Aquest article és la continuació de “La Misèria de la Teoria o perquè tornar a E. P. Thompson aquí i avui (I)”. Posem fil a l’agulla i continuem.

Passar comptes amb Marx. L’estructura i el procés

Els dos següents capítols ja han estat mencionats; aquells on apareixen les cites d’Engels que EP Thompson empra per teoritzar sobre les categories històriques alhora que per fer-ho des d’una plena legitimitat marxista. Però no són només això, el capítol IX és també el capítol on EP Thompson passarà comptes críticament amb Karl Marx, especialment amb els Grundrisse i amb els components més hegelians d’El Capital. I quina serà la crítica? EP Thompson argüirà que, en l’admirable tasca d’enderrocar l’estructura de l’“Economia Política”, Marx havia acabat, amb la seva crítica, no destruint aquella estructura, sinó construint una “anti-estructura”. Aquella estructura que Marx criticava, la de l’Economia Política, que “en la dècada de 1840, apareixia als ulls de Marx com a ideologia, o, pitjor encara, com a apologètica”, i que “no oferia una explicació total de la societat o de la seva història; o, si ho pretenia, llavors les seves conclusions estaven contingudes en les seves premisses”; va acabar atrapant en un parany a Marx, que

“estava sent xuclat per un remolí teòric i, per molt poderosament que mogués els seus braços i nedés contra les corrents circulars, lentament anava girant entorn el vòrtex que amenaçava amb engolir-lo. Valor, capital, treball, diner, valor reapareix una i altra vegada, són interrogats, recategoritzats, només per retornar un cop més en les corrents circulars sota les mateixes velles formes, per sotmetre’s a la mateixa interrogació”.

Així, tot i les diferències i els progressos fets per Marx a El Capital respecte als Grundrisse, hi havia quelcom que es mantenia: “l’antiestructura de l’«Economia Política»”. EP Thompson exemplificarà la seva crítica a partir d’una cita dels Grundrisse de Marx:

“Si bé en el complicat sistema burgès cada relació econòmica pressuposa cadascuna de les altres en la seva forma econòmica burgesa, i tot allò presentat és també una pressuposició, això mateix ocorre amb tot sistema orgànic. Aquest sistema orgànic mateix, com a totalitat, té els seus pressupòsits, i el seu desenvolupament cap a la seva totalitat consisteix precisament a subordinar tots els elements de la societat a si mateix, o a crear a partir de si mateix els òrgans que encara li falten”.

Aquí el “sistema orgànic” s’hauria convertit en el seu propi subjecte, i “aquesta estasi o clausura antihistòrica” seria el que EP Thompson hauria tractat d’assenyalar. I és que un cop tenim un sistema orgànic definit, on queda el procés? En quin moment va “esdevenir” aquest sistema orgànic, quan es va configurar com a sistema? Hi havia una totalitat, un sistema, anterior al capital-isme? Hi ha hagut un moment de trànsit entre totalitats coexistents? Com podria ser, si cada sistema orgànic “subordina tots els elements de la societat a si mateix”? I com podem saber que ara estem en una totalitat, en un sistema orgànic d’aquesta mena, i no ja en trànsit cap a una altra? L’estructura mata al procés. Com ja s’ha dit, “el problema teòric més difícil de qualsevol sistema d’aquest tipus” és “l’anàlisi del canvi al llarg del temps”. 

Per això destacarà EP Thompson les cartes d’Engels, gairebé tres dècades posteriors a la publicació de El Capital, i les posarà en valor. Perquè suposaven un “advertiment”, de total legitimitat marxista, a certes tendències idealistes: “els conceptes i les lleis econòmiques no tenen cap realitat «excepte com a aproximació»”.

Així doncs, Marx hauria creuat “una línia conceptual invisible en passar d’El capital (una abstracció de l’Economia Política i l’objecte genuí de la seva reflexió) al capital-isme («el complicat sistema burgès»), això és, la societat sencera, concebuda com a «sistema orgànic»”. I aquí entra la crítica d’EP Thompson:

“Però la societat sencera comprèn moltes activitats i relacions (de poder, de consciència, sexuals, culturals, normatives) que no són l’objecte propi de l’Economia Política, que han estat definides fora de l’Economia Política i per a les quals aquesta disciplina no té termes amb què designar-les. Per consegüent l’Economia Política no pot mostrar el capital-isme com «el capital en la totalitat de les seves relacions»: no té el llenguatge o el vocabulari per fer-ho. Només un materialisme històric que pogués reunir totes les activitats i relacions en una visió coherent podria fer tal cosa. I, sota el meu punt de vista, el materialisme històric posterior no ha trobat aquest tipus d’«organisme», que elabori la seva pròpia autorrealització amb lògica idealista inexorable, ni ha trobat tampoc cap societat que pugui ser descrita simplement com «el capital en la totalitat de les seves relacions». Mai «nosaltres» l’hem deixat arribar tan lluny”.

