Search
Close this search box.

Organitzem la lluita per l’habitatge: construïm un sindicat de classe

Proposta de debat per la construcció d'un sindicat d'habitatge amb perspectiva de classe. Quins passos cal seguir per organitzar el nou cicle de lluita?

Organitzem la lluita per l’habitatge: construïm un sindicat de classe

Proposta de debat per la construcció d'un sindicat d'habitatge amb perspectiva de classe. Quins passos cal seguir per organitzar el nou cicle de lluita?

La lluita per l’habitatge ha estat, durant l’última dècada, un focus de conflicte i d’articulació política de la lluita de classes. El moviment per l’habitatge ha desenvolupat múltiples eines de combat, així com ha aconseguit agrupar una diversitat de perfils i perspectives polítiques. El dinamisme viscut durant aquest cicle està trobant, però, esculls durant els últims temps i es fa palesa la necessitat de dotar-nos de noves formes, eines i pràctiques de lluita.

Al voltant dels debats del II Congrés d’Habitatge de Catalunya, han aparegut una sèrie d’articles, dels que celebrem la riquesa de les aportacions. Veiem necessari fer una contribució a les discussions que s’estan tenint, pel que fa a l’anàlisi però sobretot de proposta, i que pugui entrar en diàleg amb altres visions. 1234

Amb aquest article volem situar la necessitat de construir un sindicat d’habitatge d’àmbit nacional català, que s’entengui a si mateix com un sindicat de classe

Amb aquest article volem situar la necessitat de construir un sindicat d’habitatge d’àmbit nacional català, que s’entengui a si mateix com un sindicat de classe, que agrupi una majoria àmplia dels col·lectius del moviment per l’habitatge actual i els doti d’una estratègia revolucionària i d’una estructura sòlida capaç d’implementar-la.

Farem primer algunes pinzellades a la situació actual del moviment per a situar la necessitat de la nostra proposta. Tot seguit, valorarem els punts al voltant dels quals necessitem consensos polítics per a construir aquest sindicat dotant-lo de contingut, aportant-ne les nostres pròpies visions.

L’estat actual del moviment

La conjuntura en què ens trobem és un dels punts que més consens ha generat durant els debats territorials del Congrés aquests mesos de setembre i octubre. Com deia una companya en un d’aquests debats, “l’Estat del Benestar cada dia és més Estat i menys benestar”. La desintegració progressiva de la socialdemocràcia i de les condicions que permeten sostenir una àmplia classe mitjana s’ha vist acompassada per una deriva autoritària de l’Estat, en què els circuits d’assistència social -els pegats que l’Estat oferia fins ara- s’estan veient substituïts per la mà dura policial i una política represiva que va en augment.

Estem veient un esgotament de moltes de les nostres tàctiques de lluita

El moviment per l’habitatge no ha tingut, encara, la capacitat de respondre a aquests canvis. Hem vist i estem veient un esgotament de moltes de les nostres tàctiques de lluita. Aturar desnonaments és cada dia més complicat, i en la majoria de casos ja no depèn de la nostra presència a les portes si no de la disponibilitat dels dispositius policials. Alhora, ocupar habitatges és cada dia més difícil. Les campanyes de criminalització i propaganda antiocupació han tingut un impacte múltiple, des de la protocolarització i regulació legal dels desnonaments exprés, la disposició de més recursos policials en contra de les ocupacions, la pèrdua de legitimitat social que sovint ens enfronta a moltes veïnes… Així mateix, les reformes legislatives desenvolupades fins ara, si bé ens han permès desenvolupar la lluita quotidiana i han acumulat una valuosa experiència (per exemple, en la comissió ILP de les PAHs Catalanes), per la seva naturalesa mai no han tocat res estructural i s’han vist contínuament retallades, suspeses o simplement han estat mancades d’implementació.

A tot això, el I Congrés d’Habitatge (2019) va suscitar un gran optimisme al moviment, aportant noves visions i propostes, com ara un programa conjunt5, una sèrie de comissions comunes del moviment (formadores, jurídica, base de dades…) així com, més informalment però no menys important, una coneixença mútua i l’establiment de vincles i aliances dels diferents col·lectius d’habitatge. Això no obstant, la pandèmia de la COVID i el posterior clima més generalitzat d’apaivagament de la mobilització política i social han deixat ja enrere aquest optimisme, que s’ha vist substituït en molts casos per una sensació d’estar de capa caiguda.

