Més enllà de Rússia i Ucraïna: multipolaritat a l’Europa post-liberal.

Tot i que el clima d’hostilitat entre Rússia i la majoria de països occidentals és generalitzat, la temptació de recuperar les narratives nostàlgiques de la Guerra Freda és una drecera fàcil per analitzar el conflicte, però que ens faria perdre de vista la divergència d’interessos que estan emergint arreu d’Europa, i que marcaran el futur del continent.

Més enllà de Rússia i Ucraïna: multipolaritat a l’Europa post-liberal.

Tot i que el clima d’hostilitat entre Rússia i la majoria de països occidentals és generalitzat, la temptació de recuperar les narratives nostàlgiques de la Guerra Freda és una drecera fàcil per analitzar el conflicte, però que ens faria perdre de vista la divergència d’interessos que estan emergint arreu d’Europa, i que marcaran el futur del continent.

Des de mitjans de 2021, el conflicte entre Rússia i Ucraïna s’ha intensificat degut als acostaments de Kiev a l’OTAN i la mobilització d’un centenar de miler de tropes russes a la frontera. Amb uns Estats Units cada vegada menys interessats en els afers europeus Putin ha trobat l’escletxa per a mirar de recuperar el terreny perdut a l’espai post-soviètic. Tot i que el clima d’hostilitat entre Rússia i la majoria de països occidentals és generalitzat, la temptació de recuperar les narratives nostàlgiques de la Guerra Freda és una drecera fàcil per analitzar el conflicte, però que ens faria perdre de vista la divergència d’interessos que estan emergint arreu d’Europa, i que marcaran el futur del continent.

La política continental: França i Alemanya.

La Unió Europea és l’actor que més tocat està quedant en aquesta disputa. La presidenta de la comissió Ursula Von der Leyen va entrar amb força prometent una «Europa geopolítica». Acompanyada de Josep Borrell, la seva implementació no ha pogut ser més decebedora. La realitat és que malgrat el marketing de Brussel·les i els seus acòlits, no existeix entre els països europeus interessos comuns prou sòlids en política exterior – així com en moltes altres coses – per a poder fer avançar aquesta agenda.

En el conflicte d’Ucraïna les línies divisòries no han trigat a remarcar-se. Veiem un significatiu distanciament entre les potències continentals, Alemanya i França, que per diferents motius no semblen voler una confrontació amb Rússia, i de l’altre banda, els països nòrdics i d’Europa de l’Est, amb una relació històricament tensa amb Moscou.

La indústria alemanya és dependent energèticament de Rússia i comercialment de la Xina. Malgrat haver sigut un dels països que més s’ha beneficiat de l’extensió del binomi OTAN i UE a Europa de l’Est, Berlin no està disposada a posar en risc els seus interessos econòmics en la seva defensa. Aprofitant la seva retirada s’ha culpabilitzat a Angela Merkel d’aquesta política conciliadora, i certament, s’ha generat un cert hype entre els sectors europeistes sobre com el nou govern de coalició i la seva ministra exteriors verda farien un viratge radical.

Sembla ser que no passaran el tall d’aquesta primera crisi. El nou govern, ha mantingut una posició oberta als interessos de Moscou, per a protegir el seu projecte conjunt, el gasoducte del NordStream2. En aquest sentit els alemanys no només s’han negat a enviar armament a Ucraïna, sinó que han impedit que països com Lituània enviessin armament de fabricació alemanya. A més, va esclatar la polèmica quan el vicealmirall Kay-Achim Scoenbach va expressar a l’Índia la necessitat d’Alemanya de mantenir-se propera Rússia. La seva dimissió va trigar poques hores a arribar, però sembla ser que el seu pecat, va ser la franquesa.

Pel cantó francés, Macron actualment ostenta la presidencia rotativa de la Unió Europea. El president de França, qui s’enfrontarà d’aquí poc a unes disputades eleccions presidencials, ha fet una forta campanya en favor d’un Exèrcit Europeu. Podria semblar que les tensions amb Rússia en un moment de progressiva retirada nord-americana dels afers europeus seria l’escenari idoni per aconseguir el suport per al seu projecte. La realitat és que a Macron l’autonomia europea no l’interessa per a confrontar-se amb Moscou, sinó més aviat per a deixar de fer-ho.

En aquest sentit el president francès, en els darrers mesos malgrat no sempre haver mantingut una línia del tot coherent – va arribar a donar a entreveure que defensaria Ucraïna amb les armes – ha apostat per una posició de diàleg amb Rússia i crític amb l’OTAN. Ha mantingut converses amb Putin i en el seu discurs inaugural en la presidència europea, va plantejar la necessitat de construir una nova articulació de la seguretat europea que inclogués a Rússia.

