La revolta de Pasqua. James Connolly i l’heura gaèlica del republicanisme

La proclamació de la República Catalana, així com de la República Espanyola, coincideix en aquest mes d’abril amb l’aniversari de la proclama de la primera República revolucionària de tot Europa en el segle XX: La República d'Irlanda

La revolta de Pasqua. James Connolly i l’heura gaèlica del republicanisme

La revolta de Pasqua. James Connolly i l’heura gaèlica del republicanisme

  • Guarda't l'article

You need to login or register to bookmark/favorite this content.

Necessites estar registrada per poder guardar articles

La proclamació de la República Catalana, així com de la República Espanyola, coincideix en aquest mes d’abril amb l’aniversari de la proclama de la primera República revolucionària de tot Europa en el segle XX: La República d'Irlanda
  • Guarda't l'article

You need to login or register to bookmark/favorite this content.

Necessites estar registrada per poder guardar articles

La proclamació de la República Catalana, així com de la República Espanyola, coincideix en aquest mes d’abril amb l’aniversari de la proclama de la primera República revolucionària de tot Europa en el segle XX. Es tracta, ni més ni menys, que de la República irlandesa fruit de la Revolta de Pasqua de 1916.

Aquest esdeveniment sovint obviat, si no directament menystingut, ha anat parell a una marginació exhaustiva en el revival intel·lectual republicà de les darreres dècades. Alguns d’aquests autors historiadors i filòsofs cèlebres, com Philip Pettit, Quentin Skinner o J. G. A. Pocock, han arraconat completament la tradició republicana irlandesa a causa d’un biaix declaradament partidista per la dreta republicana de la guerra civil anglesa del s. XVII, val a dir ben lluny també dels levellers o dels diggers, o per la dreta republicana estatunidenca.

En el cas de Pettit en la seva obra «Republicanismo: una teoria sobre la libertad y el gobierno» al cap de 392 pàgines no s’hi troba cap menció a la tradició republicana d’Irlanda. En canvi abunden les clàssiques afirmacions del republicanisme elitista demofòbic contra «l’arbitrarietat del poble»[i]. També hi trobem una crítica sistemàtica a l’autodeterminació, tan pròpia del republicanisme plebeu, per considerar-la perillosament populista[ii].

Més sorprenent és que en un dels millors llibres que s’ha escrit sobre la teoría i la praxi del republicanisme revolucionari, «El eclipse de la fraternidad» (Akal, 2019) d’Antoni Domènech, sols s’esmenti l’existència del republicanisme irlandès en una nota a peu de pàgina[iii].

Quina era aquesta influència que va amarar Catalunya i alguns dels seus més destacats líders republicans?

Malgrat tot, les coses han anat una mica diferent en l’àmbit polític en el qual l’atenció ha augmentat arran del ressorgiment fulgurant del Sinn Féin. També hi ajuda que a Catalunya, Euskal Herria, Galicia i a Andalusia, el republicanisme sigui una aspiració tangible, viva, amb la que s’hi identifica prou gent perquè puguem parlar-ne en termes de moviment popular.

Foto: Wikimedia Commons

Tot plegat ajuda a estar amatents a altres experiències de canvi polític, i social, i del seu sentit. Una prova respecte al cas irlandès resta en la web del Crític en la qual Pablo Sánchez i Joan Esculies van discutir després de l’u d’Octubre «que era fer l’irlandès?». A hores d’ara farien bé de preguntar-ho a Mary Lou McDonald i a Michelle O’Neill, les líders del Sinn Féin en el conjunt d’Irlanda.

En qualsevol cas, no és la primera vegada que s’albira què hi passa a Irlanda. De fet, com explica Josep Fontana després de la revolta de Pasqua «el Sinn Féin irlandès nacionalista, en aquells anys vint [es trobava] tan popularitzat a Catalunya»[iv] i «sota la influència del nacionalisme irlandès, que en la lluita política i armada contra la Gran Bretanya aconseguiria la independència»[v] s’hi trobava Francesc Macià. Però quina era aquesta influència que va amarar Catalunya i alguns dels seus més destacats líders republicans?