Una de les principals mancances que hem tingut durant aquest temps i en la que ens trobem encara ara és la fragmentació organitzativa. La lluita per l’habitatge s’ha estructurat i s’estructura avui en dia en una multiplicitat de formes, essencialment escindides les unes de les altres. Per una banda, tenim tot un seguit de sindicats, grups d’habitatge, etc. que no tenen més que els seus propis espais locals i alguns espais informals de treball amb altres sindicats. Per altra banda, les estructures d’escala supralocal existents no responen, a dia d’avui, a una mateixa estratègia ni un sentit polític comú dels col·lectius que en formen part, i això ha derivat en dinàmiques localistes i en visions estratègiques dispars. Les PAHs Catalanes n’han estat un clar exemple, primant en els espais nacionals les estratègies més legalistes i en àmbits locals particulars estratègies més centrades en l’acció directa  i la construcció de comunitats de lluita, com ara l’Obra Social (ocupacions de les PAH) i les estructures populars.

Aquesta fragmentació organitzativa, o fins i tot desorganització, és en una part la que ens dificulta o impossibilita compartir les anàlisis que fem, tenir debats estratègics profunds, i convergir en una pràctica política que ens faci avançar posicions. Per suplir la manca d’aquests espais, s’ha seguit una lògica de crear coordinadores, que si bé han estat imprescindibles en moments concrets, sovint han sigut efímeres i poc participades. Aquestes mancances s’han fet evidents en les campanyes contra la propietat (Guerra a Cerberus i Pla Sareb), per exemple, o per accions concretes i manifestacions, com ara la de maig del 2022 encapçalada pel lema “L’habitatge és un dret, no un negoci”. I, en qualsevol dels casos, només han cobert la necessitat immediata de «coordinar-nos», però en cap cas han possibilitat aquesta necessària convergència en les estratègies i les visions polítiques.

No obstant això, és innegable que durant el cicle polític anterior al nostre territori, el moviment per l’habitatge s’ha erigit com una de les formes més dinàmiques de la lluita de classes. Les pràctiques desenvolupades durant aquesta última dècada i escaig són ni més ni menys que les que avui ens situen allà on som, i que més enllà de les limitacions ja assenyalades, ens doten d’una experiència política pràctica i d’uns col·lectius que donen batalla dia sí i dia també per a defensar les cases de la classe treballadora. El repte és recollir aquesta experiència i les forces disponibles i transformar-les en millors formes de lluita per a superar aquestes limitacions. En aquest procés, estendre les experiències de lluita entre la nostra classe serà imprescindible per prendre consciència de la condició i els interessos propis.

Organització i estratègia

A tall de consideracions prèvies, volem destacar que el debat organitzatiu és necessàriament complex, ja que les conclusions a les quals arribem ens comprometran a totes, per activa o per passiva, i determinaran com desenvolupem la lluita per l’habitatge en un futur. Perquè el debat sigui fructífer i que, com a mínim d’entrada, sigui possible arribar a compromisos, cal que partim d’una predisposició al diàleg i a la crítica, a escoltar altres propostes i a posar-hi certes dosis de creativitat.

Com ja dèiem, de l’estat actual del moviment i de les limitacions identificades se’n deriva que una de les necessitats immediates és resoldre la fragmentació organitzativa. Des de fa anys és una de les converses habituals en espais formals i informals. Ara ens veiem en la tessitura de farcir aquesta discussió de contingut i de concretar-la en una proposta realitzable. 

Entenem que el “sindicat” és la forma històrica d’organitzar la lluita econòmica i abordar el conflicte col·lectiu, i per això és la que millor s’adequa a la pràctica política i organitzativa cap a on hem de caminar. Però la paraula no ens ha de confondre: no ens emmirallem als sindicats grocs o de concertació del món laboral, però tampoc als actuals sindicats d’habitatge, ja que molts d’ells també han reproduït la forma de “moviment social” i han trobat moltes de les limitacions que hem assenyalat fins ara (localisme, atomització organitzativa, fer per fer…). En aquest sentit, la nostra proposta té implicacions per a tot el moviment, no només per a qui avui en dia no s’anomena a si mateix “sindicat”.

És clar que una crida a la unitat en abstracte, sense contingut polític concret, no ens val. Cal, doncs, que situem una sèrie d’elements al voltant dels quals poder confluir. Per a nosaltres, en son tres: el marc d’anàlisi, el programa polític i l’estratègia.

