Des del 9 de setembre de 2020 els preus de lloguer a Catalunya estan regulats. Per mitjà d’una llei pionera arreu de l’Estat, l’anterior legislatiu català coliderat entre Junts per Catalunya i Esquerra Republicana, amb els suports de la CUP i els Comuns, aprovaven per 71 vots a favor i 63 en contra (PSC, Ciutadans i PP), la Proposició de Llei de mesures urgents en matèria de contenció de rendes en els contractes d’habitatge.

La regulació funciona

Després de gairebé deu mesos en plena vigència arriben les evidències: els preus dels lloguers no només es contenen, sinó que en els municipis declarats àrees de mercat tens on s’ha aplicat la regulació, els preus baixen fins a un 5%. A més, tal com constanta el propi Sindicat de Llogateres, i lluny dels auguris catastròfics que pronosticava la patronal immobiliària, l’oferta de lloguer no disminueix, i es signen, en els municipis regulats, un 11% més de contractes que durant el mateix període de l’any passat.

La constatació és clara, la regulació funciona i ha vingut per quedar-se. És en aquest sentit, que cal plantejar també i de manera urgent —atesa la remor dels recursos d’inconstitucionalitat— un balanç en clau de país que tingui en compte dos factors. Per una banda, el paper crucial del Sindicat de Llogateres i del conjunt del moviment per l’habitatge català, que ha actuat i actua com a punta de llança arreu de l’Estat, i gràcies al qual no només s’aturen desnonaments diàriament i es planta cara a la violència policial i immobiliària que viuen milers de persones a casa nostra; sinó que també tensiona i condiciona a les forces parlamentàries progressistes del país perquè es vegin obligades a legislar i avançar en matèria d’habitatge (ex. el D/LL 17/2019 de mesures urgents —ja suspesa pel TC espanyol— o la mateixa 11/2020 de contenció de rendes). Tant és així que la legitimitat social amb la que compta, des d’un bon inici, la llei de regulació de lloguers catalana és indiscutible.

El suport rebut per part de més de 4.000 entitats socials, econòmiques i culturals, posa de manifest un ampli i transversal consens entre la societat catalana, que ha tingut també la seva translació en l’esfera institucional. Una translació que, per altra banda, tampoc pot explicar-se sense tenir en compte el gir a l’esquerra que ha experimentat gran part de la societat catalana al llarg de la darrera dècada, i que al seu torn, ha pogut condicionar bona part de les polítiques parlamentàries de la darrera legislatura. Fet que ens obliga també a tenir en compte el segon factor que es comentava, i que va ser clau en el moment d’aprovació de llei, que té a veure amb l’alineació dels tres partits independentistes (ERC, Junts, CUP) i els Comuns. Alineació que tanmateix va propiciar un acord que si bé obligava a la dreta catalana a acceptar una mesura progressista en favor de les llogateres d’aquest país, en contra dels interessos majoritaris dels APIS (Agents de la Propietat Immobiliària) i dels rendistes, també cal que sigui llegida en termes d’exercici d’autogovern i de sobirania parlamentària, que va rebre l’oposició dels partits de règim, i que va posar novament en evidència les correlacions de forces institucionals a Catalunya, els seus interessos i les seves possibilitats.

Una amenaça pels interessos de l’oligarquia espanyola

La pedra angular del capitalisme espanyol, com és sabut, ha sigut el sector immobiliari i la seva aliança amb el model turístic. Des dels anys setanta i com a resposta a la crisi del model fordista, l’especialització en el totxo comportà un model de creixement lligat a dos factors principals: l’afluència d’inversions estrangeres i la demanda interna d’habitatge de compra en règim hipotecari. La segona permetia mantenir uns nivells de consum interns per mitjà de la valorització constant d’actius financers (hipoteques principalment). Si al 1994 el volum total de diners en hipoteques era de 24.000 milions d’euros, el 2007 aquest havia augmentat fins a 300.000 milions.

