Els aniversaris sempre són moments bonics. I un centenari no es fa cada dia. Però en política, i parlo de política d’alliberament, o socialista, penso que allò rellevant dels aniversaris no és l’efemèride o el record abstracte de la persona o el fetitxe generat al voltant d’ella; sinó el fet que ens serveix de recordatori per tornar o per descobrir les seves accions i les seves obres, i com aquestes ens poden seguir ajudant, inspirant o donant respostes tants anys després. Quan això passa, quan un autor o la seva obra són capaços de seguir donant-nos respostes i interpel·lant-nos després de tant de temps, és que ens trobem davant d’un clàssic. E.P. Thompson i La misèria de la Teoria en concret és això, un clàssic escrit el 1978, fa gairebé 50 anys, i per primera vegada publicat en català l’any del centenari del naixement de l’autor i feliçment traduït per qui escriu aquestes línies. La misèria de la Teoria és un llibre que avui, als Països Catalans, és capaç de fer-nos entendre millor certs moviments tectònics que ha experimentat l’Esquerra Independentista (EI), que alguns vam viure de prop i que van portar a una escissió en la seva organització juvenil (Arran) així com a la separació de diversos nuclis d’altres organitzacions del moviment cap al Moviment Socialista (MS), i que encara avui generen debats oberts en espais que pel moment no han demostrat ser molt fructífers per a l’entesa.

Com deia, La misèria de la Teoria es va publicar el 1978, però en la seva edició original ho va fer com a recull d’assaigs, en un llibre on també s’incloïen els textos Outside the Whale (1960), The Peculiarities of the English (1965) i An Open Letter to Leszek Kołakowski (1973). Tots aquests assaigs compartien una característica: E.P. Thompson pretenia, a través d’aquests escrits, passar comptes. Passar comptes amb si mateix, amb el seu passat i amb tota una sèrie d’autors; passar comptes amb Marx i amb Engels i amb la tradició marxista. I La misèria de la Teoria és una gran mostra d’això. En certa manera, és un llibre força tuitero, divertit en molts moments, que sembla escrit a rajaploma¹, i que tira beef sobretot a Althusser i a Stalin, però també a Simon Clarke, a Poulantzas, a Balibar, a Foucault, a Hindess i a Hirst, a Laclau, a les precursores de les feministes socialistes de la teoria de la reproducció social, a Popper… Pràcticament, els únics autors llunyans a Thompson que surten ben parats a La misèria de la Teoria són el vell Engels, Gramsci, Bourdieu i Charles Darwin.

Però, per què hauria d’informar-nos avui un llibre principalment basat en la crítica a Althusser i a Stalin? La relació entre el MS i Stalin o l’estalinisme és, com a mínim, poc clara, i Althusser no és un autor nuclear en els fonaments teòrics del MS². Però Simon Clarke sí —així com podrien ser Lukács³, o d’altres autors d’influència hegeliana—. I avui La misèria de la Teoria no ens pot ajudar per la seva crítica concreta a Althusser (més o menys correcta i justa⁴), a Stalin i l’estalinisme, ni per la suposada equiparació teòrica entre aquestes dues figures del marxisme⁵, sinó per la crítica d’E.P. Thompson a allò que comparteixen Althusser i Simon Clarke: que els seus sistemes teòrics són un “estructuralisme idealista”, un “estructuralisme «marxista» estàtic i autocirculant” o un sistema “estructural-funcionalista”. Són sistemes teòrics que en un exercici de “teoricisme a-històric”, a partir de “categories estàtiques” (o “categories d’estasi”) i “proposicions autoconfirmatòries” acaben en “una perfecta teoria totalitzada”, de “creacions idealistes perfectes”. Acaben en un “sistema de clausura”, en “un marxisme com a clausura”, on “les seves conclusions estaven contingudes en les seves premisses”. Un “sistema segellat a l’interior del qual els conceptes circulen inacabablement, es reconeixen i s’interroguen els uns als altres, i la intensitat de la seva repetitiva i introvertida vida es confon amb una «ciència»”. On “el moviment només pot tenir lloc dins del camp tancat del sistema o estructura; és a dir, per complexos i mútuament interactuants que siguin els desplaçaments de les parts, aquest moviment queda tancat a l’interior dels límits i determinacions de l’estructura prèviament donada”. Allò que comparteixen Althusser i Simon Clarke, o Althusser i el MS, és el seu mètode d’anàlisi, que és, en una conceptualització genial d’Antoni Domènech, un “holisme estructural-funcionalista”⁶.

Però com caracteritza E.P. Thompson aquests sistemes teòrics de comprensió de la realitat? En les seves paraules,

“Aquest mode de pensament és exactament el que en la tradició marxista s’ha designat habitualment com idealisme. Aquest idealisme consisteix, no en l’afirmació o negació de la primacia d’un món material transcedent, sinó en un univers conceptual que s’engendra a si mateix i que imposa la seva pròpia idealitat sobre els fenòmens de l’existència material i social, en lloc d’entrar en una ininterrompuda relació de diàleg amb ells”.

I per aprofundir en aquesta definició d’idealisme, César Rendueles, precisament en un treball sobre la polèmica entre E.P. Thompson i Louis Althusser, diria que

“En primer lloc, els idealistes tractaven d’entendre les formacions sociohistòriques com a totalitats expressives coherents, com si cada element d’aquells sistemes quedés marcat per la influència d’un principi organitzador que determina el caràcter del conjunt. De manera que aquella comprensió especulativa tindria prioritat sobre la investigació empírica de les ciències socials i l’orientaria. La filosofia s’avançaria a la ciència i exerciria el seu magisteri sobre ella”⁷.

