Grace Mausser és copresidenta dels Socialistes Democràtics d’Amèrica (DSA, per les sigles en anglès) a la ciutat de Nova York, una organització que creix especialment des del 2016, i que ha tingut el seu gran èxit el 2025 amb l’elecció de Zohran Mamdani com a alcalde de la ciutat. Mausser és membre de l’agrupació Socialist Majority, majoritària a la direcció de DSA a Nova York, que ha fet una aposta per créixer en el terreny electoral i ha desenvolupat una estratègia de campanya que ha acabat de mostrar els seus èxits amb l’elecció de Mamdani després de picar tres milions de portes per presentar el candidat i les seves propostes.

Parlem amb ella en la primera d’una sèrie d’entrevistes de Catarsi amb algunes de les primeres organitzacions que van donar suport a la campanya que va portar el candidat socialista democràtic a l’alcaldia de Nova York.

Com et vas implicar a DSA?

Com molta gent a DSA, em vaig radicalitzar després de la victòria de Trump el 2016. Llavors vivia a Washington i el dia de la investidura vaig participar per primer cop en una protesta de carrer, però en aquella època no hi havia molta organització allà. Participava en grups de lectura de Jacobin i coses per l’estil, però tot i que hi havia molt per aprendre, no hi havia molta possibilitat d’acció. Però el 2018 quan em vaig mudar a Nova York la meva primera reunió de DSA va ser molt diferent, se’ns plantejaven moltes coses a fer. De seguida vaig començar a picar portes per la campanya per la reforma de les lleis del lloguer que es van aprovar a l’estat de Nova York el 2019 i van ampliar el programa d’estabilització de rendes. Va ser una gran manera de començar a implicar-me. Vivia en un pis amb lloguer estabilitzat, i vaig poder picar portes al meu nou barri, conèixer les veïnes i parlar d’aquest interès que teníem en comú al marge d’edat, racialització, o bagatge de classe.

A partir de llavors em vaig començar a implicar més a DSA, sobretot a través de campanyes electorals, treballant en campanyes i amb recaptació de fons. He tingut diferents càrrecs, sobretot dins del grup de treball electoral, i vaig ser elegida copresidenta l’octubre del 2024, en la mateixa trobada en què vam decidir apostar pel Zohran com a alcalde.

Com definiries DSA per algú que us llegeixi des d’Europa? Perquè pot semblar un partit polític, però no ho és. Quan parlo amb partits i grups europeus sempre he d’explicar per què no ho som. Som una organització política, però no un partit oficial, no pots votar per DSA en una butlleta electoral. I això és intencional, perquè a la majoria d’estats és molt difícil concórrer com a tercer partit. Estem registrades com una entitat sense ànim de lucre, i això ens permet fer el tipus de treball que fa una ONG o una organització educativa, si volem, però també fer lobby, treball electoral i donar suport a candidatures. I treballem per construir la nostra marca i el que diem una infraestructura “com de partit” sense ser un partit. Volem operar com un bloc, conjuntament, construir habilitats i infraestructures pròpies, i tenir els nostres propis diners per fer això. Tot allò que normalment fa un partit, especialment a Europa o Amèrica Llatina, a llocs on hi ha més partits, però sense tenir el nostre espai a una butlleta electoral.

Com definiu el socialisme?

Per mi el socialisme és la idea que hauríem de tenir democràcia no només en les decisions polítiques sinó també en les econòmiques. I hauríem de tenir una capacitat real de controlar els nostres futurs polítics, econòmics i socials. La definició és intencionadament oberta, perquè DSA és una casa gran. A vegades m’han demanat definicions més concretes, i crec que els partits europeus estan més avançats que les organitzacions americanes en termes de discurs polític. Però als Estats Units no crec que importi tant si ets un socialista de mercat o un comunista, perquè partim del fet que no tenim sanitat pública. Llavors tenim a tothom molt alineat en què hi ha coses molt bàsiques amb les que no comptem, i ens costarà temps aconseguir-les. Sent optimistes, tenim com a mínim una dècada per endavant en què les diferències entre les ideologies d’esquerres no importaran gaire, així que centrar-nos en la qüestió de la democràcia econòmica ens manté molt unides.

De fet, sorprèn veure la diversitat dins de DSA, teniu diverses agrupacions comunistes, trotskistes, però també una agrupació llibertària… Com funciona una organització tan diversa?