Amb l’esclat de la crisi l’any 2007, s’assequen aquests dues fonts que permetien que el model seguís brollant beneficis. Per una banda, la contracció financera mundial va aturar el drenatge d’inversions estrangeres cap a la banca espanyola, la qual, a més, era massa depenent dels bancs francoalemanys. Per l’altra, la compra d’habitatges patí un descens en picat, de fins el 60% entre 2008-2009. Amb tot aquest context, l’atur i la fallida de la petita empresa va disparar la morositat hipotecària. El drama de les execucions i els desnonaments hipotecaris fou una realitat palpable arreu de l’Estat i especialment a Catalunya. Arribats al 2013, els bancs havien fet fallida i molts petits propietaris domèstics havien perdut les seves llars, les quals havien tornat a la banca però amb un valor irrisori i una demanda destruïda. La jugada era evident: pels grans beneficiats del model immobiliari, calia tornar a posar en circulació aquests habitatges i reactivar el mercat.

Això propicià l’arribada dels fons voltor, possibilitada gràcies a la instauració de figures jurídiques que permetien l’exempció fiscal, com les SOCIMIS (durant govern de Zapatero), i la posterior reforma de la Llei d’Arrendaments Urbans del PP de 2013, així com mecanismes de socialització de pèrdues com la SAREB que, com bé ha explicat Manuel Gavarre a Tocar Fondo. Tot això va permetre confeccionar una nova bombolla del sector que passà de les hipoteques als lloguers, que començaren a pujar a un ritme anual constant. L’augment del preu del lloguer va associat a la rendibilitat de la inversió en la compra d’habitatges per part de fons d’inversió o bancs, que per per casar amb els seus interessos especuladors, cal que es doni en un període de temps el més curt possible: d’aquí la reducció de la durada a tres anys de contracte que permetia la LAU de 2013.

Sens dubte, l’acció i èxits dels moviments socials (la dació en pagament primer i la reforma de la LAU després, que va permetre tornar a allargar la durada dels contractes, així com tot el repertori d’accions de recuperació popular d’habitatges) foren entrebancs en aquesta estratègia de salvament dels grans agents privats que van participar del cicle immobiliari. Durant la crisi, aquests —concretament la banca— van emprar a conveniència les palanques de l’estat per desfer-se de pisos o cases que havien perdut el seu valor i dels quals ara se’n pot treure rendiment a través de l’especulació. Això permet tornar a fornir de liquiditat el sistema financer espanyol i li permet captar noves inversions.

Com ja s’haurà deduït, tota aquesta operació no seria possible sense la col·laboració entusiasta de l’Estat. Efectivament, des de la Transició, els governs socialistes i populars han tingut un paper destacat en la conformació de l’entramat institucional que ha possibilitat els cicles d’acumulació financera basades en el totxo. Per això, no hauria de sorprendre en cap cas el paper que està adoptant el PSOE en relació a la llei de lloguers catalana. Fa valer el paper de l’habitatge en tant que «bé de mercat», necessari per al correcte funcionament del sistema financer i immobiliari així com per l’amenaçada reproducció d’unes classes mitjanes que lliguen les seves expectatives amb la valorització constant de les seves propietats.

La llei de lloguers, per tant, apunta a la línia de flotació del capitalisme espanyol. Tal victòria, com dèiem al principi, només ha sigut possible gràcies a la particular robustesa del moviment per l’habitatge català, així com al “gir a l’esquerra” que s’ha produït dins de les bases socials de l’independentisme.

Com ha fet durant quaranta anys, la decisió per part del PSOE de tirar endavant aquesta llei obeeix també, sens dubte, a la seva autoconcepció com a Partit-Estat. Aquesta ha prevalgut per sobre de l’acord de coalició, que ha acabat girant-se en contra de Podemos, i davant l’independentisme, amb qui ha sabut jugar les concessions necessàries, com ara els indults, per generar un nou cisma dins del moviment explotant-ne les seves contradiccions. En tot cas, el PSOE ha tornat a garantir el correcte funcionament del Règim, i aquest també passa per assegurar que el cicle de creixement programat per les elits financeres es pugui consumar.

