D’Amèrica Llatina al Bàltic: repensar l’estratègia d’alliberament nacional

El procés constituent català ha de repensar-se en la crisi estratègica que pateix. Una proposta és pensar en un procés de construcció de contrapoders que desplacin la legalitat espanyola.

D’Amèrica Llatina al Bàltic: repensar l’estratègia d’alliberament nacional

D’Amèrica Llatina al Bàltic: repensar l’estratègia d’alliberament nacional

You need to login or register to bookmark/favorite this content.

Necessites estar registrada per poder guardar articles

El procés constituent català ha de repensar-se en la crisi estratègica que pateix. Una proposta és pensar en un procés de construcció de contrapoders que desplacin la legalitat espanyola.

You need to login or register to bookmark/favorite this content.

Necessites estar registrada per poder guardar articles

El temps i espai del procés constituent: una anàlisi a partir de la teoria leninista i trotskista de la dualitat de poders

Entre 1991 i 1992, les tres repúbliques bàltiques (Estònia, Letònia i Lituània) i Eslovènia aconseguien, a través de la via unilateral, la seva independència de la URSS i de Iugoslàvia, respectivament, conformant-se en repúbliques independents. Les al·lusions a aquests processos han estat freqüents durant el procés català: la via catalana de 2013 reproduí la cadena bàltica de 1989, el President Torra s’ha referit, en més d’una ocasió, a l’anomenada via eslovena com a exemple a seguir, etc. Però, conformen els processos constituents d’aquests països un referent per Catalunya? La resposta seria que, si bé des del punt de vista del resultat, és a dir de les seves Constitucions, no ho son, les experiències bàltiques i eslovena ens poden servir per pensar els temps i l’espai d’un procés constituent català, malgrat que, fins i tot en això, hi ha diferències.

Les Constitucions dels processos bàltics i eslovè: del socialisme al neoliberalisme 

Des de l’inici del Procés, s’han analitzat, en espais diversos, processos constituents de països diferents. Alguns dels principals processos analitzats els podríem agrupar en dos grups, de cadascun dels quals, a l’hora de prendre’n aprenentatges per pensar el cas català, ens és útil aprofitar-ne aspectes diferents.

Per una banda, tindríem els relativament recents processos constituents de països llatinoamericans com els de Colòmbia de 1991, Equador de 1998 y 2007-2008, Veneçuela de 1999 o Bolívia de 2006-2009. D’aquests ens és útil aprendre el seu caràcter obertament democràtic i participatiu, així com el seu caràcter transformador. Les seves Constitucions, especialment les de Veneçuela, Bolívia i Equador, introdueixen aspectes materials com el tractament fortament garantista dels drets socials, la nacionalització dels recursos naturals i sectors econòmics estratègics, mecanismes republicans de govern ciutadà i control democràtic sobre el poder, el reconeixement dels drets de la naturalesa, etc. Sens dubte, son elements a prendre com a referència a l’hora de dissenyar la Constitució que volem. 

Per altra banda, tindríem els processos de les tres repúbliques bàltiques i d’Eslovènia. D’aquests, no ens interessa aprofitar-ne el resultat final. Gran part dels continguts de les Constitucions redactades en aquests països, així com determinats elements del procediment que els porta a la independència, son rebutjables. Es tracta de textos constitucionals fortament neoliberals i, en alguns aspectes, reaccionaris. Posem-ne alguns exemples, sense voluntat d’entrar en una anàlisi detallada:

