Les lliçons de Zavaleta per Catalunya. El poder dual com a problema polític

Resposta a l'article 'D'Amèrica Llatina al Bàltic: repensar l'estratègia d'alliberament nacional' d'Albert Noguera.

Les lliçons de Zavaleta per Catalunya. El poder dual com a problema polític

Les lliçons de Zavaleta per Catalunya. El poder dual com a problema polític

You need to login or register to bookmark/favorite this content.

Necessites estar registrada per poder guardar articles

Resposta a l'article 'D'Amèrica Llatina al Bàltic: repensar l'estratègia d'alliberament nacional' d'Albert Noguera.

You need to login or register to bookmark/favorite this content.

Necessites estar registrada per poder guardar articles

Fa temps que la situació de tensió amb l’Estat aboca al moviment republicà català a preguntes cabdals sobre la qüestió del poder i com disputar-lo. És una pregunta teòrica que adopta un caràcter polític immediat en tant que respon a una necessitat estratègica fulminant: com derrotar a l’Estat després de l’embat de l’1 d’Octubre? El necessari debat polític anima doncs a l’exigència d’un rigor científic brutal, com el que acostumava a requerir Lenin en els debats de partit, per a formular una estratègia política d’acord amb els tempos, la correlació de forces, l’esperit de les classes socials en moviment però sobretot amb els objectius d’emancipació nacional i social.

En aquest sentit, cal agrair a l’Albert Noguera el fet d’haver encetat aquesta tasca amb el nivell que requereix. I és per això que fora bo que el seu article, D’Amèrica Llatina al Bàltic: repensar l’estratègia d’alliberament nacional, mereixi més contribucions i respostes per tal d’aportar algunes intuïcions al que ha de ser un debat col·lectiu. Tot i així, en aquest article voldria polemitzar amb la presentació que fa Albert Noguera del poder dual i de l’estratègia que al seu parer cal per a avançar cap a un procés constituent català per sortir de l’actual impasse. Perquè aquest és, per sobre de tot, el principal problema a resoldre, un impasse que si a l’Estat espanyol oscil·la entre un bonapartisme «progressista» amb el mateix programa econòmic, territorial i polític que el del bloc d’extremes dretes amb el que rivalitza, a Catalunya consisteix en un escapçament del moviment, lideratge sense líders, i de l’impuls constituent, sobiranisme sense programa, en ares d’una gestió que emmascara en un verbalisme progressista posicions molt més conservadores. És a dir, el problema que tenim a Catalunya rau en una representació política que no es correspon amb la veritat històrica de l’u i del tres d’octubre de 2017 en tant que mobilització política per una República Catalana com a projecte d’Estat de classes mitges i treballadores. Tots els governs fins ara, i el nou no n’és una excepció, han resultat una decepció per aquest motiu. Si aquesta decepció no s’ha esdevingut un desencant col·lectiu ha estat gràcies als sectors més actius de la societat civil, com Òmnium i els sindicats i moviments per l’habitatge, que han desenvolupat una agenda de mobilització molt més coherent amb la promesa de l’1 d’Octubre.

Hi ha doncs una crisi general d’estratègia que l’independentisme conservador, ni pot ni vol resoldre, ans el contrari, i que en l’independentisme de centre esquerra tampoc queda millor per molt que s’invoqui un keynesianisme, per altra banda, més retòric que no pas reflex d’un vertader programa econòmic nacional. És cert que part de la paràlisi correspon als efectes repressius de l’Estat i l’aparell judicial però aquesta és una raó exògena respecte als problemes interns; com pot ser la voluntat de representar les classes populars en una nova mena d’Estat i establint un programa de mesures adient.

Una estratègia d’aquesta mena no pot consistir en una aproximació indirecta, com sembla desprendre’s del raonament de Noguera, sinó que per a ser realista ha d’entomar les ambicions d’una revolució permanent, incloent un moment jacobí com diria Álvaro Garcia Linera. És el que es pot extreure d’una interpretació de la dualitat de poders com a conflicte obert entre dos tipus, i projectes, d’Estat. És en aquest sentit que la definició de René Zavaleta Mercado és tan original perquè és una reflexió sobre el poder dual a partir de dos tràgics processos polítics reals; el Xile de 1973 i la Bolívia de 1971, on l’autor constata el fracàs de les «estratègies indirectes», en la nomenclatura de Joan E. Garcés per a descriure la via xilena al socialisme, de conquesta del poder.