En el nostre context, els idealistes plantejarien que l’actual formació sociohistòrica seria el capitalisme, que seria una totalitat, i així caldria entendre els fenòmens que s’hi desenvolupen⁸. Cal partir de la totalitat capitalista, i a partir d’aquesta interpretar els conflictes laborals, el masclisme i l’opressió de gènere⁹, els conflictes nacionals¹⁰, l’Estat¹¹ (i amb ell la sanitat i l’educació públiques), etc. com a determinacions del principi organitzador (capitalisme). La CEP ¹²(Crítica de l’Economia Política) s’avançaria a la investigació empírica i exerciria el seu magisteri sobre la ciència. D’aquesta manera, per exemple, per analitzar, estudiar i definir la nostra acció política en la sanitat¹³ o en l’educació públiques¹⁴, ho hauríem de fer, amb la CEP, entenent-les partint de la totalitat capitalista i, com a parts de l’Estat, definint-les per tant com les parts “públiques” de l’educació i de la sanitat capitalistes o burgeses.   

Per a E.P. Thompson:

“aquest idealisme indueix activament a errors i a desviacions, proporcionant-nos falsos resultats històrics en cada cas, imposant els seus propis pressupòsits sobre les dades empíriques, bloquejant tots els canals «empírics» dels sentits del coneixement i, com a teoria política contemporània, duent només a estranyes estratègies canguresques (en les que les conclusions estan ja posades per endavant per les premisses arbitràries de tal partit o tal secta) o a la seguretat d’una butaca”.

La importància de La misèria de la Teoria és la importància de l’epistemologia en l’acció política; en com la manera en què entenem i estudiem la realitat determina la nostra acció política, organitzativa i ideològica. És una disputa de mètode. Avui cal recuperar EP Thompson i La misèria de la Teoria per discutir el mètode que tenim per interpretar el món, és a dir, per discutir les premisses teòriques sobre com creiem que es desenvolupa la societat capitalista i les opressions que s’hi donen. Avui cal tornar a E.P. Thompson per “trencar el cercle idealista”.

El vell Engels i les categories històriques 

Ara exageraré, però penso que el nucli de pràcticament tot el que està en joc en aquesta polèmica, i la consegüent actualitat d’aquesta obra, es pot sintetitzar en les cites de dues cartes de Friedrich Engels a Conrad Schmidt, de 1890 i 1895, que es reprodueixen pràcticament senceres a La misèria de la Teoria en els capítols VIII i IX. El 1890 Engels escriu en una carta a Schmidt on li diu que

“En general, la paraula «materialista» serveix, a Alemanya, a molts escriptors joves com una simple frase per classificar sense necessitat de més estudi tot allò hagut i per haver-hi; s’enganxa aquesta etiqueta i es creu poder donar l’assumpte per acabat. Però la nostra concepció de la història és, sobretot, una guia per a l’estudi i no una palanca per a aixecar construccions a la manera del hegelianisme. S’ha d’estudiar tota la història de nou, s’han d’examinar individualment les condicions d’existència de les diferents formacions de la societat abans d’intentar deduir d’elles les nocions polítiques, civils-legals, estètiques, filosòfiques, religioses, etc., corresponents a elles. Fins ara només s’ha fet poc en aquest terreny […]. Masses dels joves alemanys es limiten a utilitzar l’expressió «materialisme històric» (i qualsevol cosa pot ser convertida en mera expressió verbal), amb objecte d’aconseguir que el seu coneixement històric relativament minso (ja que la història econòmica està encara a les beceroles) quedi articulat quant abans en un sistema coherent, i després pensen de si mateixos que són quelcom tremend”.

I el 1895, en una nova carta, cinc mesos abans de la seva mort, Engels li escriuria que

“Les objeccions que vosté oposa a la llei del valor són aplicables a tots els conceptes, considerant-los des del punt de vista de la realitat. La identitat de pensar i ser, per expressar-me a la manera hegeliana, coincideix en totes parts amb el seu exemple del cercle i el polígon. O un i altre, el concepte d’una cosa i la seva realitat, corren parelles com dues asímptotes, aproximant-se sempre però sense trobar-se mai. Aquesta diferència entre els dos és justament la diferència que impedeix que el concepte sigui directament i immediata la realitat i que la realitat sigui immediatament el seu propi concepte. Perquè un concepte té la naturalesa essencial d’aquest concepte i per tant no pot prima facie coincidir directament amb la realitat, a partir de la qual abans ha de ser abstret, és alguna cosa més que una ficció, tret que vagi vostè a declarar que tots els resultats del pensament són ficcions per correspondre’ls la realitat només a través de mediacions, i fins i tot només amb una aproximació asimptòtica”.

En la mateixa carta, i aprofundint en la caracterització asimptòtica de les categories històriques, Engels dirà, de la llei del valor i de la distribució de la plusvàlua per mitjà de la taxa de benefici, que

“només aconsegueixen la seva més completa realització aproximada en el pressupòsit de que la producció capitalista hagi estat completament implantada en tot lloc, de que la societat hagi quedat reduïda a les modernes classes dels terratinents, capitalistes (industrials i comerciants) i obrers —i s’hagi deslliurat de tots els estadis intermitjos. Això no existeix ni tan sols a Anglaterra, i mai existirà —no deixarem que arribi tan lluny”.