En matèria de drets socials, la Constitució de la República de Estònia de 1992 omet tota referència a la clàusula d’Estat social inclosa en les Constitucions de l’Estat social i estableix un catàleg de drets socials molt reduït i sense garanties. En el cas de Letònia, arrel de la independència es restaurà la Constitució de 1922 que era un text que no incloïa un catàleg de drets fonamentals. Fins 1997-1998 el país es troba sense normes de rang constitucional en matèria de protecció de drets. L’any 1997 es creà el Tribunal Constitucional letó i l’any 19998 es produeix una reforma constitucional que inclou el capítol VIII (“drets humans fonamentals”), on s’incorporen alguns drets socials de manera molt breu tot i que sense acompanyar-los de cap capítol que els doti de garanties. En la Constitució de Lituània de 1992, la carta de drets reprodueix els títols dels capítols que regulaven els drets en la Constitució de la URSS de 1977, tot i que n’inverteix l’ordre. Els drets socials que apareixien en primera posició en la Constitució soviètica passen a ser, en el text lituà, els últims i buidats de garanties. Cap de les constitucions bàltiques no contenen cap disposició que protegeixi el contingut essencial dels drets. Tampoc recullen cap recurs davant el Tribunal Constitucional equivalent al recurs d’empara existent en la majoria de països del món, on els ciutadans puguin exigir protecció de drets fonamentals. Actualment, només Letònia preveu un instrument de tutela que va ser creat l’any 2000 i condicionat, no obstant, a l’esgotament dels recursos jurisdiccionals previstos per les lleis.

El procés constituent, avui a Catalunya, no pot ser directament una construcció del terrestre, sinó que només podrà ser el futur si l’entenem, actualment, com a construcció del territori.

En matèria de dret a la propietat privada, en la Constitució de Letònia, i de manera similar les altres, no es recull la funció social de la propietat inclosa en la majoria de Constitucions europees. I l’expropiació per raons d’interès públic i previ pagament d’indemnització justa es limita a supòsits verdaderament excepcionals.

En matèria ètnica o d’immigració, la convocatòria unilateral del referèndum sobre la independència de Letònia, de 4 de març de 1991, s’acompanyà d’un legislació electoral que exclogué del sufragi a totes aquelles persones que no posseïssin la ciutadania letona abans del 1940 (moment en què es produeix l’annexió del país a la URSS arrel del pacte Molotov-Ribbentrop) i als seus descendents. Això deixà sense dret a vot a tots els immigrants russos, bielorussos, ucraïnesos, polonesos i lituans arribats posteriorment i als seus descendents, al voltant d’un 40% de la població del país. Després de la independència, tant Estònia com Letònia constitucionalitzaren polítiques d’immigració de caràcter repressiu. Letònia restaurà la legislació sobre nacionalitat vigent abans de l’annexió a l’URSS. Així, sota l’argument de la des-russificació, es negà la nacionalitat a totes les persones que havien entrat al país després de 1940 i als seus descendents. Els estrangers a Letònia manquen totalment de drets polítics, no només de sufragi actiu i passiu sinó també d’altres drets humans com afiliar-se a partits polítics o el dret a associació, a excepció de les ONGs.

Podríem parlar també de l’absència en aquestes Constitucions de referències a la igualtat de gènere i molts altres aspectes que per falta d’espai no puc desenvolupar.

No obstant, si bé el contingut de les seves Constitucions no ens interessa gens, l’anàlisi d’aquests processos ens pot ser útil per pensar els temps i espais del procés constituent.

El moviment del temps històric: processos per consumació i per anticipació

Tot procés constituent suposa un moviment o evolució en el temps històric. La diferència entre els dos grups citats és que en el primer (Veneçuela, Equador i Bolívia) aquest moviment es dona per substitució de temps històrics,adoptant la forma del que anomenarem processos constituents per consumació. Mentre que en el segon (Repúbliques bàltiques i Eslovènia) l’evolució es dona per aglomeració de temps històrics, adoptant la forma del que denominarem processos constituents per anticipació on juga un paper important la teoria de la dualitat de poders. Explico això.

Els casos de Veneçuela, Bolívia i Equador conformen processos constituents per consumació. Aquests es caracteritzen pel següent:

1. Es concep per separat el moment polític (el moment de lluita política) del moment jurídic (el moment del Dret). Primer es produeix el conflicte polític en el marc del qual es dona la presa del poder estatal i, en segon lloc, una vegada el conflicte acaba i el procés ha triomfat, passa a conformar-se el moment del Dret (l’Assemblea Constituent) per establir una nova regulació. Política i Dret no només es conceben com a moments lineals separats sinó també contradictoris. El moment polític de lluita pel poder s’entén com a moment de desordre, conflicte i destrucció, contràriament al moment jurídic previ o posterior, el de l’Assemblea Constituent, on torna a restablir-se l’ordre i la regulació.