La via indirecta a la conquesta del poder o la llarga marrada cap al fracàs

L’any 1976 publicava Joan E. Garcés, únic col·laborador directe supervivent del gabinet d’Allende, una anàlisi exhaustiva de «l’experiència més moderna fins al moment de revolució anticapitalista»[i] centrada en tots els dilemes tàctics i estratègics. Es tracta del Xile d’Allende i de la seva modalitat de transició al socialisme, l’anomenada via xilena. Una via acumulativa de caire político-institucional que segons Garcés significaria que:

Les relacions socials es canalitzen mitjançant una dinàmica d’incitació-estímul entre els sectors contradictòriament diferenciats, que persegueix la reestructuració socioeconòmica i política de la societat a través d’una estratègia indirecta que eviti el conflicte violent i la ruptura dels mecanismes de coexistència i identificació col·lectiva.[ii]

El defecte d’aquesta estratègia, com explica el mateix Garcés, no hauria residit en el mètode, la intervenció politico-institucional, sinó en una praxis que esperava que de la mera possessió del govern i de la política de nacionalitzacions practicada es modificaria l’estructura econòmica i de retruc els elements superestructurals, i la seva orientació ideològica, com; la burocràcia administrativa, els cossos armats i policials…etc. És a dir, evitant tots els elements de xoc directe amb l’Estat s’esperava que del degoteig fruit de les polítiques públiques es modificaria l’Estat realment existent.

Zavaleta
Foto: Wikimedia Commons – Operemm2

El que mostra el llibre de Garcés, Allende y la experiència chilena: Las armas de la política (Siglo XXI, 2013 [1976]), és que el conjunt de la dreta pretenia bloquejar el govern, primer, amb la seva majoria parlamentària tot obligant a la Unitat Popular a dependre per a la seva existència com a govern, i finalment com a força política, de la mediació del poder judicial, de primer, i de l’exèrcit, finalment. La renúncia de la Unitat Popular a la transformació de l’Estat suposà el fracàs de l’estratègia indirecta començant per la pèrdua d’iniciativa política del govern.

Pitjor encara, el conflicte entre poder legislatiu i poder executiu atorgaria el protagonisme al poder judicial com a barem del vell ordre i quan el poder judicial mateix col·lapsà aquesta funció se l’apropià un exèrcit reaccionari. Aquest en considerar fallit l’antic règim del que era la major expressió deixà de considerar-se guàrdia del vell ordre per esdevenir àrbitre del curs dels esdeveniments. No deixa de tenir raó Garcés quan afirma que «darrere de cada batalla perduda hi ha concepcions tàctiques o estratègiques equivocades.»[iii]

Uns anys abans René Zavaleta Mercado havia escrit un assaig, El poder dual en América Latina: estudio de los casos de Bolivia y Chile (Siglo XXI, 1974), on afirmava que a diferència de Bolívia a Xile no s’havia produït en absolut una situació de dualitat de poders. Per dues raons, primer perquè la condició d’existència del poder dual rau en el fet de què en un escenari hi hagi dos blocs de poder sostenint diferents projectes d’Estat i segon perquè a Xile aquesta situació havia mancat:

No és una situació de facto, les classes no havien avançat el seu propi Estat per separat, no tenen el seu propi aparell de coerció enfrontat l’un amb l’altre. (…) Es tracta de quelcom que ocorre dins de l’estructura legal xilena i no fora d’ella. A partir d’aquí es tracta d’un raonament elemental: allò que està previst com a acceptable per una legalitat vol dir que no és considerat vitalment contrari a ella.[iv]

L’emmirallament legalista havia produït, de fet, en termes pràctics, una renúncia a un projecte de classe a l’hora d’endegar una constitució política de l’Estat alternativa. Per això, en comparar Fidel i Allende, Zavaleta assenyalava que la virtut política de Fidel consistia, no pas en el mètode concret emprat per a la revolució, sinó en la capacitat de canviar de mètode:

Allende és avui un tràgic símbol i Fidel Castro ha retingut el poder. Això, evidentment, té a veure amb la profunditat mateixa d’un procés vers l’altre. Però és evident a la vegada que, en l’observació del seu recorregut, s’observa que el moviment cubà desenvolupà la capacitat de passar d’un mètode a l’altre, de canviar-lo amb precisió en el moment necessari, cosa que no va passar en el procés xilè, que es va adherir en termes absoluts al mètode que li atorgà èxits i fou al mateix temps la font de la seva perdició.[v]

El problema d’una estratègia «difusa» de conquesta del poder

Això d’entrada ja hauria de fer sospitar dels intents de fer sistemes taxonòmics massa rígids i conceptuals de processos polítics que requereixen més aviat d’anàlisis històrico-empíriques tan exhaustives com les fetes per Zavaleta o Garcés o pels mateixos clàssics del poder dual com Lenin i Trotsky.