Acte I: la guerra de moviments de Pasqua

En esclatar la Primera Guerra Mundial a la Gran Bretanya sols els republicans irlandesos i escocesos s’oposaren activament a la guerra. El líder obrer, i sindicalista, dels primers, James Connolly, entenia que l’única manera d’aturar aquesta guerra era amb «un gran alçament continental de la classe obrera»[vi].

I mentre la socialdemocràcia alemanya votava els pressupostos per anar a la guerra i el socialisme francès s’amarava de xovinisme bèl·lic, després de l’assassinat de Jean Jaurès, fins al punt d’entrar en un govern militarista d’unitat nacional en nom de la Unión Sacrée, els laboristes anglesos acusaven de «xovinista» a James Connolly. Ja que aquest plantejava una alternativa consistent en oposar-se als «imperis [que haurien de ser] desarticulats per mitjà de la lluita nacional dels pobles sotmesos»[vii].

Així, doncs, plantejava una tàctica insurreccional, com ocorreria a Rússia i a molts llocs d’Europa en acabar la guerra, per dur a terme una guerra revolucionària contra les monarquies amb tal de:

«prendre la torxa d’una conflagració europea que no s’apagaria fins que el darrer tron i les darreres cadenes capitalistes fossin reduïdes a cendres en la pira funerària del darrer senyor de la guerra.»[viii]

Connolly, un realpolitiker d’esquerres consumat, sabia que per a vertebrar una opció com aquesta a Irlanda calia buscar aliances amb altres forces socials i polítiques. Per aquest motiu va entendre’s amb el sector més esquerrà de la burgesia nacionalista per a fer un front comú.

Amb aquest esperit s’associaria a Padraic Pearse i la seva Irish Republican Brotherhood per a organitzar un cos de milícies, l’Irish Volunteers, que no sols servís com a eventual força defensiva sinó sobretot com a alternativa al servei militar obligatori i als allistaments forçosos de l’exèrcit britànic.

El 1915 davant dels rumors d’una lleva de reclutament es comencen a precipitar els esdeveniments. El Consell Sindical de Dublín, representatiu de gran part dels sindicats de la ciutat, anima als objectors del servei militar a allistar-se a les milícies del Citizen Army, la milícia obrera organitzada per Connolly, o als Irish Volunteers. Com a resposta a les pressions dels empresaris per obligar als treballadors a allistar-se a l’exèrcit britànic.

Les sospites de l’Estat britànic són cada cop majors i en el diumenge de rams de 1916 el lloctinent militar anglès per a Irlanda ordena la detenció d’un centenar de líders republicans i sindicalistes.

Foto: Geograph.ie – Eric Jones

La descoordinació, les contraordres d’una part i la falta de preparació no tiren enrere Connolly que decideix posar tota la carn a la graella, malgrat tot. El 24 d’abril, dilluns de Pasqua, començarà la revolta que durarà una setmana i que malgrat tot proclamaria una República provisional amb l’esperit de defensar «no sols la llibertat política, sinó també la llibertat econòmica»[ix] de tots els desposseïts.

L’exèrcit britànic esclafarà la revolta tractant Dublín com si fos Verdun i entrant a la ciutat com si es tractés de pacificar una zona ocupada enemiga.

En el moment de la repressió, la patronal irlandesa recolzarà enfebrada les autoritats militars angleses. L’odi visceral de la patronal irlandesa cap a Connolly arribarà al punt d’animar als diaris de dretes a publicar portades demanant-ne el cap. El 10 de maig l’Irish Independent publicarà una fotografia de Connolly amb el titular «Assenyalem al pitjor dels capitostos, tractem-lo com es mereix». El 18  de maig afusellarien a Connolly al castell de Dublín després d’un llarg degoteig d’execucions dels presos en els dies anteriors.