És bàsicament per totes aquestes coses importants que no tenim. L’accés a la sanitat, el control sobre el mercat de l’habitatge, canviar les condicions per millorar l’organització sindical, l’educació infantil també és un gran tema… Tots aquests serveis que l’estat hauria de proveir, que milloren la vida de la gent i, a l’hora de la veritat, també permet que s’organitzi. Aquestes són les coses en comú que ens alineen.

Per mantenir-ho tot plegat unit, a Nova York hem apostat per no definir un programa. Tenim campanyes, i per tant puc dir-te que DSA a la ciutat de Nova York està a favor de l’accés universal a les escoles bressol, d’implementar una xarxa de busos ràpida i gratuïta, i de congelar els lloguers. Volem abolir l’ICE [l’agència de control de la immigració]. Són coses específiques que hem discutit, però no ens hem assegut a escriure quines són totes les coses en què creiem, perquè no pensem que sigui una línia de lluita molt productiva en aquest moment.

Quanta gent forma part de DSA a la ciutat de Nova York?

El nombre de membres s’ha doblat des que en Zohran va anunciar que es presentava a alcalde. L’octubre del 2024 érem 6.000 i ara [el gener del 2026] estem arribant a 14.000. És un creixement important. Evidentment els bons resultats polítics posen l’atenció sobre nosaltres, però més enllà d’això, quan la gent reacciona a moments polítics negatius com la victòria de Trump o el genocidi a Palestina, DSA està posicionada com una de les poques organitzacions a les quals t’hi pots sumar i de seguida posar-te en marxa, fer alguna cosa. Participar en una protesta, evidentment, però també vincular-te a més llarg termini, sigui treballant perquè s’elegeixin més socialistes que treballaran des de dins per millorar la situació, o fent coses com les que està fent ara el nostre grup de treball de justícia migrant, organitzant grups de resposta ràpida per si apareix l’ICE [l’agència de control de la immigració] a la seva zona. Es tracta de combinar moments de grans protestes, on la gent està cabrejada i és molt visible, amb canalitzar-la cap a una institució com DSA que té una visió a més llarg termini, més enllà de protestar als carrers. Això és el que ens dona força i li dona a la gent, si no esperança, almenys una mirada endavant.

Més enllà d’aconseguir que la gent s’afiliï, com construïu un sentiment de pertinença o de camaraderia?

Tenim una cultura democràtica en què a vegades penso que votem massa. Tots els lideratges es voten: la junta directiva, els lideratges dels grups de treballs, de les agrupacions locals… Si vols que t’elegeixin per algun càrrec a DSA, segur que trobes un lloc. I com que el lideratge està tan distribuït, la gent té moltes possibilitats d’arribar amb una idea i organitzar-se per fer que passi. La possibilitat d’arribar amb una idea, convèncer altra gent perquè s’hi apunti, i executar-la, fa que la gent senti que l’organització és seva.

I més enllà dels càrrecs electes, la gent pot exercir diverses formes de lideratge, involucrant-se en una subcomissió, sent líder de camp en una campanya, organitzant sortides a picar portes cada setmana… Hi ha moltes maneres perquè la gent senti seva una part concreta del projecte. A banda, en els últims anys hem dedicat molt de temps i energia a la nostra infraestructura social. Tenim grups d’educació política i clubs de lectura, com altres grups d’esquerres, però també tenim grups de futbol, softball o running, una nit de jocs mensual, un grup d’afinitat de camarades amb canalla, una agrupació de persones racialitzades, una agrupació queer… Intentem dedicar temps i recursos a aquests espais perquè DSA sigui una llar social, no només política.

Parlant amb gent que treballa a diverses organitzacions a Nova York m’he anat trobant membres de DSA arreu. A la coalició d’habitatge Housing Justice for All diria que totes les treballadores són de DSA, però també moltes de les que treballen a les organitzacions que en formen part. Com és la relació de DSA amb els diferents moviments i col·lectius de la ciutat?

Ara és més forta que mai. Com dius, hi ha grups com Housing Justice for All on pràcticament tot l’equip són membres de DSA, soc amiga de moltes d’elles i és fàcil trucar-les per parlar de com treballem juntes. A DSA, almenys a Nova York, volem construir un front popular, volem liderar un moviment d’esquerres que sabem que ha de ser més gran que DSA. La nostra visió és arribar a ser una organització de milions de persones, però no és on som ara, i la manera d’arribar-hi també passa perquè persones que s’organitzen amb altres grups es facin membres de DSA, i això vol dir treballar conjuntament.

