Mikel Aramendi: «el conflicte català ha entrat en un cul-de-sac i la sentència empitjorarà encara més la situació»

Antic militant de l’esquerra radical basca, Mikel Aramendi exerceix actualment de comentarista polític internacional a la premsa èuscara. Hi vam conversar a primers de setembre.

Mikel Aramendi: «el conflicte català ha entrat en un cul-de-sac i la sentència empitjorarà encara més la situació»

Mikel Aramendi: «el conflicte català ha entrat en un cul-de-sac i la sentència empitjorarà encara més la situació»

  • Guarda't l'article

You need to login or register to bookmark/favorite this content.

Necessites estar registrada per poder guardar articles

Antic militant de l’esquerra radical basca, Mikel Aramendi exerceix actualment de comentarista polític internacional a la premsa èuscara. Hi vam conversar a primers de setembre.
  • Guarda't l'article

You need to login or register to bookmark/favorite this content.

Necessites estar registrada per poder guardar articles

Antic militant de l’esquerra radical basca, Mikel Aramendi exerceix actualment de comentarista polític internacional a la premsa èuscara. Hi vam conversar a primers de setembre.

Una de les qüestions de més envergadura a la política internacional actual és el conflicte entre els EUA i la Xina, que, de moment, es limita a l’àmbit comercial. Podria tenir un desenvolupament militar?

Sí, i, a més, sembla que és probable que en tingui. En el conflicte comercial, cada cop queda més clar que això no és una ocurrència de Trump, sinó que hi ha un corrent d’opinió als EUA, molt ampli, molt arrelat dins l’elit, que pensa que si no barren el pas a la Xina ara, els EUA perdran l’hegemonia, i en un termini força curt, a més: en deu o quinze anys. Trump portarà aquest enfrontament segons la cadència dels seus interessos electorals i voldrà tenir alguna cosa a oferir als seus electors d’aquí a un any, però a la campanya de l’any que ve veurem molt clarament que aquesta posició contra la Xina la comparteixen tant el Partit Demòcrata com els republicans.

Fa alguns anys hi podia haver dubtes sobre si la Xina claudicaria, però avui dia no hi ha cap dubte que no ho farà. D’acord amb el que es diu en els mitjans públics, la Xina pensa que aquest conflicte econòmic, tot i que li faci mal a curt termini, també pot ser beneficiós perquè els obliga a fer els canvis econòmics que diuen que han de fer: tornar al mercat intern, i no abocar-se tant a les exportacions. Tot plegat em porta a fer una lectura del darrer Congrés del Partit Comunista de la Xina (2017) amb aquesta qüestió com a rerefons. Una de les novetats va ser que es prorrogava el mandat de Xi Jinping ad æternum. Vist des de la perspectiva d’avui, penso que és molt clar que la Xina preveia que aquest segon mandat de Xi Jinping els agafaria en un enfrontament seriós amb els EUA, el qual, cap al 2025, seria militar. En aquesta situació, no hi pot haver un canvi de líder i els plans s’han dirigit a preparar-s’hi. Als EUA no hi ha cap pla B, no consideren, per exemple, un replegament organitzat. Tenen aquesta idea de continuar controlant tot el món i no s’adonen que el fet de tenir una presència militar a l’Àsia oriental prou gran per enfrontar-se amb la Xina és impossible, per raons de distància.

Un corrent molt ampli de l’elit dels EUA pensa que, si no barren el pas a la Xina ara, perdran l’hegemonia tweet

Els EUA necessiten un sistema d’aliances on les coses són força complicades, perquè en aquestes aliances hi ha aliats vells i «fiables», com ara Corea del Sud; aliats vells, però d’una fidelitat una mica més discutible, com el Japó mateix (que ha estat enemic seu i del penediment del qual tinc dubtes); i, després, s’ha de buscar aliances on no n’ha tingut mai, com ara el Vietnam. Els EUA volen mantenir a tot Àsia oriental un artefacte com el que va tenir l’OTAN a Europa entre 1950 i 1990? I es pensen que el pagaran els altres? Des del punt de vista de l’estratègia militar, la Xina té les coses molt més fàcils, perquè només vol controlar el seu món. Militarment, la seva necessitat és tenir controlada la costa fins a dos mil quilòmetres de distància i sap que si vol donar un cert nivell de benestar a la seva societat, ha de mesurar la despesa militar, la qual cosa vol dir que pot gastar en aquest àmbit, a tot estirar, un terç del que hi gasten els EUA. Al capdavall, la despesa militar és, segurament, la que té menys rendibilitat economicosocial.