Els laboristes anglesos presents en el govern i en el gabinet  de guerra no van fer res per aturar les execucions i les deportacions dels i les preses polítiques. En el mateix setembre de 1916 el diari del Partit Laborista Independent condemnava sense contemplacions la rebel·lió irlandesa. Un dels motius pels quals Eoin Ó Broin, sindicalista llogater de l’actual Sinn Féin, explicava amb raó que:

Una concepció social i política de la República tindria unes arrels profundes des del primer moviment republicà irlandès

«Mentre que els sectors dominants i marginals de l’esquerra europea tornen als monòtons debats sobre la seva perpètua crisi i desaparició, s’estan desenvolupant formes alternatives i reals de pensament i organització política davant dels seus propis nassos. Per al moviment republicà irlandès, l’experiència del qual està més propera a la d’Euskal Herria que a la de l’esquerra metropolitana de Londres, (…), les lliçons que podem aprendre dels nostres companys bascos resulten extraordinàriament profitoses en una època en la qual la nostra pròpia lluita bufa a tota vela.»[x]

Dit i fet, perquè el poble d’Irlanda reafirmaria democràticament la República en les eleccions generals de 1918. Eamon de Valera, un dels presos polítics de 1916, seria escollit líder del Sinn Féin primer i després d’Irlanda. El 1918 el Sinn Féin obtindria 73 escons de 105 i la dreta irlandesa monàrquica tan sols 7 respecte als 80 que abans tenia.

Acte II: La guerra de posicions

Ara bé, podria semblar vista l’experiència de la revolta de Pasqua que al final tot plegat es redueix a un gaèlic «pit i collons» quan es posa Irlanda com a referent. Res més lluny de la realitat. El que expressa, en realitat, és una tenacitat transformadora de la qual les esquerres europees van abdicar, amb la notable excepció de la socialdemocràcia russa. I, de fet, al final de la guerra, i durant en el període d’entreguerres, les esquerres de l’Europa central, sobretot, recuperarien aquesta vitalitat republicana; la República de Baviera, la República Hongaresa…etc. serien sols alguns dels exemples animats per l’extraordinària revolució russa que va ser precedida per l’intent revolucionari irlandès.

Per això, Lenin respondria a les crítiques del Laborisme britànic en els següents termes:

«Qui denomini ‘putsch’ a una insurrecció d’aquesta naturalesa [referint-se a la d’Irlanda] és un reaccionari de casa bona o un doctrinari totalment incapaç d’imaginar-se una revolució social com un fet viu. Imaginar-se que la revolució social és concebible sense revoltes fetes per les petites nacions en les colònies i d’Europa […] significa repudiar la revolució social.»[xi]

Mary Lou McDonald. Foto: Flickr – Sinn Féin

I és que per a Lenin la derrota de la revolta de Pasqua no seria sinó un revés, dur certament, però tan sols un revés d’una de les diverses primaveres de la revolta. Trotsky mateix diria a propòsit que; «el paper històric del proletariat irlandès no ha fet res més que començar»[xii].

I és que el nucli fonamental de tota l’experiència política i històrica del republicanisme irlandès, el nucli que el diferencia tant de la versió estatunidenca, i que el fa superar fins i tot les versions més radicals del francès, no rau en les formes d’acció col·lectiva triades. Perquè al cap i a la fi aquestes han variat enormement des de les primeres insurreccions armades del S. XVIII, a les vagues de llogaters urbanes i agrícoles en tot al llarg del XIX i del XX, al boycott als terratinents irlandesos, a la lluita civil pel sufragi en els anys 60, al sindicalisme revolucionari i les vagues generals de finals del XIX i principis del XX.

