Les eleccions irlandeses havien estat els últims anys un mer tràmit que situava a un dels dos partits de dretes davant del govern. El passat 8 de febrer però, els 26 comptats que conformen la República d’Irlanda escollien a les seves representants al Dáil Éireann (Parlament de la República d’Irlanda), en un context clarament desfavorable pels dos partits que fa gairebé 100 anys que s’alternen el govern de Dublín.

La campanya va començar fa una dècada. Una dècada on la política irlandesa s’ha vist marcada per mobilitzacions cada vegada més multitudinàries d’un caràcter marcadament social i a l’esquerra dels dos partits majoritaris, entorn a l’habitatge, els impostos, la sanitat, etc.; però també per un progressiu abandonament dels valors conservadors de l’església catòlica, que referèndum rere referèndum perdien en la seva voluntat de limitar els drets de dones i persones LGTBI, tot i tenir el suport de la majoria de la càmera baixa, a través dels dos partits de govern. Només faltava que es bastís una alternativa que en tragués el rèdit electoral.

La pregunta que es fa una nova generació, que ha donat la confiança al Sinn Féin és: Aquest entendrà les esperances que hi ha dipositades sobre seu per construir una nova Irlanda?

I el resultat no pot ser més clar, ni més incert. El Sinn Féin ha guanyat les eleccions en nombre de vots, convertint-se en el partit que té més diputats a la illa d’Irlanda. Però per altra banda, ni la governabilitat de la República d’Irlanda, ni la de l’Estat d’Irlanda del Nord estan a les seves mans.

I ara, la pregunta que es fa una nova generació, que ha donat la confiança al Sinn Féin és: Aquest entendrà les esperances que hi ha dipositades sobre seu per construir una nova Irlanda? O bé posarà per davant l’entrada a un govern i quotes de poder com han fet els partits d’esquerres amb representació que l’han precedit?

Gairebé 100 anys de bipartidisme de dretes

La política irlandesa dels últims 100 anys ve marcada pel Tractat angloirlandès de 1921. Tant és així, que els dos partits que s’han anat alternant el govern de la República d’Irlanda, són hereus de l’enfrontament en guerra civil entre favorables i contraris al tractat: Fine Gael i Fianna Fáil respectivament – acord que dividia la illa d’Irlanda en els dos Estats que coneixem actualment, i que acabava amb les ànsies de llibertat del poble irlandès.

Des del fi de la guerra civil (1922-1923) doncs, el govern de la República d’Irlanda ha anat passant de mans de la Fine Gael, econòmicament parlant, amb un tarannà més conservador, vetllant per interessos de grans terratinents i grans empresaris i amb bona sintonia amb els governs britànics; a mans del Fianna Fáil, que implementava polítiques més liberals; privilegiant petits empresaris i interessos nord-americans. Des d’aleshores, el motiu que els havia portat a una guerra civil es convertí en secundari, i entre els dos grans partits semblava que hi hagués un pacte d’Estat per no parlar de la reunificació d’Irlanda.

Altres politiques comunes, que també es podrien elevar a pactes d’Estat han estat el suport a l’Església catòlica, majoritàriament en detriment als drets de les dones; i la no defensa dels interessos de la classe treballadora. Qualsevol millora que poguessin obtenir com a treballadores i/o com a dones era un efecte col·lateral: més vinculat a l’organització sindical i popular que al vot a partits més minoritaris com el Labour Party, Progressive Democrats o Green Party.

Celtic Tiger

El context d’aquestes eleccions no es pot entendre sense el Cèltic Tiger (1995-2007), suposadament el període d’esplendor de l’economia irlandesa. Durant aquest període la República d’Irlanda creix gràcies a un seguit de polítiques liberals – posades en marxa pels governs del Fianna Fáil, i seguides pels pocs intervals en que va governar el Fine Gael –, que tenien com a base comuna una mínima intervenció de l’Estat. El baix impost de societats i el Social Partnership – acord entre govern, sindicats i empresaris per abolir el dret a vaga –, van facilitar que s’instal·lessin multinacionals en terra irlandesa; i la permissivitat de les polítiques de construcció atreia a molts inversors a especular amb l’habitatge.