Tot i que ni molt menys el comentari d’EP Thompson acabarà aquí; tot seguit valorarà profundament l’aportació de Marx:

“Però el materialisme històric ha vist que Marx va tenir una intuïció summament profunda, una intuïció que de fet va precedir als Grundrisse: que la lògica del procés capitalista ha trobat expressió dins de totes les activitats d’una societat i ha exercit una pressió determinant sobre el seu desenvolupament i la seva forma; permetent-nos així parlar de capitalisme, o de societats capitalistes. Però aquesta és una conclusió molt diferent, una conclusió diferenciada críticament, que ens dona un estructuralisme organicista d’una banda (i en última instància una Idea del capital que es desplega a si mateixa) i un procés històric real de l’altra”.

Amb tot, EP Thompson acabaria concloent que El Capital era un “producte d’un mestissatge teorètic”, “una monumental incoherència”.

Aquesta incoherència, aquest mestissatge que pretenia enfilar el materialisme històric (procés) amb la crítica de l’Economia Política (estructura) va ser la que va donar llicència a la teorització d’Althusser respecte al capitalisme com a sistema:

“Aquest tot complex no pot ser abordat sense les seves contradiccions, les seves relacions fonamentals de desigualtat. En altres paraules, cada contradicció, cada articulació essencial de l’estructura, i la relació general de les articulacions en l’estructura en dominància, constitueixen altres tantes condicions de l’existència del tot complex mateix. Aquesta proposició és de la màxima importància. Ja que significa que l’estructura del tot i per tant la «diferència» de les contradiccions essencials i la seva estructura en dominància és l’existència mateixa del tot; que la «diferència» de les contradiccions… és idèntica a les condicions d’existència del tot complex. Per dir-ho planerament, aquesta posició implica que les contradiccions «secundàries» no són el pur fenomen de la contradicció «principal», que la principal no és l’essència i les secundàries altres tants fenòmens seus, tant que la contradicció principal podria pràcticament existir sense les contradiccions secundàries, o sense alguna d’elles, o podria existir abans o després d’elles. Per contra, implica que les contradiccions secundàries són essencials fins i tot per a l’existència de la contradicció principal, que constitueixen realment la seva condició d’existència, igual que la contradicció principal constitueix la condició d’existència d’elles. Com a exemple, prengui’s tot el complex estructurat que és la societat”¹. 

Crec que la prosa d’Althusser, com a mínim en aquesta cita, no és especialment entenedora i empra molts conceptes propis que no explorarem aquí, i que Pierre Vilar ho va sintetitzar millor:

“Althusser proposa una cosa: una causalitat estructural interna al mode de producció. El concepte clau seria el Darstellung de Marx, designant la presència de l’estructura en els seus efectes. O, encara millor, és en els efectes en el que consistiria tota l’existència de l’estructura”².

És a dir, que Althusser proposa que hi ha una estructura amb una causalitat interna, una lògica de moviment de la pròpia estructura, i que aquesta lògica de moviment de l’estructura es desenvoluparia en totes les parts de la mateixa, i que de fet és en el conjunt de les parts de l’estructura en el que consisteix la lògica de moviment de l’estructura, i que no pot existir cap d’aquestes parts sense l’existència del conjunt de l’estructura.

I també Simon Clarke teoritza de la mateixa manera, “quan discuteix les «diferents formes de societat»”:

“Les relacions de producció en les que es basen aquests diversos modes de producció proporcionaran la base per a diferents formes d’explotació i, corresponentment, per a diferents relacions de distribució. S’expressaran també de formes específiques de caràcter econòmic, ideològic i polític, les quals han d’analitzar-se com a formes desenvolupades de la relació de producció fonamental”.

Com bé assenyala EP Thompson, “el problema crític rau en les últimes línies”, en entendre que cal analitzar les formes econòmiques, ideològiques i polítiques com a “formes desenvolupades de la relació de producció fonamental”.