Font: Wikimedia Commons – PAS China

Quins podrien ser els mecanismes o pretextos que provoquessin l’entrada del conflicte en una fase militar?

En l’àmbit militar, la Xina es troba en una fase de modernització total, no només des del punt de vista de l’armament, sinó també en el sistema de comandament. Ara fa cinc anys, la Xina va fer una reorganització territorial de les antigues regions militars: una zona septentrional, una de central (que agafa Beijing), una d’oriental, una de meridional (el mar de la Xina, el Vietnam, etc.), una rereguarda, etc. Però hi ha una cosa molt curiosa: la zona del nord, que és on hi ha l’alt comandament, és la que s’ocupa de Corea i és, clarament, a la que li tocaria intervenir-hi en cas de conflicte. Aquesta zona agafa les províncies del nord, però també una província que no fa frontera amb cap país: Shandong, que entra directament per mar a Corea, tot i no tenir-hi frontera territorial. És a dir, l’organització militar està clarament dissenyada pensant en la necessitat d’una intervenció a Corea. És veritat que la distensió entre Trump i Kim Jong-un ha calmat la situació i la Xina ho agraeix molt, perquè, en aquest moment, el problema militar de la Xina és el temps; encara necessita uns quants anys per sentir-se segura per a un enfrontament convencional amb els EUA. Simultàniament, hi ha també la qüestió de Taiwan, on al gener hi ha eleccions i el moviment independentista, sociològicament, hi és molt majoritari. La Xina consideraria una DUI casus belli.

(…) una declaració d’independència de Taiwan que no fos esclafada comportaria simultàniament la pèrdua de poder del Partit al continent, la caiguda del sistema. tweet

Però Taiwan fa dècades que funciona de facto com un estat independent…

Sí, però la qüestió no és fins a quin punt ets independent a la pràctica, sinó de qui és l’autoritat de iure. A la Xina no li importa si Taiwan és un sistema polític del tot diferenciat; la famosa doctrina un país, dos sistemes és això. La lectura que fa el Partit Comunista Xinès és que, si s’acceptés una fragmentació del país de iure, el poble mateix consideraria que el Partit no ha complert el seu objectiu estratègic i, doncs, la seva època ha acabat, és a dir, que una declaració d’independència de Taiwan que no fos esclafada comportaria simultàniament la pèrdua de poder del Partit al continent, la caiguda del sistema.

Aquest possible desenvolupament militar del conflicte entre els EUA i la Xina en quins termes es podria donar?

Totes dues parts haurien de pensar que, si es dóna, hauria de ser convencional, però, alhora, hauria de ser en el seu nivell més alt de la guerra convencional; no tant un enfrontament terrestre, sinó aeri, naval, electrònic, etc. Però, en un enfrontament entre les dues principals potències militars, nuclears, es pot pensar que es podria evitar una relliscada cap a l’enfrontament nuclear? A mi, se’m fa molt difícil. Aleshores, hauríem de pensar si a les elits de totes dues potències hi ha seny perquè no s’arribi mai a una situació així. Però amb un paio com Trump als EUA, que és una persona sense capacitat d’autocontrol i que té el botó nuclear, tens un problema. El món ha après alguna cosa en aquests darrers cent anys? No ho sé.

Font: Flickr – The White House

Aquest conflicte seria una guerra de proxies o un enfrontament directe?