I ho clourà parlant d’un altre concepte històric, el d’una formació social, de la mateixa naturalesa que el de capitalisme; la realitat històrica del feudalisme també és asimptòtica al seu concepte:

“Va correspondre mai el feudalisme al seu concepte? Fundat en el regne dels francs occidentals, desenvolupat a Normandia pels conqueridors noruecs, la seva formació va ser prosseguida pels normands francesos a Anglaterra i al sud d’Itàlia, i va aconseguir la màxima proximitat amb el seu concepte a Jerusalem, al regne d’un dia, que en les Assises de Jerusalem va deixar l’expressió més clàssica d’ordre feudal. Va ser aquest ordre una mera ficció perquè només va aconseguir una fugaç existència, en la seva plena forma clàssica, a Palestina, i fins i tot gairebé només sobre el paper?”

Agafats en fred aquests fragments poden semblar densos o poc intel·ligibles pel que fa al nucli argumentatiu de la polèmica, però representen una gran síntesi en molt poc espai de dues línies fonamentals d’argumentació del llibre. D’una banda, i tot i que E.P. Thompson expressa en diverses ocasions que el que li interessa és “fer avançar la història i la comprensió de la història, no la marxologia” i que l’“ha deixat d’interessar” la discussió marxològica —això és, la discussió al voltant de què volia dir o què pensava concretament Marx—, la veritat és que també en diverses ocasions entra en la disputa per situar a Marx, Engels i la intenció de les seves obres del seu costat, i no del costat d’una part de la tradició marxista, la idealista. Així, la primera línia d’argumentació representada per aquestes cites és la de la legitimitat marxista de la lectura i el mètode per interpretar el món d’E.P. Thompson. E.P. Thompson recorre a l’autoritat d’Engels, a la d’un Engels molt posterior a la publicació d’El Capital de Marx, per situar les seves posicions en una línia de gran legitimitat marxista. D’altra banda, aquests fragments d’Engels serveixen alhora a EP Thompson per atacar la línia de flotació dels marxistes que, a partir de la concepció del “capital-isme” com a totalitat¹⁵ de les relacions socials, “permeten classificar sense necessitat de més estudi tot allò hagut i per haver-hi; s’enganxa aquesta etiqueta i es creu poder donar l’assumpte per acabat”, emprant-la com “una palanca per a aixecar construccions a la manera del hegelianisme”.

Amb la primera d’aquestes cites, E.P. Thompson està fent sortir a l’escenari a un Engels que denuncia que “masses dels joves alemanys” procedeixen d’aquesta manera, deduint d’una totalitat hegeliana “les nocions polítiques, civils-legals, estètiques, filosòfiques, religioses, etc.”, de tal manera que pràcticament ja no caldria revisar els propis fonaments teòrics, ni estudiar la realitat, ni la història, només construir teòricament a partir d’autoanomenar-se “materialista”, i concloure que vivim en el “capital-isme”.

En les cites de la carta de 1895, Engels torna a la discussió metodològica, però aquest cop pel que fa a l’estatut dels conceptes històrics, o de les ciències socials. En la primera de les cites, ens parla de la naturalesa asimptòtica dels conceptes: el capitalisme no correspon, ni mai ho farà (“no deixarem que arribi tan lluny”!) al seu propi concepte. El concepte de capitalisme només pot apropar-se, asimptòticament, al capitalisme real; a la realitat que vivim, i només a través de l’estudi i la discussió empírica amb els propis conceptes. Això ens exposaria, doncs, a no poder estudiar la realitat i donar explicacions als fenòmens que vivim a partir d’una totalitat capitalista, ja que, aquesta, de fet, no existeix.

Vol dir això, llavors, que no podem parlar de capitalisme, que no ha existit mai? No, ni molt menys. En l’última cita d’Engels aquí emprada, reflexiona sobre els conceptes històrics. Podem dir que el feudalisme no va existir pel fet que només a Jerusalem, al regne d’un dia, és quan més va correspondre el feudalisme al concepte de feudalisme? No. Els conceptes històrics, i capitalisme —com feudalisme— n’és un, ens ajuden a fer intel·ligible la història, a donar coherència al conjunt de fets històrics individuals. Aquí rau el seu valor, i la veritat de la seva existència.

En conjunt, doncs, aquestes cites sintetitzen (1) la necessitat d’estudiar la realitat per conèixer-la i no donar explicacions a priori partint de totalitats hegelianes explicatives, així com (2) la caracterització del capitalisme com un concepte històric, que no correspon plenament a la realitat a la qual posa nom, tot i existir; i, per tant, (3) que no podem estudiar la realitat que ens envolta a partir d’establir que vivim en una totalitat capitalista per tot seguit donar una explicació als fenòmens que succeeixen a la realitat.

I E.P. Thompson denunciarà que l’exercici teòric dut a terme per Althusser i d’altres althusserians, la “pràctica teòrica”, procedeix de la mateixa manera quan, partint del “Mode de Producció Capitalista” com a totalitat, deriven l’Estat capitalista i diferents Aparells Repressius d’Estat (ARE) o Aparells Ideològics d’Estat (AIE) (“religiosos, ètics, jurídics, polítics, estètics, etc.”), dels quals l’educació pública en seria el cas paradigmàtic. I si bé com he dit Althusser no és cap autor de referència pel MS, en procedir teòricament de la mateixa manera idealista, acaben caient en la utilització dels seus conceptes, com per exemple, “aparells ideològics de l’estat”¹⁶, i en parlar de l’educació pública entenent-la “com un aparell ideològic i polític de la burgesia”, com un element de l’“aparell burocràtic estatal” de la “classe dominant”, com una “eina disciplinària i de reproducció ideològica”¹⁷.