Cada un dels processos gaudeix d’unes singularitats evidents en la correlació de forces concretes, la cultura política d’aquestes, el seu pensament estratègic, el fonament econòmic, que dificulta enormement qualsevol intent de fer una regla generalitzadora. És de fet el que retreu Zavaleta a Trotsky quan aquest sosté que tot procés revolucionari ha de passar necessàriament per una dualitat de poders mentre que Lenin li adscriu a la categoria un caràcter nacional rus perquè la pensa únicament en la situació política oberta per la revolució de febrer de 1917 i així ho reconegué en l’article sobre el «El doble poder»: «El tret més notable de la nostra revolució és que ha donat origen a un doble poder.»[vi]

Foto: Wikimedia Commons – dvdgmz

D’aquí que quan Noguera diferencia entre els processos constituents andins, processos per consumació, i els processos constituents bàltics, processos per anticipació, costi de trobar-li sentit a la suposada diferenciació del moment polític i jurídic que atribueix als processos constituents andins. De fet, aquesta no és l’única proposició que crida l’atenció: la caracterització dels processos constituents com a un trànsit ordenat i de la promulgació de la Constitució com a un element que consuma i posa fi a la disputa de poder, senzillament no es corresponen amb la realitat.

I tant a Veneçuela amb el cop d’Estat de 2002 com a Bolívia amb la sedició militar-oligàrquica de 2006 és pot veure que la transformació política de l’Estat més que consumar-se amb la promulgació d’un codi legal, com és una constitució, es consuma amb la derrota efectiva del bloc cívico-militar oligàrquic. Motiu pel qual Álvaro Garcia Linera parla d’un punt de bifurcació del procés bolivià que s’ha de resoldre amb una decantació, bé jacobina bé termidoriana:

Es tracta del moment en que els blocs antagònics, els projectes irreconciliables de societat que cobreixen territorialment la societat i l’Estat, han de resoldre la seva existència de manera oberta, despullada, mitjançant la mesura de les forces, la confrontació (el darrer recurs que resol les lluites quan no hi ha possibilitat de cap altra sortida).[vii]

La resolució en un sentit jacobí d’aquesta bifurcació, d’aquesta dualitat de poders, exigia l’estabilització del nou poder social, estatal i legal, per la derrota completa del vell règim:

Fruit d’aquesta lluita nua de forces o bé el poder era reprès per les antigues classes dominants, o bé era assumit pel nou bloc de poder emergent. No hi havia punts intermitjos ni possibilitat de major dualitat de poders; era el moment de la consagració de la unicitat de poders.[viii]

I encara més, no hi havia un tempo jurídic diferent del tempo de la lluita política, tal com es podia observar en la lluita contra l’Àrea de Lliure Comerç de les Amèriques, a Bolívia s’anima la constitució d’una aliança del conjunt dels moviments socials amb un programa de mínims que a més de l’oposició als tractats de lliure comerç per a privatitzar l’aigua i el gas reclamava una Assemblea Constituent, com explicà Pablo Sólon sobre el Moviment Bolivià de Lluita Contra l’ALCA:

Quan es fundà el Moviment Bolivià de Lluita Contra l’ALCA, existia el perill de que es modifiqués la Constitució incorporant alguns articles pels quals els tractats de lliure comerç haurien d’estar per damunt de les lleis nacionals. Aquesta proposta fou durament criticada pel Moviment, i finalment arxivada. Tanmateix, no ens vàrem limitar als aspectes negatius de la reforma de la Constitució, sinó que en diversos tallers amb organitzacions camperoles i indígenes vàrem començar a discutir el plantejament d’una Assemblea Constituent el juliol de 2002, i ara que existeix el compromís de convocar una Assemblea Constituent pretenem emprendre una campanya sobre el que hauria d’aprovar aquesta Constituent al voltant dels tractats de lliure comerç.[ix]

És a dir, en la conformació del moviment històric bolivià realment existent no hi havia cap separació del moment jurídic vers del polític ans al contrari el que ocorria consistia en que en la lluita contra els tractats de lliure comerç s’incloïen reclams democràtics, la Constituent, i socialistes, pel contingut i pel protagonisme en el moviment dels sectors exclosos, en aquest cas els pobles indígena-originaris i els camperols.

