Alicé Nascimento va néixer al Brasil i es va mudar als Estats Units amb la seva família als 10 anys. Diu que aquest bagatge migratori li dona una mirada més global sobre la política i l’impacte dels EUA, “especialment venint d’un lloc que va viure una dictadura amb el suport dels Estats Units”. Ha estudiat política internacional i un màster en polítiques públiques, ha treballat com a assessora política, com a periodista, i actualment és directora política de New York Communities for Change (NYCC), una organització comunitària que treballa organitzant comunitats treballadores en diferents barris i comtats de l’estat de Nova York.

NYCC va néixer de les cendres d’ACORN, una entitat històrica que va fer aigües per les campanyes de difamació que va patir després de jugar un paper important en l’elecció d’Obama. Nascimento assegura que aquest bagatge fa que l’entitat estigui més preparada pels atacs de l’extrema dreta avui. Van ser una de les primeres organitzacions a donar suport a la campanya de Zohran Mamdani a l’alcaldia de Nova York. Parlem amb Nascimento sobre el pes de les organitzacions comunitàries en aquest procés.

Aquesta conversa forma part d’una sèrie d’entrevistes de Catarsi amb algunes de les primeres organitzacions que van donar suport a la campanya que va portar el candidat socialista democràtic a l’alcaldia de Nova York.

Què és New York Communities for Change (NYCC)?

El que fem és organitzar gent de classe treballadora que està afectada pel nostre sistema econòmic perquè s’uneixin amb les seves veïnes i pressionin els càrrecs electes perquè realment les representin i aprovin polítiques que puguin alleugerir les pressions que condicionen les seves vides. Jo acostumo a dir que lluitem per recuperar la nostra economia. Soc una esquerranosa de “primer la classe”, així que em centro molt en la mirada de classe/finances, i les nostres membres ho entenen molt bé. Tot i que fem campanyes que són hiperlocals, com que estem a la ciutat de Nova York, que és el centre del capitalisme global, les nostres campanyes també tenen un abast global. Jo faig molta feina per exigir retiment de comptes a Wall Street.

Com aconseguiu involucrar la gent en aquesta aposta “recuperar la nostra economia”? Perquè potser els grans conceptes no són el que criden…

Evidentment, no pots picar la porta de la gent i dir “vols recuperar la nostra economia de les mans de Wall Street?”. Em tancarien la porta a la cara. També fem molt treball al voltant del clima, i passa el mateix si arribo parlant dels impactes del canvi climàtic el 2030 o el 2050. El repte és com fer-ho palpable per gent que viu al dia i esforçant-se per pagar el lloguer.

El primer pas és connectar amb els problemes de la gent, el que sigui que estan afrontant a la seva comunitat. Cal fer la feina dura de picar portes, presentar-te, i preguntar quins problemes tenen. Normalment, els edificis que organitzem pateixen la deixadesa de la propietat, preguntem si hi ha reparacions pendents… I això porta cap a una conversa polaritzadora: “Penses que això passa a Park Slope [un barri benestant]? Per què penses que passa aquí?”. I plantegem que si organitzem les veïnes la propietat ens farà més cas. Comencem amb petites victòries, com aconseguir una reparació, i passem als grans problemes estructurals: Per què passa això? Quines són les lleis que ho permeten? Per què el sistema funciona així?

Comences un procés d’educació política en què assenyales les qüestions sistèmiques, però si no adrecem les que tenen un impacte immediat en la vida de la gent, ningú s’hi sumarà. És clar que tindràs xavals joves blancs i sobreeducats de Brooklyn afiliant-se a DSA [Socialistes Democràtics d’Amèrica], però la base de NYCC és gent que té tres feines, i no té accés a una escola bressol, i han d’estar decidint si pagar el lloguer o el menjar. No tenen temps per llegir Marx o un manual d’organització comunitària. L’important és com els oferim eines per millorar les seves vides ara i incorporar-los a un moviment més gran.

El que he vist en diferents organitzacions és que les organizers, les professionals, tenen un discurs clarament anticapitalista, socialista o de la tendència que sigui, però després no veig les comunitats amb què treballen tan polititzades.

Sí, no fan servir aquest llenguatge.

Llavors com és aquest procés d’implicar persones que no s’identifiquen com a socialistes o anticapitalistes en les vostres campanyes?