En primer lloc, cal que ens dotem d’un marc d’anàlisi compartit, que ens permeti entendre el perquè de la problemàtica de l’accés a l’habitatge, identificar els diferents elements i agents que prenen part en reproduir aquesta problemàtica (el capital, l’Estat, la propietat…), constituir un «nosaltres» capaç de fer-hi front i plantejar un horitzó emancipatori (abolició de la propietat privada i l’Estat, desmercantilització de l’habitatge…). Per això, entenem que el marc de la lluita de classes ens és útil. No podem entendre per què se’ns fa fora de casa, o per què hem de pagar per un lloguer, o demanar una hipoteca, etc., sense assenyalar les relacions socials de desigualtat i explotació que imposa el sistema capitalista. Tampoc sense identificar-nos com aquella classe que disposa únicament de la seva força de treball per al sosteniment de la vida, ni podem plantejar la superació d’aquests problemes sense organitzar-nos des del reconeixement mutu. Així, hem vist com recentment una part del moviment ha incorporat aquesta perspectiva, com es pot veure en el comunicat «Prenem el que és nostre» de l’Obra Social de la PAH en referència a les ocupacions coordinades del passat 1 de maig6.

Això ja ens orienta cap a un cert programa polític. La discussió ha girat, tant en anteriors articles que s’han publicat sobre el moviment per l’habitatge com als debats territorials del II Congrés, entre el programa de màxims i de mínims. El que creiem que té sentit discutir en la creació d’un sindicat comú és el programa de màxims, que apunti cap a l’horitzó emancipatori que volem construir. Durant els darrers mesos, s’ha popularitzat en alguns entorns la consigna «habitatge universal, gratuït i de qualitat» (a vegades, amb l’afegitó «sota control obrer»). És una de les interessants aportacions del Moviment Socialista (MS), que creiem que cal desenvolupar millor tant en termes comunicatius, com programàtics i concretar-ho en la pràctica política. Per una banda, apunta elements importants a incloure en un hipotètic programa de màxims; per altra banda, ha funcionat més com a proclama corporativa del MS que com una tesi política que es pugui estendre i generar una pràctica sindical.

Aquest programa de màxims ha de dotar-se d’una estratègia sindical. Per una banda, ha de respondre a la funció essencial del sindicalisme: la lluita per les condicions materials, la millora de les condicions de vida de la classe treballadora en contraposició als interessos capitalistes. És a dir, hem de ser capaces, en primera instància, de respondre al conflicte més immediat. Aquesta lluita s’ha de donar a través d’una pràctica sindical que converteixi els problemes aparentment individuals en col·lectius, i que proveeixi l’estructura de militants, en un procés d’acumulació de forces, tant numèricament com de presa de consciència. El primer repte és connectar el conflicte immediat amb els objectius programàtics. Però per aconseguir això calen victòries, i per tant objectius assolibles a cada moment.

Cal que la lluita per unes condicions de vida dignes respongui als objectius plantejats de creació d’imaginaris propis i enfortiment del moviment en termes quantitatius i qualitatius

Una part d’aquesta estratègia ha de ser també legislativa, però no amb la centralitat que ha pres fins ara. Cal que la lluita per unes condicions de vida dignes respongui als objectius plantejats de creació d’imaginaris propis i enfortiment del moviment en termes quantitatius i qualitatius. En aquest sentit, s’ha de superar el marc de la vulnerabilitat social7 i de les lleis d’emergència (24/2015), per una banda, i també incorporar una perspectiva més ampla que no es quedi en l’habitatge, per exemple exigint la derogació de la llei mordassa i la llei d’estrangeria, que dificulten l’organització política i accentuen la repressió i la fragmentació de la classe. Les lluites legislatives significatives són, únicament, aquelles que puguin derivar en una acumulació de forces. En aquest sentit, són importants el debat i la participació massiva en l’elaboració del programa legislatiu, l’organització d’accions, els processos de negociació o campanyes i altres tàctiques per aconseguir-les… El com és realment rellevant, perquè és el que genera una experiència d’organització i lluita.

