Vivim un moment aparentment contradictori, mentre s’intensifiquen les tensions diplomàtiques dels Estats Units amb aliats i actors internacionals, es consoliden projectes com Artemis II que es presenten com a fites universals de la humanitat. Aquesta coexistència no és accidental.

El que estem veient aquests dies va més enllà d’una escalada de tensions diplomàtiques. És l’expressió visible de la creixent incapacitat dels Estats Units per sostenir el seu lideratge polític a escala internacional; i, també, l’erosió de la pròpia onada reaccionària que havia de donar-li suport. Però aquesta crisi conviu, paradoxalment, amb una consolidació de poder en altres àmbits aparentment apolítics.

Els xocs recents de l’administració Trump amb aliats europeus, així com les tensions internes que travessen el camp trumpista i, més àmpliament, l’actual onada reaccionària apunten a una crisi més profunda: la dificultat de configurar un bloc de poder estable capaç de sostenir-se més enllà de la confrontació permanent. El trumpisme, més enllà de la figura individual de Trump, cal entendre’l com una forma específica d’aquesta onada reaccionària, que es fonamenta en una convergència ideològica intrínsecament fràgil, sostinguda per aliances contingents entre projectes que no comparteixen una base coherent, sinó una orientació comuna cap a la reestructuració autoritària de l’Estat i de l’ordre social. Aquesta convergència pot operar amb eficàcia en moments d’intensificació del conflicte, però tendeix a desestabilitzar-se quan ha de sostenir formes duradores de govern i configuracions de poder.

L’aparent excepcionalitat d’Artemis II i l’exploració espacial de la lluna, cal situar-les en aquest context. No és un espai aliè a aquestes tensions, el desplegament contemporani del capitalisme espacial forma part dels mecanismes a través dels quals aquesta crisi es rearticula. El que es presenta com a progrés tecnològic o fita col·lectiva s’inscriu, en realitat, en un desplaçament del poder cap a formes de control cada cop més desanclades dels mecanismes polítics i cada cop més arrelades en infraestructures estratègiques.

El Trumpisme i crisi de l’onada reaccionària

Per entendre el moment actual, cal desplaçar el focus de Trump com a figura cap al trumpisme com a expressió d’una onada reaccionària més àmplia. Aquesta onada no constitueix un projecte homogeni ni coherent, sinó una convergència ideològica construïda sobre aliances inestables entre diferents corrents (des del neoliberalisme autoritari fins a formes renovades de feixisme, passant per projectes tecnològics (i tecnofeixistes) i espiritualitats reaccionàries) que comparteixen una orientació comuna: la reconfiguració autoritària de l’Estat i la reorganització regressiva de l’ordre social.

Aquesta convergència emergeix en el marc d’una crisi sostinguda del capitalisme que erosiona les formes tradicionals d’estabilització política i social. La seva força ha radicat en la capacitat d’organitzar respostes reaccionàries a aquesta crisi a través de la confrontació: contra migrants, contra persones trans, contra dones, contra drets socials, contra institucions democràtiques, i contra qualsevol forma d’organització col·lectiva que qüestioni l’ordre existent. En aquest sentit, el trumpisme ha funcionat com un dispositiu especialment eficaç de condensació d’aquestes tensions.

Tanmateix, aquesta mateixa configuració conté els seus propis límits. Quan la confrontació deixa de ser un instrument i esdevé la base permanent de l’exercici del poder, la capacitat d’estructuració comença a erosionar-se. Les tensions internes que avui travessen el camp trumpista, i que es fan visibles tant en l’esfera institucional com en l’espai públic, són expressions d’anomalies que s’han convertit en característiques estructurals.

Aquest procés no es limita als Estats Units. A Europa, figures que havien estat centrals en aquesta onada, com Giorgia Meloni o Viktor Orbán, mostren tensions creixents entre la seva projecció internacional i les condicions materials que sostenen els seus projectes polítics. Les friccions amb els Estats Units, la dificultat per estabilitzar aliances duradores i les contradiccions internes dins la Unió Europea apunten totes en la mateixa direcció: la convergència ideològica reaccionària esdevé més inestable quan ha de sostenir-se en contextos de guerra, crisi econòmica i reconfiguració geopolítica. Fins i tot en el nostre context, Vox pateix aquestes tensions en carn pròpia, i Aliança Catalana mostra tenir problemes per aconseguir confeccionar llistes electorals per les properes eleccions municipals a llocs com Barcelona.