No crec que s’hi hagin d’identificar. Un dels errors que fem a l’esquerra és etiquetar-ho tot en els grans debats ideològics, i això no respon a la cultura i les necessitats concretes de la comunitat. Hi ha una manca de sensibilitat en com abordem les persones racialitzades de classe treballadora, que són les que s’organitzen amb NYCC.

Sempre hi ha hagut aquesta desigualtat, entre organizers que són super radicals i llegides, i la gent que organitzem. Crec que tothom està compromès a solucionar els problemes que identifiquem com a fruit d’aquest sistema tan injust, i la gent se sent vinculada a això. Però que la gent digui “soc socialista”, o progressista, o marxista, o leninista, o el que sigui, no és el nostre objectiu. Tot i que fem un treball d’educació política, té més a veure amb assenyalar els responsables i el sistema de què s’aprofiten.

Com feu aquests processos?

Fotre-li una xapa a la gent mai ha funcionat. Intentem partir de les experiències de la gent i anar introduint conceptes generals. Vam fer una activitat sobr

e Tax the Rich en què teníem divuit persones que havien de seure en dues cadires, i dues que podien seure en divuit, i a partir d’aquí plantejàvem preguntes. Aquest tipus d’exercicis interactius són divertits, fan que la gent es mogui. I alhora fem molt treball de narratives personals, per sentir-nos connectades entre nosaltres. Si no crees un espai en què la gent se senti segura, no estàs construint una llar organitzativa.

Però l’educació política és un llarg camí… A vegades surten coses de les boques dels nostres membres que et fan pensar: “tenim molta feina”. Però això passa perquè venen i confien en nosaltres, se senten còmodes i protegides. Però n’hi ha que van votar per Trump, i això va generar tota una conversa. Ara se’n

 penedeixen completament, però els hi preocupava el preu de la cistella de la compra, i no els semblava que Kamala Harris pogués donar resposta a cap dels seus problemes. No ho tenim tot resolt, però has de connectar amb les necessitats de la gent, i l’has de vincular d’una manera divertida. Això no pot ser depriment, que és on està a vegades la gent més llegida. Ha de ser alegre, fem trobades i celebracions per crear espais alegres dels quals la gent vulgui formar part.

Parlem de la campanya de Zohran Mamdani a l’alcaldia i del rol que hi han tingut organitzacions com NYCC.

Si mires com expliquen els mitjans mainstream que un jove socialista democràtic sigui l’alcalde de la que és probablement la ciutat més important del món, el hub del capitalisme, et diran que té aquest somriure de megawatts, que és un talent únic de la seva generació, que ha fet servir molt bé les xarxes socials… I tot això és veritat, però també és un relat molt incomplet, perquè mai seria on és sense les comunitats que fa anys i anys que s’organitzen des de la base. I ell connecta i forma part d’aquesta base de moltes maneres. El Zohran és un candidat de moviment, però això no hi és en quasi res del que puguis llegir sobre ell.

Un contrast interessant amb el que veiem en llocs com Barcelona, per exemple, és que vam tenir una alcaldia amb gent que venia dels moviments, però que els moviments no la consideren una candidatura pròpia.

És molt interessant, perquè aquí la nostra capacitat d’influència està molt connectada a la nostra capacitat de donar suport a una candidatura a unes primàries. La nostra anàlisi del poder va enfocada a plantejar si donarem suport a algú que disputi qui està al poder, i a partir d’això podem aconseguir victòries concretes pels nostres membres.

Són dinàmiques ben diferents.

Si mires la història de NYCC, hem tingut un rol en l’elecció de molta gent, i en molts casos un cop són al poder et girin l’esquena. Comencen a parlar amb 

el sector immobiliari, a acceptar diners, canviar les aliances… És per això que l’esquerra als Estats Units, o almenys a Nova York, està obsessionada amb la idea de cogovernança, que les organitzacions de moviments tinguin un rol real en la presa de decisions. Això és el que estem intentant amb l’administració del Zohran, però ara per ara tot és un experiment. Volem assegurar-nos que tingui èxit, però també volem que reti comptes. Aquesta relació d’empènyer i estirar és complexa, i és el que estem intentant resoldre, perquè estem massa acostumades que la relació amb el pode

r sigui d’antagonisme. Estem navegant quina ha de ser la nostra relació; quan hem d’exercir el nostre capital polític i a on triem les nostres batalles de forma més modesta.