Commemoració del Caracazo. Foto: Flickr – Hugo Chávez

2. Es dona, en tot moment, una situació d’unicitat de poder o monisme jurídic. Es produeix el trànsit ordenat d’un poder íntegrament reconegut a un nou poder també plenament reconegut que procedeix a redactar una nova Constitució que deroga i substitueix l’anterior, produint-se el pas de la Constitució a la Constitució. En tot moment existeix un únic poder i Constitució.

3. L’estratègia de confrontació i de lluita és l’assalt a l’Estat. És a dir, l’objectiu és expulsar l’enemic polític del centre de poder estatal per apropiar-se’l i, des d’allà, procedir a la redacció de la nova Constitució.

Per tant, anomenem aquest primer model com a processos constituents per consumació perquè la redacció de la nova Constitució és la consumació o formalització jurídica d’un procés polític material previ ja finalitzat. El procés és clarament seqüencial: primer es dona la conformació d’un poder d’Estat plenament reconegut i únic, i seguidament, la redacció d’un text constitucional, creant un nou temps històric que, de manera ordenada, substitueix l’anterior.

La seqüència que es dona en el procés veneçolà és aquesta. Des de 1989, amb el Caracazo, s’inicia una etapa de lluita política popular, que inclou l’intent d’Hugo Chávez de presa del poder per la via de facto el 1992, que culmina amb la victòria electoral del Movimiento V República el 1998. Un cop reconeguda, per tothom, la legitimitat del poder bolivarià, s’inicia el procés constituent de 1999. El mateix en el cas bolivià, on els cinc primers anys de la dècada del 2000 son anys de convulsió i lluita política («Guerra del agua», «Guerra del gas», grans marxes indígenes, etc.) que donen lloc a la victòria electoral del MAS en les eleccions presidencials i legislatives de desembre de 2005. Un cop instal·lats en el poder estatal, es convoca, el 2006, l’Assemblea Constituent i es redacta la nova Constitució de 2009. En tots aquests casos, hi ha un trànsit seqüencial ordenat del vell al nou ordenament.

Perquè Catalunya pogués seguir aquest model de procés Constituent per consumació, caldria seguir una seqüència ordenada que no és possible: primer  conformar-se com a Estat internacionalment reconegut i, a continuació, des de la unicitat de poder legal convocar una Assemblea Constituent per redactar la Constitució. Davant la inexistència de reconeixement internacional i d’Espanya per activar el procés constituent, l’única via possible és la de la unilateralitat en el marc de la dualitat de poders. I aquí és on resulta útil l’exemple d’Eslovènia i de les repúbliques bàltiques que usaren aquesta via per aconseguir la seva independència, implementant el que anomenarem un procés constituent per anticipació.

En un procés constituent per anticipació l’evolució temporal no es dona per substitució sinó per aglomeració de temps històrics. Què vol dir això? Doncs que a diferència de l’anterior:

1. El moment polític i el moment jurídic no son moments separats i antagònics, sinó simultanis i sobreposats. El moment jurídic no suposa el restabliment de l’ordre després del moment polític del desordre, sinó que passa a integrar-se en el propi moment polític com a part del desordre.

2. El procés constituent no es dona en el marc d’una unicitat de poder o monisme jurídic sinó de dualitat de poders o pluralisme jurídic. El subjecte polític protagonista de la lluita aprova de manera unilateral la seva pròpia legalitat que es sobreposa a la oficial estatal, cadascuna d’elles amb nínxols de legitimitat parcial, el que suposa una situació de difícil resolució. Es produeix una coexistència paral·lela antagònica entre dos centres de Govern i dues legalitats que lluiten per substituir-se l’un a l’altre.

3. L’estratègia de lluita y confrontació del subjecte de conflicte no és l’assalt a l’Estat, sinó que s’articula al voltant del concepte d’«imputació atributiva». Aquest concepte és desenvolupat pel jurista austríac Hans Kelsen en el seu text Teoria Pura del Dret de 1934. A través d’aquest concepte, Kelsen desenvolupa, per referir-se a l’Estat, una teoria semblant a la teoria del fetitxisme que Marx va crear per referir-se la mercaderia. En un sentit molt semblant al de la teoria marxiana del fetitxisme de la mercaderia, Kelsen assenyala que l’Estat, com a forma socialment reconeguda i legítima d’unicitat de poder, no és més que un fetitxe, una construcció social creada a partir d’una imputació atributiva de legitimitat que té lloc a través d’un procediment mental de la gent. Què vol dir amb això?