Font: Wikimedia Commons

Europa de l’Est i l’angloesfera

Tenint en compte que una part significativa dels països europeus, veuen Rússia com la principal amenaça per la seva seguretat, malgrat les seves paraules sembla que l’agenda de Macron no deixa de ser la utilització de recursos europeus, en favor dels interessos geopolítics francesos a l’Àfrica, l’Orient Mitjà i l’Indo-Pacífic. De fet, al incloure el mot «Europa» ens els seus discursos França i Alemanya sovint han pretès fer passar els seus interessos particulars com el bé comú europeu. Però en els darrers anys aquesta ha sigut una tàctica cada vegada més difícil de sostenir, especialment de cara als ulls del tercer pol de poder emergent a la Unió, Europa Central i de l’Est, encapçalada per Polònia.

Els països d’Europa Central i Oriental no han oblidat la seva història. Encapsulats entre el poder alemany i rus, es troben en general força més còmodes lligant la seva seguretat als països anglosaxons, que no pas a les potències continentals. Amb el desplaçament del centre d’interès nord-americà a l’Indo-Pacífic, el Regne Unit ha recuperat el seu paper tradicional d’equilibrador extern a l’Europa Oriental. Londres està enviant armes a Ucraïna a través de Polònia, després de que Alemanya no els deixès emprar el seu espai aeri. A més, s’ha anunciat un possible pacte trilateral de seguretat entre aquests països. Sembla ser que la Global Britain post-Brèxit està sent més creïble que l’Europa geopolítica.

Aquesta major autonomia militar d’Europa de l’Est, va acompanyada d’un canvi en els equilibris en la balança de poder europea en els darrers anys. Els països de l’est europeu han millorat la seva capacitat industrial i autonomia ideològica, en especial aquells associats en el grup de Visegrad – Polònia, Hongria, República Txeca i Eslovàquia. Tot plegat ens explica, perquè volen exercir una política exterior més independent de Berlín, París i Brussel·les.

En aquest sentit, Polònia, és el país que està jugant una posició més ferma davant de Rússia, com vam veure amb la recent crisi de refugiats a la frontera amb Bielorússia. A més Varsòvia ha anunciat l’ampliació de les seves forces armades, que acabarà esdevenint l’exèrcit més nombròs de la UE per davant de França. Ara bé, fins i tot en aquest grup de països veiem friccions en política exterior. L’Hongria d’Orban, que juga un paper important en el distanciament amb Brussel·les, sobre la qüestió ucraïnesa s’ha mostrat propera a Rússia En la seva recent visita a Moscou, Orbán va calificar les demandes de Putin com a raonables.

Font: Flickr: Andrew Butko

Jugadamestrisme espanyol

En aquest context Pedro Sánchez ha intentat per mirar de guanyar una certa presència en l’escena europea. Els motius són bàsicament dos, d’una banda refermar el perfil atlantista d’Espanya i recuperar un tracte directe amb els Estats Units perdut en favor del Marroc. De l’altre, refermar el suport dels països Bàltics i d’Europa de l’Est a la unitat d’Espanya en detriment de la causa catalana. Aquí cal recordar que Espanya ha passat de deixar avituallar vaixells de l’armada russa a Ceuta i Melilla, a apostar la carta de la conspiració russa en el procés i ser un dels membres més actius en les missions de l’OTAN a la regió.

En aquest sentit el moviment de Sánchez l’ajudarà a mantenir els favors dels estats de l’Est i cal no menystenir-lo, però difícilment obtindran l’atenció de Washington. Primer perquè el que ofereix Rabat als EUA al Nord d’Àfrica, en tant que país musulmà i geogràficament ben posicionat, no ho pot oferir Madrid. Segon, perquè tot i el que apunten els propagandistes del govern central, el suport espanyol a Ucraïna en termes pràctics no està sent gaire significatiu. Malgrat emprar una retòrica diferent, les accions espanyoles no disten gaire de per exemple les franceses, reorientant recursos cap a membres de l’OTAN que estan a prop d’Ucraïna però que no són Ucraïna. En el moment d’escriure aquestes línies no hem vist un enviament directe de material a territori ucraïnès.

D’altra banda, més enllà del nou sentit vital que combatre el procés sobiranista ha donat a la diplomàcia espanyola, si una cosa ha caracteritzat la política exterior espanyola, ha sigut evitar marcar gaire un perfil propi, i mirar de seguir el comú denominador de moda a Brussel·les, presentat des de París o Berlin. Excepte en moments com durant la Guerra d’Iraq aquesta tendència ha pogut en general ser combinada amb una orientació de suport a l’OTAN. No oblidem que, per exemple, Pedro Sánchez s’ha mostrat força partidari també de les posicions de Macron en favor d’un exèrcit europeu. Per tant, en l’actualitat podem estar avançant cap a un escenari on conciliar la vessant europeista i atlantista dura pot no ser sempre tan senzill.

