Entrada actualitzada a 09/12/2021 a les 10:28

El 2021 és un any crucial per la política de la Xina. El centenari del Partit Comunista i la recent Tercera Resolució en Història que de nou consolida  el poder del president Xi Jinping han sigut els esdeveniments que més atenció han recollit.

Tanmateix, tot i ser esdeveniments polítics de primer ordre, on realment potser estem experimentant el que serà el gran canvi d’època és en matèria de l’orientació que està prenent l’economia xinesa i la seva relació amb el món. És encara molt d’hora per poder assegurar res, però la política formulada al voltant de la combinació de les idees de «prosperitat comuna» i «doble circulació» de Xi Jinping, es podrien tractar d’un canvi de paradigma comparable al de Reforma i Apertura de Deng Xiaoping.

L’atac al sector tecnològic

El cas més sonat ha sigut el crackdown al sector tecnològic. El cas més famós ha sigut l’ostracisme que va patir el fundador d’Alibaba Jack Ma. Després d’unes declaracions on va criticar el sistema bancari xinès, i que li va costar que la sortida a borsa de la seva fintech Ant Capital, fos frustrada, va estar desaparegut de l’esfera pública durant mesos, i de fet, no va sortir del país fins que recentment el seu iot va ser vist a Mallorca.

Alibaba va ser el primer dels gegants tecnològics xinesos que va patir investigacions i va rebre sancions acusada de pràctiques monopolístiques seguida d’altres empreses com Tencent, Didi  i Meituan. Posteriorment el sector dels tutors on-line privats va ser desmantellat, i el els videojocs —que ja patien un bloqueig de l’emissió de llicències— van veure restringit el seu ús entre els menors. 

A més de les distorsions en el funcionament del mercat que tenen el pes d’aquestes empreses, un altre factor important que explica l’acció de Beijing en contra d’elles és la relació d’aquestes empreses amb àrees sensibles del que el govern considera prerrogativa de l’estat, com les aplicacions de pagament que competeixen amb el RMB digital i el sector financer amb possibilitats d’obtenir microcrèdits, com és el cas d’Alipay i WeChat; i la gestió de dades que tenen sobre l’activitat dels ciutadans xinesos. 

Les accions de Xi Jinping contra els gegants tecnològics, potser no en les formes, però si en el fons entrarien en la línia del que alguns governs occidentals voldrien fer amb empreses com Amazon o Google. I de fet això li ha guanyat força simpaties a Xi entre sectors de l’esquerra occidental. Però si ens fixem en quines han sigut les multes rebudes per aquestes empreses, tot i que en casos com la d’Alibaba són força exemplaritzants, ni molt menys no han significat cap cop del que no es puguin recuperar. Per exemple, els guanys de les empreses de comerç online el passat 11 de novembre, el «dia dels solters», sovint de la mà d’influencers —que també han rebut pals en els darrers mesos— es compten en milers de milions de dòlars, i ha sigut el més elevat de la història. Per tant més que el preludi d’una campanya de col·lectivització, el que ha llençat Beijing  és una ferma advertència.

Desmuntant l’economia del totxo

L’altre sector clau de l’economia xinesa que ha començat a patir l’escrutini governamental ha sigut l’immobiliari. Es van formular el que es coneix com «les tres línies roges», que cerquen limitar l’endeutament i sanejar els comptes del sector. A més, recentment el sector s’ha vist colpejat per l’anunci d’una nova taxa sobre la propietat que cerca frenar l’especulació immobiliària.

El sector immobiliari és alhora un dels que més ha contribuït al creixement desenfrenat de l’economia xinesa, i el culpable del problema endèmic de deute privat que viu la República Popular. Degut a què les tres línies roges limiten la capacitat de refinanciaritzar el crèdit de les empreses immobiliàries, el deute del sector ha quedat exposat.

Algunes empreses com Sunac, la quarta constructora del país, ha hagut de vendre actius per gairebé mil milions de dòlars per poder complir amb els llindars d’aquesta nova política. Ara bé, sens dubte, l’empresa que més dubtes està aixecant ha sigut Evergrande, la immobiliària més gran i endeutada de la Xina. Evergrande te propietats i inversions a diversos sectors, i atès que ha quedat exposat el seu deute, existeix la por a què la seva fallida pugui provocar un contagi al conjunt de l’economia xinesa i en especial en el conjunt del sector immobiliari. De fet, com que les inversions i els inversors d’Evergrande no es limiten a la Xina i s’estenen per les economies occidentals, hi ha qui ha comparat el cas amb Lehman Brothers i que pugui provocar una crisi general.

