El problema de l’habitatge sovint és presentat a l’opinió pública com un problema de persones extremadament vulnerables contra especuladors extremadament poderosos que seuen en un cadira de pell en un despatx de Wall Street. Aquesta imatge d’extrems suscita una indignació moral necessària. Tot i així, la caricatura també es pot convertir en un obstacle a l’hora d’entendre com funciona realment l’exclusió residencial, i de definir el problema de l’habitatge en l’actualitat. 

L’article es divideix en quatre parts: a la primera, com a preludi, defineixo i exposo breument les limitacions del marc de la vulnerabilitat; a la segona, em proposo mirar l’habitatge com una mercaderia especial i plantejo la necessitat d’acostar la mirada a les relacions de renda; a la tercera, faig un breu retrat sobre alguns dels elements clau per entendre l’explotació en el marc de les relacions de renda; i finalment, a la quarta part, retorno a la qüestió de la vulnerabilitat i com aquesta és utilitzada per la patronal immobiliària per fragmentar la població explotada en diferents mercats, per arribar a concloure com podem, com a moviment per l’habitatge, evitar reproduir marcs que ens debiliten. 

Preludi: breu aproximació a la vulnerabilitat

Seria absurd negar l’existència de la vulnerabilitat. Amb arrel a la expressió llatina de vulnus, ‘ferida’, la vulnerabilitat és l’exposició a ser ferits o a patir un mal. Els nostres cossos, són, per definició, vulnerables; la interdependència, la necessitat d’aixopluc comunitari per dotar-nos de les cures que ens mantenen en vida, és un tret fonamental de la naturalesa humana. L’habitatge, com a refugi principal, és intuïtivament una peça central per a aquestes cures.

Les qüestions clau en relació amb la vulnerabilitat són principalment dues: en primer lloc, com ens organitzem per proveir-nos d’aquesta protecció necessària i de cures; i en segon lloc, quin és l’origen dels mals, o els riscos als quals ens exposem. Actualment, la manera hegemònica d’accedir a les cures és a través del mercat. En un estat de benestar en retrocés, i en una economia que ens mana competir, només aquells amb més capacitat de compra poden accedir als serveis necessaris per cobrir les seves necessitats reproductives. Qui té suficient poder adquisitiu per pagar cangurs, cuidadors, residències, aliments, medicaments o un habitatge, podrà cobrir les seves necessitats reproductives bàsiques. Per altra banda, però, és aquesta pròpia organització social, la causa de l’anomenada vulnerabilitat social, la principal font de riscos cap a les pròpies persones. Aquesta dinàmica, que alguns anomenen «crisi de les cures», és l’expressió de les contradiccions de la reproducció social en el capitalisme i, per tant, té profundes arrels sistèmiques.

Cega davant d’aquestes qüestions sistèmiques, la definició administrativa de vulnerabilitat i el seu ús més comú elimina el factor relacional d’aquesta vulnerabilitat. Així doncs, la vulnerabilitat es torna, també en el llenguatge comú, en un tret definitori i quasi inherent de certs individus i col·lectius. En concret, la vulnerabilitat és la manera burocràtica de classificar tipologies de pobresa, basada sobretot en el nivell d’ingressos de la llar. El fet d’encaixar o no en aquesta categoria de vulnerabilitat assigna el dret a rebre subvencions per tal de poder elevar la capacitat d’aquestes llars per fer front als pagaments mínims per accedir a allò bàsic per viure. Sense entrar en detall en els problemes pràctics que suposa aquest procés burocràtic, aquesta categorització va acompanyada d’un escrutini total de les despeses de la llar, i d’una assistència per «capacitar» les persones vulnerables de manera que puguin tornar a entrar, de forma activa, en les relacions de mercat. 