Una intervenció militar xinesa a Taiwan, del tipus que fos, gairebé obligaria els EUA a intervenir-hi directament. Faria una intervenció convencional, però podria ser greu, perquè, al capdavall, seria amb avions, submarins, míssils, etc. Se n’anirien en orris un munt de vaixells i amb un reguitzell de morts per totes dues bandes. I, en aquest cas, s’arribaria ràpidament a un crescendo. En el cas de Corea, en canvi, hi ha dos proxies i a Corea mateix es veu que no hi ha ganes de guerra, ni al nord ni al sud. Corea del Nord sap fins on pot arribar, quins suports té i una cosa és fer demostracions de força i una altra, entrar a Corea del Sud. I això no ho veig. I la inversa, tampoc. El moll del conflicte que hi ha en aquella península és que ja porten setanta anys sense signar una pau; no hi ha una guerra directa, però tampoc no hi ha una pau signada. Si hi hagués un canvi evident de l’statu quo, la Xina hi hauria d’intervenir. El desig de la Xina és, d’una banda, que els EUA se’n vagin de la península i, de l’altra, que Corea s’unifiqui, i no perquè s’hi repeteixi el seu sistema; el problema de la Xina no és quin sistema s’hi estableixi, sinó tenir unes fronteres segures, per a la qual cosa seria molt bona una pau duradora.

Sembla que aquest conflicte que encara és econòmic portarà una recessió, almenys a la Unió Europea (UE), on, després de la gran crisi de 2008, l’economia amb prou feines ha aixecat cap…

Aquí penso que s’han aplegat un estímul extern (aquest conflicte comercial) i el fet que revifament posterior a la crisi anterior havia tocat sostre. El que passa és que aquesta guerra comercial pot agreujar molt la crisi. En aquest context, no sé de què devia parlar Angela Merkel quan va estar a Beijing, però em penso que ho podem endevinar. En alguna banda ha de vendre els Mercedes i Volkswagen (el mercat occidental està saturat). A la Xina, aquests cotxes els comprarà gent d’un cert nivell. Encara que sigui un percentatge limitat de gent, com que són milions de persones, és un gran mercat. I això pot passar amb la majoria de coses. Per a Europa, la Xina és un gran mercat i, per a la Xina, en canvi, Europa, en aquest moment, té un interès especial com a font de tecnologies avançades.

La Xina hi ha fet una aposta molt clara i, en la mesura que hi posa tota la seva potència financera i tecnològica, nosaltres som uns barrufets tweet

Penso que la Xina, sobretot arran d’aquest conflicte amb els EUA, es vol treballar l’amistat amb Europa, entre altres raons perquè, des d’un punt de vista estratègic, té molt clar que cal lluitar en un únic front i adaptar tots els fronts secundaris a les necessitats del front principal. Els problemes que pugui tenir amb Europa ―posem per cas, històrics: els processos de colonització i els desastres més grossos els hi han fet les potències europees― avui dia són la xocolata del lloro en comparació amb les coses a què s’enfronta ara. Ja veurem quina dinàmica es crea.

Font: Flickr – ITU pictures

Ara: les diferències culturals i històriques són molt grans, també en l’àmbit empresarial. I a Europa se li posen els pèls de punta amb les formes empresarials de la Xina. P. ex.: al País Basc, mitjançant CAF, tenim una certa presència al món de la fabricació de trens, però, parlant amb gent de CAF, de seguida t’adones que donen per perduda la lluita pels trens moderns avançats. Tenen clar que l’ha guanyada la Xina, de manera que empreses com CAF, però també empreses molt més grans com Alstom, no són res davant les grans empreses xineses de construcció de trens, que fan trens de gran velocitat o de velocitat no tan gran com xurros i no hi podem competir. Hi haurà un problema molt gran amb el cotxe elèctric. La Xina hi ha fet una aposta molt clara i, en la mesura que hi posa tota la seva potència financera i tecnològica, nosaltres som uns barrufets; si s’han de fer milions de cotxes elèctrics, pots comptar que el 80 o el 90 % els farà la Xina o països de l’est asiàtic. I aquí la cooperació entre Europa i la Xina té límits seriosos. Però, d’altra banda, penso que no hi ha alternativa.