Lògica històrica i dialèctica hegeliana

Abans he dit que, exagerant una mica, es podia sintetitzar el nucli de l’actualitat del llibre en unes poques cites d’unes cartes d’Engels que apareixien en els capítols VIII i IX. I sí, era una exageració. Ara bé, exagerant una mica menys, i donades les nostres vides atrafegades, penso que hi ha una part d’imprescindible lectura de La misèria de la Teoria per a tota persona militant que hagi viscut aquests anys als Països Catalans, o per a qualsevol qui vulgui tenir una possible resposta o millor comprensió dels motius teòrics de fons que ens expliquen la situació actual en els moviments anticapitalistes nostrats. Aquesta part imprescindible són unes 90 pàgines, corresponents als capítols VIII i IX, que hem mencionat abans, així com els capítols XIV i XV.

Aviat entrarem al contingut essencial d’aquests capítols, però de què tracta La misèria de la Teoria? I què ens explica en els primers 7 capítols? Doncs bé, tot el llibre està travessat per un nucli de discussió fonamental per a E.P. Thompson: el procés contra l’estructura; i els primers capítols de La misèria tenen sobretot un contingut de discussió epistemològica sobre la disciplina de la història. En concret, de discussió i defensa de la història i les categories històriques com a camp de coneixement, principalment contra Althusser i Karl Popper. Per a E.P. Thompson, es tracta d’una defensa de la tasca de l’historiador i del camp de coneixement de la història contra certs filòsofs i científics socials, marxistes i no marxistes, que empren “categories estàtiques i ahistòriques”.

Contra aquests, E.P. Thompson defensarà la “lògica històrica”, que definirà a partir d’una sèrie de proposicions. D’entrada, (1) que l’objecte del coneixement històric són fets o dades empíriques reals, però només cognoscibles per certs procediments. (2) Que el coneixement històric és provisional i incomplet, selectiu, i “limitat i definit per les preguntes formulades a les dades empíriques (i els conceptes que informen aquestes preguntes) i, per tant, només «vertader» dins del camp així definit”. (3) Que “les dades empíriques històriques tenen determinades propietats”, i no d’altres. Només algunes preguntes realitzades a les dades empíriques històriques seran adequades. I “mentre que pot proposar-se qualsevol teoria del procés històric, són falses totes les teories que no estan conformes amb les determinacions de les dades empíriques”. Aquí rauria “el tribunal d’apel·lació de la disciplina”, d’aquesta manera podríem confirmar o descartar teories o conceptes. Així, E.P. Thompson determina que “el coneixement històric fals està generalment subjecte a refutació”. D’aquestes proposicions se seguiria (4) que la relació entre el coneixement històric i el seu objecte “només pot entendre’s com a diàleg”, i “l’instrument interrogatiu i la resposta són mútuament determinants”. 

I l’autor desenvoluparà més extensament les següents 4 proposicions. (5) Que l’objecte real i d’estudi, la història real, és unitari. Podem fer estudis parcials, però el passat humà és un conjunt unitari d’accions en el que “cada aspecte es relaciona de certes maneres amb els altres”; i en la mesura en que el conjunt d’aquestes accions i relacions originen canvis que podem investigar racionalment, “podem definir aquesta suma com un procés històric: és a dir, pràctiques ordenades i estructurades de maneres racionals”. Així, la historiografia podria falsejar o malentendre els processos històrics, “però no pot ni en allò més mínim modificar l’estatut ontològic del passat”. I E.P. Thompson afegirà una addenda a aquesta proposició: en estudiar el procés històric, hem de mantenir els nostres valors a part, però un cop explicat aquest, podem expressar els nostres judicis, tot i que aquests hauran de ser adequats als materials: “És absurd lamentar que la burgesia no hagi estat comunitària, o que els levellers no implantessin una societat anarcosindicalista. El que podem fer, més aviat, és identificar-nos amb certs valors defensats per actors del passat i rebutjar-ne d’altres”. I si bé aquesta decisió pot no canviar res, és la que fa “que aquesta història tingui sentit per a nosaltres, i que aquests són els valors que intentem ampliar i mantenir en el nostre present. Si ho aconseguim, tornem a la història i la dotem dels nostres propis significats”, però seran aquests significats els que canviïn, no l’objecte de la història real.

Després de reconèixer que amb aquesta addenda s’havia allunyat una mica del seu camí, E.P. Thompson continuarà plantejant (6) que “la investigació de la història […] implica nocions de causació, de contradicció, de mediació i d’organització sistemàtica (a vegades estructurant) de la vida social, política, econòmica i intel·lectual”, i que 

“Cada noció, o concepte, sorgeix de compromisos empírics, i per molt abstractes que siguin els procediments de la seva autointerrogació, ha de ser portada de nou a confrontació amb les propietats donades de les dades empíriques, i ha d’assumir la seva defensa davant de jutges atents del «tribunal d’apel·lació» de la història”.

Així, un cop més, es tractaria “d’una qüestió de diàleg, en el sentit més crític”. I en nota a peu de pàgina, E.P. Thompson aclarirà que

“Per «conceptes» (o «nocions») entenc categories generals —de classe, ideologia, l’estat-nació, feudalisme, etc., o formes i seqüències històriques específiques, com crisi de subsistències, cicle de desenvolupament familiar, etc.—, i per «hipòtesi» entenc l’organització conceptual de les dades empíriques destinada a explicar episodis particulars de causació i relació”.

D’aquesta proposició podem veure com E.P. Thompson desenvolupa la definició de les categories històriques com a asimptòtiques, provisionals i canviants feta per Engels en la cita que hem presentat anteriorment. De fet, aquí trobarem un nou punt de conflicte amb el MS, que en comptes de considerar asimptòtiques les categories històriques, defensarà que

“La unitat d’allò ideal i allò real s’explica pel fet que les categories de la crítica de l’economia política no són simples abstraccions mentals o psicològiques, assimilables a una mena de formes subjectives que regulen la nostra manera de contemplar la societat. Aquelles són formes que existeixen in actu, de manera efectiva i funcional, en el propi capital en moviment. Les categories són, literalment, formes de l’ésser, modes determinats d’existència”¹⁸.