No és tot això, no és tot aquest repertori de diferents mètodes d’acció col·lectiva on rau l’originalitat del republicanisme irlandès, sinó en tota una altra cosa que Trotsky destacaria sense adonar-se’n de la importància:

«La jove classe obrera irlandesa, nascuda en una atmosfera saturada d’heroiques tradicions de revoltes nacional i que xocà amb l’egoisme limitat i imperialment arrogant del sindicalisme britànic, ha oscil·lat de manera natural entre el sindicalisme i el nacionalisme, i sempre està disposada a unir aquestes dues concepcions en la seva consciència revolucionaria.»[xiii]

Aquesta oscil·lació virtuosa produïa, efectivament, una perspectiva emancipadora dels exclosos de la vida civil, i política, per la seva condició de serfs, de camperols, de pobres. Una perspectiva que reclamava la garantia de les condicions materials d’aquests i el seu dret a participar i a governar la vida pública fent front als privilegis que ho impedissin, fossin terratinents o soldats britànics.

A finals del S. XVIII la revolució estatunidenca i la revolució francesa esperonen, a Irlanda i Gran Bretanya, una explosió republicana

Aquesta concepció social i política de la República tindria unes arrels profundes des del primer moviment republicà irlandès, la lliga dels United Irishmen, dirigit per Theobald Wolfe Tone. Wolfe Tone sintetitzaria així l’oscil·lació que hauria de descobrir molt més tard Trotsky:

«La nostra llibertat ha de ser presa amb tots els seus riscos. Si els homes amb propietats no ens ajuden, hauran de caure, i ens alliberarem nosaltres mateixos amb l’ajuda d’aquesta amplia i respectable classe de la comunitat que són tots els homes sense propietats.»[xiv]

I és que a finals del S. XVIII la revolució estatunidenca i la revolució francesa esperonen, a Irlanda i Gran Bretanya, una explosió republicana que valdria tot un altre article d’anàlisi. De totes maneres tractaré de resumir-lo perquè aquest moment defineix el nord polític i intel·lectual del republicanisme irlandès.

Ja que junt amb els United Irishmen neix a Escòcia la important lliga dels United Scotsmen, dirigits pel William Wallace republicà Thomas Muir, i a Anglaterra la lliga republicana dels United Englishmen. Aquest bloc de moviments republicans arriba a formular tota una concepció social ben radical i tota una concepció institucional, i estatal, que hauria d’il·luminar un confederalisme republicà, com a horitzó i com a estratègia. Fins al punt de signar un acord programàtic, autèntica saba, d’aquest bloc històric:

Foto: Wikipedia – Màrius Monton

«S’arribà així a un acord entre els United Irishmen, els United Scotsmen i els United Englishmen pel qual cada “nació britànica” formaria una “república diferent”. Encara que els irlandesos i els escocesos tenien un programa “d’alliberament nacional” propi, tots els moviments compartien el mateix programa d’alliberament social»[xv]

Un esforç que buscava soldar-se amb l’empenta revolucionària del Club Jacobí de París per tal d’abatre la monarquia i l’aristocràcia terratinent britànica.

Per altra banda, la politja irlandesa d’aquest bloc en ser la més activa va esdevenir la corretja articulant d’aquest bloc històric; enviant delegats a Escòcia i Anglaterra per a organitzar els grups republicans d’allí, participant així en les seves activitats i mítings. En el cas escocès, el naixement dels United Scotsmen es deuria en bona part a aquesta ajuda militant irlandesa i n’esperonaria la revolta de 1797 que va proclamar la República Escocesa.

I val a dir que, el radicalisme republicà irlandès va arribar, fins i tot, a defensar el sufragi universal, tant masculí com femení[xvi].

L’esperit del 16. Una nova alenada?

Aquest mateix esperit republicà, estratègic en la formulació de tot un nou sentit comú però també audaçment compromès, és ben versemblant en la mateixa actitud de Lluís Companys arribat el moment crític del 14 d’abril de 1931. Tal com mostra aquesta conversa entre un Cambó poruc, i ultraconservador, i el propi Companys:

«-Voldria saber, Companys -diu Cambó-, on aneu i què us proposeu.

