’individualisme insolidari i, alhora, evitar ser capturat per la retòrica de l’esforç comú contra el virus, utilitzada per a encobrir desigualtats i la falta de voluntat d’escometre canvis estructurals. Com deixà escrit Spinoza i recorda repetides vegades Lordon, només un afecte més fort pot desplaçar a un altre. Els afectes de la solidaritat, la justícia i el bé comú han de mobilitzar-se i modificar els balanços afectius. En definitiva, hem d’aconseguir que el conjunt d’afectes simbolitzats per la sobirania sigui més forta que els de l’individu aïllat, el consumisme, l’autoritarisme.…

Foto de portada: Flickr – Fotomovimiento

Notes

[1] Hem desenvolupat aquesta perspectiva en un llibre recentment publicat en llengua basca Mamuari So

[2] Ho fa en termes molt rotunds en la seva obra La malfaçon (hi ha una edició en castellà La chapuza) ho desenvolupa a Imperium i ho sintetitza en diversos articles, alguns publicats a la revista Le Monde Diplomatique («Ce que l’extreme droite ne nous prendra pas»; «Leçons de Grèce à l’usage d’un internationalisme imaginaire (et en vue d’un internationalisme réel)»; «Clarté»;…). Una visió general interessant de les aportacions de Lordon es pot llegir a l’article d’Alberto Toscano, també en aquesta revista —en aquest cas la versió consultada és l’espanyola— «¿Un estructuralismo del sentimento?»

[3] Vaig plantejar aquesta idea en la meva aportació «Sobiranismes transformadors a l’Europa del segle XXI» al llibre col·lectiu Nou Sobiranisme i feminismes (Leonard Muntaner, 2019).

[4] Jule Goikoetxea insisteix en la necessitat d’una base territorial per al demos a Demokraziaren pribatizazioa

Share on facebook
Share on twitter
Share on whatsapp
Share on telegram
Share on email

Vols que t'informem de les novetats de Catarsi Magazín?

Les dades personals s’utilitzaran per l’enviament d’informació i promocions. El responsable és Cultura 21, SCCL. L’usuari pot revocar el seu consentiment en qualsevol moment i exercir els drets que l’assisteixen mitjançant correu electrònic a [email protected]. Pot consultar aquí la política de privacitat.

Comentaris

És clar que sí, un sobiranisme d’esquerres!

Notificacions
Notificació per rebre
0 Comments
Inline Feedbacks
View all comments
LLEGIR COMENTARIS OCULTAR COMENTARIS

El tercer número de Catarsi ja és aquí!

Amb la subscripció en paper t’enviem Catarsi a casa

Cerca a Catarsi

Aquest web fa servir cookies per a millorar l'experiència de l'usuari. Si continueu utilitzant aquest lloc, entenem que hi esteu d'acord.