Mikel Aramendi: «L’experiment català ha arribat a un punt on no hi ha força per continuar i ara el problema és no recular massa»

Conversem amb Mikel Aramendi sobre les dimensions geopolítiques de la pandèmia i la situació política per l'independentisme català i el sobiranisme basc.

Mikel Aramendi: «L’experiment català ha arribat a un punt on no hi ha força per continuar i ara el problema és no recular massa»

Conversem amb Mikel Aramendi sobre les dimensions geopolítiques de la pandèmia i la situació política per l'independentisme català i el sobiranisme basc.

Mikel Aramendi (Itsasondo, Guipúscoa, 1955) és un comentarista polític internacional, col·laborador habitual de la premsa basca. Hi conversem sobre les dimensions geopolítiques de la pandèmia i altres aspectes de l’actualitat política estatal, basca i catalana.

Des del punt de vista geopolític, l’any passat vas afirmar que l’esclat de la COVID-19 a la Xina inicialment va ser un «regal inesperat» per als EUA i la UE…

Si haguessin fet bé les coses, sí. Fent una moviola mental en el mapa geopolític, el gener de 2020, tal com estaven les coses, el fet que un poder geopolític com la Xina tingués aquest problema era un avantatge per als altres, perquè això funciona segons el principi de la competència. Ara: què ha passat després? Que la Xina ha sabut gestionar el seu problema i els altres no només no han sabut gestionar-lo, sinó que l’han multiplicat. Per tant, si en un principi semblava que les bones cartes estaven en mans dels EUA i la UE, després ha quedat clar que eren a les mans de la Xina, que, a més, les ha jugades bé, entre altres raons perquè la seva elit (el Partit o el Politburó) ha estat capaç de veure el que venia. Hi ha més coneixement a l’est asiàtic? Segurament, hi ha un coneixement si fa no fa com el d’aquí, però a la Xina i les societats de l’orient asiàtic les autoritats polítiques han tingut al capdavant l’opinió d’experts epidemiòlegs i han fet rigorosament, amb tot el poder que tenen —i en tenen molt—, el que aquests han dit. Aquí, en canvi, penso que els polítics, per començar, sovint no han tingut consell, i si n’han tingut, no n’han fet cas o aquest ha estat dolent. I entre els consells dolents potser hi hauria el cas de Suècia. Però a la majoria de països els epidemiòlegs van dir si fa no fa el mateix des del començament, una mica abans o després. Tanmateix, les autoritats polítiques no van fer res fins que les coses van ser irreversibles.

Si mesurem la cosa des del punt de vista del cop econòmic, l’economia xinesa té una davallada, però després surt amb la ve baixa típica: una baixada molt ràpida, però després una pujada també molt ràpida. I després, com que la major part de la resta de països del món es trobaven amb grans problemes a les cadenes de producció, s’ha trobat amb més mercats que mai. Veurem quant dura, a mesura que la situació s’estabilitzi, però és clar que han passat molt bé aquest examen i ara són en un altre curs. I moltes economies occidentals estan sense haver aprovat el curs de l’any passat. El nostre cas és molt clar: la taxa d’atur ha tornat a la xifra anterior, però molts sectors estan molt malament (p. ex., l’hoteleria ha caigut i caurà molt), hi ha un munt de gent en ERTO i caldria mesurar l’economia informal, que a economies com l’espanyola és molt important (sempre s’ha dit que és a l’entorn d’un 20 %) i ha quedat molt tocada. Això es coneixerà en pobresa, fins i tot en problemes alimentaris, i una crisi social greu. Als mateixos EUA l’any passat l’esperança de vida va baixar 1,5 anys (hi han mort 600.000 persones).

Quina evolució preveus en el conflicte entre els EUA i la Xina?