La vulnerabilitat, o l’exposició a patir un mal social (com ara la pobresa), és, d’aquesta manera, vista com una incapacitat. Però la vulnerabilitat no és una característica inherent ni inevitable d’aquestes poblacions: «és una funció dels desavantatges de la desigualtat estructural i abandonament, que no necessàriament han d’existir.» Si posem la mirada sobre l’habitatge podrem comprendre què s’amaga darrere d’aquestes suposades incapacitats, i el paper clau que aquest juga en l’aprofundiment de les contradiccions de la reproducció social en el capitalisme. 

L’habitatge és més que una mercaderia: la llar, la força de treball i la renda residencial

Afirmar que la provisió d’habitatge, tal com s’organitza actualment, genera explotació, pot semblar una obvietat. El nombre esgarrifant de desnonaments i l’augment del sensellarisme en són vives imatges, a les quals tristament s’ha acostumat la nostra retina. L’explicació de l’explotació sovint passa per la incompatibilitat entre la garantia de l’accés a l’habitatge com un dret, per una banda, i la seva provisió a través del mercat, que imposa l’imperatiu del lucre, per l’altra. La clàssica tensió entre el valor d’ús de l’habitatge i el seu valor de canvi ens fa pensar de forma crítica sobre les dinàmiques d’exclusió que genera tractar l’habitatge com si fos una mercaderia. Però és precisament aquí on, més enllà d’una metàfora, hem de capbussar-nos per entendre què és l’habitatge en el mercat i quin tipus de relacions socials hi estan contingudes.

La pregunta clau a fer-nos és fins a quin punt l’habitatge és realment una mercaderia.  L’habitatge-infraestructura, podríem dir que és una mercaderia, en tant que ha estat produïda per treballadors des del seu disseny a la seva construcció, amb l’ús d’altres mercaderies, com són els materials i la maquinària. Però quan paguem rendes immobiliàries, el que paguem no és pròpiament el valor de l’habitatge-infraestructura (que en la gran majoria de casos ja han estat amortitzats), sinó la renda pura del sòl. 

L’existència de la renda, o del valor del sòl, només es pot explicar per l’existència de la relació de propietat entre propietaris del sòl i els llogaters. Aquesta relació és sostinguda políticament, de manera que els llogaters tenen la necessitat reproductiva bàsica d’accedir a un habitatge per fer-ne ús residencial i els arrendadors tenen la protecció del seu títol de propietat per part de les estructures «dures» de l’estat (el sistema judicial i la policia). La proposta que fem és que, més enllà d’apuntar a la «mercantilització de l’habitatge», hem de posar el focus en les relacions de renda, i més en concret, en les relacions de renda residencial. 

El sòl (o natura) o l’habitatge (o segona natura) és, per tant, una mercaderia que es distingeix, com diria Polanyi, per ser una mercaderia fictícia, igual d’especial que la més especial de les mercaderies: la força de treball. La mirada de Marx sobre els tallers ocults del capital, és a dir, darrere de les relacions de producció que permetien l’existència de mercaderies i el seu intercanvi, va destapar el secret de l’explotació a través de l’extracció de la plusvàlua als treballadors. Les teòriques feministes de la reproducció social, però, van proposar un gir epistèmic que situava la mirada en un punt encara més profund i amagat de les relacions capitalistes. Van parar atenció a les «condicions primordials de possibilitat» de l’explotació: van interrogar-se sobre l’existència de la mercaderia força de treball, i van analitzar com aquesta era efectivament «produïda». En definitiva, van mirar més enllà de la fàbrica i les relacions de producció i van parar atenció a la reproducció social, entesa com la totalitat de les activitats requerides per crear, mantenir i restaurar la mercaderia força de treball, o el que és el mateix: el sosteniment de la vida. La reproducció social comprèn les formes d’aprovisionament, atenció i interacció que produeixen i sostenen els vincles socials; allò necessari per protegir-nos, mútuament, com a humans, de la intempèrie i cuidar-nos de la nostra vulnerabilitat inherent. En posar-hi atenció, van descobrir-hi una nova capa d’explotació: les relacions patriarcals, on per sistema les dones duen a terme tasques reproductives en condicions d’opressió. 