Per construir el poder propi que anhelem, cal fer-ho de manera independent de les institucions i agents de l’Estat. Això no només vol dir no establir una relació formal amb els partits institucionals i tenir independència econòmica, sinó també ideològica. Per exemple, no dependre de les anàlisis i el lideratge de think tanks, agents que no són eines neutrals sinó que parteixen de perspectives socialdemòcrates i depenen econòmicament de les institucions estatals. La línia de treball ha de ser desenvolupar anàlisis i eines formatives pròpies, com per exemple fan la Comissió de Formadores, el grup de Marxisme i Renda del Sindicat de Llogateres (SLL) o les diferents escoles de formació política i pràctica de les estructures populars. Tan important ens sembla que ens dotem d’independència política, com d’autonomia. En aquest sentit, les eines del moviment (com Formadores) han de procurar incloure una heterogeneïtat pròpia del moviment per l’habitatge i d’un hipotètic sindicat. Són eines que perden el seu sentit si són copades per una o altra tendència política.

La construcció del subjecte polític

Pel que fa a l’estratègia, hem d’afrontar també les limitacions amb què  hem topat fins ara en la definició i comprensió del subjecte polític. Entenem que la classe treballadora ha de ser el punt de partida de la nostra anàlisi i intervenció política, però en l’àmbit de la lluita per l’habitatge, cal concretar una mica més aquesta categoria. Cal entendre el subjecte històric de la lluita per l’habitatge no només com aquell que ha de vendre la seva força de treball per sobreviure, sinó també com aquell que no té assegurada una llar de forma estable i permanent. Aquest procés de concreció ens ha de permetre atendre els aspectes ideològics que tenen un gran efecte sobre la mentalitat i el sentit comú hegemònic. Estem pensant, per exemple, en el paper de la propietat en la construcció de la societat de classes mitjanes a Occident durant el segle XX. Sense entendre com s’ha imposat el dret a la propietat privada per davant del dret a la llar, no podrem comprendre l’ofensiva dels propietaris i el paper que juga el rendisme popular, entre moltes altres coses, i per tant orientar la nostra batalla cultural i una ofensiva contra la propietat.

Des del Sindicat de Llogateres es planteja que hem d’analitzar l’antagonisme de classe a través de les relacions de renda i que, per tant, és el subjecte «llogater» aquell que cal organitzar. Ateses les diferents formes d’accés a l’habitatge, és un subjecte nombrós i el que segons la seva perspectiva pot representar els interessos de les classes desposseïdes. Hem de reconèixer l’habilitat i la feina feta pel SLL per a ubicar-se com a l’agent que defensa els interessos de «l’inquilinat», tant a nivell social i discursiu com dotant-se d’eines concretes de lluita, en un context d’augment del parc de lloguer. Cal també reconèixer que s’ha superat una de les grans limitacions organitzatives del moviment per l’habitatge: l’escala d’actuació reduïda que et permet l’assemblea d’afectades com a espai de treball sindical.

Malgrat això, assenyalem com una limitació escindir el subjecte «llogater» del conjunt de la classe, ja que entenem que el sindicalisme d’habitatge ha d’aspirar a articular el conflicte global de l’habitatge i aquest no es dona únicament amb l’extracció de rendes immobiliàries. Les relacions entre renda, crèdit, mercat immobiliari, propietat, etc. no es poden entendre per separat, i són claus per a una ofensiva contra la propietat, com també ho és organitzar la classe més enllà de la forma en què s’accedeix a l’habitatge.

D’altra banda, les PAHs i els sindicats d’habitatge només estem aconseguint organitzar a una fracció molt petita de la classe, la més precària. Aquesta segregació no ha estat explícita com en el cas del SLL, però cal també assenyalar-la. La separació que s’ha fet i que tot sovint reproduïm entre ocupes, llogateres i hipotecades ha estat una separació imposada per la pròpia dinàmica dels col·lectius: es tracta més d’una mancança organitzativa i d’eines sindicals que no pas del reflex social de la composició de classe. És per això que veiem com una limitació entendre la qüestió del subjecte com a quelcom que s’ha d’anar a buscar: nosaltres entenem que el subjecte revolucionari s’ha de construir políticament, tal com afirma la companya Lucía del Sindicato de Vivienda de Carabanchel8.

Poder propi: on queden les Estructures Populars?

Enllaçant amb l’apartat anterior, de quina forma construïm aquest subjecte polític? Creant espais de socialització, de discussió, produint relacions socials noves on no hi té cabuda el mercat, creant espais d’intervenció i de conflicte al territori. En definitiva: espais de producció i reproducció de classe. Tot això ho hem categoritzat com a Estructures Populars (EP).