La tendència que s’ha vist en aquest darrer any i mig és que els EUA ja van a un enfrontament total, on volen utilitzar els factors extraeconòmics, d’una banda, per exercir influència econòmica, però, de l’altra, per entrar en un conflicte total. Un exemple clar seria el de Xinjiang. Els EUA no tenen cap mena de prova clara que hi estigui havent un genocidi, ni tan sols una vulneració de drets humans especial en comparació amb altres parts de la Xina. Segurament, des del punt de vista estratègic, a Washington alguns han pensat que allà hi pot haver el taló d’Aquil·les del sistema xinès: pressionar econòmicament. Diria que la Xina ha vist aquest joc des del començament i segurament no funcionarà, però hi ha una simbiosi entre les mesures ideològiques, polítiques i diplomàtiques i les mesures econòmiques. És a dir, que no és un conflicte merament econòmic, sinó que hi és tot dins el paquet. El que hi ha en joc és qui serà la primer potència mundial; en primer lloc, econòmica. Però ja sabem què significa l’economia: un poder econòmic hegemònic abans o després esdevé poder polític i militar hegemònic. I amb un afegitó: seria la primera vegada en els darrers segles que això passa amb una potència que no és blanca. És a dir, no és només que canviï el país dominant, sinó també l’hemisferi, la cultura, la «civilització» (com en diria el senyor Huntington…). L’elit nord-americana, l’administració Biden, ha mostrat una continuïtat amb la política de Trump. Però cal mirar més enrere, perquè si mirem qui són els teòrics i estrategs d’aquest enfrontament total amb la Xina (Antony Blinken, Jake Sullivan, Wendy Sherman…), tots són de l’equip de Clinton i d’Obama. Tanmateix, tots aquests intents que han fet els EUA de curtcircuitar la Xina els estan sortint malament i, a més, els sortiran malament, perquè no tenen en compte que la Xina té el seu propi mercat, que ja és molt gran. Poden els EUA tallar-li l’accés a la tecnologia punta? Sí, però no poden impedir que la Xina elabori la seva pròpia tecnologia punta. Per tant, aquí no hi ha una carta guanyadora total. Segons el que puc veure dels mitjans de comunicació de Pequín, diria que la Xina és molt conscient de quins són els seus punts forts (mercat gran, estabilitat, això que anomenen harmonia social…) i quins són els punts febles; saben que tecnològicament estan més enrere, que tenen menys poder militar, etc. És a dir, la Xina es coneix més bé a si mateixa i a l’enemic que no els EUA, perquè em sembla que els EUA no s’analitzen gaire bé a si mateixos i, pel que fa a l’oponent, sovint no fan més que menysprear-lo. I així no es guanya.

Foto: Flickr – Duncan Rawlinson

En una entrevista anterior amb Catarsi, vas dir que la cúpula del Partit Comunista Xinès s’estava preparant per a un conflicte militar amb els EUA en un termini d’uns deu anys.

Sí, i potser ara han escurçat el termini. Estan pensant que, a l’entorn de 2025, hi haurà una crisi molt greu, que començarà essent diplomàtica, però que després escalarà a militar i, arribats a aquest punt, qui sap si es quedarà en una pugna militar convencional o si es materialitzarà en una altra escala. Jo penso que Xi Jinping és al poder perquè consideren que és molt perillós substituir-lo ara. Potser fins que les coses no es calmin, o Xi Jinping tingui un problema de salut, continuaran amb l’equip que tenen ara, perquè no és vell, en comparació amb l’equip dels EUA (és més jove que Biden o Wendy Sherman). En qualsevol cas, la meva impressió és que les particularitats personals no tenen influència.

Als països de la UE, quan va esclatar la pandèmia algunes veus van vaticinar que la gent prendria consciència d’una vegada de la importància de les inversions en el sector públic sanitari i de les conseqüències de les retallades en aquest àmbit.