Cal un front independentista per la defensa de la llei

La llei de lloguers, per tant, apunta a la línia de flotació del capitalisme espanyol. Tal victòria, com dèiem al principi, només ha sigut possible gràcies a la particular robustesa del moviment per l’habitatge català, així com al «gir a l’esquerra» que s’ha produït dins de les bases socials de l’independentisme. Aquest gir, i les perspectives que obre a nivell institucional, però, no es troben exemptes de dificultats ni problemes. El més evident és, sens dubte, la situació estructural de dependència de les institucions catalanes respecte del marc jurídic espanyol, i el tutelatge que aquest exerceix a través dels diversos aparells de l’Estat, com ha exposat recentment Antoni Soy. La llei de lloguers, com moltes altres iniciatives legislatives que emanen de la sobirania del poble català, es veu qüestionada per un poder extern que es pensa i actua des d’un tancament nacionalista i oligàrquic.

En aquest punt, doncs, seria un error per part de l’independentisme seguir en el marc que ha guiat bona part dels anys del procés i que només fou impugnat amb les lleis de transició jurídica i el referèndum de l’1-O. Aquest marc té a veure amb la negativa a sobreposar-se a les prohibicions provinents de l’Estat, acceptant la posició subalterna de les institucions catalanes. Per contra, l’independentisme pot assumir que la defensa de la sobirania de les seves institucions ha de passar en part per acceptar una situació de dualitat de poders i una via d’anticipació constituent. És a dir, com bé explica Albert Noguera, «l’estratègia de lluita del subjecte de conflicte no és l’assalt a l’Estat per expulsar l’enemic del centre de poder, sinó aconseguir desplaçar l’atribució imputativa de legitimitat de la gent de la legalitat constitucional estatal cap a la legalitat constitucional alternativa.»

La qüestió és clara, si alguna cosa ha posat en evidència la llei de regulació de lloguers és que aturar les pujades a Catalunya és possible, i davant d’això, amb la llei en vigor o en suspensió, no podem fer ni un pas enrere.

En el cas que ens ocupa, això implicaria no batallar el reconeixement i constitucionalitat de la llei dins el marc jurídic espanyol, sinó en assumir-ne el desplegament i validesa jurídica dins el territori català tot i la prohibició via TC. Evidentment, una acció d’aquest tipus no es pot fer sempre i en tota iniciativa. El cas, però, de la llei de lloguers, com en el cas del referèndum de l’1 d’octubre, permet assajar una estratègia així en comptar amb una tupida institucionalitat en la forma del moviment per l’habitatge, institucions locals i ajuntaments que, emparant-se amb la llei, pot modificar els usos i pràctiques vinculades a l’accés a l’habitatge i la seva regulació.

Això vol dir, és clar, assumir una situació de conflicte obert amb l’Estat que no es resoldrà en el curt termini, però que pot comportar el reconeixement de facto de la validesa de la llei i de la seva aplicació a Catalunya. Un exemple de com aquesta estratègia té recorregut l’hem vist en els darrers anys en el cas del sindicalisme basc. Malgrat els intents per part de les patronals de reduir les condicions dels treballadors amb l’ús de la darrera reforma laboral, les organitzacions sindicals han forçat convenis d’empresa que han mantingut o millorat les condicions dels treballadors, reduint l’impacte de la reforma.

Finalment,una altra raó per privilegiar aquesta estratègia és perquè, com dèiem, la llei ha funcionat i els imaginaris i relats al voltant del lloguer comencen a canviar. La certesa (empírica!) que és possible posar un topall al preu del lloguer fonamenta un sentit comú que s’ha guanyat i al qual no s’hi pot renunciar.