En 10 anys l’atur baixà del 18% al 4% i la classe treballadora irlandesa va guanyar poder adquisitiu que els va permetre contractar assegurances sanitàries privades, hipotecar-se per comprar pisos fent créixer la bombolla immobiliària, etc. Mentrestant, els successius governs s’encarregaven de desmantellar el que quedava de l’Estat de benestar irlandès; potenciant el que s’ha anomenat Charity Ideology: que relega la cura de les més vulnerables a familiars – principalment dones – i a les organitzacions no governamentals.

El xoc d’una generació que ha vist el col·lapse d’Irlanda amb els seus ulls es fa esperar més que a altres indrets d’Europa.

El naixement d’una nova cultura política a Irlanda

A finals de 2007 esclata la bombolla immobiliària i es produeix un èxode d’empreses multinacionals, fruit de nous interessos geopolítics i de la cerca de sous més baixos provocant una crisi econòmica que tornarà a disparar els índex d’atur i acreduir la renta per càpita mitja; això evidencia la pèrdua de drets socials i laborals que havien significat el desmantellament de l’Estat de benestar i el Social Partnership respectivament.

Les primeres receptes de la Troika, ja les coneixem: rescat de bancs, austeritat, etc. En la societat irlandesa, una societat dòcil, es permeten el luxe d’anar més enllà, intentant carregar d’impostos a les classes populars. I no s’equivoquen, els primers anys la resposta és inexistent, el xoc d’una generació que ha vist el col·lapse d’Irlanda amb els seus ulls i que ha sentit l’escanyament de les polítiques d’austeritat als seus cossos es fa esperar més que a altres indrets d’Europa.

La vulnerabilitat i desprotecció que sentien les més joves s’anava quedant enrere a partir d’una data, d’una mobilització, de la primera mobilització que arribava als 100.000 manifestants. Gent d’àrees rurals, gent de zones deprimides s’ajuntaren a Dublín per qüestionar un impost sobre el consum d’un recurs bàsic com és l’aigua, que era l’inici de la privatització d’aquest; a partir d’aquesta manifestació es va popularitzar el boicot a la instal·lació dels comptadors. Una nova cultura política estava naixent.

Aquell malestar, amb poca representació institucional, que havia pogut frenar a la Fine Gael i el Labour Party en la privatització de l’aigua, donà esperança a una nova generació. Esperança i força per qüestionar que els valors conservadors de l’Església catòlica, pilars de la societat irlandesa, continuessin essent representatius d’aquesta; primer posant a l’agenda política els drets de les persones LGTBI, que culminaven en un referèndum que amb una àmplia victòria permetrien el casament entre parelles del mateix sexe; després recuperant les històries de Savita Halappanavar – que va morir perquè se li va negar el dret a avortar tot i saber que la mare podia morir i la vida de la criatura era inviable – i tantes altres dones, per posar el dret a decidir de les dones sobre el seu propi cos, guanyant una vegada més un referèndum en contra els poders fàctics a Irlanda i els dos principals partits.

En les últimes dècades, ha tingut lloc el despertar de l’esquerra irlandesa que havia estat enterrada per la inacció i pactes dels sindicats i partits amb el poder

En les últimes dècades doncs, s’han succeït plataformes en contra l’especulació i en defensa de drets bàsics com l’habitatge, mobilitzacions en contra el canvi climàtic, consultes entorn a impostos que afectaven principalment a les classes treballadores, reivindicacions per fer referèndums, boicots, etc Ha tingut lloc el despertar de l’esquerra irlandesa que havia estat enterrada per la inacció i pactes dels sindicats i partits d’esquerra amb el poder; s’ha produït el despertar d’una generació que ha estat maltractada. I totes aquestes experiències d’autorganització majoritàriament orfes de representació institucional han construït una nova cultura política.