L’Estat no és una cosa màgica que existeixi en abstracte per damunt i més enllà dels éssers de carn i os. Jo no puc trucar, quedar i anar a sopar amb l’Estat. L’Estat és una hipostatització. L’Estat no és una altra cosa que el conjunt d’accions d’uns certs individus (els funcionaris i autoritats públiques —exèrcit, policies, jutges, fiscals, legisladors, etc.—) a les que la gent reconeix i el discurs jurídic diu que no són accions d’ells sinó de la comunitat o Estat. L’Estat no existeix fora d’aquestes persones que son iguals que nosaltres però l’acció dels quals veiem com a accions d’Estat i autoritzem com a accions jurídiques. Com assenyalà Oscar Correas, l’únic que diferencia l’assassinat que porta a terme el botxí del d’una persona del carrer és que la gent imputa o atribueix a l’acció del primer un sentit d’Estat legítim i a l’altra un delicte. És un exercici d’imputació atributiva de legitimitat per mitjà d’un procés mental de la gent el que fa que el discurs i l’acció del funcionari siguin qualificats com «deguts» i legítims i la d’un altre individu no. El mateix passa, per exemple, amb la moneda. Un bitllet de cinc cents euros no és res més que un tros de paper sense cap valor material. No obstant, amb ell podem comprar moltes coses perquè socialment, a través d’un procés mental, atribuïm o imputem a aquell paper un valor social determinat. Però que passaria si, un dia, la meitat de la població decideix que ja no imputa valor d’intercanvi a l’euro i desplaça aquesta imputació atributiva de valor a uns altres papers que fan ells i que es diuen «cutxi-cutxis»? doncs que el sistema econòmic i financer s’enfonsa, perquè el funcionament d’un Estat o d’una moneda es construeix, no només però sí en gran part, sobre una imputació social atributiva de legitimitat que es dona a través d’un procés mental de la gent.

Per això, en el marc d’un Procés constituent per anticipació amb una situació de dualitat de poder, l’estratègia de lluita del subjecte de conflicte no és l’assalt a l’Estat per expulsar l’enemic del centre de poder, sinó aconseguir desplaçar l’atribució imputativa de legitimitat de la gent de la legalitat constitucional estatal cap a la legalitat constitucional alternativa. Quan això passa, l’Estat passa a ser un «Estat aparent», una closca buida.

En resum, anomeno procés constituent per anticipació aquell que, a diferència dels primers, no serveixen per institucionalitzar jurídicament victòries consumades, sinó anticipar-se a la realitat i actuar com a motor de transformació de la mateixa. Aquí, el Dret no exerceix una funció de culminació d’un conflicte sinó de creació i acceleració del conflicte. El seu objectiu no és restablir l’ordre sinó accelerar el desordre.

Foto: Wikimedia Commons

La construcció de tot Estat no és res més que un procés d’unificació del poder. La unitat de poder és l’element inherent a qualsevol Estat. Això no vol dir ni que, per una banda, desapareguin les contradiccions internes de la societat, ni que haguem de confondre unitat amb concentració de poder. Pot haver una descentralització del poder en forma d’Estat federal o autonòmic garantint-se, en tot moment, l’esperit d’Estat com a poder únic al que s’associa la sobirania. Tot això, l’Estat ho pot incloure. El que no pot incorporar, ja que és una negació de sí mateix, és la ruptura de la unitat de poder. Al cap i a la fi, l’Estat no és res més que una abstracció que expressa la unitat entre territori, població i poder polític. La ruptura de la unitat de poder i la superposició a la legalitat estatal d’una legalitat alternativa suposa, per tant, una anomalia en la vida de qualsevol Estat i implica una crisi política del mateix. I crear aquesta anomalia és, precisament, l’objectiu d’un procés constituent per anticipació, utilitzar l’aprovació de legalitat constitucional alternativa per anticipar-se a la realitat i crear una crisi d’Estat que l’obligui a negociar.

