Des del Comitè de Redacció de Catarsi volíem aprofitar aquest moment per aturar-nos, reflexionar i poder-vos traslladar el moment que entoma la revista, mantenint obert el diàleg que hem sostingut tots aquests anys.

Catarsi neix el 2019, un any carregat de significat per a un projecte com aquest i que n’ha determinat el rumb i el moment. El 2019, les grans esperances que havien protagonitzat uns anys de lluita intensa al nostre país, amb fites històriques com l’1 d’octubre de 2017, començaven a esvair-se. El període quasi constituent iniciat a la primera dècada del nou mil·lenni es tancava el 2019 amb el que a “De l’espiga i la cadena” descrivíem com un gemec. La revista naixia en el que era un punt i a part de la història política catalana, i viuria el seu creixement en un dels episodis més sorprenents i distòpics de la història recent: la pandèmia del 2020.

La set d’una sortida al confinament, d’ocupar les nostres ments i les nostres hores, la necessitat de comprensió sobre allò que estava passant, i sobretot sobre com allò afectaria el futur de les nostres vides, de les nostres lluites i del sistema que ens domina, van ser un terreny fèrtil per fer créixer un projecte que havia nascut precisament per a això.

Si Catarsi ha intentat facilitar alguna cosa, coherent amb els anys que ens ha tocat viure, ha estat aportar una mica de llum a la foscor, intentant facilitar les discussions que ens permetessin reprendre un rumb. El moment actual té, com tot, els seus clarobscurs. Hem superat parcialment la desorientació, la frustració i l’apatia que ens van apoderar col·lectivament després d’aquella pandèmia que va reconfigurar tots els nostres ritmes, i que va ser la cirereta del pastís d’un tancament de cicle dolorós. Avui s’obren pas nous afectes.

El món no es troba en un moment millor, i la por s’apodera també de nosaltres quan la guerra, el canvi climàtic i el feixisme avancen com tres genets de l’apocalipsi que prometen arrasar amb tot el que hem conegut. Tres genets estretament connectats entre ells en una crisi múltiple del capital. A la vegada, però, alguna cosa també ens empeny a ser més entusiastes. En aquests anys hem tingut temps de passar la ressaca i aixecar-nos del llit. Hem vist sorgir nous espais, moviments, i reviure noves i velles lluites. Venim amb les eines més afilades i havent après alguna cosa. 

Tornem a ser aquí per vetllar la llarga nit del nostre poble. Tornem, potser, a creure que és possible —o com a mínim ineludible— obtenir victòries si hi dediquem l’esforç, la disciplina i l’entusiasme necessaris. I, com sempre que la lluita és viva, les opcions cap on estirar són mil, els dubtes immensos i les discussions agitades. Aquí és on pensem que encara queda feina per fer, des de la humil contribució d’una revista situada en el petit racó del món que estem tremendament orgulloses d’ocupar.

Davant de les dificultats que entomàvem en aquell moment, vam prendre una sèrie de decisions que crèiem que podien fer d’aquest un projecte útil per fer avançar les esquerres catalanes. Recuperar la tradició marxista, amb tota la seva complexitat i diversitat; aportar velles i noves eines d’anàlisi des d’una tradició que vivia una revitalització trepidant; tornar a situar anàlisis i propostes de classe (i amb classe) que donessin ancoratge a les nostres lluites. Fer-ho en català, la nostra llengua, minoritzada, maltractada i relegada a un segon pla en l’àmbit acadèmic, però també el nostre ariet contra la dominació dels estats que imposen pals i misèria a la nostra terra. 

Vam apostar per posar el micro a les veus que emergien dels moviments populars, de les organitzacions polítiques, dels espais de base: aquelles amb pràctiques i apostes sovint no teoritzades, però on s’acumulava un vast coneixement per explorar. També per reacostar un món acadèmic sovint hermètic i elitista als debats i a les necessitats de les lluites i del moviment real. Tot plegat amb una idea: recuperar una intel·lectualitat orgànica necessari, que ens aportés l’abstracció necessària per comprendre el món i transformar-lo. Recuperar allò que Marx plantejava com l’onzena tesi sobre Feuerbach: “Els filòsofs no han fet més que interpretar el món de diverses maneres; del que es tracta és de transformar-lo”, on intentava explicar la filosofia de la praxi que havia de ser el marxisme.

Una última idea amb la qual naixíem —i que el temps creiem que ens ha donat la raó de reivindicar— era la necessitat de pausa, de rigor, de menys clickbait i més profunditat. Catarsi no és sempre un producte de consum fàcil. Llegir les revistes és, de vegades, difícil per la manca de temps; els articles no sempre són curts i digeribles. No volem ser una eina elevada i inaccessible: volem posar el millor del pensament crític contemporani i passat, local i internacional, a l’abast de tothom. Però les idees, l’elaboració teòrica, l’anàlisi crítica i les propostes estratègiques requereixen complexitat. Tot ens empeny cap a un coneixement ràpid, fàcil i que no qüestioni les nostres idees preestablertes.

El sentit comú és cada cop més antiintel·lectual. Fins i tot els nostres espais militants havien perdut la passió per l’estudi, la lectura i el coneixement, i alguns ho defensaven com una virtut per no semblar elitistes. Nosaltres pensem que en absolut. La nostra tasca ha estat intentar fer accessible el coneixement necessari, les idees complexes, sense passar pel filtre formal i academicista. I ens reivindiquem en aquesta tasca. Necessitem pensar el món, transcendir les aparences que ens impedeixen veure’n les fissures, afirmar-nos com a subjectes emancipats i amb agència.

Així que ens sap greu si continuem sent unes pesades. Hem intentat i intentem fer-ho pop, fer-ho divertit, fer-ho viu, perquè d’això també va la lluita, però ens disculpareu que hàgim decidit no tractar-vos com a imbècils ni contribuir a la idiotització general que el sistema pretén per a nosaltres. Ja sabem que, més enllà de Catarsi, dediquem llargues hores a l’scroll; que aquest sigui encara un refugi per a la nostra ment i la nostra pau.

Totes aquestes divagacions per dir-vos principalment dues coses. La primera és que esperem haver complert amb aquests compromisos, amb el nostre propòsit. Si hem fet una humil contribució a sacsejar-nos col·lectivament, estarem contentes d’aquesta aventura. La segona és que aquest moment reflexiu no és per anunciar una despedida.

Volem seguir fent créixer el projecte. Pensem que continua tenint sentit i utilitat, que hi ha vitalitat i coses per aportar. Això sí, hem de ser sinceres: el projecte actualment no és sostenible econòmicament. Catarsi ha viscut aquests anys gràcies a centenars de persones que han contribuït a fer-ho possible, que han posat hores i diners perquè això tirés endavant. Però ara mateix no n’hi ha prou. Els preus pugen a un ritme diferent del de les subscripcions, i les revistes en paper no passen pel millor moment de la seva història.

Així que, en part, això també és un crit d’ajuda a totes vosaltres. Nosaltres hi posarem les mans, però necessitem que hi poseu la pasta. Així de directe i així de clar. Perquè no ens agradaria conèixer un món sense Catarsi.

Seguim!