Perquè hi ha una idea més gran, que és assegurar que l’alcalde socialista de Nova York pot governar i governa bé, i quin impacte té això als moviments d’esquer

res no només als EUA sinó al món. Crec que mostrar que el socialisme democràtic funciona tindrà un efecte contagi, mostrar que el govern té el poder i la responsabilitat de millorar les vides de la gent. Això és el que els hi hem de demanar. I que el Partit Demòcrata tingui una visió centrada en la classe treballadora i no en els seus donants i els milionaris. Així que hi ha molt més en joc que cada petita demanda de cadascuna de les nostres campanyes. És un repte trobar aquest equilibri, però també és motivador.

Com va ser el procés per apostar per Mamdani com el vostre candidat?

El procés de suport va ser molt divertit i emocionant, però també complicat. Va ser el primer cop que decidíem sobre aquests suports conjuntament amb CAAAV Voice i DRUM Beats. CAAAV organitza sobretot comunitats xineses, i també sud-asiàtiques, DRUM, migrants sud-asiàtiques. Teníem una sala amb unes 120 persones, membres de les tres organitzacions, i vam fer aquest procés amb traducció simultània amb cinc llengües diferents. Primer vam fer un treball de construcció d’identitat compartida. Els nostres membres no comparteixen la mateixa cultura i la mateixa llengua, però els demanàvem que s’aixequessin si mai havien tingut problemes per pagar el lloguer, o per comprar un medicament, i que miressin al voltant cada cop. Van connectar a través de les lluites compartides i va ser molt empoderador. Al final un dels nostres membres estava tocant el tambor amb membres de CAAAV, sense dir-se una paraula perquè no ho necessitaven. Crec que el més destacat d’aquest procés va ser fer-ho conjuntament entre organitzacions que treballen amb diferents comunitats, però que comparteixen aquesta mirada de classe.

Com vau decidir fer aquest procés conjuntament?

El Zohran es va apropar a les tres organitzacions des de l’inici, perquè era el candidat de DSA [Socialistes Democràtics d’Amèrica] però sabia que amb DSA per si sol no podia guanyar, i que necessitava el suport i la validació de les comunitats, i ho vam parlar entre nosaltres i vam decidir fer aquest procés conjuntament. Nosaltres no tenim organització als districtes que ell representava a l’assemblea de l’estat i els nostres membres no el coneixien tant com els de DRUM o CAAAV, però va ser l’únic que se’ns va apropar per dir que volia fer una campanya que reflectís les necessitats dels nostres membres i que volia construir-ho conjuntament. Érem conscients que era un diputat jove, amb només dos mandats a l’assemblea de l’estat, que gairebé ningú el coneixia, però crèiem en la visió que plantejava.

En aquest procés parlaves de la construcció d’una identitat compartida, i és interessant perquè les diferents organitzacions involucrades es construeixen al voltant d’identitats culturals determinades, però la seva proposta política està molt centrada en la classe.

Vam parlar molt amb la campanya sobre les coses que havien de tenir en compte per cada comunitat, com parlar a les seves particularitats, mentre mantenien aquest missatge tan ampli i fort del cost de la vida. És una dinàmica molt estatunidenca. El que manté unides les comunitats i un vincle de confiança és aquesta identitat compartida.

És un tema que em tensiona, però hi ha realitats molt concretes sobre raça i classe als EUA, al voltant de l’accés a l’habitatge o el control policial, que han d’afrontar les persones racialitzades i les blanques, siguin riques o pobres, no. Evidentment, la classe hi juga un paper, però hem de parlar a les diferències de les diferents comunitats. Sense deixar de banda el dir: “estem totes connectades, perquè la raó de què no et sentis segur o segura al teu barri és que l’1% està acumulant tota la riquesa i no està pagant impostos”.

La campanya de Mamdani va parlar més aviat poc de representativitat, estava centrada en el cost de la vida.

Exacte, però molta gent es va sentir vista. Diferents comunitats tenen diferents dificultats, però igualment estem totes fotudes. El preu dels ous puja cada dia, i això és un fil que ens connecta. Després hi ha les particularitats de ser negra, sud-asiàtica o xinesa als EUA, i també cal parlar-li a aquesta realitat i que la gent se senti vista, i això el Zohran ho va fer molt bé. Per això és important tenir membres de comunitats com les nostres que puguin validar el missatge i dir-li què necessita sentir cada comunitat.

Quins són els reptes després de guanyar les eleccions? Pocs dies abans vau presentar la People’s Majority Alliance amb moltes de les organitzacions implicades en la campanya.