L’anàlisi de les eleccions, el jovent i la classe com a indicadors del canvi a Irlanda

Aquestes victòries puntuals i el fet de situar alguns temes incòmodes pels dos partits de la dreta irlandesa a l’agenda política, ha fet que en aquests anys de lluita, elsactivistes de l’esquerra hagin aconseguit una tímida representació als ajuntaments i, fins i tot, al Parlament; alguns presentant-se com a independents – el sistema electoral irlandès de llistes obertes permet no adscriure’s a cap partit – i altres sota alguna coalició que va des del centre esquerra, com el Green Party, fins a propostes de l’esquerra més anticapitalista com People Before Profit.

Però no és fins a aquestes eleccions que el resultat ha estat més clar. Irlanda gira cap a l’esquerra. Els dos partits de dretes que s’han alternat la governança de la República d’Irlanda no arriben al 50% dels vots, no tenen suficients escons per formar govern i estan orfes de representació en alguna de les circumscripcions; tres fets inèdits. A més a més, la transferència de vots – el sistema electoral permet que si un candidat queda eliminat o supera el llindar per ser escollit, els vots sobrants es transfereixin als candidats que els seus electors han marcat com a segona preferència – entre les esquerres és més clara que mai.

Una anàlisi més detallada de les eleccions també assenyala que aquesta tendència s’ha produït més accentuadament entre els menors de 35 anys, on els partits de l’ampli ventall de les esquerres supera el 60% (tot sumant Sinn Féin, Green Party, People Before Profit i Social Democrats), mentre que els dos partits, fins ara majoritaris, tot just passen el 30%. I qui més beneficiat en surt de l’aposta del jovent per un canvi i la il·lusió d’una vida digna és el Sinn Féin, que en aquesta franja d’edat obté un percentatge de vot que gairebé supera la suma dels percentatges obtinguts pel Fianna Fáil i la Fine Gael.

La nova cultura política que tenia l’autoorganització com a pràctica i bandera doncs, s’ha tornat a il·lusionar amb una contesa electoral

També és destacable l’anàlisi de classe, que apunta que el Sinn Féin ha obtingut una tercera part dels vots de la classe treballadora irlandesa; sense fractura, des d’aturats i classe treballadora que voreja el llindar de la pobresa, fins a treballadores qualificades; gairebé atrapant el percentatge que sumen els dos partits de dretes. I que aquest només comença a decaure en les anomenades classes mitjanes, on es veu superat per altres partits d’esquerres, com el Green Party; i on la suma dels partits d’esquerres no superen els vots trets per la dreta.

La nova cultura política que tenia l’autoorganització com a pràctica i bandera doncs, s’ha tornat a il·lusionar amb una contesa electoral; i ha aconseguit situar a activistes enquadrats en diferents partits polítics i coalicions electorals de l’esquerra al parlament de la República d’Irlanda, però això no resol la pregunta de per què ha estat el Sinn Féin qui s’ha emportat la part més gran del pastís; aconseguint traduir el descontent amb els partits de dretes i l’afany de canvi en vots als seus candidats.

Les claus de la victòria del Sinn Féin

Així és, 2 anys enrere ningú hauria cregut que el Sinn Féin pogués guanyar les eleccions a la República d’Irlanda. Per dos factors importants: el seu vincle amb l’IRA i el conflicte nord-irlandès, com han recordat eleccions rere eleccions els partits majoritaris a la República, que fins i tot s’atrevien a encasellar-lo com un partit del nord d’Irlanda, un partit forani; i la seva aposta per la reunificació d’Irlanda, que partits de l’esquerra havien catalogat de nacionalisme ranci, intentant ubicar el partit com un agent de la vella política i ridiculitzar-lo qüestionant que tinguessin una proposta socio-econòmica. Segurament, veient les incoherències del partit quan es comparen les propostes que fan al nord i sud de la frontera – per exemple en termes econòmics, on han arribat a proposar baixar l’impost de societats al nord d’Irlanda, i pujar-lo al sud –; i el rol jugat tant en els anys de conflicte armat com en el procés de pau – essent capaces de justificar qualsevol pràctica o pacte polític pel bé de la Pau –, cap de les dues crítiques semblen gaire allunyades de la realitat.