Els processos d’independència unilateral que tenen lloc a les repúbliques bàltiques i Eslovènia entre 1989 i 1992 son exemples clars de processos constituents per anticipació i de dualitat de poders. Fixem-nos en el cas de Lituània.

Entre 1990 i 1991, el Consell Suprem de la República de Lituània, governat des de les eleccions al Congrés de diputats del poble de la Unió Soviètica de 1989 pel partit Sąjūdis amb majoria també al parlament lituà, aproven unilateralment tota una legislació constituent de desconnexió no reconeguda pel Kremlin. L’11 de març de 1990 el Consell Suprem aprova una DUI. El 1990 el parlament aprova una Llei de sobirania econòmica de la república que permet la creació d’una moneda pròpia. Dos dies després de la celebració de la consulta popular unilateral de 9 de febrer de 1991 sobre la independència, el Parlament aprovà la Llei Constitucional d’11 de febrer de 1991 «sobre l’Estat de Lituània», a través de la qual s’establia el primer article de la seva nova Constitució, segons el qual «L’Estat de Lituània és una república independent i democràtica». Totes elles, normes no reconegudes per Moscou. A la vegada, el govern lituà es negava a reconèixer i desobeïa les normes emeses per les autoritats soviètiques. El propi President de Lituània, Vytautas Landsbergis, va declarar il·legal en el territori lituà el referèndum convocat pel 17 de març de 1991 per Mijaíl Gorbachov sobre la unió de les repúbliques soviètiques, amb l’objectiu de preservar la unitat de la URSS. Aquest referèndum, que es va celebrar a tota la Unió, va ser boicotejat per les autoritats a  Estònia, Letònia, Lituània, Moldàvia, Armènia i en determinades províncies de Geòrgia.

Per tant, veiem, de manera evident, com es constitueix un escenari de dualitat de poders on es dona l’aglomeració de temps històrics, o dit d’una altra manera, una superposició d’una legalitat constitucional lituana amb la legalitat constitucional de la URSS i on ambdues pugnen per substituir-se l’una a l’altre. I, per tant, un Procés Constituent per anticipació on la legislació constituent que emet Lituània té com a funció no consumar o institucionalitzar jurídica i formalment un procés d’independència ja reconegut, sinó conformar-se com a instrument de lluita destinat  a alimentar la confrontació i la crisi d’Estat per tal de poder accelerar el reconeixement de la independència del país que es dona mesos més tard per part de Moscou, el 6 de setembre de 1991.

Son els casos bàltics i eslovè extrapolables a Catalunya? Sobre la teoria de la dualitat de poders i els espais del procés constituent

Fins ara, hem vist la diferent forma que el procés constituent adopta en els dos grups de països analitzats. Mentre en el primer grup adopta la de procés constituent per consumació, en el segon adopta la de processos constituents per anticipació. A partir d’aquí, i davant l’intent que s’ha fet en diverses ocasions d’extrapolar aquesta segona via constituent a Catalunya, crec que cal formular una anàlisi i una pregunta.

L’anàlisi és que és cert que l’intent frustrat de 2017 i el que, segurament, hauria de ser un nou intent d’embat de Catalunya vers l’Estat espanyol, en cas de produir-se, s’ubica, necessàriament, dins del segon model general que hem anomenat processos constituents per anticipació, desenvolupats als països bàltics i Eslovènia. En aquest sentit, es pot establir una associació entre ambdós tipus d’experiències. Ara bé, la pregunta seria: És aplicable la teoria de la dualitat de poders usada als països bàltics i Eslovènia a la experiència catalana? Al meu entendre no. I per justificar això, explico els dos desenvolupaments teòrics que s’han fet de la teoria de la dualitat de poders.

Al igual que a partir de l’experiència de la Comuna de París Marx desenvolupà el concepte de dictadura del proletariat, és a partir de la revolució russa de 1917 que primer Lenin i, posteriorment, Trotski, desenvolupen un dels altres grans conceptes de la teoria marxista de l’Estat: la dualitat de poders. Cadascun d’ells ho fa, però, no només en moments històrics diferents, Lenin el 1917 i Trotski el 1930 quan acaba la Història de la Revolució russa, sinó també donant-li un contingut diferent.

