Contra la violència masclista: unitat de classe o autodefensa feminista? (I)

Darrerament ha pres una major visibilitat una corrent política, autoanomenada «moviment socialista», que pretén fer una impugnació dels moviments polítics presents arreu de l'estat espanyol i impulsar una vella perspectiva emancipatòria renovada.

Contra la violència masclista: unitat de classe o autodefensa feminista? (I)

Darrerament ha pres una major visibilitat una corrent política, autoanomenada «moviment socialista», que pretén fer una impugnació dels moviments polítics presents arreu de l'estat espanyol i impulsar una vella perspectiva emancipatòria renovada.

En aquest article em centraré en una qüestió, l’abordatge polític de la violència masclista, que considero especialment preocupant d’aquests plantejaments. Com a prèvia, m’agradaria aclarir que no són suposicions fruit de cap ridiculització, com tampoc no són postures que comparteixin totes les seves integrants sense diferències. Les crítiques que exposo en aquest article sorgeixen de l’activitat política d’algunes organitzacions d’aquesta corrent i de les opinions de diverses militants que s’hi enquadren. És a dir, no parlo en cap cas de perills hipotètics, sinó de conseqüències que ja s’estan donant, en major o menor mesura, i que poden conduir a errors i retrocessos encara majors. Un exemple el trobem en Itaia, organització de dones del moviment socialista a Euskal Herria, en aquest article publicat pel 25N de 2019, on afirmen que «nos oprimen y nos dividen, ¡pero solo la unidad entre compañeros y compañeras nos liberará!». Un altre, són les assemblees escindides d’Arran que van seguir el lema per a la seva agitació del 25 de novembre de 2021 «Contra la violència masclista, unitat de classe!» i la seva mateixa línia discursiva davant dels feminicidis, en què s’analitzava l’assassinat de dones com a «res més» que conseqüència de la dinàmica d’acumulació del capital.

Analitzar la realitat com a totalitat capitalista

La manera d’abordar políticament la violència masclista que es defensa des d’aquestes tesis és presentada com si fos una conseqüència lògica (malgrat penso que aquesta mateixa anàlisi podria desembocar i, de fet, desemboca, en estratègies polítiques molt diferents) de l’anàlisi que es fa de la realitat. Es postula que tot fenomen social està subsumit a la lògica del capital, i que la contradicció capital-treball explica totes les opressions de la totalitat capitalista. Coincideixo que la dinàmica de reproducció del capital s’ha fonamentat i alhora ha primat sobre dinàmiques socials anteriors i ha transformat el món d’una manera sense precedents en la història coneguda. La lògica impersonal del capital, certament, impregna els processos socials, els modifica, els elimina, els crea i els modula. Però ho fa en major o menor mesura, i més aviat els condiciona, que no pas els determina absolutament. Per tant, no els explica en la seva totalitat.

Hi ha fenòmens que no responen a la dinàmica social patriarcal, com podria ser la incorporació massiva de les dones al treball assalariat, amb una assignació econòmica pròpia, als anys 50-60, que només pot ocórrer en un marc capitalista, i que dóna independència econòmica a les dones respecte els homes. També hi ha fenòmens que no responen, directament ni indirecta, a l’acumulació de capital, com pot ser l’assetjament sexual pel carrer. Patriarcat i capital (si ens permetem la llicència de posar-hi aquestes etiquetes) es condicionen, i no viuen al marge l’un de l’altre sinó que es constitueixen mútuament. El patriarcat en el qual vivim està condicionat i modulat pel capitalisme, i el capitalisme està desenvolupat patriarcalment. Sense una societat patriarcal, les dones no haguéssim estat col·locades en un llindar inferior als homes en el moment que accedim al salari, per exemple. Sense una interacció entre capital i patriarcat, no ens trobaríem com les dones, dins del mercat, treballem en un tipus de feines, associades a la reproducció, i no en unes altres. La societat actual és un capitalisme constitutivament patriarcal, sense que això no vulgui dir en cap cas que la realitat sigui estanca i que no es modifiquin ambdues dinàmiques, podent superar elements patriarcals a través del desenvolupament del capitalisme i podent reforçant-ne d’altres. Això no es contradiu amb què, com dèiem al principi, l’acumulació de capital té la centralitat en la reproducció de la nostra societat i, per tant, té una major capacitat d’arrossegar altres dinàmiques per al seu manteniment.