I tornant al perquè de l’actualitat de La misèria de la Teoria, veurem que el MS teoritza d’idèntica manera l’estructura, la totalitat del capital-isme, entenent les diferents formes socials com a formes desenvolupades de la relació de producció fonamental:

“Cal aclarir que la contradicció capital-treball és el fonament que engloba totes les formes contradictòries a través de les quals es manifesta la reproducció del capital, és a dir, és l’expressió última de la llei general de l’acumulació capitalista. Bàsicament això implica que la contradicció capital-treball no és un antagonisme més que pugui situar-se al costat d’altres (com el de gènere, raça o nacional) sinó la forma desenvolupada de tots ells, que en el seu conjunt conformen la totalitat social capitalista. Així, com les lleis d’acumulació capitalista (la lògica del capital, poder automàtic i impersonal “que ho domina tot”) regeix en totes les seves esferes, la contradicció capital-treball que les fonamenta també ha de fer-ho, no podent limitar-se només a algunes (com la del treball)”³.

I un altre autor del MS, també:

“La societat capitalista es desplega històricament com un tot que és qualitativament diferent de la suma de les seves parts: funciona com una totalitat que es reprodueix a si mateixa i s’autotransforma. Això vol dir que les diferents parcialitats (l’Estat-nació, l’explotació econòmica, el gènere, l’imperialisme, el racisme, la família, etc.) que componen aquesta totalitat només poden comprendre’s com activitats inscrites en aquest procés general que els hi dona forma, el capitalisme”⁴.

Com ja s’ha comentat anteriorment, aquest mode d’anàlisi ha de ser necessàriament ahistòric, i així ho entén EP Thompson. Per a ell, un mode de producció capitalista no és el capital-isme en la totalitat de les seves relacions; i

“el materialisme històric (tal com va ser assumit com a hipòtesi per Marx i tal com posteriorment ha estat desenvolupat en la nostra pràctica) també ha de tenir a veure amb altres «circuits»: els del poder, de la reproducció de la ideologia, etc., i aquests pertanyen a una lògica diferent i a altres categories. A més, l’anàlisi històrica no deixa espai per a la contemplació estàtica de «circuits», sinó que està immersa en moments en que tots els sistemes funcionen alhora i en que cada circuit deixar anar espurnes en els seus contactes amb els altres”.

D’aquesta manera,  el nacionalisme, el racisme, l’opressió sexual o el feixisme, no caurien fora de la “pressió determinant” del mode de producció capitalista, 

“però és igualment cert que no poden veure’s com a «formes desenvolupades de la relació de producció fonamental»; són formes per propi dret, i per analitzar-les necessitem (com el psiquiatra requereix) un nou conjunt de termes, no pertanyents a les premisses de l’Economia Política”.

Les diferents opressions o dinàmiques que podem experimentar o analitzar no estan aïllades de la de classe (o “contradicció capital-treball”) ni entre elles, ja que formen part del conjunt unitari del procés social, però no s’esgoten en ella.

El problema de l’estructura i l’agència humana

En la darrera cita del MS emprada, hem pogut llegir que “[la societat capitalista] funciona com una totalitat que es reprodueix a si mateixa i s’autotransforma”, i aquest és precisament un dels últims punts de discussió de La misèria de la Teoria que destacaré: el problema de l’estructura i l’agència humana. 

EP Thompson criticarà Althusser per la seva concepció de la història com a “procés sense subjecte”, que també aplicarà, conseqüentment, a la seva concepció del capital-isme com a estructura o “totalitat”. Seguint l’estructura teòrica d’Althusser, “els homes i dones no són agents en la seva pròpia història, sinó träger —portadors d’estructures, vectors de processos—”, i “suposar una altra cosa equival a caure en el pecat de l’«humanisme»”. I és que si com defensa el MS el capital-isme, o “la societat capitalista”, “es reprodueix a si mateixa i s’autotransforma” com una totalitat, i en paraules d’EP Thompson “el capital presenta això i allò altre, crea allò i allò altre”, on queda l’agència humana? Els homes i les dones acaben reduïts a “simples exponents de determinades categories econòmiques”⁵, a portadors (träger) d’una estructura que s’autodesenvolupa.

Així, EP Thompson denunciarà que “no només el coneixement substantiu, sinó també els propis vocabularis del projecte humà —compassió, cobdícia, amor, orgull, abnegació, lleialtat, traïció, calúmnia— han estat cruspits fins a no quedar més que els circuits del capital”.