No existeix capacitat de què el Govern català es conformi com un poder dual paraestatal, capaç de disputar l’ús de la força i control del territori a Espanya. Això fa que només es pugui implementar un procés constituent per anticipació

Tal com desenvolupà René Zavaleta, les principals diferències sobre la noció de dualitat de poders que trobem entre els dos autors son: 1) El caràcter específic i local que li dona Lenin contra el caràcter alocal i universal que li dona Trotski; i, 2) La qüestió de la reproducció del poder dual.

Per Lenin, la dualitat de poders és una peculiaritat específica de la revolució russa de 1917 que no havia existit prèviament. La supervivència de l’Estat autocràtic tsarista va impedir, a Rússia, que la burgesia es desenvolupés com a classe estatal i, en canvi, a la vegada, va propiciar que el proletariat pogués desenvolupar un «esperit estatal». Això va provocar la preexistència latent de dos Estats al moment del derrocament de l’Estat tsarista el febrer de 1917. I per tant, de la caiguda de l’Estat tsarista neixen dos poders paral·lels: un de democràtic-burgés  encarnat en el govern provisional de Lvov i després Kerensky, i un de proletari encarnat en els soviets obrers. A parer de Lenin, ambdós poders eren estructures paraestatals o amb ressorts d’Estat controlades per subjectes (la burgesia i el proletariat) minoritaris que passen a disputar-se el recolzament dels camperols. Durant nou mesos, de febrer a octubre, aquests dos proto-Estats coexisteixen, fins que la crisi nacional general i la tàctica leninista permeteren als bolxevics fer-se amb el recolzament dels camperols i així fer possible, primer el poder democràtic dels soviets i després, la transformació de la revolució democràtica en revolució socialista. A aquest període de nou mesos de la història russa caracteritzada per la lluita entre dos règims amb ressorts d’Estat, és allò que Lenin anomena dualitat de poders. Per això, defineix aquest concepte com un tret extraordinari de Rússia sense precedents. Mai enlloc més, s’havia produït i s’ha produït, a la vegada, una revolució democràtica-burgesa i una socialista al mateix temps.

Així mateix, i respecte a la reproducció de la dualitat de poder, Lenin afirma que en tant que ambdós centres de poder tenen caràcter paraestatal, disposant de capacitat per exercir el monopoli de la violència i el control del territori, la dualitat no pot allargar-se en el temps. En un mateix Estat no poden existir dos poders de naturalesa estatal. Un d’ells està destinat a desaparèixer, cosa que condueix a la conclusió o rematada del poder dual en un període breu.

Foto: Wikimedia Commons

Allò que caracteritza, en resum, aquesta concepció leninista de la dualitat de poders és que els dos centres de Govern en conflicte estan dotats, paral·lelament, de caràcter paraestatal per aconseguir el seu fi: lleis, un cos repressiu capaç d’imposar-les per la força, capacitat de control del territori, etc.

Trotski, pel contrari, no inserta la noció de dualitat de poders en cap experiència específica de revolució. Segons ell, es tracta d’un fenomen característic de tota crisi social i no específic de la revolució de 1917. Existeixen situacions de dualitat de poder en totes les societats i èpoques. Trotski amplia la definició leninista de dualitat de poders, limitada a la coexistència de dos tipus de revolució en un mateix temps i espai, a l’existència de formes múltiples de poder i contrapoder en el si de moltes societats. Es produeix aquí una dispersió de les formes de dualitat de poder. Trotski diferencia, al menys, sis formes diferents de dualitat de poders en nivells diferents. Tal ampliació de la noció de dualitat de poders permet desenvolupar aquest concepte en un sentit gramscià o foucaultià com la construcció de múltiples embrions de poder popular dispersos transversalment al llarg de la societat i la vida quotidiana de la gent que actuïn com a experiències estatals de tipus primari, la reproducció a llarg termini dels quals vagi erosionant el poder estatal oficial i generant contradiccions en el si de la societat. La dualitat de poder actua, en aquest cas, a mig-llarg termini.