Font: Flickr

Precisament, el concepte de totalitat ha estat un leitmotiv d’aquesta proposta política com si fos una mena de paraula clau per superar la fragmentació del subjecte, la parcialització de les lluites, o el movimentisme. Aquest concepte s’utilitza per referir-nos a com la dinàmica del capital subsumeix tots els fenòmens socials i genera una realitat orgànica de reproducció del mateix capital. Es busca, per tant, una perspectiva que analitzi de manera integral –i també busqui donar una resposta integral– el sistema de dominació i com aquest es reprodueix. És un concepte que ha estat fet servir i és recorrent per part d’autores molt diferents. No és, des de la meva perspectiva, un terme que en si mateix sigui desencertat. Ara bé, com que la nostra voluntat no és només la de descriure la realitat sinó la de transformar-la, és interessant no quedar-nos en un debat teòric desvinculat d’una pràctica política sinó veure també quines implicacions té una determinada manera de concebre el món, i de descriure’l, a l’hora de voler-lo canviar.

Una de les primeres derivacions que provoca aquesta concepció en què hi ha un marc de capitalisme a dins del qual hi ha altres dinàmiques que s’expliquen en base a aquest, és el fet d’acabar descrivint la realitat únicament en base a la lògica d’acumulació de capital. La realitat és una totalitat capitalista, en què tot està determinat per aquesta lògica. Així doncs, «la violència masclista és violència burgesa», «l’estat és burgès», i fins i tot les companyes que no defensen les pròpies tesis teòrico-polítiques són també una expressió de la burgesia. Però si la burgesia ho ha fet i dominat tot, on quedem nosaltres i la lluita que ens precedeix? Això treu agència a la mateixa classe treballadora i esborra la possibilitat de la lluita de classes com a motor de la història, ja que: a) si tot és completament burgès no ha servit de res la lluita de classes plantejada amb anterioritat perquè la realitat actual és producte únicament de la lògica del capital; b) si la lluita de classes és interna a la dinàmica del capital, i per tant sempre i facis el que facis estàs contribuint a la revolució o a la reproducció del capitalisme, arribem al punt en què el fet de no compartir estratègia et col·loca del bàndol dels enemics de classe que reprodueixen el capitalisme; c) si la lluita de classes és interna a la lògica del capital, i per tant, com s’afirma des d’alguns d’aquests perfils, la victòria de la classe treballadora «passarà», el futur està determinat i és igual què fem. En els casos a i c penso que no té massa sentit, ja que hi ha molts exemples de com la classe treballadora ha millorat la seva situació disputant precisament la lògica capitalista i, alhora, no podem afirmar que aquests processos de lluita s’haguessin donat tant sí com no, ja que el grau de consciència, organització, lluita o repressió no són graduals i progressius de manera lineal. En el cas b no sé si ens permet avançar massa, ja que no deixa de ser un judici a priori.

Una segona qüestió és que aquesta anàlisi parteix de posicions maniquees i cau en les mateixes posicions maniquees. Alguns exemples són l’ús de les dicotomies classe mitjana/proletari, estat burgès/poder obrer, independència política de la classe treballadora/interclassisme, comunista/revisionista… Fan servir aquests conceptes i dicotomies per remarcar la seva diferència respecte la resta d’espais polítics, als quals etiqueten per reafirmar-s’hi en oposició. Ara bé, els empren de manera descontextualitzada i simplificada, en forma d’abstracció deslligada dels processos socials i històrics. Això, malgrat sigui útil a nivell de proclames comunicatives, dificulta la seva utilitat com a eines d’anàlisi i intervenció estratègica. En moments de desorientació i reflux, aquestes afirmacions dicotòmiques i excloents, que no admeten matisos ni contradiccions, són atractives perquè ens aporten certeses en moments en què no en tenim, però això no vol dir que ens ajudin a avançar.

