A finals de gener se celebraven a Portugal unes eleccions legislatives anticipades com a conseqüència de la no aprovació dels pressupostos de l’Estat de 2022, i la consegüent dissolució de l’Assembleia da República per part del President de la República, de la qual vam parlar detingudament a Catarsi el passat mes de novembre. Tal i com ja va ser exposat a l’esmentat article, la fèrria voluntat —gairebé obsessiva— del Partit Socialista de governar en solitari, de promocionar els pressupostos com a progressistes i alhora mostrar-se intransigent amb les demandes dels partits d’esquerres, van conduir el país a una crisi política que acabaria en eleccions.

Aquests comicis del 30 de gener, amb recompte del vot exterior i resultats definitius a 9 de febrer, han comptat amb un percentatge de participació lleugerament més elevat en comparació amb els de 2019 (de 48.57% a 52.16%). A més, es destaquen tres qüestions rellevants: la majoria absoluta del Partido Socialista (PS) de l’actual Primer Ministre António Costa; els mals resultats de les dues principals candidatures d’esquerra, Bloco de Esquerda (BE) i Coaligação Democrática Unitária (CDU: Partido Comunista Português – Partido Ecologista os Verdes); reconfiguració de la dreta portuguesa amb l’estancament Partido Social-Democrata (PSD) i la desaparició del Centro Democrático Social (CDS-PP), mentre dues «dretes innovadores», Chega i Iniciativa Liberal (IL), es troben en puixança.

Al present article es té per objectiu dur a terme una breu anàlisi de la situació política portuguesa, prèvia i posterior comicis, intentant trobar punts en comú amb les dinàmiques de mig i llarg termini, ja comentades en articles anteriors. En primer lloc es farà una revisió programàtica i discursiva de les campanyes de les diferents forces polítiques, tot seguit, es compararan els resultats electorals a nivell quantitatiu i territorial amb eleccions anteriors, i finalment es plantejaran els futurs escenaris i possibles horitzons polítics que han obert aquestes eleccions luses.

Que ve el llop!

De seguit al joc de les culpes, que va consistir en responsabilitzar BE i CDU (PCP-PEV) de l’avançament electoral, el PS va protagonitzar una campanya centrada en erigir-se com a garant de l’estabilitat, afirmant ser el partit més indicat per generar consensos en la gestió dels fons europeus de recuperació. També va apel·lar al vot útil contra la dreta i l’ultradreta, un «que ve el llop» al més pur estil Pedro Sánchez. Realment la campanya de Costa va ser un tant erràtica, amb poques concrecions en relació quina seria la seva política de pactes, —en cas que en necessités— deixant totes les opcions com a possibles, fins i tot obrint la porta a una gran coalició del centrão entre PS i PSD.

Erigir-se com a figura central no tenia altra funció que anorrear l’esquerra: per una banda limitant el seu poder negociador, ja que pretenia tenir alternatives de pacte; i per altra ningunejar-los, apropiant-se de les mesures socials proposades per BE i CDU (PCP-PEV) aprovades aquesta legislatura. L’horitzó de la majoria absoluta, tractant-se de l’objectiu principal de Costa a l’hora d’haver-se auto-sabotejat els pressupostos per provocar la convocatòria d’eleccions, va estar omnipresent durant tot el mes previ als comicis, sempre aprofitant per demanar als ciutadans tenir les mans lliures per gestionar aquesta etapa de recuperació i transformació econòmica.

En aquest context, amb el debat fortament focalitzat en l’àmbit de la política econòmica, Rui Rio, l’economista afable i calmat, ex-alcalde do Porto i cap de l’oposició des de 2016, va presentar-se com «o político das contas certas». Podríem dir que se’l va menjar el personatge de gestor quan, apareixent en conferència de premsa a admetre la derrota, va mostrar-se satisfet i optimista, malgrat haver perdut les eleccions i 1 diputat pel fet de no deixar el PSD amb deutes a les esquenes derivats de la campanya. Malgrat voler donar una imatge moderada i allunyada de les extravagàncies d’IL i el Chega, el cert és que va acabar assumint bona part de l’agenda ultra-neoliberal dels primers i matisant l’agenda reaccionària del segons.