Crec que si seguim estirant del fil de la reproducció social comprendrem millor com es conformen les relacions d’explotació que estan contingudes en la renda. Podríem dir que la renda del sòl residencial és un punt cec de les anàlisis crítiques del funcionament del sistema capitalista, que escapa a primera vista a la lògica de l’explotació fent-la passar per una simple relació de consum on només certs col·lectius no poden trobar una solució dins del mercat. Però per entendre bé les relacions de renda residencial i la seva funció al segle XXI, cal mirar per darrere de les relacions de reproducció, i de com el treball de cures i assalariat es relacionen amb el fet de la renda.

Si desplacem el punt de vista de la producció a la reproducció veiem com el sòl residencial sempre ha tingut una funció clau. Tenir accés a terres cultivables per a una agricultura de subsistència, o l’accés a les terres comunals i als seus recursos naturals en són exemples en les societats precapitalistes.  Avui dia, com ja hem esmentat, tenir accés a un habitatge de forma estable continua sent un element fonamental per al sosteniment de la vida. Però sobretot, l’habitatge és el centre d’operacions de la llar. És necessari posar èmfasi en les funcions de la llar, que segueixen sent vitals per a la reproducció no només de les persones, donada la privatització creixent del treball de cures, sinó del sistema en el seu conjunt. 

Si bé accedir al sòl residencial és essencial per acollir una llar, els pagaments i altres condicions d’accés a aquest en dificulten el manteniment. En altres paraules: la renda dificulta la creació d’una llar. La importància de la renda es fa evident quan observem que la principal partida pressupostària de les economies domèstiques va directament al pagament de rendes immobiliàries. Sense anar més lluny, les llars de l’àrea metropolitana de Barcelona, de mitjana, dediquen un 47% dels ingressos familiars a pagar l’habitatge. Podríem afirmar que treballem bàsicament per poder pagar rendes immobiliàries: el motiu pel qual entrem en relacions salarials, algunes més explotadores que altres, es deu fonamentalment a la necessitat d’accedir a l’habitatge. 

L’ascens, i afegiria, el manteniment del mode de producció capitalista, es deu en part en «la subsumpció múltiple de les activitats socioreproductives a les relacions capitalistes.» L’existència de la renda, segons la qual la propietat del sòl separa les persones no propietàries de l’accés a la terra, es relaciona de forma antagònica amb la possibilitat de construir una llar. Són les activitats reproductives bàsiques que suposen la construcció d’una llar, com ara la criança, la cura a la vellesa o el descans, però també d’altres com el lleure, l’accés a la cultura i l’educació i altres activitats no necessàriament mercantils, les que es veuen amenaçades per l’existència de la renda. És a través de la renda, que també ens empeny a acceptar relacions salarials, que aquestes activitats queden subsumides al capital.

Fins aquí he volgut mostrar la complexitat de la mercaderia-habitatge, no com un simple reflex de les relacions d’explotació en el punt de producció (com qualsevol mercaderia), sinó com a relacions d’explotació que es donen en el punt de reproducció. Si bé el fet de la renda es troba directament connectat amb el salari, seria un error veure la renda únicament com el resultat d’una mera distribució desigual del salari, és a dir, de pur desequilibri entre ingressos i despeses de la llar. La renda també és un factor que disciplina i obliga a l’obtenció d’un salari, i que obstaculitza i en alguns casos impossibilita la construcció d’una llar.

L’explotació abans del desnonament

La pèrdua de l’habitatge, com s’ha esmentat, és l’expressió més extrema d’aquesta explotació, contra la qual reacciona el moviment per l’habitatge aturant desnonaments. Però entendre com funciona l’explotació de la renda en la seva totalitat, cal prendre distància respecte aquesta imatge extrema del desnonament per veure-la integrada dins del dibuix sencer. La relació d’explotació que intentaré descriure aquí parteix de dues característiques: no és voluntària; i és percebuda, per aquells qui son explotats, com a injusta.