I les conseqüències polítiques que pot portar aquesta crisi econòmica…

Si en la crisi anterior, la sortida era abaixar o suprimir aranzels, incentivar la globalització, ara la temptació va clarament en sentit invers: renacionalització de l’economia, entesa com un tancament dins les fronteres i apropiar-se del mercat intern. Aquesta fórmula també ha mostrat els seus límits històrics. Però, per començar, hi ha una opinió pública cada cop més àmplia a favor d’aquesta fórmula. Al capdavall, com que a Europa tenim una forma de prendre decisions més o menys lligada a l’opinió de la gent, aquesta no és debades, tot i que estigui equivocada. I això també té uns límits, però, en aquesta constel·lació al voltant d’Alemanya, es veu que s’ha imposat una opinió gairebé xenòfoba, la qual té uns fonaments econòmics i socials indubtables.

A més, un Brexit sense acord podria empitjorar encara més la situació econòmica de la UE…

El tema del Brexit el segueixo més com a divertiment que amb interès. S’hi veu la gran capacitat que té aquest sistema per a crear problemes i no resoldre’ls. Alhora, s’hi veu que les conseqüències econòmiques no estan sent tan apocalíptiques com podia semblar de bon començament. Però sí que tenen una direcció: l’activitat es contrau, etc. Políticament, d’una banda ens trobem amb una promesa electoral que, com totes, es fa per guanyar vots, però pensant que no hauràs d’aplicar de cap manera. Cameron va guanyar les eleccions i, en la situació política que se’n va derivar, al final hagué de fer el referèndum que havia promès, donant per segur que guanyaria l’opció de romandre a la UE, com a palanca per a aconseguir-hi condicions més bones. Doncs no. A partir d’aquí, per a gestionar aquest artefacte, han sorgit un feix d’idees de bomber, entre les quals la de repetir el referèndum, un tripijoc que, a Europa, ja s’ha fet. Al final, sembla que aquesta opció s’ha bandejat, però, quan s’intenta recórrer el camí per a deixar la UE, l’afer és tan complex que han sorgit tota mena de Zoroastres, el darrer dels quals és el senyor Boris.

Font: Flickr – Dunk

En un context en què és com més va més clar que la UE és una sobreestructura neoliberal irreformable on, a més, l’extrema dreta té un pes cada cop més gran, l’esquerra institucional és incapaç de bastir un projecte per a desfer-la. Això és especialment visible en la posició davant el Brexit, el qual, a banda d’oferir la possibilitat de recuperar sobiranies cedides a l’eurocràcia neoliberal, també obre escenaris interessants a Escòcia i Irlanda del Nord…

El Brexit té una cosa interessant i és que és una operació política valenta. I, en aquests temps, la valentia, com que es barreja amb la bogeria, té alguns avantatges, com ara que fa emergir el que hi ha en les profunditats de la societat. Què ha posat al descobert al Regne Unit? Què és un Regne, té una reina, però, pel que fa a la unitat… Hi ha hagut algunes zones molt clarament favorables a sortir de la UE i d’altres molt clarament favorables a romandre-hi. I la qüestió no és tant si en alguns llocs romandre-hi els beneficia o perjudica, sinó que les perspectives polítiques són diferents. La posició favorable d’Escòcia a romandre-hi té més a veure amb la nacionalitat que no amb el balanç econòmic amb la UE del centre d’Anglaterra. El fet de poder veure això és molt positiu. Ara: seria molt positiu si hi hagués capacitat per a gestionar-ho. A la pràctica, es veu que no n’hi ha i, aleshores, s’ha creat una mena de competició sobre qui guanya, i per quins mitjans, i tot de tripijocs. En qualsevol cas, jo estic molt d’acord amb la lectura de Nicola Sturgeon segons la qual això accelera la descomposició del Regne Unit. Ara: fins a quin punt aquesta descomposició no és una continuació de la de l’Imperi britànic, a casa mateix, a la metròpoli? En certa mesura, sí; els processos imperials, al capdavall, són la continuació de l’expansió política d’un àmbit territorial inicial. Pel que fa a l’esquerra del Regne Unit, viu en hores molt baixes i, en la crisi del Brexit, intenta surar com pot, però no té cap proposta alternativa i, al Regne Unit actual, no pots sortir amb un filoeuropeisme.