Patri G. Vallejo, en el millor text crític amb el MS que he tingut ocasió de llegir, posava de relleu justament el problema de l’agència en la seva estructura teòrica, aplicant-ho concretament al cas de la violència masclista exercida per part dels homes, que el MS proposava respondre amb “unitat de classe”⁶, al considerar aquesta com a violència burgesa:

“La primera conseqüència és que si analitzem que tot és responsabilitat de la burgesia, i que tot el que es dóna en la nostra societat respon únicament als seus interessos i a la funcionalitat per la dinàmica capitalista, quina és la responsabilitat dels homes pel que fa a la violència masclista? De fet, si el benefici de la violència masclista és per a la burgesia, per què els homes de classe treballadora en cometen? És únicament fruit de la cultura dominant? Per què forcen les seves parelles a tenir relacions sexuals? Per què sexualitzen i cosifiquen les dones als seus grups de whatsapp amb els amics? Quin benefici reporta això per al capital? Els homes de classe treballadora no en treuen beneficis –no en termes del capital–, sinó en hores que dediquen o no a fer les feines de casa, en termes de poder, de reconeixement social, de disposar de relacions sexuals quan es vol, etc.?

Plantejar-ho així no només treu agència ja que treu la responsabilitat als homes respecte la violència, sinó que també els treu l’agència de deixar de cometre-la. Si ho fan perquè la burgesia ho necessita, si la violència masclista és violència burgesa, quina manera hi ha d’aturar-ho mentre no destruïm el poder de la burgesia i la societat de classes? Això ens porta a la inacció en el present, a no donar resposta i transformar la societat des de l’actualitat. A més, hi ha dobles vares de mesura que no tenen explicació: per què un feixista de classe treballadora sí que és responsable dels seus actes? No és una mediació del capital per tal d’ofegar la conscienciació de classe, per tal de reprimir-ne els sectors més conscients i organitzats? Per què a un feixista l’hem de trencar el cap però front a un maltractador la solució no és l’autodefensa?”⁷

I per què no podria un company que ha exercit violència masclista dir que ha estat el patriarcat, o el capital-isme en la seva forma desenvolupada d’opressió masclista, el que ha maltractat a la seva parella, i no ell? O en un camp de lluita de classes més explícit; per què no podem dir que va ser l’autodesenvolupament i l’autotransformació del capital-isme el que va portar la jornada laboral de les 8 hores? Procedint d’aquesta manera, “l’estructura, com una balena, obre les seves mandíbules i engoleix el procés: després, el procés sobreviu infeliçment a l’estómac de l’estructura”, com una part més de l’estructura, com una determinació més del capital-isme; s’acaba argüint que la lluita de classes és el mode de reproducció de la totalitat capitalista⁸. I aquest procedir teòric arribarà també a l’agència i l’acció de les classes fins a les seves últimes conseqüències, que seran analitzades per Balibar, deixeble d’Althusser, de la següent manera:

“Les classes són funcions del procés de la producció pres com un tot. No són el seu subjecte, al contrari, estan determinades per la seva forma”⁹.

Les classes deixen de ser els subjectes i passen a ser determinacions de l’estructura, de la totalitat. I EP Thompson sentenciarà:

“El subjecte (o agent) de la història desapareix un cop més. El procés, per enèsima vegada, és reificat. I atès que les classes són «funcions del procés de producció» (un procés a l’interior del qual, sembla ser, no podria entrar cap agència humana), de nou queda obert el camí a tota la brossa de deduir les classes, les fraccions de classe, les ideologies de classe («vertaderes» i «falses») a partir del seu posicionament imaginari —a sobre, a sota, interpelatori, atrofiat, esbiaixat— a l’interior d’un mode de producció (o a l’interior de les seves múltiples contradiccions, torsions, desfasaments, etc., etc.), i aquest mode de producció és concebut com una cosa diferent que el seu esdeveniment en el procés històric, i a l’interior del «conjunt de relacions socials», tot i que de fet existeix només com a construcció a l’interior d’una oració metafísica”.

Al quedar obert el camí per a la deducció de les classes i les seves ideologies “a partir del seu posicionament imaginari” en el capital-isme, trobarem que també podrem deduir quins són els projectes o programes polítics corresponents a les diferents classes o fraccions de classe. De tal manera que, per exemple, el programa comunista seria aquell que defensaria els interessos del proletariat (com a fracció de la classe treballadora), el programa socialdemòcrata aquell que defensaria els interessos de l’aristocràcia obrera i les classes mitjanes, etc. O alguna cosa així. Però què pot ser el programa comunista, sinó el determinat programa d’una organització comunista real en un moment concret? Existeix el programa comunista més enllà de la classe treballadora que l’encarna? Qui defineix què és el “programa comunista”, sinó una organització de la classe treballadora que es reivindica comunista? El MS defensa que el mètode de la CEP permet conèixer aquest programa comunista¹⁰, i caldrà que les comunistes i la classe treballadora l’adoptin per fer la revolució i superar el capitalisme¹¹. Un cop convertit un programa polític en una Idea, abstracta, a la qual es pot accedir (si s’utilitza la CEP com a mètode), només hi ha una passa fins a dir que són els programes, o els projectes, qui empren a les classes per a realitzar-se¹². De nou s’ha procedit a “expulsar de la història l’acció humana (excepte com als «portadors» o vectors d’ulteriors determinacions estructurals)”. D’altra banda, i per aquells que no utilitzessin la CEP com a mètode per definir el seu programa polític, només queda situar-se com a part de la reproducció capitalista, de la socialdemocràcia, o del projecte de les classes mitjanes, “pel típic curtcircuit teòric de que el proletariat = el Partit”.