Així doncs, el PSD va mostrar complicitat amb bona part de les mesures en matèria de fiscalitat proposades per Iniciativa Liberal, totes elles amb un fort component de classe. Aquesta nova fiscalitat, altament regressiva, s’hauria de basar en la rebaixa de l’impost sobre el capital —«dirigida a atraure inversió estrangera»— per una banda, i per altra en la reducció dels trams de l’IRPF, com a versió atenuada de la proposta de tram únic (flat tax) d’IL. Aquesta postura aparentment ponderada també li va permetre rebutjar un augment del salari mínim com una mesura populista «fins que el país s’ho pugui permetre», sent el 13è més baix de la UE, amb 705€ en 14 pagues.

En aquest sentit, altres aspectes programàtics dels quals IL n’havia fet bandera també van ser assimilats en els discursos de la dreta tradicional (PSD i CDS-PP). Principalment aquells a favor de l’externalització i concertació privada de serveis públics —com ara la derivació de pacients del servei nacional de salut cap a clíniques privades o el finançament públic de l’escolarització d’infants en escoles privades—. Està clar que la proposta de desenvolupament del país per part de les elits portugueses està basada en l’economia especulativa, en concebre els serveis públics com una oportunitat per a esdevenir negoci, i en destacar per tenir la força de treball barata, tot això disfressat matusserament amb una suposada exigència d’eficiència i seriositat en la gestió.

Unitat de la dreta neoliberal, esquerra fragmentada

L’ofensiva d’IL contra els mecanismes de redistribució de la riquesa i l’estat del benestar també s’estén al desmantellament dels serveis públics amb la proposta de privatització de la Rádio e Televisão Portuguesa (RTP, la cadena pública), la Comboios de Portugal (CP, operador ferroviari públic) i la Caixa Geral de Depósitos (CGD, el banc públic). Certament PSD i CDS-PP no es van sumar a aquest programa de privatitzacions, malgrat durant els anys de la Troika —amb el govern de Pedro Passos Coelho com a primer ministre— haver dut una política molt agressiva contra empreses estratègiques, concessionat la gestió aeroportuària (Aeroportos e Navegação Aérea), i privatitzant els Correios, Telégrafos e Telefones (CTT), Energias de Portugal (EDP), REN (distribució elèctrica), CP Carga (ara Medway) i Transportes Aéreos Portugueses (TAP), aquesta darrera revertida durant la «Geringonça».

Així doncs, veient com la dreta va aconseguir cooperar entre sí per situar les seves propostes en el centre del debat, cabria esperar una cosa semblant a l’esquerra. Doncs, tot i haver hagut d’afrontar una molt dura ofensiva del PS, CDU (PCP-PEV) i BE van romandre en un pla gairebé folklòric. Per una banda, el ja centenari PCP, emmarcat en la CDU, va continuar amb un discurs autocomplaent i prefabricat poc adaptat a la correlació de forces polítiques i socials actual i que, refugiant-se en eslògans, defuig la contraposició d’idees programàtiques. Per alta banda, el BE ho va jugar tot a una carta que, per bé que emotiva, sabia que perdria: evitar que l’extrema dreta fos 3a força al parlament, apel·lant els votants a garantir que ho continués sent el Bloco; resultat: 6a força. De vegades semblava que juguessin el partit a empatar.

És una pena que el conjunt de propostes i conquestes que, més enllà de les crítiques, CDU (PCP-PEV) i BE sí que van posar sobre la taula quedessin en un segon pla del debat social, i que aquest estigués monopolitzat per un PS avariciós, la dreta neoliberal o el darrer exabrupte reaccionari d’André Ventura i el Chega. Cal subratllar que els mitjans de comunicació també van encaminar el seguiment de la campanya cap als partits del centrão (PS i PSD) i els dos nous partits de dreta, fent durar una hora més que la resta el «cara a cara» entre António Costa i Rui Rio, o posant en prime time els debats dels candidats d’IL i Chega.