Cap a una revolució catalana de les majories

Per tot plegat, i justament per estar plenament d’acord amb les conclusions polítiques de Noguera, entre elles; que a Catalunya no és possible un procés constituent amb una ‘seqüència ordenada’ o que l’única via possible és la unilateralitat en una situació de doble poder, no es pot estar d’acord amb la praxis estratègica que proposa, de caràcter «intersticial» o «foucaultià». De primer, perquè no es veritat que les institucions legals catalanes no puguin disputar el monopoli de la força a l’Estat.

Foto: Flickr – dvdgmz

A l’octubre del 17 la combinació de la pressió popular sobre la institucional va fer patent la possibilitat de manar una absència als Mossos, una forma de suport passiu, que per això ha rebut des d’ençà la corresponent repressió judicial. Però per altra banda, els cossos policials de la Generalitat i de l’Ajuntament de Barcelona són cossos de vella fornada i això es reflexa tant en la consciencia ideològica d’aquests cossos policials, racistes, classistes i d’extrema dreta, com en el sentit econòmic que tenen els estats d’excepció de barri que duen a terme per a escometre desnonaments al Raval i al conjunt de Ciutat Vella. Refundar aquests aparells coercitius és sens dubte una de les tasques indeclinables d’un embat democràtic amb l’Estat.  

La tasca rau en abordar precisament la qüestió del monopoli del poder perquè sense abordar el model policial, com han evitat recurrentment Generalitat i Ajuntament de Barcelona, és impossible presentar un model de policia republicana i popular que no efectuï desnonaments ni persegueixi independentistes i activistes socials. L’única manera de democratitzar aquests cossos policials i fer-ne una alternativa respecte a la funció dels cossos policials i forces de seguretat de l’Estat. Adjudicant-los per exemple la persecució del frau fiscal i del conjunt de delictes de coll blanc, una de les grans formes de criminalitat de les grans fortunes que resta totalment impune. A Catalunya el sindicat de Tècnics d’Hisenda va quantificar el frau fiscal en un mínim de 16.000 milions d’euros. A més a més, el 72% del frau fiscal és responsabilitat de les classes altes, les grans fortunes i empreses. De fet, com explica un informe recent de la Oficina Antifrau de Catalunya, “L’experiència de l’Oficina Antifrau de Catalunya en la lluita contra el frau i la corrupció en el sector sanitari”, aquest frau fiscal arriba a afectar al mateix sistema de salut, el model Trias denunciat per Laia Estrada i Xavi Milian.

Un debat com aquest, doncs, no deixa de ser una afirmació de poder, d’un nou poder, però que per a ocasionar una dualitat de poder ha de contenir un projecte explícit de classe. Tal com ha passat ja de fet amb la llei per a regular els lloguers que no suposa cap renúncia en la confrontació amb l’Estat sinó tot al contrari. Defineix un impuls important per un projecte d’Estat català popular que a més a més trenqui l’aïllament actual del moviment independentista republicà.

Ningú ho ha entès millor que l’esquerra abertzale, la configuració d’un Estat diferent al centralista, monàrquic i neoliberal, comporta abordar tots els elements problemàtics a aquest Estat oligàrquic: la gestió d’uns fons europeus que suposen un rescat financer com els de 2012, la militarització de fronteres, l’oposició a la Taxa Covid; la regulació dels lloguers; la Renda Bàsica i al Green New Deal; per part del neoliberalisme progressista…. i a la reforma laboral. Arnaldo Otegi ho ha exposat de manera magistral fa no res:

Per a nosaltres derogar la Reforma Laboral no ha de ser entès al marge de la immensa batalla ideològica i cultural que estem lliurant contra el neoliberalisme. En aquesta batalla cultural i d’idees rau la possibilitat certa de construir un ordre alternatiu al neoliberalisme en tots els aspectes.

A casa nostra, com hem vist amb la coalició d’ajuntaments per defensar jurídicament la municipalització de l’aigua i amb el parlament aprovant la regulació dels lloguers comprovem que la victòria en lo polític va seguida d’un setge en lo jurídic per manca d’una nova constitució.