L’aposta del Sinn Féin però ha estat la de demostrar que són molt més que aquestes caricatures del partit: que els seus candidats són activistes, i que tenen més a veure amb la nova política que amb els partits de govern; que tenen propostes polítiques més enllà de la reunificació d’Irlanda i que es poden significar per aquestes; i que darrere els pesos pesants del partit hi ha nous talents, persones joves que poden disputar el relat quan se’ls dona un espai, convèncer i il·lusionar.

Per una banda, per liderar el partit i la campanya han escollit perfils vinculats a les lluites emergents. Com la nova presidenta del partit Mary Lou McDonald, una europarlamentària que havia fet campanya en els referèndums a favor del matrimoni entre dues persones del mateix sexe i l’avortament; Pearse Doherty, un activista amb molt pes a Donegal per la seva implicació en la lluita contra els impostos sobre els subministraments bàsics i Eoin Ó Broin, un escriptor i activista per l’habitatge. En el cas del Sinn Féin el preu a pagar ha estat substituir al líder històric del partit Gerry Adams – poc representant de la nova política i molt lligat al nord d’Irlanda i al conflicte armat.

I per altra banda, conseqüentment amb aquest canvi, han centrat la seva campanya en els aspectes que aquest perfil més activista del Sinn Féin se sentia còmode: el sistema de salut pública, el canvi climàtic, el sensellarisme , la política d’impostos, etc. Aquesta campanya marcadament social, no només va permetre al Sinn Féin deixar en segon terme el debat sobre la reunificació d’Irlanda – que l’ha normalitzat fins al punt que actualment es dona per suposat que el dia que el nord d’Irlanda estigui preparat per fer i guanyar un referèndum, també es farà al sud, on segur que hi haurà una majoria favorable -, sinó que també va poder definir propostes socials que el situarien com un agent de l’esquerra amb una posició privilegiada davant els partits de govern, tant els majoritaris de la dreta, com partits de l’esquerra que havien agafat responsabilitats de govern amb anterioritat.

L’altre escenari que sembla que també beneficiaria al Sinn Féin és la repetició d’eleccions.

Més enllà d’una bona tria de candidats, provinents de l’activisme i de saber definir el seu programa social, emmarcant-se a l’esquerra; aquests dies també s’ha assenyalat que la no renúncia a la seva marca per sumar-se a una coalició electoral, als ulls dels votants més inestable; i la crítica i distància que han agafat amb els partits que han tingut responsabilitats de govern han estat les claus de la seva victòria.

La tria del Sinn Féin, poder o acompanyar el gir a l’esquerra

L’aspecte que ha quedat més obert és la governabilitat. En un sistema electoral com l’irlandès amb llistes obertes i transferències de vots més enllà d’una bona campanya et pot jugar a favor o en contra l’aritmètica electoral. Aquest sistema va provocar que tot i guanyar les eleccions el Sinn Féin hagi obtingut menys diputats que el Fianna Fáil; i s’ha especulat molt que si el partit republicà hagués presentat més candidats hauria pogut treure més diputats. És molt incert, perquè la transferència de vots en algunes circumscripcions ha deixat fora al partit majoritari per presentar masses candidats i que la divisió de vots els hagi jugat una mala passada.

La realitat és que tenim un parlament on es necessiten 80 diputats per tenir una majoria sòlida, i els dos partits històrics del bipartidisme irlandès, Fianna Fáil i Fine Gael enfrontats des de la Guerra Civil, han obtingut 38 i 35 diputats respectivament, i no sumen encara que volguessin; necessitarien un mínim de 7 independents per poder fer una gran coalició d’Estat, que només apuntalaria al Sinn Féin com a partit de l’oposició i el deixaria en una posició encara més privilegiada a les properes eleccions. L’altre escenari que sembla que també beneficiaria al Sinn Féin és la repetició d’eleccions.

En un parlament tant fragmentat els moviments que es facin a partir d’ara són ja una campanya electoral – es repeteixin les eleccions o sigui una legislatura llarga – i una declaració d’intencions; més que una opció real de construir un govern sòlid. Els 37 diputats del Sinn Féin li permeten tant formar part d’un govern amb un dels dos grans partits de dretes – opció que sembla descartada per la Fine Gael i difícil amb la Fianna Fáil que no volen situar en l’imaginari irlandès al Sinn Féin com un partit que pot assumir el govern de la República -; com liderar un govern d’esquerrres, que tot i semblar inestable, pot ajudar a revertir les polítiques d’austeritat i acompanyar a la construcció d’un pol d’esquerres a la República.