Aquestes darreres setmanes, el trumpisme mostra símptomes dels límits d’aquesta onada reaccionària, a través de demostracions de força i amenaces genocides, que amaguen la debilitat creixent del projecte. Això obre una qüestió rellevant: fins a quin punt els mateixos actors que han impulsat aquesta convergència comencen a percebre els límits del moment Trump com a forma específica de reproducció de les estructures de poder? Més que una ruptura clara, el que s’intueix és un procés de desplaçament en què les formes actuals de lideratge poden esdevenir prescindibles mentre es mantenen, i es reforcen, les estructures materials que sostenen el projecte.

Fractures internes i deriva coercitiva

Si el trumpisme ha funcionat com a dispositiu d’intensificació del conflicte, el moment actual posa de manifest un desplaçament significatiu: de la confrontació com a mecanisme d’articulació cap a la coerció com a forma creixent d’exercici del poder. Aquesta distinció no és menor. La confrontació permet construir alineaments, ordenar camps i produir formes, encara que inestables, de configuració política. La coerció, en canvi, opera quan aquesta capacitat comença a fallar.

El desplaçament cap a formes més coercitives d’exercici del poder no es pot entendre només en termes abstractes. Es fa visible en les fractures creixents dins del propi camp reaccionari, especialment als Estats Units. Figures que han estat centrals en la producció i amplificació del trumpisme com Tucker Carlson, Candace Owens o Marjorie Taylor Greene han expressat desacords oberts amb decisions estratègiques de Trump, particularment en relació amb la guerra i el paper dels Estats Units en conflictes internacionals. Aquestes tensions reflecteixen divergències materials i estratègiques dins del propi bloc, van més enllà de l’interès anecdotic.

Aquestes fractures també es manifesten en l’àmbit de la mobilització social. L’episodi recent en què J. D. Vance va ser increpat en un esdeveniment de Turning Point USA, en protesta amb la guerra amb Iran, és simptomàtic d’una base MAGA que s’està desarticulant ràpidament. El que havia funcionat com un espai de reafirmació ideològica es converteix en un terreny de disputa interna (i externa), on emergeixen desacords sobre la guerra, l’aliança amb Israel, o fins i tot la utilització de la figura de Jesucrist.

Aquest tipus de tensions apunten a una transformació més profunda. Quan el conflicte deixa de dirigir-se exclusivament cap a fora, Iran, les persones migrants o les persones trans, i es reorienta cap a l’interior del propi bloc, la capacitat de cohesió del bloc ideològic es debilita de manera significativa. El que apareix és una dificultat creixent per sostenir una direcció política mínimament coherent. 

La deriva cap a formes més coercitives és una resposta a aquesta desarticulació, a un moment de crisi estratègica d’un moviment reaccionari a la deriva. Davant la impossibilitat de produir alineaments estables, el poder tendeix a operar a través de la imposició, la pressió i la gestió unilateral del conflicte, tant en l’àmbit internacional com en el domèstic. Això permet entendre per què les tensions amb aliats com Giorgia Meloni o les friccions dins del bloc occidental (per exemple, amb Starmer o Macron) s’intensifiquen. La incapacitat de cohesionar cap a dins es projecta cap enfora.

Aquesta deriva té límits clars. La coerció pot contenir o desplaçar el conflicte, però no pot substituir la necessitat d’una mínima estabilitat en l’organització del poder. És en aquest punt on es fa visible el desplaçament cap a altres terrenys: quan la capacitat d’articulació política es debilita, el poder es reubica progressivament en infraestructures, tecnologies i dispositius materials menys dependents de l’adhesió i més capaços d’imposar condicions de manera duradora.

Aquest desplaçament és clau per entendre el paper d’iniciatives com Artemis II, que tot i presentar-se com a fet neutral, forma part essencial de l’actual recomposició capitalista.