EP Thompson reivindicarà, contra Althusser, l’agència en un món sens dubte sotmès a “pressions determinants”:

“En els segurs circuits d’un mode de producció, és suficientment fàcil per a Althusser considerar als homes com a träger i recaure exactament en el mateix mode de pensament que Marx va identificar en Proudhon: «Des del seu punt de vista, l’home és només l’instrument del qual fa ús la Idea o la raó eterna per procedir al seu autodesplegament». Però en el món exterior que està a l’altre costat d’aquella porta, potser podria mostrar-se que l’agència té un major abast per exercir els seus efectes. No hi ha dubte que aquesta agència no quedarà lliure d’ulteriors pressions determinants, ni escaparà a certs límits. No és probable que acceleri la resolució de l’extraordinària complexitat i de les contradiccions dels modes de producció que es superposen a l’Índia. Però podria ser capaç d’obrir la porta de la presó de Calcuta i deixar en llibertat al nostre presoner. De fet, ha fet exactament això. Podria fins i tot resistir o legitimar les pressions ideològiques dominants de la nostra època”.

No es tracta de contraposar la superdeterminació estructural¹³ a una completa indeterminació social d’individus atomitzats, sinó entendre l’existència de l’agència però sotmesa a pressions determinants. “La diferència entre «jugar» a un joc i ser jugat il·lustra la diferència entre l’estructuració governada per regles de l’esdevenir històric (dins de la qual els homes i dones segueixen sent subjectes de la seva pròpia història) i l’estructural-isme”.

Dues tradicions incompatibles i una conclusió

En els capítols finals trobem una autointerpelació directa d’EP Thompson després de tanta crítica: “Vau construir una Teoria millor?”

“Lamento decepcionar als investigadors que suposen que tot el que ha de saber-se sobre la història pot construir-se a partir d’un joc de mecano conceptual. D’aquestes exploracions un només pot tornar, al final, amb millors mètodes i un mapa millor; amb un cert sentit del procés social sencer; amb expectatives en quant al procés i a unes relacions estructurades; amb una certa manera de situar-se un davant els materials; amb certs conceptes clau (els quals han de ser emprats, posats a prova i reformats) del materialisme històric: classe, ideologia, mode de producció. En els marges del mapa sempre trobarem les fronteres d’allò desconegut. El que queda per fer és interrogar els silencis reals a través del diàleg del coneixement; i en quant s’aconsegueix penetrar en aquests silencis, un no es limita a cosir un nou concepte al vell tros de tela, sinó que jutja necessari reordenar tot el conjunt de conceptes. No hi ha cap tabernacle recòndit que, per ser sacrosant, es lliuri de la interrogació i la revisió”.

No hi ha una senzilla solució, una clau que obri tots els panys; no hi ha una “Teoria” tancada, però això sí, “hem confirmat totes les advertències del vell Engels: és impossible passar, mitjançant el canvi d’un parell de lletres, del mode de producció capitalista al capitalisme com a formació social”. Pierre Vilar diria que “aquests problemes, alhora històrics i teòrics, ens imposen un sol deure: investigar”¹⁴; i EP Thompson, d’una manera molt similar, diria que la solució rauria en “esbrinar”:

“No obstant, hi ha una altra opció possible. Podem començar amb aquestes diverses proposicions com a hipòtesis, i després tractar d’esbrinar. Això ens portarà de seguida a una sèrie d’interrogants molt diferents. Són aquelles proposicions certes? Va demostrar Marx que eren certes o les va assumir sense arribar a contrastar-les amb els fets? Si són certes, són rellevants i suggerents, o són simples truismes que deixen totes les incògnites sense descobrir? I, un cop més, si són certes, per què són certes? De quines maneres i per quins mitjans s’estableix aquesta correspondència? I finalment, ens permet el nostre nou coneixement (guanyat al buscar la resposta a aquelles preguntes) tornar a Marx, no per ajustar i tensar una de les seves fórmules, sinó per modificar i reorganitzar els seus conceptes?”