Aquesta mena de teorització del MS, més enllà de contradir Engels, i de mancar de demostració, ha de ser necessàriament ahistòrica. Si hi ha una unitat entre allò ideal i allò real, entre el concepte de capitalisme i el capitalisme que vivim, caldria que definíssim des de quan hi ha aquesta unitat. Per exemple, Pierre Vilar, al parlar de l’Espanya del segle XIX, diria que

“seria tan absurd qualificar-la de «capitalista» com de «feudal»; «semifeudal» és un mal compromís, i «bisectorial» evoca una simple juxtaposició. […] Caldria construir per a cada «formació» un objecte teòric corresponent?¹⁹”

Les categories històriques expliquen processos al llarg del temps, i per tant només poden tenir un caràcter aproximat i assimptòtic. E.P. Thompson dirà de l’“estructuralisme «marxista» estàtic i autocirculant” que critica que “l’anàlisi del canvi al llarg del temps” és “el problema teòric més difícil de qualsevol sistema d’aquest tipus”. En aquest sentit també trobarem un conflicte (amb Althusser i) amb el MS, que criticarà la historització de les categories duta a terme pel propi Engels o per Lenin amb el concepte d’“imperialisme” com a fase superior del capitalisme²⁰.  

També concretarà E.P. Thompson que la pràctica de l’historiador, la “pràctica històrica”, es basa en el diàleg, entre conceptes, nocions o hipòtesis heretades, inadequades o ideològicament esbiaixades i les dades empíriques; en l’elaboració de noves hipòtesis, establint un diàleg amb noves dades o les existents, interrogant-les de noves maneres, i rebutjant les hipòtesis que no satisfan aquest diàleg. I només “en la mesura en que una noció trobi suport de les dades empíriques, un té ple dret a dir que existeix, «allà fora», en la història real”, que “funciona”, que “explica” sense ser refutada per dades contràries, i per tant “és una representació adequada (tot i que aproximada) de la seqüència causal, o racionalitat, d’aquests esdeveniments”.

És a partir d’aquesta defensa del diàleg constant dels conceptes amb la realitat que E.P. Thompson inclourà una defensa crítica de la dialèctica²¹ (que desenvoluparà més endavant a l’obra), allunyant-se de la “dialèctica hegeliana”, que hauria deixat la dialèctica “rudement sostreta del nostre abast i convertida en joguina de l’escolàstica”. En aquest sentit, defensarà “que només pot avançar-se en la comprensió de la dialèctica si es prohibeix d’una manera absoluta la menció del nom de Hegel”. També de la dialèctica hegeliana, en una entrevista publicada a la revista Mientras Tanto dedicada al centenari de la mort de Karl Marx, diria Manuel Sacristán que

“Cal rebutjar la confusió hegeliana entre empíria i lògica. La dialèctica hegeliana és mala lògica (perquè exigeix que la lògica doni de si continguts reals) i mala empíria (perquè força a l’empíria a sotmetre’s a un esquema lògic des de dins, per així dir-ho)”²².

Però per què no ens agrada la dialèctica hegeliana? Per què E.P. Thompson diu que ha acabat “convertida en joguina de l’escolàstica”? En paraules de Pierre Vilar, diríem que “el gran problema segueix sent el de les causalitats²³” (o de la “causació”, en termes d’EP Thompson). Recordem que abans, a partir d’una cita de César Rendueles, hem parlat de que els idealistes entenien la realitat que els envolta, i les formacions sociohistòriques en concret, com a totalitats coherents, determinades per un “principi organitzador”. I concloïa la cita dient que “aquella comprensió especulativa tindria prioritat sobre la investigació empírica de les ciències socials i l’orientaria. La filosofia s’avançaria a la ciència i exerciria el seu magisteri sobre ella”. 

En aquella cita Rendueles exposava el mateix que Sacristán quan diu que la “dialèctica hegeliana” és “mala empíria (perquè força a l’empíria a sotmetre’s a un esquema lògic des de dins, per així dir-ho)”. La dialèctica hegeliana seria el mètode d’aprehensió que pretén fer-ho partint d’un principi organitzador de la totalitat i explicant les diferents parts de la totalitat com a determinacions necessàries de l’existència del principi organitzador. Així doncs, per exemple, la mercaderia, el diner, el treball assalariat… però també l’Estat²⁴, el racisme, el masclisme, el nacionalisme i l’opressió nacional²⁵ vindrien explicats per la necessitat de la seva existència com a parts, com a determinacions o formes de manifestació de la totalitat, del capitalisme. Però no acaba aquí l’abast de la dialèctica hegeliana, ja que també es comporta com una lògica bicondicional²⁶ entre les diferents parts de la totalitat; entre totes les seves determinacions o “moments de l’activitat social dels individus”, definint-les com un conjunt de “formes socials que es pressuposen entre si: mercaderia, diner, capital, salari, Estat, etc.²⁷” Això porta a acabar defensant que hi ha mercaderia i diners perquè hi ha capitalisme, i hi ha capitalisme perquè hi ha mercaderia i diners; i que hi ha capitalisme perquè hi ha Estat, i hi ha Estat perquè hi ha capitalisme; i que hi ha masclisme perquè hi ha capitalisme, i hi ha capitalisme perquè hi ha masclisme; i que hi ha nacionalisme i opressió nacional perquè hi ha capitalisme, i que hi ha capitalisme perquè hi ha nacionalisme i opressió nacional, etc., etc., etc. Encara més, que mentre hi hagi mercaderia o diners o Estat, hi haurà capitalisme, i que per tant cap projecte polític que passi per l’existència de mercats, diners o Estat²⁸, podrà superar el capitalisme²⁹. D’aquesta manera, la dialèctica hegeliana, transmutada en el concepte de la CEP, ens portaria a entendre, sense necessitat de validació empírica del seu exercici escolàstic, que no podem superar o posar remei a cap de les problemàtiques socials que vivim en el capitalisme sense la superació de la totalitat capitalista. Per tant, no tindria cap sentit dur a terme certes lluites, etiquetades com a reformistes o socialdemòcrates, que serien totes aquelles que, de fet, no compartissin la premissa ideològica de la dialèctica hegeliana, la CEP i la totalitat³⁰.