La gent ha comparat el Zohran amb Obama pel que fa al nivell d’entusiasme. Quan mirem el cas d’Obama, va construir un aparell organitzatiu increïble, amb uns dos milions de persones voluntàries, un munt de petits donants i molta gent jove motivada. Però després de la investidura va dir: “molt bé, els adults ens quedem a càrrec, ja podeu tornar a casa”, i va desarticular el que era Organizing for America. Un dels fracassos de l’administració Obama va ser no mobilitzar les masses de gent que estàvem motivades amb aquesta campanya com a coparticipants en garantir el seu èxit. El Bernie Sanders ho va intentar, va construir tota una campanya i quan va perdre, va crear Our Revolution, però tampoc era el tipus de moviment que ens calia per aconseguir un gran canvi.

Quan tens cent mil persones voluntàries, com ha passat a la campanya del Zohran, mantenir el momentum, portar aquesta gent al procés i a la política local i mantenir-la activa és clau. Our Time [l’organització creada per articular el voluntariat] està fent aquesta feina, i nosaltres som part de la People’s Majority Alliance, treballant amb sindicats i organitzacions que li van donar suport. El grup impulsor som les organitzacions que li vam donar suport des del primer dia i alguna més. Hem d’assegurar que les nostres comunitats segueixin organitzades, per exemple al voltant del debat del pressupost de l’estat, perquè les seves propostes no arribaran enlloc sense aquest finançament. Ens enfoquem en mantenir el nivell de motivació a les comunitats per assegurar les victòries. I fer-ho conjuntament amb Our Time i tota la base de voluntàries de la campanya del Zohran és una oportunitat de construcció de moviment, formar molta gent per organitzar-se. Democratitzar el govern passa per això, sumar-hi més gent, i crec que el moment actual no té precedents.

Com es fa perquè tota aquesta base de voluntariat passi de fer campanya a organitzar-se?

Doncs han d’unir-se a organitzacions. Fins que no ets part activa d’una organització no estàs realment construint poder, perquè llavors tens poder de mobilització, i aquesta és la part difícil, i porta temps. A NYCC tenim un projecte que li diem “camí cap als 5.000”. La nostra visió és tenir 5.000 contactes en cadascun dels districtes que organitzem, i tenim calculat que si en cada campanya podem arribar a 5.000 persones, podem guanyar pràcticament qualsevol procés electoral local. La participació és molt baixa. I evidentment hi ha diferents nivells d’implicació. Si aconsegueixo convèncer algú d’escriure una carta a un polític, genial! Però el que necessitem és involucrar la gent en un nivell més profund, i això requereix organització, molts recursos, i malauradament està infrafinançat.

I com hauria de funcionar un model de cogovernança o el que el govern Mamdani ha anomenat governança massiva?

Hi ha gent a la coalició que ha plantejat que l’objectiu no és la cogovernança entesa com governar amb unes poques organitzacions que som majoritàriament part del complex industrial de les organitzacions sense ànim de lucre i tenim la nostra pròpia agenda. L’objectiu és la governança massiva, és assegurar que hi ha una base electoral molt més gran que està involucrada, i això vol dir implicar més gent. Les diferents organitzacions tenim diferents objectius, i el propòsit d’aquesta aliança és posar per davant un projecte més gran que superi les nostres prioritats immediates.

Al final tot depèn de la confiança, del fet que estem en una relació constant amb les nostres comunitats, comunicant a la nova administració què està passant, què està funcionant i què no. Per exemple, amb el projecte de l’educació infantil universal, tenim molts membres que són proveïdores domèstiques, que sempre són deixades de banda en les propostes de polítiques públiques, i hem d’assegurar-nos que la nostra gent està inclosa a la proposta d’entrada, i no amb un pegat.

Tot plegat és nou, i això és ho fa apassionant i aterridor alhora. Quan has dedicat tant d’esforç a elegir algú, normalment tendeix a acabar en decepció, però aquest cop hi ha una espurna d’esperança i de llum que em sembla que sent molta gent al país i al món. Per això estem compromeses amb aquesta visió més gran, i estem fent un esforç conjunt de totes aquestes organitzacions per trobar quines són les nostres batalles, què estem disposades a sacrificar i què no, i què volem que aconsegueixi aquesta administració.

Aquesta entrevista s’ha realitzat en el marc de l’ajut PREP2022-000968, vinculat al projecte TEVIPROP (PID2022-138661NB-I00), finançat pel MICIU/AEI/10.13039/501100011033 i pel FSE+