Per la voluntat de clarificar el conflicte irreconciliable d’interessos entre classes, i per la també raonable voluntat de combatre posicions reformistes que han estat fructíferes a nivell polític al darrer cicle, s’acaba caient en una simplificació atractiva però irreal: l’estat, per exemple, no és completament burgès malgrat actualment tendeixi de manera clara a ser útil per als interessos de la burgesia. És fruit del procés històric, en què no només la burgesia ha participat, sinó també la classe treballadora, defensant marcs legals que ens eren beneficiosos. Hi ha qüestions que no poden ser encaixonades en estar al servei de la burgesia o el proletariat, sinó que tenen contradiccions al seu si: la llei mateixa n’és un exemple. Malgrat existeixi la propietat privada i la indivisible unitat d’Espanya, és la legalitat en la seva totalitat burgesa?

Això es tradueix en el camp polític en l’aposta del tot o res, que agafant de bandera el combat contra el reformisme (molt lícit i necessari, d’altra banda) acaba esdevenint un plantejament idealista o, pitjor encara, sectari, en tant que deriva en: a) forçar la institució a prendre determinats posicionaments no serviria de res si la institució és totalment burgesa i per tant no ens pot permetre avançar, b) les reformes són vàlides només si s’insereixen en una estratègia revolucionària però es determina a priori qui és o no revolucionari, sovint en base al subjecte que força la reforma i no en base a si la reforma encaixa o no amb els interessos de les organitzacions revolucionàries. Això fa entrar en una guerra absurda, i en la lògica que impossibilita un debat honest entre diferents visions que discrepen políticament, ja que únicament és una disputa entre revolucionaris i contrarevolucionaris.

D’altra banda, es dóna la paradoxa que per voler fer una explicació integral de la formació social actual s’acaba separant i jerarquitzant parts d’una mateixa lluita, una mateixa realitat, i per tant remant en contra de la necessària aspiració de tenir una estratègia revolucionària que cerqui una alternativa integral a l’organització social actual. És a dir, si no entenem que la base patriarcal i colonial del capitalisme són parts fonamentals en el seu si, sense les quals no hagués estat d’aquesta manera el seu desenvolupament, i pensem que el capital és un marc general que pot explicar les dinàmiques masclistes i racistes de la societat completament, estem deixant de banda parts constitutives fonamentals de la formació social actual. Perquè no hi ha capitalisme que no sigui patriarcal i colonial, i per tant no s’explica per si mateix sense tenir en compte la construcció de gènere i la jerarquització colonialista. Així doncs, acabem dividint l’anàlisi d’una realitat que és en ella mateixa capitalista, patriarcal i colonial i jerarquitzant-les plantejant que alguna ha estat superada, volent fer passar una perspectiva economicista de la realitat per una perspectiva integral. Aquí, m’agradaria puntualitzar que deixo de banda el debat de noms, perquè és clar que li podem dir només «capitalista» entenent que és com anomenem a la formació social actual, i no afegir tota l’estona patriarcal i colonial, però no és en cap cas erroni afirmar que és també patriarcal i colonial.

Per últim, arran d’aquest plantejament general i la manera d’explicar-lo, en què el capital ha d’explicar tot allò que hi ha i succeeix al món, es cau també en un error que és prou comú però molt poc marxista: voler fer encaixar la realitat en les teves teories en comptes de fer encaixar les teves teories en la realitat, és a dir, de revisar-ne els possibles errors o elements a matisar per tal que aquestes expliquin la realitat. Em fa recordar com sovint en els debats feministes també hem caigut en això: pensar que alguna cosa que estava passant en la realitat no encaixava amb la manera com havíem après a entendre i explicar-nos el gènere, i ens enfadàvem amb la realitat per contradir la nostra teoria. Però si aquesta situació es dóna, allò que falla és òbviament la teoria, i no la realitat. Si no, les teories esdevenen dogmes en comptes d’eines per entendre el món en el qual vivim.

En resum, com explica molt millor que jo David Mc Nally criticant la interseccionalitat a partir d’una concepció dialèctica de la totalitat*:

«El racisme, en altres paraules, es pot entendre com una totalitat parcial amb característiques úniques que s’han d’entendre, finalment, en relació amb les altres totalitats parcials que constitueixen el tot social en el seu procés d’esdevenir. Cada totalitat parcial, cada sistema parcial dins del tot, té característiques úniques (i una certa ‘autonomia relativa’ o, més ben dit, autonomia relacional). (…) Però cap part (o cap totalitat parcial) no és ontològicament autònoma per se. Cada part és alhora (parcialment) autònoma i dependent, (parcialment) separada i ontològicament interconnectada. (…) El concepte dialèctic de totalitat, per tant, implica comprendre un procés de totalització que unifica (sense suprimir-les) les totalitats parcials que el constitueixen.»