La des-unió europea

La Unió Europea podria acabar presentant alguna acció comuna en contra d’una invasió russa d’Ucraïna, en forma de sancions econòmiques. En el terreny comercial és on la UE encara gaudeix d’un cert múscul. Però fins i tot aquí, veuriem limitacions, ja que a petició d’Alemanya el comerç energètic quedaria probablement fora dels sectors afectats.

S’ha argumentat que la incapacitat d’actuació de la UE és deguda a una fe excessiva en les idees de l’ordre liberal. De forma eloqüent Bruno Maçaes ha argumentat que “ja no vivim en el vell món de l’ordre liberal, on les normes han de ser aplicades i els transgressors castigats. Vivim en un nou ordre on el poder ha de ser equilibrat amb poder”. Aquesta afirmació precisaria, però de certa matisació. En tant que la UE no deixa de ser un subproducte de l’ordre liberal és comprensible que sigui una eina cada vegada més limitada un cop aquest ha entrat en declivi. Tanmateix, si les regles de joc de l’ordre liberal mai han sigut aplicades ha sigut degut a l’exercici del poder dels EUA i Occident. I per tant podem argumentar que més aviat el que és nou de l’actual ordre mundial, no és el llenguatge del poder, sinó la pluralitat d’actors que tenen capacitat per a exercir-lo.

Així no podem reduir aquesta situació simplement a l’aplicació de marcs mentals erronis. El problema de fons de la incapacitat de la UE de plantejar una visió coherent per la seva autonomia estratègica, és la incapacitat d’identificar un interès estratègic comú clar, que respongui a les realitats econòmiques i polítiques del conjunt dels seus membres. En aquest sentit Wolfang Münchau, és més clar al sentenciar que l’horitzó d’una federació europea és una pantalla passada. Qualsevol proposta de participació europea en la construcció del nou ordre multipolar ha de partir de la base, que difícilment es farà a través dels marcs d’una Unió Europea super-estat.

Font: tOrange.biz

L’Europa multipolar

Tot i que la història rimi, ens trobem amb una imatge més complexa del que planteja l’esquerra nostàlgica de la Guerra Freda. Els EUA com a potència no poden mantenir els seus compromisos de seguretat amb Europa contra Rússia i alhora confrontar la Xina a l’Àsia. El canvi d’orientació dels Estats Units cap a l’Indo-Pacífic està decidit, i de la mateixa manera que va mostrar a Afganistan, Biden podrà deixar de banda els interessos de tercers per a protegir els americans.

Això no vol dir, però que ens haguem d’oblidar de les tendències geopolítiques prèviament existents. De fet tot el contrari, amb un rol menor dels EUA en la geopolítica europea podem veure com les dinàmiques geopolítiques històriques de la política a Europa tornen a ressorgir. Ho percebem amb les semblances dels bàndols que es van conformar durant la Guerra de Crimea del XIX. Amb un rol important de la Gran Bretanya per equilibrar Rússia, i el paper clau de Turquia, un dels països de l’OTAN que més suport ha donat a Ucraïna, facilitant-los la tecnologia per la fabricació dels seus efectius drons. A més, cal no oblidar el paper que Ankara està jugant a bloquejar els avenços rusos a Siria, Libia i el Caucas.

En altres aspectes comencem a veure també la reactivació de dinàmiques de competència intraeuropea molt lligades amb la relació dels diferents països de la UE amb actors externs com la Xina, Turquia o Rússia. Ho hem vist en les tensions entre França i el Regne Unit o entre Polònia i Alemanya. En aquest sentit un dels grans reptes serà saber com garantir prou flexibilitat per a que els diferents interessos europeus mantinguin les seves divergències en política exterior en uns termes que no acabin alimentant conflictes greus dins Europa. En el nou escenari que s’obre a Europa, veiem com malgrat la narrativa europeista vol presentar la Unió Europea com un dels jugadors clau nou ordre mundial multipolar, la realitat és que la mutipolaritat comença per Europa.

Foto de portada: Wikimedia Commons

Vols que t'informem de les novetats de Catarsi Magazín?

Les dades personals s’utilitzaran per l’enviament d’informació i promocions. El responsable és Cultura 21, SCCL. L’usuari pot revocar el seu consentiment en qualsevol moment i exercir els drets que l’assisteixen mitjançant correu electrònic a [email protected]. Pot consultar aquí la política de privacitat.

Politòleg especialitzat en la Xina i l'Àsia Oriental. Membre fundador del Catalonia Global Institute i creador del canal de Youtube de política internacional "Com funciona el món?".

Comentaris

Més enllà de Rússia i Ucraïna: multipolaritat a l’Europa post-liberal.

Deixeu un comentari

El nou número de Catarsi ja és aquí!

Subscriu-te ara i te l'enviem a casa!

Aquest web fa servir cookies per a millorar l'experiència de l'usuari. Si continueu utilitzant aquest lloc, entenem que hi esteu d'acord.