Tornem de l’excursió per la dialèctica hegeliana per concloure amb les últimes proposicions de la “lògica històrica” d’E.P. Thompson. La penúltima proposició tindrà un caire polèmic a l’interior del marxisme: (7) que el materialisme històric (MH) “difereix d’altres ordenacions interpretatives de les dades històriques no (o no necessàriament) per cap premissa epistemològica, sinó per les seves categories, les seves hipòtesis característiques i procediments concomitants”; i que la historiografia marxista no seria “una cosa subordinada a algun corpus general de marxisme-com-a-teoria, situat en alguna altra part (pot ser en la filosofia?)”. Tampoc en la CEP. Per a EP Thompson,

“si hi ha un terreny comú de totes les pràctiques marxistes, ha d’estar allà on el propi Marx el va situar, en el materialisme històric. Aquest és el terreny del qual brolla tota la teoria marxista, i al qual ha de retornar finalment”.

No hi ha una “Teoria” que resideix en “una Llar textual que es valida a si mateixa”, o en “una Llar radicada en la saviesa d’algun partit marxista”. La “Teoria” no pot “engolir la realitat d’un glop”. Acabarà E.P. Thompson argüint que “si els conceptes marxistes (és a dir, conceptes desenvolupats per Marx i a l’interior de la tradició marxista)” acaben sent més vertaders o més precisos en l’explicació dels fenòmens històrics i socials, “serà perque resisteixen millor la prova de la lògica històrica, i no per «derivar-se» d’una veritable Teoria externa a aquesta disciplina”. I trobarem dues formes d’apel·lació i discussió dels conceptes en la lògica històrica: 

“a) l’empírica, que ha estat suficientment examinada, i b) la teorètica; és a dir, l’apel·lació a la coherència, adequació i consistència dels conceptes, i a la seva congruència amb el coneixement de disciplines veïnes. Però ambdues formes d’apel·lació poden ser efectuades només mitjançant el vocabulari de la lògica històrica”.

I finalitzarà amb una última proposició profundament relacionada amb les anteriors; (8) que cal “aplicar una reserva fonamental sobre l’epistemologia althusseriana, així com sobre certs estructuralismes o sistemes funcionals (per exemple, la sociologia de Parsons) que periòdicament tracten d’envair la disciplina històrica”, ja que certes categories o conceptes emprats pel MH només es poden entendre “com a categories històriques”, és a dir, “com a categories o conceptes apropiats per a la investigació de processos”, en constant moviment i mai estàtics. En aquest sentit, i sobre els conceptes històrics (com “feudalisme”, “capitalisme”, “burgesia”, “crisi de subsistències”, etc.), afirmarà “que resulten de la generalització per la lògica a partir de molts exemples, són aplicats a les dades empíriques, no com a «models» sinó més aviat com a «expectatives»”. I recuperant la idea d’Engels abans citada sobre el feudalisme i la seva plena realització només a Jerusalem en el regne d’un dia, EP Thompson sentenciarà que “la dada empírica (i l’esdeveniment real) no és regit per una regla, però no podria ser comprès sense la regla, a la que ofereix les seves pròpies irregularitats”. El conjunt d’esdeveniments i formacions històriques que entenem com a feudalisme no són regits per una regla, però no podrien ser compreses sense aquesta regla. 

En concret, la més turmentada i deshistoritzada de les categories històriques —entre d’altres, per Althusser i Poulantzas—, afirmarà E.P. Thompson, és la de “classe social”, acabant “reduïda a una categoria estàtica, o a un efecte d’una ulterior estructura, de la que els homes no són els agents sinó els vectors”. Cal entendre que “tot moment històric és alhora resultat dels processos anteriors i un índex que assenyala la direcció del seu decurs futur”, que cal realitzar una “observació de la seqüència d’esdeveniments històrics al llarg del temps”, i que, per tant, quan el volem definir amb una categoria (històrica), la realitat històrica només serà aproximada a aquesta categoria, amb diferències, i en moviment —amb un passat i cap a un futur—.

I E.P. Thompson mostrarà una realització d’anàlisi històrica amb un exemple esquemàtic:

“Un tall estàtic pot mostrar-nos certs elements (A, B i C) en mútua interrelació o contradicció; l’esdevenir al llarg del temps ens mostrarà com aquestes relacions van ser viscudes, quines lluites es van lliurar al seu voltant, com van ser resoltes, i de quina manera ABC va donar origen a D; i aquest esdevenir, al seu torn, llançarà llum retrospectivament sobre les maneres en que els elements van estar prèviament relacionades i sobre la força de la contradicció.

En aquest sentit, l’esdevenir confirma o invalida, reforça o matitza la hipòtesi explicativa”.