En el marc dels debats del II Congrés hem trobat a faltar un balanç i reflexió entorn de les EP. Recordem que aquesta va ser una aposta estratègica al I Congrés. En aquest sentit, com a militants que ens refermem en la importància de la construcció de les EP, volem fer autocrítica. No hem assumit la responsabilitat política de teoritzar entorn d’aquestes experiències organitzatives i això ens ha limitat a l’hora de socialitzar les nostres hipòtesis polítiques. Creiem que experiències com la de la XEPC de Manresa o els processos que s’han donat a altres indrets tenen un valor polític gens negligible que faríem bé en discutir i valorar. Per exemple, hem de parlar del desenvolupament desigual de les EP arreu del territori, del paper i la funció que han tingut les diferents estructures, i també de la seva integració a nivell organitzatiu, polític i estratègic tant en l’àmbit local com en el nacional.

El desplegament de les EP té el seu lloc paral·lel al sindicat en aquest procés de formació de classe. La seva és la tasca general de construcció d’un subjecte en lluita que transcendeix el conflicte sindical per l’habitatge, però que al mateix temps enforteix el moviment aglutinant altres sectors i afrontant altres necessitats. En primer lloc, són espais i experiències claus per reforçar la capacitat d’acció i organització de les companyes i són les bases d’on sortiran les futures militants, amb l’ètica comuna d’aquesta comunitat en lluita en creixement.

Les estructures populars tenen el potencial (…) d’aglutinar diverses capes de la classe treballadora, fent així front a la fragmentació de classe i als actuals processos de despolitització i feixistització.

En segon lloc, són espais i experiències de socialització que trenquen amb l’aïllament i la indiferència social generalitzada que fomenten els mitjans de comunicació amb els seus discursos d’odi i criminalització, o els serveis socials amb la individualització, estigmatització i desempoderament que perpetuen les institucions. Les EP tenen el potencial de ser un mur contra el masclisme, el racisme i el feixisme, aglutinant diverses capes de la classe treballadora, fent així front a la fragmentació de classe i als actuals processos de despolitització i feixistització.

En tercer i últim lloc, són espais on desenvolupar i desplegar la lluita cultural, allunyada dels interessos de la socialdemocràcia plegada a l’estret marc legal estatal. Les EP -escoles i gimnasos populars, grups d’autoabastiment, i sindicats laborals, juntament amb el Sindicat d’Habitatge- formen part d’aquest procés organitzatiu ampli i de lluita política més integral. Són els espais on posar en pràctica el revers constructiu del conflicte polític permanent a diferents nivells. És en aquestes instàncies on s’han de socialitzar els debats i permear la formació político-ideològica, per defensar no només els interessos econòmics immediats de la classe treballadora.

Més enllà de la coordinació: el Sindicat d’Habitatge de Catalunya

En els últims mesos s’ha posat sobre la taula el debat de la proposta organitzativa concreta, sobre quina és l’estructura que ens ha de permetre avançar. Per ara, n’han destacat dues propostes: la de la confederació, recolzada principalment pel SLL, i la del sindicat únic que, per ara, només és un fantasma que ningú s’ha atrevit a defensar.

La proposta de confederació lliga amb la tradició política del nostre país i ens sembla interessant reivindicar-la. Però cal dotar-la de contingut; si no, corre el risc de convertir-se en un concepte buit. En un recent article4, l’Esquerra Independentista parla d’aprofitar i formalitzar més els espais del II Congrés per construir una organització paraigües, una aposta que ens sembla molt similar a la del SLL. El que tenen en comú totes les propostes actuals entorn de la confederació és en transmetre que “no és el moment” de fer un salt organitzatiu i polític substancial, que no estem preparades. Tanmateix, la versió descafeïnada d’una confederació, la coordinadora, ja s’ha mostrat com una fórmula insuficient a l’espai de PAH Catalanes o a l’àrea metropolitana en temptatives d’organitzar respostes conjuntes en diferents sectors. És aquí on veiem limitacions a les propostes mencionades. L’experiència ens ha demostrat que aquesta fórmula organitzativa pot ser un refugi per a qui no està disposat a canviar els seus plantejaments.