Doncs bé, vistos aquests dos desenvolupaments teòrics, podem afirmar que Eslovènia i les repúbliques bàltiques implementen un procés constituent per anticipació a l’interior del qual es constitueix un escenari de dualitat de poder leninista. Els seus governs, especialment en el cas d’Eslovènia, es constitueix com un centre de poder dual amb ressorts d’Estat, és a dir, capaç de disputar l’element constitutiu i primari hobbesià de qualsevol Estat: l’ús de la força i el control del territori. La DUI del govern eslovè va precedida de la creació d’un exèrcit de 26.000 persones armades i el primer que fa el dia que baixa la bandera iugoslava i hissa l’eslovena és enviar-lo a fer-se amb el control de les fronteres i el territori del país. El seu armament provenia, per una banda, d’armes sostretes de les Forces de Defensa Territorial. Aquestes havien estat creades pel govern iugoslau a través de la Llei de Defensa Nacional de 1969 i era una xarxa on civils, tant homes com dones de les diferents repúbliques de Iugoslàvia en edats compreses entre els 15-65 anys rebien formació militar en tasques de guerrilla i logística perquè en cas d’invasió estrangera es poguessin mobilitzar ràpidament i  organitzar la resistència. A la primavera de 1990, l’Exèrcit Popular Iugoslau (JNA) desmantella aquestes forces sospitant que poguessin ser usades com a pont per construir unes forces armades eslovenes. No obstant, anticipant-se a aquest moviment, el govern eslovè ja havia sostret una part important de l’armament. I, per una altra banda, el govern eslovè va importar armes de manera il·legal, la qual cosa no va ser difícil a causa de les grans remeses d’armament que després de la fi de la guerra freda eren innecessàries. Aquestes van entrar per la frontera hongaresa i procedien, bàsicament, de la RDA.

El procés constituent, avui a Catalunya, no pot ser directament una construcció del terrestre, sinó que només podrà ser el futur si l’entenem, actualment, com a construcció del territori.

Això va permetre que el 25 de juny de 1991, un dia abans del termini fixat per la DUI aprovada pel parlament eslovè el 8 de maig, el govern d’aquest país prengués el control del territori i de les fronteres. L’intent de l’exèrcit iugoslau de recuperar-ne el control dona lloc a la «Guerra dels 10 dies», on es produeixen 13 baixes en el bàndol eslovè, 44 en el bàndol de l’exèrcit iugoslau i 8 civils. El conflicte acaba amb la firma de l’Acord de Brioni entre el Govern Federal Iugoslau i Eslovènia, amb la presència de representants de la UE, en el qual si bé encara no es reconeix de iure la independència de Eslovènia, sí que es reconeix de facto.

A diferència d’aquesta experiència, resulta evident que ni el 2017 ni en un presumpte proper embat de Catalunya vers l’Estat, no existeix capacitat de què el Govern català es conformi com un poder dual paraestatal, capaç de disputar l’ús de la força i control del territori a Espanya. Això fa que només es pugui implementar un procés constituent per anticipació a l’interior del qual tan sols es poden constituir formes de dualitat de poder no leninista sinó de caràcter gramscià o foucaultià. En que consisteixen aquestes?

Doncs es tractaria, bàsicament, del que podem anomenar una estratègia intersticial. És a dir, d’una estratègia que, defugint de l’enfrontament directe amb l’Estat, consisteixi en construir i normalitzar transversalment en la quotidianitat del país, ciutats i pobles, formes d’institucionalitat social i de pràctica política republicana paral·lela. Es tractaria de normalitzar l’Assemblea d’Electes de Catalunya (AECAT) com a òrgan amb períodes de sessions ordinaris, que es reuneixi regularment, amb pressupost propi i emissió de mandats de naturalesa social, per exemple. O la consolidació dels CDRs com a xarxes de suport mutu i solidaritat veïnal implantades en tots els barris per fer front a la situació de crisi en què entrem. O dels Consells locals per la República com a instància institucional de participació dels actors socials locals i ciutadans en la política municipal i d’implementació comunitària de polítiques públiques. O la creació d’una xarxa d’economia social republicana amb cooperatives de treball, etc.