Però no acaba aquí;

“que l’esdeveniment tingués lloc de tal o qual manera pot ser resultat d’algun element contingent (X) omès en l’explicació; així, ABC + X pot haver donat un determinat desenllaç (D), però ABC + Y podria haver donat un de diferent (E); i oblidar això equival a caure en la coneguda fal·làcia post hoc ergo propter hoc”.

És a dir, la fal·làcia que assumeix que, com que una cosa succeeix després d’una altra, la primera cosa va ser la causa de la segona. 

Ara fa moltes línies que estem donant voltes i reflexionant sobre la pràctica dels historiadors, els conceptes i les categories històriques, la lògica històrica… sembla que ens trobem en una baralla entre practicants de la disciplina històrica i d’altres disciplines limítrofes. Però no ens havia de servir aquesta obra per entendre millor el nostre present? Tot això del que estem parlant té aplicació més enllà de la disciplina de la història? Doncs bé, sí. El propi E.P. Thompson analitzarà un cas del seu “present històric” a partir de la lògica històrica: “qui posseeix el poder i cap on es dirigeix el procés polític” a la Unió Soviètica? La precisió de la seva hipòtesi no és gaire rellevant ara mateix, però el concepte de “parasitisme” i el domini d’una classe burocràtica era el que s’apropaven al seu punt de vista. Allò interessant, en tot cas, és que el mateix autor ens mostra la possibilitat d’aplicar tota aquesta discussió al nostre propi present. Es tracta d’una discussió de mètode, i de com el mètode condicionarà la nostra acció política.

I per tancar l’última proposició, i el capítol, E.P. Thompson escriurà un paràgraf demolidor:

“El que l’explicació històrica no pot tractar amb absoluts ni adduir causes suficients provoca grans irritacions a certes ànimes simples i impacients. Suposen que si l’explicació històrica no pot ser el Tot, llavors és Res; es redueix a una narració fenomenològica consecutiva. Això és un error estúpid. Ja que l’explicació històrica revela no de quina manera la història degué esdevenir, sinó per què va esdevenir d’aquesta manera i no d’altres; que el procés no és arbitrari, sinó que té la seva pròpia regularitat i racionalitat; que certs tipus d’esdeveniments (polítics, econòmics, culturals) han de ser relacionats no de la manera en que a un li agradi, sinó de maneres concretes i dins de determinats camps de possibilitat; que certes formacions socials no estan governades per una «llei» ni són «efectes» d’un teorema estructural estàtic —sinó que es caracteritzen per determinades relacions i per una determinada lògica del procés. I així successivament. I moltíssim més. El nostre coneixement pot no satisfer a certs filòsofs, però basta per a tenir-nos ocupats”.

Aquesta havia de ser una part més breu i lleugera, i ens hem allargat força. Continuarem.