Artemis II, capitalisme espacial i la fixació infraestructural del poder

Artemis II no pot entendre’s com una simple fita tecnològica ni com l’expressió neutral d’un progrés compartit de la humanitat. El seu significat polític rau en la seva capacitat de desplaçar-se fora del conflicte, de presentar-se com a universal i inevitable, mentre consolida una arquitectura de poder profundament arrelada en el capitalisme contemporani.

Tal com els debats actuals sobre capitalisme espacial mostren, el relat dominant sobre l’exploració de l’espai, centrat en la innovació, la cooperació i el progrés humà, funciona com un dispositiu ideològic que oculta les relacions materials que el fan possible. Desplega una extensió de les dinàmiques terrestres d’acumulació, amb una intensificació particular de la concentració de poder, la dependència de recursos públics i la centralitat d’actors corporatius.

En el cas dels Estats Units, Artemis II s’inscriu en una configuració en què l’Estat es reestructura per sostenir actors privats com SpaceX, o Blue Origin, que operen com a nodes centrals d’aquest nou règim d’acumulació. Lluny del mite de l’emprenedoria autònoma, aquestes empreses funcionen com a veritables “vampirs del sector públic”: formes de capital que extreuen valor de la inversió pública, de contractes estatals massius i de la infraestructura construïda col·lectivament, alhora que desplacen la capacitat de decisió fora de qualsevol forma de control democràtic. La relació amb la NASA és una expressió d’aquesta reorganització estructural del poder.

El que emergeix aquí és una infraestructura estratègica, i cada vegada més privatitzada, de llarg abast que reorganitza les condicions mateixes de l’exercici del poder. Satèl·lits, capacitats de llançament, control orbital i logística espacial constitueixen els fonaments materials de la indústria militar i de defensa, de la indústria del genocidi, de la governança de dades i de la reorganització de l’economia global. En aquest sentit, l’espai extraterrestre esdevé un terreny central en la producció contemporània de relacions d’explotació i dominació.

Aquesta dimensió queda sistemàticament invisibilitzada. La cobertura mediàtica d’Artemis II, només calia mirar els TNs TV3, insisteix en la narrativa de la fita històrica, en l’avenç científic i en la cooperació internacional, mentre desplaça qualsevol lectura que situï aquests processos en el marc de la competència geopolítica, de la militarització o de la concentració de poder corporatiu. Aquesta despolitització no és un efecte secundari: és una condició de possibilitat del propi projecte.

Artemis II, per tant, apareix com una peça clau en la reconfiguració contemporània de l’hegemonia del complex tecnofeixista. Davant la dificultat creixent per sostenir formes de cohesió política, tant a nivell domèstic com internacional, el poder es fixa en infraestructures que permeten assegurar capacitats de control i projecció a llarg termini, amb una dependència molt menor de la cohesió política immediata.

Així, el que pot semblar una contradicció, crisi del trumpisme i consolidació del programa espacial, es revela com una dinàmica coherent. A mesura que l’estabilització política esdevé més fràgil, la consolidació material del poder esdevé més urgent. 

Conclusió

Les tensions que travessen el trumpisme i les fractures visibles en l’onada reaccionària apunten als límits d’una convergència ideològica que ha funcionat en clau de confrontació, però que mostra dificultats creixents per sostenir formes estables de cohesió. Aquesta crisi es manifesta sobretot en el terreny polític, en la dificultat de produir convergències reaccionaries estables. Però mentre aquesta dimensió es tensiona, les estructures materials que sostenen el poder no s’aturen. Continuen operant, consolidant-se i definint condicions a llarg termini.

És aquí on podem situar Artemis II. Com una  expressió d’aquestes dinàmiques: una infraestructura que s’inscriu en la continuïtat dels processos de concentració de poder polític, econòmic, social i racial, mentre el sosteniment polític del projecte reaccionari esdevé més inestable.

El que apareix és una desconnexió creixent entre les formes polítiques que intenten reordenar el capitalisme i les estructures materials a través de les quals aquest es fixa i es projecta. Però alhora s’obren, de nou, possibilitats per resistir i conjurar noves estratègies emancipadores i anticapitalistes.