Malgrat tot, no es van saber publicitar les principals conquestes per la classe treballadora d’aquests anys, com per exemple: la rebaixa del preu del transport públic, l’augment del salari mínim i les pensions, la gratuïtat dels llibres de text i les escoles bressol; o propostes pels propers temps com: reforçar el Serviço Nacional de Saúde, facilitar l’accés a l’habitatge, destinar l’1% a la cultura o una major progressivitat en els impostos. Ara bé temes com l’emergència climàtica o el combat a les discriminacions per raó de raça o gènere sí que van tenir cert protagonisme —sobretot per mà del BE i d’una antiga excisió d’aquest, Livre, partit representant d’una esquerra verda europeista al país que manté l’escó— .

En articles anteriors hem aprofundit en l’anàlisi de la dreta radical, representada pel Chega, i realment el seu paper en aquesta campanya no ha estat gaire diferent a anteriors, ja que més enllà de quatre eslògans barats, no es van presentar mesures concretes al programa, el qual té tan sols 9 pàgines. Així doncs, seguint l’estil de la nova dreta populista internacional, aquesta formació, erigint-se com la dreta desacomplexada, va treure a relluir els temes dels que porta parlant des de 2019: mostrar-se purs pel que fa a la corrupció, clamar per l’aprimament dels serveis públics i administratiu de la república —reduir el nombre de diputats i d’ajuntaments—, obsessionar-se amb la preservació de l’estructura familiar tradicional i dir que hi ha una conjura d’homoxesuals, comunistes, feministes i immigrants per destruir Occident.

Anàlisi dels resultats

Si donem un cop d’ulls als resultats electorals, hi ha dos fenòmens que ens criden l’atenció a simple vista més enllà de l’aclaparadora majoria del PS (de 108 a 119 escons). Primer i més important, una davallada considerable —per no dir catastròfica— de les esquerres transformadores, que han vist el seu nombre d’escons reduïts pràcticament a la meitat en el cas de la CDU (PCP-PEV) (de 12 escons a 6) i a un quart pel que fa al BE (de 19 escons a 5). En segon terme però no menys preocupant, un augment dels vots a la dreta, sobretot de partits que a les darreres eleccions legislatives es mostraven com a residuals: Chega i IL (d’1 escó a 12 i 8, i l’1% al 7’3% i 4’9%, respectivament).

Per altra banda, el PSD s’estanca amb més vots però menys un diputat (de 79 a 78 i 27’8% a 29,2%), el que fa pensar que part del seu electorat s’ha traslladat cap aquests dos partits antigament residuals. Els resultats d’aquestes eleccions legislatives són la materialització en diputats d’una dinàmica que s’ha vingut donant aquest darrer any i mig. Les eleccions presidencials de just fa un any van ser un termòmetre prou bo de la força que podrien tenir els partits mitjans a esquerra i dreta del bloc central (PS i PSD), amb una distribució geogràfica que també es manté semblant.

Tant el BE com la CDU (PCP-PEV) van patir transferències de vot directes cap al PS al llarg de tot el país. Durant la nit electoral el Bloco va veure com perdia la representació pels districtes mitjans (Braga, Averio, Santarém, Coimbra i Faro) i només mantenia diputats per les circumscripcions de Lisboa, Porto i Setúbal. El BE va arribar a màxims històrics (quasi 10% i 19 diputats al 2015 i 2019) durant el lideratge de Catarina Martins, qui a la vegada ara ha vist el pitjor en 15 anys (4,5% i 5 diputats). Les darreres eleccions han mostrat la volatilitat del vot a un partit que havia aconseguit guanyar molta força durant aquesta darrera dècada, sobretot a les àrees metropolitanes i ciutats mitjanes.

Per la seva banda, la CDU (PCP-PEV) va perdre els primers i segons llocs que mantenia intactes de manera ininterrompuda des de la Revolució d’Abril de 1974. Una de les grans pèrdues de la nit va ser la de la històrica representació pel districte alentejà d’Évora, que sostenia el líder parlamentari del PCP, João Oliveria —amb molt de protagonisme durant la campanya com a substitut del secretari general del partit Jerónimo de Sousa, afectat per problemes de salut—. Ja fa anys que el partit, amb una militància bastant envellida, porta veient minvats de manera progressiva els seus resultats electorals (2015, 2019, 2022; 8,2%, 6,5%, 4,4%; 17, 12, 6 diputats).