La pregunta que quedarà resolta en els propers dies és si el Sinn Féin apostarà per aferrar-se al poder o seguirà l’exemple dels activistes, ara portaveus i candidats,  a qui fa basarda la idea de governar amb FF o FG.

Referèndum, una Irlanda reunificada i d’esquerres?

El debat del Sinn Féin no condicionarà només al nou govern de la República d’Irlanda, sinó al pol que s’està construint des de l’esquerra. Un govern amb la dreta que ha estat històricament al govern pot ser l’enèsima decepció amb el paper dels partits d’esquerres a les institucions; mentre que el viratge a l’esquerra del Sinn Féin pot consolidar un pol creixent que acompanyi des de les institucions al contrapoder construït des del carrer. La pregunta que quedarà resolta en els propers dies és si el Sinn Féin apostarà per aferrar-se al poder, seguint el camí del nord d’Irlanda – on forçat en gran part per l’estratègia que han tingut en relació al procés de pau han conformat governs tecnòcrates – o seguirà l’exemple dels activistes, ara portaveus i candidats,  a qui fa basarda la idea de governar amb FF o FG.

Per altra banda, tot i que no ha estat central durant la campanya, però és un aspecte que estarà al centre de l’agenda política en els propers mesos. No només perquè el Sinn Féin hagi estat el projecte polític preferit per les irlandeses; ni pel fet que un 77% dels irlandesos del sud de la frontera (40% al nord, tot i que el 60% vol que es faci el referèndum) donin suport a la reunificació; sinó també per l’impacte que tindrà el Brèxit a l’illa. Ara mateix sembla que l’opció acordada és una frontera dura entre les dues illes i deixar la frontera entre el nord i sud d’Irlanda tal com està – opció que més agrada als nacionalistes anglesos, poc interessats en el nord d’Irlanda, com Boris Jonhson i que sembla que hauria pactat amb Leo Varadkar (Fine Gael) -; però també s’havia posat sobre la taula una frontera dura entre nord i sud, fins i tot, plantejant establir una zona deshabitada de més de 10km al llarg de la frontera – que sembla que ha quedat totalment descartada –; o una frontera dura de les dues illes amb Europa.

És evident que, com les polítiques d’austeritat imposades per la Troika, qualsevol de les opcions són amb més o menys mesura un qüestionament de la sobirania irlandesa. Donat que ja fa uns anys que a pobles dels comtats irlandesos d’un costat i altre de la frontera s’han organitzat per fer consultes populars – emmirallats amb les consultes que es van celebrar a Catalunya (2009) -, un escenari probable és que s’acabi referendant a nivell d’Irlanda alguna de les afectacions del Brèxit – com ja es va fer amb la Constitució Europea i amb els Tractats de Niça i Lisboa -. El pes del Sinn Féin i les protestes populars, en aquest context favorable – sobretot tenint en compte que en un període màxim de quatre anys (l’anomenat període de transició) el parlament del nord d’Irlanda haurà de decidir si accepta el Brèxit o pel contrari vol continuar a la UE –, poden doncs situar altra vegada el referèndum sobre la reunificació d’Irlanda, hi haurà prou valentia? Es podrà posar el debat sobre la sobirania a sobre la taula a l’hora a nord i sud de la frontera?

Aquestes eleccions ens deixen amb la sensació d’estar en un nou paradigma a l’illa d’Irlanda; unes eleccions que podrien haver set un pur tràmit per canviar un partit que portava ja masses anys al govern, la Fine Gael, per un altre que ja feia temps que no hi era, el Fianna Fáil; es poden haver convertit en una empenta cap a una Irlanda reunificada i socialment justa. Estarà el Sinn Féin a l’altura? O haurem de confiar-ho tot al carrer després d’una enèsima decepció amb les esquerres quan s’apropen al poder?

Foto de portada: Flickr – Sinn Féin