Desobediència, sindicalisme i sobirania

L’escenari legal amb el que podem trobar-nos un cop la llei de regulació quedi suspesa, no serà diferent del que ja existia en el moment de la fundació del Sindicat de Llogateres l’any 2017. En aquest sentit l’aposta ha de seguir sent la mateixa que la iniciada amb la campanya #EnsQuedem, articulada a partir d’una acció sindical basada en la desobediència llogatera que no accepti pujades, ni clàusules abusives, ni no-renovacions de contracte sense causa justificada, que planti cara als abusos immobiliaris i al rendisme, però que parteixi sempre del precedent estipulat per la llei de regulació. En aquest sentit però, cal tenir clar que, si ha sigut possible aturar les pujades des de l’entrada en vigor de la 11/20 no només ha estat gràcies a l’establiment d’un nou règim legal, sinó també i sobretot, perquè el Sindicat ha sapigut desplegar i popularitzar les eines necessàries per fer complir la llei (desplegament del règim sancionador, persecució d’anuncis fraudulents, assessorament i negociació sindical, etc.), accelerant així l’habilitació d’un nou marc d’acció política que canvia, en termes culturals i socials, no només la consciència llogatera sinó les possibilitats mateixes de les seves condicions materials i de vida. La qüestió és clara, si alguna cosa ha posat en evidència la llei de regulació de lloguers és que aturar les pujades a Catalunya és possible, i davant d’això, amb la llei en vigor o en suspensió, no podem fer ni un pas enrere.

És per això que la capacitat d’autogovern de l’Executiu català en aquesta nova legislatura i el ple exercici de la sobirania catalana en general, i en matèria d’habitatge en concret, no poden ser una qüestió menor. Ans al contrari, davant d’un Estat espanyol que fa la feina bruta a rendistes i fons voltors, que inicia un nou embat polític i judicial contra Catalunya i que a més, en el context de les negociacions dels indults als presos polítics, persegueix l’objectiu dels socialistes espanyols de recuperar el control polític de les institucions catalanes, és palès que només dins del marc polític nacional català podem fer possible la consecució de drets fonamentals, com són el fet de poder accedir a un habitatge digne i de poder-hi viure amb seguretat. La força la tenim, organitzada i als carrers, disposada a defensar la regulació amb ungles i dents; perquè en definitiva, és una victòria que pertany a la societat d’aquest país i a les classes treballadores que la conformen. I que davant de promeses incomplertes sobre Leyes de vivienda que ni hi són ni se les espera, i d’una correlació de forces espanyola, conservadora i constitucionalista al servei d’ASVAL (Asociación de propietarios de Vivienda en Alquiler), l’única resposta possible és la defensa incansable de la llei de regulació en tant que resultat de l’exercici de l’autogovern de Catalunya. Aquesta defensa cal que vagi acompanyada de l’advertència i el convenciment que qualsevol possible suspensió només pot provocar que s’obri la porta a la redacció d’un nou reglament en matèria d’arrendaments urbans catalana que aprofundeixi encara més en la defensa del dret a l’habitatge. Aquí és on cal que el Sindicat de Llogateres i el conjunt del moviment per l’habitatge aposti per concentrar els esforços negociadors i les pressions polítiques, a banda de seguir desplegant totes les eines sindicals i de lluita que al llarg d’aquests anys s’han anat acumulant.

Des dels moviments socials i el teixit organitzat català hem concedit en un marc que només feia viables les conquestes quan aquestes eren ratificades a Madrid. En la situació de conflicte obert per l’independentisme, cal plantejar una altra via per exercir la sobirania popular i nacional. És una senda inexplorada, però que pot possibilitar la millora de les condicions de la gent alhora que ens ajuda a desplegar les nostres organitzacions i sindicats al caliu del conflicte, mantenint la nostra autonomia i obligant a les institucions catalanes a defensar les victòries que han aprovat. 

Foto de portada: Sindicat de Llogateres