1. El que inicialment era només una sensació tan per la forma com pel contingut del llibre, va quedar corroborada a la magnífica Introducció de Julio Martínez-Cava a les noves edicions de Verso i Manifest de La misèria de la Teoria, on menciona que l’obra va ser escrita “en només dues setmanes”. ↩︎
2. De fet, fins i tot se li ha pronunciat alguna crítica, tot i que més aviat de caràcter anecdòtic, en algun espai: Aguiriano, M. (Café Marx), 2020, P1: MERCANCÍA, FETICHISMO Y ESPAGUETIS #EstoNoEsUnaNovela, disponible a: https://www.ivoox.com/p1-mercancia-fetichismo-y-espaguetis-estonoesunanovela-audios-mp3_rf_51107848_1.html ↩︎
3. Un text on se’l referencialitza és, per exemple, Fernández Barcina, A., 2023, Reflexions sobre Història i consciència de classe (I), disponible a:https://catarsimagazin.cat/historia-i-consciencia-de-classe/ . També se’l referencialitza a Aguiriano, M., Fernández Barcina, A. i C. Ruiz, P. (Café Marx), 2021, P13: Historia y consciencia de clase #Totalidad, disponible a: https://www.ivoox.com/p13-historia-consciencia-clase-totalidad-audios-mp3_rf_69390393_1.html  ↩︎
4. Cosic, N., 2022, ¿E. P. Thompson althusseriano? Elementos para radicalizar la tesis Sewell en torno a las contradicciones entre teoría y práctica historiográfica en la obra del historiador británico. ↩︎
5. Aquesta crítica és desenvolupada per Julio Martínez-Cava a la seva Introducció a La misèria de la Teoria en les noves edicions publicades per Manifest (en català) i Verso (en castellà). ↩︎
6. Domènech, A. 1991, Introducción: Elster y las limitaciones de la racionalidad. ↩︎
7.  Rendueles, C., 2013, Teoría social y experiencia histórica. La polémica entre E.P. Thompson y Louis Althusser. La traducció és meva, ÀR. ↩︎
8. C. Ruiz, P. (Café Marx), 2021, P13: Historia y consciencia de clase #Totalidad ↩︎
9. Bedmar, M. i Vives, B., 2022, La ressaca del moviment feminista: noves perspectives per a les dones treballadores, disponible a: https://horitzosocialista.cat/la-ressaca-del-moviment-feminista-noves-perspectives-per-a-les-dones-treballadores/ ↩︎
10. Soler, Ll., 2023, De la impotència del nacionalisme revolucionari, disponible a: https://horitzosocialista.cat/de-la-impotencia-del-nacionalisme-revolucionari/ ↩︎
11. Santander, N., 2019, Sobre la cuestión del Estado: Estado feminista o revolución socialista, disponible a: https://gedar.eus/ikuspuntuartxiboak/20190715_NahiaSantander_Sobre-la-cuesti%C3%B3n-del-Estado_EstadoFeminista_o_revoluci%C3%B3nsocialista.pdf i Fernández Barcina, A., 2022, El capital i les seves alternatives, disponible a: https://catarsimagazin.cat/el-capital-i-les-seves-alternatives/ ↩︎
12. Consell Editor, 2022, Bases per a una pràctica revolucionària, disponible a: https://horitzosocialista.cat/bases-per-a-una-practica-revolucionaria/ i Parés, M., 2023, Sal de fruita per a la indigestió corporativa: una revisió crítica de la proposta política del Sindicat de Llogateres, disponible a: https://horitzosocialista.cat/sal-de-fruita-per-a-la-indigestio-corporativa-una-revisio-critica-de-la-proposta-politica-del-sindicat-de-llogateres/ ↩︎
13.  Kolitza, 2020, Contribución a una política sanitaria socialista, disponible a: https://gedar.eus/es/arteka/osasun-politika-sozialista-bati-ekarpena ↩︎
14. Pérez Rueda, A., 2023, La educación alternativa es una falsa alternativa. ↩︎
15. De fet, és per aquesta idea sistèmica o de la totalitat, però només per això (més enllà de possibles coincidències de caràcter més anecdòtic), per on es poden trobar semblances teòriques entre una organització com el Frente Obrero (o el PML-RC) i els postulats del Moviment Socialista; no com es podia desprendre del (en aquest sentit al meu entendre) poc atinat article de Calafat, X. i Portillo, A., 2022, Fin de ciclo: Un comentario ante las recientes escisiones ortodoxas en el seno de las izquierdas, disponible a: https://www.sinpermiso.info/textos/fin-de-ciclo-un-comentario-ante-las-recientes-escisiones-ortodoxas-en-el-seno-de-las-izquierdas. ↩︎
16. Kolitza, 2021, Articulación de Consejos y estrategia socialista, disponible a: https://gedar.eus/es/arteka/kontseilu-sozialisten-artikulazioa-eta-estrategia-sozialista ↩︎
17. Capdevila, L., 2022, Centres educatius i lluita de classes (I), disponible a: https://horitzosocialista.cat/index.php/component/content/article/centres-educatius-i-lluita-de-classes-i?catid=8&Itemid=190 ↩︎
18. Fernández Barcina, A., 2023, Prólogo de ‘Compulsión Muda’ (Ediciones Extáticas, 2023), disponible a: https://contracultura.cc/2023/05/16/prologo-de-compulsion-muda-ediciones-extaticas-2023/. La traducció és meva, ÀR. ↩︎
19. Vilar, P., 1973, Historia marxista, historia en construcción. Ensayo de diálogo con Althusser. Traducció al català meva, ÀR, a partir de la traducció al castellà d’Antoni Domènech. ↩︎
20. Fernández Barcina, A., 2023, Imperialismo y revolución: el debate socialdemócrata sobre el capitalismo avanzado, disponible a: https://gedar.eus/es/arteka/inperialismoa-eta-iraultza i Fernández Barcina, A. (Café Marx), 2022, P20: Crisis del capital, crisis del comunismo #CaféMarxEnSantiago, disponible a: https://www.ivoox.com/p20-crisis-del-capital-crisis-del-comunismo-cafemarxensantiago-audios-mp3_rf_85998001_1.html ↩︎
21.  La noció de “dialèctica” d’EP Thompson és en certa manera semblant a l’expressada per Manuel Sacristán a La tarea de Engels en el “Anti-Dühring” (1964), disponible a: https://archivo.juventudes.org/textos/Manuel%20Sacristan/Sobre%20el%20Anti-Duhring.pdf ↩︎
22. Sacristán, M. 1983, Entrevista con Manuel Sacristán. La traducció és meva, ÀR. ↩︎
23. Vilar, P., 1973, Historia marxista, historia en construcción. Ensayo de diálogo con Althusser. Traducció al català meva, ÀR, a partir de la traducció al castellà d’Antoni Domènech. ↩︎
24. Aguiriano, M. (Café Marx), 2021, P11: El secreto de la acumulación originaria #UnhappyJappe, disponible a: https://www.ivoox.com/p11-el-secreto-acumulacion-originaria-unhappyjappe-audios-mp3_rf_66063286_1.html ↩︎
25. Fernández Barcina, A. (Café Marx), 2022, P23: El concepto de clase en la CEP #Esferas, disponible a: https://www.ivoox.com/p23-el-concepto-clase-cep-audios-mp3_rf_94837763_1.html ↩︎
26. Prenc aquesta idea d’una intervenció de Martín Mosquera en una sessió del seminari “Marxismo, estado y revolución”, dedicada al debat derivacionista de l’Estat i impartida per Adrián Piva (Estado y capital, el debate derivacionista, 2022), disponible a: https://www.youtube.com/watch?v=9N2yhrdNEUM ↩︎
27. Fernández Barcina, A., 2023, Karl Marx y la lectura republicana de «El Capital», disponible a: https://contracultura.cc/wp-content/uploads/2023/02/Karl-Marx-y-la-lectura-republicana-de-El-Capital-Alex-Fernandez.pdf . La traducció és meva, ÀR. ↩︎
28. Aguiriano, M. (Café Marx), 2022, P19: ¿Por qué la Crítica de la Economía Política? #CafeMarxEnBarcelona, disponible a: https://www.ivoox.com/p19-por-critica-economia-audios-mp3_rf_83477266_1.html ↩︎
29. I en una última tombarella teòrica a l’aire podríem arribar a dir que mentre hi hagi masclisme o racisme, serà perquè encara estem al capitalisme. ↩︎
30. C. Ruiz, P., Fernández Barcina, A. i Aguiriano, M. (Café Marx), 2021, P13: Historia y consciencia de clase #Totalidad ↩︎