David McNally a Teoria de la Reproducció Social (Tigre de Paper, 2019)

La violència masclista

Entrant a l’abordatge que es fa de la violència masclista, s’analitza que la violència masclista serveix per jerarquitzar la classe treballadora i dividir-la, dificultar el procés de presa de consciència de classe de les dones treballadores, i devaluar la seva força de treball. Tot això no és tampoc cap error, però limitar-nos a aquesta anàlisi sí que és un error analític. Comporta errors polítics derivats de la relació lògica simple d’una anàlisi simple: si la violència masclista serveix per jerarquitzar i dividir la classe treballadora, la solució a la violència masclista és la unitat de classe.

Partim del fet que aquesta violència, així com totes les expressions de dominació dels homes sobre les dones, la diferenciació en base al gènere i la valoració social desigual entre aquests (amb conseqüències materials, com tenir o no accés a la cultura, tenir o no autonomia econòmica i millors o pitjors condicions, tenir determinats trastorns de salut o no), són previs al desenvolupament del capitalisme, i de fet, s’hi troben com algunes de les condicions bàsiques en què aquest es genera. Potser es podria haver generat sense una base patriarcal? Potser, però no ha estat així.

El capitalisme és patriarcal, perquè no coneixem cap altra societat capitalista on no hi hagués gènere i no hi hagués desigualtat entre aquests. Podem anomenar la formació social actual com a capitalisme, sense adjectius, en tant que el mode de producció capitalista ha modulat de forma abismal com es desenvolupa la realitat. Però no podem pensar que el patriarcat, en tant que sistema de dominació dels homes cap a les dones, ha deixat d’existir. Parlar actualment de societat patriarcal entenent-ho al marge del capitalisme és igual de poc acurat que parlar de capitalisme sense tenir en compte el fonament patriarcal d’aquest. És a dir, per molt que triem un o altre concepte per anomenar la formació social actual, no podem dividir les dues qüestions si volem seguir fent una anàlisi materialista de la realitat. El capitalisme mai no ha esborrat aquesta dominació de gènere, igual que no ha esborrat altres dinàmiques socials prèvies, com l’organització tribal en algunes zones del món, o el poder polític de determinades institucions religioses. Dir que el patriarcat ja no existeix perquè no existeix com era abans del capitalisme, és com dir que la monarquia ja no existeix perquè tampoc no existeix com era abans del capitalisme.

És obvi, des de l’anàlisi de la realitat actual, que la violència masclista no és creada en el ni pel capitalisme, però que aquesta s’expressa de manera diferent en un o altre mode de producció, igual que s’expressa diferent en funció del procés històric de formació de cada estat: en funció de quin ha estat el rol tradicional de les dones, en funció de si la religió té un major o menor pes, en funció de les lluites de les dones en defensa dels seus drets… El mode de producció canvia profundament com i quan es dóna la violència masclista, igual que canvia el gènere i la concepció que en tenim; però com deia, no de manera absoluta. No és el mateix quin tipus de violència reben les dones que treballen al camp o a les fàbriques o la que reben si formen part d’un país colonitzat o no i viuen en un territori ric en recursos a espoliar. I, també de manera òbvia, la posició de classe de les dones que reben aquesta violència configura també com es produeixen aquestes violències: hi influeix des del capital cultural acumulat, als recursos econòmics disponibles, els cercles de relació, o els mateixos models de dona a què s’aspira o no.

Posem un exemple concret de com el patriarcat constitueix la manera com s’explota i oprimeix les dones en el capitalisme. Si no fos així, potser a una dona que és explotada li seria igual si ho fa un home o una dona, ja que el problema de la seva opressió és que l’explotin i no si hi ha una dominació patriarcal. Ara bé, és sabut com a les fàbriques durant el procés d’industrialització (i tantes altres avui dia), les dones eren violades sistemàticament pels seus caps. Com explica l’acumulació de capital que el cap violi les treballadores? No és fins i tot contraproduent per acumular capital restar hores productives a les treballadores? No hi té res a veure el sentit de propietat dels homes sobre les dones fruit d’una societat patriarcal, que encara es veu més accentuada amb el poder dels propietaris dels mitjans de producció que permet coaccionar les treballadores per mitjà de la necessitat d’un salari per sobreviure?