Al començament de la pandèmia tothom va tenir una certa perspectiva pedagogitzant: «amb això ho passarem malament, però n’aprendrem alguna cosa». Tanmateix, també des del començament es va plantejar la dicotomia de salut vs economia, que és ideològica, mancada de fonaments; la salut és l’economia i, sense salut, no hi ha economia o la que hi ha és un buf. I, sobre la gravetat de la malaltia, molta gent ha jugat amb aquesta equació: «si no mors, et curaràs». I el problema és que, a banda dels morts, molts dels que quedaran vius quedaran amb problemes greus, i no serà un problema privat, sinó social. Quan hi ha hagut una onada forta, el coronavirus ha pres totes les unitats de cures intensives. Però quan l’onada ha minvat, aquestes unitats han hagut de treballar molt amb els símptomes posteriors (COVID persistent, etc.). Té empiocat tot el sistema sanitari, amb tot de malalties que no s’atenen com cal. Què implica tot això? La mortalitat afegida: alguns moren per la COVID i d’altres, indirectament, perquè no han pogut fer cas del que tenien. El pitjor és que això no dóna cap via alternativa; no pots fer un programa polític prenent com a base: «el coronavirus ens ha mostrat un desori esfereïdor…». D’una crisi econòmica, en pots fer un programa polític general, però d’una crisi sanitària, no. En pots fer un programa sectorial (cal reforçar la sanitat, el sistema públic, etc.). Una altra de les lliçons és com ha quedat el sistema privat. Fins i tot les empreses que s’han ficat en el negoci dels vaccins ho han fet amb diner públic. L’estat no queda deslegitimat, com a entitat; tothom s’adona que sense estat això hauria estat encara pitjor, però també que, a la pràctica, els qui porten l’estat són uns ineptes. Jo penso que, en aquesta crisi, Occident s’ha comportat com el grup de cecs del conte indi en què topen amb un elefant i cadascú el toca en una part (un a la trompa, un altre a l’ullal, un altre en una pota, un altre a la cua). I cadascú descriu l’elefant segons el que toca, però sense percebre la totalitat de l’elefant. És veritat que és una cosa nova i que s’ha manifestat d’una manera molt dolenta, però m’amoïna no veure ni tan sols una anàlisi profunda. L’única cosa semblant que he vist a Occident és la comissió d’investigació que es va fer al Regne Unit, on Dominic Cummings, l’assessor de Boris Johnson, va fer una anàlisi amb un punt d’autocrítica i de pensament. Però els nostres governants ni tan sols s’adonen de quan es van equivocar, quan es van cometre els errors decisius, que va ser al començament, quan es van perdre totes les oportunitats per combatre la pandèmia amb eficàcia.

Amb més diners i més deute ens trobarem al mateix lloc on érem abans. Aquí no hi ha cap «canvi disruptiu», com diuen ells. Algú ho exigirà?

La UE ha aprovat destinar uns fons molt abundants per esmorteir els efectes de la pandèmia, però són condicionats.

Jo penso que aquí hi ha, sobretot, la mà d’Alemanya. En la mesura que aquests fons són mancomunats, que la Unió assumeix aquest deute, el qui tindrà més responsabilitat a pagar-lo diu: «jo aquí hi posaré condicions». Les condicions, al capdavall, són posar a tot Europa les que Alemanya s’ha posat a si mateixa. Tinc dubtes que es compleixin. Si les llegeixes textualment, tenen més de programa d’esquerra. Però el que veig aquí no és això, sinó les típiques obres d’infraestructures, les aventures hidrogèniques de Petronor, coses que no concorden amb la lletra de les condicions, però que sí que tenen benedicció política. Amb més diners i més deute ens trobarem al mateix lloc on érem abans. Aquí no hi ha cap «canvi disruptiu», com diuen ells. Algú ho exigirà? Potser Alemanya, però Alemanya es troba en fase de transició, Angela Merkel està a punt de sortir i no és gaire clar qui la substituirà, perquè el senyor que hi han posat (Armin Laschet) arribarà a les eleccions, al setembre, però ja veurem quins resultats tindrà. Hi haurà transició energètica? Hi tinc poca fe. S’electrificarà la mobilitat? Es farà, entre altres raons, perquè els grans fabricants de cotxes ja han començat a fer cotxes elèctrics i a no fer-ne dels altres. Però això no és cap decisió planificada per les autoritats polítiques.