Durant molt de temps Evergrande s’ha trobat a la corda fluixa, i va anar ensortint-se venent actius per a refinançar-se i evitar la fallida —tot i que de tant en tant sorgien rumors de què podria haver fet fallida «en secret». Les administracions locals i provincials van començar moviments per absorbir els projectes d’Evergrande, i evitar el perjudici directes als ciutadans. Finalment el dia 9 de desembre, Evergrande va anunciar de forma oficial que havia fet fallida, caldrà veure com Beijing suavitza la seva caiguda.

Els motius de Xi Jinping

Els moviments contra les immobiliàries i per limitar el poder de les grans tecnològiques, semblen adreçats a prevenir problemes imminents de l’economia xinesa, així com a millorar l’eficiència dels mecanismes de mercat, aprofitant l’avinentesa de l’encara present emergència pandèmica. En aquest sentit això es podria interpretar bàsicament com una sèrie de pedaços que no formen part de cap visió de conjunt. Però aquesta no seria una lectura acurada.

Malgrat que en els darrers quaranta anys tant la posició de la Xina al món, com el benestar de la seva població, ha millorat de forma inapel·lable, aquest model no ha estat exempt de costos i riscos. Internament, els anys de creixement econòmic han fet de la Xina un dels països més desiguals del món, a més d’haver imposat una mentalitat interna competitiva i una tendència a l’atomisme social. Elements que posen en risc el teixit social del país i que el govern del Partit Comunista Xinès interpreta com a una font de perill.

En l’àmbit internacional, la Xina ha esdevingut central en les cadenes de valor global, però la combinació del creixement econòmic de la Xina i una política exterior més assertiva en els darrers anys, ha provocat una forta desconfiança dels països desenvolupats. Els Estats Units i els seus aliats a l’Àsia no estan gens còmodes amb la seva dependència respecte la Xina, i estan accelerant la cerca de mecanismes per a desacoblar la seva economia i tallar la dependència de les importacions i el mercat xinès.

Però què  tenen a veure aquests dos problemes de fons amb les accions que ha estat dirigint Beijing en contra del sector del capitalisme de plataformes i l’immobiliari? Xi Jinping considera que tant la dependència del sector immobiliari com el capitalisme de plataformes són nocius perquè tal com explica Michael Pettis, són una font de deute i greuges socials, i sobretot perquè són un forat negre que absorbeix el capital xinès cap a sectors altament especulatius i poc productius.

Xi Jinping vol reconduir la inversió de capital i talent cap a sectors industrials i de major valor productiu, com el de les renovables, el vehicle elèctric, la intel·ligència artificial, les telecomunicacions o la indústria espacial. Xi sap que aquests són els sectors on la Xina es disputarà conquerir els segments més alts de la cadena de valor global i al capdavant de la cursa tecnològica internacional. Així, com comentàvem abans, Alibaba malgrat haver patit l’escrutini del govern, sembla que ha entès què vol d’ells Beijing, i està reforçant la seva participació i inversió en sectors com els dels microxips. 

Doble circulació i prosperitat comuna

El que ens permet percebre com aquests moviments no són merament circumstancials és el fet que s’enquadren en el marc que dibuixen dos dels conceptes més importants que Xi Jinping ha introduït en el seu discurs: «doble circulació» i «prosperitat comuna».

La doble circulació cerca resoldre el problema de l’exposició externa de l’economia xinesa. Cerca un reforçament del mercat intern xinès i atraure major inversió estrangera alhora que es disminueix la dependència sobre les exportacions als mercats dels països desenvolupats. El mercat extern es reserva com l’espai en el que la Xina assegurarà el seu accés a matèries primeres i on deslocalitzarà productes de sectors baixos de la cadena de valor. Alhora, gràcies a la seva aspirada superioritat tecnològica, pot mantenir lligades aquelles economies que són dependents d’alguns dels components o tecnologies més competitives, cercant marcar els estàndards globals com ha fet amb el 5G de Huawei, i com ja mostren pràctiques dins el marc de la Franja i la Ruta.

L’altre cara de la moneda és la «prosperitat comuna». En el seu discurs publicat més important on tracta i defineix aquest concepte, Xi Jinping dibuixa una política econòmica que cerca corregir alguns dels excessos i desigualtats més obscenes que ha donat el període de la Reforma i Apertura. El concepte prosperitat comuna ha fet despertar la imaginació de molts, i hi ha qui ha parlat del retorn al maoisme. A Occident sectors de l’esquerra han celebrat aquests moviments, pensant que d’aquesta política hi haurà un gir socialitzant a l’economia xinesa. Però de la mateixa manera que es parla de limitar els guanys de les rendes més altes, també trobem frases com «no premiarem als ganduls» i «no desenvoluparem benestarisme»  i que mostren quins són els límits d’aquesta política.