Per altra banda, la dreta continua amb la transformació que va començar a les anteriors legislatives (2019), en la qual sembla que el PSD s’hi trobi estancat —malgrat créixer escassos 2 punts—  i que IL i Chega hagin canibalitzat el seu germà antiquat, l’històric CDS-PP (de 5 escons a 0 i de 4’22% a 1’60%). Observant detingudament els resultats al màxim detall territorial, IL n’obté de bastant per sobre de la mitjana en àrees urbanes amb les classes acomodades, on PSD i CDS-PP sempre havia obtingut gran presència. El vot al Chega, per altra banda, té un origen més suburbà en les àrees metropolitanes i amb bons resultats a l’interior despoblat del país, d’on molt probablement hagi obtingut suports provinents d’abstencionistes o antics votants del CDS-PP.

Finalment, el partit animalista Pessoas Animais Natureza (PAN), després de disputes per una posició ambigua sobre la seva política de pactes, i voler ser un partit frontissa al costat de qualsevol dels dos partits amb possibilitats de formar govern —PS o PSD— , va patir una forta davallada (de 4 escons a 1, i del 3’3% a 1’6%). Seguint amb candidatures amb vots amb un fort component urbà-litoral, el Livre —grup d’escindits del BE el 2014 encapçalats per Rui Tavares—  de marcat perfil universitari i amb algunes similituds amb Más País, va recuperar l’escó que havia guanyat el 2019 (1%), però que va perdre perquè la diputada va abandonar el partit i va mantenir l’acta.

Fronts oberts per l’esquerra: intervenció, expansió i oposició

La majoria del PS posa la política lusa en un nou paradigma per aquests pròxims quatre anys; paradigma que el PS desitjava però que ha suposat una crisi i una nova correlació de forces a l’Assembleia da República, sobretot a l’esquerra, que tindrà conseqüències desfavorables per aquesta a curt i llarg termini. L’esquerra transformadora es troba en un nou escenari que ha de saber aprofitar, però la nostra pregunta és: com s’ha de fer?

Uns dies després de la celebració dels comicis, sentíem l’exvicepresident del govern espanyol i exsecretari general de Podemos Pablo Iglesias fer servir els resultats d’aquestes eleccions com una «lliçó a aprendre», fent el paral·lelisme simplista de demostrar com una coalició de govern de les esquerres transformadores amb el Partit Socialista —com la de l’Estat espanyol entre Podemos-IU i PSOE—  hagués evitat uns resultats tan durs per l’esquerra. En aquest sentit, Iglesias no només aprofita la situació política del país veí per treure pit i promocionar el seu propi projecte polític —demostrant una comprensió i anàlisi superficial de la situació política portuguesa—, sinó que a més situa tota la responsabilitat de les circumstàncies a Portugal en l’estratègia política de les esquerres transformadores i que aquesta situació l’havia provocada majoritàriament el PS.

Clarament, tant el BE com la CDU (PCP-PEV) trauran les seves pròpies conclusions dels resultats obtinguts, i hauran de fer el seu respectiu exercici d’autocrítica, el qual, aquells que seguim la política portuguesa de prop esperem amb candeletes des del dia dels comicis i que sembla que no acaba d’arribar. Autocrítica, per altra part, que no ha de passar per l’assumpció de tota responsabilitat —escenari idíl·lic pel PS, mai disposat a ser conseqüent amb els seus actes irresponsables—, sinó que ha de passar per l’elaboració de noves estratègies, que, des de l’oposició, recuperin el camí perdut i aconsegueixin traçar nous horitzons on les esquerres transformadores a Portugal tornin a ser peça clau de la seva configuració política, i a poder ser, peces principals.

El que de moment tenen clar ambdós partits és que durant els propers quatre hauran d’enfortir l’organització i cercar noves vies per augmentar «el poder d’intervenció democràtica» per altres vies, com la sindical o l’associativa. En aquest sentit, tant Bloco de Esquerda com el Partit Comunista estan duent campanyes d’expansió militant, així doncs el segon ha organitzat un míting nacional a la plaça de bous de Lisboa, Campo Pequeno, pel dia 6 de març. Davant un possible nou cicle de retrocessos per la classe treballadora, i les consegüents protestes, caldrà tenir una esquerra amb les idees clares i ben organitzada per canalitzar el descontentament.