Foto: Flickr – Gadge Skidmore

Els fons Next Generation s’han volgut vincular a la imposició de noves retallades. En el cas del Regne d’Espanya, s’han esmentat el manteniment de la contrareforma laboral del PP i l’ajornament de l’edat de jubilació.

Aquestes, al capdavall, són i han estat les condicions d’Alemanya. Sempre han pensat que l’Estat espanyol viu per sobre de les seves possibilitats i que s’hi hauria de treballar més i cobrar menys, amb menys protecció social. Fins a quin punt hi ha aquí un punt de vista racista? No sé si tant, però és veritat que sempre han tingut una visió despectiva de les altres economies. I ara, després del Brexit, s’han envanit, i no perquè el Regne Unit fos una contrapès, que no ho era, però sí que hi havia una certa competició geopolítica. Però avui dia Alemanya es pensa que la UE és la seva expansió, que les seves normes han de ser per a tothom i que, a més, els altres han de ser els seus criats. Pensen que Espanya ha de ser un país de serveis, un país de cambrers.

La gestió dels fons Next Generation és un punt de conflicte entre el Govern espanyol i els autonòmics.

Vistes les picabaralles que hi ha per controlar-los, diries que cadascú té molt clar què cal fer amb aquests diners. I, a la pràctica, ningú no ho sap. Els volen controlar per comprar o tenir clients. Si hi hagués un xoc entre plans, però tot és per la despesa corrent. En el cas d’aquí, el Govern basc ho ha gestionat molt malament. Encara no els ha rebut, però fins i tot si els hagués rebut, els hauria utilitzat per acabar els forats que tenen en infraestructures (literalment: túnels). Se suposa que aquests fons són per fer coses molt innovadores. I el que es veu aquí són els molt vells programes d’infraestructures que hi havia abans i que, a més, no avancen, perquè sempre han estat ruïnosos. És veritat que la nostra orografia és problemàtica, però el País Basc no és un país mal connectat, ni interiorment ni amb l’exterior. A més, si diem que una de les conseqüències d’aquesta pandèmia serà que caldrà reduir la mobilitat (fer les coses telemàticament, etc.), haurem de pensar què fem amb el programa d’infraestructures, que si abans ja era ruïnós, ara és catastròfic. Ara: si l’argument és que portem quinze anys fent això i, per tant, s’ha d’acabar… Ha vingut una crisi i la major inversió que has fet en aquests quinze anys no ha aportat ni un cèntim per combatre-la. En canvi, hem tingut una catàstrofe esfereïdora en la gestió de les residències i no sabem què fer-hi. La meva impressió és que fins i tot que les mateixes empreses, tot i que els aniria molt bé rebre els diners, no tenen projectes (perquè en moltes coses no hi ha un futur clar). I, a Espanya, la majoria estan ficades en el turisme i els serveis.

La dreta espanyola no ha tingut mai cap mena de sentit d’estat, si aquest no és seu. I, per això, sempre he tingut clar que ho utilitzaria tot per al seu joc.

Pel que fa a la política estatal, sembla que la pandèmia ha esdevingut el principal instrument d’oposició de les dretes…

Això no m’ha sorprès gens, perquè la dreta espanyola no ha tingut mai cap mena de sentit d’estat, si aquest no és seu. I, per això, sempre he tingut clar que ho utilitzaria tot per al seu joc. Potser el que sí que m’ha sorprès l’escala del desvergonyiment, sobretot en el cas de Madrid. I no sembla que a cap altre país de la UE s’hagin vist coses així. La conseqüència d’això serà la polarització. Si abans no en faltava, ara serà cada cop més gran. N’hi ha prou de veure l’actitud de l’oposició quan el Marroc va obrir la frontera de Ceuta: s’ha arrenglerat amb el Marroc. Aquesta gent entén l’estat i la nació com el seu lloc de pastura. Aquí, al País Basc, en canvi, la pandèmia no ha estat un tema polític, entre altres raons perquè l’oposició, en aquest aspecte, ha actuat amb guant de vellut i ha donat tot el suport al Govern i jo diria que fins i tot més. A la pràctica, aquí ningú no ha plantejat una comissió d’investigació, posem per cas per aclarir què ha passat a les residències. I, segurament, pagaria la pena. Segurament, en el cas d’EH Bildu o Elkarrekin Podemos hi deu haver la idea de no posar això sobre la taula fins que acabi la pandèmia.