Responent als atacs de Trump hem pogut construir relacions amb altres grups que havien estat més recelosos a treballar amb nosaltres, com alguns sindicats grans o entitats sense ànim de lucre més institucionals. Ha estat molt bo poder connectar amb aquesta gent i dir “sí, som socialistes i defensem aquestes idees, però no fem por ni serem uns idiotes amb vosaltres”. I evidentment, l’altra cosa que ens ha validat molt és tenir un alcalde al govern. Molta més gent ens pren seriosament i volen crear un vincle. La premsa ens valida cada cop més, i no només la d’esquerres, els mitjans tradicionals també estan interessats en parlar amb nosaltres. Això ajuda a construir la credibilitat que necessites per connectar amb aquests diferents espais, i també arribar a nous públics.

En resum, et diria que estem compromeses amb crear aliances, però hi haurà moments que ens tensionaran. Ara mateix, per exemple, intentem navegar-ho en les primàries pel districte 7 de Nova York, on estem competint amb alguns dels nostres aliats, però confio que puguem mantenir espais on discrepar respectuosament o fins i tot competir, mentre alhora treballem conjuntament en un projecte més gran, lluitant per la classe treballadora de Nova York i dels Estats Units. Encara que estiguem competint amb una organització com Make the Road en el districte 7, tenim moltes ganes de seguir fent un treball conjunt contra ICE, per exemple.

Com funciona l’estratègia electoral de DSA?

Les primeres campanyes de la versió actual de DSA de la ciutat de Nova York van ser el 2017, quan vam portar dues candidatures a regidors. Una va ser la de Jabari Brisport, que ha estat l’únic cas en què ens hem presentat al marge del Partit Demòcrata, com a candidat del Partit Verd, i l’altra la de Khader El-Yateem a les primàries demòcrates, on el Zohran va ser un dels líders de campanya. Vam perdre les dues primàries, però vam aprendre molt de com organitzar-nos. En comptes de controlar tot l’aparell estratègic de la campanya, com a DSA vam organitzar un programa paral·lel sobre el terreny, i vam veure que podíem fer-ho molt bé, i que treballar sobre el terreny és realment el més important. Això és el que vam fer amb la Julia Salazar.

La Julia era una líder a la seva agrupació local, estava al comitè de feministes socialistes, i li vam plantejar si es presentaria al senat de l’estat de Nova York. Les directores de la campanya eren de DSA, i inicialment totes les persones liderant i coordinant el camp també eren de DSA. I a partir d’aquí vam anar trobant com treballar els altres elements: com recaptar fons, com fer les connexions polítiques que necessites per tenir suports, com gestionem la burocràcia, com fer una estratègia de comunicació àmplia i atractiva… Ho vam posar tot a prova el 2018, i també va ajudar molt que l’AOC [Alexandria Ocasio-Cortez] guanyés les eleccions al juny, va generar un momentum i a l’agost les va guanyar la Julia. Nosaltres havíem participat en la campanya de l’AOC, però allà no estàvem al seient del conductor.

La victòria de la Julia va marcar el model per nosaltres, i des de llavors hem fet una campanya electoral cada any. Fer-ho de forma constant ens ha ajudat a construir una base significativa de gent que sap gestionar una campanya i que pot formar altra gent. Ara mateix tenim centenars de persones que en saben molt, sobretot sobre com treballar una campanya sobre el terreny. Això ens ha permès escalar l’aposta, però també, en moments com el 2022, on el moment polític macro no estava de la nostra banda, seguíem tenint alguna cosa en marxa per mantenir el moviment viu. Cada any que hem presentat noves candidatures, hem sumat almenys un nou càrrec electe, i, toquem fusta, no hem perdut cap dels càrrecs que hem elegit. És un moviment constant cap endavant, tant per fer créixer el projecte com també per mantenir vives aquestes habilitats i crear nous lideratges.

Com decidiu quan i com presentar una candidatura?

Avaluem molt les dades, i només ens presentem si és per guanyar; no fem campanyes electorals només per posar un tema sobre l’agenda, ho fem per ocupar el poder. Una de les dades més important és com els hi ha anat a candidats d’esquerres o progressistes en el districte electoral, i ho mirem en relació amb les primeres del Partit Demòcrata, perquè, fins la campanya del Zohran, només ens havíem presentat a eleccions on no hi havia competència fora dels demòcrates. També analitzem la demografia: quanta gent amb menys de 40 anys, quanta gent afiliada a sindicats, i evidentment quina és la demografia racial del districte. Volem construir un moviment de classe treballadora multiracial, així que, tot i que no ho descartem, no ens motiva especialment fer campanya en districtes massa blancs o massa rics. I evidentment, no podem fer una candidatura sense una candidata, així que encara que un districte faci molt bona pinta, has de tenir algú per presentar.