El capitalisme incorpora el patriarcat, no l’esborra, i això vol dir que no només perviuen les dinàmiques masclistes que permeten generar més plusvàlua, sinó que també hi ha formes de dominació que no tenen una funcionalitat específica en l’acumulació de capital i són igualment condemnables.

Tendències que ens poden fer retrocedir

Sobre la postura política que pretén resoldre la violència masclista amb «unitat de classe», caldria aclarir que les línies que defensen que la contradicció principal és la de gènere, i que renuncien a organitzar-se com a classe, conjuntament homes i dones (en la forma organitzativa que sigui), són absolutament residuals. Ara mateix les obviarem, per tant, de la discussió. És clar que hem de lluitar homes i dones, i qualsevol persona amb una altra identitat de gènere, de manera conjunta. Perquè això passi, i per tal de construir el poder propi que ens dugui a la societat socialista per la qual lluitem, és necessari que els homes deixin de cometre violència masclista. Però més enllà d’això, que segurament ningú contradiu en el plànol discursiu, què és el que provoquen a la pràctica aquestes línies?

La primera conseqüència és que si analitzem que tot és responsabilitat de la burgesia, i que tot el que es dóna en la nostra societat respon únicament als seus interessos i a la funcionalitat per la dinàmica capitalista, quina és la responsabilitat dels homes pel que fa a la violència masclista? De fet, si el benefici de la violència masclista és per a la burgesia, per què els homes de classe treballadora en cometen? És únicament fruit de la cultura dominant? Per què forcen les seves parelles a tenir relacions sexuals? Per què sexualitzen i cosifiquen les dones als seus grups de whatsapp amb els amics? Quin benefici reporta això per al capital? Els homes de classe treballadora no en treuen beneficis –no en termes del capital–, sinó en hores que dediquen o no a fer les feines de casa, en termes de poder, de reconeixement social, de disposar de relacions sexuals quan es vol, etc.?

Plantejar-ho així no només treu agència ja que treu la responsabilitat als homes respecte la violència, sinó que també els treu l’agència de deixar de cometre-la. Si ho fan perquè la burgesia ho necessita, si la violència masclista és violència burgesa, quina manera hi ha d’aturar-ho mentre no destruïm el poder de la burgesia i la societat de classes? Això ens porta a la inacció en el present, a no donar resposta i transformar la societat des de l’actualitat. A més, hi ha dobles vares de mesura que no tenen explicació: per què un feixista de classe treballadora sí que és responsable dels seus actes? No és una mediació del capital per tal d’ofegar la conscienciació de classe, per tal de reprimir-ne els sectors més conscients i organitzats? Per què a un feixista l’hem de trencar el cap però front a un maltractador la solució no és l’autodefensa?

Saber identificar com s’aprofiten els homes de la jerarquització establerta entre els gèneres, i canviar la dinàmica perquè deixin de fer-ho és necessari per construir una societat sense opressió de gènere. Ho farem impulsant els canvis que es poden donar sense sortir de la dinàmica social capitalista alhora que augmentem el poder popular organitzat per tal de destruir la societat de classes. Hi ha experiències històriques, com és el cas de la URSS, en què si bé d’una banda es van donar els majors progressos per a l’alliberament de les dones en uns termes (socialització del treball reproductiu, per exemple), ni va desaparèixer el masclisme, ni es va evitar una regressió posterior, en temps d’Stalin, que retornava les dones al seu paper familiar i als homosexuals a ser perseguits. El plantejament d’alliberament, que sense modificar l’organització social del treball productiu i reproductiu és impotent, també té topalls quan no es planteja des de l’òptica feminista d’abolir els mandats de gènere, quan no es planteja des de l’anàlisi i l’abordatge de les dinàmiques patriarcals que es poden mantenir malgrat canviem el mode de producció capitalista perquè no responen a aquest.