En primer lloc, cal desprendre’s de la idea que la relació de renda és una relació, un intercanvi entre parts lliures i autònomes. Si bé és cert que les relacions de renda comencen formalment amb la signatura d’un contracte, aquest no representa en cap cas un contracte signat lliurement entre les parts. Val la pena aturar-se a observar com funciona el mecanisme contractual en les relacions de renda, per adonar-nos que l’autonomia, per part dels llogaters, és totalment absent en aquesta història. Agafem, per exemple, el contracte de lloguer. Des d’una perspectiva jurídica formal, un contracte  és l’expressió jurídica de l’autonomia i autodeterminació dels ciutadans. Aquest es concreta en l’intercanvi de mercaderies i representa el punt de trobada entre l’oferta i la demanda, que hauria d’expressar el preu òptim. «Dos no contratan si uno no quiere»: aquest és l’argument que el catedràtic Benito Arruñada sostenia per rebatre la necessitat de regular el preu del lloguer, durant la seva participació com a expert a la Comissió de Transports, Mobilitat i Agenda Urbana, al Congrés dels Diputats, on s’aportaven diferents punts de vista sobre el projecte de Llei d’Habitatge. L’aposta i l’anàlisi de l’expert és perfectament liberal: enfortir els drets de propietat, en mercats competitius i ben informats, i no una altra cosa, permetrà que tots els llogaters normals, capaços, «no vulnerables», tinguem accés a l’habitatge.

Tot i així, un passeig ràpid per la realitat empírica ens durà a observar una realitat molt diferent de la sostinguda per la faula del Dr. Arruñada. Un primer exemple clar és la presència de clàusules abusives de forma generalitzada en els contractes de lloguer. Aquestes clàusules van dirigides a reduir el risc dels rendistes davant de la pèrdua de rendibilitats del seu actiu (l’habitatge en propietat) i a incrementar els marges d’extracció de rendes als llogaters. És evident que acceptar clàusules abusives no és del gust dels llogaters, fruit d’una tria de la seva lliure voluntat. 

Però l’exemple més evident de la manca d’autonomia dels llogaters és la desprotecció cada cop que acaba un contracte i s’ha de renovar. En cada tancament i nova obertura de contracte la manca d’autonomia es fa palesa en la manca de capacitat per negociar el preu del lloguer. Davant d’aquesta situació, sovint els llogaters es veuen obligats a canviar de residència, quan el preu del nou contracte és totalment prohibitiu i insostenible per a l’economia de la llar. A aquest fenomen de desplaçament forçat per les condicions contractuals abusives, el Sindicat de Llogateres l’ha anomenat «desnonament invisible». No formen part del còmput oficial de desnonaments judicials que apareix en les estadístiques del Consell General del Poder Judicial. L’estratègia d’acció sindical «Ens Quedem» precisament aborda aquesta desigualtat en el poder de negociació sobre la renda, promovent una desobediència contractual activa, que prefigura la protecció dels llogaters i limita la capacitat explotadora del rendisme, com seria el cas si hi hagués una regulació de preus.

Salta a la vista el paral·lelisme amb les relacions de producció, en l’àmbit del contracte laboral. Segons el credo liberal, el problemes materials del proletariat es resolen amb la mobilitat. Els treballadors, despresos del jou feudal, en una societat capitalista se suposa que són lliures de desplaçar-se per cercar una font de salari adequada. Però sabem que això no és veritat, i que la força de treball no decideix on és comprada o venuda, i es mou empesa per la força del jornal, és a dir, per l’amenaça de la gana. Aquesta mateixa inèrcia és la que observem en les relacions de renda, bé sigui a través del lloguer, bé sigui de la compra amb hipoteca: són les persones, de fet, i no pas la terra, les que circulen com una mercaderia; es veuen forçades a moure’s, desplaçant-se constantment, buscant trossos de terra que puguin absorbir la seva capacitat de pagament, com a mínim durant un temps, sota l’amenaça del desnonament.