-Volem fer la revolució i proclamar la República -va respondre Companys.

-Però no veieu que s’enfonsarà la pesseta?

-Tant se me’n fot la pesseta»[xvii]

El biògraf de Companys, Ángel Ossorio i Gallardo, retratava així aquest esperit sinnfenià de Companys ja que; «Tot i ser Companys un revolucionari constructiu, a l’hora d’actuar no havia de parar-se a pensar en la pesseta ni res semblant.»[xviii]

Foto: Wikipedia – DICCARQ

El mateix Macià experimentaria aquella oscil·lació irlandesa comentada per Trotsky. Tal com explica Joaquim Maurin en coincidir amb Macià en una manifestació a Lleida en favor de l’amnistia per als sindicalistes empresonats en la vaga revolucionària d’intencions republicanes del 17:

«Aquella manifestació, celebrada a finals de l’hivern de 1917-18, va tenir una certa significació històrica, doncs a la capçalera hi era present, al costat dels representants obrers i republicans, Francesc Macià. Va ser el seu primer contacte amb el moviment esquerrà, iniciant així un gir important en la seva carrera política. Des d’aquell instant, que val la pena recordar, va ampliar les seves perspectives i esdevingué un abanderat de la causa democràtica. Va ser Francesc Macià més que ningú qui va inclinar el platet de la balança política, l’abril de 1931, en favor de la República.»[xix]

De fet, quelcom semblant estava ocorrent a Irlanda. La tasca feta per James Connolly, i els seus companys, primer com a líders sindicalistes i després com a dirigents del republicanisme obrer, d’apropar-se a les classes mitges i als nacionalistes progressistes, va dur molts d’aquests a ser més conscients de la precarietat laboral i a esdevenir ferotges esquerrans.

Exemplificant aquest procés en la mateixa persona d’Eamon de Valera, el qui seria després líder del Sinn Féin i primer president de la República d’Irlanda, el qual des de la coneixença de Connolly sempre diria, i així s’expressaria el 1931 en el parlament de la República d’Irlanda;

«Si em pregunten quina mena de política irlandesa s’entén més amb els meus ideals i pels quals els éssers humans hauríem de lluitar, em posicionaria colze a colze amb James Connolly.»[xx]

Aquest esperit rebrotaria de nou als anys 60 en diferents moviments per la lluita pel dret a l’habitatge, contra l’atur, pel sufragi universal i els drets civils a Irlanda del Nord. L’expressió armada sols apareixeria com a autodefensa davant els trets disparats al moviment pels drets civils i davant del desembarcament de milers de soldats britànics que tractaven Irlanda del Nord com a una zona sota ocupació militar.

República Catalana i República Irlandesa poden ser vistes, doncs, com dos esdeveniments bategant amb un mateix impuls ben vital

Per això, diria que l’article publicat aquí a Catarsi, «Irlanda 2020: La derrota del bipartidisme de dretes» d’Eudald Vilamajó, explica perfectament en què consisteix «fer l’irlandès» i perquè el Sinn Féin ha tornat a prendre un rol crucial en la política irlandesa i britànica. Perfectament extrapolable a Catalunya, com assenyalava David Fernández sobre l’empremta d’un ‘Connolly reloaded’, per als temps presents:

«Sobretot des de la perspectiva segons la qual, quan més ha avançat aquest país social i nacionalment, ha estat quant el moviment obrer, el catalanisme popular, ha irromput en la solució i resolució de les crisis que sofria. Des d’una persistent i solida voluntat de complicitat -de classe- amb la resta de pobles de l’Estat espanyol, en clau democratitzadora, solidària i de respecte mutu.»