Quin futur preveus per a la UE?

Jo penso que vegetarà. Els moviments euroescèptics o antieuropeistes han tingut una certa febrada, però també han mostrat els seus límits. I potser algunes elits de la UE estan utilitzant el Brexit com una mena d’antídot, per donar un escarment a la gent («mira què passa si te’n vols anar de la UE»). Però la veritat és que marxar de la Unió és un gran problema, perquè, en la mesura que s’ha fet la unió monetària, les solucions són molt complicades. I, a més, la renacionalització o reestatalització de les economies no és un moviment de llarga durada. En aquest sentit, els moviments en contra de la Unió entraran en una certa paràlisi. El cas italià podria ser el més extraordinari, però aquí també es veuen els límits i aquestes coses també s’han de retroalimentar amb el fantasma de les migracions, però mantenir coses així amb raons econòmiques és molt difícil. Ara: les adhesions interessades que té la UE —penso, per exemple, en l’Estat espanyol— també s’aniran apagant, perquè la UE donarà cada cop menys ajuts i, aleshores, a mesura que vegi que s’hi han d’aportar més diners dels que se’n reben, a molta gent se li passarà la fascinació i l’enamorament.

Diria que l’actitud del nacionalisme basc amb la UE és la mateixa que envers l’Estat espanyol: sabem que és una plaga, però de moment encara ens és suportable. tweet

Aleshores, la UE serà una sistematització de diversos protocols comercials, però, políticament, no substituirà els estats nacionals. Recorda que van intentar fer una Constitució europea i que després ningú ha tornat a anomenar res de semblant (i això seria imprescindible). En el nostre cas, hem tingut una certa fe en la justícia d’àmbit europeu, però cada cop menys, perquè, al capdavall, Europa no és un jardí de justícia i les sentències que en provenen són molt semblants a les que podria fer qualsevol Marchena de per aquí. Per tant, també des d’aquest punt de vista, la fascinació amb Europa se’ns està passant. En el cas basc, es veu força clarament que hi ha menys entusiasme que mai envers la UE, però, a la vegada, hi ha una certa resignació. Diria que l’actitud del nacionalisme basc amb la UE és la mateixa que envers l’Estat espanyol: sabem que és una plaga, però de moment encara ens és suportable. Ara: si les coses canviessin…

Quina evolució preveus en el conflicte entre les institucions i el moviment independentista catalans i l’Estat espanyol?

Fer pronòstics és difícil, però penso que el conflicte català, en aquest moment, ha entrat en un cul-de-sac i la sentència empitjorarà encara més la situació. Ara: a la vegada, s’ha vist fins on arriben la capacitat política i la força del moviment popular. El somni que té Madrid és que, amb el temps, això es vagi apagant, però, com que les contradiccions són estructurals, materials, mentre això no es resolgui, el conflicte canviarà poc.

Jule Goikoetxea destaca que el sistema polític de la CAB (que qualifica de federal) crea més cohesió social i territorial que el de la resta de comunitats autònomes de l’Estat. Penso que, si fa no fa, es podria dir el mateix del de Navarra. Potser precisament això impedeix que al País Basc hi hagi una mobilització independentista, social i institucional, tan forta com la catalana? Al capdavall, el tractament fiscal que pateix Catalunya ha estat el que hi ha donat més força a l’independentisme…

Això és així. És veritat que, si enlloc de l’Estat espanyol hi ha res federal, és a la relació que tenim els territoris bascos entre nosaltres. Aquí sí que hi trets federals típics, amb les seves particularitats, però l’autonomia financera de cada territori és un tret del tot federal. I el fet que això crea un equilibri polític i social, és evident, tot i que el sistema de representació no sigui gens democràtic. Els EUA també són molt federals, però el president no és el candidat que obté més vots. Políticament, això et dóna una gran estabilitat (no buscada), entre d’altres, la proximitat entre l’autoritat política i els ciutadans. I, segurament, la diferència més gran amb Catalunya radica aquí. El ressentiment econòmic català, que és fonamental i no és gens dolent, perquè és realista, aquí no hi és, perquè no hi pot ser. Aquí tenim picabaralles, contínuament, perquè no ens agrada no s’inverteixen els diners i ens sembla que haurien d’anar a altres coses.