Fins a tal punt era nuclear per a EP Thompson aquesta idea que per a ell la tradició marxista havia arribat a una completa bifurcació, separant-se en dues vies irreconciliables:

“Per mi ara està clar, a partir del meu examen de l’althusserianisme —i la meva crítica implícita d’altres marxismes emparentats amb ell—, que ja no podem seguir atribuïnt cap significació teòrica a la noció d’una tradició comuna. Ja que l’abisme que s’ha obert no separa accents diferents en el vocabulari dels conceptes, no separa aquesta analogia d’aquella categoria, sinó que separa modes de pensament idealistes i materialistes, un marxisme com a clausura i una tradició, derivada de Marx, d’investigació i crítica obertes. La primera és una tradició de teologia. La segona és una tradició de raó activa. Ambdues poden obtenir títols de legitimitat de Marx, si bé la segona té unes credencials incomparablement millors respectes al seu llinatge”.

Per a EP Thompson, és “la pròpia noció de marx-isme com a «Ciència»”, “com a Suma teòrica autosuficient”, amb un “sistema definitiu de la veritat” el que impossibilita considerar una única tradició marxista. I és que com diria Manuel Sacristán, el que els defensors d’una “Ciència Marxista”, o de la CEP, utilitzen com a clau mestra capaç d’explicar la totalitat capitalista, no és una “ciència”, sinó alguna cosa més que ciència¹⁵, és una “concepció del món”¹⁶. Perquè la ciència empírica no pot demostrar ni l’existència ni la inexistència d’una totalitat hegeliana explicativa, així com tampoc no pot demostrar l’existència ni la inexistència de Déu. Però “la càrrega de la prova competeix al que afirma existència, no al que no l’afirma”¹⁷.

A l’altre costat, EP Thompson es situarà en una “tradició marxista alternativa”, “oberta, exploratòria i autocrítica”, que mai hauria estat una mateixa cosa amb el marxisme com a “dogma idealista”, fonamentat en “la rigorosa contemplació de textos escrits més d’un centenar d’anys abans que tinguessin lloc les principals experiències històriques que es proposa explicar”. Com dèiem, el “marx-isme” i la tradició marxista alternativa, serien incompatibles:

“No es tracta d’un desacord sobre això o allò altre, sinó una total incompatibilitat en les maneres en que un historiador i un «teòric» d’aquesta mena es situen davant la realitat d’un mode de producció.

[…]

No només es tracta de que aquest tipus d’idealisme teòric resulta activament improductiu […]. No només es tracta de que la basta materialitat històrica es negui obstinadament a «correspondre» a la puresa del seu concepte […]. Es tracta també de que aquest idealisme indueix activament a errors i a desviacions, proporcionant-nos falsos resultats històrics en cada cas, imposant els seus propis pressupòsits sobre les dades empíriques, bloquejant tots els canals «empírics» dels sentits del coneixement i, com a teoria política contemporània, duent només a estranyes estratègies canguresques (en les que les conclusions estan ja posades per endavant per les premisses arbitràries de tal partit o tal secta) o a la seguretat d’una butaca”.

Exemplificaré aquesta incompatibilitat entre l’historiador i el “teòric”, entre una tradició marxista alternativa oberta i un marxisme com a clausura, amb una cita del MS que, partint d’explicar la necessitat de l’existència mútua —en una lògica bicondicional, com hem dit abans— de capitalisme i diner, de capitalisme i mercat, etc., pel fet de ser el capitalisme una totalitat; i confrontat amb les dades empíriques que mostren l’existència del diner i el mercat mil·lennis abans del sorgiment del mode de producció capitalista, només pot rondinar titllant d’historicistes i empiristes (quan no de burgesos) aquells qui podrien utilitzar aquest fet per plantejar la possibilitat d’un socialisme amb diner o amb mercats:

“Només una teoria matusserament historicista, obertament contraposada a la dialèctica de Marx, pot pretendre justificar-se apel·lant a que no existeix una correlació necessària entre intercanvi de mercaderies i acumulació de capital. El fet que la majoria de les societats històricament existents s’hagin servit de mercats restringits sense que es donés com a conseqüència un ple desenvolupament de la relació de classe capitalista no és concloent des del punt de vista de la necessitat sistemàtica amb la que la circulació de mercaderies ha de desenvolupar-se en capital. És d’aquest últim problema del que s’ocupa Marx. Naturalment, una vegada donem per bona la mentalitat empirista, el problema del mode de producció capitalista no són les lleis que expliquen la necessitat i regularitat dels fenòmens socials”¹⁸.