En segon lloc, una derivació economicista en què es cau, i provoca aquest plantejament i d’altres sobre la violència masclista i el feminisme, és fer l’analogia entre valor i plusvalor com a allò que determina si és negatiu i potencial políticament o no. No cal, en aquest sentit, que avaluem tot en base a si genera o no plusvalor. Quelcom pot no generar plusvàlua i ser profundament criticable. Hem de poder plantejar el nostre projecte d’emancipació des del desenvolupament d’una forma d’organització social oposada a aquella que es basa en l’explotació i l’opressió, a partir d’uns principis que basteixen el caràcter i desenvolupament del nostre projecte. Així doncs, el masclisme, el feixisme i el racisme han de ser combatuts més enllà de si en cada situació concreta es reprodueix o no el capital. Són pilars del sistema que hem de destruir, no tan sols per destruir el capitalisme, sinó perquè no volem canviar aquesta societat per qualsevol altra: la volem socialista, feminista, antiracista, que cuidi del territori, que s’agermani amb tots els pobles del món i on no hi hagi discriminació de cap mena.

Per això, quan es planteja la condemna de la violència masclista des de la crítica que divideix la classe treballadora, caiem en el marc erroni de condemnar-ho només en uns termes, que deixen de banda que el nostre projecte d’emancipació ha de defensar el dret de les dones a viure lliurement, independentment de si aquesta opressió divideix o no la classe. Amb una classe unida, no existiria l’opressió de gènere? Hi ha moltíssims exemples històrics que mostren com en les majors organitzacions de classe de la història el masclisme s’hi ha continuat donant. Hem de poder dir clarament que estem en contra de la violència masclista perquè atempta contra la llibertat de les dones, i no només perquè jerarquitza i dificulta l’organització de la classe treballadora.

En tercer lloc, el plantejament que el socialisme ja comporta la fi de les opressions de gènere, tampoc no és nou. I tampoc no és en si mateix incorrecte. Perquè socialisme tampoc no hi ha un, ni és un manual; està per construir. Ara bé, com farem que inclogui com a element bàsic acabar amb l’opressió de gènere, si no parlem de l’opressió de gènere més que com a mecanisme de reproducció de capital? Com transformarem una societat patriarcal que reprodueix el masclisme i que ho seguirà fent si no fem una aposta alternativa ferma? Necessitem incorporar el feminisme, i parlar clarament d’aquest, perquè no ha estat incorporat encara ni a les organitzacions socialistes, ni a la idea de socialisme que puguem tenir. Podem plantejar-nos el repte que el socialisme que construïm sigui feminista, perquè comparteixo absolutament que el socialisme no ha de ser únicament una proposta econòmica, sinó una esmena integral de la formació social actual, en totes les seves vessants. Però per això caldrà no fer veure que tot allò que ha aportat la teoria feminista és burgès i tractar d’invalidar-ho, ni tampoc abraçar la infinita literatura «feminista» acríticament. Tampoc no podem pensar que els plantejaments de les feministes socialistes de finals del XIX i principi de segle XX són suficients per abordar el gènere, malgrat que fossin imprescindibles per entendre l’opressió de gènere sense deslligar-la de l’explotació de classe. El nostre repte tracta de construir teories sòlides que integrin les millors aportacions de cada passa prèvia.

Potser algun dia no caldrà parlar de feminisme perquè quan parlem de la proposta i les organitzacions socialistes sigui ja entès i, sobretot, practicat així. Sense dubte, encara és imprescindible, i ens trobem a les beceroles que algun dia això pugui passar. Recordem que no fa ni deu anys que molta gent encara pensava –malgrat que hi havia companyes lluitant contra aquestes idees– que era una qüestió secundària, gairebé no s’analitzava l’impacte del gènere en la vida de les dones, gairebé no es parlava i menys encara es qüestionava que els militants comunistes assetgessin les companyes o que la gran majoria de militants fossin homes, entre moltes d’altres qüestions.

Vols que t'informem de les novetats de Catarsi Magazín?

Les dades personals s’utilitzaran per l’enviament d’informació i promocions. El responsable és Cultura 21, SCCL. L’usuari pot revocar el seu consentiment en qualsevol moment i exercir els drets que l’assisteixen mitjançant correu electrònic a [email protected]. Pot consultar aquí la política de privacitat.

militant d’Endavant-OSAN

Comentaris

Contra la violència masclista: unitat de classe o autodefensa feminista? (I)

Deixeu un comentari

El nou número de Catarsi ja és aquí!

Subscriu-te ara i te l'enviem a casa!

Aquest web fa servir cookies per a millorar l'experiència de l'usuari. Si continueu utilitzant aquest lloc, entenem que hi esteu d'acord.