Potser una clau d’aquest capteniment és que Unidas Podemos forma part del Govern espanyol i EH Bildu, com el PNB, es troba en una dinàmica d’una certa entesa amb les forces que li donen suport al Congrés…

EH Bildu no es troba només en una entesa amb el Govern espanyol; també està intentant guanyar una certa respectabilitat, perquè això concorda amb la seva estratègia política dels darrers anys: política i només política. I després hi ha també un càlcul: EH Bildu sap que, per arribar al poder en algun territori històric (pensem en Guipúscoa) o a la mateixa Comunitat Autònoma Basca, necessitarà un sistema d’aliances, on no només hi hauria d’haver Podemos, sinó també el PS. I això és el que de debò fa posar nerviós el PNB, perquè necessita el PSE per formar majoria. I una de les raons per fer aquesta majoria amb el PSE és que el PNB sigui decisiu a Madrid. Però si no és decisiu a Madrid, o si EH Bildu ho és tant com el PNB, el PSE, tot i ser el tercer, es trobaria amb la possibilitat de triar parella de ball. Al Parlament basc es veu molt clarament que EH Bildu té una manera de fer oposició amb el PNB i una altra amb el PSE. És molt més dur amb el PNB, perquè el PNB ha dit clarament a EH Bildu que no farà amb ells una majoria en clau nacional (que seria factible, les xifres ho permeten).

Em va cridar molt l’atenció que, a les eleccions al Parlament basc del 12 de juliol de 2020, el Govern basc privés nombrosos malalts de COVID-19 del dret de vot.

És que, al capdavall, l’elit ha plantejat l’afer com si l’única cosa que hi ha en joc fos la seva continuïtat. I això ha estat molt evident en el cas del PNB. La qüestió era guanyar les eleccions peti qui peti i no els ha amoïnat negar el dret de vot a gent que el tenia, com tampoc que la participació hagi estat més baixa que mai. I es pensen que tenen plena legitimitat. Doncs no: en unes eleccions on amb prou feines ha votat un terç del cens, la legitimitat és minsa. I les institucions que en surten tenen una legitimitat justeta per demanar coses a la gent. En aquest moment, el PNB pensa que qualsevol canvi li serà a pitjor i ha d’aguantar. I, a més, ha de canviar l’equip de direcció. És evident que Urkullu es troba en els minuts de descompte. Encara li queden tres anys, però podrien ser un calvari, perquè la pandèmia s’allargarà. Penso que a ell li està costant personalment i la gent li està perdent el respecte. Les coses haurien d’estar molt malament dins el PNB perquè Urkullu es torni a presentar (a banda que ja seria força escandalós un quart mandat). No hi ha substitut clar, ni tan sols hipotètic. I aquí, a Guipúscoa, els principals càrrecs públics que tenen (Markel Olano, Eneko Goia…) em semblen molt limitats. Tinc la sensació que ens trobem en un final d’època.

Foto: Flickr – Nancy Hall

Parlant de final d’època, l’any passat l’excap de l’estat se’n va anar d’Espanya i el cap d’estat actual va admetre que havia estat nomenat beneficiari d’una fundació constituïda per Joan Carles en un paradís fiscal. A les Corts, les legislatures són cada cop més curtes i l’aprovació de pressupostos, molt difícil.

Jo diria que a l’Estat el final d’època és encara més palès que aquí. El problema més gran que hi veig és quin poc pensament, o gens, hi ha sobre això. Amb la catàstrofe que ha estat la pandèmia, no hi ha cap mena de pensament. Admeto que no es faci una comissió d’investigació fins que s’acabi la pandèmia, però els intel·lectuals haurien d’estar treballant i dient alguna cosa. No pots construir, ja no un estat, sinó ni tan sols una societat endreçada, quan envies a prendre l’aire els principals problemes de la gent perquè no s’acoblen amb la teva agenda. El final d’època pot durar anys, dècades o ves a saber quant.