Davant unes dades contràries a la conceptualització i l’adequació d’una categoria històrica, es tanca la discussió amb un escuet “no és concloent”. Tornem a la nostra “Teoria”, al nostre “sistema definitiu de la veritat” on les “conclusions estan ja posades per endavant per les premisses”. O també podem, com va fer Ellen Meiksins Wood (“la tradició de Mendel i del materialisme històric i cultural”), esbrinar. Esbrinar el sorgiment del capitalisme, i definir els seus trets distintius a partir d’aquest estudi respecte a anteriors formacions històriques on també existien el diner o els mercats¹⁹. EP Thompson no tindria pietat:

“Aquesta cerca de la seguretat d’una perfecta teoria totalitzada constitueix l’heretgia primera contra el coneixement. Creacions idealistes perfectes com aquestes, que semblen meravellosament unides per invisibles fils conceptuals, sempre acaben venent-se com a saldo. Si Marx realment hagués elaborat una Teoria així, aquesta estaria ja al soterrani de les gangues, juntament amb Spencer, Dühring i Comte, destinada a ser adquirida per algun estudiant de doctorat en busca d’un tros de tela curiosa que cosir com a pedaç en els seus texans doctorals”.

Per més que pugui compartir l’anàlisi sobre els resultats als que porta el mode d’anàlisi d’aquest marxisme, jo no penso que no puguem parlar d’una única tradició marxista i que haguem de parlar de dues tradicions marxistes diferenciades i incompatibles; precisament pel fet d’entendre al marxisme com una tradició de pensament i acció política hereva de Marx i no com una escola tancada que seguiria un rígid i ortodox “mètode marxista”.

Però tot i no estar d’acord en haver de diferenciar entre marxisme i tradició marxista, sí que comparteixo la visió d’EP Thompson respecte a la incompatibilitat d’aquests dos modes de pensament. De fet, penso que és precisament aquest fet, el de ser dues visions irreconciliables de l’anàlisi de la realitat, el que va dur sense remei a l’escissió a l’Esquerra Independentista. Tenir la concepció del món com a una totalitat capitalista o no tenir-la, i en conseqüència derivar l’acció política concreta d’una sèrie de premisses lògiques o no fer-ho, va acabar forçant a la separació a una part del moviment.   

Sens dubte, la manca d’una “Teoria”, una “perfecta teoria totalitzada” que ens expliqui el perquè i ens guiï d’un cop d’ull teorètic a cada passa que donem ens situa en un camí polític més difícil. “Esbrinar” és un exercici més laboriós que trobar-te amb una situació, dir totalitat capitalista, i sentenciar que aquesta situació n’és una determinació i que per acabar amb ella cal acabar amb el capital-isme. “Esbrinar” és una àrdua tasca, i el programa polític d’acció no ens apareixerà a base de simples derivacions lògiques; però si formem part de la tradició marxista, tampoc ens hauria d’estranyar del tot. En paraules de Karl Marx, en el pròleg a l’edició francesa d’El Capital, publicat el 1872:

“Per a la ciència no hi ha camí ral, només tenen probabilitat d’arribar als seus cims lluminosos aquells que no temen de cansar-se enfilant-se pels seu camins més escabrosos”²⁰.

Acabaré amb la lapidària sentència amb que EP Thompson va acabar el seu llibre: “No hi ha una sola frase de La misèria de la Teoria de la que desitgi retractar-me”.