Talment com han dut a terme a Irlanda el sindicalisme civil a la conquesta del dret a l’avortament i del matrimoni igualitari i el sindicalisme social per la remunicipalització de l’aigua i contra els lloguers abusius. Aconseguint, així, encendre de nou formes d’acció directa que han esperonat una nova primavera de la revolta fins i tot en aquest moment de confinament.

República Catalana i República Irlandesa poden ser vistes, doncs, com dos esdeveniments bategant amb un mateix impuls ben vital i ben compromès amb l’avenir.

Foto de portada: Flickr – Carlos Glez

[i]  Pettit, Philip. Republicanismo: una teoría sobre la libertad y el gobierno, Paidós, Barcelona, 2017 [1997], pp. 236.

[ii] Op. Cit., pp. 50.

[iii] El fet de citar-lo com un exemple extraordinari a l’alçada de Jaurès no fa sinó agreujar la manca d’atenció. Veure en Domènech, Antoni. El eclipse de la fraternidad. Akal, Madrid, 2019 [2004], pp. 219.

[iv] Fontana, Josep. La fi de l’antic règim i la industrialització a Historia de Catalunya, Volum V, direcció Pierre Vilar i coordinació Josep Termes, Edicions 62, Barcelona, 1989, pp. 356. 

[v] Op. Cit., pp. 309.

[vi] Citat a Berresford, Peter. Historia de la clase obrera irlandesa, Hiru, Guipúscoa, 2013 [1985], pp. 308.

[vii] Ibidem.

[viii] Op. Cit., pp. 309.

[ix] Op. Cit., pp. 329.

[x] Ó Broin, Eoin. Matxinada: historia del movimiento juvenil radical vasco, Txalparta, Nafarroa, 2015 [2004], pp. 34.

[xi] Citat a Berresford, Peter. Historia de la clase obrera irlandesa, Hiru, Guipúscoa, 2013 [1985], pp. 340.

[xii] A Op. Cit., pp. 339.

[xiii] Ibidem, pp. 338-339.

[xiv] Op. Cit., pp. 112.

[xv] Op. Cit., pp. 110.

[xvi] Op. Cit., pp. 109.

[xvii] A Ossorio i Gallardo, Ángel. Vida y sacrificio de Companys, Memorial Democràtic de la Generalitat de Catalunya, Barcelona, 2010, pp. 114-115.

[xviii] Op. Cit., pp. 115.

[xix] Citat a Alba, Víctor. Dos revolucionarios: Andreu Nin y Joaquín Maurin, Ediciones Castilla, Madrid, 1975, pp. 20.

[xx] Citat a Berresford, Peter. Historia de la clase obrera irlandesa, Hiru, Guipúscoa, 2013 [1985], pp. 397.

Share on facebook
Share on twitter
Share on whatsapp
Share on telegram
Share on email

Vols que t'informem de les novetats de Catarsi Magazín?

Les dades personals s’utilitzaran per l’enviament d’informació i promocions. El responsable és Cultura 21, SCCL. L’usuari pot revocar el seu consentiment en qualsevol moment i exercir els drets que l’assisteixen mitjançant correu electrònic a [email protected]. Pot consultar aquí la política de privacitat.

De Sant Cugat i vivint a Madrid. Afiliat al Sindicato de Inquilinas e Inquilinos de Madrid, politòleg i doctorand a la Universitat Complutense de Madrid sobre el republicanisme popular ibèric del s. XIX. Membre de la revista La Penúltima i col·laborador a Debats pel Demà

Comentaris

La revolta de Pasqua. James Connolly i l’heura gaèlica del republicanisme

Notificacions
Notificació per rebre
0 Comments
Inline Feedbacks
View all comments
LLEGIR COMENTARIS OCULTAR COMENTARIS

El segon número de Catarsi ja és aquí!

Amb la subscripció en paper t’enviem Catarsi a casa

Cerca a Catarsi

Aquest web fa servir cookies per a millorar l'experiència de l'usuari. Si continueu utilitzant aquest lloc, entenem que hi esteu d'acord.