D’altres prefereixen emprar el terme «Red New Deal»  entenent-ho com que la Xina està fent el mateix recorregut que van fer les economies occidentals després de la seva primera etapa d’industrialització desenfrenada.  Aquesta interpretació s’acosta més a la realitat però te el perill de quedar-se en la superfície del canvi de rumb que s’està implementant a la Xina.

Com comentàvem anteriorment, la política de Xi Jinping de controlar l’especulació immobiliària com deixen entreveure frases com «els habitatges són per viure», limitar l’exposició dels joves a l’economia influencer, o mitigar la capacitat d’explotació dels treballadors per part de les plataformes —i per tant fent-les menys rentables— o les Big Tech, no només tenen com a objectiu millorar les condicions de vida de la població i incentivar el seu consum, sinó redirigir-ne les seves energies cap altres activitats econòmiques. Aquí és on veiem el punt de trobada entre «la prosperitat comuna» i la «doble circulació», com a parts d’un mateix marc d’actuació.

Marc en el qual no només li hem d’afegir els canvis en l’economia, sinó tota la política de reforçament ideològic de matriu nacionalista que ha emprat Xi Jinping, que cerca garantir la lleialtat de la població cap al Partit Comunista i facilitar la seva mobilització en temps de necessitat, com podrien ser escenaris de forta tensió geopolítica amb reverberacions sobre l’economia i la seguretat de la Xina.

Una nova etapa històrica?

Al llarg dels darrers anys alguns han llegit els moviments de Xi com a merament orientats en reforçar el seu poder personal. Òbviament hi ha molt d’això en l’execució de les seves polítiques, però quedar-se aquí seria caure en la caricatura. D’altres insisteixen en fer creure que aquest conjunt de moviments no tenen relació entre ells. L’argument se sosté plantejant que el govern xinès simplement actua com qualsevol altre govern, que algunes d’aquestes mesures són de «sentit comú», que calia fer-les igualment, perquè adrecen problemes que, com hem vist, ja estaven allà. L’objectiu d’aquest argument sovint és qualificar com totalment exagerades les reaccions externes a les polítiques «internes» de la Xina.

Malgrat estar sostingut per algunes veritats òbvies, aquest argument només és formulable si partim d’una visió de la realitat de l’estratègia política alhora idealitzada i superficial. La política pràctica sempre és una combinació de visió i oportunitat; i això us ho podrà confirmar qualsevol qui en tingui un mínim d’experiència en el camp. La gran ment estratègica no és la figura omniscient capaç de saber-ho tot i traçar un pla detallat de quines són totes les passes que seguirà. No és el qui té un pla A, B, i C, sinó aquell qui te clar on vol anar i sap què fer per trobar (o fer-se) el seu camí davant les diferents situacions que aniran sorgint. 

En aquest sentit no hem d’oblidar que l’escolàstica marxista és encara el llenguatge comú de l’establishment polític i intel·lectual del partit-estat xinès. Per tant, lemes com «prosperitat comuna» malgrat la seva utilització en la comunicació oficial del govern, no els hem de comprendre merament com a eines de màrqueting, sinó com a conceptes teòrics. Entrar en detall en aquesta qüestió seria matèria d’un altre article, però el que és important aquí retenir és que aquests eslògans no són creats per spin doctors, sinó que sorgeixen de les estructures de producció de pensament del Partit Comunista. I això significa que gaudeixen d’una certa profunditat estratègica, i per tant van acompanyats d’un full de ruta programàtic específic.

Òbviament la política de Xi cerca donar solucions a algunes de les distorsions econòmiques dels darrers quaranta anys. Tampoc podem oblidar que algunes de les polítiques que està fent Beijing són comunes amb el sentit general de la nostra època. El reforçament de la identitat nacional, i el paper de l’estat tant en l’economia com en la vida quotidiana dels individus, és avui ja una tendència global. És important no perdre de vista aquest context global. Igual que també cal entendre, que per molt que hi hagi un pla, aquest no te per què funcionar.

El que sí que tenim ara mateix són evidències sòlides de què Xi Jinping te una visió per la Xina, i incentius externs i interns per a dur-la a terme. El seu objectiu no és retornar al maoisme, o acabar amb l’economia capitalista, però si donar-li un canvi de rumb profund a com aquesta s’organitza a la República Popular. De fet, com hem vist moltes de les seves reformes van encarades a garantir que els mecanismes del mercat xinès siguin més eficients —com a mínim per les empreses xineses. L’objectiu no és per cap compromís amb els fonaments del liberalisme, sinó per tal d’assegurar el continu desenvolupament tecnològic del país per a poder orientar millor les seves forces en la present i futur xoc entre nacions.

Foto de portada: pxhere.com