Cal apostar per una organització més forta, que garanteixi una unitat d’acció a través de principis democràtics. Un dels aprenentatges d’ençà del I Congrés d’Habitatge és que no hi haurà aquesta unitat d’acció sense una unitat orgànica. Perquè això darrer pugui ser cal que el sindicat que construïm tingui una voluntat de direcció col·lectiva. Una direcció democràtica que es degui al moviment. Una estructura legitimada, que doni continuïtat a les decisions preses i que tingui capacitat de desenvolupar-les. Sabem, però, que la creació de l’estructura és només l’última passa d’un procés de cohesió i que necessàriament implicarà el que apuntàvem anteriorment: un marc d’anàlisi compartit, un programa polític i una estratègia conjunta.

És fonamental que un futur Sindicat d’Habitatge de Catalunya representi i organitzi al conjunt de la classe treballadora, i per fer-ho ha d’incloure una pluralitat ideològica dins d’un marc comú com el que esbossem. Seria un error històric agrupar tots els sindicats on el Moviment Socialista té implantació majoritària i crear un sindicat socialista dirigit per aquesta organització, com ha passat a Euskal Herria, aprofundint i cristal·litzant l’atomització i divisió actual del moviment.

Entomem el repte i avancem

Hem volgut centrar la discussió en els continguts, especialment els que poden prendre forma d’acció política i sindical avui. Ens sembla important que aquest sigui el marc de debat, per sortir-nos de pugnes identitàries, corporatives o teoricistes. Les tasques essencials que tenim com a moviment ara mateix són de construcció dels fonaments: crear estructures sindicals sòlides que assegurin la presa de consciència i la solidaritat de classe. Tenim l’oportunitat històrica, i per tant el deure, de fer avançar en bloc el sindicalisme d’habitatge com a forma d’articulació del conflicte i com a aportació al procés revolucionari.

Els reptes que ens plantegem són immensos, com també ho són les nostres ambicions. És imprescindible que seguim discutint i elaborant posicionaments i propostes. Estem, ara mateix, en situació de fer un salt qualitatiu per a tot el moviment, per la lluita de classes al nostre país. Un salt que requereix de debat serè, de compromís, de generositat. Organitzem la lluita per l’habitatge! Construïm un gran sindicat de classe!

Aquest article s’ha escrit després dels debats i reflexions del grup “30 metres”, conformat per militants del moviment per l’habitatge.

Referències

  1. La lucha por la vivienda a la vinagreta picante. Aldo Reverte. Sinpermiso, 21/07/2023. ↩︎
  2. Sal de fruita per a la indigestió corporativa: una revisió crítica de la proposta política del Sindicat de Llogateres. Marina Parés. Horitzó Socialista,22/10/2023. ↩︎
  3. De l’escletxa a la disputa. Per una nova etapa en la lluita per l’habitatge. Comitè de Redacció Catarsi, Anna Cirera, Àlex Donada i Marta Herranz. Catarsi Magazín, 23/11/2023. ↩︎
  4. Ponència política, apartat Programa. I Congrés d’Habitatge de Catalunya. Novembre del 2019.https://congreshabitatge.cat/wp-content/uploads/2020/06/PONENCIA-CAT-FINAL-2020.pdf ↩︎
  5. Prenem el que és nostre, comunicat de les PAHs Catalanes en relació a l’acció coordinada duta a terme el 1r de maig del 2023. ↩︎
  6. Vulnerabilitat o explotació? Les relacions de renda, l’ofec de les llars i la lluita pel dret a l’habitatge. Marta Ill.  Catarsi Magazín, núm 7 (tardor-hivern 2022). ↩︎
  7. Sobre los límites y los retos de la lucha por la vivienda. Arteka núm. 42, Vivienda (Setembre 2023). ↩︎

Vols que t'informem de les novetats de Catarsi Magazín?

Les dades personals s’utilitzaran per l’enviament d’informació i promocions. El responsable és Cultura 21, SCCL. L’usuari pot revocar el seu consentiment en qualsevol moment i exercir els drets que l’assisteixen mitjançant correu electrònic a [email protected]. Pot consultar aquí la política de privacitat.

Militant del Sindicat d’Habitatge de Granollers i de La Saó.

 

Militant de la Plataforma d’Afectades per l’Habitatge i el Capitalisme del Baix Montseny.

Comentaris

Organitzem la lluita per l’habitatge: construïm un sindicat de classe

Feu un comentari

El nou número de Catarsi ja és aquí!

Subscriu-te ara i te l'enviem a casa!

Cataris-blau