L’obertura i tancament constants de contractes ens informen sobre el funcionament real de la propietat capitalista. Aquesta es basa no tant en la possessió absoluta i inviolable de la propietat (del sòl, en aquest cas), com en el dret d’alienar-la, de posar-la en circulació al mercat quan el propietari ho desitgi. Sovint, sobretot des de perspectives de l’economia liberal, s’apunta a la manca d’oferta com la causa última de l’augment desmesurat dels preus del lloguer. El moviment per l’habitatge va respondre a aquest argument fal·laç amb una crítica a l’escassetat fictícia, creada per propietaris (sobretot bancs i fons d’inversió) que mantenien els habitatges buits. Però el desajust entre l’oferta i la demanda també és producte de la constant circulació obligada de llogaters pel mercat, que genera una sobredemanda. És a dir, el mecanisme del contracte, que empeny els llogaters a desplaçar-se i firmar contractes constantment, és el que fa que hi hagi més demanda de la real. Ens obliga a competir entre nosaltres. L’amenaça del desnonament opera com a element clau dins d’aquest mecanisme contractual, ja que sosté aquesta competitivitat: si el llogater no vol perdre l’arrelament i la llar, l’única manera de conservar-la és competint amb tota la resta de població llogatera que serà potencialment expulsada. La renda pren la forma d’una subhasta infernal, en què el millor postor tindrà dret a poder construir una llar. 

En segon lloc, l’explotació a través de la renda es manifesta de forma moral, en el sentiment d’injustícia de les persones explotades en aquesta relació. Davant d’un augment de preu, ens preguntem: com pot ser que sense haver produït res, sense ni tan sols haver millorat l’habitatge, aquest sigui més car? Darrere d’aquesta indignació hi ha el raonament que el preu de l’habitatge hauria d’anar amb relació a la feina que s’hi hagi fet per tenir-lo en bones condicions, feina que, en molts casos, fan els llogaters. Encara més indignant es torna el sentiment quan aquesta feina va en la direcció contrària: la negligència en les reparacions o les accions diverses de mòbing o assetjament immobiliari que sovint són l’avantsala d’una expulsió i un augment de la rendibilitat del sòl. 

La indignació, en definitiva, és la percepció que el pagament de renda no és un intercanvi recíproc de béns i serveis, sinó que es tracta d’un abús de mercat. La propietat abusaria del seu poder de desnonar per obligar als llogaters a treballar més hores a canvi d’obtenir el mateix «servei». Aquesta dissonància moral es manifesta de forma més clara quan es dona l’intent, per part del llogater, d’arribar a un acord que suposi un equilibri entre les expectatives de les parts en aquest «intercanvi». És en aquests intents de diàleg on veiem que la propietat pren distància respecte dels llogaters, i s’amaga darrere dels seus representants legals (immobiliàries i advocats) i d’arguments que es volen neutrals, basats en la legalitat de l’augment de preus o de seguir el que mana «el mercat», amb una tendència dels valors a l’alça. 

Tornant al punt on havíem començat: la vulnerabilitat no és una característica inherent a poblacions incapacitades. La vulnerabilitat social és el resultat de l’explotació a través de la renda. En aquesta direcció apuntava l’informe coordinat per La Hidra Cooperativa i la UAB a través dels resultats de l’enquesta llogatera: el 65% de les més de 2000 llars llogateres enquestades van patir un desnonament invisible entre 2014 i 2019, tot i disposar, en la majoria dels casos, de salaris estables i feines mitjanament qualificades. 

El desnonament judicial, que impacta com una arma letal sobre les vides dels més pobres, és, doncs, una amenaça generalitzada sobre la vida de totes les persones que es troben sotmeses a l’explotació de la renda. És la punta d’un iceberg en què cada cop una població excedent més àmplia es veu ofegada, i forma part de l’exèrcit de reserva de vides determinades per la relació de renda. 