Sens dubte, la immigració és una qüestió de pes a tot Europa i el fet de tenir fronteres directes ho complica. Però també tens un problema colonial irresolt.

I què passarà durant aquest ínterim…

No hi ha projecte. Hi ha projectes perifèrics (i tots són la secessió), però no hi ha projecte estatal alternatiu. El de la secessió també té factors fantasiosos: «ens separarem i a partir d’aleshores començarem a fer les coses bé». D’una banda, separar-se és molt difícil, però, de l’altra, sabem què és el que hem de fer bé? Però és un projecte, d’acord. Però l’altre no arriba ni a projecte.

Ni tan sols des del punt de vista territorial.

No, i estan jugant a alimentar les inèrcies. Abans he esmentat la crisi de Ceuta. Sens dubte, la immigració és una qüestió de pes a tot Europa i el fet de tenir fronteres directes ho complica. Però també tens un problema colonial irresolt. Sobre això, sembla que no es pot tocar res, hi ha una doctrina oficial de la qual no es pot sortir. Aleshores, tenim una crisi amb el Marroc perquè hem atès no sé qui en un hospital. Això no és seriós. En aquesta darrera crisi no he llegit a ningú «considerem tots els factors del problema». Si avui dia, a Espanya, proposes endegar un procés seriós de descolonització de Ceuta i Melilla, segurament et porten als tribunals. I aquesta és una altra variable: els jutjats han esdevingut el fòrum del debat polític.

A Catalunya, els partits independentistes, sobretot ERC, tot i mantenir la retòrica independentista, a la pràctica semblen disposats a adoptar una política de permetre la governació de l’Estat, assumint la doctrina del mal menor…

Sí, almenys això és el que es veu, de manera molt evident, des de lluny. La qüestió és si hi havia gaires més alternatives. Una altra qüestió és si ets un moviment social, però si ets un partit de govern i responsable de l’Administració… Jo penso que l’experiment català ha arribat a un punt on no hi ha força per continuar i potser ara el problema és no recular massa. Ara: a la pràctica, això pot generar molt ressentiment i la meva impressió és que se n’ha generat molt. El que ara fa tres o quatre anys era un moviment força homogeni, optimista, etc., ara està força emprenyat, amb molts ressentiments interns.

Foto: Flickr – Elvert Barnes

Quina evolució preveus al conflicte polític durant els pròxims mesos i anys?

De moment, es troba en stand by, a veure quan acompanya el clima. En això hi influirà com es materialitza aquest final d’època estatal. Però la pandèmia ha estat un element distorsionador, que ha establert les prioritats. Avui dia, plantejar com a prioritat a la societat, o a una part de la societat, aquesta mena de qüestions polítiques seria problemàtic.

Foto de portada: Daniel Escribano
Share on facebook
Share on twitter
Share on whatsapp
Share on telegram
Share on email

Vols que t'informem de les novetats de Catarsi Magazín?

Les dades personals s’utilitzaran per l’enviament d’informació i promocions. El responsable és Cultura 21, SCCL. L’usuari pot revocar el seu consentiment en qualsevol moment i exercir els drets que l’assisteixen mitjançant correu electrònic a [email protected]. Pot consultar aquí la política de privacitat.

Daniel Escribano és col·laborador de Catarsi i autor del llibre El conflicte lingüístic a Catalunya, el País Valencià i les illes Balears durant la Segona República (Lleonard Muntaner Editor / Obra Cultural Balear, 2020)

Comentaris

Mikel Aramendi: «L’experiment català ha arribat a un punt on no hi ha força per continuar i ara el problema és no recular massa»

Deixeu un comentari

El nou número de Catarsi ja és aquí!

Subscriu-te ara i te l'enviem a casa!

Cerca a Catarsi

Aquest web fa servir cookies per a millorar l'experiència de l'usuari. Si continueu utilitzant aquest lloc, entenem que hi esteu d'acord.