Font: Flickr – Irekin

En contrast amb el guirigall en què s’ha convertit la política espanyola (i catalana) durant els darrers quatre anys, el País Basc, tant a la Comunitat Autònoma Basca (CAB) com si el nou govern foral aconsegueix una certa sintonia amb EH Bildu a Navarra, ha esdevingut una mena d’oasi d’estabilitat política…

Això era esperable. Durant els darrers anys, la lluita armada era un element polític parasitari. Un cop ha desaparegut, la nostra societat no és una societat especialment conflictiva. Fa deu o quinze anys, ningú no veia ELA com un protagonista polític, però feia les mateixes coses que fa ara. Què passava? Que no hi havia pantalla per a aquests conflictes. Des del moment que desapareix la lluita armada, queden aquests conflictes interns, que no són violents, però sí durs. I hi ha vagues de mesos. Això no té transcendència externa, però si entrem en un altre cicle de crisi, vindran restriccions pressupostàries i ja saps per on intentaran retallar. El fet que la conflictivitat augmentarà és molt clar. D’altra banda, en aquest moment el nacionalisme basc es troba en una mena de dutxa de realisme, però, a la vegada, una part d’aquesta dutxa de realisme hauria de ser precisament la consciència que els riscos són més grans que mai, perquè jo veig molt clar que la dinàmica socioeconòmica que porta Madrid és com un forat negre, que cada cop necessita cruspir més.

Tanmateix, la repressió judicial relacionada amb el conflicte polític no s’atura. A més, veient les recents declaracions del delegat del govern espanyol a la CAB, Jesús Loza, sembla que almenys una part de l’elit política estatal troba a faltar la situació política anterior…

Sí. Per part de l’Estat, hi ha una continuïtat des del franquisme, en els tribunals, que només van canviar el nom al TOP i les forces policials són les d’aleshores. És veritat que després, des del moment en què la lluita armada es va convertir en un fenomen retardatari, l’Estat ho aprofità, de manera evident, per a tapar tots els altres problemes, justificar-se, legitimar-se, etc. Des d’aquest punt de vista, la desaparició oficialitzada de la lluita armada —que, en realitat, ja feia anys que havia desaparegut— va portar al primer pla alguns problemes (com ara el dels presos) i va suprimir l’ús autolegitimatori que tenia.

Foto de portada: Mikel Aramendi
Share on facebook
Share on twitter
Share on whatsapp
Share on telegram
Share on email

Vols que t'informem de les novetats de Catarsi Magazín?

Les dades personals s’utilitzaran per l’enviament d’informació i promocions. El responsable és Cultura 21, SCCL. L’usuari pot revocar el seu consentiment en qualsevol moment i exercir els drets que l’assisteixen mitjançant correu electrònic a [email protected]. Pot consultar aquí la política de privacitat.

És assessor lingüístic i traductor. Ha escrit, compilat i traduït varis llibres. Destaquen els seus escrits sobre qüestions històriques i sociolingüística.

Comentaris

Mikel Aramendi: «el conflicte català ha entrat en un cul-de-sac i la sentència empitjorarà encara més la situació»

  Notificacions  
Notificació per rebre
llegir comentaris Ocultar comentaris
  • Guarda't l'article

You need to login or register to bookmark/favorite this content.

Share on facebook
Share on twitter
Share on whatsapp
Share on telegram
Share on email
Share on facebook
Share on twitter
Share on whatsapp
Share on telegram
Share on email

El segon número de Catarsi ja és aquí!

Amb la subscripció en paper t’enviem Catarsi a casa

Cerca a Catarsi

Aquest web fa servir cookies per a millorar l'experiència de l'usuari. Si continueu utilitzant aquest lloc, entenem que hi esteu d'acord.