La disputa que hem de fer front

Arribem, doncs, a la conclusió que les relacions de renda residencials són cada cop més determinants per entendre l’estratificació social. El molt citat estudi empíric de Pikkety, El capital al segle XXI, apunta a la creixent centralitat que el valor del patrimoni residencial té a l’hora de determinar la desigualtat. Aquest fet es veu reflectit en el pes creixent que els actius immobiliaris tenen en les balances nacionals, que ha augmentat exponencialment des de la segona meitat dels anys setanta. 

Però posar èmfasi en les dimensions de l’assumpte ens ha de servir per comprendre millor la formació social i política que se’n deriva. Les societats o democràcies de propietaris, projecte polític del capitalisme neoliberal, han passat d’una fase d’incorporació, en la qual una proporció més gran de la població va poder tenir accés al propietat, a una fase de ruptura, després de la crisi de 2008. En aquesta fase s’observa una creixent disparitat entre els-qui-tenen actius i els-qui-no-tenen actius immobiliaris dels quals es pot extreure renda. Només aquells que ja tinguin accés sobrant a la propietat podran seguir reproduint i engreixant el seu patrimoni. És així com les relacions d’explotació en el punt de reproducció, a través de la renda, explicaran cada cop més la desigualtat.

Gran part de la disputa política versa ara sobre com es defineixen les subjectivitats que habiten aquest creixent abisme social. En aquesta crisi de reproducció social, també anomenada «crisi de les classes mitjanes», la vulnerabilitat i la segmentació de la població en funció de diferents capacitats tornarà a esborrar el factor relacional i d’explotació que amaguen les relacions de renda. La reacció de la patronal immobiliària, en aquest sentit, no s’ha fet esperar. L’exemple més clar el tenim a l’Estat espanyol, on, a més de l’ofensiva contra qualsevol política que busqui limitar la seva capacitat d’extracció de rendes, com ara la regulació de preus, busquen oferir solucions basades en la fragmentació de la població sotmesa a les relacions de renda. Exemples d’aquesta fragmentació els trobem en la promoció del model build-to-rent de construcció d’habitatges de lloguer a preus «assequibles» de 800 euros mensuals, en una recerca que intenta rescatar una classe mitjana que es dissol per avall, o en la promoció del negoci immobiliari del coworking o el coliving com a manera de treure rendibilitat de la precarietat dels treballadors autònoms i d’una joventut eterna. A la vegada, la patronal es retira i deriva la responsabilitat de fer-se càrrec de les «persones vulnerables» a l’administració, perquè sent com a injusta la càrrega sobre els seus patrimonis de la pobresa que ells mateixos s’encarreguen de generar. 

La pregunta que cal fer-se és: davant d’aquesta estratègia fragmentadora de la patronal i acollida per una política pública impotent, com hauria de reaccionar el moviment per l’habitatge? Probablement la resposta no sigui emmirallant o reproduint la mateixa fragmentació. Fins ara hem vist com el creixement del moviment s’ha anat donant no només de forma territorial, sinó també en forma d’especialització de diferents organitzacions en les diferents tècniques d’explotació a les quals fer front (segons el tipus de tinença o tipologia de propietat) o del nivell de carències de les poblacions explotades. El nostre coneixement sobre el problema de l’habitatge es dona a través de la pràctica sindical, a mesura que intentem transformar la realitat, però com és normal, això ho fem des de la urgència i la immediatesa que requereix la nostra resposta. Fer un pas enrere i comprendre les relacions de renda en el seu conjunt, com un problema d’explotació, ens pot ajudar a confluir no només en termes d’unitat d’acció sindical, sinó d’unitat del subjecte en lluita mateix. Només des d’aquí podrem construir un programa i un pla d’acció coherents cap a una veritable democratització del sòl residencial.