I com trobeu aquesta persona?

L’ideal és que estigui organitzada a DSA. Per molta gent això és bàsic, però per mi l’important és que estigui organitzada; si és amb un sindicat o una associació comunitària, també està bé. És clar que han de voler tenir una relació propera amb DSA, i tot i que no tenim línies vermelles, si no s’identifiquen com a socialistes, serà complicat. També han de ser demogràficament apropiades pel districte. A Flatbush, preferim presentar una persona caribenya; a Bed-Stuy no presentarem una candidatura d’una persona que no sigui negra… Això és important no només perquè representin el districte, sinó també estratègicament. Si vols guanyar, has de trobar la persona adequada.

En el cas de la candidatura de Zohran Mamdani a l’alcaldia, com va ser construir una coalició al seu voltant, aconseguir suports quan era pràcticament desconegut?

Al principi aquest procés es va beneficiar molt de la seva experiència com a diputat a l’assemblea de l’estat. Ja havia construït relacions amb alguns grups a qui podia demanar que apostessin per ell. Juntament amb DSA, els primers a donar-li suport van ser CAAAV Voice [una organització comunitària que treballa amb comunitat xinesa i bangladeshiana], DRUM Beats [que treballa amb comunitat sud-asiàtica i caribenya], i New York Communities for Change (NYCC). El Club Musulmà Demòcrata també és una llar política important per ell. I totes aquestes relacions les va construir com a diputat. Crec que això també explica perquè volem càrrecs electes, perquè tenen un abast més ampli i més credibilitat del que té DSA per si sol, i ens poden ajudar a connectar amb altres grups. Ara tenim una relació molt propera amb NYCC, CAAAV o DRUM, i amb el Club Musulmà Demòcrata estem treballant en nous projectes. Però tot plegat tenia a veure amb la credibilitat i el treball organitzatiu del Zohran.

I un cop vau tenir els primers suports?

Has de mostrar que la teva campanya és viable, perquè la gent no vol votar un candidat perdedor. Per això has de recaptar fons, que és una bona mostra de viabilitat, arribar a un mínim. Que el Zohran tingués una bona recaptació des del primer moment sense comptar amb diners de milionaris va ser molt important. I tot i que no ho podem saber del cert, estic convençuda que la majoria de les persones que van donar a la seva campanya durant el primer mes eren membres de DSA. Amb totes les campanyes que estem tirant endavant pel 2026, ja hem arribat al límit de donacions, perquè hem construït aquest múscul, any rere any, en què saps que si dones suport a una candidatura, no només has d’anar a picar portes, també has de donar el que puguis, siguin 5 o 500 dòlars. Mostrar aquesta viabilitat a través dels diners, a través del nombre de portes picades, tot això t’ajuda a arrossegar la gent que el que vol és donar suport a un candidat guanyador.

Quina és la relació ara entre DSA i l’alcalde? Com fer perquè segueixi sent part de l’organització?

És un nou repte. Tenim una mica d’infraestructura i coneixement d’on partir. Tenim els comitès de socialistes electes tant per l’estat de Nova York com per la ciutat, però treballar amb l’executiu és ben diferent. No només pel poder, és que té un equip de centenars de persones que designa directament, a banda dels milers de treballadors i treballadores que en depenen. De moment [en el moment de l’entrevista] portem un mes, i encara no hem tancat la fórmula. Li estem donant moltes voltes i també ens hem d’assegurar que ho fem dins la llei, que per error no estiguem violant cap legislació contra els conflictes d’interès. La nostra aspiració és trobar-nos regularment amb un grup important de persones amb capacitat de decisió a l’administració. En els comitès de socialistes electes, esperem que els càrrecs electes hi siguin cada setmana, i el més probable és que no puguem tenir una reunió amb el Zohran cada setmana, però sí poder comunicar-nos amb ell regularment.

Aquesta entrevista s’ha realitzat en el marc de l’ajut PREP2022-000968, vinculat al projecte TEVIPROP (PID2022-138661NB-I00), finançat pel MICIU/AEI/10.13039/501100011033 i pel FSE+