Un procés constituent català s’esdevé, doncs, un requisit d’un programa de mínims alhora que aquest no serà possible sinó es concep com a programa d’una doble revolució, política i social, contra la monarquia i el neoliberalisme. En el sentit, elaborat per Zavaleta i dut a terme per Linera, de què una dualitat de poders s’ha de superar amb una revolució permanent tal com definí Trotsky a propòsit de la revolució russa:

[U]na revolució que no s’avé a cap de les formes de predomini de classe, que no s’atura en l’etapa democràtica i passa a les reivindicacions de caràcter socialista, obrint directament la guerra contra la reacció.[x]

I que Lenin concebia a la pràctica com un setge directe contra la monarquia tsarista per part d’un front heterogeni de forces socials com la que havia fet caure al tsar el febrer de 1917:

Si la revolució ha triomfat amb tanta rapidesa i d’una manera tan radical -en aparença i a primera vista-, és únicament perquè, degut a una situació històrica original en extrem, es van fondre, amb ‘unanimitat’ notable, corrents absolutament diferents, interessos de classe absolutament heterogenis, aspiracions polítiques i socials absolutament oposades.[xi]

Aquest ampli bloc havia fet caure al tsar però no encara el bloc de poder monàrquic que hi havia darrere. El pas de febrer a octubre de l’any disset rus rau en la coalició efectiva de les forces populars republicanes que volien la pau, el pa i la terra. I aquesta podria ser una de les tasques pendents més importants a l’hora de pensar en un front de forces que al seu torn sigui capaç d’impulsar i dirigir un bloc sencer perquè malgrat les corrents absolutament diferents, el interessos de classe heterogenis i les aspiracions diametralment oposades, hi predominin les solucions antioligàrquiques a la crisi actual del règim.

Foto de portada: Flickr – Teresa Grau Ros

Notes

[i] Garcés, J. E., Allende y la experiència chilena: las armas de la política, Madrid, Siglo XXI, 2013 [1976], p. 15.

[ii] Garcés, op. cit., p. 49.

[iii] Garcés, op. cit., p. 142.

[iv] Zavaleta, R., “La cuestión de la dualidad de poderes en Chile” a El poder dual en América Latina: estudio de los casos de Bolivia y Chile, México, 1974, p. 131.

[v] Zavaleta, R., “Posfacio sobre los acontecimientos chilenos” a El poder dual en América Latina: estudio de los casos de Bolivia y Chile, México, 1974, p. 256. 

[vi] Lenin, V. I., “El doble poder” a Obres Completes , vol. XXIV, Madrid, Akal, 1977 [agost de 1916-maig de1917], p. 453-456.

[vii] Linera, A. G., “Las tensiones creatives de la revolución” a Democracia, Estado, Revolución. Antología de textos políticos, Tafalla, Txalaparta, 2016, p. 211.

[viii] Linera, op. cit., p. 213-214.

[ix] Sólon, P., “El movimiento contra el ALCA en Bolivia y en la Región Andina”, OSAL, año V, n. 13 enero-abril 2004, CLACSO, p. 307-317.

[x] Trotsky, L. La revolución permanente, Madrid, Diario Público, 2009 [1930], p. 57.

[xi] Lenin, V. I., “Cartas desde lejos” a Obras Completas, vol. 31, Moscú, Progreso, 1961 [1917], p. 9-22.

Share on facebook
Share on twitter
Share on whatsapp
Share on telegram
Share on email

Vols que t'informem de les novetats de Catarsi Magazín?

Les dades personals s’utilitzaran per l’enviament d’informació i promocions. El responsable és Cultura 21, SCCL. L’usuari pot revocar el seu consentiment en qualsevol moment i exercir els drets que l’assisteixen mitjançant correu electrònic a [email protected]. Pot consultar aquí la política de privacitat.

De Sant Cugat i vivint a Madrid. Afiliat al Sindicato de Inquilinas e Inquilinos de Madrid, politòleg i doctorand a la Universitat Complutense de Madrid sobre el republicanisme popular ibèric del s. XIX. Membre de la revista La Penúltima i col·laborador a Debats pel Demà

Comentaris

Les lliçons de Zavaleta per Catalunya. El poder dual com a problema polític

Notificacions
Notificació per rebre
0 Comments
Inline Feedbacks
View all comments
LLEGIR COMENTARIS OCULTAR COMENTARIS

El tercer número de Catarsi ja és aquí!

Amb la subscripció en paper t’enviem Catarsi a casa

Cerca a Catarsi

Aquest web fa servir cookies per a millorar l'experiència de l'usuari. Si continueu utilitzant aquest lloc, entenem que hi esteu d'acord.