1. Althusser, L., 1965, Pour Marx, citat a La misèria de la Teoria. ↩︎
2. Vilar, P., 1973, Historia marxista, historia en construcción. Ensayo de diálogo con Althusser. Traducció al català meva, ÀR, a partir de la traducció al castellà d’Antoni Domènech. ↩︎
3. Gallardo, G., 2022, Movimiento socialista y autonomía. O cómo no hacer del impasse religión, disponible a: https://contracultura.cc/2022/05/19/movimiento-socialista-y-autonomia-o-como-no-hacer-del-impasse-religion/ . La traducció és meva, ÀR. En la mateixa línia argumentaran Fernández Barcina, A. (Café Marx), 2021, P12: La jerga de la posmodernidad. Ecos de una derrota #HerriUni, disponible a: https://www.ivoox.com/p12-la-jerga-posmodernidad-ecos-de-audios-mp3_rf_67024463_1.html o Aguiriano, M. (Café Marx), 2022, P22: Anticomunismo #SUMAR, disponible a: https://www.ivoox.com/p22-anticomunismo-sumar-audios-mp3_rf_89932009_1.html ↩︎
4. Radix, 2023, La perspectiva comunista: una qüestio de mètode, disponible a: https://horitzosocialista.cat/la-perspectiva-comunista-una-queestio-de-metode/ ↩︎
5. Fernández Barcina, A., 2023, Prólogo de ‘Compulsión Muda’ (Ediciones Extáticas, 2023), disponible a: https://contracultura.cc/2023/05/16/prologo-de-compulsion-muda-ediciones-extaticas-2023/. La traducció és meva, ÀR. En aquest text, com en molts d’altres del MS, podem trobar exemples de la vàlua “marxològica” que li donen als Grundrisse (uns borradors de Marx que no estaven pensats per a ser mai publicats) diferents veus del MS. Així, és habitual veure escrit termes com que Marx “es va referir”, o deia o defensava o va fer tal cosa o tal altra quan en realitat estem parlant d’uns borradors que Marx mai va pensar que anessin a ser estudiats ni discutits; es fa difícil pensar que la defensa de legitimitat de les idees d’un autor es faci en base a esborranys i apunts seus i no de les coses que realment va escriure o dir públicament. ↩︎
6. Itaia, 2020, CONTRA LA VIOLENCIA MACHISTA, ¡UNIDAD DE CLASE! – ITAIA, disponible a: https://www.boltxe.eus/2020/02/contra-la-violencia-machista-unidad-de-clase-itaia/ ↩︎
7. G. Vallejo, P., 2022, Contra la violència masclista: unitat de classe o autodefensa feminista? (I), disponible a: https://catarsimagazin.cat/contra-la-violencia-masclista-unitat-de-classe-o-autodefensa-feminista-i/ ↩︎
8. Fernández Barcina, A. (Café Marx), 2022, P19: ¿Por qué la Crítica de la Economía Política? #CafeMarxEnBarcelona, disponible a: https://www.ivoox.com/p19-por-critica-economia-audios-mp3_rf_83477266_1.html ↩︎
9. Citat a Althusser, L., 1965, Lire le Capital, citat a La misèria de la Teoria. ↩︎
10.  Consell Editor, 2022, Bases per a una pràctica revolucionària, disponible a: https://horitzosocialista.cat/bases-per-a-una-practica-revolucionaria/ i Claramunt, S., 2022, Subjecte i estratègia socialista. Una primera aproximació, disponible a: https://horitzosocialista.cat/subjecte-i-estrategia-socialista-una-primera-aproximacio/ ↩︎
11. Chirivella, M., 2022, Carta oberta al jovent comunista, disponible a: https://laccent.cat/carta-oberta-al-jovent-comunista/ ↩︎
12. Martí, J., 2022, https://twitter.com/JauMR123/status/1587511728711290880 . ↩︎
13. Miliband, R., 1970, Réplica a Nicos Poulantzas. ↩︎
14. Vilar, P., 1973, Historia marxista, historia en construcción. Ensayo de diálogo con Althusser. Traducció al català meva, ÀR, a partir de la traducció al castellà d’Antoni Domènech. ↩︎
15. Sacristán, M., 1978, El trabajo científico de Marx y su noción de ciencia, disponible a: https://www.youtube.com/watch?v=5kRNFJBQz7E ↩︎
16. Sacristán, M., 1964, La tarea de Engels en el “Anti-Dühring”, disponible a: https://archivo.juventudes.org/textos/Manuel%20Sacristan/Sobre%20el%20Anti-Duhring.pdf ↩︎
17. Íbid. ↩︎
18. Fernández Barcina, A., 2023, Karl Marx y la lectura republicana de «El Capital», disponible a: https://contracultura.cc/wp-content/uploads/2023/02/Karl-Marx-y-la-lectura-republicana-de-El-Capital-Alex-Fernandez.pdf. La traducció és meva, ÀR. ↩︎
19. Meiksins Wood, E., 1999, El origen del capitalismo. Una mirada de largo plazo. ↩︎
20.  La traducció és de Joan Tafalla, citada en el post del seu blog “Notes sobre el pròleg i l’epíleg a l’edició francesa de 1872-1875 d’ El Capital” (2018), disponible a: https://lacarmagnole.blogspot.com/2018/11/notes-sobre-el-proleg-i-lepileg-ledicio.html ↩︎