Es tractaria de substituir l’estratègia de l’embat concentrat i immediat contra l’Estat, o els intents impossibles de negociació, per una forma indirecta, quotidiana i difusa de construcció de la república consistent en normalitzar un sistema paral·lel d’institucionalitat republicana, plenament inserit en el sistema de relacions socials. Tot i no tenir rang d’institucions oficials, la barreja i normalització d’aquestes estructures en el si de la societat faria que adquirissin legitimitat i eficàcia per via del poder de l’hàbit o de la força normativa d’allò real, passant a ser considerades com «normals» per la població i adquirint caràcter d’universalitat. En prolongar-se transversalment al conjunt de les relacions socials es crearia, en la societat, una situació en què els ordres cultural-normatius reals i l’ordre jurídic entrarien en conflicte. Es produeix, a mig-llarg termini, un desajustament entre infraestructura i superestructura. I quan aquest desajustament entre realitat social i sistema jurídic es dóna i s’agreuja, inevitablement, funciona com a motor o reactiu de conflicte preparant el terreny per un nou embat.

Foto: Flickr – Joan Campderrós

Això implica canviar l’idea d’espai del procés constituent que es té ara, deixant d’entendre’l com una qüestió que es disputa en les fronteres per passar a entendre que es fa en el territori. Ara per ara no tenim capacitat d’exercir allò constituent com a construcció d’una línia de separació entre l’intern i l’extern, d’una frontera. Només tenim capacitat d’exercir-lo com a construcció soci-espacial de l’interior. Per entendre a què ens referim amb això, és útil recórrer a la distinció entre el terrestre i el territorial establerta per autors com Robert Sack, Stuart Elden o Bob Jessop. El terrestre denota un espai geofísic delimitat, la territorialització és la forma d’apropiació i transformació soci-espacial del terrestre. Així, encara que totes les relacions socials es donen en l’espai terrestre (almenys, fins a l’aparició del ciberespai), la territorialització no fa referència als contorns d’un substrat físic que el diferencien de l’exterior sinó a les relacions socials, econòmiques, polítiques i culturals que s’institueixen dins seu. La territorialitat és una construcció social, forjada a través de la interacció i la lluita, i completament impregnada de relacions socials. La territorialitat és una estratègia espacial per a afectar, influir o controlar recursos i persones, controlant l’interior. En conseqüència, el procés constituent, avui a Catalunya, no pot ser directament una construcció del terrestre, sinó que només podrà ser el futur si l’entenem, actualment, com a construcció del territori.

Malauradament, aquesta és l’única estratègia que podem dur a terme en el «mentrestant» en què ens trobem. Es podrà acusar de renunciar a l’objectiu de fer complir, de manera immediata, el mandat de l’1-O. Però no podem confondre el desig amb la realitat i, ara per ara, no tenim possibilitat de portar a terme l’acte jurídic constitutiu d’Estat per la via d’un procés constituent per anticipació amb dualitat de poders leninista. L’únic que podem fer es seguir construint un escenari generador de múltiples formes de poder dual en el sentit gramscià o foucaultià que, heretat de Trotski, podem donar a aquestes, per tal que generin contradiccions entre realitat i ordenament jurídic espanyol i accelerin l’aparició d’un nou moment històric d’embat contra el règim del 78.

Foto de portada: Wikimedia Commons – Núria
Share on facebook
Share on twitter
Share on whatsapp
Share on telegram
Share on email

Vols que t'informem de les novetats de Catarsi Magazín?

Les dades personals s’utilitzaran per l’enviament d’informació i promocions. El responsable és Cultura 21, SCCL. L’usuari pot revocar el seu consentiment en qualsevol moment i exercir els drets que l’assisteixen mitjançant correu electrònic a [email protected]. Pot consultar aquí la política de privacitat.

Militant de la CUP

Comentaris

D’Amèrica Llatina al Bàltic: repensar l’estratègia d’alliberament nacional

Notificacions
Notificació per rebre
0 Comments
Inline Feedbacks
View all comments
LLEGIR COMENTARIS OCULTAR COMENTARIS

El tercer número de Catarsi ja és aquí!

Amb la subscripció en paper t’enviem Catarsi a casa

Cerca a Catarsi

Aquest web fa servir cookies per a millorar l'experiència de l'usuari. Si continueu utilitzant aquest lloc, entenem que hi esteu d'acord.